Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
Carmen Suñén era llicenciada amb medicina que exercí a la Bisbal d’Empordà i també a la seva consulta privada en funció d’ especialista homeòpata.
L’any 2019 a partir d’una votació publica va ser escollida Bisbalenca de l’Any, honor que li van concedir els bisbalencs per la seva activitat dins l’àmbit sanitari i per formar part del Grup de les Dones de la Bisbal que en era una gran animadora. Es premi el van rebre els seus fils en nom d’ella degut que la Carme malauradament ens havia deixat el dia 20 d’octubre d’aquest mateix any 2019. La seguim recordant.
Poden llegir en format PDF una crònica que parla d’ella i va ser publicada a la Revista del Baix Empordà número 68 -Any II del mes de març del 2020- Per llegir-la clicar a : Carmen-suñén
Carmen Suñén al consultori de Torre Maria de La Bisbal (1991)
L’any 1994 em vaig fer sòcia de l’Associació de Suport Forestal de la Bisbal i segons el carnet que em van donar era la sòcia número 14. Un temps després de la posada en funcionament de l’associació van ubicar les oficines a l’edifici municipal de Torre Maria, lloc on abans hi havia el consultori on també havia treballat. El responsable de la gestió d’aquesta associació de la Bisbal era en Carles. M’hauria agradat parlar dels inicis de l’entitat fundada entre l’any 1993 i 1994, però en ocasions els fets més recents també són els més difícils de documentar.
Sí que podem dir que a partir de la dècada dels vuitanta a Catalunya es va iniciar una forta dinàmica de protecció de la natura; preocupava especialment els incendis forestals i també l’ús que els ciutadans fèiem de les zones boscoses properes a les ciutats i alguns propietaris s’havien queixat d’algunes intromissió en àrees privades.
Aquesta tendència envers la protecció del territori ens la donen a conèixer també algunes notes de premsa com la del Diari de Girona del dia 1 de juny de l’any 1988 que informava del Projecte de Parc Natural del massís de les Gavarres i també el butlletí Can Bech de l’1 de desembre 1989, en què s’esmentava l’acord d’adhesió entre l’Associació de Suport Forestal de Palafrugell i els empresaris del suro.
Parc Natural de les Gavarres
Si bé com hem esmentat no podem donar detalls sobre l’inici de l’Associació de Suport Forestal, sí que podem comentar algunes experiències viscudes. Un grup de socis els caps de setmana dels mesos d’estiu es coordinaven per fer rondes per les Gavarres, en especial per camins més transitats i també en zones d’esbarjo on de vegades algunes persones feien trobades.
Acomplien la funció de persuadir aquests grups que evitessin fer foc per fer una costellada o coure aliments. Els deien que la multa seria més costosa que no pas si anaven al restaurant, segons comentaris que havia escoltat més d’una vegada als guàrdies municipals que s’havien presentat al lloc de la xefla. En aquells anys encara no existien els mòbils per avisar les autoritats però sí que hi havia aparells de radioaficionat.
Can Bech 1989
En una ocasió el Consell Comarcal i l’Associació de Suport Forestal van organitzar una jornada de neteja de les Gavarres. M’hi vaig apuntar i d’aquella feta en vaig sortir esllomada dos dies. Els grups de neteja ens vam trobar a les vuit del matí a Cruïlles i des d’allà ens vam repartir per diferents zones de la muntanya amb l’objectiu de trobar-nos a dalt dels Metges.
El grup amb què anava érem tres homes i jo. Un era el conductor d’un Rover amb remolc per posar-hi les deixalles que trèiem del bosc. Aquests nois amb qui formava equip i anàvem a peu, a un li deien Senglar i a l’altre Bardissa. Jo els vaig dir que em podien dir Rosa.
Mai m’hauria imaginat que al bosc a més de vegetació hi pogués haver tants abocaments de diferent naturalesa. A la cuneta d’un tram de la carretera de Calonge que vam resseguir, hi vam arreplegar llaunes de begudes, llantes de cotxes, retrovisors, parafangs, pneumàtics i vam veure que alguns pins estaven pelats o els mancava un tros, mostra que en aquella carretera s’hi feien ral·lis.
Vam trobar gàbies de conills, bidons —en un encara hi havia benzina—, llaunes de begudes, ampolles, bosses de plàstic, roba, electrodomèstics i curiosament també vaig trobar una bossa amb medicaments sense obrir i amb la còpia de la recepta feta pel metge i el nom del malalt. Potser la van llençar sense voler-ho, o qui sap si expressament.
