Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
Article publica a la revista Daba, 2009, per llegir el contingut clicar a: daba-num-5-2009-constructors La imatge correspon a la xemeneia Lloveras edificada l’any 1957, imatge ara modificada feta per Rosa M. Masana l’any 1994 quan encara funcionava el forn de coure la ceràmica i la xemeneia fumejava.
Generalment coneixem la historia de les ciutats per el que s’ha deixat escrit i amb menys freqüència pels edificis que han restat dempeus, en aquest sentit Terrassa és bastant afortunada perquè disposa d’un gran ventall d’ elements arquitectònics i arqueològics protegits inscrits al Patrimoni Històric i Artístic de la ciutat.[1]
En referència al tema de les xemeneies industrials, dir que a l’esmentat Patrimoni hi destaquen les següents xemeneies: Vapor Aymerich, Amat Jover, Saphil o Anònima, Vapor Busquets, Vapor Amat. Bòbila Almirall, Terrassa Industrial, Gorina i Grau i Auxiliar, que junt amb les altres setze que en conjunt amiden 751,16 metres pugui ser Terrassa, una ciutat de 72, 2 Km2 qui disposi d’un major tram de construcció vertical feta amb maons de terrassa cuita vermella.
Aquesta singular particularitat la podria fer capdavantera en quan a la disposició de construccions industrials visibles de lluny de diversos punts de la ciutat, a vol d’avió o actualment també amb drone, aquests elements són com penyores dels vapors fabrils del tèxtil on els nostres avis o pares a toc de sirena hi entraven.
Adjuntem una imatge treta de una lamina emmarcada que hi havia a un despatx de la Escola Industrial de Terrassa cap a l’any 1990. Era de poca qualitat però Francesc Massana l’ha sabut arranjar permetent-nos veure la ubicació i el nombre de vapors que hi havia a Terrassa l’any 1929, es considera que n’havien existit fins a 200 en diferents espais de temps.
Volia fer una pinzellada història envers el perquè del desenvolupament industrial terrassenc i especialment tèxtil, però aquest és un tema molt extens que s’allunyaria d’aquest resum, si que podem dir quelcom de la pregunta que ens havíem fet, de com es va proveir la gran quantitat ma d’obra per fer funcionar els nombrosos vapors de la ciutat a partir ja de mitjans del segle XVIII. Algunes dades ens les aporta Pedro Voltes en un text relacionat amb la Guerra de Successió, no vaig enregistrar el títol del llibre, si el localitzo l’esmentaré (1990, p. 228).
“Esta inflación catalana del tiempo de guerra continuo después de 1714, corregida y aumentada, como siempre ocurre con las inflaciones, y ayudó decisivamente al conocido proceso de que los ricos fuesen más ricos y los pobres fuesen más pobres; verbigracia, que cristalizasen muy polarizadas y contrapuestas una burguesía y un patriarcado adinerados y un proletariado cada vez más alienado, que no tardaría muchos lustros en integrar las legiones de obreros de las fábricas.
Vaig localitzar la cita quan estava fent un article basat en una Pragmàtica de l’any 1723 que tractava sobre la manera de vestir, tipus de teixits i ornaments que estaven permesos usar.[2]
Donar rellevància a les xemeneies de Terrassa
Amb data 21 de juny de l’any 2011 vaig lliurar un esquema amb les vint-i-quatre xemeneies industrials de la ciutat al batlle senyor Pere Navarro per demanar-li si els serveis tècnics d’arquitectura podien confirmar si l’esmena que els hi lliurava de les xemeneies posades en escala segons la alçada i en podien fer un certificat.
L’objectiu era saber si podien inscriure al Llibre de Records Guinness la ciutat de Terrassa com a vila que tenia preservades el major nombre de metres de xemeneia industrial construïdes amb l’ajut del taulaplom empat maons aplantillats de terra cuita vermella, la majoria d’ells fets amb el sistema de plantilles de fusta i manuals.
