Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

La Coromina de la Bisbal, tanca el 2007

Publicat el 30-10-2021

La Revista del Baix Empordà número 74- Any XIX del mes de setembre de l’any 2021 publicava com a tema central Els llocs abandonats. Hi vaig participar aportant un article on esmentàvem quelcom de la antiga fàbrica Coromina i companyia (1911-2007) , de la antiga bòbila de can Mercader i Fàbrega ( principis del segle XX fins 1993) i de la Fusteria de Ramon Pons Esteve (mitjans del segle XX fins el 2001) totes tres de la Bisbal. A un text a part fèiem una breu descripció de la trajectòria de la benzinera ara en desús Mirallac que està situada al terme municipal Vulpellac (25-7-1989- fins aproximadament l’any 2005)

Per il·lustrar la part del text relacionat amb l’empresa Coromina , es va fer ús d’ una de les  fotografies  que havien fet el dia que vàrem visitar la nau fabril abandonada. Ara aquestes imatges poden ser d’interès degut als anys que han  transcorreguts des de que va ser  tancada la fàbrica, en concret fa catorce anys aquest any 2021, i  també   em volgut incorporar aquestes imatges en format vídeo  perquè tinguem un record de més ho menys com eren les instal·lacions.

 Clicar a :    imatges-fabrica-coromina-2012

Presentem un article recuperat en format PDF que va ser publicat al mitja digital Totbisbal ara inexistent, en ell s’esmenta quelcom de la fabrica  Coromina. nova-aportacio-documental-sobre-la-fabrica-coromina

Part d'un article publicat a Totbisbal
Part d'un article publicat a Totbisbal

El sol de nit

Un dia mentre conversava amb la meva mare  em va dir : Hi ha un sol de dia i un sol de nit.

- Li vaig preguntar: Es refereix a la lluna ?

- No, la lluna no, ja ho saben que hi ha la lluna, vull dir el sol de nit, respongué  amb seguretat.

En aquell moment no vaig entendre res, pensava que la mare estava equivocada i que explicava una cosa molt rara, ella que no havia estudiat astronomia  i  a  mi a classe mai m’havien dit que hi havien dos sols. Ara en sap greu de no haver-li demanat més explicacions.

Amb tot aquella observació de la mare sempre l’ he recordada, perquè a més no era l’única vegada que havia dit quelcom de peculiar per a mi.

Abans de continuar dir que la mare era una persona  vital, dinàmica i amb un tarannà molt autoresolutiu, era al meu entendre una persona  més disposada que d’altres dones del seu temps.  Havia nascut a començaments del segle vint, l’any  1902,  es va casar  amb el pare l’any 1923 i van tenir sis fills, el darrer l’any 1945.  Els pares havien viscut  les dues Guerres Mundials la de 1914 i la del 1936 i  d’aquesta darrera  en van sortir força pejudicats,  per la propia experiencia sabien  deien: El pa que se’n dona quan  dos  o més bàndols politics entre en confrontació .  La mare va tenir una llarga vida que la va fer viure  fins els 93 anys.

He explicat aquest fet perquè fa poc vaig veure a Youtube  que un jove  afirmava que al nostre sistema astronimc hi havia també  un sol negre, però sense entrar a donar gaires detalls al respecte, d’ immediat vaig pensar amb el que havia dit la mare  que hi havia un sol de nit, motiu pel que em vaig interessar pel tema.

Un detall que potser també interesa que coneixem i és que la mare va viure uns anys  a casa dels seus sogres i en ocasions havia comentat  que l’avi Marià mostrava tenia unes facultats especials i que sovint consultava un llibre forrat de pergamí  que  originariament era del seu pare, aquest llibre durant el conflicte bèlic  va desaparèixer.

Que l’avi Marià, per mi besavi, disposes d’aquell  llibre pot tenir una explicació degut que havia estat bastants anys a un convent del la comarca del Bages, ho sigui que havia estat frare fins als 70 anys que en va sortir i és possible  que aquest llibre haguès estat del convent, no ho sabem. Es va casar amb una dona molt més jove que ell i van tenir dos fills, en Josep i  en Marià. A casa  sempre s’ havia pensat que les facultats i coneixements de l’avi Marià  li venien  heredades del seu pare.

