Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
La darrera vegada que vaig anar al Marroc havia comprat una safata rodona d’aram pensant que demanaria a en Pitu, el ferrer de Palau-sator, que em fes uns peus de forja per poder-la usar com a taula auxiliar. Vaig portar-li la safata al taller i, sí, em va dir que m’ho faria i que quan la tingués a punt m’avisaria perquè l’anés a buscar.
En Pitu sovint venia al consultori els dimecres el matí. Era l’únic dia de la setmana que el metge i jo hi anàvem a passar visita a Palau-Sator. Que jo recordi, en Pitu no va necessitar mai atencions especials, només algun seguiment de la tensió arterial i poc més. Venia especialment per veure’ns i de vegades conversar una estona amb mi. Li agradava explicar que cada any anava a fer el suquet de peix a casa d’en Portabella a Llofriu, ja que era un bon cuiner d’aquesta especialitat i sempre li demanaven els seus serveis. Cap als darrers anys comentava que només assistia a aquesta trobada de polítics i d’altres persones rellevants a fi de contribuir a donar suggeriments culinaris als cuiners més joves. (1)
Un dia que va venir a la consulta em va dir: “Tinc els tres peus fets. Han quedat molt bé. Quan vulguis els vens a buscar. Si no em trobes al taller, entres igualment i dones uns quants cops ben forts amb el martell sobre l’enclusa i baixaré”. Vaig considerar que era una manera molt original de fer saber algú que havia arribat a casa seva.
Recordo que el dia que vaig anar a buscar els tres peus era al migdia i feia una calor insuportable. La porta del taller estava ajustada. Com que el baldó no estava passat, vaig entrar i vaig fer el que m’havia dit: donar uns cops ben forts amb el martell sobre l’enclusa. Vaig tenir la sensació que podria ser una candidata per ferrar cavalls. Tot seguit en Pitu va cridar des de dalt l’escala: “Ara baixo!”
En Pitu a la seva ferreteria de Palau-Sator (1992), Masana
“Mira que bonics que han quedat aquests peus. Ja ho veuràs que t’ho diran algunes persones que entenguin de forja”, va dir. De fet, en Pitu es va esmerçar a fer aquell treball perquè a més d’aconseguir que la safata fos de bon treure i posar, tenia estabilitat i bon disseny.
Aquell mateix dia em va ensenyar un selló molt artístic fet per ell que tenia al taller i va comentar que l’havia fet molt semblant a un altre del Museu del Louvre de París. Realment era una peça força original i artística, daliniana potser, com podem veure a la imatge que adjuntem.
En Pitu mostrant una de les seves artístiques obres
Una anècdota. Sovint quan en Pitu passava per la consulta era quan sortia d’esmorzar del mas d’uns amics que estava a tocar del consultori. Un d’aquells dies em pregunta:
—Has esmorzat?
—Sí —li vaig respondre—, abans de sortir de casa sempre ho faig.
—És igual. Mira, té, et dono aquesta mitja arengada per si després te la vols menjar —va continuar dient. I em va donar la part mitjana del cap d’una grossa arengada salada.
—Pitu, ja ho sento, però a mi m’agrada més la part de la cua —li vaig contestar.
—Oh, carai, és clar, aquesta és la part que també m’agrada més a mi! —em va replicar.
Els tres peus fet per en Pitu
L’anècdota si bé és curiosa no caldria comentar-la, però el més excepcional és que aquella mitja sardina se la va treure d’una de les butxaques dels pantalons i sense estar embolicada en cap paper, així, a seques, com sortida de la caixa amb les seves propietats oleiques i olfactives. Genialitats d’en Pitu que ara ens fa goig explicar tot recordant-lo.
Notes
(1) Podem trobar referències del suquet d’en Portabella i de les persones que assistien al llibre Cronica d’un Any que edita l’Ajuntament de Palafrugell dels anys 1991, 1992 i 1993.
