La Xemeneia de Can Valls i Llenas “El Rissec”
Article fet per Rosa M. Masana i publicat a la revista El Mercadal núm. 15 de l’any 2003.
Amb la descripció d’aquesta xemeneia tanquem la ressenya de les sis xemeneies industrials que pertanyent als municipis de Corçà i Monells, recordem que són: la de l’antiga bòbila Carmany (edificada a la primera meitat del segle XX), la de ceràmiques Ferrer (1961), la de can Pell de Monells (any 1954) i les dues de l’empresa ceramista La Ponderosa (1958)
La xemeneia Valls i Llenas ocupa la part central d’un terreny ara en desús, però que anys enrere havia format part del complex fabril ceramista. És observable pel costat esquerre de la carretera Palamós a Girona en aquest sentit, i entre els municipis de la Bisbal i Corçà, just tocant amb l’antiquari “La Colonial”.
Presenta una imatge esvelta, ben alineada respecte al pla horitzontal del terra i sense la presència de fissures al fust. Es diu que va ser construïda pel mestre d’obres Muní de la Bisbal i els seus treballadors, a la dècada dels anys cinquanta, segons el sistema d’embarnillat intern molt emprat en aquells moments. Li van donar una alçada d’uns 20 metres en formació troncocònica i base circular de 2,43 metres, alçada suficient com per assegurar el correcte tiratge dels dos forns que havia de fer funcionar.
L’estil constructiu, corn he esmentat, era aplicar un reforç de ferro entre ambdós envans. La cara externa de la xemeneia està feta amb maons d’obra vista disposats en forma del clàssic enrajolat. Posteriorment se li va donar una capa de pintura blanca que ajudava a repel·lir l’aigua de la pluja.
Aquesta peça es pot considerar una de les més ben conservades del municipi i per una raó molt concreta, ens explica Josep Serradell. Diu que després d’uns anys de funcionament es va esbardellar bona part de la seva estructura a causa d’una claudicació del material de ferro de l’embarnillat interior Aquest fet va promoure la necessitat d’aplicar-li una ràpida reconstrucció, ja que era una peça clau per fer rutllar l’empresa. Els treballs de rehabilitació els van portar a terme mestre d’obres Josep Solano, en Pito, de Corçà, en Josep Santamaria i el mateix Josep Serradell.
En Josep Serradell explica també que a l’època que es va edificar la xemeneia hi havia carestia de ferro motiu pel que es va reutilitzar el procedent d’explotacions marines. Fins llavors no es tenia experiència de com es comportaria aquell tipus de material, però el pas del temps va demostrar que patia una oxidació prematura, a causa de l’exposició a la salinitat marina i al contacte amb altes temperatures.
L’altre xemeneia de la fàbrica Valls i Llenas
Hi ha una dita que diu que si una cosa no es fa servir es malmet i això és el que li va succeir a una altra xemeneia, possiblement edificada anteriorment a l’esmentada. Estava situada a la zona nord de la fabrica i fins al moment no sabem qui la va construir així com tampoc l’any.
Segons ens explica en Francisco Ocaña, oficial de l’empresa constructora Alsina de la Bisbal, la van haver d’enderrocar pel fet que la seva estructura estava malmesa, trontollava, amb el risc que es desplomés per sobre els teulats de la nau.
Va ser ell i dos paletes més, en Juan A. Raya i de l’altre no recorda el nom, qui es van responsabilitzar d’enderrocar-la ara fa uns 10 anys.
Sovint ens preguntem com s’edifica una xemeneia, però gairebé mai com es fa per ensorrar-la. Ara, gràcies al testimoni del senyor F. Ocaña sabem que també cal muntar una bastida que arribi fins al capdamunt, actualment s’utilitzen les metàl·liques i desprès amb una escarpa i un martell es va trencant l’estructura, comenten que no es poden emprar compressors elèctrics perquè produirien una pressió excessiva al fust i podria ser perillós.
Aquest material trossejat es va fer caure a l’interior de la xemeneia, que com sabem la base comunica amb el túnel de tiratge. Ho fan d’aquesta manera perquè sovint les xemeneies estan situades al bell mig de les fàbriques i no es poden llençar els fragments per la part exterior. S’enderroca fins arribar al nivell del teulat i posteriorment es tapa perquè no entri l’aigua de la pluja.
En Francisco Ocaña ens explica també un fet interessant: el reforç metàl·lic interior, emprat per a aquestes dues xemeneies no eren barnilles de ferro, sinó cable d’acer usat anteriorment en les activitats marines. En principi es va pensar que aquests cables serien més resistents, però com que tenien una naturalesa menys elàstica i estaven en contacte amb les altes temperatures no van manifestar la ductilitat suficient com per permetre el flexopandeix de l’estructura, necessari per altra banda per a la sustentació de qualsevol element vertical. L’altre dels inconvenients va ser el de la mateixa morfologia trenada del cable, ja que el feia més vulnerable a l’oxidació produïda per la humitat i junt amb la seva històrica impregnació salina es va veure que no era el material més adequat per a aquestes construccions.
Gràcies al fet que actualment es conserva la base de la xemeneia com a receptacle de material, sabem que era circular amb un perímetre de 5 metres i una alçada de base d’ 1,83 metres des del terra fins a la sanefa. A partir d’aquí començava el fust que encara es preserva uns dos metres.
Aquestes restes, que podem anomenar arqueològiques industrials, ens permeten conèixer la distribució en forma de collaret i verticals de com estaven disposats els cables d’acer, així com el material utilitzat que consistia en maons de terra cuita de 28 x 14 cm collats horitzontalment i sempre, diu en Francisco Ocaña, s’utilitza la mateixa mida. Només se’n tallaven un parell o tres, segons l’alçada, per donar-li el talús corresponent. La part interna estava en contacte directe amb els fums de la combustió i l’externa amb un remolinat de pòrtland de 5 cm de gruix i finalment també pintada de blanc.
Fotos dels paletes rehabilitadors de la xemeneia. D’esquerra dreta: Josep Solano, feta l’any 1990 quan tenia 78 anys i cedida pel seu nét. AI mig, en Josep Serradell, «en Tiroqa», cedida per ell mateix i, a la dreta, en Josep Santamaria, cedida també per ell mateix.
