Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Una cap d´estació del tren Petit a la vila de Corçà

Assumpta  Girona Jurado  és la unica dona  localitzada que acomplia les funcions de cap d’estació del ‘Tranvia del Bajo Ampurdan’ a  començaments del segle XX  a  la vila de Corçà,  Km 2’4,840, també anomenat Tren Petit. podem veure  en aquest enllaç un fragmen de vídeo fet per Videplay serveis  de la Bisbal.

Publicació a El Mercadal, 1998
Publicació a El Mercadal, 1998

Va ser gràcies a la publicació d’una reproducció de l’anuari del 1912 al número 4 d’ El Mercadal (febrer del 1998, pàg. 15), que hem pogut conèixer una particularitat d’aquest municipi, concretament que el cap d’estació del Tren Petit era una dona, la senyora Assumpta Girona. Ara aquest fet potser el consideraríem normal, però tractant-se d’una dona que va néixer l’any 1897 fa que ens sembli quelcom de molt especial.  D’altra banda, no és fàcil trobar documents de plantilles de personal de la companyia ferroviària que ens  diguin si a l’empresa hi havia contractades d’altres dones, només conec una relació de 61 treballadors  flaçanencs que consten en nòmina i tots ells són homes.

El carrilet va viure etapes administratives i laborals diferents. Inicialment funcionava com a empresa privada anys 1887 al 1936;  la segona, coincidint amb la Guerra Civil espanyola 1936-1939, era gestionada per la Societat Cooperativa Obrera. Després de la Guerra, entre 1939 i 1941, a causa dels estralls del bombardejos, la línia no va funcionar. Finalment l’empresa va passar a ser gestionada per l’Estat fins que el dia 23/2/1956 va finalitzar definitivament els seus serveis. Per més informació es poden consultar els autors: Carles Salmerón (1986), Francesc Xavier Tura (1987), Josep Clarà (1987), Miquel Riera (1987) i el vídeo i DVD, El Tren Petit elaborat per Vídeo Play Serveis de la Bisbal i actualment també a Viquipèdia.

Locomotora del Tren Petit a Sant Feliu de Guíxols
Locomotora del Tren Petit a Sant Feliu de Guíxols

Del Tren Petit se n’ha parlat molt, per la qual cosa aquí només esmentaré algunes dades a títol de pinzellada històrica i per recordar els autors que han escrit sobre aquest tema.   El promotor principal per a la construcció de la línia ferroviària l’any 1882 va ser en Agustí Pagès, aquest va passar la concessió a Carles Paradell i posteriorment a la societat anònima “Tranvia Bajo Ampurdam”. Es va constituir la junta per la construcció i explotació el dia 30 de novembre se l’any 1884 i, després d’uns dos anys, el dia 23 de març de l’any 1887 s’inaugura el tram Palamós-Flaçà que permetia enllaçar amb els trens que anaven a Barcelona i a França.  La comunicació entre estacions es feia per telègraf i a principis del segle XX es comença a utilitzar el telèfon.

Dades personals i familiars de la senyora Assumpta Girona

La senyora Assumpta era filla de Palafrugell, va néixer el dia 23 de juliol de l’any 1877, va venir a viure a Corçà l’any 1894, tenia llavors 17 anys. Es va casar amb en Josep Roger Perpinyà, natural de Vilaür; els seus pares, en Jaume i la Maria, eren de Torrent. En Josep, el seu marit, era tres anys més gran que ella. I consta que vivien al carrer Forana, núm. 18, possiblement referint­-se a les cases ubicades a les rodalies del nucli poblacional.

L’any 1906, amb el matrimoni hi vivia un germà de l’Assumpta,  el Ismael, d’onze anys. Segons dades del padró municipal, sabem que la senyora Assumpta sabia llegir i escriure, condició que  havia de ser necessària per desenvolupar la responsabilitat de cap d’estació.  Tot i que també era modista.

Si considerem que en aquesta època la gent es casava jove, la senyora Assumpta va tenir els fills a una edat bastant avançada. El primer, en Jaume, va néixer a Corçà el dia 4 de febrer de 1912 i la Rosa, el 21 de juny de 1914, quan ella tenia 35 i 37 anys respectivament.

