Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Donacions

 

El temps passa volant i,  aquest fet  fa que  en un moment o altre  ens posem davant de la nostra pròpia  condició  humana, la  fungibilitat, tot que de vegades actuem com si haguessin de viure sempre.

Degut a la meva afecció d’ escriure  cròniques de caire històric, he hagut de freqüentar diversos arxius municipals i comarcals  on en ells hi he  trobar documents de gran vàlua  que et permetien donar un  testimoniar documental  de fets  succeïts  anys enrere.

 Duran  l’exercici de la meva  professió d´infermera algunes persones  m’havien obsequiat poesies, dibuixos, fotografies i fins i tot unes  memòries personals. Per això  ara amb  sento responsable de que aquest material pugui ser preservat en el temps,  i la millor sortida es la de cedir-lo als respectius arxius històrics del territori on va viure la persona que els va cedir.

També he donat uns objectes relacionats amb la construcció de la xemeneia industrial Almirall de Terrassa que va ser Rècord Guinness l’any 1991.

Les donacions

* Donació d´un nivell de bombolla d’aigua i un metro d’acer inoxidable de l’any 1955 aproximadament al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya que  pertanyia a Marià Masana Ribas , mestre d’obres de la xemeneia de la Bòbila Almirall de Terrassa., que va ser Rècord Guinness  com la més alta del mon amb escala de cargol, l’any 1991. Donació feta el mes de juliol de 2012.

Certifica del Arxiu Municipal de Begur
Certifica del Arxiu Municipal de Begur

 * Donació d’un recull de poesies fetes per la senyora Maria Marí i Marí de Begur al Arxiu Municipal  d’aquesta població. El seu estil de fer poesia, com ella mateixa el definia,  era de tipus espontani. Vivia a una casa situada a la platja de Sa Riera, on des d’una finestra de casa seva, gairebé podia tocar amb la ma el mar.

 Vaig tenir ocasió de conèixer-la  perquè anava a lliurar-li cures infermeria al seu domicili.

Donació feta el dia 6 de maig de l’any 2015.

 

Certificat Arxiu Històric Comarcal Baix Empordà
Certificat Arxiu Històric Comarcal Baix Empordà

* Donació de set dibuixos fets per en Joan Coromina “ Koro” , empresari de la Bisbal , al Arxiu Comarcal del Baix Empordà, acompanyat ‘un article publicat a Totbisbal el dia 5 de maig de 2015.

 

En Florenci Mont de Pals que duran bastant de temps va ser president del Sindicat de l’arròs, en una ocasió mentre anava a casa seva a lliurar-li cures d’infermeria em va regalar uns documents, tot dient, te se que tu en faràs alguna cosa. De fet, l’he feta perquè he considerat  que allà on podrien estar millor era al Arxiu Municipal de Pals i vaig procedir a  fer la donació. Adjunto el certificat.

 

 

 

Maria del Carme Cabo Téllez (1946-2007), una gran viatgera

 

Escriure sobre el record d’una persona i publicar-ho a internet no sé si pot servir per a alguna cosa. Per a mi sí, perquè penso que és una manera de perpetuar la seva remembrança i també fer-la extensiva a les persones que no la van conèixer. I potser també és una manera d’intentar omplir el buit —o cràter meteorític— que es va produir un dia 3 d’agost de l’any 2007, quan inesperadament tant per a ella com per a tots nosaltres va fer el traspàs envers, volem pensar-ho, a una altra forma de vida.

Abans d’esmentar els viatges que la Maria del Carme i jo vam fer plegades, voldria comentar quelcom d’ella per a les persones que no la van conèixer. En ocasions quan una persona ja no hi és, tendim a parlar d’ella idealitzant-la, però en aquesta situació penso que el que diré s’ajusta a la realitat.

La Maria del Carme era una persona molt preparada en el seu àmbit professional: a la dècada dels anys seixanta havia fet estudis de comerç, idiomes, mecanografia, taquigrafia i, pel fet d’haver treballat més endavant en un despatx d’estudis grafològics, dominava aquesta matèria. Havia fet també diversos cursos de formació continuada dins l’àmbit administratiu i de dret civil, que la van dotar d’una preparació excel·lent en el camp del secretariat administratiu i empresarial. Dels seus coneixements, en un moment o altre, també se’n van beneficiar famílies i amistats del seu entorn més pròxim. Era altament resolutiva.

