Vaig localitzar a l’Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP) un document titulat Pragmática sanción que Su Magestad manda observar sobre trajes y otras cosas, en què es relaciona una sèrie de normes que s’havien de seguir sobre la qualitat dels generes tèxtils i el tipus de vestimenta que havien de portar els ciutadans o vassalls. Es tracta d’una normativa establerta i justificada perquè s’havia observat que alguns sectors socials gastaven excessivament en roba de vestir, complements i luxes diversos. En llenguatge popular diríem que hi havia qui estirava més el braç que la màniga. En part i possiblement, com veurem en l’apartat sobre la situació política, hi havia persones que es van enriquir durant i després de la guerra de Successió i volien fer ostentació del seu nou estatus.

L’edició d’aquesta pragmàtica, a més de tractar sobre la vestimenta, també fa explicites altres normes de les quals no parlarem pel fet d’estar més allunyades d’aquesta temàtica principal. Hem tractat el tema en forma de resum o síntesi de l’extens contingut.

Situació política del moment

Presentem un resum d’alguns aspectes polítics que es van viure a Espanya abans que fos publicada la pragmàtica del 1723, amb l’objectiu de fer més entenedores les estrictes normatives en la forma de vestir.

Feia nou anys que havia finalitzat la guerra de Successió, un conflicte armat desencadenat per la mort de Carles II de la Casa d’Àustria i membre de la dinastia Habsburg que va governar a Espanya des de l’any 1516 fins al 1700. Carles II era rei de Castella, Aragó, Valencia, Sicília, Nàpols, Sardenya, de les colònies d’ultramar i també era duc de Borgonya i Milà i comte de Barcelona. El període entre l’any 1665 i el 1700 fou conegut com el període de la monarquia catòlica  a causa de l’estreta vinculació amb l’Església.

Carles II tenia poca salut i es diu que havia estat víctima d’un encanteri que l’afectà en tots els àmbits de la seva vida, fins i tot en la capacitat de tenir descendència, motiu pel qual en el seu testament va deixar escrit que l’hereu al tron d’Espanya fos Felip, duc d’Anjou i, així va ser, perquè quan Carles II va morir Felip V prengué possessió de la corona el dia 15 de novembre del 1700.[1]

Felip V es va casar amb Maria Lluïsa Gabriela de Savoia a Figueres, però després de la guerra de Successió va enviudar i més endavant es tornar a casar amb Isabel de Farnesio, d’origen italià. El monarca també patia de poca salut, es diu de vapors, terme que abans era usat per assenyalar els trastorns depressius que podien incloure, com era el cas del rei, períodes marcats per la hiperactivitat.

Per motius estratègics Felip V el dia 15 de gener de 1724 va abdicar al tron a favor de Lluís I, fill del seu primer matrimoni, quan aquest només tenia 17 anys i amb l’agreujant que era orfe de mare des dels sis anys. De molt jove Lluís es va casar amb Lluïsa Isabel d’Orleans i la sort tampoc el va acompanyar, perquè poc després d’haver constituït la primera junta de govern va morir a causa de la verola. El tron vacant novament va ser ocupat pel seu pare Felip V.[2]

Val a dir que tant la mort de Carles II com la del jove rei Lluís I succeïen en un moment en què el tron d’Espanya estava en el punt de mira de diverses potències europees. Un dels pretendents a la corona espanyola era l’arxiduc Carles VI, de l’imperi romanogermànic, que en l’àmbit catalanoaragonès era el rei Carles III d’Aragó (1711-1740). S’apostava per aquest monarca perquè la majoria de nacions europees volia evitar que la corona espanyola amb Felip V i la francesa s’unissin i es constituís un poderós imperi amb gran influència per tot el continent europeu.

Els interessos entre les dues corones no van tardar a fer efecte també entre els diversos estaments de la societat: van circular escrits difamatoris, crítics i satírics tipus libels i pasquins. En gran mesura els catalans van apostar pel bàndol austriacista, per Carles II, perquè es presentava com a guanyador de la guerra de Successió i s’havia compromès a ajudar Catalunya, però d’altres estaven a favor de Felip V, de la dinastia borbònica.

En acabar la guerra de Successió i sortir-ne guanyador Felip V es va signar el tractat d’Utrecht (1712) i el de Rastalt (1713), per determinar la repartició d’algunes de les terres europees que havien estat possessions de l’Estat espanyol. Segons Joaquim Albareda el conflicte es va saldar amb 1.251.000 morts, més les pèrdues de civils a causa de la fam i malaltia i es calcula que durant la lluita van ser llançades 30.068 bombes.

La conseqüència per a Catalunya van ser les d’una evident reculada social respecte a les previsions de millora previstes. Hem de considerar que només per fer efectiu el setge de Barcelona del 23 de juliol de l’any 1713 a l’11 de setembre de 1714, van arribar a Barcelona 18.000 soldats de les tropes borbòniques. Més endavant l’any 1719 va ser implantat el Decret de Nova Planta[3] i, segons Agustí Alcoberro, citat per Albareda (2010), el nombre d’exiliats austriacistes després de la guerra va ser de 25.000 a 30.000.

