Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
En Pere va ser un home polifacètic que es dedicava a la mecànica, va ser xofer i era afeccionat a la cinematografia. Va ser editat un breu article a la Revista del Baix Empordà número 60 del mes de març de l’any 2018, pag. 70 a 72.
Presentem una copia que es pot llegir a: pere-comelles, corçà
L’any 2012 varem fer una entrevista a Enric Segú que ens explica quelcom de la empresa i de la xemeneia que succionava els fums del forn de coure la ceràmica. Va ser publicada a la revista digital Totbisbal, per la seva lectura adjuntem un enllaç que cal clicar a : Enric Segú
Hem adjuntat un PDF amb alguns retalls de diari que contenent noticies relacionades amb el treball del seu pare Enric Segú Estrada que es pot llegir clicant a; enric-segu-estrada
També podem llegir quelcom de Joan Riera Marull que és qui veia els forns de coure ceràmica a la Bisbal.
La extingida xemeneia industrial coneguda com la xemeneia de la Pera, formava part del complex fabril d’una bòbila situada a a la cruïlla entre la carretera Palamós-Girona (C-66) i la ( GIV-6426 que comunica amb la vila de la Pera. Durant diversos anys la xemeneia va formar part del paisatge empordanès i visible des de diferents llocs.
En una ocasió quan la empresa havia tancat, vaig pregunta als responsable de la empresa Ceràmica del Ter que estava a tocar de la antiga bòbila i van dir-me que la empresa es deia CERAMSA però que no tenien informació de la xemeneia.
Configuració de la xemeneia i arranjament del fust
Vista des de fora veiem que es tractava d’una xemeneia d’estructura tronc-cònica feta de maons aplantillats de terra cuita vermella.
La part proximal del fust, la que arrenca just a sobre de sobre el pedestal, estava protegida per anelles, però a partir d’uns vuit metres d’alçada el fust s’observava lliure d’argolles fins que novament a la seva meitat de aproximadament tornava estar subjectada pels cercles d ferro i fins a la sortida de fums. Amb seguretat no ho sabem però podia arribat a tenir una alçada de gairebé trenta metres.
Més endavant el senyor Font que tenia una empresa a Vulpellac va explicar i a la vegada feia un esquema que adjuntem, com aquesta xemeneia havia sofert una important deformació del fust restant desalineada en referència al pla del terra.
L’empresari a fi de pal·liar aquesta anomalia va contractar a uns experts perquè intentessin corregir la deformitat estructural. Font explicava que els tècnics enfilats al fust van posar anar posant diversos ascons al costat de la flexió, no li vaig preguntar però possiblement les cunyes eren de ferro. També comentava que va ser tot un espectacle veure aquells homes enfilats a la paret de la xemeneia i les persones que els veien a treballar a aquelles alçades exclamaven ¡es mataran !
Causes de les possibles patologies de la xemeneia.
No és fàcil fer un diagnòstic del perquè la xemeneia s’havia torçat d’aquella manera que ens mostrava el senyor Font i ara és dificil d’averiguar degut que està enderrocada, si que poden esmentar algunes hipòtesis envers els seus problemes estructurals.
AL’objectiu d’aquesta presentació nomès ha estat motivat per donar a coneixer una estructura industrial de mitjançs dels segle XX que havia de fabricar molt del totxos que formen part de les diverses edificacions del Baix Empordà i d’altres llocs i al temps presentar algunes imatges.
Terrassa te inclòs en el patrimoni històric-arquitectònic-industrial diversos edificis modernistes i d’altres de singulars característiques així com les xemeneies industrials que han estat preservades. Durant l’ apogeu industrial Terrassa va arribar a tenir fins a 200 vapors majoritàriament d’ empreses tèxtils i també algunes bòbiles de totxos.
En aquesta ocasió volem presentar unes imatges del dia que van finalitzar les obres de dues xemeneies terrassenques que a la vegada son considerades emblemàtiques de la ciutat, també esmentar quelcom d’elles. Una de les xemeneies es de la empresa tèxtil modernista Aymerich, Amat i Jové (1908) i l’altra la de la bòbila Almirall edificada l’any 1956 o sigui que les separen 48 anys de diferencia.
Posada de bandera
Pel fet que parlen de l’acte de final de les obres, comentar que el costum de posar una bandera al cap de munt d’una obra quan aquesta es donava per finalitzada, te el seu origen a la Edat Mitjana degut que quan es feien grans edificacions com podien ser esglésies o catedrals posaven un drap a la part més alta de l’obra perquè els servis d’orientació envers la intensitat de les ràfegues i direcció del vent. Hem de considerar que les bastides i els sistemes de protecció personal no havien, potser, de tenir la seguretat d’avui dia.
Aquest costum es va mantenir en el temps i quan una obra es donava per finalitzada al cap de munt s’hi posava una bandera, però sempre amb la premissa que cap dels treballadors hagués sofert un accident o perdut la vida i a la vegada era un indicatiu d’obra finalitzada.