Donat el meu interès per aquest tema, ara em pogut llegir algunes publicacions  que d’alguna manera estant relacionades amb aquest sol de nit o  sigui del sol negre que deia la mare, que em vist es tracta d’un símbol ancestral conegut per algunes  cultures, sembla que és quelcom de molt poderòs i potser per aquest motiu és que fou  d’interès pels  nazis  que l’han emprat  com a símbol. També el tenent en consideració d’altres grups de caràcter esotèric.

Aquest sol segons el que fins ara em pogut saber, està qualificat també com : el sol invisible, el sol no manifestat, estrella sagrada, sol Invictus, estrella amiga del sol o complementaria, Geminga i de forat negre.  El fet que el sol  rebi el nom de negre, es degut que no és visible és inmanifestat però per això ha de tenir una cognotació de negativitat, en tot cas podria ser dual  pel fet de considerar-se  agermanat amb el sol que veiem, relació amb Geminga i gèminis.

En quan a la seva morfologia descrita per mesures indirectament, es diu que esta dotat de cargues elèctriques i magnètiques en moviment que són irradiades envers el sol que coneixem amb la possiblitat de tenir una funció de recarrega energètica que  a la vegada ens la transmet a nosaltres i dona claror a la lluna. De fet te un sentit.

Es diu que està situat a la constel·lació dels Bessons i que podria ser el púlsar més proper que disposa el nostre sol, que emet ratjos gamma de gran intensitat i que és  aproximadament una vegada i mitja més gran  el sol que coneiem i  de diàmetre fa 20 quilòmetres. Es diu que la seva potencia calorifica es de dos milions de graus centígrads i que difilcilment mai  podría esgotar la seva energia,  per altra banda ens preguntem i a ell qui l’alimenta ?,  si és que ha de ser així .

En aquest moment  no podem esmentar res més que no siguin especulacions , només el que fem es afegir una breu bibliografia que podria servir  per  estirar del fil, tot que per la meva part he fet el que volia fer, donar la raó a la nostra mare i considerar-li el mèrit de tenir uns coneixements que no teniem i no tenim nosaltres, els seus fills.

Bibliografia consultada.

- Un ‘sol negro’ hace vibrar el sistema solar cada 160 minutos.

El País, 13-10-1983.  https://elpais.com/diario/1983/10/13/sociedad/434847602_850215.html

- Arregi Bengoa, Jesús Iturria. 1-2-1987.

També  a: Ubicación del Gemimnga. El País 17-4-1996 https://elpais.com/diario/1996/04/17/sociedad/829692017_850215.html

Per veure la imatge de la estrella Geminga

A Youtube hi ha un video publicat, no vaig anotar les referencies, ho sento per si algú llegeix aquesta nota.  Al vídeo s’esmentava  que el sol era una pojecció d’una altra font d’energia, gran sorpresa aquesta afirmació,  dient també  que la polarització de la llum envers el nostre sol  venia de més enllà de la latitut 90º de la Antàrtida.

Sol ros
Sol ros

 Manual de simbologia . Oficina Nacional del Deporte.

Rellotge astronòmic de l'Ajuntament de Praga, 1410. Viquipèdia
Rellotge astronòmic de l'Ajuntament de Praga, 1410. Viquipèdia
El rellotge astronòmic de l’antic Ajuntament de Praga ens presenta una visió  del temps i dels astres bastants complexa i interconectada, però desconeixem si dona alguna  referencia a sol negre a aquesta mena de bobina energètica .  Es dui que la primera part del rellotge va ser construida l’any 1410 i fa poc s’ha sabut que el va fer  Mikulas de Kadan, està  envoltat de diversos  representacions com  sant Pere amb les claus del cel.  Ha sofert algun accident i  en dues ocasions ha estat restaurat, l’any 1948  i recent de l’any 2018.
Es curiòs perquè mentre escribia aquesta crònica (11-10-2021)  al pati  de casa hi vaig trobar un estil de forma vegetal  mai vista abans, podia recordar a un petit sol de color grogenc,  potser és el sol que faltava ! 
Nous conceptes (21-10-2021)

