Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
Llibre auto editat que està en línia, 2018. La portada del llibre correspon a una vidriera que hi havia a la capella de l'hospital
L’any 2018 vaig escriure un petit llibre que duia per nom La gestió dels serveis d’infermeria de l’hospital de Palamós, (1985-1986), es tracta d’una autoedició que de bon principi estava pensada només, per posar-la a la xarxa i així va ser, més tard vàrem editar amb paper mitja dotzenes de llibres destinats a regalar. Tot va venir perquè mentre buscava una altre cosa van aparèixer els documents que tenia dins d’un arxivador de quan vaig treballar a l’hospital de Palamós, la sorpresa va ser en veure el contracte laboral que em van fer en condició de directora dels serveis d’infermeria el dia 23 d’octubre de l’any 1985 i just aquell dia, precisament, era el dia que segons el calendari marcava també el 23 d’octubre però, de l’any 2017.
Vaig recordar la feina que havia fet, van ser nou mesos d’intensa activitat, vist retrospectivament diria que van ser excessives les hores que vaig dedicar per fer possible tenir els servei d’infermeria a punt per quan s’obrissin els 24 primers llits, a més d’ocupar-me del geriàtric , preparar al personal de nova contractació i al intern, bé, podem trobar aquestes referències l al esmentat llibre.
Fa poc un amic, Antoni Bofill, hem va dir: tenia ganes de veure’t perquè et volia regalar aquest llibre, vaig pensar que millor el tinguessis tu degut que està relacionat amb la teva professió Realment em va interessar i a més perquè vaig veure que era escrit per Gabriel Martín Roig, company també col·laborador de publicacions a la Revista del Baix Empordà.
Quan vaig llegir el llibre vaig pensar que hagués calgut posar més referencies d’aquell període de construcció del nou hospital i de ples funcions que va desenvolupar l’estament d’infermeria de nova creació, que com sabem és el col·lectiu de professionals més nombrós dels hospitals, sovint però, la historia de sempre n’ha donat poques referencies, passa però que estem al segle XX.
Vista la poca representació , clar que el llibre parla de 700 anys enrere, en concret el títol del llibre és Els hospitals de Palamós, 700 anys d’història, i lògicament no permetia entrar en detalls, per aquest motiu vaig considerar que haver escric amb anterioritat aquell poc voluminós llibre, havia estat una bona decisió perquè d’altre manera restaria un vuit de la parcel·la històrica dels serveis d’infermeria de l’hospital comarcal del Baix Empordà.
El tema central del número anterior d’aquesta revista tractava sobre els cineastes i creadors de vídeo empordanesos. Respecte a la Bisbal van ser presentats Antoni Martí, cineasta de llargmetratges, i Xevi Codolà, afeccionat al vídeo que grava els diversos esdeveniments socials que es celebren a la Bisbal. Ambdós ens han parlat també de les aportacions en la captació d’imatges generades per Ignasi Corney, motiu pel que hem volgut que ens expliqués també quelcom de la seva afecció.
-Rosa: Bon dia, Ignasi. D’on et va venir la teva afecció per filmar i editar diversos reportatges de la Bisbal?
En l'acte de reconeixement de la mestra Victòria Vigo, 2015 (R.Masana)
– Ignasi: Bon dia, Rosa. Hauria de començar dient-te que el 1995 o 1996, ara no n’estic segur, feia una matèria a l’institut que impartia en Xevi Codolà Vilahur; vam fer un treball en grup, i també una pel·lícula en què una part de l’acció passava als Clots de Sant Julià. Em va agradar però editar era complicat, i ho vaig aparcar del meu cap fins l’any 2009.
R: Tu ets professor, veritat?
I: Sí, treballo com a docent a Secundària des de l’any 2008. Faig classes a l’institut Puig Cargol de Calonge i Sant Antoni. Vaig estudiar Filologia Catalana i Filologia Hispànica a la UdG, vaig fer un curs integral de ràdio de la UdG i la Cadena SER, i vaig començar el Grau de Comunicació a la UOC.
