Entrevista a Francesc Jordan, alies ‘El Suec’
Va guanyar el primer premi de fotografia de Magazin digital de la Vanguardia
Per consultar l’article clicar a: entrevista-a-francesc-jordan
Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
Va guanyar el primer premi de fotografia de Magazin digital de la Vanguardia
Per consultar l’article clicar a: entrevista-a-francesc-jordan
evisant una memòria d’infermeria que havia fet l’any 1996 he localitzat una imatge i un esquema de l’alzina de mas Cassà i al moment he recordat aquests fets. Un dia va venir a la consulta Teodor Carreras i Ribas, conegut per Doro, i em va dir: “Una tarda m’hauries d’acompanyar perquè t’ensenyaria una alzina espectacular, i al mateix temps li podríem prendre mides. És grandiosa.” “Perfecte, m’agradarà veure-la”, li vaig dir. Vàrem concretar el dia que ens anava bé per trobar-nos. No vaig apuntar el dia de la trobada, però devia ser durant l’any 1996. Ens dirigírem al bosc de mas Cassà, ja que en Doro sabia bé com localitzar l’alzina, possiblement un Quercus ilex. Anàvem proveïts amb una cinta mètrica de paleta, paper i llapis.
En veure la configuració del tronc i aquell brancam vaig quedar impressionada, no recordava que mai hagués vist un arbre com aquell. En Doro em va dir: “Eh, què et sembla? Et deia la veritat o no? Aquesta alzina ha de tenir més de cent anys.” Vaig quedar meravellada de les seves dimensions. “Sota aquest brancam hi podríem fer un berenar amb cent persones, o potser més”, va afegir en Doro.
La espectacular alzina
En ser dues persones, vàrem poder mesurar amb facilitat el perímetre del tronc fent córrer la cinta a una alçària d’uns 1,50 metres des de terra. Vam veure que el tronc més tècnicament rep el nom de volt del canó, i aquest ens va donar la mida de 3,30 metres.
Vàrem mesurar també la capçada, o sigui, la distància des del tronc de l’arbre fins allà on acaben les branques, i ens va donar una mitjana de radis de 12,65 metres. Amb aquestes dues dades vàrem calcular el perímetre del brancam aplicant la fórmula de la circumferència, que és: 2 multiplicat per 3,14 (o sigui, π) i multiplicat pel radi (12,65), que ens va donar el resultat de 79,4 metres de perímetre de la brancada.
En no disposar del mesurador especial per a l’alçària dels arbres, no vàrem saber amb seguretat la mida, però pensàvem que devia fer uns vint metres. Sí que vàrem dibuixar les cinc principals branques perquè pensàvem que amb aquesta informació faríem una breu crònica sobre l’alzina per publicar-la a la revista Torre de les Hores de Pals. La finca on hi havia l’alzina poc temps després va ser adquirida per un veí.
Fitxa tècnica
Capçada (radi dels del tronc 12,65 m.
Perímetre del brancam 79,4 m.
Alçària, uns 20 metres
Un dia va venir en Doro a la consulta, però aquesta vegada no per visitar-se, només per dir-me: “Rosa, saps? L’alzina és morta!” “Què diu, Doro! No pot ser! Si estava ufanosa!”, vaig exclamar. “Sí noia, jo tampoc m’ho acabo de creure. Quan he vist que s’estava quedant seca, no em cabia al cap, no et pots imaginar la sensació que he tingut, quina pena!” “Però a veure, què li ha passat? Si estava sana…”, li vaig dir. En Doro respongué “sí, estava la mar de bé”, i com si volgués fer un esforç de resignació, va dir: “Sí, noia, ja ho veus les coses van amanides d’aquesta manera.”
Va sortir de la consulta afligit i jo també vaig restar afectada. És curiós que compartíssim la mateixa emoció per la pèrdua d’aquella centenària i magnifica alzina, que de segur devia haver superat una infinitat d’inclemències del temps i qui sap si de possibles accions humanes. En aquell moment només nosaltres podíem compartir el sentiment que experimentàvem, desconeixíem si altres persones havien tingut l’ocasió de contemplar aquella alzina i poder-los donar la notícia.
I com que les coses van amanides d’aquesta manera, que deia en Doro, no va passar gaire temps que un dia en arribar a la consulta em van comunicar que en Teodor havia mort. Dins de la meva constel·lació de percepcions que vaig experimentar en aquell moment hi eren implícits tant en Teodor Carreras com també una rebel·lia innata o desacord amb el fet que les coses vagin amanides d’aquesta manera.
Presenten una relació de mestres que varen exercir a la província de Girona i segons el “Boletin Oficial del Estado” havien de ser beneficiaris d’una millora salarial . Noticia que va ser publicada al diari La Crónica del dia 30 de juliol del 1903, diari que l’Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP) te digitalitzat.