Presentem un llistat amb els noms del mestre d’obres que exercien a la Bisbal durant els segles XIX i XX, que van ser els responsables de la construcció d’un bon nombre de cases i edificis de la Bisbal i les fabriques ceramistes amb els seus respectius forns de flama invertida i les xemeneies industrials d’extracció dels fums de la combustió del material. Sovint, pel fet de construir xemeneies eren coneguts també com a mestres del taulaplom.
El treball que van realitzar els mestres d’obres en la construcció de xemeneies industrials a la Bisbal d’Empordà, està inclòs a Viquipèdia i es pot consultar a: Daba núm. 5, 2009 i a Xemeneies industrials de la Bisbal.
Museu Terracotta de la Bisbal, imatge: Ràdio Bisbal
Mentre revisava la premsa digitalitzada de l’Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP) al setmanari Ara vaig veure que hi constava un llistat de 38 milicians palafrugellencs. La milícia era un grup paramilitar format per ciutadans que s’unien per oferir serveis de defensa del territori o d’una ideologia. Les milícies confederals van ser milícies populars creades per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant la Guerra Civil espanyola.
Els palafrugellencs estaven a l’aguait de les tensions polítiques que vivia el país i quan van rebre la notícia que les tropes de Franco avançaven cap a Catalunya van organitzar una contraofensiva. Va ser el mes de juliol de l’any 1936 quan un grup de milicians van marxar al front d’Aragó per intentar contenir l’avanç de les tropes.[1]
El setmanari Ara del 23 de juliol del 1936 informava que havia estat creat el Comitè del Front Popular Antifeixista,[2] encapçalat pel batlle i altres membres que podien pertànyer a la Unió Republicana d’Esquerra, a la CNT, al Front Obrer Únic Sindical (FOUS) i del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) que disposava d’una secció femenina de milicianes.[3] El dia 27 de juliol va ser format un grup de forces populars que rebia el nom de Joventuts Llibertàries Antifeixistes.[4]
Després que els combatents haguessin arribat al front de Casp, Enric Coll va publicar al setmanari Ara el dia 10 d’agost de 1936 Notícies dels nostres braus lluitadors, en què explicava alguns fets i a la vegada incloïa una fotografia d’un grup de combatents i una noia.
Els voluntaris abans d’entrar en combat van seguir unes classes sobre com havia de ser emprat el material de guerra i les estratègies a seguir, pràctiques que segons s’explica van ser fetes en molt poc temps. Guillem Carreras també ens dona informació relativa als milicians del front d’Aragó.[5]
Simulació del riu Ebre durant la batalla
Albert Joanola en el seu llibre va donar a conèixer algunes de les vivències que el palafrugellenc Francesc Bohera havia escrit durant la seva estada al front. Es pot consultar a l’AMP.[6] Entre d’altres qüestions explica que un pare va lliurar dades a un milicià per veure si podia localitzar el seu fill Santiago Verdaguer, de qui no tenia notícies. Informava que servia a la “55a divisió 177, brigada 706, batalló 4a companyia, base 8 cc, núm. 10”. És possible que no totes les persones que havien mort al camp de batalla haguessin pogut ser posteriorment identificades.
Pel que fa als recursos que havien d’arribar al front, M. Concepció Saurí va escriure que a Palafrugell existia la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) que per a les seves activitats utilitzaven el local de la CNT que estava situat a la plaça Nova. Es cuidaven de recollir aliments que després amb una camioneta els transportaven a les brigades del front. En un d’aquests viatges hi varen anar Àngela Clos i Batlle i una altra noia que es deia Marina.[7] Durant aquest període republicà, Àngela Clos i Rosa Laviña[8] van estar molt implicades en aquesta lluita, motiu pel qual després de la guerra es van haver d’exiliar a França.
