Portada > Xemeneies Industrials

Entrevista a Mariano Masana Torras

Con motivo de la celebración del IV Congreso de Bomberos de Empresa celebrado en Salou (Tarragona) los días 15 y 16 de octubre de 2022 hemos conversado con el presidente de la Asociación de Bomberos de Empresa, Mariano Masana, sobre dicha asociación de profesionales.

Los servicios de prevención, extinción de incendios y de salvamento están regulados por la Ley 5/1994, de 4 de mayo, cuyo título quinto trata de los bomberos de empresa. La norma establece que cualquier tipo de empresa y en especial las químicas, petroquímicas y farmacéuticas puedan dotarse de un cuerpo de bomberos propio para su inmediata actuación.

Una de las primeras actividades que organizó la asociación fueron las Primeras Jornadas Técnicas Nacionales de Bomberos de Empresa, celebradas en Lloret de Mar en 2012, evento que abrió la puerta a futuros encuentros profesionales. Dos años después, en 2014, se celebró el primer Congreso Nacional de Bomberos de Empresa con el lema ‘El bombero de empresa es profesionalidad, seguridad y efectividad’. Desde entonces y hasta el presente se han celebrado cuatro congresos que han puesto en común experiencias laborales, avances tecnológicos aplicados a la extinción de incendios, recursos prácticos disponibles, así como temas de prevención y de protección personal.

Acto de presentación del Congreso (Cristobal Castro)

—Buenos días, Mariano. ¿Puedo tutearte?

—Por supuesto.

—Como presidente de la Asociación Professional de Bomberos de Empresa, ¿nos podrías explicar cómo surgió esta iniciativa?

—La Asociación Profesional de Bomberos de Empresa fue creada en 2011 por iniciativa de un grupo de profesionales. Nació con la clara intención de contribuir a la mejora del desarrollo laboral y atender las inquietudes surgidas del colectivo, tales como la necesidad de formación, la seguridad en el trabajo, el reconocimiento social de este tipo de trabajo, aspectos legales y jurídicos y su representación a nivel estatal y europeo.

—¿Las empresas están equipadas para prevenir y resolver cualquier tipo de ignición?

—Los bomberos de cada empresa están formados, equipados y organizados de forma específica para hacer frente a las contingencias propias de las materias y productos químicos que puedan utilizar. Cada empresa tiene su propia singularidad en cuanto a morfología, tipo de productos que utiliza, sistemas de almacenamiento y prácticas de manipulación. También procura conocer cuáles son los recursos óptimos para ser utilizados en caso de necesidad, conforme al grado de peligrosidad de los productos que se manejan, sean corrosivos, explosivos, inflamables o de otra naturaleza.

—¿Los bomberos de empresa hacen labores de prevención?

—Es parte fundamental de su trabajo para evitar incidentes antes que estos aparezcan. Los bomberos de cada turno de guardia, en empresas que así lo requieren, deben supervisar el estado físico de sus dependencias e infraestructuras, estar al corriente de las reparaciones que se realicen, observar las posibles averías de dispositivos básicos, prestar atención a las posibles paradas técnicas de la empresa y a los imprevistos del día a día. También es importante que el bombero o el equipo de bomberos estén presentes en la supervisión antes, durante y después de cualquier trabajo que se realice en la empresa y que pueda comportar un riesgo, por mínimo que este sea para así evitar que se desencadene una emergencia o siniestro importante.

Intervencion del cuerpo de bomberos (cedida Marià Masana)

—¿Qué temas son tratados en sus congresos?

—En los congresos bianuales de carácter nacional a excepción del año 2020, que debido a la pandemia no se celebró, hemos desarrollado ponencias de carácter muy diverso, aunque todas ligadas directa o indirectamente al trabajo de los bomberos de empresa o industrial. La diversidad de conocimientos que comporta este oficio es una de las particularidades y prioridades a valorar en el momento de escoger los temas que serán presentados en el congreso. Decir que los monográficos de actualidad, conforman un hándicap de intereses para la mayoría de participantes, así como el hecho de tener en consideración que para organizar un congreso nacional es necesario contar con la participación de sus patrocinadores, dado que sin esta colaboración sería del todo inviable su celebración.

