Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
S’ha pogut localitzar la entrevista que vàrem fer-li al pare franciscà de la Bisbal, Francesc Costa Planagumà que va ser publicada al mitjà digital actualment inexistent Totbisbal el dia 4 de juliol de l’any 2017.
Carmen Suñén era llicenciada amb medicina que exercí a la Bisbal d’Empordà i també a la seva consulta privada en funció d’ especialista homeòpata.
L’any 2019 a partir d’una votació publica va ser escollida Bisbalenca de l’Any, honor que li van concedir els bisbalencs per la seva activitat dins l’àmbit sanitari i per formar part del Grup de les Dones de la Bisbal que en era una gran animadora. Es premi el van rebre els seus fils en nom d’ella degut que la Carme malauradament ens havia deixat el dia 20 d’octubre d’aquest mateix any 2019. La seguim recordant.
Poden llegir en format PDF una crònica que parla d’ella i va ser publicada a la Revista del Baix Empordà número 68 -Any II del mes de març del 2020- Per llegir-la clicar a : Carmen-suñén
Carmen Suñén al consultori de Torre Maria de La Bisbal (1991)
L’any 1994 em vaig fer sòcia de l’Associació de Suport Forestal de la Bisbal i segons el carnet que em van donar era la sòcia número 14. Un temps després de la posada en funcionament de l’associació van ubicar les oficines a l’edifici municipal de Torre Maria, lloc on abans hi havia el consultori on també havia treballat. El responsable de la gestió d’aquesta associació de la Bisbal era en Carles. M’hauria agradat parlar dels inicis de l’entitat fundada entre l’any 1993 i 1994, però en ocasions els fets més recents també són els més difícils de documentar.
Sí que podem dir que a partir de la dècada dels vuitanta a Catalunya es va iniciar una forta dinàmica de protecció de la natura; preocupava especialment els incendis forestals i també l’ús que els ciutadans fèiem de les zones boscoses properes a les ciutats i alguns propietaris s’havien queixat d’algunes intromissió en àrees privades.
Aquesta tendència envers la protecció del territori ens la donen a conèixer també algunes notes de premsa com la del Diari de Girona del dia 1 de juny de l’any 1988 que informava del Projecte de Parc Natural del massís de les Gavarres i també el butlletí Can Bech de l’1 de desembre 1989, en què s’esmentava l’acord d’adhesió entre l’Associació de Suport Forestal de Palafrugell i els empresaris del suro.
Parc Natural de les Gavarres
Si bé com hem esmentat no podem donar detalls sobre l’inici de l’Associació de Suport Forestal, sí que podem comentar algunes experiències viscudes. Un grup de socis els caps de setmana dels mesos d’estiu es coordinaven per fer rondes per les Gavarres, en especial per camins més transitats i també en zones d’esbarjo on de vegades algunes persones feien trobades.
Acomplien la funció de persuadir aquests grups que evitessin fer foc per fer una costellada o coure aliments. Els deien que la multa seria més costosa que no pas si anaven al restaurant, segons comentaris que havia escoltat més d’una vegada als guàrdies municipals que s’havien presentat al lloc de la xefla. En aquells anys encara no existien els mòbils per avisar les autoritats però sí que hi havia aparells de radioaficionat.
Can Bech 1989
En una ocasió el Consell Comarcal i l’Associació de Suport Forestal van organitzar una jornada de neteja de les Gavarres. M’hi vaig apuntar i d’aquella feta en vaig sortir esllomada dos dies. Els grups de neteja ens vam trobar a les vuit del matí a Cruïlles i des d’allà ens vam repartir per diferents zones de la muntanya amb l’objectiu de trobar-nos a dalt dels Metges.
El grup amb què anava érem tres homes i jo. Un era el conductor d’un Rover amb remolc per posar-hi les deixalles que trèiem del bosc. Aquests nois amb qui formava equip i anàvem a peu, a un li deien Senglar i a l’altre Bardissa. Jo els vaig dir que em podien dir Rosa.
Mai m’hauria imaginat que al bosc a més de vegetació hi pogués haver tants abocaments de diferent naturalesa. A la cuneta d’un tram de la carretera de Calonge que vam resseguir, hi vam arreplegar llaunes de begudes, llantes de cotxes, retrovisors, parafangs, pneumàtics i vam veure que alguns pins estaven pelats o els mancava un tros, mostra que en aquella carretera s’hi feien ral·lis.
Vam trobar gàbies de conills, bidons —en un encara hi havia benzina—, llaunes de begudes, ampolles, bosses de plàstic, roba, electrodomèstics i curiosament també vaig trobar una bossa amb medicaments sense obrir i amb la còpia de la recepta feta pel metge i el nom del malalt. Potser la van llençar sense voler-ho, o qui sap si expressament.
