Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

El cultivo de cáñamo en Catalunya en el siglo XIX

En un documento del Archivo Municipal de Cádiz, una circular publicada posiblemente en la segunda mitad del siglo XVIII, hemos podido observar una relación de poblaciones de Catalunya donde se recogía y cultivaba cáñamo en gran medida destinado al puerto de Cartagena, donde se elaboraban elementos complementarios de los buques, como los cabos y las velas.

Presentamos textualmente el contenido de este documento, con la debida normalización de los topónimos que aparecen en él.

Relación de los pueblos del Principado de Cataluña donde se cultiva y coge el mejor cáñamo, y se coge con abundancia de los cuales se nutren los R. Arsenales de Cartagena.

Corregimiento de Barcelona: Sant [Andreu] del Palomar, Horta, Sant Martí de Provença, Santa Coloma de Gramenet, Sant Cebrià de Besora, Badalona, el Prat de Llobregat, l’Hospitalet de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, Sarrià, Molins de Rei, Pallejà, Sant Vicenç dels Horts, Sant Andreu de la Barca, el Papiol y Martorell.

Corregimiento de Mataró: la Garriga, Granollers, Palau-tordera, Canovelles, Vilamajor, Cardedeu, Montmeló, Mollet, Prats de Lluçanès, Sant Cugat, Montcada i Reixac, La Mogoda, Carrancà, la Roca y Vilanova.

Corregimiento de Lleida: todos los pueblos vinculados a esta ciudad hasta Balaguer a los márgenes del rio Segre.

Corregimiento de Tortosa: todos los pueblos situados a la orilla del rio Ebro, des de Flix hasta la misma ciudad de Tortosa y con especialidad se recoge y se cultiva.

En el de Tarragona también se coge y se cultiva con suficiente proporción en los siguientes lugares: Cambrils, Vila-seca, Altafulla, La Figuereta, Torredembarra, El Vendrell, Esplugues de Francolí.

En los pueblos del corregimiento de Girona a Vic, Manresa, Cervera y Vilafranca del Penedès también se cogen y cultivan cáñamos pero en corta cantidad aunque sufraga las atenciones del hilador que necesitan sus vecinos para las ropas de los labradores y sus familiares, así como la de la cama y mesa.

De los citados pueblos en los expresados corregimientos de Barcelona, Mataró, Lleida, Tortosa y Tarragona se vende el cáñamo a Cartagena cuya compra se confía al ministro de Marina de Barcelona y a veces se ha dado también comisión al de Tortosa para la compra y acopio de los que cogen y cultivan en la provincia.

Después el comprador de dichos cáñamos por sujetos hábiles e inteligentes que al efecto comisiona el referido Ministerio de Barcelona, se acopian todos ellos en los almacenes que tiene S.M en aquel muelle donde se ejecuta su embarco al puerto de Cartagena.

Todos los cosechadores de cáñamo los venden muy gustosos al Rey, cuyos precios es conforme al corriente del país y al que se da a la más o menor abundancia a este género, en las cosechas que se hacen anualmente y en general varía poco el precio de un año a otro que será de 10 Reales, más o menos en cada quintal. (Fue en el año 1868 cuando la peseta se convirtió en moneda nacional).

Cabo hecho con cáñamo
Cabo hecho con cáñamo

 

Oblidades al telecadira de Llessui

Aquest mes de setembre del 2019 Marc Garcia es va posar en contacte amb mi per saber si era la persona que havia tingut l’accident a les pistes d’esquí de Llessui i em va comunicar que havia fet un article en què parlava de les instal·lacions. L’article és molt complet perquè explica amb detall la trajectòria i final d’aquelles dissortades instal·lacions en un escrit que ha publicat al seu blog: Lugares abandonados / Llessui.

La lectura d’aquest text va actuar en mi com a revulsiu de la memòria i em va fer recordar l’angoixa que vàrem viure durant aquelles hores eternes que vam estar suspeses a la cota 2.000. A fi de poder aportar informació a en Marc he escrit els fets succeïts —una part els tenia redactats—, i a la vegada també hi he consignat dades addicionals que eren errònies, com el temps que vaig estar a terra esperant que em vinguessin a rescatar.