Però el que més destacava d’ella era que posseïa unes immillorables dots humanes que la feien una persona pròxima, que sabia estar en tot moment i traspuava del seu interior un sentit ètic de la vida. Pel que fos, no va dir sí als seus pretendents, però tenia el tarannà d’una gran marassa, com de vegades jo mateixa li recordava. Projectava aquesta manera de fer a les persones que l’envoltaven i en especial als infants. Mai es va oblidar de felicitar el dia del seu aniversari a les persones que coneixia i tothom li ho corresponia així mateix amb afecte i deferència.

Maria del Carme a la platja de Pals
Maria del Carme a la platja de Pals

Una de les seves afeccions era la creació de peces de ceràmica i també el ioga. En alguna ocasió l’havíem vist en estat semicontemplatiu, asseguda arran de mar i enfocant el seu cos als primers raigs del sol del dia. Quan estava en aquesta situació es podia percebre la sensació d’estar davant d’una persona en harmonia amb el paisatge marí, com una amalgama d’elements confluents formats per la seva figura, la brisa matinal, el sol lleugerament càlid, la frescor de la sorra i la remor del mar. No puc dir com ella vivia aquells moments possiblement introspectius, però sí que vist des de fora transmetien serenitat d’ànim, equilibri cromàtic i una admirable estètica que, en conjunt, si ho volguéssim conceptualitzar com una obra d’art, diríem que aquest era efímer, amb l’excepció que un dia la càmera fotogràfica va retenir, penso, un d’aquells moments.

   El fet de viatjar

És sabut que el fet de viatjar porta implícit descobrir paisatges, estils de vida i costums diferents als nostres i també ens permet sortir de la gàbia del rutinari dia a dia, ens permet fer una nova mirada envers nosaltres mateixos. Viatjar ens obliga a modificar alguns hàbits, com horaris, alimentació i esforços per adaptar-nos a situacions no previstes com el cansament, el calor, el fred, la gana i la set i en ocasions la impossibilitat d’arribar a aixopluc a causa de les llargues distàncies. Per tot, és de segur que en cada viatge descobrim quelcom de latent que hi ha dins nostre.

Maria del Carme i Rosa Maria, societat anònima

A principis dels anys vuitanta, Maria del Carme i jo vàrem iniciar l’aventura de viatjar plegades, quan cadascuna ja disposava d’una relativa bona experiència sortint de casa.[1] Ella posseïa uns coneixements més amplis que jo en matèria de viatges perquè havia treballat en una agència turística de Terrassa. Per aquest motiu sempre era ella qui tenia cura de preparar els viatges tenint en consideració diversos aspectes que eren importants i a mi m’haurien passat desapercebuts.

Maria del Carme preparant un viatge (imatge Rosa M. Masana).
Maria del Carme preparant un viatge (imatge Rosa M. Masana).

Sovint viatjàvem en cotxe i gairebé sempre conduïa jo, ens emportàvem la tenda de campanya perquè en un moment o altre ens feia servei. Ara seria tot un luxe, però abans fins i tot havíem fet acampada lliure. Una vegada estant acampades al costat d’un riu a la zona de la Camarga francesa vàrem veure com els talps d’aigua, a mitjanit, se’ns cruspien l’esmorzar que teníem en una cuina exterior improvisada.

No explicaré les anècdotes dels viatges perquè no acabaríem mai, perquè sempre, i sense buscar-ho, ens succeïa algun fet sonat. Només vull comentar que fèiem un tàndem turístic molt eficaç, coincidíem en la presa de decisions el 90% de les vegades i a més ens complementàvem perquè la Maria del Carme era de caràcter prudent i tenia la facultat d’intuir els perills d’un tros lluny; jo per altra banda era més immediata i llançada i feia les coses perquè les veia simplement clares en aquell moment. Alguna vegada la Maria del Carme, per no deixar-me que anés sola a algun lloc que considerava perillós, superava la seva por i em seguia. Llavors podien succeir dues coses: que l’experiència fos formidable o que ens trobéssim totes dues embarrancades. Quan explicàvem els viatges a les nostres amistats els fèiem passar una vetllada divertida i sempre ens ressaltaven el fet que fóssim tan diferents de caràcter.