R- Però has treballat a més llocs…
I: Sí, és clar. Però la Comunicació, que és l’element pel que em preguntes, ha estat la meva vocació principal des que era jove i fins no fa tant, però mai m’ha donat per viure, tot al contrari. I com que ningú neix ensenyat, per arribar al 2009 al que fèiem referència, vaig passar per un camí de formació que va començar el 1996, amb 16 anys, començant a col·laborar en mitjans locals i comarcals. Em disculpareu si sóc poc exhaustiu. Vaig ser un dels primers col·laboradors externs de l’Agència Catalana de Notícies (ACN) creada el 1999 per un llavors conegut, però, és clar, no pas a nivell de país, Carles Puigdemont Casamajó. També a La Proa, diari del Baix Empordà. I vaig ser durant set anys (de 2000 a 2007) corresponsal de Diari de Girona a la Bisbal. L’any 2004 es va gestar un projecte local que em va interessar, totbisbal, i com que no tindríem editora de notícies fins al cap d’un temps, vam gestionar l’edició local de Vilaweb i n’enllaçàvem les notícies al portal.
totbisbal tenia una voluntat d’incidir en la millora de la realitat des del món virtual. Els meus socis, als qui agraeixo tot l’aprenentatge, van ser en Pere Cuenca Sánchez i en Jaume Figa Sastregener. Era una plataforma d’esperit comunitari amb un diari al seu interior. Intentàvem posar en valor els actius que hi havia, situant-los en un mateix pla; aquest efecte igualador mai va agradar tothom en un espai com el nostre, però és el que corresponia fer. Mentre vam anar desenvolupant la plataforma, hi vam afegir una ràdio i una televisió digitals. I va ser l’any 2009 quan, amb un Nokia N96, que era un dels mòbils bons de l’època, vaig filmar i editar la cavalcada de reis. I aquí a l’ordinador la podem veure…
R:L’arribada al mercat dels aparells de filmació digital, va ser per a tu el punt de sortida artístic audiovisual?
Ignasi Corney Oller, 2024 (cedida per ell mateix)
I: La qualitat, a diferència de 1995, ara era elevada, sense pèrdues pràcticament entre compilacions, i tot quedava en petits arxius manejables i editables. Alguna cosa havia canviat. Ara era el moment! Aquell cuc interior va tornar a brollar. Abans m’he saltat prop d’una dècada de ràdio municipal i un breu període a Ràdio Costa Brava, però el cas és que estava acostumat a editar àudio, de manera que un editor de vídeo no havia de ser gaire diferent. Vaig adonar-me aviat que faria falta invertir una mica i comprar-me una càmera, suplir les meves mancances i contactar amb en Xevi per veure si podria comptar amb els seus continguts. I així ho vaig fer.
Una primera càmera que vaig tenir va ser una Aiptek que conservo arraconada en un armari perquè no oferia la qualitat esperada, una Panasonic domèstica que encara ara fa de càmera de suport, i una Sony NX-30 que oferia molt bona estabilització i que aguantava especialment bé en condicions de poca llum. Se’m va espatllar i ara porto alguns anys treballant amb una Sony RX10 III.
R: Has rebut classes de filmar i editar?
I: L’any 2009 no en sabia res de tot aquest món (riu), i encara ara quan veig aquells vídeos em poso les mans al cap! Però ei, el resultat pots veure que és digne. He estat autodidacta en força aspectes. Anava gravant i editant i rebia els vídeos d’en Xevi, que feien de model, i veia com els havia fet. Tot i que ho he estudiat després, el cervell, que és una eina extraordinària, va anar captant intuïtivament la mecànica: com treballar la narrativa, el so, els plans… L’any 2013 vam començar a fer treballs en comú, i sempre ens hem entès de forma natural. Allò que un feia es complementava amb el de l’altre. Era com màgia, hehe. Val a dir que en la majoria d’ocasions l’editatge corria a càrrec seu ja que disposava de més temps. Amb en Toni Martí també hem fet alguns projectes: L’autodeterminació depèn de nosaltres, el 2010, i encara l’any 2018 vam editar Marxes tu o marxo jo, que recull material de tots plegats i que explica com vam arribar al referèndum.
R: Aquest tipus de compenetracions artístiques deuen ser molt agradables d’experimentar. Tots aquests vídeos que hi ha a pantalla són fets teus?