A en Bardissa sovint se’l perdia de vista i com que es ficava en llocs molt enrevessats vaig descobrir per què li deien Bardissa. (1) En una ocasió no el vèiem però el vam sentir que cridava: “Nois! He trobat un bar!” Un bar? Al bosc? Sí, tenia raó, es veu que un cotxe suposadament amb remolc va descarregar les ampolles d’un bar en un terraplè. Entre tots quatre vam fer una cadena humana i vam anar recollint totes les ampolles.
Al migdia vàrem arribar als Metges i el Consell Comarcal va tenir la gentilesa d’invitar-nos a dinar al restaurant, a sota del magnífic llentiscle. Vam agrair la deferència perquè era evident que calia recuperar energies.
Vaig preguntar al company per què li deien Senglar. Va respondre perquè menjava glans, li’n portaven de Galícia i eren dolços. Sovint en portava un grapat a la butxaca. No em van posar cap sobrenom però hauria estat bé anomenar-me Esllomada.
Les deixalles que havíem recollit els diferents grups les vam deixar en una zona prop de la llera del Daró per després ser transportades a un altre lloc i segons van comentar consideràvem que havíem recollit més de dues tones de residus, un fenomen ambiental que fins aquell moment m’era del tot desconegut.
Dos carnets de sòcia 1994 i 1997
Nota
(1) És evident que alguns fets sembla que estiguin sincronitzats, perquè fa poc mentre conversava amb Ponç Sabaté va sortir a tema en Bardisa, bé, Joan Garriga, Ponç em va explicar que Joan havia rebut aquest mot perquè un dia el camió se li quedà trevesat en mig d’ un camí bastant estret. El van ajuadar a fer les maniobres per veure si el podien adreçar, posant fins i tot pedres a les rodes del darrera, fins que el camió va lliscà terraple avall queient entremig dels matols i de les bardises. D’aquí li va venir el mot d’en bardisa, comenta que ara en Joan ha de tindre uns vuitanta anys.
En motiu de fer un article relacionat amb el soldats de la comarca del Baix Empordà que van lluitar a la Guerra de Cuba i alguns d’ells no van poder tornar a casa, bé fos perquè havien mort en el camp de batalla ho per alguna malaltia infecciosa com podia ser febre groga, tenia encara guardats uns apunts on hi constava el nombre de joves de cada població de la comarca del Baix Empordà que havien estat reclutats per l’exercit durant el periode 1895-1898. Informació que havia obtingut dels llibres de reclutament de l’Arxiu de la Diputació de Girona.
He considerat que aquests apunts amb el temps podrien convertir-se amb paper reciclat i que abans que això succeís s’en podia fer un breu resum com el que presentem.
Cada municipi disposava d’una Junta de sanitat encarregada de citar als joves que tenien l’edat, demanar-los que anessin a fer una revisió del seu estat de salut amb el corresponent registre de dades biomèdiques per poder-se incorporar al ejercit.
Tothom sabia que anar a la guerra i a més haver de travessar l’atlàntic amb vaixell i en condicions poc favorables, era d’un gran risc per la vida, motiu pel que les families que s’ho podien permetre pagaven una suma elevada de diners per evitar que el seu fill pases per aquest tràngol, no hagi ho podien fer les families pobres. També succeia que no tots el reclutes d’aquest periode de guerra amb Cuba hi anaven , alguns restaven a la península.
Per escapulir-se d’aquesta activitat bèlica hi havia qui fugia envers algun lloc on no fos trobat, d’aquí que al registre de reclutes hi constaven : els redimits perquè havien abonat l’import exigit del govern i eren alliberats , els pròfugs que s’havien escapat però eren buscats per d’altres municipis i un tercer grup de no aptes a causa de manifestar algun problema físic o psíquic.
Mapa del Baix Empordà
Tot seguit mostrem dos llistats, un amb el nombre de soldats que residien a un dels cinc municipis més poblats de Baix Empordà com eren: La Bisbal, Palamós, Palafrugell, Torroella de Montgrí i Sant Feliu de Guíxols, d’equests municipis s’ha comptabilitzat un total de 922 reclutes.
Reclutes de les principal poblacions empordaneses
En aquest altre llistar s’inclou el nombre de reclutes que vivien a municipis adscrits als cinc anteriors que van ser un total de 664 , xifra que si la sumen als 922 de les poblacions més grans abans esmentades ens dona la xifra de 1.586 reclutes amb possiblilitat d’anar a lluitar a Cuba.
Considerar que el territori del Baix Empordà te 701,7 Km2 i amb aquests ens podem fer una idea dels joves espanyols que van ser movilitzats per aquesta causa.
Organitzat pel Museu de la Mediterrània i la Associació Cultural de Pals, el dia 15 de novembre de l’any 2014 es va celebrar el II Fòrum de recerca del Baix Ter , hi vàrem ser invitats per parlar dels ‘Soldats torrollencs morts a la guerra de Cuba’