Els viatges que recordo

La península Ibèrica, Balears i Canàries

Excepte Cadis, podem dir que hem estat a totes les grans poblacions de la Península. L’havíem recorregut des del nord fins al sud. Hi anàvem amb cotxe i paràvem als llocs que consideràvem d’interès. Una vegada vàrem viatjar de Barcelona a Còrdova d’una tirada, parant només per dinar sota d’un taronger que estava ple de flors. Era magnífic estar-se sota aquell recer! També havíem visitat les illes més importants de les Balears i de les de Canàries coneixíem Gran Canària, La Palma, Lanzarote i la Graciosa. El Pirineu català i el francès, inclòs Andorra, també és un dels llocs que més vàrem freqüentar.

Ciutats d’Europa

França és el país que més vàrem visitar, ja que hi tinc família i també per necessitat, a causa d’un problema de salut que tenia la Maria del Carme i va haver d’anar-se a operar a Nancy, ciutat situada a 300 quilometres d’Alemanya. En total hi vàrem anar set vegades des de l’any 1994. En l’anada fèiem uns 1.200 quilòmetres perquè ens desviàvem de la ruta principal amb el propòsit de fer turisme. En la tornada fèiem només uns 1.000 quilòmetres.

A Itàlia vàrem visitar ciutats com Roma, Milà, Florència, Pisa, Siena, Lucca, Trento i Verona. També Suïssa, Regne Unit i Irlanda amb un cotxe de lloguer i circulant per l’esquerra. També vam visitar l’illa de Mann, on em vaig trencar un braç, un noi l’espatlla i una senyora gran de l’illa es va posar greu. Tots tres vàrem ser evacuats amb una avioneta semidescapotable.

Fàbrica de cervesa a Irlanda
Fàbrica de cervesa a Irlanda
Irlanda
Irlanda
Londres
Londres

A Portugal hi vàrem anar quatre vegades, perquè cada any anàvem a Medina del Campo a visitar una cosina de la Maria del Carme, Tere Vara, i teníem tendència a anar-hi. Vàrem recórrer el país de nord a sud i també l’illa de Madeira baixant des de la part alta de la vila amb els típics carretons. Semblava talment que ens havíem d’estavellar contra la paret d’una casa.

Grècia
Grècia
Una de les illes gregues amb Vespa
Una de les illes gregues amb Vespa

Vam estar a Grècia capital i a les illes més importants, que hi arribàvem amb unes barcasses bastant precàries. En una ocasió la Maria del Carme mentre vomitava va estar a punt de caure al mar. Sort que l’agafava amb una mà i amb l’altra em sostenia a un pal de la barca perquè la mala mar feia que el vaixell basculés d’un costat a l’altre.[2] A les illes que tenien lloguer de vespes, en llogàvem una i era fabulós recórrer tot el territori. A l’illa de Creta hi vàrem anar des d’Atenes amb un espectacular creuer que semblava de luxe i allà vàrem llogar un cotxe.

Àfrica

Marroc, inclosa la zona del Atles i amb cotxe particular, allotjant-nos en hotels i també càmpings. A Casablanca vam poder ajudar dues noies de Barcelona que estaven retingudes a l’hotel, vigilades i sense passaport. Una d’elles estava sota els efectes d’un somnífer. A Algèria, a la recerca de la tomba del meu avi i fent també els quatre oasis saharians a una temperatura de 50 graus al sol i 45 a l’ombra, vam veure dos camells morts arran de carretera i mig tapats de sorra. Volíem anar a Tamanrasset, però l’avió, que estava en un aeroport campi qui pugui —pujava el primer d’arribar—, ens va deixar a terra.

En una vila del Marroc
En una vila del Marroc
La Rosa M. muntant la tenda de campanya en una vila marroquina
La Rosa M. muntant la tenda de campanya en una vila marroquina

A Egipte hi vàrem anar de viatge organitzat fent una ruta força completa al llarg del Nil i amb totes les comoditats. I és que l’any 2005 ja ens havíem fet més grans i tampoc és un país per anar-hi pel teu compte.

