Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Preguntes que ens fem de petits.

 És sabut que la mainada sovint fa preguntes que els adults no en tenim resposta, possiblement les fan perquè encara no han anat a estudi i no els han explicat el que havien d’aprendre.

Explicaré la meva experiència, de petita em costava imaginar que la terra tingués forma de pilota, no entenia que si donava  voltes a molta velocitat com  m’havien dit, nosaltres no caiguéssim al espai, que no sentíssim el vent com quan anava amb moto amb el meu germà i que la aigua del mar no sobreeixís cap enfora.

 Em van dir que ens sosteníem per l’efecte de la gravetat i altres factors. Vaig pensar que sí, que havia d’esser d’aquesta manera perquè ho  deien els adults,  era com un pegament, vaig pensar.

El dilema del vent i el vessament de l’aigua el vaig tornar a experimentar  quan a casa van comprar un aparell de plàstic que servia per centrifugar la escarola i de l’enciam perquè les amanides  estesin lliures d’aigua. Em vaig imaginar altre vegada la pilota del mon donant voltes en dos sentits i que l’aigua del mar sempre seguis igual.

Una altre cosa que per a mi  era incomprensible era que per viure ens haguéssim de menjar els uns als altres, nosaltres els animals criats a casa, comprats o caçats i els altres com podien ser els lleons, els cocodrils, algun gegant, les bruixes, l’home del sac, el Dràcula i al qui li manca sang  que recorreguessin a nosaltres.

Referent a aquest fet recordo que un dia vaig intentar parlar amb Deu per preguntar-li el perquè el tema de la alimentació ho havia establert d’aquesta manera però, possiblement la meva emissora mental no va tenir la potencia adequada de comunicació  i no vaig obtenir resposta.

Hagués estat molt important que m’hagués respost la pregunta  degut que la carn no m’agradava però, me la feien menjar. Passava que una vegada dins la boca aquesta anava d’un costat cap l’ altre fins a formar una bola solida impossible d’ empassar  tenia la sort però, que algú dels que estàvem a taula  em deia: Au va, ves ha llançar el que tens a la boca, em sentia alliberada.

De fet vaig créixer alimentant-ne de verdures i fruita collides del hort i de la vinya i al hivern de llegums, figues seques, moniatos, magranes, ametlles, avellanes, olives i en especial gracies al pa amb oli i xocolata que tant m’agradava.

Publicitat del Celebrino Mandri. Imatge de Viquipèdia
Publicitat del Celebrino Mandri. Imatge de Viquipèdia

Menjava poc i a casa alguna vegada havien comentat: Aquesta mossa sembla que visqui de l’aire del cel. I en Camilo, el botiguer de la tenda de queviures em deia: Rosa, ves que fa vent, posat pedres a la butxaca, era un home autoritari perquè quan un nen no volia menjar recomanava als pares ‘Celebrino Mandrí’, primer no entenia que un medicament pel mal de cap anés bé per la gana, més tard vaig saber  que en Mandri volia dir ma dura, per sort a casa no van aplicar mai el mètode Camilo-Mandri.

Un dels ensurts més grans que experimentava era quan havien de matar una gallina, pollastre, conill o colom i no diguem quan li tocava al porc que érem amics, no sabia a quin lloc de casa posar-me per no veure ni sentir res.

Una altre cosa que no comprenia era que dues persones discutissin , que les dues volguessin tenir raó, pensava que alguna d’elles si que l’havia de tenir, però em quedava sempre sense saber-ho.

També trobava poc normal que les persones parléssim de tantes maneres diferents, com la meva cosina Elena que sabia el francès i quatre paraules de català i perquè hi havien paraules que s’escrivien amb H i d’altres en sense o amb B o amb V per una mateixa pronunciació, encara que la V hi ha qui la diferencia amb un so més labial.

En hi havia d’altres de preguntes que ara no recordo, perquè a mesura aquestes d’anar creixent, aquestes van restar al oblit, tenien més pes les opinions del meu  grup familiar i social que no pas els dubtes.

Ara, transcorreguts els anys i mirant enrere podem adonar-nos que potser aquelles qüestions plantejades de petits hagués estat una  bona cosa seguir-les reflexionant.

 Arribat a aquest punt, recomano escoltar a la mainada, ho dic també perquè recentment he tingut una experiència amb dos grups de nens i nenes de set i vuit anys, el contacte amb ells ha tingut un efecte  revulsiu en mi,  va ser una relació de mútua empatia, diria, digne de recordar,  per la qual cosa  diposito  en ells la meva confiança envers el mon que configuraran.

Pilar Diez Platero de Peñafiel

Vista de Peñafiel des del castillo
Vista de Peñafiel des del castillo

En una ocasión fui a visitar a Pilar que vivía en la calle de San Lázaro de Peñafiel, con  Pilar nos habíamos conocido en Lloret de Mar donde ella estaba pasando unos días con un grupo de personas que poseen otras capacidades. Se ocupaban de organizar estos eventos la Fraternidad que en esta ocasión creo que era la de Segovia.

Fuimos a este encuentro un fin de semana con María del Carmen, una amiga, debido que entre el grupo había su prima Tere Vara que vivía en Valladolid y se presentaba un buen momento para verla. Debo de decir que tener la ocasión de estar con este grupo de personas como las que encontramos en la Frater fue una experiencia difícil de olvidar porque de alguna manera te transforma.

La visita a Pilar fue entrañable y durante la conversación salió  el hecho de su accidente en el que perdió sus dos extreminades, dialogo que nunca antes habíamos tenido.