—¿Cuántos asociados sois? ¿Hay presencia de mujeres en vuestra entidad?

—Actualmente la asociación está formada por unos 200 asociados, de los cuales 21 son mujeres. Vemos que la mujer cada vez más se va incorporando al mundo laboral como bombera y son bastantes las empresas en las que las mujeres forman parte del equipo.

—Poner en marcha eventos de este tipo exige mucha dedicación. ¿Desde cuándo desempeñas el cargo de presidente?

—Cuando se creó la asociación en su primera Junta directiva fui el vicepresidente y a inicios de 2015 al ser renovada la Junta acepté ocupar el cargo de presidente. Como dices, es verdad que la organización de congresos nacionales requiere horas de trabajo, conlleva diversas pautas a seguir y persistencia para lograr que los objetivos previstos satisfagan a congresistas, patrocinadores y colaboradores y que la asociación salga fortalecida. Como toda entidad contamos con presidente, vicepresidente, secretario y tesorero, también tenemos el apoyo de algunos socios, de comisiones específicas y de los responsables de la organización de eventos.

—¿En la directiva existen vocales de otras autonomías?

—De momento no, pero no nos cerramos a posibles incorporaciones ya sea como vocales o de delegaciones.

—Fuiste bombero de la Generalitat. ¿Por qué el trabajo de empresa?

—Cuando me jubilé de bombero activo ingresé como bombero voluntario en la sección de veteranos, hecho que hace te sientas, aunque sea simbólicamente, unido al cuerpo de bomberos al que pertenecí, de la Generalitat de Catalunya. Mi motivación por los bomberos de empresa fue a raíz de una experiencia que viví durante la intervención en un siniestro en una empresa química. Allí pude comprobar la labor que realizan los equipos de bomberos de empresa o industriales, cerciorándome de que esta actividad profesional era poco conocida para la mayoría de los bomberos de oficio. Tras la experiencia entablé conversaciones con varios bomberos que ejercían en empresas y surgió la iniciativa de crear una asociación de bomberos. Así fue como me introduje en este mundillo profesional tan heterogéneo.

—Podemos decir que eres un bombero que ama el oficio.

Productos químicos, experiéncia práctica (CC)

—Bien, sí, tienes algo de razón. Lo viví desde pequeño. Mi padre, Josep Masana, era bombero del parque de bomberos de Terrassa cuando aún estaba situado en la calle Gaudí y con frecuencia me llevaba al parque y me permitía subir en algún camión. Supongo que estas experiencias me influyeron. Mi hijo Oriol también es bombero.

—Una clara tradición familiar. ¿Desde que ejerció tu padre hasta el presente como ves la evolución del oficio?

—Evidentemente la tecnología que se aplica actualmente en el ámbito de las emergencias en general ha avanzado muchísimo y si nos centramos en el tema de los bomberos vemos que se ha producido un cambio muy significativo, no tan solo en referencia al tipo de vehículos, trajes y materiales, sino también en la aplicación de las nuevas tecnologías que vamos incorporando, bien sean en materia de prevención y extinción como de salvamentos.

—¿Cómo ha evolucionado tu trayectoria como bombero?

—Entré a formar parte del cuerpo de bomberos de Terrassa en calidad de voluntario el 16 de abril de 1974, hice oposiciones y en 1987 ingresé en el cuerpo de bomberos funcionarios con destino al parque de bomberos de Sabadell. Pasados dos años pude acceder a una plaza de bombero en mi localidad de Terrassa. Allí estuve hasta 2001, para pasar a incorporarme a la sede de la Región de Emergencias Metropolitana Norte, en cuya área de formación fui coordinador y docente, adscrita al Institut de Seguretat Pública de Catalunya (ISPC). En 2016 me jubilé y en la actualidad estoy agregado como bombero de la sección de veteranos del Parque de bomberos de Viladecavalls, localidad en la que resido. Hasta hoy son más de 48 años los dedicados a ejercer en el ámbito de la extinción de incendios y de las emergencias.