Egipte
Egipte

Estats Units d’Amèrica

Vàrem poder fer un viatge de trenta dies als EUA perquè el preu del dolar, l’any 1990 havia baixat a 80 pessetes. Mentre facturàvem les maletes a l’aeroport de Barcelona, una noia ens va demanar si ens podíem ocupar de la seva mare i ajudar-la a sortir de l’aeroport, perquè allà l’estarien esperant. Tenia uns 80 anys i de tant en tant anàvem a veure-la al seu seient per si necessitava alguna cosa. Finalment ens vàrem tranquil·litzar en veure que realment la van anar a buscar.

Orlando
Orlando
San Francisco
San Francisco
Parc Josemite
Parc Josemite

A Nova York ens hi vàrem estar 15 dies, visitant fins i tot el parc de Josemite i circulant amb metro i a peu fora de les rutes turístiques recomanades, que a més eren catalogades de perilloses, però l’experiència va ser molt interessant i satisfactòria, també per recordar. Mitjançant dos vols més en avió, vàrem anar a San Francisco i a Orlando a visitar els tres parcs temàtics d’atraccions i vaig pujar jo sola —la Maria del Carme va preferir quedar-se a terra, mai més ben dit— a una atracció en què no s’havia de fer cua per entrar, cosa sospitosa. Consistia a simular que feies un viatge amb una nau espacial. Quan ja havia baixat d’aquesta atracció, vaig entendre per què la gent no hi pujava. Recordaré sempre l’experiència i també que l’ET em cridés pel meu nom.

Àsia

A Indonèsia, fent escala a Singapur, l’aeroport més bonic que he vist mai, vàrem recórrer amb un Jeep descapotable Bali, Java i poblacions circumdants, també a la muntanya Bromo per veure la sortida de sol, però després de moltes hores de viatge, les boires no ens ho van permetre. A l’illa de Lombok va ser espectacular veure els esculls de coral i peixos sociables que t’acompanyaven mentre nedaves i tot amb només amb unes ulleres d’aigua amb tub i unes aletes. Per anar a aquesta illa vàrem llogar un catamarà en què anaven quatre mariners. Desconeixíem, però, que en el preu del bitllet hi anava inclòs que et portessin a coll fins a la barca que estava atracada uns metres endins de la platja. La Maria del Carme va dir que allò no era gaire correcte, però bé que s’agafava fort al coll del jove i atlètic indonesi.

Dins el catamarà a Lombok
Dins el catamarà a Lombok

A Birmània hi vàrem anar amb un viatge autoorganitzat per sis persones, una d’elles era fotògrafa, l’altra videoaficionada i un tercer, col·leccionista d’antiguitats. El viatge tenia com a objectiu descobrir i captar imatges de coses poc conegudes per nosaltres. Vàrem arribar fins gairebé just a la frontera amb la Xina, zona també perillosa ja que, segons ens van dir, era territori de narcotraficants. El recorregut el vam fer amb una furgoneta conduïda per un xofer i un guia nadius. A més de veure ètnies diferents, cal dir algunes de preparades per al turisme com les dones girafa, el que vàrem veure més van ser monjos i temples budistes.

Un temple birmà
Un temple birmà
Birmània
Birmània
La Maria del Carme i el guia
La Maria del Carme i el guia

Ens quedaven molts llocs per visitar

Sovint dèiem que quan ens jubiléssim anirem a veure part del món que no havíem vist mai, però en quedar segada la vida de la Maria del Carme ho va destarotar tot. En solitari he fet algunes altres sortides, però el fet de seure al seient d’un avió sense la Maria del Carme al costat em fa la impressió que l’aire de dins la cabina s’hagi d’acabar. És terrible la sensació de buidor que sento i fins i tot el viatge perd el seu sentit. Mai m’hauria imaginat que pogués experimentar una emoció com aquesta, però m’hi vaig acostumant.

De fet, si mirem al nostre entorn veiem les múltiples pèrdues i vicissituds que a un gran nombre de persones d’aquest planeta els ha tocat viure i potser per això el que explico pot semblar una anècdota. Però n’extrec la conclusió que no podem evitar viure les dues cares que té la vida: una ens fa experimentar el dolor físic i moral més aterridor i l’altra, l’aspecte més sublim i imaginable que una persona humana pugui arribar a sentir.

