Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
Presentem un article en format PDF que parla de la xemeneia Almirall de Terrassa que va ser publicat al Butlletí d’Arqueologia Industrial i de Museus de ciència i Tècnica, número 73 del mes de juliol del 2012 que edita el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC)
Un cap de setmana que era a Terrassa, uns amics, la Mar i en Ti, van explicar que havien anat a Barcelona a veure una demostració d’un cirurgià nadiu de les Filipines. Es veu que l’home emprava només les mans, sense l’ajut de cap instrumental, extreia de dins del cos allò dolent que l’afectava i en acabat feia la sutura només passant les mans, tot sense sang.
En Ti va comentar que, des de primera fila, havia vist la intervenció d’abdomen i encara estava perplex d’aquella experiència. Convençuts, van demanar hora perquè la Mar el dissabte a la tarda pogués ser intervinguda, per aquell mateix especialista, d’unes molèsties abdominals que feia molt temps que tenia.
En demanar-me si els hi volia acompanyar, abans no havia acabat de pronunciar la frase ja havia dit que sí. Conversant dins el cotxe, no em vaig fixar en quin lloc de Barcelona vam anar, només que era un edifici modernista que era la seu d’Esquerra Republicana de Catalunya.
Ens va atendre una recepcionista que ens va fer esperar en una sala molt gran on hi havia força persones. Algunes mostraven una expressió que deixava veure clarament que es trobaven malament i també hi havia dos nens de potser set i deu anys, pàl·lids i sense cabells.
Vaig anar a veure la recepcionista per demanar-li si podia entrar a la consulta amb la meva amiga, però va dir que no estava permès. Vaig insistir i per fer-ho vaig exposar part del meu currículum professional, cosa que no havia fet mai, per veure si la’n persuadia. Finalment va dir que ho preguntaria al doctor. Quan va sortir de la consulta entre visites l’estava esperant i vaig tornar a fer el mateix: explicar la meva experiència sanitària. A ell, a més, fins i tot li vaig explicar que el meu avi havia desenvolupat grans capacitats psíquiques, cosa que era veritat.
Potser en pensar que estava davant d’una persona especial va avenir-se a deixar-me entrar. Això sí, em va indicar on m’havia de posar i que no em mogués d’allà, en un angle de l’habitació. Van fer estirar la Mar a la taula d’operacions i li van enretirar la roba per deixar l’abdomen al descobert. A l’altre costat de taula hi havia una infermera. Jo en aquella cantonada estava completament immòbil i gairebé sense respirar.
L’home, amb els dits sobre l’abdomen de la Mar, feia un gest com si volgués penetrar amb les seves mans a l’interior del seu cos, que formava una concavitat. L’ajudant quirúrgica tenia una compresa a les mans, semblava que hagués d’eixugar algun fluid, però no en sortia res, ni sang, que seria el més lògic. El cirurgià va estar un moment burxant fins que finalment en treu una tira llarga i negra. Va aixecar la mà, me la va mostrar i de seguida la va llençar al cubell. Vaig haver de fer un esforç per no anar corrent a veure què era aquell tros de material orgànic que hauria hagut d’anar al laboratori.
Va tornar a fer el mateix i extirpà novament un tall morfològic negre com el carbó i semblant al primer. Era evident que la Mar havia de tenir quelcom greu a dins; allò tan negre i desconegut no podia ser bo de cap manera.
Vam donar les gracies i vam sortir totes dues de la sala d’operacions. En Ti estava nerviós, semblava com si la seva dona hagués tingut un part. Vam preguntar a la Mar com es trobava i va dir que bé, només una mica marejada.
En Ti va anar a pagar la intervenció a una oficina improvisada que hi havia al fons de la sala d’espera i en tornar va exclamar: “Carai, aquests! No s’hi posen pas per poc, a l’hora de cobrar!”
La meva obsessió des d’aquell moment era comprovar què hi havia dins d’aquell cubell, què era aquell fragment biològic. Em venien ganes de quedar-me a Barcelona i esperar al carrer que traguessin la brossa, però era dissabte i no passaven. A més, anava amb el seu cotxe.
En Ti va comentar: “Això que fa aquest home ha de ser real i terapèutic, perquè d’altra manera seria el criminal més criminal que mai s’hagués vist. Com podria una persona estafar aquestes criatures malaltes i la seva família?” Tenia tota la raó.