Caricatura feta per Maria Martí, simbolitzant a Assumpta Girona
Caricatura feta per Maria Martí, simbolitzant a Assumpta Girona

Testimonis que ens ajuden a situar-nos en aquella època

La senyora Assumpció Teixidó, modista de tota la vida a Corçà, explica que on viu ara, davant mateix de l’estació del carrilet actualment consultori municipal, hi tenia el seu taller de costura i que hi anaven a aprendre de cosir diverses noies del poble. Sovint diu, aprofitant la parada que el tren feia en aquesta estació, els xicots joves baixaven per anar a veure-les com cosien i per conver­sar-hi una estona.

Ara, aquest fet també ens pot semblar insòlit, però hem de pensar que el carrilet anava a uns 13 km per hora i que tardava 2 hores 30 minuts, amb parades incloses per fer els 33,5 km que tenia el tram Palamós-Flaçà. Es per això que si en alguna ocasió el / la cap d’estació donava la sortida al tren i algun jove passatger encara conversava amb les modistes, tenia temps d’arrencar a córrer i atrapar-lo. De fet, si ho pensem, tenien l’avantatge que just a Corçà començava la forta pujada de Terra Negra, i per aquesta zona el tren encara corria menys.

Això mateix recorda el senyor Joan Jordi de Torrent, dient: Més d’una vegada, aprofitant la pujada, havia agafat el tren en marxa per la zona dels revolts de Torrent o per Sant Climent de Peralta.

El senyor Josep Ferrer de Torrent també fa l’observació dient que el tren portava una palanca que el maquinista activava per tirar sorra a sobre els rails i així evitar que les rodes patinessin a les pujades i molt especialment quan el tren anava carregat de mangra (terra grisosa) procedent de les pedreres de Regencós i que es portava a la Bisbal per fer els típics càntirs de color negre. Encara recorda la particular fressa que feia el contacte de la sorra trepitjada pel metall de les rodes.

La senyora Assumpció Teixidor, tot i que era molt joveneta,  diu que recorda la senyora Assumpta, però de qui té més present és de la seva filla Rosita, que es va casar amb un músic de la Principal de la Bisbal. Recordant aquells temps, comenta que al costat de l’estació hi havia un molí de menjar per als animals i que en una sala d’aquest mateix edifici hi feien ball i teatre. Ella hi havia ballat i fins i tot ens descriu el local dient que disposava de camarilles o allotges.

  Pel que fa a l’ estació i després de la senyora Assumpta, la senyora Teixidor ens explica que hi van haver dues expenedores de bitllets, la Quitèria i la Trini.

 Buscant els néts de la senyora Assumpta

Segons la revisió de documents eclesiàstics feta pel mossèn Joan Triadó de la parròquia de Corçà, sabem que la filla de la senyora Assumpta, la Rosa Roger, que ara tindria 90 anys, es va casar el dia 16 de febrer de l’any 1933 als 19 anys a l’església de Sant Fèlix de Girona amb Francisco Jiménez, natural de Burgo de Osma, província de Sòria, i que el dia  de novembre de l’any 1976, als 62 anys, es va casar per segona vegada amb Leandro Escutia Mora a Sant Feliu de Guíxols. Com veiem, doncs, només podríem trobar néts del seu primer matrimoni, els senyors/res Jiménez Roger, que ara tindrien uns 70 anys. Potser a partir d’aquesta publicació en sabrem quelcom més d’ella, per exemple on va morir i si  disposen d’ alguna fotografia.

 Hem volgut  imaginar-nos la tasca de cap d’estació  que feia la Assumció  tenin en compte algunes dades com  la plantilla d’horaris que l’autor C.Salmerón publica en el seu llibre El tramvia del Baix Empordà, pàg. 47, observem que entre les 4.49 i les 19.10 hores circulaven diàriament en sentit ascendent, o sigui de Palamós a Flaçà, set trens, i en sentit contrari cinc, tots amb parada a Corçà. Per això podem saber que la senyora  Assumpta havia de gestionar la sortida i entrada a tretze trens diaris durant una jornada laboral d’unes 13 hores  aproximadament, perquè no ens consta que hi haguessin d’altres persones que fessin de cap d’estació.