Una gran vista i posta de sol.
Una gran vista i posta de sol.

[1] No recordo tots els viatges que anteriorment havia fet la Maria del Carme, només Rússia, la Martinica, Tailàndia i d’altres. Jo, que recordi, amb altres grups de persones he visitat Àustria, Alemanya, les Açores, Alexandria, Beirut, Txecoslovàquia, Milà, Pompeia, Gènova, Turquia —amb la zona de la Capadòcia— i Tunísia.
[2] Aquell dia vàrem anar a posar una espelma a sant Apol·linar, que era el patró de l’illa. L’església era dalt d’un turó i les senyores que estaven netejant el recinte ens miraven molt estranyades, no entenien res. A més ens hi vàrem presentar amb vespa, ja que a gairebé totes les illes que podíem en llogàvem una per poder-nos desplaçar.

Entrevista a Carme Salamó Corominas, professora de manualitats

Entrevista  feta per Rosa M. Masana , publicada a Totbisbal el dia  7 de novembre del 1913

Carme Salamó és una persona coneguda per tothom a la Bisbal, tant pel que fa a la seva anterior professió com a perruquera, com a professora de manualitats. També perquè pertany a una nissaga de ceramistes i terrissers que es remunta a l’any 1749. Està casada amb en Lluís, mecànic, i té dos fills: la Dúnia i l’Iban. La Carme i els seus alumnes presentaven el mes de juny els treballs artesanals realitzats durant el curs al Castell de la Bisbal. Per llegir l’entrevisca clicar a Carme Salamó.

Soldats gironins morts en la guerra de la independència cubana (1895-1898)

En el conflicte bèl·lic entre Espanya i les seves colònies d’ultramar —Cuba, Puerto Rico i Filipines—, en el qual també es van implicar els Estats Units, iniciat l’any 1895 i finalitzat el desembre del 1898, hem pogut comprovar al llibre de Raúl Izquierdo[que només procedents de la província de Girona, hi van perdre la vida 779 soldats.

A partir d’aquest fet ens vàrem interessar per esbrinar el nom dels soldats que residien al Baix Empordà, tasca gens fàcil perquè l’esmentat autor no cita d’on eren nadius. Les indagacions pretenien treure de l’anonimat el màxim de combatents morts bé fos per ferides de guerra o malalties. L’interès a fer-ho venia pel fet que servís de referent en honor de tots els soldats gironins morts, indistintament d’on haguessin nascut.

Vam iniciar la recerca revisant documents del municipi de Palafrugell,[2] i en vam poder publicar una crònica a la Revista del Baix Empordà.[3] També vam tenir accés a la correspondència municipal de la vila de Begur, però sense obtenir-ne dades referents als soldats. Va ser la lectura d’un estudi de Lluís Costa que ens va permetre conèixer tres soldats begurencs que no van sobreviure a la contesa: Josep Carreras Ferrer (3/6/1897), Joan Bataller Carreras i Josep Pi Busquets (1897).[4] En breu apareixerà una publicació a la revista Es Pedrís Llarg que tractarà d’aquest tema.

Amb motiu d’un altre estudi destinat a col·laborar amb el Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí vaig trobar que d’aquesta població havien mort els soldats Ramon Gispert Reixach i Josep Frigola Riera. Es pot veure el Power Point de la conferència.

 

 Soldats palafrugellencs morts entre 1897 i 1898

Nom Destí, càrrec Data circular, lloc i causa de la mort (en cas d’estar indicat al document)
Pere Coll Roure Regiment infanteriade Guipúscoa, núm. 53, secció 117 23-6-1897
Damià E. Turró

(Damià Herrera Torros ?)