Desconeixem si també transportaven al front material de guerra perquè a Palafrugell algunes empreses del suro es van transformar en tallers de fabricació d’armament. Un dels materials que hi fabricaven eren espoletes per a obusos. Adrianna Serrano ens parla de les fabriques de can Corredor, Dellonder i Gallard, que funcionaven unides, i també la de can Trilla.[9]
Una altra de les associacions que en aquells moments hi havia a Palafrugell era el Socorro Rojo Internacional (SRI), que ajudava les persones més necessitades que lluitaven contra el feixisme. Un article de premsa deia: “El otro día, un camarada miembro del S. R. I. de Barcelona, me decía que por mediación del S. R. I. habían entrado en España, desde el comienzo de la guerra civil, en metálico, víveres y otros objetos por valor de más de dos mil millones de francos oro.”[10]
El diari Ara deia el 1936:[11] “L’heroic comportament dels milicians palafrugellencs. El nostre company Gonzal Prats ens contà la presa de La Zaida, en la qual va participar. Ahir a la nit arribaren procedents del front els estimats companys nostres Gonzal Prats, Miquel Rovira i la gentilíssima Lola Blaia que ha honorat el poble de Palafrugell lluitant contra el feixisme amb el mateix braó que els homes a les línies de foc.”
El periodista palafrugellenc Santi Masseguer (epd),[12] després que Albert Joanola hagués escrit el llibre sobre les vivències de Francesc Boera al front, va escriure una crònica en què destacava la personalitat d’en Francesc i la seva afició per l’escriptura.
Cal dir que la lluita al front no va ser com s’havien imaginat, perquè el milicià Tario Rubio[13] explica que els seus pares el persuadien perquè no anés al front perquè només tenia 17 anys, però Tario restava mentalitzat i la tardor de l’any 1937 amb cinc amics més van marxar a Castelló per afegir-se a la lluita armada. Allà els van ensenyar com usar l’armament i una vegada al camp de batalla explicava que les bombes no paraven de caure i a terra s’estenia un gran nombre de joves morts i ferits.
Va explicar que havia experimentat el pànic de trobar-se enmig d’un foc creuat: “Un projectil va acabar amb la vida del Quimet… i, veure el meu amic allí, estès, sense vida, em provocà un doble sentiment. Per una banda, d’ impotència i tristor… i per altra de ràbia.”
Els milicians s’adonaven que anaven perdent la guerra perquè els franquistes disposaven de més recursos i de tàctiques de combat; a més, rebien el suport de les tropes legionàries i nord-africanes, com també dels aliats italians i alemanys. A aquests darrers els anomenaven “els moros rossos”, motiu pel qual van caure en desànim.
També s’explica que les condicions dels presoners van ser tan dures que alguns no ho van superar. Sortosament Tario Rubio va sobreviure i va poder donar testimoni dels fets. En aquesta mateixa línia F. Hernández i col.[14] escriuen: “L’idealisme dels voluntaris en els primers moments topava de sobte amb la dura realitat de la vida al front. Les penúries i les privacions, el fred i la calor, la set i la fam, les incomoditats i els dèficits d’higiene s’afegirien a l’enemic que calia abatre”. Per conèixer amb més detall els successos d’aquesta guerra a Casp es pot consultar l’obra de José Luis Ledesma.[15]
Quan abans hem esmentat que el POUM havia creat una secció femenina de milicianes ens ha fet recordar aquella cançó tan cantada que deia:
La cruel guerra brama
Simulació de l'esclat d'una bomba
i ell ha de partir,
jo no vull restar sola
de dia i nit,
no vull restar sola,
això em destrossa el cor.
Deixa’m venir, deixa’m.
No, amor meu, no.
Em tallaré les trenes,
d’home em vestiré,
seré el teu camarada
quan junts partirem,
seré el teu camarada,
ningú no ho sabrà.
Deixa’m venir, deixa’m.
Sí, amor meu, sí.
Les cançons han estat sovint i continuen sent factors de conscienciació que porten les persones a centrar l’atenció en fets conduïts que convé que siguin aplicats per la societat.
