Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Pilar Diez Platero de Peñafiel

Vista de Peñafiel des del castillo
Vista de Peñafiel des del castillo

En una ocasión fui a visitar a Pilar que vivía en la calle de San Lázaro de Peñafiel, con  Pilar nos habíamos conocido en Lloret de Mar donde ella estaba pasando unos días con un grupo de personas que poseen otras capacidades. Se ocupaban de organizar estos eventos la Fraternidad que en esta ocasión creo que era la de Segovia.

Fuimos a este encuentro un fin de semana con María del Carmen, una amiga, debido que entre el grupo había su prima Tere Vara que vivía en Valladolid y se presentaba un buen momento para verla. Debo de decir que tener la ocasión de estar con este grupo de personas como las que encontramos en la Frater fue una experiencia difícil de olvidar porque de alguna manera te transforma.

La visita a Pilar fue entrañable y durante la conversación salió  el hecho de su accidente en el que perdió sus dos extreminades, dialogo que nunca antes habíamos tenido.

Teresita y María del Carmen en Sant Vicente del Palacio
Teresita y María del Carmen en Sant Vicente del Palacio

Pilar explico que cuando tenía 13 años un tren la arrolló pasando por encima de sus dos piernas, Añadió: este tren era un burro, andaba y se paraba, aunque iba de subía me invistió igualmente.

Tras el accidente me tuvieron que amputar las piernas, junto como ves hasta aquí arriba a medio muslo. Estuve llorando hasta los 20 años hasta que tuve la suerte que a los 25 años conocí a los minusválidos y este hecho me cambió la vida. Hicimos también muy buena amistad con a Teresita, una alma como la de Teresita yo antes nunca la había visto.

Soy modista, aprendí a coser en Valladolid y cada día había de subir tres pisos para llegar al taller, lo hacía con la ayuda de las gomas, las gomas eran unas almohadillas que me ponía en las manos que iban sujetas con unas gomas, servían para apoyar las manos en el suelo y con ellas me ayudaba a subir las escaleras y bajarlas también.

Con esta profesión de modista que aprendí y con todo lo que he podido hacer he ayudado a mis padres que vivíamos juntos con mi hermano.

Pilar  Diez es la segunda de la izquierda de la parte superior, Tere Vara debajo  de ella  apoyada junto a su prima M.Carmen Cabo.
Pilar Diez es la segunda de la izquierda de la parte superior, Tere Vara debajo de ella apoyada junto a su prima M.Carmen Cabo.

Platges de Palafrugell distribuïdes per sexe a finals del segle XIX.

 El batlle de Palafrugell Francisco Esteva Bosch el dia 15 de juliol de l’any 1899 regint-se per les Ordenances municipals, articles 59 i 60 publicava un edicte on deia el següent : [1]

-         Totes les persones que es banyin a la vista del públic hauran de portar calçotets els homes y vestits o vestits de bany les dones.

-         Resta prohibit que a les platges del terme de Palafrugell es banyin juntes persones de diferent sexe, encara que siguin marit i muller i s’hauran d’atendre a les següents regles:

A la platja de Calella està permès que es banyin únicament els homes en el tram que va des de el port fins el punt dit Cap-Roig, les dones ho faran des de la platja del Canadell fins la punta de la torre.

A la playa de Llafranc els homes es banyaran al costat de Sant Sebastià i les dones a la part oposada.

A la platja de Tamariu els homes es banyaran a la part ‘dels comuns’ i fins el punt dit ‘aigua dolça’ i les dones a la part de Sant Sebastià de la mateixa platja.

Qui contravinguin aquests articles incorreran a una multa de cinc pessetes i en cas de reincidència s’aplicaran les disposicions del Codi penal.

A fi que ningú pugui al·legar ignorància es fa pública la present notificació.