A en Bardissa sovint se’l perdia de vista i com que es ficava en llocs molt enrevessats vaig descobrir per què li deien Bardissa. (1) En una ocasió no el vèiem però el vam sentir que cridava: “Nois! He trobat un bar!” Un bar? Al bosc? Sí, tenia raó, es veu que un cotxe suposadament amb remolc va descarregar les ampolles d’un bar en un terraplè. Entre tots quatre vam fer una cadena humana i vam anar recollint totes les ampolles.
Al migdia vàrem arribar als Metges i el Consell Comarcal va tenir la gentilesa d’invitar-nos a dinar al restaurant, a sota del magnífic llentiscle. Vam agrair la deferència perquè era evident que calia recuperar energies.
Vaig preguntar al company per què li deien Senglar. Va respondre perquè menjava glans, li’n portaven de Galícia i eren dolços. Sovint en portava un grapat a la butxaca. No em van posar cap sobrenom però hauria estat bé anomenar-me Esllomada.
Les deixalles que havíem recollit els diferents grups les vam deixar en una zona prop de la llera del Daró per després ser transportades a un altre lloc i segons van comentar consideràvem que havíem recollit més de dues tones de residus, un fenomen ambiental que fins aquell moment m’era del tot desconegut.
Dos carnets de sòcia 1994 i 1997
Nota
(1) És evident que alguns fets sembla que estiguin sincronitzats, perquè fa poc mentre conversava amb Ponç Sabaté va sortir a tema en Bardisa, bé, Joan Garriga, Ponç em va explicar que Joan havia rebut aquest mot perquè un dia el camió se li quedà trevesat en mig d’ un camí bastant estret. El van ajuadar a fer les maniobres per veure si el podien adreçar, posant fins i tot pedres a les rodes del darrera, fins que el camió va lliscà terraple avall queient entremig dels matols i de les bardises. D’aquí li va venir el mot d’en bardisa, comenta que ara en Joan ha de tindre uns vuitanta anys.
En motiu de fer un article relacionat amb el soldats de la comarca del Baix Empordà que van lluitar a la Guerra de Cuba i alguns d’ells no van poder tornar a casa, bé fos perquè havien mort en el camp de batalla ho per alguna malaltia infecciosa com podia ser febre groga, tenia encara guardats uns apunts on hi constava el nombre de joves de cada població de la comarca del Baix Empordà que havien estat reclutats per l’exercit durant el periode 1895-1898. Informació que havia obtingut dels llibres de reclutament de l’Arxiu de la Diputació de Girona.
He considerat que aquests apunts amb el temps podrien convertir-se amb paper reciclat i que abans que això succeís s’en podia fer un breu resum com el que presentem.
Cada municipi disposava d’una Junta de sanitat encarregada de citar als joves que tenien l’edat, demanar-los que anessin a fer una revisió del seu estat de salut amb el corresponent registre de dades biomèdiques per poder-se incorporar al ejercit.
Tothom sabia que anar a la guerra i a més haver de travessar l’atlàntic amb vaixell i en condicions poc favorables, era d’un gran risc per la vida, motiu pel que les families que s’ho podien permetre pagaven una suma elevada de diners per evitar que el seu fill pases per aquest tràngol, no hagi ho podien fer les families pobres. També succeia que no tots el reclutes d’aquest periode de guerra amb Cuba hi anaven , alguns restaven a la península.
Per escapulir-se d’aquesta activitat bèlica hi havia qui fugia envers algun lloc on no fos trobat, d’aquí que al registre de reclutes hi constaven : els redimits perquè havien abonat l’import exigit del govern i eren alliberats , els pròfugs que s’havien escapat però eren buscats per d’altres municipis i un tercer grup de no aptes a causa de manifestar algun problema físic o psíquic.
Mapa del Baix Empordà
Tot seguit mostrem dos llistats, un amb el nombre de soldats que residien a un dels cinc municipis més poblats de Baix Empordà com eren: La Bisbal, Palamós, Palafrugell, Torroella de Montgrí i Sant Feliu de Guíxols, d’equests municipis s’ha comptabilitzat un total de 922 reclutes.
Reclutes de les principal poblacions empordaneses
En aquest altre llistar s’inclou el nombre de reclutes que vivien a municipis adscrits als cinc anteriors que van ser un total de 664 , xifra que si la sumen als 922 de les poblacions més grans abans esmentades ens dona la xifra de 1.586 reclutes amb possiblilitat d’anar a lluitar a Cuba.