L’any 1985 la Maria del Carme, una amiga, i jo vam passar els dies de festa de Setmana Santa a les rodalies de Sort a la comarca del Pallars Sobirà. El Dilluns de Pasqua, festiu a Catalunya, vam comprar un tiquet de pujada i baixada per anar a conèixer les pistes d’esquí de Llessui. Coincidia que el dia estava encapotat, feia molt fred i hi havia poca neu; per aquest motiu el primer que vam fer en arribar a dalt va ser anar al restaurant a prendre un cafè amb llet ben calent.

Al restaurant hi havia un grup força nombrós de persones. Al cap d’una estona vàrem veure com sortien i pujaven al telecadira per baixar. El temps, com deia, no acompanyava. Nosaltres poc després vam decidir fer el mateix, pujar al telecadira, que estava funcionant,

Quan feia uns cinc minuts que descendíem, es va parar la instal·lació. Primer vam pensar que es tractava d’una avaria, però poc després vam sentir un clàxon i vam veure  que era un dels dos autocars que circulaven en baixada per aquella recargolada i estreta carretera que portava a l’estació d’esquí.

De seguida vàrem ser conscients que havien parat el remolcador pensant que no hi havia ningú a dalt, que tothom havia baixat i anava en aquells autocars. Tot i que teníem l’esperança que s’adonarien que al pàrquing hi havia un cotxe de color groc i podien pensar que hi havia algú més a dalt era evident que no havien fet la ronda de seguretat reglamentària que tota instal·lació d’esquí ha de fer abans de treure el corrent elèctric.

Cridàvem “som al telecadira!” perquè sentíem el so dels esquellots d’algun ramat i pensàvem que potser un pastor ens sentiria, però res, ens vam quedar afòniques i cada vegada teníem més fred. Era evident que a aquella altitud ningú ens podia sentir. El cos es va comportar d’una manera que provocava que tremoléssim d’una manera incontrolada. Diria que era una barreja entre fred i por, especialment por del fet de ser conscients de la gravetat de la situació.

Quan feia dues hores que érem allà dalt, mortes de fred vam veure que havia arribat la nostra fi. La meva amiga estava quieta com un pollet, sense dir res i amb les mans sota les aixelles perquè havia fet una vasoconstricció i les tenia blanques com la neu.

Feia estona que em mirava la instal·lació. Llàstima que la cadira no s’hagués parat al costat d’un pòster on hi havia unes escales. També uns metres més avall hi havia una caseta de fusta on qui sap si hi podia haver un telèfon i uns metres més avall es veia un camí per on podia passar algun vehicle. Vista la situació dic: “Jo no em vull morir asseguda en aquesta cadira. Intentaré baixar.” La meva amiga va dir: “Vols dir, Rosa?” I li digué: “És l’única possibilitat. Mira quina borrasca que s’acosta.”

 

Imatges pista Llessui
Imatges pista Llessui

Amb els anoracs, els cordons de les sabates, les corretges de les càmeres fotogràfiques, els mocadors del coll i un cinturó vaig fer una mena de corda i per aconseguir més llargada vaig aixecar la barra asseguradora de la cadira i dempeus al seient vaig lligar la corda a la T. La cadira balancejava i feia sensació de vertigen. En tornar a posar la barra de seguretat a lloc vam observar que encara quedava força distància fins a terra, però vaig pensar que saltar no havia de ser un gran problema perquè el terra era esponjós i amb neu.

Sortir de la cadira va suposar per a mi haver de reunir tot el valor que una persona pot tenir acumulat en algun lloc, perquè una vegada agafada a la T no hi havia marxa enrere. En aquell moment em vaig encomanar a la Mare de Déu de Montserrat. Havia estat del grup d’espeleologia del Centre Excursionista de Terrassa i entràvem en coves i baixàvem avencs amb l’ajut d’una escala feta de corda. Tot i que no era el mateix, estava mentalitzada que havia d’aconseguir baixar fins al cap de la corda i després fer un salt i, si m’hagués fet mal en un turmell, sabia que arrossegant-me amb les natges hauria arribat al camí o també podia ser que a la caseta hi hagués hagut algun telèfon.