En la presentació del llibre'Dones d'aigua', de Núria Esponellà el 16.06.2006 (R. Masana)
I: Totalment, però tampoc et sabria dir si es podria repetir amb algú altre amb qui treballéssim de forma regular. Potser sí. Amb en Xevi ens hem entès sempre bé crec que perquè part de la seva filosofia de vida és el «fem-ho fàcil» o, com ell l’anomenava a classe, el «sentit pràctic de la vida», que crec que va aconseguir inculcar-nos des de les aules a uns quants bisbalencs. Amb en Xevi hem gravat temàtiques del dia a dia, socials i culturals, però per deformació periodística, suposo que tinc un fons amb més percentatge de material «polític», per dir-ho d’alguna forma, i he tocat menys excursions o curses, que ell, en canvi, domina millor.
Selfie fet per Pau Fort Franch durat el Carnaval de la Bisbal de l'any 2023.
Tinc les gravacions per anys, i el 2013 és, amb diferència l’any del que conservo més material, amb una cinquantena llarga de vídeos, alguns en comú amb en Xevi, i altres propis com el concert dels 125 anys de La Principal de la Bisbal, les reivindicacions de la PAH, o el seguiment de la problemàtica de la biblioteca comarcal. De totes formes la meva feina principal és la docència, i la primavera de 2014 vaig ser destinar a Puigcerdà, on tornaria unes setmanes del curs següent i hi faria els cursos 2015-2016 com a substitut, i el 2016-2017 com a interí. La gestió de continguts de totbisbal la vaig fer a distància, però era una mica més difícil arribar a tot; no vam pas plegar per això.
L’any 2015 vaig moderar per segona vegada el debat de candidats a l’alcaldia, i els equips de les dues televisions digitals que llavors hi havia a la Bisbal vam col·laborar plegats en aquest acte. Ja veníem parlant feia mesos d’una fusió que es va començar a concretar en la filmació conjunta de bona part dels actes de la Festa Major, i en un Correfoc que em sembla que el vam gravar des de tots els angles possibles (riu). Aquesta unió ens hauria portat a crear una productora, però es va veure truncada per motius aliens, i totbisbal va plegar un temps més tard, l’any 2017.
R: Els vídeos publicats a totbisbal, ara on es poden trobar?
I: L’emmagatzematge dels arxius de vídeo, la possibilitat de personalitzar el reproductor, i que els vídeos fossin vistos només des del nostre domini i no des d’enlloc més ens van portar a escollir Vimeo com a servidor. I, és clar, ells volien seguir cobrant per tenir-hi els vídeos dipositats, però nosaltres ja no teníem activitat i, en conseqüència, no vam seguir pagant. Els vídeos ara no estan a l’abast de tothom a la xarxa, però encara els conservem.
R: I a Youtube, he vist que hi tens un canal, veritat ?
I: Hi tinc uns pocs vídeos que es relacionen sobretot amb els instituts on he treballat o treballo, i ara no hi penjaré pas tot el material fet durant tots aquests anys… Posarem l’enllaç Ignasi Corney
Moderació del debat de candidats a l'alcaldia de 16.05.2015 (Pere Mercader)
R: T’he vist diverses vegades presentant en directe l’Aplec de la Sardana que es fa al passeig Marimon de la Bisbal…
Ignasi Corney entrevistant a Miquel Perxés Cano, confiter i expresident de l'associació Amics de la sardana de la Bisbal i comarca el dia 27-2-2011. Va morir el 27 de desembre del 2021 amb 81 anys.
I: Mira, no conservo una memòria exacta de quan vaig començar a copresentar l’Aplec amb en Ramon Duran Candaler i, més endavant, a presentar-lo sol. Pels guions que conservo, i per algunes fotografies, crec que em devia incorporar a l’Aplec l’any 2005. Si els poses l’un rere l’altre, només fa 18 dies!
R: Tens algun projecte literari, radiofònic i d’audiovisuals en mans ?
I: Em va engrescar veure que cinc anys després del tancament de totbisbal, un noi que havia fet pràctiques amb nosaltres i que m’havia acompanyat els estius, en Roger Font Vilagran, volgués reprendre l’esperit de la nostra tasca. Va engegar L’aguait, que és una web d’informació de la Bisbal que gestiona amb la seva germana Victòria. Segurament seguiré donant-los un cop de mà en allò que pugui, i tinc algunes altres coses en previsió.
