Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Carme Mir Garanger. Bisbalenca dissenyadora de models d’alta pelleteria

Per Rosa M. Masana Ribas

Aquest article va ser publicat a la Revista del Baix Empordà  digital número 13,  de l’any 2014, pàgines  de la 40 a la 43.

Revista del BaixEmpordà digitalC
Revista del BaixEmpordà digitalC

 

La bisbalenca Carme Mir, des de la dècada dels anys seixanta fins gairebé l’actualitat, no ha deixat de dissenyar i confeccionar peces d’alta costura en pelleteria, convertint la confecció d’abrics, jaquetes i d’altres complements en peces úniques per a un públic sempre selecte.

Els orígens

Podem dir que Carme Mir és una gran coneixedora del món de la pell, ja que forma part de la quarta generació dedicada a aquest àmbit, bé sigui manipulant la matèria primera fins arribar a dissenyar autèntiques creacions.

Joan Mir, besavi de la Carme, a mitjans del segle XIX desenvolupava la tasca de blanquer de pells, activitat que va continuant conreant el seu fill Víctor Mir Celdran. Preparaven les pells en una nau situada a la zona de can ‘Fuertes’, al municipi de la Bisbal d’Empordà. La nau estava equipada amb safarejos i altres instal·lacions que servien per adobar, polir i blanquejar les peces. El nét del senyor Joan i pare de la Carme, Arcadi Mir Vidal, casat amb Teresa Garanger, també s’hi va implicar en l’ofici d’assaonador de pells i, d’altra banda, va posar en marxa un taller on s’hi elaboraven objectes derivats del cuir com podien ser catifes, manyoples, cobrellits i guants, entre d’altres. Arcadi Mir tenia una encertada visió de futur i de com es movia el mercat de la pelleteria durant els anys seixanta a tot el país.

La seva formació tècnica

Carme Mir va néixer a la Bisbal, el 22 d’abril de l’any 1937, al carrer Amor Filial número 10, a les dues de la tarda, assistida per la llevadora Catalina Ponsatí 2. Quan tenia 9 anys va néixer la seva germana Montserrat, mentre ella anava a l’escola de les Germanes del Cor de Maria on hi va poder aprendre comerç, tenidoria de llibres, francès, mecanografia, taquigrafia i música.

Sense que el seu pare hagués de fer cap esforç, la Carme per ella mateixa es va sentir motivada per les activitats pelleteres desenvolupades al taller i, als 16 anys, va decidir de dedicar-s’hi de ple, demostrant ràpidament les seves aptituds en aquesta matèria.

Per millorar la seva formació, Arcadi Mir la va adreçar a aprendre a casa de Maria Ferran, modista de renom de Sant Feliu de Guíxols. Va ser qui va ensenyar a la Carme a cosir i emprovar segons el sistema de “glassetes”, o sigui vestint directament un maniquí o bé a la persona que havia de portar la peça encarregada.

Durant la setmana s’estava a Sant Feliu i els divendres venia amb la Sarfa a la Bisbal, bus que abans havia de fer el trajecte Llagostera, Cassà de la Selva, Santa Pellaia, fins a la Bisbal.

Recorda que al taller de casa seva hi treballava el senyor Vilà, sogre de Moisès  Ramírez, que havia estat el practicant de la Bisbal. D’ell diu que va aprendre a fer-se la seva primera jaqueta de pell.

Per tal d’ampliar coneixements anava a la casa Balcázar de Barcelona i també, esporàdicament, es traslladava a la secció de pelleteria de la casa Christian Dior de París per aprendre algunes de les tècniques més innovadores dins l’àmbit de l’alta pelleteria.

L’apogeu creatiu i professional

A partir de la dècada dels anys seixanta del passat segle, la Carme inicia una tasca important en l’elaboració de peces d’alta pelleteria. Comenta que al seu taller hi havien arribat a treballar una setantena de persones, comptabilitzant els empleats de dins l’empresa i els de dedicació externa que treballàvem als domicilis particulars; també disposava de personal a alguns tallers de Barcelona.