Detalle en consideración a su entrega (Cristobal Castro)

—Mariano, muchas gracias por aportarnos esta abundante información que nos era desconocida.

—Gracias a ti por el interés.

Muchas gracias también por concedernos el Power Point referente a la formació de los Bomberos de Empresa

Bomberos de Empresa - Powert Point

Premio

Entrega de medalles a los bomberos de la Generalitat de Catalunya.

El dia 14 de este mes de abril del 2023, la Generalitat de Catalunya en la población de La Ràpida, Montsià -Tarragona- hizo la entrega de medallas a los bomberos en reconocimiento al trabajo efectuado que segun los años de actividad en el cuerpo de bomberos podian recibir: La medalla de oro por una dedicación de 35 o 30 años, de plata por 25 años y de cobre por 20 años en el servicio.

Mariano Masana Torres recibió la medalla de Oro. Por este motivo queremos felicitarle y también porque sabemos su entrega personal que siempre ha mostrado hacia la profesió prolongada hasta mas de tres décadas. También por la participación docente que ha desarrollado en diversos equipos de bomberos hayan sido estos profesionales, estudiantes o bién voluntarios.

En base a su experiencia profesional vivida en parte des dé muy pequeño transmitida por su padre Josep Masana, bombero de profesión, ha podido ser el también trasmisor de conocimientos prácticos y teoricos a las nuevas generaciones motivadas en ejercer la profesión de bombero no exenta de un cierto grado de vocación. És el bombero veterano que mediante su práctica diaria, las conclusiones obtenidas en cada uno de los incidentes no deseados mas la formación continuada en especial de las nuevas tecnologias aplicadas a los incendios y accidentes le confieren una experiencia que debemos considerar.

Viendo la trayectoria personal y profesional de Mariano es lógico pensar que el hecho de ser bombero puede considerarse como a una forma de ser y de estar en la vida, algo que la persona experimenta y lleva siempre consigo .

Darrerament ens hem assebentat d’un projecte que l’ADF de Vacarisses ha engegat per facilitar que una varietat d’insectes trobin refugi en els dies més crus de l’hivern i a la vegada els faciliti la reproducció, consisteix en crear unes estructures de fusta que serveixen de refugi que reben el nom de d’hotels per insectes, podem escolta radio Vacasisses on s’explica el projecte. (març, 2024)

També hem vist publicat a Youtube un acte de formació impartit per Marià, en ell hi van assistir diversos estudiants motivats per la preservació de la natura, procedien de diversos municipis que disposen d’amplients extencions boscoses del Vallès Occidental. Podem veure el documental a : Federació ADF, Formació, Valles Occidental 17-3-2024

Marià es voluntari de fa diversos anys de l’Agrupació de Defensa Forestal (ADF) de l’Ajuntament de Vacarisses que degut a la seva llarga experiencia com a bomber de la Generalitat amb dedicació també a la docència, imparteix formació als voluntaris forestals del municipis que demanen la seva participició. Podem consultar el bloc que disposa l’ADF de Vacarisses on veien les activitats que realitzen l’equip de voluntaris.

Medalla de Oro, por los 35 años de servicio

Els ferrocarrils Piera (FCP) i el telègraf de Breguet

En aquest article coneixerem la història d’un antic aparell utilitzat per a la comunicació a llarga distància, o sigui un telègraf, inventat per Louis Breguet a mitjans del segle XIX.[1] El farmacèutic de La Bisbal, en Ramon Piera de Ciurana disposa d’una infraestructura ferroviària i també de dos jocs d’aparells Breguet de telegrafia preparats perquè funcionin simulant la comunicació entre dues estacions de tren de l’antiga línia Girona- Olot.

El telègraf de Breguet va ser la alternativa quasi paral·lela a la telegrafia Morse patentada per Samuel Morse com a American Morse Code,[2] en la qual cada una de les lletres era identificada per un seguit de números i ratlles enviades per telegrafia, de manera que els manipuladors havien de conèixer el codi per a poder comunicar-se.