 Durant les investigacions em va venir una imatge mental de la senyora Assumpta, encara que no sabem si és certa o no, però  molt probablement portava faldilles fosques i llargues, la jaqueta de la companyia amb e característics botons daurats, la gorra, el xiulet a la ma disposada a xiular-lo per donar la sortida al tren i fanalet per a les hores nocturnes. Però el tret que havia de destacar més en ella era la silueta de dona embarassada, ja que com he esmentat, el seu fill Jaume va néixer el mes de febrer de l’any 1912, any que senyora Assumpta estava en plena activitat laboral. Podem observar aquest dibuix fet per Maria Martin.

No tenim constància que d’altres dones fossin cap d’estació

Com s’ha  esmentat al principi, no coneixem cap  més  dona que fes de Cap d’estació. Per una major informació, vaig parlar amb la senyora Rosa sabater, de 90 anys, que viu  actualment a Palafrugell i el  seu marit  havia  sigut el Cap de  l’estació de Torrent. Ella m’ho confirmar.

Amb tot, podem pensar que  al km 24,840 de la línia del Tren Petit o sigui a l’estació de Corçà, es donar la circumstància especial que va ser una dona la responsable del trànsit de combois, i que  va  aconseguir convertir-se en un dona pionera en demostrar que moltes de les professions poden  ser desenvolupades indistintament per un gènere o altre.

Un familiar, Carles Girona, va contactar amb nosaltres però, després d’haver transcorregut tants d’anys no disposàvem de més informació que pogués complementar la història de la Assumpta.

 Nota:

Aquest article de Rosa M. Masana  va ser publicat a la revista El Mercadal  de Corçà  núm. 16 del mes d’agost de l’any 2004

Un garabato espontáneo

 Ayer 29 de agosto intenté dibujar con ayuda de la tableta una profesora rodeada de escolares de seis y siete años de edad, el dibujo me salió fatal y para aliviar mi frustración con el bolígrafo de dibujo trace unas líneas irregulares de distintos colores, me auto sorprendí de que en lugar de hacer rasgos redondeados esta vez hice ángulos y tambien por primera vez puse algo como si fueran granos de arroz , terminado el esquema me pareció hecho por un niño con vocación de pintor abstracto., tuve la inmodestia de que   en lugar de pulsar  suprimir para eliminar el garabato  pulsé guardar.

 Esta mañana Teresa, una amiga de Terrassa me ha comunicado la defunción de su madre, le he respondido el WhatsApp con  palabras de afecto y condoléncia,  pues con la Lourdes nos unía una gran amistad y también sin venir a cuento le he  adjuntado el dibujo del dia anterior. Más tarde pudimos conversar por teléfono  con Teresa y  he podido saber que Lourdes falleció  mas o menos cuando estava dibujando, en este caso tendria una  cierta explicación  del porque le hice llegar  el dibujo, però no le di ninguna importancia.

Montage, el dibujo y la base lunar extraida del  citado vídeo
Montage, el dibujo y la base lunar extraida del citado vídeo

Por la tarde decidí mirar un video en YouTube y de reojo vi la portada de otro vídeo donde habia una fotografia con una imagen que si bien era más oscura y estructurada me pareció que era  algo algo similar al inusitado dibujo. Movida por la curiosidad vi el vídeo completo y como decimos popularmente, se me cruzaron los cables, pues la imagen  se trataba de un complejo militar existente en la luna.

Es cierto  que ha veces me paro unos segundos a observar  la luna y otras como se dice  estoy en ella textualment, pero que sepa y conscientemente nunca he visto una estructura  como  la presentada  en YouTuve , claro que informan de que este complejo se halla en  el interior lunar.

 En el supuesto que el autor del vídeo nos proporcione información veraz, hemos de considerar que se trata de algo impresionante, insólito y desconocido para  la mayoria de nosotros los terrestres. No dejan de ser curiosas estas casualidades y me  viene en mente la palabra concatenación de hechos. En fin, solo he tratado de contar una simple anécdota .