Generalment les pells procedien de subhastes estrangeres o d’importadors nacionals. Les més valorades eren les de: marta cibelina, lleopard, linx, ocelot, visó, xinxilla, l’astracan, i altres com la llúdriga, la guineu, el castor gris, l’esquirol, foca, hàmster, conill rex i orylag, la fagina o gorjablanc3… Un dels models que recorda va causar un gran impacte va ser el de de l’astracan bretzuans, complementat amb pell de renard altó, que va ser presentat a l’Hotel La Gavina de S’agaró.

Explica que, generalment, tenia el model que volia fer a la ment, després en feia el patró i, a partir d’aquí, cadascun dels seus empleats, fossin talladors, cosidors a màquina o manuals, sabien el que havien de fer per donar forma a la proposta. La complexitat en ocasions era extrema, ja que segons quin tipus de disseny i la procedència de la pell, calia ajustar de seixanta a cent peces per confeccionar un abric.

A poc a poc la fama li va anar arribant. Calcula que havia elaborat col·leccions anuals que comptabilitzaven entre 160 i 170 tipus de models. Una part els presentaven a desfilades que se celebraven a capitals de l’Estat espanyol i a l’estranger, tot i que el lloc més proper i habitual solia ser el mes d’agost al castell de Peralada, un establiment que sempre estava nodrit d’una selecta clientela procedent de França, Alemanya, Bèlgica o bé Itàlia.

Les seves creacions eren presentades per models professionals que sabien moure’s suggestivament per les passarel·les, fet que li va merèixer diversos reconeixements d’abast internacional així com la seva publicació en revistes diverses dedicades a la pelleteria. A les desfilades hi assistia un considerable nombre de persones, però també un reduït públic acudia a les presentacions que realitzava a uns dels salons de  casa seva.

La Carme i alguns dels seus dissenys
La Carme i alguns dels seus dissenys

Premis, desfilades nacionals i internacionals

Al llarg de la seva vida professional la Carme ha rebut diversos premis i distincions, entre els quals: Premi de disseny d’Iberpiel a Madrid l’any 1970 per la creació d’un abric d’astracan de color blanc, tipus “doctor Zhivago”, amb barret de cosac procedent de xai africà. Medalla d’honor d’Unicef, de mans de donya Margarita de Borbón.

Ha fet passarel·les als hotels Ritz i Eurobulding de Madrid, també a Milà, París, Moscou, a l’Hotel La Gavina de s’Agaró, Platja d’Aro, Figueres, Girona o al castell de Peralada –entre d’altres– on en una ocasió, amb motiu de recaptar fons per a Unicef, van assistir a l’acte unes 4.000 persones i on també s’hi van fer presentacions benèfiques per ajut a la Creu Roja. Aquestes entitats rebien un import per cadascuna de les invitacions o entrades que s’havien repartit. Les desfilades eren promogudes per l’empresa del Sr. Flaquer, de Barcelona, responsable logístic de l’organització i de contractar a les vint-i-cinc models que sovint formaven la passarel·la, entre les quals s’hi trobaven Judit Mascó o Inès Sastre, dues glamuroses models catalanes, mentre que el presentador era el conegut locutor de ràdio Màrio Beut.

Segons comenta Carme Mir, la dècada dels anys noranta, degut a les accions dels  ecologistes, la venda d’abrics de pell va caure en picat i, si bé diu que abans els animals salvatges els mataven sense discriminació, ara tots són de granja i la carn s’aprofita per fer pinso per a altres animals. De fet, les opinions sobre aquest aspecte són diverses i es mouen d’acord amb la sensibilitat o tendresa que cadascú senti pels animals. Actualment la legislació espanyola, seguint les pautes d’altres països, ha procurat per la millora de les condicions dels animals4.