Podem observar que dels trenta professors que consten al llistat, 15 són homes i els altres 15 dones. Possiblement aquesta equitat del professorat era a causa que abans las aules estaven separes per sexe.
Població | Professors |
Palafrugell | Vicens Roura Armada, Pere Pascuet, María Prat i María de la Assumpció Albertí |
La Bisbal | Dolors Mas, Lluïsa Serrat i Joan Huguet |
La Pera | Salvador Sagarra |
Foixà | Jaume Romón |
La Escala | Esteva Busquets i María G. Amir |
Sant Feliu de Guíxols | Pau Tarré, Valentí Brossa i Francesca Alemany. |
Torroella de Montgrí | Pal·ladi Puig i Francesca Daunis |
Palamós | Jaume Margarit |
San Antonio de Calonge | Rafel Ballester i Catalina Pou |
Gualta | Jaume Salvà |
Corçà | Lluis Plaja i Concepció Simó |
Calonge | Jaume Vidal i Constància Camps |
Begur | Josep Ferrer |
Llagostera | Dolors Ferrer |
Peretallada | Maria Montagut |
Santa Cristina d’Aro | Victòria Pomar |
Ventalló | Rafela Derevilla |
Vulpellac | Soledat Majó. |
Aquestes petites aportacions poden servir de punt de partida per continuar estirant el fil envers la historia de l’ensenyament primari al Baix Empordà.
Per conèixer quelcom de la escola de Torrent i dels seus professors es pot consultar la pàgina número 30 de la revista El Llentiscle pàgina 31 a 34 de l’any 2014 que edita l’ajuntament de Torrent, pàgina 31
També es pot consultar l’article que tracta de les escoles de Palafrugell al tombant del segle XX
L’escultor Josep Canals Miquel ha presentat aquest estiu una mostra de les seves obres a Torre Maria i al Castell de la Bisbal. Dins del seu taller, situat a Casavells, aconsegueix transformar un bloc de marbre i crear una peculiar obra escultòrica que, com diu, es basa o fonamenta en els estudis matemàtics (1858) fets simultàniament en el temps per A.F. Möbius i J.B. Listing. Ell, però, ha de fer un treball previ d’investigació i d’assaig de torsions de graus diferents, aplicats a una cinta de material flexible, unida pels extrems, convertint-la d’aquesta manera en un element d’una sola cara i contorn. L’artista és barceloní, però fa gairebé 40 anys que viu al Baix Empordà.
La entrevista va ser publicada a Totbisbal en format digital el dia 28 d’octubre de l’any 1915, n’hem fet una copia en format PDF que es pot consultar a : josep-canals
Josep junt amb la seva companya Núria Efe el mes d’agost de l’any 1997 van inaugurar una expossició al castell de la Bisbal que portava per nom ‘Art Infinitum Est’, La revista El Mercadal núm. 3 d’octubre del 1997 de Corça, informava que la exposició havia estat obra del col·lectiu G-861 format pels artistes esmentats, Isabel Jover i Cèsar Reglero.
Una de les singularitats d’aquesta expossició es que van colocar un ou de 12 metres d’alçada i 700 quilos de pes al terrat superior del castell fent-lo visible en les quatre direccions de la ciutat. Tot que es deia que la mostra no pretenia descriure fets o situacions concretes si que ens invitava a pensar amb aspectes mitologics de l’esser huma, potser per la influencia central i més visible com era l’ou.
Núria Efe també va ser autora creativa de dos gegant de Corça l’un inspirat per Lluís Prim i Teixidor popularment conegut com en Met o el paisanu degut al seu taranna jovial i extrovertit i l’altre era la imatge d’un xicot jove anomenat Julià. Noticia que va ser publicada a la revista El Mercadal de Corça el mes d’agost del 1990.
Article fet per Rosa M. Masana i publicat a Totbisbal dia 15 de juny de 2009.
La Bisbal preserva 18 xemeneies industrials que feien funcionar els forns de flama invertida per a la cocció de material ceràmic. La seva edificació va prolongar-se durant un període aproximat de 49 anys, considerant-se que una de les més antigues es la número u de la fàbrica Corominas, feta l’any 1918 i, la darrera, la de Valls i Llenas – Rissec, als voltants del 1967(1). Aquestes peces són ara un emblema que ens invita a apreciar el liderat ceramista de la Bisbal, tot i que algunes d’elles presenten patologies morfològiques i s’han hagut de retallar uns metres del seu terç superior. Aquest breu resum, a més de lliurar una pinzellada tècnica d’aquestes estructures, es proposa emfasitzar el seu valor històric ja que, en un futur, seran les penyores de les nombroses naus industrials que hi va haver a la Bisbal. Per continuar llegint clicar a xemeneies.