Notes
[1] Setmanari Ara, 27 de juliol de 1936, p. 2. A la mateixa pàgina hi ha la crida feta pel president de la Generalitat i una nota que diu: “En el reclutament de milicians per a anar a lluitar a l’Aragó, Palafrugell ha quedat en bon lloc entre totes les poblacions de les comarques gironines, Palafrugell va donar el major contingent de lluitadors”.
[2] El Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya era un organisme creat el 21 de juliol del 1936 a Barcelona per Lluís Companys amb l’objectiu d’ organitzar militarment les forces que lluitarien contra l’alçament militar a Catalunya durant la Guerra Civil Espanyola.
[3] El Partit Obrer Unificat Marxista disposava d’una secció femenina i el comitè local de Palafrugell estava format per: secretària general, Lola Bussot; Socors Roig, Rosa Plaja. Consten com a vocals, Maria Genís, Hermínia Anglada i Amanda Massafont. Font: hemeroteca de l’Arxiu Municipal de Palafrugell. Setmanari Ara, 18/1/1937, p. 3. També hi estaven implicats el PSUC i el PSOE.
[4] L’anomenat front de l’Aragó era la línia de guerra formada entre republicans i les forces de Franco a les terres aragoneses durant la Guerra Civil Espanyola. Es trobava a l’est de les principals ciutats: Saragossa, Osca i Jaca, i anava des del nord fins al sud del país.
[6] JUANOLA, Albert. Paco Boera. Un milicià de Palafrugell. Sant Cugat del Vallès: Rourich, 2008. Francesc Boera va néixer el dia 19 de desembre de 1905, vivia al carrer de la Independència número 1 de Palafrugell i quan va anar al front tenia 31 anys.
[7] SAURÍ, M. Concepció. Àngela Clos Batlle. La primera regidora. Palafrugell, 2012, p. 24.
[8] Rosa Laviña. https://ca.wikipedia.org/wiki/Rosa_Lavi%C3%B1a_Carreras
[9] SERRANO, Adrianna. Fàbriques d’armament a Palafrugell durant la guerra civil. Primer premi escolar “Mestre Sagrera” escola Sant Jordi. Palafrugell, 23/4/2007. Es pot consultar al web de l’Arxiu Municipal de Palafrugell.
[12] MASSEGUER, Santi. “Francesc Boera Corbera, en Paco de la Burra”. Revista Baix Empordà del 1/8/2012, p. 30.
[13] RUBIO, Tario. Per les presons de Franco. Memòries d’un pres de la postguerra 1936-1945, a cura de Gemma Caballer i Oriol Dueñas. Memòria del segle XX. Valls: Cossetània, 2007.
[14] HERNÀNDEZ, Francesc Xavier; ÍÑIGUEZ, David. La Columna Macià-Companys. Barcelona: Fundació Josep Irla, 2009, p. 85.
[15] LEDESMA, José Luis. La guerra civil a la comarca del Bajo Aragón -Caspe- (1936-1939).
Relacionat amb aquest tema disposem d’un article que tractava de la mainada desarrelada degut que havien quedat orfes i éren adoptats, sovint, per families que disposaven d’una ideologia social diferent a dels seus pares, es pot consultar a: Mainada desarrelada.
Es difícil imaginar el esfuerzo que los gobiernos, así como los centros destinados al culto, y sus respectivos gestores, tienen que hacer para lograr que los ciudadanos se identifiquen con algunas de las ideas transmitidas mediante la publicidad y eslóganes que aparecen en los medios de comunicación o en lugares públicos que suelen estar relacionados con las corporaciones y el comercio.[1]
Alimentación
Los ciudadanos tenemos la potestad de escoger el contenido de un eslogan e integrar el mensaje en nuestra mente dejando de hacer una lectura de la contraparte que actúa a un nivel más subliminal y que, sin darnos cuenta, penetra de lleno en nuestro subconsciente.