Un parell d’anècdotes

Carme Mir explica que en una ocasió, durant l’assaig d’una desfilada conformada per quinze nois i noies de la Bisbal, van sortir tots junts a l’escenari i amb el seu pes es va ensorrar la tarima. Per sort es tractava només d’un assaig i ningú no va prendre mal.

Un altre dia es van oblidar les sabates de les models a casa la Carme i, en el moment d’haver de sortir davant del públic, ho van haver de fer descalces. Pilar Comín, comentarista de la col·lecció, va interpretar aquell fet com a una singularitat  innovadora i original  acudit de la senyora Carme Mir, i  com a resultat en va fer una bona ressenya.

Aficionada al teatre i a la poesia

L’any 1958 es va casar amb Pere París Rebull, de Palamós, que venia d’una família de pescadors i que disposaven d’una barca anomenada Joven París, la qual dissortadament va ser destruïda durant la Guerra Civil. Posteriorment la família en va  adquirir una altra a qui van posar el nom de Gran París. En casar-se, el matrimoni va viure a la casa del carrer del Puig d’en Vidal de la Bisbal i van tenir quatre filles: la Tat, la Imma, la Núria i la Maria del Mar –que va morir als 10 anys–, tot i que cap de les quals va voler continuar amb el negoci familiar. La senyora Carme va enviudar l’any 2006 i a ara és àvia de tres néts.

Carme Mir ha estat artista també en altres àmbits, ja que de jove havia participat a diverses obres de teatre, sovint al Foment Catòlic de la Bisbal, on diu que hi va aprendre molt al costat de les professores Conxita Brancós, Mercè Figa i el senyor Mont, com també amb la Mercè Tibau, que feia d’apuntadora. Recorda que va participar a les obres teatrals: Julieta, filla única, Gent d’ara, D’aquesta aigua no en beuré, La ferida lluminosa, El pati blau, Jo seré el seu gendre, Doña Clarines, Duda o bé la representació nadalenca Els Pastorets. També va fer de rapsoda interpretant poemes d’autors com Trinitat Aldrich o Mossèn Cinto Verdaguer.

Va deixar de representar obres teatre a la dècada dels anys seixanta, després d’haver nascut la seva tercera filla.

Hem recuperat tres dels  articles que  parlen de la Carme Mir i n’hem lliurat una còpia al Arxiu Comarcal del Baix Empordà, es pot veure clicant a :  dossier-mir

Registre de donació, data de sortida 20-11-2017, número 2161
Registre de donació, data de sortida 20-11-2017, número 2161

Notes:

1.- Aquesta crònica estava feta per ser publicada a la revista El Griu de la Bisbal, però a causa que la publicació no va continuar el tema va quedar aparcat. Abans d’aquest reportatge, Carme Mir ha estat protagonista d’altres articles, com ara:

- Lluís Molinas, “Carmen Mir o el glamur de l’alta pelleteria a la Bisbal d’Empordà”. Revista del Baix Empordà núm. 18, publicació ara digitalitzada (www.revistabaixemporda.cat).

- També al “Programa de l’Aplec, 50 anys de ciutat”. L’Abans, la Bisbal, 2006.

2.- Rosa M. Masana, Catalina Ponsatí. Història de les llevadores i infermeres del Baix Empordà, Associa­ció de Suport a la Dona de Palafrugell, Volum I, Girona, 2014.

3.- Per fer un abric de pell de llop es necessiten dotze animals, de visó seixanta, de guineu vint, de linx disset i d’esquirol dos-cents cinquanta.

4.- L’any 1959 s’havia creat l’International Society for the Protection of Animals (ISPA) i, l’any 1976, es va fundar l’Associació en Defensa dels Drets dels Animals (ADDA) que va promoure la primera llei de protecció animal a Espanya. La regularització d’aquest tema es va produir l’any 1988.