Un vídeo que està a Youtube amb la signatura News . El transcendental, el dia 21 d’octubre del 2021 publicava ‘ La tierra llega a oscurecerse ‘ on feia referencia a un treball dut a terme per investigadors americans del ‘Geophysical Research Letters‘ i conjuntament amb l’Institut d’Astrofísica de Canàries i la Universitat de la Laguna. Havien obtingut dates fotomètriques diàries de l’ albedo – grau de reflexió que emana d’un objecte -, des de l’ any 1998 al 2017 en aquest cas la llum que la terra reflecteix a la lluna.

Van arribar a la conclusió que la terra havia disminuït la emanació de llum envers a una determinada zona de la lluna en un 0,5% per m2, l’ equivalen 0,5 watts. Aquestes dades van ser estimades en base al conegut patró que considera que la reflexió a la lluna que emana la terra oscil·la entre el 37 al 39%. Aquest descens s’ha vist més accentuat durant els tres darrers anys.

L’interès per aquesta noticia ha vingut pel fet de parlar del sol de nit que deia la mare, d’altra manera possiblement ens hagués passat del tot desapercebut. Hem vist que la lluna rep llum per dos costats, pel sol i per la terra, fet que desconeixíem fins aquest moment. Ens preguntem d’on procedeix aquesta llum que emetem ?

Imaginari
Imaginari

 prehistòric [/caption]

Eliseo López Benito investigador i estudiós dels monuments arqueologics que han perdurat en el temps i procedents de civilitzacions gairebe ancentrals, a un vídeo  que ha publicat a Youtube el dia 25 d’octubre del 2021  parla del seu descubriment  fet a  la muntanya de Montserrat, treball que porta per nom : La deidad barbada de Montserrat. Los dioses de la prehistoria.

Eliseo mostra l’analisi d’un bloc de pedra prehistòric on hi ha esculpida nomès la meitat d’una cara, però mitjançant un muntatge de simetria fotografica, apareix la cara complerta del que ell anomena un deu barbat amb cos de  senglar i ric amb d’altres elements simbólics d’interès.

Comenta també que aquesta escultura  d’acord amb la seva ubicació geologica  i vinculada  amb  els astres  i el seu moviment durant els  solsticis i equinosis  anuals el fa entendre millor la seva importància.

És curios perquè d’un bon primer moment aquest vídeo m’ha  sugerit que la altre cara del deu no visible, no explicitada, però  sí existent  com gairebé de segur volia  demostrar el ‘primitiu’ artista de miles d’anys enrera , ara  una escultura ens suggereixi,  donat el tema que ens ocupa,  a relacionar aquesta  amb un possible sol negre, aquell ocult, inexistent per la majoria  de noslatres però, considerat de gran relevancia. No ho sabem, no sabem res per el moment. Nomès felicitat a aquest investigador.

 

País vecino

En el año 1969 decidí pasar seis meses en París con el fin de aprender el idioma francés. deje el empleo de auxiliar de clínica  ya que cuando regresara  debia  de examinarme de reválida de bachillerato para después  poder acceder al examen de ingreso para  los estudios de enfermería que se impartian  en la escuela del hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona en régimen de internado.

La primera noche que estuve en París  estuve alojada en el albergue de la agencia ‘Au Pair’ conocida por ‘Stagiaire aide familial ètranger’ cuya función era la de proporcionar empleo a jóvenes candidatas entre las familias que habían solicitado los servicios de atención infantil.

Al día siguiente me presente al domicilio indicado y fui recibida por la Odette, la abuela de los niños que permaneció en casa su  hija para poder recibirme, pues los padres eran propietarios de un restaurante  del centro de París  y su dedicación era completa.