Considerar que el territori del Baix Empordà te 701,7 Km2 i amb aquests ens podem fer una idea dels joves espanyols que van ser movilitzats per aquesta causa.
Organitzat pel Museu de la Mediterrània i la Associació Cultural de Pals, el dia 15 de novembre de l’any 2014 es va celebrar el II Fòrum de recerca del Baix Ter , hi vàrem ser invitats per parlar dels ‘Soldats torrollencs morts a la guerra de Cuba’
L’any 2001 vaig publicar un article a la Revista Torre de les Hores de Pals que donava a conèixer alguns aspectes del rellotge i de la torre, d’uns 15 metres d’altura, com únic element que es preserva en el lloc on hi havia hagut el castell murallat amb torres i portals. Documentat del segle XV és l’estructura triangular d’on pengen les campanes. La torre circular és del segle XII i e troba enclavada del turó conegut pels palencs com el Pedró
Al segle XV, un cop acabada la guerra civil i amb el castell totalment enderrocat, Joan II va manar que es conservés la torre mestra. A la part superior, s’hi va construir una senzilla estructura triangular, formada per tres pilastres, on s’hi van col·locar les campanes. Des d’aquell moment, la torre ha fet la funció de cloquer. Al segle XX, es va mecanitzar amb l’ajuda d’un rellotge actualment en desús.
En aquesta ocasió només vull esmentar quelcom de la base de suport, túmul o fonament visible on està enclavada la torre perquè aquest té unes determinades característiques i finalment explicar una anècdota.
Començaré per recordar alguns fets relacionats amb aquesta emblemàtica estructura empordanesa com ara que va inspirar l’escriptor Rafael Algarra a l’hora d’escriure La bruixa que vivia a la Torre de les Hores de Pals ,1994.
Al llibre Històries de Pals, 2012, es parla del rellotge de la Torre i també fa referència a can Mercader, un restaurat regentat per Alfons Sot i les dues germanes Maria i Teresa Sagué, la Maria tenia fama de ser una gran cuinera.[iii]
Aquest restaurant disposava de dos menjadors. En un, hi havia una taula de fusta ovalada bastant gran; era conegut amb el nom de menjador dels senyors perquè hi acostumaven a fer àpats personatges de la vida política i cultural, entre ells en Josep Pla o el príncep Joan Carles.
Carles Navales en un article titulat Josep Pla i el Rei explicava que Joan Carles I, quan encara no era rei, havia anat al mas de Llofriu a visitar l’escriptor – que l’autor anomenava mestre – i que el mestre va acompanyar el príncep a visitar la Torre de les Hores perquè entre ells hi havia una bona amistat. [iv] Qui sap si aquest va ser el dia que varen anar a dinar a can Mercader?
Les illes Medes des del mirador d'en Josep Pla
El campanar de la torre va estar de sort perquè durant la insòlita tempesta d’aigua i llamps que hi va haver l’any 2005,[v] aquest no va ser afectar; sí que va rebre danys el campanar de l’església de Sant Pere que està bastant a prop de la torre.
L’any 2012 es van iniciar les obres de rehabilitació de la torre amb l’ajut econòmic de l’Ajuntament de Pals i la Diputació de Girona, essent l’arquitecte del projecte de consolidació interna Lluís Bayona.
Del manteniment del rellotge de la Torre de Pals se’n va cuidar durant un temps l’Antoni Ferrer Godó rellotger a Palafrugell. L’any 2013 va ser publicat un article que parlava de la joieria Ferrer recordant que des de feia molts anys s’ocupaven del manteniment del rellotge.[vi]
Un cop finalitzades les obres de restauració, la Torre va ser oberta al públic el dia set d’abril de l’any 2018 i el vicepresident de la Diputació de Girona va lliurar unes paraules als assistents al acte.[vii]
La barra del bar de can Mercader de Pals
Quelcom sobre l’assentament de la Torre
Model d'encaix de roques
Darrerament vaig visitar novament l’indret o zona externa del monument i vaig observar primer que la Torre està assentada sobre un túmul fet de roques posades com a suport de l’estructura i segon que estaven unides o encaixades les unes amb les altres formant ranures mil·limètriques i de formes irregulars. Em vaig preguntar com havien de ser tallades o fetes aquelles roques i posades amb tanta precisió les unes sobre les altres en forma de puzle.
Sovint veiem que algunes d’aquestes roques configuren una estructura triangular o de cunya que possiblement empraven per falcar millor cada una de les roques formant un conjunt estructural fusionat i molt allisat per la part externa.