Isabel Estela i Estrach, mestra de Palafrugell (Girona, 1852-Palafrugell, 1918)

L’ensenyament a Palafrugell és un tema extensament estudiat per autors com J. Busquets, J. Molero[1] i J.L. Barrassa[2]. Personalment, també vaig aportar algunes dades sobre docència en els volums I i II de Dones emprenedores.[3] Podem considerar que els estudis d’investigació, tot i centrats en un tema en concret, és difícil que arribin a una plenitud de coneixements perquè en un moment o altre pot aparèixer una dada relacionada.

En aquesta línia va succeir que revisant la correspondència municipal de Palafrugell vaig localitzar un inventari datat el dia 27 de gener de l’any 1916 on es descrivien els elements existents a l’aula de nenes de l’escola publica, document que estava signat per la professora Isabel Estela i la seva ajudant Maria Heras Matas, persona que més endavant seria reconeguda pels palafrugellencs de l’època.

Es va considerar que la troballa d’un inventari podia ser d’interès perquè donava a conèixer els elements que configuraven una escola publica d’ara fa 100 anys, però també va ser engrescador el fet de dur a terme una breu investigació per saber quelcom de la professora Isabel Estela, fins al moment poc coneguda. 

Algunes dades personals

Isabel va néixer  el dia 20 de febrer de l’any 1849 a Girona i va ser batejada un dia desprès a la catedral de la ciutat.[4] Possiblement va cursar els estudis que la capacitaven per exercir la docència i va ser el dia 16 de febrer de l’any 1871 quan es va casar amb Enric Pujol i Macià, natural de Banyoles, que tenia la mateixa edat que ella i l’ofici  d’escrivent. El matrimoni, després de sis anys de casats, va tenir una filla a qui posaren de nom Laura, nascuda a Barcelona l’any 1877.

Desconeixem la data i els motius del seu trasllat a la vila de la Jonquera, tot i que sabem que en ocasions els mestres que no disposaven d’una plaça oficial podien ser destinats a altres poblacions. Sabem que vivien a la Jonquera perquè amb data 28 de març del 1908 van donar-se de baixa del domicili del carrer Major número 34, 1r, d’aquesta població per anar a viure a Palafrugell. Al certificat consta que la Isabel llavors  era vídua i vivia amb la seva filla de 31 anys al carrer Allada número 7 de Palafrugell.[5]

Dades professionals

Transcorreguts 109 anys des que ella i la seva filla vinguessin  a viure a Palafrugell, només hem trobat algunes notes sobre la Isabel publicades a la premsa de l’època, disponible a l’Arxiu Municipal de Palafrugell.

El setmanari La Crònica de Palafrugell amb data 19 de març de l’any 1918 publicava que la Isabel, mestra de noies, havia sol·licitat una subvenció per poder exercir decorosament el seu càrrec i també demanava que la seva escola fos declarada d’ensenyament gratuït.[6] Quan va demanar aquesta millora feia deu anys que vivia al municipi.

El mateix diari publicava: “Avantatges del colossal, grandiós i espaterrant nou sistema de contractes de retribucions, que amb els mestres públics té el nostre mai prou ponderat ajuntament. A petició d’ella, s’ha concedit a la Sra. Estela, la mestra nova, una subvenció de 500 pessetes, car amb el reduïdíssim nombre de deixebles que a son escola concorren, casi segur no li hauria quedar mes remei que anar-se’n o alimentar-se de la flaire del peix, que per cert és abundant i fastigosa en la seva aula, que està tocant a les pescaderies. En canvi l’altra Sra. mestra l’esposa de l’Alcalde, cobra, si no estem mal informats, 2.600 pessetes l’any en concepte de compensació de retribucions. Y una cosa va per l’altra.”[7]

El consistori municipal amb data 12 de juny del 1908 va aprovar les bases per la retribució de la mestra de noies Isabel Estela argumentant que consistia en les mateixes condicions de les altres mestres de la vila, però amb la diferència que durant els primers dos anys la liquidació se li retribuiria mensualment, en lloc de cada any i a raó de 83 cèntims per deixeble. Entre parèntesis consta “10 pessetes anyals”,[8] import que possiblement era el que corresponia a dotze alumnes.