El més immediat ara és acabar un llibre de memòria històrica que vam començar fa quatre o cinc anys amb en Pitu Pla. Tracta l’abans, el durant i el després de la Guerra Civil a la Bisbal. La idea era fer des de 1939 en endavant any a any, però vam anar trobant coses, ens vam engrescar, i vam anar un pèl enrere per explicar bé què va passar, hem recuperat els judicis sumaríssims a persones de la Bisbal, les afectacions del bombardeig o les depuracions. No puc avançar-te res més.
De bastant joves a vegades escoltava per la ràdio el programa ‘Queridas amigues’ del consultori d’Elena Francis, era l’emissora que la meva mare tenia el costum de sintonitzar mentre treballava junt amb una de les meves cunyades recordant els sobrants de teixit de peces interiors de dona que confeccionava una empresa de Terrassa. Aquest material recordat que ens busquem un magatzem situat en un carrer que comunicava amb la carreta de Moncada de Terrassa, la meva mare deia que tenia que dedicar moltes hores de treball per guanyar poc, algunes vegades l’havia ajudat per poder complir amb el termini d’ entrega de la feina.
Quan parlava Elena Francis, les persones que escoltaven el programa posàvem tota l’ atenció perquè amb freqüència tractava temes relacionats amb l’amor i també dels desamors. El record d’aquest episodi de la vida ens ha vingut perquè fa poc que he vist un vídeo filmat durant un dinar al cafè-restaurant del Casino de la Fraternal de Palafrugell , esdeveniment que va ser organitzat per l’Associació de Suport a la Dona de Palafrugell i, d’immediat ens ha vingut en ment el que va dir una companya de taula, hem va dir:
Pietat Estany, de l'article de Lluís Molinas
- Estàs asseguda junt amb Elena Francis.
De primer vaig pensar que em gastava una broma, però ràpidament va afegir:
- Es tracta de la Pietat Estany, la persona que escrivia les respostes que les oients de la radio feien a la Elena Francis.
Desconec el perquè, però resulta que a més de pensar que la Elena Francis era una persona real, no fictícia , me l’imaginava alta, rosa que anava molt ben vestida, imatge que potser havia creat degut que una vegada vaig veure a la meva cosina Elena Masana que va venir de France junt amb el seu promès i tothom va quedar sorprès del guapa que era, semblava una artista del cinema americà.
Mai m’hagués imaginat que un dia estaria asseguda al costa d’una de les mítiques Elena Francis que consolava a les oients radiofòniques lliurant aquells consells tan ensenyats tenint en compte l’època, eren propis d’una psicòloga també de l’època. Aquell dia vaig conèixer a un personatge de component mític i fictici a la vegada, igualment com m’havia succeït quan vaig assistir a la reina d’Itàlia Maria José de Savoià a un hospital de Suïssa, les reines també són personatges mítics, però quan les tractes no notes cap diferencia, si potser més cordialitat en les formes.
Qui va tenir un desenvolupar un treball rellevant en aquest programa radiofònic de la Elena Francis va ser el periodista Juan Soto Viñola i amb col·laboració d’altres persones que presentem en un esquema.
La Francesca Llonch va ser pionera en la implantació a Terrassa del mètode psicoprofilàctic (MPP) o part sense dolor.
Vaig tenir la sort de conèixer a la Francesca a la Mútua de Terrassa l’any 1960, quan hi treballava acomplint les funcions d’auxiliar de clínica i sempre les seves col·legues la anomenaven senyoreta Llonch.
Francesca LLonch amb un llibre o álbum a la ma
L’any 2000 l’Ajuntament de Terrassa amb coordinació amb la regidoria de Promoció de la Dona va publicar el llibre titulat: Elles, terrassenques del segle XX on hi consta la biografia de diverses dones que havien fet aportacions o destacat per alguna activitat a la ciutat de Terrassa.