Teresita y María del Carmen en Sant Vicente del Palacio
Teresita y María del Carmen en Sant Vicente del Palacio

Pilar explico que cuando tenía 13 años un tren la arrolló pasando por encima de sus dos piernas, Añadió: este tren era un burro, andaba y se paraba, aunque iba de subía me invistió igualmente.

Tras el accidente me tuvieron que amputar las piernas, junto como ves hasta aquí arriba a medio muslo. Estuve llorando hasta los 20 años hasta que tuve la suerte que a los 25 años conocí a los minusválidos y este hecho me cambió la vida. Hicimos también muy buena amistad con a Teresita, una alma como la de Teresita yo antes nunca la había visto.

Soy modista, aprendí a coser en Valladolid y cada día había de subir tres pisos para llegar al taller, lo hacía con la ayuda de las gomas, las gomas eran unas almohadillas que me ponía en las manos que iban sujetas con unas gomas, servían para apoyar las manos en el suelo y con ellas me ayudaba a subir las escaleras y bajarlas también.

Con esta profesión de modista que aprendí y con todo lo que he podido hacer he ayudado a mis padres que vivíamos juntos con mi hermano.

Pilar  Diez es la segunda de la izquierda de la parte superior, Tere Vara debajo  de ella  apoyada junto a su prima M.Carmen Cabo.
Pilar Diez es la segunda de la izquierda de la parte superior, Tere Vara debajo de ella apoyada junto a su prima M.Carmen Cabo.

Platges de Palafrugell distribuïdes per sexe a finals del segle XIX.

 El batlle de Palafrugell Francisco Esteva Bosch el dia 15 de juliol de l’any 1899 regint-se per les Ordenances municipals, articles 59 i 60 publicava un edicte on deia el següent : [1]

-         Totes les persones que es banyin a la vista del públic hauran de portar calçotets els homes y vestits o vestits de bany les dones.

-         Resta prohibit que a les platges del terme de Palafrugell es banyin juntes persones de diferent sexe, encara que siguin marit i muller i s’hauran d’atendre a les següents regles:

A la platja de Calella està permès que es banyin únicament els homes en el tram que va des de el port fins el punt dit Cap-Roig, les dones ho faran des de la platja del Canadell fins la punta de la torre.

A la playa de Llafranc els homes es banyaran al costat de Sant Sebastià i les dones a la part oposada.

A la platja de Tamariu els homes es banyaran a la part ‘dels comuns’ i fins el punt dit ‘aigua dolça’ i les dones a la part de Sant Sebastià de la mateixa platja.

Qui contravinguin aquests articles incorreran a una multa de cinc pessetes i en cas de reincidència s’aplicaran les disposicions del Codi penal.

A fi que ningú pugui al·legar ignorància es fa pública la present notificació.

 Pensem que hi cap la possibilitat que els joves apliquessin un mètode que potser no preveien les ordenances municipals, ho creiem perquè a l’Arxiu Municipal de Palafrugell hi ha guardada una fotografia on es veu a un banyista dins de l’aigua  molt a prop de la platja que dona l’ impresió que està conversan amb una noia, qui sap si aquell xicot i potser també d’altres anaven nadant d’una platja a l’altre per veure com anaven vestides les banyistes.

Notes


[1] Correspondència municipal. Ordenances. Arxiu Municipal de Palafrugell  15-7- 1899.

Revolucions de colors

Revolucions de colors
Revolucions de colors

 El tema central de la Revista del Baix Empordà número 72 – Any XVIII del  març del 2021 tractava sobre  Temps de revoltes,  hi vaig  col·laborar aportant una breu crònica titulada Les Revolucions de colors,  Aquestes  revolucions són anomenades no violentes i  van ser ideades  pel politicòleg Gene Sharp  que explica con dur a terme 198 accions pacifiques a fi d’enderrocar un règim polític d’algun país o territori  i  substituint-lo  per un altre tipus de govern  desitjat.

 Sharp va desenvolupar un llistat amb 198 accions  que es podien fer  per distorsionar un govern sense fer ús d’armes, però a la practica s’ha vist   que en ocasions són violentes. Alguns comentaristes de G.Sharp l’han apel·lat  ‘el Maquievel de la no violència’, perquè el que si provoquen  es dividir a la població.

Podem trobar descrites les 198 accions a Institut Internacional per la Pau.   També a Matí digital : 198 mètodes d’acció no violenta

                                                                    Per llegir la crònica clicar a:

                                                                                                              revolucions-colors

Anna Masana Ribas, aquarel·lista

Anna Masana Ribas

 

Anna Masana és una aquarel·lista de Terrassa que es va dedicar a la creació artística de l’aquarel·la de bastant gran, quan les obligacions familiars i del treball li van permetre. Ha participat aportant obres a diverses exposicions, també ha assistit a fires del dibuix que es realitzen a diverses poblacions de Catalunya i ha obtingut alguns reconeixements per les seves obres, algunes han estat noticia a la premsa. L’Anna guarda aquesta informació i en demanar-li per fer una entrevista, va dir que de moment no.

Sí que ens ha permès incloure en aquesta pàgina alguns muntatges que vàrem fer de les aquarel·les obtingudes de Facebook on sovint les presenta. Comentar que hem hagut de reduir la resolució de la imatge perquè tingués cabuda en aquest bloc.

 

 

2-anna-masana-gener-2021

3-anna-masana-febrer-2021

4-anna-masana-marc-2021

5-anna-masana-abril-2021

6-anna-masana-maig-2021

7-anna-masana-2021

8-anna-masana 2021

9-anna-masana 2022