1897Fill de Francesc i MariaCaquèxia significativa.
Manel Contemps Camp Artiller segon, 5è Regiment d’Artilleria 28-2-1898Hospital Militar de ManzanilloEnteritis crònica
Joan Cortes Planas Corneta  del  Batalló de la Lealtad 24-6-1897Natural de Llofriu, fill de Pere i Pura
Lluís Forterts Yirtchs  6-9-1897Al marge de la circular hi consta Lluís Gelabert Cuch
Pere Coll Roura Guàrdia civil 9-7-1897
Josep Llamas Ridau Guàrdia civil 30-11-1897
Camil Pruneda Rocas 1898Malaltia comuna
Josep Cervera Bosch 26-10-1897Fill de mare vídua
Juan Claverol Pujol 1897,  i el certificat té data 8-8-1900.
Dalmau Roig Jofra 30-10-1897
Josep Molla Asemar Caporal 21-9-1897
Gonçal Martí Vergés Regiment  infanteria 14-10-1897Hospital Militar de Morón , Cuba. Amb data 13-3-1903 el coronel lliura un comunicat a l’Ajuntament.
Ernesto San Juan Luque   10-11-1897Hospital Militar de Cadis“Capitania General de Andalucia” amb data 17-7-1899 dóna testimoni de la seva mort.
Josep Tauler Quintana Batalló de caçadors de Llevena 22-8-1898
Juan Roure Carreras Ingressat a l’Hospital Militar de CubaFalta informació, però sembla que va ser èxitus.

 

Si bé la guerra va finalitzar el desembre de l’any 1898, posteriorment al lligall de correspondència de l’Ajuntament de Palafrugell hi continuem trobant circulars procedents de la Comisión liquidadora notificant als pares d’alguns soldats difunts que rebrien un pensió.

Portada del llibre de Raúl Izquierdo
Portada del llibre de Raúl Izquierdo
Llibres de reclutes de l’Arxiu de la Diputació de Girona
Llibres de reclutes de l’Arxiu de la Diputació de Girona

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

No ho podem confirmar, però hi ha la possibilitat que els soldats que no haguessin finalitzat els tres anys de servei militar i haguessin tornat de Cuba ferits o malalts, haguessin estat ingressats als diversos hospitals militars espanyols, presumpció feta pel fet que entre els anys 1899 i 1902 continuava havent-hi correspondència entre les autoritats militars i els ajuntaments confirmant noves defuncions.

 

Soldats palafrugellencs morts entre 1899 i 1902                      

Nom Destí, càrrec Data circular, lloc i causa de la mort (en cas d’estar indicat al document)
Juan Carné Deulofeu Batallón de ferrocarriles 14-7-1899, podria haver mort a la península
Josep Tauler Quintana Batallon de Cazadores de Lerena (La Habana) 9-8-1901
Marcos Costey Laviña Artiller 12º Batallón de Plaza, núm. 861 27-8-1901.El seu pare Eusebio havia de rebre 82 pessetes.
Domènec Subirà Tomàs Regiment Infanteria. Capitania General del Norte 27-8-1901.Era fill de Catalina Tomàs Pey, que havia de rebre 192,50 ptes.
Jaume Ricard Cusí Regiment Artilleria Circular 4-9-1901 dirigida al pare Josep Ricard
Joan Teixidor Morera Coronel  1º, jefe, Batallon de Cazadores deLerena  num. 11 núm. 2480 12-9-1901.Era fill de Pere i Maria
Joaquim Carreras Andrés Infanteria 14-9-1901Els familiars havien de rebre 175,5 pessetes
Manel Cantruy Camps Artilleria regiment de muntanya 27-9-1901
Emili Colomer Perich Regiment infanteria Bailen, núm. 24 (2451) 27-7-1901.El pare era Agustí Colomer Bofill. Va rebre 371,39 ptes. Nou comunicat amb data 15-12-1902
Joan Sardó Pagés Dissolt Batallón de CazadoresExpedicionari a Filipines núm. 1Número negociat 2.081 9-10-1901
Martí Coll Roca 14-10-1901
Pere Pruneda Rocas Dissolt Bon Baza Peninsular, 6Regiment San Fernando, 11 núm. 4736 2-10-1901
Dalmau Reig Jofra Regiment Infanteria de Extremadura peninsular 4-10-1901
Joan Pifarré Planas Batalló del Regiment Infanteria Almansa núm. 18 (5120) 12-11-1901
Salvador Juan Duran Batalló de Calavera (2290) El Govern Militar sol·licita certificat de defunció al batlle, data 19-7-1901
Joan Cortey Planas      Corneta Isla de Cuba Primer batallóLa Lealtad 16-12-1902El seu pare es deia Pere.
Pere Llenas Carreras Dissolt Batallón de Cazadores Expedicionaris a Filipines núm. 12 Comisión Liquidadora des de Leganés  13-10-1902
Ramon Moner Sagués Regiment de Cuba Mort a Cuba per febre tifoïdalCircular adreçada a la seva mare Rita Sagués Noguer el 12-12-1903 per rebre pensió.

