El dia 19 de juny d’aquest 2024, vaig anar a la celebració dels 50 anys d’haver finalitzat la carrera, vaig agafar el tren a l’estació de Flaçà -Baix Empordà- amb direcció a l’estació de Sans de Barcelona, des d’allà un taxi em va portar fins a la Barceloneta. El taxista durant el trajecte conversava per telèfon que duia subjecte a la guantera del cotxe, parlant de manera que no sabia de quin idioma parlava, abans de baixar li vaig preguntar amb per l’idioma va respondre que era el paquistanès.
La trobada amb les companyes va ser espectacular, les abraçades, els petons i els gestos d’alegria estaven entre totes nosaltres, va ser un esclat d’entusiasme pel fet de veure’ns novament desprès de tants anys, tot que també havien celebrat el 25e aniversari però, en aquella ocasió l’esdeveniment no era tant significatiu com ho era ara la nostra retrobada de cinquanta anys desprès.
El més bonic de tot va ser que amb les companyes més properes que teníem a la taula vàrem tenir ocasió de recordar-nos mútuament alguns fets personals i anècdotes succeïdes, esdeveniments que sovint la persona que les viu en directe de vegades no p recorda. Tres anys de convivència en una escola amb residència donava per molt en poder recordar algunes vivències personals i les diverses accions grupals que vàrem dur a terme, algunes d’elles totalment transgressores, era evident que amb tot tinguéssim la sensació que els temps se’ns havia fet curt, volien seguir dialogant i saber més coses de les nostres vides.
El dinar va ser el de menys, el més important va ser la retrobada física i vàrem agrair el treball que havien fet les organitzadores del dinar. Tot i l’emoció amb que estàvem immerses, recordo el que vaig menjar, una mica d’escalivada que es podia acompanyar amb pa de tomàquet, un bunyol, una croqueta i tres o quatre muscles, de segon arròs a la paella fet amb sípia i mongetes tendres, de postres un sorbet de llimona i un cafè.
Abans del sorbet m’ esperava vingués alguna altre cosa com per exemple un tall de pastís i una copeta de cava per fer un brindis, clar que cada una de nosaltres només havíem pagat pagar 60 euros pel dinar i no permetia fer cap extra. Vaig fer el comentari dient que trobava a faltar un brindis, però aquesta va ser una observació no consensuada.
Algunes de nosaltres al marxar volíem agafar un taxi, però no n’havien, ens van aconsellar anar a l’estació de França i tampoc, tot degut que hi havia la representació de la Formula 1 a Barcelona amb una gran quantitat de públic.
Em van aconsellar que agafes el metro , ho vaig fer i en arribar al carrer Aragó em vaig trobar atrapada dins una massa humana de persones estàtiques i d’ enfilades allà on podien per poder veure els vehicles esportius de la Formula 1 arribats del circuit de Montmeló. Segons el diari la concentració de persones havia estat d’ unes 38.000, lògic que tardés 45 minuts en franquejar el col·lapse de moviment.
Vaig agafar el tren de Mitja Distància de la Renfe a Passeig de Gràcia -Figueres a les 6,45 h, vaig agrair poder seure a dins el tren perquè entre d’altres coses aquell dia havia estrenat unes sandàlies.
El tren es va aturar a Montcada mitja hora, van dir que era degut a un atropellament, va arrancar i tot el camí va ser un parar , estar força estona i tornar a engegar , tot el trajecte va circular molt lentament , finalment va arribar a Flaçà a les 11,45 hores del vespre , amb el cotxe que tenia aparcat a l’estació vaig arribar a casa a les 12 de la nit. Vàrem saber que l’atropellament havia succeit el dia abans, el dimarts 18 al matí.
Mentre anava amb el tren també vaig fer un comentari dient que allò que succeïa , no podia ser solament un atropellament perquè superat el punt de l’accident el tren hagués pogut circular a la velocitat de sempre. El comentari va quedar aquí , ningú va dir res , vaig veure clar, que no tenia el dia en fer observacions encertades.
Comentar que també va ser interessant observar la dinàmica de convivència que entre tots vàrem crear dins d’aquell vago de tren, des de passar-nos quelcom per menjar o el carregador del mòbil i veure també com espontàniament va sortir un líder que va tenir la iniciativa de parlar amb el departament d’incidències de Renfe, no sabem que li varen dir, només que desprès de la conversa va restar callat i molt quiet al seien i amb cara d’estar absort. Li vaig preguntar que l’havien dit i va respondre: Que arribaríem més tard.
Vaig arribar a casa baldada i amb un ventall d’ experiències físiques i emocionals poc habitualment experimentades a casa fent les tasques corresponents, llegint o escrivint i observant el gat relaxat dins el seu jas.