El vídeo está en: Actualización de corey goode at@que el comando de operaciones vídeo a Youtube publicado el día 30 de agosto del 2022. De ser cierto lo que dice el autor se trata de algo impactante.

El fluir d’alguns moments

De vegades succeeix que algú em pregunta “què fas Rosa: escrius, viatges?”. Els responc que res, que estic bastant a casa, però amb tot la vida de tant en tant em regala algunes vivències curioses d’aquelles que, si no perdem la memòria, seguirem recordant.

N’explicaré algunes com experimentar un determinat, diguem-ne, bany de públic molt càlid. Aquest fet va succeir en una sala de conferències decorada amb gust on s’hi havien reunit bastantes persones. Va ser una sorpresa per a mi perquè el que els havia d’explicar no semblava que hagués de ser de gaire interès, fins que vaig adonar-me que escoltaven amb atenció.

Al final de l’acte algunes persones representants de la vila van dirigir paraules de reconeixement pel treball fet, alguns assistents van fer preguntes i també es va reconèixer públicament el treball d’altres persones que estaven presents. A poc a poc es va anar un ambient de sintonia entre tots nosaltres, ningú feia cap gest per aixecar-se de la cadira, era potser com si volguéssim seguir retenint aquell moment.

No hi entenc res, però que succeís això és que possiblement aquell dia teníem un astre a sobre que afavoria la comunicació i el benestar.

Una persona va dir-me que potser m’havien tret protagonisme al parlar d’altres persones, però els vaig dir que en absolut, que va ser molt adient reconèixer també altres treballs fets. Un responsable de l’organització va comentar que de trobades com aquestes se n’haurien de fer més sovint.

Passi d’un estat  emotiu al altre

Però com que tot té dues cares, després de la conferència quan vaig sortir al carrer per anar cap a casa vaig experimentar una de més florides solituds que he experimentat a la vida. Fins i tot sentia com un punt d’abandonament, com si quelcom important hagués fet fallida. Era fosc i quasi no circulava ningú pels carrers ni carreteres, va ser com si després de sortir de la claror m’endinsés dins del túnel del tren de la bruixa, com un anar i un retornar.

Un altre fet que m’ha succeït i que tampoc m’esperava ha estat que he hagut de localitzar les meves antigues companyes d’estudis d’infermeria que ara farà cinquanta anys que ens vàrem graduar. Ens ha estat demanat que expliquem la nostra experiència i potser com a delegada d’estudis que vaig ser m’ha tocat a mi intentar posar-nos de nou en contacte.

Durant les converses telefòniques hem pogut gaudir del fet de la sorpresa i del record de les alegries viscudes. Era evident que el nostre contacte personal de tres anys d’internat ens havia deixat alguna empremta d’afecte.

El grup d'estudiants 1971-1974, Vall Hebron
El grup d'estudiants 1971-1974, Vall Hebron

Un fet que va aflorar en totes les converses va ser que en el decurs dels anys totes havíem viscut grans moments de joia però també entremig grans ensurts , alguns de consideració, dels quals ningú s’ha pogut escapar. Totes hem pagat el delme a qui sigui que el cobri.

El més interessant de tot ha estat que els ensurts personals viscuts, com la pèrdua de salut o de persones estimades, els vam explicar sense drama, com si es tractés de quelcom que va lligat a la vida, amb una visió molt madura, diria, potser cultivada per la nostra professió, en contacte amb el patiment humà. No ho sé.

Un altre dels fets que m’han succeït que dubtava d’explicar-lo potser per egocentrisme és que un dia em van invitar a anar a fer una explicació a dos grups d’escolars que tenien entre sis i set anys. El tema estava relacionat amb una de les meva antigues aficions, la de volar.

Mentre parlava als nens i nens, ells també em feien preguntes i per un moment vaig sentir una forta empatia amb ells, no sé per què, potser perquè es movien bastant , cosa que també em passava a mi a l’escola perquè no m’agradava estar tancada.

Alguna cosa va succeir perquè al sortir de la classe van venir a abraçar-me i es van agafar a la cintura fent dues fileres. Tants com eren, l’única cosa que els podia fer era petons al cap. També van expressar quelcom de bonic.