Elements d'una escola
Elements d'una escola

La senyora Estela també va sol·licitar a l’Ajuntament la possibilitat que la seva filla pogués ocupar una plaça d’auxiliar de mestra. No ens consta que la hi fos concedida, sí que en aquell moment va obtenir una plaça d’ajudant de mestra  la senyora  Joaquima Codina, que també prèviament l’havia sol·licitat.

A l’inici del mes de juliol de l’any 1910 els professors de les escoles públiques senyors Barceló, Aulestia, Maria Albertí i Isabel Estela anunciaven que celebrarien els exàmens de final de curs.[9] Sovint aquest tipus d’actes acadèmics eren anunciats a la premsa.

Centre de cultura popular

El mes de setembre de l’any 1910 un grup de palafrugellencs entre ells hi havia mestres⸻ van veure la necessitat de crear un centre de cultura popular, però amb la condició que es mantingués separat de tota tendència de proselitisme social o polític. Consideraven que calia evitar la incultura i la tendència a les diversions banals i que calia guiar les persones envers les afeccions enaltidores i l’enfortiment moral. Signaven la iniciativa Isabel Estela, María Albertí, María Heras, Agna Ferrer, Lluïsa Serra, Dolors Genís, Concepció Gallart, Vicenç Roure i Armada, Pau Aulèstia, Josep Barceló, Josep Massanas, Josep Sagrera, Tomàs Gallart, Arcadi Airona, Josep Bisbe, Joan Quintana, Miquel Mundet, Martí Laviña, Joan Pascual, Pelai Borràs, Joan Linares, Sixt Pascual, Gabriel Bretxa, Enric Ferrer Grassetas, Ramir Medir i Eduard Bofill.[10]

La Isabel també va formar part de la junta de protecció a la infància i a la mendicitat. Dins la correspondència municipal de l’any 1917 hi ha una circular que parla del tema i està avalada pel batlle, el mossèn, els jutges municipals i Isabel Estela.

Els darrers dies

El mes de març del 1913 la premsa publicava : “Se troba malalta d’alguna gravetat, havent-li sigut administrats els Sants Sagraments, la professora pública de aquesta vila D. Isabel Estela. Li desitgem un ràpid alivi en sa malaltia.” Tot i la gravetat del seu estat, Isabel se’n va sortir prou bé perquè va viure cinc anys més. Va ser el mes de gener de l’any 1918 quan va deixar aquest món i el setmanari Baix Empordà se’n va fer ressò amb el següent escrit: “Diumenge a la tarda va morir als 68 anys, la virtuosa dama Donya Isabel Estela. Fou la finada, en els seus bon temps, figura preeminent dins el Magisteri públic, passant com a darrer destí, an aquesta vila, a on l’ha atrapada la jubilació i més tard la mort. Era dama molt virtuosa i de gran bondat de caràcter, per lo que la seva mort haurà sigut molt sentida. Enviem als seus fills la expressió de nostre mes sentit condol. La filla de la malaguanyada senyora, D.° Laura Pujol, ens prega que, en la impossibilitat de fer-ho ella particularment ens prega donguem en son nom les gràcies a les autoritats, professores i demés persones que l’acompanyaren a rendir el darrer tribut a la seva malaguanyada mare.”[11]

 Inventari de l’escola pública de nenes (1916), signat per Isabel Estela i Maria Heras

Inventari de la escola l'any 1916
Inventari de la escola l'any 1916

 

Registre escolar de l’any 1917

 Hem pogut localitzat un document on consta el nom dels directors de les escoles i el nombre d’alumnes matriculats, l’any 1917, classificats  entre  escoles nacionals i  escoles particulars que hi havia al districte de Palafrugell.

Veiem que la professora Maria Heras, que havia estat ajudant d’Isabel Estela, en aquell moment era  directora d’una escola publica de 115 alumnes , entre totes les escoles la xifra  d’alumnes era de 1.259.