El dilluns a la feina i a l’hora de dinar, quan ens trobàvem metges i infermeres, vaig perdre la meva credibilitat, vaig explicar el que havia vist aquell cap de setmana i es van pensar que m’ho havia inventat. Això m’ha succeït més d’una vegada. No sé si és degut al fet que em passen coses especials o perquè les persones que conec porten una vida més tranquil·la.
Quant a la Mar, va anar fent. No es pot dir que de cop estigués sana del tot, però tampoc estava malalta. És una persona de petites dolències fàcils de solucionar, perquè d’aquest fet han transcorregut potser uns 25 anys i ella sempre ha fet una vida normal.
Alguna vegada he pensat que potser allò es tractava d’un experiment social: investigar si un fet màximament fora de la realitat que coneixem que s’escapa de la nostra lògica podia resultar creïble, incloent-hi els costos elevats, conclusions aquestes que podrien ser aplicades, per exemple, al camp de la política.
Fa temps, era l’any 2018, quan José Antonio Venteo i Miquel Borrego em van comentar que havien filmat la xemeneia de la Bòbila Almirall amb un dron. Recordo que vaig baixar expressament de Girona per trobar-nos un vespre en una cafeteria de la plaça Vella de Terrassa i he de dir que quan vaig veure aquelles imatges a l’ordinador portàtil em vaig emocionar. Era la primera vegada que observava a vista d’ocell i amb tots els detalls l’obra que havia fet Marià Masana, mestre d’obres i també germà meu, juntament amb els seus treballadors.
El vídeo no està posat a la xarxa, motiu pel qual he demanat permís als autors per adjuntar-lo en aquest blog personal, amb una resolució més baixa i el canvi de la música per una que fos lliure de drets, modificacions que li han fet perdre el component emotiu transmès per la música original.
També es puc llegir l’article : Xemeneia Almirall. Noves aportacions
Buscant per la xarxa he vist una fantàstica fotografia de la xemeneia de la Bòbila Almirall amb la muntanya de Montserrat al fons i a la seva dreta part de la xemeneia Almirall II, situada a la carretera de Martorell. La imatge va ser feta per Núria Serrano, guanyadora d’un concurs fotogràfic de la comunitat d’instagramers del Vallès Occidental i de Terrassa Turisme juntament amb un altre guanyador que va presentar la imatge d’un correfoc. No he sabut localitzar l’autora de la fotografia de la xemeneia, però m’he atrevit a posar-la en aquesta pàgina i a la vegada felicitar-la pel seu treball.
Amb motiu d’aquesta crònica volem recordar que vàrem fer les gestions perquè la xemeneia de la Bòbila Almirall pogués formar part del llibre de rècords mundials Guinness, fet que va ser enregistrat a l’edició de l’any 1991. Adjuntem la imatge d’un retall de diari que aporta informació.
Adjuntem també uns enllaços a articles relatius a aquesta singular obra arquitectònica que és la xemeneia de la Bòbila Almirall.
Els constructors de la Bòbila Almirall de Terrassa, Terme 1991. Rosa M. Masana
La xemeneia Almirall de Terrassa, Terme 2019. Rosa M. Masana 370323-text-de-larticle-556676-1-10-20210408
Per finalitzar presentem una imatge de la part de la corona de la xemeneia on hi ha afegit el nivell i el metre que Marià Masana duia el dia que va tenir l’accident de moto. Va ser el seu germà Francesc que anava darrere seu amb una altra moto qui va guardar aquests objectes fins que un dia me’ls va traspassar. Després d’uns anys de tenir-los guardats vaig considerar cedir-los al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, perquè puguin formar part dels elements que empraven els constructors del segle XX que sovint han estat suplantats per mitjans electrònics.
El dia 6 de novembre d’aquest any 2021 van ser presentats dos dels llibres que havia auto editat l’any 2014 i duien per nom: Llevadores i infermeres gironines Volum I El Baix Empordà i Volum II que feia un recull d’informació d’altres professionals de diverses poblacions gironines que només en vàrem fer una breu introducció, presentació que es va fer a la Biblioteca Lluïsa Duran de la Bisbal.
L’acte va anar acompanyat per la infermera i llevadora Josefina Martell Cals de la Bisbal qui ens va explicar un fragment de la seva vida professional a la vila, l’interès també de la seva presencia era de ser la darrera llevadora del municipi que havia exercit assistint a parteres al seu propi domicili i també per haver lliurat atencions a les embarassades durant el puerperi i el post part a la seva consulta privada.
