La capçalera del llit.
En motiu d’un fet que m’ha succeït fa poc, n’he recordat un altre que com aquest estava relacionat amb un fenomen d’aquells que sovint diem quina casualitat ! Fenomens que de vegades passen el psicòleg Carl G. Jung (1876-1961) després de dur a terme diverses investigacions sobre la ment humana els va posar el nom de sincronicitat, ho sigui que dos fets separats l’un de l’altre inclús per quilometres de distància havien pogut estats observats de manera que es podia dir, havia estat ha una casualitat, al contrari segons C. Jung es tractaria d’una manifestació sincronitzada amb un altre esdeveniment.
El que explicarem no podem dir que sigui del tot un fet que estigui lligat a un altre com seria uns sintonia d’esdenioments, però, si una similitut amb altres de més evidents que també podríem explicar.
Comentar que una meva amiga, la Maria del Carme sabia de coses que m’havien succeït , degut que soc molt donada a compartir experiències, a més ella escoltava el que li deia i sense haver de fer cap esforç perquè fos creïble, ho entenia degut que en alguna ocasió ens havia succeït quelcom d’inverosìmil.
Comentar que la M. Carmen era una persona de grans valors humans, els seus amics deien que era intel·ligent, elegant, esplèndida i un gran cor. S’havia comprat un piset i el tenia decorat per ella mateixa amb molt de gust, un dia una amiga que teníem en comú em va comentar que havia anat a casa la M. del Carme i que n’havia quedat encisada del bonic que era, semblava una caixa de bombons, va dir.
Doncs bé un dia va anar a casa seva el tapisser per posar-li el capsal del llit que havia forrat amb un teixit adient i molt bonic. L’operari va procedir a fer dos forats a la paret, amb l’ensurt que al primer intent, tot i tractar-se d’una edificació de nova construcció era de l’any 2006, al fer pressió amb l’aparell de perforar se l’va ensorrar l’enguixat de la paret deixant un forat vuit. El senyor va demanar-li disculpes i li diguè que hauria d’avisar un paleta , perquè el forat era massa gran e per tapar-lo amb pasta i tampoc aguantaria el pes de la capçalera.
El divendres d’aquella setmana quan plegava de treballar al migdia havia de baixar a Terrassa, vaig anar de seguida a casa de la M. del Carme i sí, allò que m’havia explicar per telefòn referent a la trencadissa d’un tros de paret era una cosa que no s’arregla amb de plis, plas , era una feina de paleta o de manobre.
Li dic: Anem a comprar una bossa de ciment a cal Armengol i a buscar un totxo.
Va respondre: El ciment bé però, el totxo d’on el vols treure ?
De can Anglada, allà sempre hi ha llocs on hi fan obres, li vaig dir.
Després de donar una volta amb el cotxe, observem que a un terreny estaven fent una edificació, quina casualitat que a l’entrada mateix de l’obra hi havia un tros de totxo i a més era d’aquells que tenen forats, que són fàcils de trencar.
Una vegada a casa, amb un martell vàrem trencar a trossos petits el totxo i els vàrem submergir amb aigua , com feia el meu germà Marià que era paleta. La M. del Carmen tenia una caixa amb eines i també un taladrador que havia sigut d’un altre meu germà i quan va faltar li vaig donar a ella, jo ja en tenia un.
Vaig fer la pasta de ciment i a l’interior del forat i anava introduint petits fragments d’obra que amb ajut d’un estri pressionava barrejant-lo amb el morter, fins que va quedar ña cavitat plena del tot, després amb un drap humit vàrem allisar la superfície.
Vàrem deixar reposar l’obra i el diumenge decidim fer els forats , sense saber si l’altre de més enlla del primer succeidira que la pret també es trecaria, per sort no va ser així.
M. del Carme va prendre les mides al mil·límetre perquè el capçal restes recte del tot, varem fer els dos forats amb una broca que tenia el mateix pas dels tacs que anaven a la paret. Seguidament varem collar els claus previstos d’un ganxo i vàrem penjar per el capçal.
Acabada la feina, durant uns moments ens vàrem mirar la feina feta. Estàvem cofoies de com havia quedat i la Carmeta, com sovint l’anomenava, va ser presa d’un impuls d’espontaneïtat i amb va abraçar fort tot diguem-me : Que maca que ets !
Potser ve al cas dir que una vegada durant un dinar d’amics, va sortir a la conversa que digués:
De fet, la vida de vagades te moments fascinants !
La persona que tenia al davant em va preguntar, amb un punt de mitg dubte.
Com què ?
No recordo l’ exemple que li vaig dir però, penso garebé de segur havia de ser quelcom d’element, com el que ara hem explicat.