 Durante  dos meses de verano los pase con los niños uno en una finca de montaña propiedad de Odette que hacia había enviudado  y otro mes en un en apartamento de plaja en el departamento de Normandia. Con Odette tuvimos ocasión de conversar largamente y decía que me comprendía muy bien cuando hablaba en frances a pesar de tener un marcado acento catalán.

Era muy buena cocinera y mostraba satisfacción cuando manifestaba que su comida era deliciosa, tenia un caracter amable y un dia me comento que le había causado buena impresión y primer día que me conoció y recordaba el detalle de cómo iba vestida. También dijo que en la agencia habían solicitado especialmente una joven española porque consideraban que las españolas éramos más maternales. Habian tenido la experiencia de antes con una  niñera de nacionalidad inglesa y consideraron  que  se pasaba muchas  más horas  entregada a la lectura que no al cuidado de los niños.

Según mi criterio consideraba la situación algo invertida en el sentido que los niños recibían poco calor afectivo de sus padres, era bastante habitual que cuando ellos llegaban a casa después de su  jornada de trabajo, los niños ya estuviesen en la cama a punto de quedarse dormidos.

Una vez Gil, el niño pequeño de cuatro años, descubrió una parte de mi anatomía torácica y exclamo:

-   Maria,  tu as des boules, refiriéndose a mis pechos.

Le respondí: Oui, toutes les femmes au des fosses. Maman aussi.

Gil quedo unos instantes sin decir nada y después pregunto:

    – Maman aussi?.

Esbozo conceptual
Esbozo conceptual

Me sentí conmovida por el hecho de saber que Gil no habia tenido ocasión de experimentar el fuerte contacto con su madre.  Nuevamente lo volví  a  abrazar y lo besé dándole espacio y calor para que sintiese.

Este hecho no fue el único que me desconcerto, tambien me sorprendió ver una manifestación pública donde  las mujeres pedían con voces y pancartas que el  aborto  fuese libre y gratuito. Al ver este tipo extravagante de petición me sentí confusa, incomoda, no entendia nada, experimentaba un rechazo intrinseco  muy interno.

Me acerque a una joven manifestante que caminava por un  lateral de la comitiva y le pregunte   porque hacían aquella demanda y respondió:

El aborto no es legal, se practica clandestinamente sin garantías sanitarias, es necesarioque que este legalizado.

Otra de las cuestiones que me sorprendieron fue ver la poca comunicacion entre las personas que se trasladaban en metro, personalmente estaba  acostumbrada a viajar con los  ferrocarriles  Catalanes  en  el trayecto Terrassa-Barcelona y en él los viajeros manteníamos  continuas conversaciones, aunque no tenia la  experiencia de viajar en metro por la ciudad de Barcelona y por este motivo no puedo opinar. Sí que puedo decir que  los viajeros que utilizavan el metro de Paris,  iban superlaticamente callados y manifestaban un talante de poca alegría, su semblante era inexpresivo, tenian la mirada lejana, tal vez fuera para evitar  intimidar a alguién con su mirada , no lo se, pero lo cierto és que configuraba un ambiente de completo anonimato.

Las francesa que viajaban en él, con frecuencia se las veia bien maquilladas, llevaban perfume y complementos del vestir que daba un cierto porte de elegancia, pero al igual, sin atisbos de simpatia.  Además de la inexistencia del contacto comunicativo  observado  en el metro, también ví que muchos  de nosotros procediamos de otros paises.  Llegados a los andenes  las prisas eran espectaculares, era imposible hacer una pregunta a algun pasajero.

Cuando llegué de regreso en Terrassa y en especial el día que acudí al Instituto Nacional Egara de bachillerato, visualicé claramente y como si lo viera por primera vez, como era nuestra forma de ser. Sentí satisfacción al observar  con que  facilidad abriramos una  conversación, nuestra alegría, viveza y espontaneidad , no sé, era como si algo que habia de fluir y fluiese.