En aquesta ocasió el primer volum de l’esmentat llibre vàrem decidir obsequiar-lo als assistents, vàrem tenir la grata sorpresa de poder conversar amb familiars de les llevadores Emília Hortal i Maria Rosa Güell que van assistir a la presentació.
Presentem un curt vídeo de 2,40 minuts corresponen a la presentació en un dia de forta tramuntana. Per veure’l clicar a: llevadores
També es poden veure algunes de les imatges que hi ha al llibre que correspon al volum número número I, clicar a llevadores-2-mitj
He vist que quan ens hem fet fotografies amb la Josefina Martell sempre ens han agafat rien, de fet és agradable que així sigui, tot que entre una i l’altra de les que presentem han transcorregut trenta anys.
Presentem un llistat d’articles que he localitzat escrits en un foli possiblement per recordar que havia deixat les tevistes originals a la llevadora fets Encarna Gascón Navarro l’any 2004 quan ens vàrem coneixer per demanar-me si li podia deixar les revistes on havia publicat per poder-les escanejar.
Fa poc he trobar l’esmentada llista on hi constent divuit publicacions i a on van ser editades les revistes, n’he fet un resum.
Les edicions sobre llevadores (1990-2003) eren les següents:
No vaig apuntar el títol només el lloc on vaig publicar el text. Posteriorment n’he fet d’altres que no constant aquí.
- Butlletí Crònica, publicació del’ Arxiu Municipal de Llagostera. Breu història de l’infermeria a Llagostera
- número 3, 1990.
- Butlletí Torre de les hores de Pals, números 3, 7 i 10 . Ajuntament de Pals .
- El Drac de la Bisbal, números 36 i 45. Ajuntament de la Bisbal. 137 any d’historia de les llevadores de la Bisbal
- Elles terrassenques del segle XX, coautora del llibre aportant la biografia de la Llevadora Francesca Llonch
- Revista El Mercadal números 12, 14 i 15 , 2002 .Ajuntament de Corçà. Llevadores i llevaneres de Corçà
- Revista La Llera del Ter, número 29 . Ajuntament de Celrà. Llevadores de Celrà
- Revista Les Gavarres número, 4 2003, pag.46 a 51. Quan es naixia a casa .Edita AMDG SL, Cassà de la Selva.
- Revista Pols a Pols número 25 , 2001 .Col·legi d’infermeres de Girona. La ablación genital femenina
Conversant amb Antoni Martí ens va fer saber que la seva mare Emília Gich i Conchs havia estat infermera i havia exercit a Barcelona. Va néixer a la Bisbal d’Empordà el 23 d’agost de l’any 1915. Els seus pares, Pere Gich Prats i Carme Conchs Madrenas, vivien al mas de can Roca i junts van formar una família de quatre fills: tres noies i un noi.
En saber que la mare d’Antoni havia estat infermera ens vam interessar per saber quelcom més d’ella i dels seus estudis però pel fet d’haver transcorregut més de cent anys des del naixement de l’Emília són pocs els testimonis verbals així com també els documents de la seva vida professional.
Amb tot, podem comentar que a la Bisbal des de temps molt reculats hi havia mestres d’escola que a les nits feien classes particulars per preparar aquells alumnes que volien estudiar una carrera i d’aquesta manera ajudar-los a aprovar l’examen d’ingrés per cursar els estudis escollits.
Desconeixem si l’Emília va assistir a algunes d’aquestes classes, però a partir d’altres biografies de llevadores i infermeres sabem que les noies que volien dedicar-s’hi podien anar a les classes que impartien unes professores de Girona. O sigui, que la majoria de professionals de la infermeria abans de presentar-se als exàmens a l’Hospital Clínic de Barcelona, centre adscrit a la Facultat de Medicina, ja disposaven d’una formació prèvia.
També hi havia estudiants que es traslladaven directament a Barcelona a cursar els estudis i s’allotjaven a la casa d’algun familiar, tot i que el més freqüent era hostatjar-se en cases de particulars que oferien aquest servei als estudiants. L’Emília devia optar per aquest recurs en el supòsit d’haver fet els estudis a Barcelona.