Observem que la paritat de gènere entre el professorat era gairebé equitativa, perquè dels quinze  professors que tenia el municipi, vuit eren homes i set, dones.

 

Registre escolar fet per RM Masana a partir del original
Registre escolar fet per RM Masana a partir del original

 

Notes


[1] Busquets, Joan; Molero, Josep. L’ensenyament a Palafrugell. Quaderns de Palafrugell, 1993

[2] Barrassa, José Luis. Mestres i escoles del Baix Empordà. Institut d’estudis del Baix Empordà 2017

[3] Masana, Rosa M. Dones emprenedores. Palafrugell 1857-1914. Volum I 2013, volum II 2016. Badia SL Barcelona.

[4] “España, bautizos, 1502-1940” data base, Family Search. Dades localitzades per Jordi Curbet.

[5] AMP.  Certificat del Padrón de vecinos – Baja-  Signat pel secretari de l’Ajuntament de la Jonquera amb data 28/5/1908

[6] AMP. La Crónica, 19/3/1908, p. 3

[7] Id., 19/3/1908, p. 2

[8] Id., 12/6/1908, p. 3

[9] AMP. Baix Empordà, 3/7/1910, p. 2 i 6/8/1911, p. 3

[10] Id., 16/3/1913, p. 2

[11] Id., 27/1/1918, p. 2

Transmissió d’informació humana-canina

A casa sempre havien tingut gossos, un gat i altres animals, com la Pepa, una garsa que no podia volar i vivia al pati de casa i també la Blanqueta, un conill tot blanc que entrava al menjador i es posava dret al calaix del pa de la taula del menjador perquè li donessin un crostó.

Van ser famosos el Neró i la Xita, que van tenir una llarga vida i molta descendència i eren diversos els veïns que tenien un fill d’ells dos. I per descomptat entre d’altres el Dic, gos de raça Basset que a més de tenir el pèl molt brillant era simètric de formes i al màxim d’intel·ligent, però a més estava dotat de molt nas; o d’intuïció, no ho sé.

El bany

Banyar el Dic era una de les meves tasques que d’entre d’altres portava a terme per facilitar el treball a la família. Fer aquesta feina era com una odissea, perquè al Dic no li agradava gens trobar-se ensabonat fins al coll amb xampú caní, tot i que desprès li agradava que l’eixugués amb la seva tovallola i el fes córrer per afavorir l’efecte assecador elèctric. És curiós perquè deien que era un gos d’aigua, perquè sempre que veia un toll hi passava pel mig i no cal dir si era un rierol d’aigua corrent. Una vegada va caure dins d’un rec i després no podia pujar. Em vaig haver d’estirar a terra i intentar agafar-lo per una pota quan ell feia esforços per sortir. Em devia la vida.

Doncs el que volia explicar. Alguna vegada li havia dit: “Dic, després de dinar et dutxaré”, fins que vàrem veure que entenia les paraules perquè tot seguit de pronunciar-les desapareixia de la nostra vista i no sabíem on s’havia posat. La manera va ser no fer-li cap comentari al respecte.

Un dia la Júlia, la meva cunyada, em va preguntar:

—Que li has dit al Dic que el dutxaries?

—No, però ho he pensat —vaig respondre.

—Doncs t’ha endevinat el pensament, perquè fa estona que deu estar amagat per algun lloc —va respondre

La Rosa, el Cisco i el Dic, any 1972 aprox. (imatge Marià Masana)
La Rosa, el Cisco i el Dic, any 1972 aprox. (imatge Marià Masana)

Un doble sentit

Era coneguda la capacitat d’observació que tenia el Dic, tenia una manera de fer que consistia a quedar-se’t mirant una estona, feia la impressió que no passava de tu, com a vegades fem nosaltres que estem ocupats en diverses coses i desconeixem el que succeeix en l’entorn més immediat. Penso que el Dic tenia apamada tota la família, sabia el peu que calçaven tots i pel que fa a mi, de segur que havia relacionat la manera com me’l mirava quan el volia banyar i havia relacionat causa i efecte.