Me he preguntado por qué he escrito esta experiencia y he llegado a la conclusión  de que la he comparado con nuestra  forma de vida actual  cada vez más parecida  a las formas de hacer parisinas  de los ochenta. Sin darnos cuenta hemos ido incorporando estilos de vida  que antes veiamos  como extraños  y que  algunos de elos  iban en contra de nuestros más intimos sentimientos  y  ahora  vemos que estos estilos de vida se han convertido en casi patrones estandarizados y normales que aceptamos  con agrado.

Hemos sido importadores y lo seguimos siendo de algiunos patrones que incumben en nuestra manera de ser y que  sin duda son poco elogiosos, no avanzamos hacia una riqueza  de espiritu y de valores si no al contrario en direcció hacia  aspectos mas solidos, materiales y contundentes.  Esta és tant solo una experiencia parisina.

Afloraments volcànics al Baix Empordà

Interessant-nos per la qüestió del vulcanisme, ara que durant aquest mes de setembre el volcà Cumbre Vieja de La Palma està arrasant tot el que troba al seu pas en el seu camí cap al mar, per a la nostra sorpresa hem sabut que al municipi de Rupià hi havia hagut una empresa que s’ocupava de l’extracció dels materials volcànics. Els rupianencs coneixen aquest lloc amb el nom del Montori, turó situat al costat dret del tram de la carretera de Rupià a Foixà, on poc després empalma amb la G-66 Palamós-Girona. Des de Corçà fins al trencant de la Pera, aproximadament, és la zona coneguda per tothom com a Terra Negra. Es tracta d’un tram que fa pujada i en aquell temps quan hi circulava el Tren Petit que feia el trajecte Palamós-Flaçà, si aquest anava força carregat alguns viatgers explicaven que a Terra Negra havien baixat del Carrilet per algun motiu i després fent una corredissa el tornaven a atrapar.

El nom de l’empresa extractora de Rupià era Basalt (Terra Negra), que s’encarregava de fer els treballs d’extracció de basalts i d’altres materials en una extensió de terreny d’un quilometre per a cinc cents metres. Es considera que aquests materials pertanyen al miocè superior.

L’adreça de Basalt (Terra Negra) era Rupià, Baix Empordà, Girona i actualment pot ser localitzat l’indret per les coordenades (UTM): 500326,4650548. Fa anys que l’extracció de materials en aquesta zona va deixar de fer-se i sobre l’empresa de moment no en sabem res. Una de les formes d’obtenir-ne informació seria mitjançant la revisió dels llibres de la matrícula industrial i comercial del municipi però, en els esmentats documents, vistos en altres revisions, no hi consten les activitats d’extracció de minerals.

Pedres localitzades a les rodalies del Montori
Pedres localitzades a les rodalies del Montori

Pel fet de voler conèixer el Montori in situ el dia 5 d’octubre del 2021 ens  vàrem endinsar amb cotxe per un camí de terra que inicialment semblava transitable, però a mesura d’anar avançant es convertí en un autèntic bosc i amb l’inconvenient de no trobar cap lloc per maniobrar i tornar enrere. Amb tot vàrem fer un tros a peu i observàrem que hi havia diverses pedres negroses que possiblement eren originàries d’aquest volcà.

Una altra qüestió desconeguda per a nosaltres sobre el Baix Empordà era l’existència d’afloraments volcànics, a més del Montori de Rupià, en llocs com Foixà, Sant Joan de Mollet, Sant Martí Vell, Pedrinyà, Madremanya i Torroella, en aquesta vila especialment el de l’Aixart de la Conca.

Esquema de la situació dels afloraments volcànics del Baix Empordà, excepte l’Aixart de la Conca que presentem més avall. El rectangle en vermell és el tram aproximat de  carretera coneguda per la pujada de Terra Negra.
Esquema de la situació dels afloraments volcànics del Baix Empordà, excepte l’Aixart de la Conca que presentem més avall. El rectangle en vermell és el tram aproximat de carretera coneguda per la pujada de Terra Negra.