Anava bé, perquè feia una braçada rere l’altra, fins que l’anorac es va trencar pel mig i la trompada contra el terra va ser terrible. No em podia moure, vaig intentar posar el tros de l’anorac que havia caigut prop meu sota el tòrax per veure si podia lliscar cap avall, però el dolor i la impotència funcional eren tan forts que no em permetien fer-ho.

Tenia una cama glaçada del tot, fet que em feia pensar en una ruptura de l’artèria femoral i que em quedaven deu minuts de vida, però passat aquest temps continuava viva, cosa que em va tranquil·litzar. Patia per la meva amiga perquè llavors estava sense anorac, però sort que ens podíem transmetre algunes paraules barreja d’esperança i de comiat.

Al cap d’una hora —això era entre les dotze del migdia i les tres de la tarda—, el telecadira es posa en marxa, vàrem saber que era per pujar una càrrega. Per a nosaltres va ser l’alegria més gran viscuda mai, tot i el dubte de saber si la cadira arribaria a baix el control. Sortosament la meva amiga va arribar i explicava que ella no podia baixar de la cadira i va ser l’empleat qui la’n va treure, i ella el picava a la cara amb les mans tancades i sense força i li anava dient: “Per què ha tancat la instal·lació, per què ho ha fet?”. Va poder avisar que jo era a dalt.

Mentre estava a terra tenia esperança perquè el telecadira anava funcionant i segur que havien vist que baixava una persona, passat un temps —no puc dir quant, per a mi va ser llarg, molt llarg—, però una hora més segur, veig uns socorristes que venien a buscar-me. En baixar vaig demanar-los que volia anar de bocaterrosa per si tenia una fractura vertebral. Aquells socorristes eren encantadors. Em van tapar traient-se la roba quan en aquell moment arribava la tempesta que deixava anar petits fragments de glaç que es clavaven com agulles.

Veient que m’havien rescatat se’m van disparar les gràcies i si bé per qualsevol petit moviment que em fessin veia les estrelles, els deia “gràcies, gràcies, moltes gràcies….”, lletania que va durar fins quinze dies després de l’accident. Tot i ser conscient que allò no era gens normal, ho anava dient igualment. M’havia fracturat la pelvis per diversos llocs, tenia una vèrtebra aixafada —va anar just que no afectés la medul·la— i també tres costelles trencades. Quan tancava els ulls veia els quadres de l’anorac i havia d’incorporar el tòrax perquè tenia la sensació que m’ofegava. Sortosament aquella sensació em va anar marxant. La meva amiga i jo en ocasions dèiem que érem tan amigues perquè ens havíem de morir juntes, ella però cada vegada que explicàvem els fets plorava perquè m’havia vist ferida i, sense poder-hi fer res, va viure el procés en passiu i va costar-li més superar-ho que no pas a mi.

Qui ens va salvar? Suposo que la predestinació, la Mare de Déu de Montserrat i els socorristes. Cal agrair profundament les atencions rebudes per María del Carmen Cabo Téllez (e.p.d.) perquè durant la meva estada a l’hospital va estar en tot moment pendent que no em faltés res.

Cal dir que abans del nostre accident, en aquestes pistes hi va haver dos morts, un dels quals va ser Manuel López, de 21 anys, que havia mort el dia 18 de febrer de l’any 1984. No ho recordo exactament, però Manel havia finalitzat la carrera d’advocat o estava a punt de graduar-se. El seu accident va ser degut al fet que mentre esquiava per una zona amb neu glaçada, no va poder dominar els esquís i va lliscar envers un terraplè o torrent negre que no disposava de malla de protecció. El seu pare, que treballava en un despatx d’advocats, quan es va assabentar del nostre accident va venir a veure’ns i, hem de dir que va ser gracies a ell que el judici va tirar endavant, després que en dues ocasions havia restat retingut amb risc de ser arxivat.