M’explico. En mi mateixa havia observat que segons el regular ritme biològic que tenim tots, i més accentuat les dones, hi havia dies que tenia més propensió a fer neteja a fons de tot allò que considerava que ho necessitava. És possible que el Dic, bé fos per la meva flaire que devia conèixer o perquè em veia més atrafegada netejant, havia arribat a deduir que tenia tots els números perquè en algun moment o altre del dia es trobés de cop dins d’una banyera. D’altra manera no sé quina explicació té. Telepatia?

No sé què us pot semblar a vosaltres, però observant la fotografia es pot veure fàcilment que el Dic era un gos estimat per la família i que tenia aspecte de serenitat, d’observador i, per descomptat, intel·ligent.

El periquito Pepito

Fa poc, vaig decidir pintar la part exterior d’una finestra del pis superior que dona al pati d’altra banda poc utilitzat, just davant d’un arbre força alt. Mentre feia aquesta feina, va passar veloçment un pardal a frec d’espatlla. En sentir sobre la meva pell la força d’un cos calent i el contacte d’unes ales en moviment vaig pensar “ara ves a saber per què aquest pardal ha fet això”, perquè era evident que l’acció havia estat deliberada.

Cal dir que al pati hi tinc un recipient amb aigua que renovo sovint i un grup de pardals habitants de l’esmentat arbre hi venen a beure, s’hi banyen i algunes  vegades hi deixen un branquilló que possiblement els serveix per a alguna cosa. És possible que amb aquella repassada física feta pel Passer domesticus, el pardal volia que entengués que aquella zona que donava davant del arbre on s’aixoplugaven era el seu territori. Però també podia tractar-se d’una carícia, una manera de dir-me que estaven contents de disposar d’aigua fresca tot l’any. Vaig comentar el fet a un amic molt amant de la natura i convençut va dir: “Això va ser un gest d’agraïment.” Si ho va ser o no, no ho podem saber, però li vaig agrair que fes aquesta interpretació.

El Pepito

Periquito mascle, no és el Pepito (Imatge de mundo-animal.com)
Periquito mascle, no és el Pepito (Imatge de mundo-animal.com)

Aquesta anècdota del pardal em porta a explicar un altre fet relacionat amb un ocell fa bastants anys, però que recordo amb perfecció. El Pepito era un ocell engabiat, fet que em feia sentir incòmoda com a espècie humana, perquè experimentava que era còmplice de l’esclavitud d’un animal que té la potestat de volar i el privem de fer-ho. Però deixant-lo anar, quan venia d’una família engabiada, dubto que hagués pogut sobreviure.

Era un periquito que, com molts de la seva espècie, sabia dir alguna paraula, com podia ser el seu nom i també l’expressió correcorrenita. Tot perquè la mare, quan veia que se li tirava el temps i havia de fer el dinar, deia “corre, corre, Anita!”, paraules que ell va aprendre a pronunciar ràpid. El meu germà algunes vegades quan venia a casa, li deia “malparit!”, perquè es veu que els ocells que parlen han de saber dir paraulotes, però curiosament la frase només la repetia quan hi havia el meu germà al davant. Va deixar-la de dir.

Sabia quan jo havia d’entrar a casa

En aquell temps jo tenia un Seat 127 i el meu cunyat en Josep Suñer, mecànic de cotxes, me’l va equipar amb un volant esportiu marca Costa i un tub d’escapament que hi feia conjunt. M’encantava anar a l’hospital Clínic a estudiar tot passant per la Rabassada, perquè era una carretera de molts revolts i tots perfectament peraltats. A més, el 127 s’arrapava a l’asfalt i feia la sensació de seguretat, cosa que no passava amb un Renault 5 que vaig tenir, que de poc que fent el mateix no m’estimbo. A partir de llavors en vaig acostumar a conduir a l’estil taxi.