Els autors Lluís Pallí i Carles Roqué en l’estudi “Un aflorament volcànic al massís del Montgrí: el volcà de l’Aixart de la Conca”, parlen d’aquesta xemeneia volcànica que indiquen enclavada a les calcàries del cretaci inferior. S’han format bretxes i basalts que actualment estan a un nivell d’alteració important. El conjunt, una depressió tancada d’uns 220 metres de diàmetre màxim i d’uns set metres de profunditat que poden recordar una dolina, es troba assentat a una cota d’entre 114 i 116 metres sobre el nivell del mar i la seva superfície actualment és utilitzada com a camps de conreu. La zona la marquen situada entre Roca Maura, l’Estartit i el Port de l’Estartit que confronta amb la Meda Gran.[1]. Adjuntem un enllaç on es descriu el terme Aixart.

Mapa de situacio del volcà Aixart de la Conca (esquemaR.M.)
Mapa de situacio del volcà Aixart de la Conca (esquemaR.M.)

Com és sabut, en altres comarques de Catalunya també existeixen afloraments volcànics. La més prolífica en aquestes formacions és la Garrotxa.

Com a dada curiosa esmentar que un industrial de nom Joan Miró, natural de les Planes d’Hostoles, va tenir la iniciativa de dur a terme l’explotació d’una pedrera basàltica, activitat fins llavors desconeguda pels vilatans però van veure que l’explotació de minerals  era una font d’ingressos i de riquesa fora dels clàssics cultius anuals per la qual cosa  Miró no va tardar a ser imitat realitzant explotacions d’aquest tipus a d’altres indrets.

El poble va estar molt content d’aquest recurs productiu del terreny i més endavant van demanar a l’Ajuntament que la plaça de la Constitució passés a dir-se plaça de Joan Miró.[2] De fet, una noticia apareguda al diari  Lo Gerones del dia 13 de octubre de l’any 1894 comunicava que Joan Miro havia obtingut la concessió per construir la carretera des de sant Esteve d’en Bas a sant Joan de les Abadesses i és possible que per fer-la emprés  el material tret de la seva explotació minera com podien ser putsolanes. Referen a la geologia de Catalunya i les seves explotacions mineres podem consultar un interessant treball fet l’any 1980. (3) Actualment es parla  de la  possible utilització del potencial geotèrmic, estudis que han estat iniciats al Baix Empordà.

Basant-nos en aquest fet cap la possibilitat que les explotacions industrials de roques volcàniques a Girona fossin iniciades envers  a finals del segle dinou. Els minerals volcànics  són utilitzats per a diversos tipus d’indústries i en ocasions en forma de vidre volcànic que rep el nom d’obsidiana, i també  es emprat per d’altres usos en el camp de la joieria, l’agricultura i la cosmètica.

Presenten unes imatges en format vídeo del Montori de Rupià on es pot observar la configuració de les seves formacions rocoses, clicar a :  el-montori-de-rupia

El Montori de Rupià, autr: Xevi Codolà
El Montori de Rupià, autr: Xevi Codolà

Notes


[1] Pallí Lluís. Roqué Carles. (2000). Un aflorament volcànic inèdit al massís del Montgrí: el volcà de l’Aixart de la Conca. Publicacions de l’Institut d’Estudis del Baix Empordà.  https://iebe.org/wp-content/uploads/VOLUM-19-2000.pdf

[2] Arxiu Municipal de Girona. Diario de Gerona de Avisos y Noticias. 29/9/1910. Pàgina 7

(3) La geologia en Catalaunya. Generalitat, Barcelona 1980. Basta en part pels previs estudis de  Jaume Almera (1845-1919) també per Mallada, Vidal, Bofill, Font , Segre, Faura i Bataller.

Joaquim Seró Sabaté, professor i nutricionista

Era aproximadament l’any 1963 quan vaig fer un curs de nutrició organitzat per Joaquim Seró, professor d’escola i coneixedor dels diversos elements organolèptics que intervenen en el camp de l’alimentació humana, ciència que en aquell moment estava en fase de desenvolupament a nivell divulgatiu.