Ramon Piera disposa d’aquests aparella perquè el seu pare, l’inginier industrials i farmacèutic Martí Piera i Escofet, mentre era el director del ferrocarril Olot-Girona els va salvar d’una pèrdua segura: estaven emmagatzemats al soterrani de la estació de Girona i quan ningú recordava de la seva presencia, van aparèixer colgats ser de fang degut a les inundacions que va sofrir la ciutat l’any 1962.[3]

Entre les ocupacions professionals que havia desenvolupat, durant la dècada de 1960 el doctor Martí Piera era, juntament amb Julio Montes López, cap d’explotació del Ferrocarril Olot-Girona. Va ser un dels màxims responsables de la companyia, i responsable també del funcionament de la línia ferroviària de Sant Feliu de Guíxols. Dins la vessant ferroviària, va ser un gran defensor que línies de tren poguessin continuar actives i renovades.

Ramon Piera diu que l’afecció del seu pare envers els trens li venia de petit perquè hi jugava. Era nat de l’any 1908 i, de jovenet, anava a passar la dècada dels anys vint del segle passat, anava a passar les vacances escolars a casa de la seva tia materna a la Cellera de Ter. Allà va conèixer que el cap de l’estació preparava amb àcid i aigua les piles generadores d’energia elèctrica de les quals disposava cada estació per tenir la pròpia corrent.

La gran sorpresa.

Si bé sabíem que Ramon Piera disposava d’una infraestructura ferroviària, vàrem restar sobtats en veure la seva magnifica instal·lació. Tot i que el motiu de la nostra visita era només conèixer els aparells de telegrafia, també val la pena esmentar quelcom d’aquesta instal·lació.

Ramon Piera coneix amb detall la història del ferrocarril i els processos mecànics i elèctrics propis, perquè també li ve de petit, de la ma del seu pare, però el més interessant és que li agrada explicar tot el relacionat amb els trens de manera precisa i entenedora.

Ens explica l’origen dels rails que feien córrer les vagonetes de les mines de carbó de Anglaterra, el primer ferrocarril de vapor per càrrega i per passatges de la companyia Stockton and Darlington Railway al Nord-Est del país (1825),impulsat per l’enginyer George Stephenson, o els inconvenients dels diferents amples via fins ser consensuada la mida de 1,435 m. També l’escala atribuïda a les locomotores de la seva maqueta, E: 1/32 que indiquen que és trenta dues vegades més petita que la original, els noms dels principals inventors i innovadors ferroviaris, com Isambat Brunel, i alguns dels esdeveniments, concursos i debats més importants que s’han anatcelebrant al llarg dels anys.

Aquesta infrastructural inicialment la tenia el seu pare al carrer Agustí Font cantonada amb les Voltes, però més endavant Ramon la va traslladar a la casa on ara viu. Fer aquest treball de trasllat i que desprès tot tornès a funcionar requeria en disposar de bons coneixents en aquesta matèria.

La zona de la exposició del circuit, juntament amb altres annexos, ocupa uns 150 m2, i en ell hi podem observar les estacions, els rails de les vies, el canvi d’agulles, passos de nivell, fanals, semàfors, línia de catenària, túnels, estacionament de locomotores i d’altres instal·lacions annexes com una caldera de vapor que acciona les corretges transmissores que fan funcionar els aparells del taller mecànic en miniatura, o una nau que porta les sigles FCP (Ferrocarrils Piera). També hi ha el que podria ser el funicular del Tibidabo, on hi fa parada el tren de passatgers. La importància del funicular és el seu mecanisme de contrapès, que fan les dues cabines. La sala de comandament esta situada al mig del circuit i des de allà es dirigeix tota la infraestructura ferroviària.

En aquest recinte no hi podia mancar el despatx de l’enginyer M. Piera, equipat amb una biblioteca especialitzada en trens amb alguns llibres que són autentiques joies per les litografies que contenen. Un altre sector esta destinat a taller i disposa d’un gran moble de calaixos; a cada un d’ells hi ha determinades peces per fer les reparacions necessàries del circuit.

Quan Ramon va encendre els llums i va posar en marxa els trens vaig sentir una emoció especial, sobretot a l’ escoltar el “trac trac “de la locomotora arrossegant vagons de càrrega i fent el seu clàssic i particular xiulet, ara ja rarament audible.