 

En definitiva, aquest article podria ser un punt de partida d’altres recerques, però si més no també podria servir per fer palesa la nostra consideració envers els soldats que van morir abans que poguessin procrear i que per tant resten en l’anonimat.

S’ha parlat bastant del factor econòmic durant el període colonial espanyol, quan les activitats d’importació i exportació de productes va permetre fer fortuna a diversos ciutadans, però cal considerar que en aquell continent americà  també va existir una altra realitat més punyent, la que van patir els joves soldats que no tenien la manera d’alliberar-se d’anar a la guerra si no era pagant una quantitat elevada de diners. En donem un testimoni de la premsa.[5]

Pensem que seria del tot adient col·locar una placa als respectius cementiris, amb l’escriptura d’un epitafi que ressaltés el coratge i l’honor dels soldats morts a Cuba, mereixedors de tota consideració. Seria una manera senzilla de recordar-los i honorar-los i per a nosaltres significaria haver tingut un gest d’especial sensibilitat.



[1] Izquierdo Canosa, Raúl. Días de guerra. Cronología sobre los principales acontecimientos de la guerra de Independencia de Cuba 1895-1898. L’Havana: Editora Política, 1994. Si bé en aquest estudi hi consta el nom dels soldats, no així el lloc de naixement.
[2] Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP), lligall correspondència de l’Ajuntament, 1897-1902.
[3] Masana, Rosa M. “Soldats morts a  Cuba”. Revista del Baix Empordà, número 44, 2014.
[4] Costa, Lluís. L’illa dels somnis: l’emigració de Begur a Cuba al segle XIX. Begur: Ajuntament de Begur, 2004, p. 240.
[5] “El de redempció en metàlich”, article publicat al diari Llibertat, 5 de setembre de 1903. En reproduïm el contingut: “Pares honrats que tenen llurs fills treballadors, y son de classe modesta, pateixen de ràbia al veure que no tenell tres cents duros per lliurar als joves de sa casa, del servey que’l Gobern els imposa; tots ells ho veuen ab indignació, empro no hi podeu res, puig es la lley de la farsa haver de legislar y entretant, els fills pobres han de dur el tusell y anar vestits de cromo per una  temporada, al ensemps que no haber de menjar el suculent ranxo. Els senyors, els que tenen diners per redimirse de la quinta, las persones que tenen mil cinch centas pessetas, las pagan, els hi fan el rebut y quedan excloses  de anar a patir, poden anar seguint menjant ab bona taula y dormir en llit  tou. La societat, en aixó no hi veu res de pèrdua; tot  sembla està bé, solament las llars de molts treballadors, es troban á faltar l’ànima que alegrava la casa.”

Entrevista a Amàlia Tarradas Ros, una de les artesanes de la costura a la Bisbal

 

Entrevista  feta per Rosa M. Masana i publicada a Totbisbal  el dia 4 de novembre de 2011

L’Amàlia és modista de professió i especialista en tot tipus de labors. Va néixer l’any 1915 i el pròxim 17 de març farà 97 anys. Durant l’entrevista explica diversos fets de la seva vida, alguns molt punyents, però ho ha superat gràcies al seu caràcter animat. La seva afecció i grans qualitats en el maneig del fil i l’agulla de segur que l’han ajudat a ser una mica més feliç, sobretot en veure l’obra acabada i poder-la ensenyar a les seves col·legues. El punt que domina és el Hardanger, que ara tothom sap fer i que fins i tot s’anomena “el punt de l’Amàlia”. Surt al número 17 de la revistaGavarres en un article amb motiu dels seus 95 anys.

Per continuar llegint clica a : Amàlia