Per seguir el pla d’acadèmic d’infermeria d’ aquell moment, l’Emília va haver d’estudiar les setanta lliçons que consten al llibre de text de J.A. Font Manual práctico de la enfermera (Barcelona: Bazar Medico Quirúrgico Juan B. Aragonés, 1933). Fem aquesta observació perquè Rosa M. Martí Pacios filla també de Josep M. Martí fruit del seu segon matrimoni, tenia guardat aquest llibre i ens l’ha cedit per a la seva consulta.
Respecte a les matèries d’estudi de les infermeres a més de les cures i atencions concretes que s’havien d’administrar al malalt, el programa conté una part de coneixements tècnics emmarcats en l’especialitat de traumatologia, o sigui coneixements sobre l’assistència a pacients lesionats i amb fractures en diferents parts del cos. La infermera havia de saber entre d’altres com immobilitzar d’urgència fractures, utilitzar fèrules, embenats de diferents tipus, la pràctica de l’anestèsia i coneixements de l’instrumental quirúrgic.
Possiblement les lliçons teòriques tenien l’objectiu de reforçar les ensenyances pràctiques quirúrgiques perquè als inicis del segle XX i fins a la meitat d’aquest, la societat va estar força afectada pels conflictes bèl·lics —ara predominen més les malalties cròniques—. A l’inici de la Guerra Civil Espanyola l’Emília tenia vint-i-un anys i és possible que fos en aquell moment quan va entrar en el món laboral.
Pel que fa a la seva vida professional en sabem poca cosa. El seu fill Antoni diu que es va quedar a viure a Barcelona i que molt probablement continués treballant a l’Hospital Clínic de Barcelona en un espai de temps entre els anys 1936 i 1946, quan es va casar.
A causa dels canvis de residència de l’Emília i del context històric d’inestabilitat social, juntament amb el fet que morís jove, ha estat difícil localitzar documents acadèmics personals, tot que el seu expedient ha d’estar arxivat a la Facultat de Medicina de Barcelona.
Hem adjuntat una imatge facilitada pel seu fill Antoni on es veu un grup de dones. Pensem que amb tota probabilitat eren infermeres en un acte de celebració, qui sap si es tractava d’una trobada de col·legues de final de curs. Ens ho pot indicar que a primera fila de la imatge s’hi veuen diverses persones de més edat que podrien ser les professores. Seria molt interessant que algun lector pogués identificar algunes de les persones i a la vegada saber quin era el motiu de la trobada i el lloc de la reunió.
Quan tenia 31 anys, en concret el dia 26 de maig de l’any 1946, l’Emília es va casar amb el barceloní Josep M. Martí Llari, que tenia 34 anys.[1] Antoni Martí ens comenta que es van quedar a viure a la Barcelona romana, on en Josep M. Martí tenia el taller de fusteria. Passat un temps el matrimoni va tenir el seu primer fill, Antoni, que no va seguir l’art de la fusteria sinó que va estudiar a l’escola Massana i va esdevenir un reconegut cineasta i documentalista.[2] Actualment resideix a Fonteta, un poble que llinda amb la Bisbal, vila que considera casa seva perquè de petit passava els estius a casa de la seva cosina Carme Roig Gich.[3]
Com hem esmentat, l’Emília a causa de la seva malaltia no va poder tenir una llarga vida, ja que el destí se l’emportà el dia 7 de juny de l’any 1956, quan només tenia 40 anys. Amb aquesta breu crònica hem volgut que sigui recordada per formar part del col·lectiu d’infermeres bisbalenques d’anys enrere.
Darrerament hem recordat que havíem fet una entrevista a la neta de la Emília que ella no va poder arribar a conèixer i de segur n’estaria molt orgullosa. Perquè la Berta Martí Fusté va estudiar una materia relacionada amb la medicina moderna , en concret biofísica i bioenginyeria biomèdica.
Notes
[1] Josep M. Martí era fuster d’ofici i va estudiar a l’Escola del Treball. Per un quadern que guarda el seu fill Antoni veiem que Josep M. va rebre molt bona preparació tècnica en geometria tridimensional. Durant la Guerra Civil es va allistar voluntari per anar al front, fet que més tard el portà al exili. Antoni Martí va escriure un breu record del seu pare a “Josep Martí Llari”, El Punt, 17/7/2009. Josep M. després d’haver enviudat l’any 1956 es va tornar a casar i va tenir la Rosa M.
[2] Antoni Martí Gich és un documentalista i cineasta d’extensa trajectòria que podem consultar a la Viquipèdia
[3] Podem llegir una breu cronica de Carme Roig Gich.