La instal·lació de la estació telegràfica.

Pel que fa al telègraf Breguet, quan Martí Piera va rebre a casa seva els dispositius del telègraf plens de fang els va entrar als Tallers La Bisbal (TLB), nom que havia posat a la seva zonal de treball i, ajudat pel seu fill Ramon i prèvia consulta de la bibliografia dels aparells Breguet -i també gràcies a les pautes de comunicació telegràfica que Martí Piera va rebre d’antics ferroviaris de la línia Olot-Girona- van aconseguir fer-lo funcionar. El més delicat, diu, va ser reparar la part elèctrica que duia un aïllant molt fi fet de seda, tenint en compte també els contactes elèctrics i els mecanismes electromecànics que requerien un elevat grau d’ especialització.

L’equip de telegrafia esta format per tres elements bàsics, que són: l’avisador, consistent en una caixa cubica a sobre de la qual hi ha un timbre en forma de campana semiesfèrica, mentre que a la part frontal disposa de dues petites finestres rodones que són el visor que indica la estació que en aquell moment està emeten el missatge.

L’aparell receptor és una caixa cubica semblant a un rellotge de taula que disposa d’un agulla i dues corones concèntriques tapades per un vidre; una d’elles indica les 28 lletres del alfabet i l’altre els números. Per simplificar la lectura de la estació emissora n’hi havia prou amb indicar les inicials, per exemple “Surt Tren” (ST) seguit de la hora i els minuts. Per d’altres missatges més complexos s’havia de llegir lletra per lletra. Aquest aparell s’activa mitjançant un mecanisme electromecànic semblant al sistema d’escap d’àncora propi dels rellotges de corda .

L’aparell manipulador- emissor estava situat planer a sobre de la taula i entremig dels dos abans esmentats. Està format per dues corones metàl·liques esfèriques d’un sol cos, i el seu perímetre exterior te forma dentada per permetre aturar la maneta a les lletres i números desitjats.

Ramon Piera,tot explicant el funcionament dels aparells (2019)

Aquest aparell tenia la mateixa configuració que l’aparell receptor i servia per manipular i emetre missatges, mentre que l’anterior només era per la lectura. Donant dues voltes complertes de 360º al disc metàl·lic es podia determinar la direcció del missatge en sentit Olot o bé en sentit Girona.

Aquesta instal·lació simula la comunicació entre dues estacions telegràfiques del tram Girona a Olot. La línia de tren que passava per Salt, Bonmatí, Anglès La Cellera de Ter, El Pasteral, Amer, Les Planes i Olot.

El fet que avui dia encara puguem veure funcionar aquest mecanisme com ho feia a mitjans del segle XIX ens permet experimentar alguns efluvis històrics d’aquests temps. Agraïm a Ramon Piera de Ciurana la seva atenció.

Article de Rosa M. Masana publicat a la Revista del Baix Empordà, núm.73 , pags 10 a 13, juny 2019

Notes

[1] Louis François Clèment Breguet (France 1804-1883) va ser l’inventor de diversos aparells científics i el seu nom junt amb d’altres esta escrit a la base de la Torre Eiffel.

[2] Alfred Vail junt amb Samuel Morse, l’any 1835 van desenvolupar un codi telegràfic patentat com a codi americà de Morse.

[3] Història de les inundacions de Girona a Viquipèdia.

Relaconat amb ferrocarril que feia el tram Palamós-Flaça podem consultar un article que parla de Assumpta Girona , cap d’estació de Corçà.

La xemeneia Almirall de Terrassa.

Presentem un article en format PDF que parla de la xemeneia Almirall de Terrassa que va ser publicat al Butlletí d’Arqueologia Industrial i de Museus de ciència i Tècnica, número 73 del mes de juliol del 2012 que edita el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC)

Per llegir-lo clicar a : maria-masana-mct

El cirurgià sense instruments

Un cap de setmana que era a Terrassa, uns amics, la Mar i en Ti, van explicar que havien anat a Barcelona a veure una demostració d’un cirurgià nadiu de les Filipines. Es veu que l’home emprava només les mans, sense l’ajut de cap instrumental, extreia de dins del cos allò dolent que l’afectava i en acabat feia la sutura només passant les mans, tot sense sang.