Vaig comentar el fet a una de les professores i va dir que era normal perquè eren molt afectuosos i per a mi, al no estar acostumada a aquestes manifestacions col·lectives afectuoses, va ser una experiència molt agradable, com si de sobte molts nets abracessin la seva àvia.

Cartes enviades a la Marisa
Cartes enviades a la Marisa

Un altre fet singular va succeir el dia 12 d’agost d’enguany quan havíem quedat amb la Marisa Josa, amiga i excompanya de feina, per sopar a casa meva. La sorpresa va ser que va venir amb una bossa on hi havia 17 cartes, les que li havia escrit del 1966 al 1985. El més sorprenent és que havia guardat aquelles cartes durant seixanta anys fins que va considerar que me les havia de regalar.

A més del component sentimental que aquelles paraules comporten he pogut saber els llocs on vaig viure, perquè en absolut recordava les adreces de París o de Ginebra i tampoc d’alguns llocs on havia anat de vacances. També és interessant la manera que tenia d’explicar les coses i la lletra.

 Per finalitzar la relació de fets comentaré que soc la tieta de tres generacions de nebots Masana, d’en Marià, l’Oriol i la Martina. Fa pocs dies que van venir a la Bisbal i mentre estàvem al pati de casa fent el cafè, la Martina, que ara té cinc anys, s’apropa on érem i tot xiuxiuejant paraules poc entenedores es quedà quieta mirant uns segons amb atenció els meus ulls i murmurà algunes frases.

Els seus ulls s’observaven negres, vius, nets, innocents, no analítics, només miraven, diria que jo també li vaig respondre amb una expressió poc usual que no sé definir. Passats uns minuts va tornar a fer la mateixa acció. Amb aquests dos íntims contactes visuals vaig sentir que ens comunicaven, però comunicar què? Tot i potser res. És fascinant que aquest gest el faci una nena tan petita a una persona de tants anys. És clar que si ho pensem és una de les poques persones  que podia fer  aquest gest sense que   em sentis amb intimidada.

Pírcing neuronal

Cap a finals de la dècada dels setanta desenvolupava les funcions de directora tècnica de l’Escola d’Infermeria de l’Hospital del Tòrax de Terrassa i pertanyia a una agrupació d’infermeres docents que reunia professionals de tot l’Estat espanyol. Una de les escoles d’infermeria de Barcelona motivada per la nostra formació, organitzà un taller de tècniques psicològiques que es podien aplicar a la nostra feina i també servien per desenvolupar el creixement personal.

Érem uns quinze professionals de infermeria de Catalunya que ens vàrem inscriure a un taller de psicologia impartit per dos psicòlegs americans i un traductor. El taller es va desenvolupar dos dies en un local privat de Barcelona.

Un dels exercicis consistí que, en un estat de relaxació acompanyada d’una música especial, ens imaginéssim el relat amb els elements que hi eren configurats que anava descrivint el professor i també segons la nostra imaginació.

Un nadó a braços de la mare
Un nadó a braços de la mare

El guió tractava del fet que la nostra mare, essent nosaltres un nadó de mesos, ens havia d’abandonar al bosc. No ens vàrem explicar les causes que poguessin portar la nostra mare a prendre aquella decisió.

A mesura que anàvem entrant en escena es multiplicava l’angoixa perquè érem conscients que la mare ens volia abandonar. Un nadó de mesos no sabria la intenció de la mare, però nosaltres els experimentats sí.

Ens van indicar que podíem escollir el lloc del bosc on  ens deixaria. Possiblement el tipus de lloc escollit era important. Ens deixa i se’n va, terrible aquell moment, diria que és el tipus d’abandonament més punyent que puguem experimentar en la vida. Després d’una estona de fer camí la mare s’ho repensa i torna a anar a buscar el seu fill.

Els experts ens feren sortir d’aquell profund estat de relaxació i ens digueren que en grups de tres persones ens expliquéssim la experiència. Si una càmera hagués filmat aquell espectacle hauria guanyat un Oscar de la millor representació teatral.