El senyor López ens havia acompanyat algunes vegades a Lleida, ciutat on teníem l’advocat i es va fer el judici, sovint després anàvem a dinar o sopar plegats. Eren petits instants en què podia parlar del seu estimat Manel i desfogar-se d’aquell profund dolor que duia marcat a la cara i al cos. Vèiem que se sentia acompanyat i en ocasions semblava que fóssim les seves filles. Però la tristesa, així ho vàrem sentir nosaltres, va tenir més força que ell, perquè poc temps després ens vàrem assabentar que el senyor López havia mort.

Una altra persona que també va sofrir un accident mortal a les pistes va ser una noia esquiadora. Succeí que mentre baixava esquiant per la pista va xocar contra una de les columnes de les torres del telecadira, amb la fatalitat que aquestes no estaven protegides amb el reglamentari encoixinat. Ens vàrem assabentar d’aquest desgraciat accident perquè ens el va explicar el pare de la noia esquiadora, que era accionista de les pistes d’esquí, en ocasió que un dia, acompanyat de dos socis, va venir a Terrassa per parlar de l’accident.

La Maria del Carme, poc temps després va manifestar problemes de vocalització i manca de força i mobilitat a la mà dreta. El seu metge, coneixedor de l’ensurt que havia viscut, va relacionar els seus símptomes amb l’estrès sofert. Finalment va ser diagnosticada d’un tumor cerebral vascular i tot que se li van practicar diverses intervencions, sense més, la seva vida va volar qui sap cap a on. En una ocasió vaig parlar sobre les vivències amb persones d’una altra ètnia on hi ha una apartat titulat: Anar a rebre el condol a Perpinyà, parlo del sentiment que em va ocasionar el traspàs de la Maria del Carme.

Per a mi, va ser com si s’hagués obert un cràter sota els meus peus, un buit més gran que la distància que hi havia entre el telecadira i el terra de Llessui i una desolació semblant a la que sofria el senyor López.

L’home del sac

El dia 9 de juny d’aquest any 2019 va tenir lloc el 57è Carroussel de la Costa Brava, en què va obtenir la primera posició la carrossa “Somnis foscos: l’home del sac”, que anava acompanyada durant tota la rua per un bon nombre de persones de totes les edats que formaven el grup Garnatxa. D’aquest element simbòlic destacava l’acurat disseny de les figures com també va agradar la temàtica, que té un rerefons força inspirat en la nostra cultura.

Desconeixem si actualment els pares encara fan comentaris als seus fills sobre l’existència de l’home del sac, però és poc probable, perquè la mainada a l’època que vivim té tendència a mirar audiovisuals i aquests inclouen noves figures de subjectes de poc fiar.

Portada de la revista de Palafrugell amb l'home del sac
Portada de la revista de Palafrugell amb l'home del sac

De petita en ocasions havia sentit a parlar de l’home del sac, un relat que es feia servir quan un infant no volia menjar, feia alguna entremaliadura o rebequeria i també en el supòsit que no volgués complir el que li havien ordenat. Llavors podia ser que li diguessin: “Vigila que no ho sàpiga l’home del sac, que vindrà i se t’emportarà”. Si el nen o la nena preguntava “què em farà?”, la resposta era: “Se’t menjarà”.

Aquestes paraules que només ens mig crèiem restaven guardades en algun lloc de la ment i afloraven en algunes situacions determinades o bé entre els somnis. Per veure la influència que podien tenir les paraules dels adults, vull comentar que de bastant petita formava part d’una colla de nois i noies del barri que jugaven al carrer, que era de terra i les crostes dels genolls era un factor comú en nosaltres.

Quan els dies es feien més curts la foscor era intensa i el que fèiem abans d’anar a sopar era posar-nos dins d’un portal d’una casa gran. Potser a causa de la foscor, sovint experimentàvem por. Si bé l’home del sac no l’havíem vist mai, sí que una vegada vàrem veure un tísic, o així ens ho va semblar, perquè era un home que anava vestit de negre, era molt alt i prim i tenia la cara blanca com la cera.