 Pensem que hi cap la possibilitat que els joves apliquessin un mètode que potser no preveien les ordenances municipals, ho creiem perquè a l’Arxiu Municipal de Palafrugell hi ha guardada una fotografia on es veu a un banyista dins de l’aigua  molt a prop de la platja que dona l’ impresió que està conversan amb una noia, qui sap si aquell xicot i potser també d’altres anaven nadant d’una platja a l’altre per veure com anaven vestides les banyistes.

Notes


[1] Correspondència municipal. Ordenances. Arxiu Municipal de Palafrugell  15-7- 1899.

Revolucions de colors

Revolucions de colors
Revolucions de colors

 El tema central de la Revista del Baix Empordà número 72 – Any XVIII del  març del 2021 tractava sobre  Temps de revoltes,  hi vaig  col·laborar aportant una breu crònica titulada Les Revolucions de colors,  Aquestes  revolucions són anomenades no violentes i  van ser ideades  pel politicòleg Gene Sharp  que explica con dur a terme 198 accions pacifiques a fi d’enderrocar un règim polític d’algun país o territori  i  substituint-lo  per un altre tipus de govern  desitjat.

 Sharp va desenvolupar un llistat amb 198 accions  que es podien fer  per distorsionar un govern sense fer ús d’armes, però a la practica s’ha vist   que en ocasions són violentes. Alguns comentaristes de G.Sharp l’han apel·lat  ‘el Maquievel de la no violència’, perquè el que si provoquen  es dividir a la població.

Podem trobar descrites les 198 accions a Institut Internacional per la Pau.   També a Matí digital : 198 mètodes d’acció no violenta

                                                                    Per llegir la crònica clicar a:

                                                                                                              revolucions-colors

Anna Masana Ribas, aquarel·lista

Anna Masana Ribas

 

Anna Masana és una aquarel·lista de Terrassa que es va dedicar a la creació artística de l’aquarel·la de bastant gran, quan les obligacions familiars i del treball li van permetre. Ha participat aportant obres a diverses exposicions, també ha assistit a fires del dibuix que es realitzen a diverses poblacions de Catalunya i ha obtingut alguns reconeixements per les seves obres, algunes han estat noticia a la premsa. L’Anna guarda aquesta informació i en demanar-li per fer una entrevista, va dir que de moment no.

Sí que ens ha permès incloure en aquesta pàgina alguns muntatges que vàrem fer de les aquarel·les obtingudes de Facebook on sovint les presenta. Comentar que hem hagut de reduir la resolució de la imatge perquè tingués cabuda en aquest bloc.

 

 

2-anna-masana-gener-2021

3-anna-masana-febrer-2021

4-anna-masana-marc-2021

5-anna-masana-abril-2021

6-anna-masana-maig-2021

7-anna-masana-2021

8-anna-masana 2021

9-anna-masana 2022

 

 

El cirurgià sense instruments

Un cap de setmana que era a Terrassa, uns amics, la Mar i en Ti, van explicar que havien anat a Barcelona a veure una demostració d’un cirurgià nadiu de les Filipines. Es veu que l’home emprava només les mans, sense l’ajut de cap instrumental, extreia de dins del cos allò dolent que l’afectava i en acabat feia la sutura només passant les mans, tot sense sang.

En Ti va comentar que, des de primera fila, havia vist la intervenció d’abdomen i encara estava perplex d’aquella experiència. Convençuts, van demanar hora perquè la Mar el dissabte a la tarda pogués ser intervinguda, per aquell mateix especialista, d’unes molèsties abdominals que feia molt temps que tenia.

En demanar-me si els hi volia acompanyar, abans no havia acabat de pronunciar la frase ja havia dit que sí. Conversant dins el cotxe, no em vaig fixar en quin lloc de Barcelona vam anar, només que era un edifici modernista que era la seu d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Ens va atendre una recepcionista que ens va fer esperar en una sala molt gran on hi havia força persones. Algunes mostraven una expressió que deixava veure clarament que es trobaven malament i també hi havia dos nens de potser set i deu anys, pàl·lids i sense cabells.