També hi havia el costum que quan la obra es donava per acabada feien un dia de mitja festa i el constructor invitava al treballadors a fer un esmorzar o dinar. A les fotografies que presentarem veurem els treballadors de l’Aymerich i de l’Almirall enfilats a dalt la corona de la xemeneia en motiu de la posada de bandera. Desconec com van celebrar l’acabament de les obres de l’Aymerich però, de la xemeneia de la bòbila Almirall si que sabem van fer un esmorzar a dalt la plataforma.
La anècdota del esmorzar a la cúpula de l’Almirall els cinc constructors i dues persones més, una d’elles Francesc Masana, per fer la celebració van pujar també una garrafa de quatre litres de vi, d’aquelles que anaven protegides d’una malla feta de canya, per evitar tornar-la a baixar per l’escala, algú de la colla la va llençar al vuit des dels 60 metres on estaven, no seria d’estranyar que aquest gest el fes en Marià. La sorpresa va ser que quan van ser a baix s’adonaren que la garrafa estava intacte a sobre d’una pila de sorra.
El vapor Aymerich
La fabrica o vapor Aymerich, Amat i Jové esta situada a Rambla d’Egara número 270, va ser dissenyada per l’arquitecte Lluís Muncunill i Parellada i les obres van anar a càrrec del mestre d’obres Baltà Comelles junt amb el seu equip de paletes. La empresa junt amb la xemeneia va ser inaugurada el dia 1 de novembre de l’any 1908.[i]
La empresa disposava d’un superfície fabril de 11.000 metres quadrats i de lluny es veu sobresortir la xemeneia encarregada de succionar els fums de dues caldera generadores de vapor de la marca Babcock & Wilcox disposa d’una peanya octogonal d’uns set metres d’alçada i un fust tron cònic de trenta vuit metres , en total la peça s’eleva fins a 42 metres. Disposa d’un túnel de tiratge de gran envergadura que uneix la caldera amb la xemeneia i per on hi pot passat una persona dreta.
Aquest vapor acomplia tots els processos industrials necessaris des de que entrava a la fàbrica la matèria primera fins aconseguir els diversos teixits de llana acabats , només els hi era necessari passar per les cosidores d’errades que revisaven les peces per si hi havia alguna imperfecció i solucionar-la, feina que feien les dones a casa seva sovint formant un petit taller de noies aprenents. Roser López va fer un article titulat L’ofici de Cosidora d’errades.[ii]
Vista una fotografies feta des de la base de la xemeneia per la seva part interior veien que les escales de gat que pugen fins a la corona estan totes collades a una mateixa cara de la paret .[iii]
La bòbila Almirall
La bòbila Almirall data de l’any 1910 fundada per l’empresari Jaume Almirall i Poch situada a la Gran Via, avinguda Àngel Sallent actual i com el seu nom diu elaboraven totxos per la construcció. Més endavant es va ocupar del negoci un fill d’en Jaume, Francesc Almirall que entrada la dècada dels anys seixanta degut a la arribada de la immigració i la forta demanda de material per la construcció va haver que incrementar la capacitat de coure el material posant en funcionament un altre forn.
Per la qual cosa també s’havia de construir una xemeneia més gran que la que tenien que garantís el correcte tiratge dels forns que havien de cremar 10,9 tones de carbó al dia. Va demanar que li fes l’obra a Marià Masana, contractista d’obres que feia treballs a per la empresa.
Les obres van començar a finals de l’any 1955 amb el mestre d’obres Marià Masana, els dos paletes Lucas Pérez i José Fauquet i els dos manobres Paulino Carbajal i Francisco Gálvez, finalitzant la edificació el mes de juliol de l’any 1956.
Les característiques de la xemeneia són: Fust troncònic de 63,25 metres d’alçada i equipada d’una escala exterior helicoïdal de 207 graons que pugem fins a dalt d’una plataforma des de on es pot contemplar tot Terrassa. Per més detalls tècnics i de les persones que la construir es pot consultar la publicació a Terme núm. 14 de l’any 1999.
Detall de la part distal o coronació de l’Almirall
L’any 1991 desprès de presentar un complert expedient al Llibre Guinness dels rècords mundials, la xemeneia Almirall va ser mereixedora del record mundial en esser considerada la xemeneia industrial feta de maons de terra cuita vermella amb la escala de cargol més alta del mon.
L’any van fer una enquesta als lectors del diari el País per saber quines eren les escales que consideraven més boniques de qualsevol lloc del mon, l’escala de xemeneia Almirall va obtenir el segon lloc de la puntuació.
Notes
Article publica a la revista Daba, 2009, per llegir el contingut clicar a: daba-num-5-2009-constructors La imatge correspon a la xemeneia Lloveras edificada l’any 1957, imatge ara modificada feta per Rosa M. Masana l’any 1994 quan encara funcionava el forn de coure la ceràmica i la xemeneia fumejava.