En Ti va comentar que, des de primera fila, havia vist la intervenció d’abdomen i encara estava perplex d’aquella experiència. Convençuts, van demanar hora perquè la Mar el dissabte a la tarda pogués ser intervinguda, per aquell mateix especialista, d’unes molèsties abdominals que feia molt temps que tenia.

En demanar-me si els hi volia acompanyar, abans no havia acabat de pronunciar la frase ja havia dit que sí. Conversant dins el cotxe, no em vaig fixar en quin lloc de Barcelona vam anar, només que era un edifici modernista que era la seu d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Ens va atendre una recepcionista que ens va fer esperar en una sala molt gran on hi havia força persones. Algunes mostraven una expressió que deixava veure clarament que es trobaven malament i també hi havia dos nens de potser set i deu anys, pàl·lids i sense cabells.

Vaig anar a veure la recepcionista per demanar-li si podia entrar a la consulta amb la meva amiga, però va dir que no estava permès. Vaig insistir i per fer-ho vaig exposar part del meu currículum professional, cosa que no havia fet mai, per veure si la’n persuadia. Finalment va dir que ho preguntaria al doctor. Quan va sortir de la consulta entre visites l’estava esperant i vaig tornar a fer el mateix: explicar la meva experiència sanitària. A ell, a més, fins i tot li vaig explicar que el meu avi havia desenvolupat grans capacitats psíquiques, cosa que era veritat.

Potser en pensar que estava davant d’una persona especial va avenir-se a deixar-me entrar. Això sí, em va indicar on m’havia de posar i que no em mogués d’allà, en un angle de l’habitació. Van fer estirar la Mar a la taula d’operacions i li van enretirar la roba per deixar l’abdomen al descobert. A l’altre costat de taula hi havia una infermera. Jo en aquella cantonada estava completament immòbil i gairebé sense respirar.

L’home, amb els dits sobre l’abdomen de la Mar, feia un gest com si volgués penetrar amb les seves mans a l’interior del seu cos, que formava una concavitat. L’ajudant quirúrgica tenia una compresa a les mans, semblava que hagués d’eixugar algun fluid, però no en sortia res, ni sang, que seria el més lògic. El cirurgià va estar un moment burxant fins que finalment en treu una tira llarga i negra. Va aixecar la mà, me la va mostrar i de seguida la va llençar al cubell. Vaig haver de fer un esforç per no anar corrent a veure què era aquell tros de material orgànic que hauria hagut d’anar al laboratori.

Va tornar a fer el mateix i extirpà novament un tall morfològic negre com el carbó i semblant al primer. Era evident que la Mar havia de tenir quelcom greu a dins; allò tan negre i desconegut no podia ser bo de cap manera.

Vam donar les gracies i vam sortir totes dues de la sala d’operacions. En Ti estava nerviós, semblava com si la seva dona hagués tingut un part. Vam preguntar a la Mar com es trobava i va dir que bé, només una mica marejada.

En Ti va anar a pagar la intervenció a una oficina improvisada que hi havia al fons de la sala d’espera i en tornar va exclamar: “Carai, aquests! No s’hi posen pas per poc, a l’hora de cobrar!”

La meva obsessió des d’aquell moment era comprovar què hi havia dins d’aquell cubell, què era aquell fragment biològic. Em venien ganes de quedar-me a Barcelona i esperar al carrer que traguessin la brossa, però era dissabte i no passaven. A més, anava amb el seu cotxe.

En Ti va comentar: “Això que fa aquest home ha de ser real i terapèutic, perquè d’altra manera seria el criminal més criminal que mai s’hagués vist. Com podria una persona estafar aquestes criatures malaltes i la seva família?” Tenia tota la raó.