En base a la coneixença personal que tenia amb la senyoreta Llonch i també del seu nebot i de la seva companya Dolors Co, també infermera de Mútua de Terrassa i a causa que ella ja no ens podia donar testimoni de la seva vida, vàrem podem obtenir junt amb d’altres fons consultades la informació necessària per elaborar una breu biografia que va ser publicada a l’esmentat llibre.[1]
Ara, desprès d’haver transcorregut 23 anys d’aquella publicació i estant personalment en una fase d’ endreça de llibres, entre ells han aparegut tres quaderns mecanografiats fets per la Francesca Llonch, m’han causat impacte i et preguntes com és possible que disposes d’aquest material que no recordava, ni tampoc si me’l havia donat ella mateixa o bé la Maria del Carme Llopart que va atesa per la F. Llonch.
Es possible que els tres quaderns pertanyien a una col·lecció més amplia. Estant fets mecanografiats amb la clàssica màquina d’escriure d’abans i el primer d’ells esta escrit en llengua castellana i els altres dos en català. Cada un d’ells tracta d’una fase o moment cronològic del procés de l’embaràs i part.
Plano de com arribar a casa de la F.Llonch a Matadepera
El Primer quadern, l’anomenem així degut que no te títol, en ell dona infamació dels horaris de consulta, sobre les trucades telefòniques i urgències i presenta un esquema de com arribar a casa seva a Matadepera. Segueix fent una relació de menús o de dietes adients per les parteres i a vegada indica els aliments beneficiosos i els menys aconsellables, també dona consells d’ hàbits de vida i recorda el que s’ha de posar quan es prepara la maleta. [2]
El segon quadern porta per nom: Orientacions per les ultimes setmanes d’embaràs (10 dies abans de complir l’última falta)
En ell explica les manifestacions fisiològiques que apareixen al començament del part i també recorda el fet d’estar preparada psíquicament.
El tercer quadern duu per nom: Orientacions per al sobrepart
Conté una relació de possibles símptomes que pot experimenta la mare que van des de les 12 primeres hores desprès del part i fins el sisè dia. També inclou consells a la arribada a casa.
Notes
[1] Diverses autores. Elles, terrassenques del segle XX. Ajuntament de Terrassa, 2000. Pàgines de F. Llonch de la 103 a 119.
[2] La Francesca Llonch va ser una llevadora podem dir de la transició entre quan es practicaven els parts a domicili i quan s’ inicià la practica d’infantar ala hospital i clíniques. Era habitual que la partera s’emportés la seva roba d’estar-se al llit i la del nadó així com també els productes d’higiene personal.
reconeguda als Jocs Florals de l’any 2021 de la Universitat Autònoma de Barcelona i escrita per :
Pol Baqués Suñer
Pol Baqués
No s’escolta ni una ànima i les últimes hores del sol m’il·luminen el rostre.
M’agenollo un instant per admirar el paisatge i apreciar-ne cada segon i cada detall, però aquest se’m veu truncat ràpidament per un sentiment de tristesa i impotència. No em paro de preguntar com podia ser que l’ambició i l’odi humà haguessin pogut consumir un paisatge tan bonic.
En aquell instant, a causa de la ràbia, deixo anar el fusell contra el terra i aquest deixa anar un soroll estrident que m’ha fet recordar el meu fill. M’ha fet recordar l’esclat de la seva rialla, una rialla immensa que anava d’orella a orella i que deixava anar un crit inesperat. Era una rialla pura i innocent que no deixava a ningú indiferent.
Una gota de suor em va regalimar pel front i m’obligà a treure’m el casc. amb la mà em vaig fregar el cap, aquella sensació em va transportar a la plaça de la vila on anava amb l’avi a jugar a pilota. Recordo aquells temps amb un sentiment molt especial. L’avi em venia a buscar al matí a casa i anàvem tots dos cap a la plaça, recordo que esmorzàvem a la plaça de la vila on feien els millors croissants de tot el poble els quals tenien un gust tan dolç que t’inundaven tot el paladar. Un cop acabava d’esmorzar ràpidament anava a jugar al mig de la plaça mentre l’avi gaudia del seu cafè observant-me amb una mirada tendra i plena de felicitat. Quan el sol s’eclipsava amb el campanar i aquest tocava les dotze tornàvem cap a casa.
La mare sempre ens esperava puntual a la porta i abans de marxar l’avi sempre em donava un peto al front i em sacsejava el cabell amb la seva mà.
Un dolor agut em va fer tornar a la realitat, em procedia del braç esquerre i un cop em vaig alçar la màniga em vaig adonar que l’embenatge que portava s’havia impregnat d’un vermell intens que l’havia tenyit completament i no deixava cap matís del seu color blanc nítid.