Son presentados de manera que muestran tendencias y objetivos distintos según quien los firma. Algunos contienen propaganda política del estado y otros de empresas comerciales, ambos para incitar a practicar una conducta determinada o adquirir algún producto. Nunca son neutros, porque de ser así no tendrían razón de ser.
Con ello sin pensarlo, ni tal vez desearlo, nos hacemos acreedores de algunos de estos mensajes o ideologías, en ocasiones de tendencias opuestas, como sucede en el ámbito de la política. Aunque más allá de lo presentado pocas veces existen alternativas que marquen una gran diferencia programática.
Imagen del vídeo promocional de la loteria nacional 2020
Este hecho en la percepción publicitaria de distintos contenidos genera que el público receptor adquiera formas de pensar contrapuestas, aunque algunas vienen marcadas por el estatus socioeconómico al que se pertenece, incluyendo ideologías que pueden ir de un extremo al otro. Se ha observado que estas diferencias conceptuales, si se vuelven extremas, producen en la sociedad un cierto estado de fragmentación e incluso de desunión, pudiendo ocasionar que la unidad de la ciudadanía se debilite y nos convierta en seres más débiles para tomar decisiones que nos favorezcan.
Estas percepciones iniciales, sean de la tendencia que sean y debido a una cuestión de coherencia personal, serán mantenidas en la mente al largo del tiempo y reforzadas socialmente por los que piensan de forma similar, llegando estas a manifestarse como potencia afirmativa del carácter.
Salvamento marítimo
Con frecuencia esta impronta cultural queda consolidada en la mente y es difícil que pueda ser sustituida por otro tipo de contenido conceptual,[2] pero lo más transcendente del hecho es que el sujeto desarrollará el convencimiento de que su ideario mental ha sido generado por él mismo, efecto que hemos convenido en llamar libre albedrio.[3]
Este fenómeno permite que esas opiniones consolidadas en nuestro interior puedan en algún momento aflorar al exterior y servir de impulso para la defensa de una causa a defender, sean estas de carácter político, religioso i cultural, actualmente también se puede incluir el medio ambiente y cambio climático, la salud, el género, la defensa de la robótica e incluso sobre cómo se debería nacer y morir. Presentamos algunos carteles publicitarios en los que presentant una lectura bastante lineal.
Concurso de cartelesCartel para potenciar el comercio local
Notas
[1] Según la publicación Moncloa del grupo Merca2 del dia 12-3-2019, en 2019 el gobierno nacional destinó a publicidad 225 millones de euros, 62.8 en propaganda electoral y 162,2 en propaganda comercial que incluía Correos, loterías, hipódromo de la Zarzuela, RTE, Tragsa (servicios agrarios), y Navantia (empresa naval estatal). <https://www.moncloa.com/sanchez-prensa-publicidad-estatal>. Según Crónica global del 1-8-2019, el gobierno de la Generalitat de Catalunya este mismo año 2019 el presupuesto destinado a propaganda fue de 156,9 millones de euros. <https://cronicaglobal.elespanol.com/politica/gobierno-indepe-gasto-160-millones-propaganda_265779_102.html>.
[2] De los temarios y apuntes de clase de la especialidad de Psiquiatría para enfermeras y Psiquiatría y Psicología Social para médicos y enfermeras en el Hospital Clínico de Barcelona, cátedra del doctor Joan Obiols y director respectivamente doctor Martí Tusquets. Década de los años ochenta. Existe una tesis doctoral de Fabiola Irisarri (2017) que aporta datos sobre la psiquiatría de los años setenta. http://eprints.ucm.es/47222/1/T39830.pdf
[3] Según Yubal Noad Harari el libre albedrio provoca que seamos complacientes y no sintamos curiosidad sobre la razón de nuestras decisiones, asumimos que es nuestro libre albedrío, citado en http://www.rosammasana.com/?p=10154, con un enlace a sus declaraciones de prensa.