Em va sorprendre la precisió amb què estaven encaixats els blocs de pedra tenint en compte que no n’hi cap d’igual i que tots tenen formes irregulars, molt diferent de com construïm ara amb models de totxos estandarditzats. També va ser obligat preguntar-me, tal com he fet altres vegades, com movien els antics aquests grans blocs de pedres que pesaven centenars de quilos.
Excepte uns blocs lítics que estan pròxims al pla del terra on s’observa la presència d’argamassa com a forma d’unió dels elements, les altres roques estan lliures de material de morter. Es interessantíssim fitxar-nos en aquests detalls lítics de l’assentament de la Torre de les Hores.
En algun tram del sector de la base es pot veure que hi manquen elements rocosos que han estat extrets mentre que en d’altres roques s’observa la presència d’argamassa en la línia d’unió de dues estructures, possiblement posada per evitar la filtració d’aigua i creixement de vegetals.
D'altre model d'encaixPresencia d'argamassaExtracció
Fa goig disposar d’una penyora que mostri com treballaven i movien les pedres els operaris del segle XII o de segles anteriors perquè el castell es diu que estava documentat al segle IX.
Amb aquestes particularitats, es pot considerar que la Torre de Pals disposa d’un valor afegit com ara aquest túmul de sustentació construït amb blocs de material lític acuradament engalzat formant línies irregulars. Joan Badia parlava que la Torre estava sobre un pòdium de pedra natural en part treballada, potser es referia a aquesta zona de la qual he fet referència.
Aquesta edificació mostra les habilitats constructives que tenien els picapedres o qui sap si també dominaven la tècnica de formigonar el material; si fos així, seria una manera d’entendre millor aquest art que empraven, visible també a d’altres contrades empordaneses.
Possiblement hi havia un fragment triangular
L’experiència d’ escalar l’ interior de la Torre
Oficina de Turisme de Pals.Catàleg informatiu editat per l'Ajuntament i la Diputació de Girona
Amb motiu de fer l’ article abans esmentat sobre el rellotge de la Torre per publicar al butlletí que editava l’Ajuntament de Pals, vaig voler veure in situ la maquinària del rellotge de la Torre de les Hores i les campanes que tenien la funció de tocar les hores i, de passada, també gaudir de les vistes panoràmiques que estava segura veuria des d’allà dalt.
Les claus de la porta d’entrada al monument estaven depositades a l’Ajuntament. Un dia, l’Anna Aynier em va acompanyar per pujar a la Torre. No em pensava trobar un interior en tan poques bones condicions i en especial el darrer tram de les escales que pujaven al terrat. Vàrem haver de fer ús del nostre equilibri i del nostre valor i alhora tenir cura de mirar on posàvem els peus. Es va fer evident que el nostre objectiu era pujar fins a dalt de tot i ho vàrem aconseguir.
Una vegada a dalt, varem veure de prop les campanes i poder llegir les inscripcions que duien , encara que per la distància eren poc entenedores. Varem gaudir d’una complerta visió de la plana empordanesa .
Ara, amb la perspectiva dels anys, potser va ser una temeritat gosar pujar a la torre de les Hores en aquelles condicions ja que l’únic accés era a través d’una escala de gat de fusta. Segurament vaig ser molt intrèpida (va amb el meu caràcter) i vaig desafiar el perill qui sap si per recordar els avantpassats del segle XV.
Notes
Presentem algunes fotografies de roques que acompleixen la funció de fonament de la muralla de Pals en format vídeo.
[i] Rosa M. Masana. Històries de Pals explicades pels palencs, 2012, pàg.127.
[ii] Joan Badia, Pals, Revista Baix Empordà 1-3-1997.
[iii] Quan feia d’infermera a Pals havia atès diverses vegades la Teresa i en especial la Maria; bé, atendre és un dir, perquè ella només venia a la consulta per donar-me conversa, venia cap a la una del migdia quan recollia les coses per plegar i anar a fer els domicilis. Ella s’asseia a la cadira i m’explicava coses sovint relacionades amb el que li havia dit un profeta i després deia: ho veus com tenia raó! Masana. Històries de Pals 2012, pàg.82
[iv] Carles Navales. Josep Pla i el Rei. Diari de Girona 15-8-1997. També Pla va portar a Joan Carles I a la Torre de les Hores. Diari de Girona 19-10-2012.
[v] Es diu que el dia 6 de setembre van caure 21.000 llamps de gran voltatge que van afectar els campanars de Torroella de Montgrí, Begur, Palamós i Pals. El Punt del 22-9-2005