En aquell temps els tísics, les persones malaltes de tuberculosi, havien també ocupat un lloc en l’imaginari infantil i eren motiu d’intriga i incomoditat. Podem trobar la causa en el fet que deien que xuclava la sang dels nens. En aquest cas, però, la diferència amb l’home del sac era que el tísic et podia raptar independentment de si t’havies portat bé o no. D’aquí l’advertència que ens feien que no agaféssim cap caramel ofert per una persona desconeguda.

Les bruixés també eren personatges que ens espantaven, com el dimoni, però aquests dos personatges, potser com que els havíem vist al tren de la bruixa de la fira i als Pastorets, no ens els preníem seriosament, podríem dir que hi creiem i no hi creiem a la vegada, una mica semblant al que expressa la dita gallega “non creo nas bruxas, però si existir é certo que existen”, però hem de dir que l’home del sac com que mai l’havíem vist representat, podria ser el motiu que ens faci sentir el dubte de considerar si existeix o no.

Tres joves sentenciats a mort durant l’ocupació napoleònica (1812)

La consulta d’un document imprès redactat en català i francès que es guarda a l’Arxiu Municipal de Palafrugell (correspondència general, Sentència de condemnació a pena de mort, dada per la Comisió militar. Establerta en Torroella de Mongri, Divisió Lamarque. De part del Emperador y Rey) ens ha permès conèixer un fet colpidor. Es tracta de l’execució de tres joves acusats de l’assassinat de Joan Vignal Cassador, militar que pertanyia al Tercer Regiment d’Infanteria lleugera de l’exèrcit napoleònic. Els joves eren:

Sentència
Sentència

Generós Matheu, de 20 anys, natural de Fonteta que treballava de criat per al senyor Vidal, un propietari de Sant Climent de Peralta.

Juan Pelages, de 30 anys, natural de Gualta i cultivador que residia en aquesta mateixa vila.

August Puig, de 15 anys d’edat natural de Barcelona, però vivia a la Bisbal i la seva activitat era el comerç.

Un quart implicat, August Frigola, de 18 anys i natural de Sant Climent de Peralta, finalment va ser absolt i posat en llibertat.

A la sentència hi consta que els acusats durant el judici no havien aportat arguments a favor seu, la qual cosa va facilitar que per unanimitat el tribunal els declarés culpables i que els fos aplicat l’article 2 del Decret de 25 juny de 1811 del mariscal Duc de Tarente,  el seu verdader nom era Etienne Jacques Joseph MacDonald

La Comissió Militar va ordenar imprimir 500 exemplars de l’esmentada sentència perquè fos distribuïda i fixada possiblement en llocs visibles perquè la població en general veiés la contundència de la pena.

Representació intuïtiva del fet
Representació intuïtiva del fet

Els acusats van ser executats el dia 12 de gener de l’any 1812, en un lloc sense concretar però que era entre Gualta i Fontanelles (Fontanilles), al mateix lloc on, es diu, havien matat a Joan Vignal.

La sentència va ser signada per Milault, subtinent; Fremont, tinent; Leroux, capità; Landrieu, capità; Mannessier, jutge i cap de batalló i president; Joubert, capità relator i Dupes, sergent primer i escriba. Per còpia conforma el cap de l’estat major general, el general de brigada. Signat per Baron de Plauzonne i el capità relator Joubert.

A l’informe judicial fet públic no hi constaven dades dels esdeveniments que van portar a l’enfrontament entre un militar francès i quatre joves civils. És difícil fer especulacions sobre si el soldat es va excedir fent ús de la seva autoritat i si els joves defensaven quelcom de privat, de personal, de productes per a la supervivència diària o bé estaven moguts per una ideologia política.

Els impresos oficials d’aquest període, duien un logotip conformat per una àguila que subjecta amb les potes un estil de corró d’on  en surten  sis fletxes corbades, simulant potser, energia.  Un article d’interès  que mostra moltes imatges de la `poca és el de  Frederic Berjaud.