Doncs bé, el Pepito des d’una distància força llarga identificava la remor del motor del meu cotxe. Penso que devia ser això, perquè deu minuts abans que entrés a casa piulava com un desesperat, deia la mare, de manera que cridava “tit, tit, tit” en síl·labes llargues. Algunes vegades la mare havia passat per clarivident perquè si en aquell moment a casa hi havia algú que no era de la família els deia: “Mira, ara ve la Rosa.”

Quan entrava a casa, el primer que havia fer era anar a saludar el Melopsittacus undulatus, o sigui, el Pepito, i fer-li fer un joc que esperava amb delit. Dins l’abeurador de les llaminadures on li posàvem els grans de cànem, la fulla d’escarola o un tros de poma, tenia també un cascavell. Ell havia agafat el costum de deixar-lo caure al terra metàl·lic de la gàbia i feia un soroll molt agut, talment semblant al que fan les criatures. El problema era que ell no sabia recollir-lo i el joc era precisament aquest: jo posava la mà dins la gàbia, l’agafava i l’hi deixava altra vegada a l’abeurador i llavors ell el tornava a tirar i així les vegades que volguéssim, no se’n cansava mai, fins que li deia: “Prou, Pepito, s’ha acabat!”

Si alguna vegada en el moment d’entrar no li havia anat a dit res perquè havia de descarregar coses i fer-ne d’altres d’urgents, no parava de piular i atabalava tant la mare que em deia: “Ves a dir-li alguna cosa a aquella bestiola; si no, no callarà.”

Un dia es va passar de la ratlla

Un dia, com sempre, vaig anar a fer-lo jugar, però es veu que aquell dia ell tenia una altra intenció. Una vegada amb la mà dins la gàbia, fa un salt i puja sobre el meu dit, que agafa amb força amb les seves dues potes. Vaig experimentar una sensació que no sé com explicar, però la cosa encara va ser més insòlita quan el Pepito, amb el cos estarrufat va començar a refregar-se amb entusiasme contra el meu dit. No entraré en detalls, només comentar que hi van intervenir, combinats, diversos elements sensitius, inclòs el plomissol de gran finor d’aquella zona poc visible. Les fibres nervioses de la meva  pell van permetre que experimentés una sensació desconeguda que també em va permetre entendre per què als humans ens agrada tant lluir plomes, amb la diferència que les del Pepito eren vives i vitals.

La mare, des de la cuina em va cridar dues vegades que anés a dinar, i quan hi vaig anar, em va preguntar:

Es pot saber què feies, tanta estona?

L’amor amb el Pepito li vaig respondre.

Tens unes sortides de bomber, en dius cada una va dir, movent el cap.

És veritat, he estat fent una mena d’amor undulatus amb el Pepito.

Què dius que què?

Res, que el Pepito s’ha posat catxondo.

I tot seguit li vaig explicar el fet de manera molt resumida; vaig pensar que el que ens havia succeït era una qüestió només del Pepito i meva.

La mare va comentar:

Em sembla que a aquesta bestiola li donem massa cànem.

Els propers dies vaig continuar jugant amb el meu amic des de llavors podíem considerar que érem íntims però, això sí, vigilava, que no s’acostumés a fer aquest altre joc quan anava a saludar-lo.

Quina pena, el sofriment dels animals i per diversió

Contínuament em de patir per diverses  de les circumstàncies  que succeeixen a la societat  i moltes d’elles   generades per nosaltres,  essers humans.  Una de les  diverses és la tortura  que se’ls aplica als toros, on només a Espanya cada any en moren 70.000  sota  aquest efecte.  Poden consultar dades  relacionades en aquest fet  a Gatoflauta

Imatge feta per Rosa M. Masana l'any 1972 a Suíssa  i a una distancia  de  dos metres
Imatge feta per Rosa M. Masana l'any 1972 a Suíssa i a una distancia de dos metres