Vaig anar a veure la recepcionista per demanar-li si podia entrar a la consulta amb la meva amiga, però va dir que no estava permès. Vaig insistir i per fer-ho vaig exposar part del meu currículum professional, cosa que no havia fet mai, per veure si la’n persuadia. Finalment va dir que ho preguntaria al doctor. Quan va sortir de la consulta entre visites l’estava esperant i vaig tornar a fer el mateix: explicar la meva experiència sanitària. A ell, a més, fins i tot li vaig explicar que el meu avi havia desenvolupat grans capacitats psíquiques, cosa que era veritat.

Potser en pensar que estava davant d’una persona especial va avenir-se a deixar-me entrar. Això sí, em va indicar on m’havia de posar i que no em mogués d’allà, en un angle de l’habitació. Van fer estirar la Mar a la taula d’operacions i li van enretirar la roba per deixar l’abdomen al descobert. A l’altre costat de taula hi havia una infermera. Jo en aquella cantonada estava completament immòbil i gairebé sense respirar.

Simulació del cirurgià sense instrument
Simulació del cirurgià sense instrument

L’home, amb els dits sobre l’abdomen de la Mar, feia un gest com si volgués penetrar amb les seves mans a l’interior del seu cos, que formava una concavitat. L’ajudant quirúrgica tenia una compresa a les mans, semblava que hagués d’eixugar algun fluid, però no en sortia res, ni sang, que seria el més lògic. El cirurgià va estar un moment burxant fins que finalment en treu una tira llarga i negra. Va aixecar la mà, me la va mostrar i de seguida la va llençar al cubell. Vaig haver de fer un esforç per no anar corrent a veure què era aquell tros de material orgànic que hauria hagut d’anar al laboratori.

Va tornar a fer el mateix i extirpà novament un tall morfològic negre com el carbó i semblant al primer. Era evident que la Mar havia de tenir quelcom greu a dins; allò tan negre i desconegut no podia ser bo de cap manera.

Vam donar les gracies i vam sortir totes dues de la sala d’operacions. En Ti estava nerviós, semblava com si la seva dona hagués tingut un part. Vam preguntar a la Mar com es trobava i va dir que bé, només una mica marejada.

En Ti va anar a pagar la intervenció a una oficina improvisada que hi havia al fons de la sala d’espera i en tornar va exclamar: “Carai, aquests! No s’hi posen pas per poc, a l’hora de cobrar!”

La meva obsessió des d’aquell moment era comprovar què hi havia dins d’aquell cubell, què era aquell fragment biològic. Em venien ganes de quedar-me a Barcelona i esperar al carrer que traguessin la brossa, però era dissabte i no passaven. A més, anava amb el seu cotxe.

En Ti va comentar: “Això que fa aquest home ha de ser real i terapèutic, perquè d’altra manera seria el criminal més criminal que mai s’hagués vist. Com podria una persona estafar aquestes criatures malaltes i la seva família?” Tenia tota la raó.

El dilluns a la feina i a l’hora de dinar, quan ens trobàvem metges i infermeres, vaig perdre la meva credibilitat, vaig explicar el que havia vist aquell cap de setmana i es van pensar que m’ho havia inventat. Això m’ha succeït més d’una vegada. No sé si és degut al fet que em passen coses especials o perquè les persones que conec porten una vida més tranquil·la.

Quant a la Mar, va anar fent. No es pot dir que de cop estigués sana del tot, però tampoc estava malalta. És una persona de petites dolències fàcils de solucionar, perquè d’aquest fet han transcorregut potser uns 25 anys i ella sempre ha fet una vida normal.

Alguna vegada he pensat que potser allò es tractava d’un experiment social: investigar si un fet màximament fora de la realitat que coneixem que s’escapa de la nostra lògica podia resultar creïble, incloent-hi els costos elevats, conclusions aquestes que podrien ser aplicades, per exemple, al camp de la política.