Com si fóssim una olla de pressió a punt d’explotar van sortir com un castell de focs  totes les nostres emocions. Ens vam abraçar fortament, no podíem pronunciar cap paraula, només plorar a llàgrima viva, com si fóssim criatures adultes. El sentit del ridícul o de reserva personal va deixar d’existir, tot i estar amb persones no conegudes d’abans. Aquell dia duia un vestit escotat que va ser un bon col·lector perquè el meu company de taller hi diposités les seves llàgrimes i mocs. Els meus fluids no sé on van anar a parar a quins dels dos meus  companys en  va rebre més.

De joveneta era  poc temorosa i havia tingut l’ocasió de viure alguns ensurts de la vida i la mort de persones estimades. El meu pare sempre m’havia dit que la por se la feia un mateix, i sempre m’ha servit aquesta reflexió, però fa temps que m’estic adonant que d’adulta he tingut menys tolerància a les pèrdues afectives, les somatitzo, vull dir que les sento a la meva pell, i el més sorprenent és que veig els altres distorsionats, com si el seu cor estigués fet de ceràmica, i llavors en sento un bolet.

Amb tot el que explicat només vull arribar a dir que gairebé de segur aquell taller ens va remoure una part de les nostres neurones i ens va deixar el cervell més sensible contra qualsevol amenaça o perdua afectiva. Tinc la sensació com si un tatuador ens hagués posat un pírcing en alguna neurona, qui sap si a les del lideratge, que era el fet que ens unia a tot el grup. Mentalment he fet l’esforç de desfer-me d’aquella cosa incrustada però, ja se sap, els pírcings deixen un senyal, uns forats.

Madonna de la chiesa. de Rafael Sanzio. Imatge Wikipedia
Madonna de la chiesa. de Rafael Sanzio. Imatge Wikipedia

Hem considerat adjuntar  aquesta pintura feta al oli  per Rafael Sanzio l’any 1514 i de nom  Madonna de la chiesa – Nostra senyora de la cadira-  que representa  una mare o a la Verge Maria portant el seu fill en braços. Veient la expresió mig temerosa de a mare i el fill podem pensar que els amenaçava algun  perill i ens mostra  el fet d’una mare protectora , tot que qui sap si va haver de sucumbí a quelcom.

El planeta Júpiter, agost del 2022

La nit del dia quatre d’agost d’aquest any 2022, feia una intensa calor pròpia d’estiu , em costava dormir i mentre mirava per la finestra que tenia oberta de bat a bat, veia una estrella molt lluminosa que semblava volgués entrar a la habitació  de passada observava si veia les Llàgrimes de Sant Vicens , però era poc fosc.

Tenia la  petita càmera de filmar molt aprop, per la qual cosa  vaig decidir captar la lluentor d’aquella estrella, l’endemà vaig saber que aquella estrella era  el planeta Júpiter, molt visible  durant aquests primers  dies del mes d’agost.

Segons les imatges que havia  vist fins aquell moment del planeta Júpiter  sempre  era presentat de  forma rodona, sòlida i sense que emetés  llum, però aquesta vegada mirant-lo amb el zoom de càmera de filmar, per cert poc potent,  se’ns mostrava  d’estructura  hexagonal molt diferent a la obtiguda mitjançant els grans telescopis .

Si no estem errats i el que vàrem filmar era realment  Júpiter i  si es donés el cas que hagués hagut de presentar les imatges  que vaig fer  per un treball d’ astronomia,  de segur que hauria  suspes la assigatura, perquè en el text hagués hagut  d’explicar que veia a  Júpiter  de forma  hexagonal, pla, tirant a color verdós i amb filigranes en el seu interior. Res, una visió d’estiu.

Júpiter amb un parell d'imatges modificades , 4-8-2022 (RM) Càmera  HD Somy, zoom 42 X
Júpiter amb un parell d'imatges modificades , 4-8-2022 (RM) Càmera HD Somy, zoom 42 X
Aspecte de Jupiter amb la trama de filigrames al seu  interior, fetes resaltar mitjançant boreres afegides
Aspecte de Jupiter amb la trama de filigrames al seu interior, fetes resaltar mitjançant boreres afegides