El certificat que em va fer arribar l’Ajuntament a mans, no recordo perquè no els vaig utilitzar per adreçar-lo a Guinness, possiblement un dels inconvenients era que vivia a La Bisbal d’Empordà i era difícil venir a Terrassa a partir que va mancar la meva amiga M. del Carme Cabo Téllez, altre motiu era que havia d’anar a Sabadell a comptabilitzar els metres de xemeneia industrial que disposen. Possiblement la nostra veïna ciutat sabadellenca sigui la única que ens podria superar en nombre de metres d’estructura vertical industrial.
Ara que em remogut el tema qui sap si li podem donar una nova empenta alguns de nosaltres. Una altra solució seria que inscriguessin a Guinness les xemeneies del Vallès Occidental.
Notes
[1] Patrimoni històric i artistic de Terrassa. Ajuntament de Terrassa. Arxiu Municipal.
https://arxiumunicipal.terrassa.cat/afons.php?id_menu=70
(2) Rosa M. Masana. Normes sobre vestuari en una pragmàtica del 1723 http://www.rosammasana.com/?p=6624
Para la lectura del PDF clicar a: chimenea-almirall-terrassa
Ver también: Escaleras
Envers l’any 1992 estava interessada a conèixer aspectes tècnics referents a la construcció de les xemeneies industrials, peces bàsiques per al funcionament de les calderes de vapor de les indústries del segle XIX i més enllà de mitjan segle XX. La seva funció era succionar els fums generats per les calderes de vapor, que era la força mecànica de les indústries en general o bé els forns de les bòbiles i de ceràmica.
Per aquest motiu vaig parlar amb alguns mestres d’obres i paletes de Terrassa i de la Bisbal d’Empordà, com també vaig consultar llibres de la biblioteca del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona. Assabentada que l’arquitecte Joan Baca Reixach havia dissenyat algunes de les xemeneies de Terrassa, vaig demanar-li si em podia donar informació amb relació a algun aspecte tècnic de les xemeneies industrials. Amb data 3-6-2020 he vist que havia incorporat en aquest bloc una relació de mestres d’obres i arquitectes terrassencs on hi consta que Joan Baca l’any 1930 pagava tributs per exercir la professió.
Com que en aquell moment vivia a Girona, vaig lliurar-li uns folis amb les preguntes per si les volia preparar per al dia que anés a Terrassa a fer-li una visita a casa seva a la Rambla d’Egara.
Les preguntes estaven relacionades amb:
1- Fonament
2- El talús de l’estructura
3- La bastida i escala exterior
4- Mida dels totxos
5- El morter i les anelles
6- Sortida de fums esbocada
Respecte al fonament va dir que per a una xemeneia de 40 metres d’alt el fonament havia de fer aproximadament 8 x 8 x 5 metres (els cinc metres eren de profunditat). Va acompanyar l’explicació dibuixant un esquema del fonament on també al costat dret incloïa sala de màquines on hi havia les calderes del vapor de la casa Babcok.
Pel que fa al talús de la xemeneia o grau de conicitat que se li volia donar era necessari emprar el clàssic taulaplom, un estri fet amb una placa de fusta d’on penjava el plom, d’aquí que els mestres d’obres eren coneguts també com a mestres del taulaplom. Joan Baca considerava que el talús havia de tenir una inclinació del 2,45% i per a una major comprensió de com era aquest estri va adjuntar a les preguntes l’esquema que presentem.
De la bastidatambé en va fer un esquema on es poden veure representats els taulons en situació
horitzontal des d’on treballaven els paletes i uns altres de més prims, que en ocasions se’ls havia anomenat antenes, estaven posats en diagonal de manera que configuraven una X i servien per reforçar l’estructura.
L’escala exterior era de ferro i collada a la paret de la xemeneia. Eren les anomenades escales de gat, que també es posaven a l’interior de la xemeneia. Tenien la funció de permetre l’accés a la boca o sortida de fums en el supòsit de desperfectes estructurals a causa de la combustió.
Sobre la mida dels totxos fets exprés per a la xemeneia que es volia construir, J. Baca en dona les mides de 75×50 centímetres. El gruix no resta especificat. Deia que hi podia haver set mides diferents de totxos d’acord amb el diàmetre de cada secció.