Aquell color intens em causava una angoixa que em recorria tot el cos, però no podia deixar de mirar-lo, era un color que em despertava records, records de la meva joventut que feia temps que no revivia.
Era la temporada d’estiu i havíem decidit anar a l’ermita del poble, el camí no tenia pèrdua, però aquella tarda la boira havia cobert tota la serralada. Sense donar-nos compte vam agafar un altre camí que ens va portar a una esplanada que acabava amb un penya-segat. Llavors, com si de màgia es tractés la boira va difuminar-se per l’horitzó i va desaparèixer deixant rere seu un cel rogent d’un color vermell pur.
Aquest record m’havia fet perdre la noció del temps, quedaven poques hores de sol i el fred s’havia fet present. Continuava en aquell descampat agenollat discutint per dins si fugir o si esperar aquí el meu destí. El fred apressava i vaig lligar-me els botons de l’abric. Cada botó m’ha recordat a la mare, era ella la que m’ajudava a vestir quan era petit, recordaré sempre aquells moments gràcies a l’olor que desprenia aquella roba, una olor dolça que deixava tota l’habitació amb una fragància de flors que generaven en mi una immensa pau.
Tot i estar ven preparat, el fred m’havia començat a entrar dins el cos, per sort tenia uns guants a la butxaca i me’ls vaig posar. El tacte del guant amb la pell de la meva mà va encendre les pulsacions del meu cor i em va transportar al dia que les nostres mans es va trobar per primera vegada.
Va ser una nit que no oblidaré mai, els dos anàvem caminant sota la llum d’un cel estrellat quan de sobte les nostres mans es van creuar, vaig notar com els nostres dits s’enllaçaven, els nostres cors es van accelerar, ens vam mirar i no van fer falta paraules per expressar la connexió que hi va haver aquella nit.
El meu cos era un conjunt de sentiments quan de sobte aquella emoció causada per cada un dels meus sentits es va veure truncada per un retrò estrèpit seguit d’un dolor fred enmig del meu pit.
Aquella sintonia de records alegres i melancòlics va desaparèixer, i la por i el dolor van inundar-me de records tristos i freds. Aquella rialla estrident del meu fill es va convertir en el plor estrident del dia que vaig haver de marxar de casa, aquell gust dolç del croissant de la plaça de la vila amb l’avi es va veure contrarestat pel gust amarg del cafè servit a casa de l’avi el dia de la seva mort, aquell cel rogent es va veure precedit per una negra nit, aquella dolça i floral olor la va apagar l’olor d’humitat dels dies de pluja i aquell tacte suau i fi se li va sobreposar el tacte trist de l’última abraçada.
Me n’adono de la debilitat humana i la fragilitat que tenen els sentits en els moments d’eufòria i en els moments d’angoixa.
De sobte la mort apareix al meu costat per acompanyar-me en els últims instants. Els ulls se’m cobreixen d’una imperfecta tela d’aigua, el cor se m’angoixa i no em paro de preguntar si hagués pogut canviar el meu destí.
Em dono que la mort se m’acosta i a cau d’orella em xiuxiueja que fugir i morir tenen el mateix camí, i que quedar-me aquí esperant a la meva mort o abandonar la meva causa i mori de penediment compartien el mateix destí.
Després d’escoltar-la respiro alleugerat i assumeixo que el meu viatge havia d’acabar aquí.
Em deixo caure sobre una terra freda i humida i els últims rajos del sol m’abracen per l’esquena recordant-me l’escalfor de la meva llar.
Soldat ferit greu, pensa amb el caliu humà i de la llar, el sol l'escalfa l'esquena (tieta Rosa M.)
El dibuix mostra el soldat caigut al terra del camp de batalla, està bocaterrosa sobre un terreny humit i el sol està en hora baixa , li sagna la ferida del braç esquerra i està esgotat. Més enllà descansa el fusell i el casc que s’havia tret. L’escena transmet abandó i desesperança però els darrers raigs de sol que incideixen sobre la seva esquena li dona calidesa que el fa recordar el caliu de la llar, l’avi, la mare, els jocs a la plaça i aquells croissants tant bons.