El curs era per correspondència i consistia en l’entrega de lliçons que havien de ser estudiades i a la vegada respondre un temari de preguntes relaciones amb el que havíem après fins aquell moment. Recordo que obtenia bones qualificacions, potser perquè m’agradava aquesta assignatura, motiu pel qual ara en tenir novament a les mans el llibre Ni viejo ni enfermo, escrit pel professor (1992) i adquirit quan estudiava, he decidit escriure quelcom del llibre i també una anècdota.

A la segona pàgina del llibre hi ha un dibuix datat l’any 1480 tret del Calendrier des Bergiers i a sota hi ha un text imprès amb lletra manuscrita de Joaquim Seró. El dibuix fa referència als quatre humors del cos humà que a partir d’Hipòcrates van servir d’orientació als metges sobre algunes patologies dels pacients que podien estar relacionades amb aquests humors corporals. Estaven classificats pel temperament: Colèrics, pacients que mostraven un caràcter violent irascible i en ells prevalia la bilis groga, els pacients amb predomini de bilis negra mostraven un caràcter més apàtic, melancòlic i de tristesa; els sanguinis, que eren persones sociables i emocionals; i els flegmàtics, que es mostren calmats i equilibrats.

La portada del llibre i l’esquema dels quatre temperament
La portada del llibre i l’esquema dels quatre temperament

En finalitzar el curs de dietètica el professor Seró em va demanar si el podia anar a veure. Tenia el despatx a l’altre costat del carrer de l’entrada a la Facultat de Medicina i de l’Hospital Clínic de Barcelona, quasi a tocar de la llibreria especialitzada en llibres de medicina.

Quan el professor em va veure no va estar-se d’afalagar-me una mica, però el que més recordo d’aquella visita és que després de conversar una estona, em va demanar si li podia ensenyar el dit gros del peu dret. Em vaig descalçar i se’l va mirar amb atenció, mentrestant recordo que vaig experimentar un punt d’intimidació. A continuació va exclamar: “Tu, ben portada…”. Amb gest pensatiu, va tornar a dir “ben portada…”, sense especificar què volia dir estar ben portada, atès el tema que ens unia, vaig pensar que si algú m’havia de conduir en algun aspecte havia de ser mitjançant l’alimentació. I no anava errada, perquè es va dirigir a un armari i va treure un pot gros de mel de color torrat fosc i va omplir una cullerada sopera d’aquella mel, dient-me: “Té, pren aquesta mel”. Me la vaig menjar perquè a més la mel era un dels aliments que més m’agradava i aquella la vaig trobar especialment bona.

Al vespre quan a casa vaig comentar la visita que havia fet al professor van exclamar: “I dius que sense conèixer d’abans el professor i veient-lo només una vegada, vas acceptar-li una cullerada de mel. Així sense més? Rosa, no hauries de ser tan confiada”. De fet va ser quelcom insòlit o potser no tant vist des d’un punt bromatològic.

Per donar per acabada la crònica, tenia pensat esmentar quelcom de la biografia del professor, però no n’he sabut trobat informació a internet. Sí que he vist que els seus llibres estan a la venda i que un d’aquests, El niño republicano (1932), porta quatre edicions, i també va escriure a més Tipologia i dietes, 1977,  Ni viejo ni enfermo, 1986,  i Dietètica per a tothom editat l’any 1990.

Un detall que també volia comentar és que a l’inici del llibre Ni viejo ni enfermo a la secció “Criterios” hi consten comentaris fets per: Dr. Josep M. Sabaté Giró, Dr. Alfredo Rubio, Jaime Ciurana Borjas, farmacèutic; S. Cueto i J. Solé, mestres nacionals; Francisco Boldú, professor de l’Escola de Perits Agrícoles; José Enriquez Mengibar, advocat i president del Grup de Productes Dietètics i Preparats per a l’Alimentació; Dr. Luis Alabat, reumatòleg, i Dr. M. Martínez González, cardiòleg.

Amb aquestes notes podem veure que J. Seró va voler que les galerades del seu llibre abans que aquest fos editat les haguessin llegit acadèmics de rellevància i és probable que els coneixements adquirits sobre l’alimentació els fossin útils personalment i qui sap si transmetre’ls a persones de la seva influència.