El dilluns a la feina i a l’hora de dinar, quan ens trobàvem metges i infermeres, vaig perdre la meva credibilitat, vaig explicar el que havia vist aquell cap de setmana i es van pensar que m’ho havia inventat. Això m’ha succeït més d’una vegada. No sé si és degut al fet que em passen coses especials o perquè les persones que conec porten una vida més tranquil·la.

Quant a la Mar, va anar fent. No es pot dir que de cop estigués sana del tot, però tampoc estava malalta. És una persona de petites dolències fàcils de solucionar, perquè d’aquest fet han transcorregut potser uns 25 anys i ella sempre ha fet una vida normal.

Alguna vegada he pensat que potser allò es tractava d’un experiment social: investigar si un fet màximament fora de la realitat que coneixem que s’escapa de la nostra lògica podia resultar creïble, incloent-hi els costos elevats, conclusions aquestes que podrien ser aplicades, per exemple, al camp de la política.

La xemeneia de la Bòbila Almirall a vista d’ocell

Fa temps, era l’any 2018, quan José Antonio Venteo i Miquel Borrego em van comentar que havien filmat la xemeneia de la Bòbila Almirall amb un dron. Recordo que vaig baixar expressament de Girona per trobar-nos un vespre en una cafeteria de la plaça Vella de Terrassa i he de dir que quan vaig veure aquelles imatges a l’ordinador portàtil em vaig emocionar. Era la primera vegada que observava a vista d’ocell i amb tots els detalls l’obra que havia fet Marià Masana, mestre d’obres i també germà meu, juntament amb els seus treballadors.

El vídeo no està posat a la xarxa, motiu pel qual he demanat permís als autors per adjuntar-lo en aquest blog personal, amb una resolució més baixa i el canvi de la música per una que fos lliure de drets, modificacions que li han fet perdre el component emotiu transmès per la música original.

El vídeo es pot veure a: x-almirall-dsv-11-2018-mitjana Original cedia per DSV a Rosa M. Masana

almirall-xemeneia-mitjana-2

També es puc llegir l’article : Xemeneia Almirall. Noves aportacions

Buscant per la xarxa he vist una fantàstica fotografia de la xemeneia de la Bòbila Almirall amb la muntanya de Montserrat al fons i a la seva dreta part de la xemeneia Almirall II, situada a la carretera de Martorell. La imatge va ser feta per Núria Serrano, guanyadora d’un concurs fotogràfic de la comunitat d’instagramers del Vallès Occidental i de Terrassa Turisme juntament amb un altre guanyador que va presentar la imatge d’un correfoc. No he sabut localitzar l’autora de la fotografia de la xemeneia, però m’he atrevit a posar-la en aquesta pàgina i a la vegada felicitar-la pel seu treball.

Fotografia de Núria Serrano, guanyadora d'un premi d'instagramers. Al fons la muntanya de Montserrat i a la dreta la xemeneia Almirrall II

Amb motiu d’aquesta crònica volem recordar que vàrem fer les gestions perquè la xemeneia de la Bòbila Almirall pogués formar part del llibre de rècords mundials Guinness, fet que va ser enregistrat a l’edició de l’any 1991. Adjuntem la imatge d’un retall de diari que aporta informació.

Adjuntem també uns enllaços a articles relatius a aquesta singular obra arquitectònica que és la xemeneia de la Bòbila Almirall.

Els constructors de la Bòbila Almirall de Terrassa, Terme 1991. Rosa M. Masana

La xemeneia Almirall de Terrassa, Terme 2019. Rosa M. Masana 370323-text-de-larticle-556676-1-10-20210408

Per finalitzar presentem una imatge de la part de la corona de la xemeneia on hi ha afegit el nivell i el metre que Marià Masana duia el dia que va tenir l’accident de moto. Va ser el seu germà Francesc que anava darrere seu amb una altra moto qui va guardar aquests objectes fins que un dia me’ls va traspassar. Després d’uns anys de tenir-los guardats vaig considerar cedir-los al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, perquè puguin formar part dels elements que empraven els constructors del segle XX que sovint han estat suplantats per mitjans electrònics.

Corona de la xemeneia Almirall i estris d'en Marià Almirall

next posts 1 2 3 4 5 … 19 previous posts