La resposta que va donar sobre el morter era que calia que fos perfectament uniforme i de dosificació escrupolosament mantinguda. L’esquema que li vaig lliurar de la col·locació dels totxos el va ratllar i el va representar de manera que es pogués veure clarament la distància entre passada i passada d’obra amb l’espai que havia d’ocupar el morter, que era de 1,5 centímetres.
La sortida de fums era una zona susceptible de ser esbocada o esbardellada amb risc que es desprenguessin fragments de material i tot degut als canvis de temperatura entre l’interior i l’exterior de la xemeneia i a l’acció dels àcids corrosius que es formaven.
Quan s’havia de reparar la part distal de la xemeneia contractaven uns escamots d’especialistes sense vertigen. Recorda el detall que anaven molt tatuats. Pujaven a la xemeneia amb ajut de cadenes i de la darrera de dalt hi penjaven uns taulons i una corriola per pujar i baixar ells mateixos i el material. Va fer un gràfic que adjuntem.
L’arquitecte també comenta que pels voltants de l’any 1940 va fer col·locar a la sortida de fums de les
xemeneies anelles de formigó armat per reforçar la zona. També va aplicar la tècnica de col·locar un encadenat de ferro rodó de 20 mm de diàmetre immers en el junt del morter i a cada dos metres de les distintes seccions de la xemeneia. Aquests elements s’havien de posar amagats entre el morter perquè, va dir, si es veiessin seria com si una dona ensenyés el biso, o sigui antiestètics.
Algunes de les obres d’arquitectura que havia fet i que consten a l’entrevista són: la fàbrica Filatures Matarí i la xemeneia, la nau de calderes i xemeneia de l’empresa SAPHIL o la Anònima, la fàbrica Terrassa Industrial i la xemeneia situada a l’encreuament de les carreteres de Rubí i Montcada.[1]
Altres obres van ser les cinc naus industrials de la fàbrica de Francisco Torredemer, la fàbrica Boada i Rigol, els Tallers Agut, S.A. Sanllehí, Pere Vacarisses, Francisco Aura, Tallers Protegits Amat Roumens, etc.[2] A Internet consta que havia dissenyat el Magatzem Vallhonrat del carrer Pi i Maragall núm. 1
Per fer-nos una idea de les edificacions industrials portades a terme havia calculat que equivalien a 250.000 m2de superfície, que vindria a ser 26 illes de l’Eixample de Barcelona. Considerar també que havia fet diverses vivendes de caràcter privat una d’elles, per posar un exemple, està situada a la Rambla d’Egara núm. 150 , feta l’any 1940 on a la façana
hi ha un esgrafiat fet per Ferdinandus Serra del que ens en parla Ana Fernández.
Clara Isern i Badia ha tingut la amabilitat de fer una fotografia de l’esmentat esgrafiat i ens l’ha fet arribar per il·lustrar aquest text, fet que ens complau i li donem les gràcies .
També adjunta una dada d’interès de la qual sovint no es parla i és el cost de l’obra. Per exemple, una xemeneia de 40 metres construïda l’any 1960 va tenir un pressupost de 888.114 pessetes.
Notes
[1] Judit Tapioles. De la construcció de les xemeneies industrials. Arxiu Tobella Terrassa. Retall de premsa sense data. Joan Baca va comentar que a l’Arxiu Tobella tenen una imatge d’ell al costat d’una xemeneia.
[2] Els fills del senyor Joan Baca amb data 30-11-2006 van cedir a l’Ajuntament de Terrassa 6000 projectes que en el decurs dels anys havia efectuat el seu pare, documents que estan depositats al Arxiu Històric Comarcal del Vallès Occidental a Terrassa.
En referencia al seu legat documental, darrerament em sabut que van ser depositades al Arxiu Tobella de Terrassa 329 fotografies de Joan Baca Reixach.
Aquest article va ser publicat a la Revista del Baix Empordà número 39, Any X del desembre de l’any 2012 , per llegir el seu contingut clicar a: clinica-alianca-bisbal