L’espectacular alzina del mas Cassà de Pals

evisant una memòria d’infermeria que havia fet l’any 1996 he localitzat una imatge i un esquema de l’alzina de mas Cassà i al moment he recordat aquests fets. Un dia va venir a la consulta Teodor Carreras i Ribas, conegut per Doro, i em va dir: “Una tarda m’hauries d’acompanyar perquè t’ensenyaria una alzina espectacular, i al mateix temps li podríem prendre mides. És grandiosa.” “Perfecte, m’agradarà veure-la”, li vaig dir. Vàrem concretar el dia que ens anava bé per trobar-nos. No vaig apuntar el dia de la trobada, però devia ser durant l’any 1996. Ens dirigírem al bosc de mas Cassà, ja que en Doro sabia bé com localitzar l’alzina, possiblement un Quercus ilex. Anàvem proveïts amb una cinta mètrica de paleta, paper i llapis.

En veure la configuració del tronc i aquell brancam vaig quedar impressionada, no recordava que mai hagués vist un arbre com aquell. En Doro em va dir: “Eh, què et sembla? Et deia la veritat o no? Aquesta alzina ha de tenir més de cent anys.” Vaig quedar meravellada de les seves dimensions. “Sota aquest brancam hi podríem fer un berenar amb cent persones, o potser més”, va afegir en Doro.

                                                                                                                                                                La espectacular alzina

En ser dues persones, vàrem poder mesurar amb facilitat el perímetre del tronc fent córrer la cinta a una alçària d’uns 1,50 metres des de terra. Vam veure que el tronc més tècnicament rep el nom de volt del canó, i aquest ens va donar la mida de 3,30 metres.

Vàrem mesurar també la capçada, o sigui, la distància des del tronc de l’arbre fins allà on acaben les branques, i ens va donar una mitjana de radis de 12,65 metres. Amb aquestes dues dades vàrem calcular el perímetre del brancam aplicant la fórmula de la circumferència, que és: 2 multiplicat per 3,14 (o sigui, π) i multiplicat pel radi (12,65), que ens va donar el resultat de 79,4 metres de perímetre de la brancada.

En no disposar del mesurador especial per a l’alçària dels arbres, no vàrem saber amb seguretat la mida, però pensàvem que devia fer uns vint metres. Sí que vàrem dibuixar les cinc principals branques perquè pensàvem que amb aquesta informació faríem una breu crònica sobre l’alzina per publicar-la a la revista Torre de les Hores de Pals. La finca on hi havia l’alzina poc temps després va ser adquirida per un veí.

Les cinc branques principal
Les cinc branques principal

Fitxa tècnica

Capçada (radi dels del tronc 12,65 m.

Perímetre del brancam 79,4 m.

Alçària, uns 20 metres

Un dia va venir en Doro a la consulta, però aquesta vegada no per visitar-se, només per dir-me: “Rosa, saps? L’alzina és morta!” “Què diu, Doro! No pot ser! Si estava ufanosa!”, vaig exclamar. “Sí noia, jo tampoc m’ho acabo de creure. Quan he vist que s’estava quedant seca, no em cabia al cap, no et pots imaginar la sensació que he tingut, quina pena!” “Però a veure, què li ha passat? Si estava sana…”, li vaig dir. En Doro respongué “sí, estava la mar de bé”, i com si volgués fer un esforç de resignació, va dir: “Sí, noia, ja ho veus les coses van amanides d’aquesta manera.”

Va sortir de la consulta afligit i jo també vaig restar afectada. És curiós que compartíssim la mateixa emoció per la pèrdua d’aquella centenària i magnifica alzina, que de segur devia haver superat una infinitat d’inclemències del temps i qui sap si de possibles accions humanes. En aquell moment només nosaltres podíem compartir el sentiment que experimentàvem, desconeixíem si altres persones havien tingut l’ocasió de contemplar aquella alzina i poder-los donar la notícia.

I com que les coses van amanides d’aquesta manera, que deia en Doro, no va passar gaire temps que un dia en arribar a la consulta em van comunicar que en Teodor havia mort. Dins de la meva constel·lació de percepcions que vaig experimentar en aquell moment hi eren implícits tant en Teodor Carreras com també una rebel·lia innata o desacord amb el fet que les coses vagin amanides d’aquesta manera.

Fitxa
Fitxa

 

Mides, T.Carreras i Rosa M. Masana