El descens demogràfic a causa de la guerra generà que moltes terres restessin sense treballar, fet que va ocasionar una carestia d’aliments bàsics i també un descens recaptatori per a les arques de l’Estat. Potser per aquest motiu va ser redactada una carta de pau entre Espanya i Àustria amb data 15 de setembre de 1725 i signada a Àustria. L’acord establia que les persones fugides del seu país a causa de la guerra de Successió, tant si eren austriacistes com borbòniques, serien amnistiades sense cap tipus de represàlia, per la qual cosa podien tornar al seu país i recuperar legalment les propietats.[4]

Amb tot, les diferències socials existien perquè, segons Jordi Turró, els municipis de tendència borbònica gaudien de millor consideració en el pagament de tributs que no pas els dels municipis perdedors.[5]

També en aquesta línia és adient citar les paraules de P. Voltes (1990, p. 228): “Esta inflación catalana del tiempo de guerra continuo después de 1714, corregida y aumentada, como siempre ocurre con las inflaciones, y ayudó decisivamente al conocido proceso de que los ricos fuesen más ricos y los pobres fuesen más pobres; verbigracia, que cristalizasen muy polarizadas y contrapuestas una burguesía y un patriarcado adinerados y un proletariado cada vez más alienado, que no tardaría muchos lustros en integrar las legiones de obreros de las fábricas.”

Feta aquesta breu introducció fent incidència en fets socials, presentem els dictats de la pragmàtica.

Contingut del document

A primera pàgina hi consta: “Pragmatica sanción que Su Magestad manda observar sobre trages y otras cosas”, amb data de 17 de novembre del 1723. L’escut reial està envoltat pel toisó d’or, símbol emblemàtic de la dinastia borbònica.[6]

A la següent pàgina s’hi pot llegir:

Don Philipe por la Gracia de Dios, Rey de Castilla, de León, de Aragón, de las dos Sicilias, de Jerusalén, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorca, de Sevilla, de Cerdeña, de Córdoba, de Córcega, de Murcia, de Jaén, de los Algarves, de Algeciras, de Gibraltar, de las islas de Canaria, de las Indias Orientales, y Occidentales, islas, y Tierra firme del Mar Océano, Archiduque de Austria, Duque de Borgoña, de Bravante, y Milán, Conde de Aspurg, de Flandes, Tirol, y Barcelona, Señor de Vizcaya, y de Molina, cc

En el pròleg s’explica que aquestes normes han estat redactades arran dels abusos i despeses supèrflues que s’havien observat en el vestir i com aquestes havien ocasionat perjudicis a les famílies. És per això que el monarca mana i ordena, d’acord també amb ordenances anteriors que consten en el llibre de la Recopilación[7] que han de ser complides les lleis que consten a la carta.

El text consta de 29 apartats i a excepció d’alguns, la resta parlen dels tipus de teixits que es poden adquirir i la manera de com s’ha de anar vestit, tant per que fa als homes com les dones.

1. En els gèneres de vestits, sigui del tipus que sigui, no està permès portar brocats, teixit d’or, bordats, puntes, passamans, galons, cordons, repunts, botons, cintes d’or o de plata, ni altre tipus de gènere de guarnició com ferro, vidre, talcs, perles, aljosar i altres pedres fines ni falses encara que sigui per motiu de noces; només es permetrà emprar-ne d’or o plata de martell.

2. Respecte a les milícies i als militars estaran sotmesos a la mateixa prohibició, excepte per als vestits d’ordenances i uniformes. Aquesta prohibició s’ha d’entendre que no és aplicable al culte diví, ja que es podrà fer el que convingui. Sí que s’ha de complir durant les festes a cavall en les places publiques.

3. No està permès portar puntes, encaixos blancs o negres de seda o de fil o de fum, ni tampoc els anomenats de Ginebra, tampoc poden ser incorporats a vestits, gipons de dona, casaques, faldilles, llenceria, guants, togues, cintes de barrets, lligues i tampoc a vestits que no siguin fabricats en aquests regnes.[8] Si ho són, està permès portar-los sense cap limitació tant homes com dones però, amb moderació, es poden usar cintes de realçament o brodat amb barreja d’or o de plata i de diferents colors.

4. Degut a l’abús que hi ha hagut d’uns anys ençà amb els adornaments de pedres falses i altres despeses inútils, s’ordena que cap home i dona del grau que sigui puguin comprar o vendre ni portar pedres falses que imitin els diamants, maragdes, robins, topazis o d’altres; si és així, rebran les penes expressades.

5. Tant homes com dones poden portar velluts llisos o treballats, negres i de colors envellutats, damassos, llaços, tafetans llisos o treballats[9] i gèneres de seda que siguin fabricats al regne  d’Espanya o en els seus dominis i a les províncies amigues amb què es tingui comerç.[10] La norma s’empara en el cinquè llibre de la Recopilació, lleis de la 21 a la 23 del títol número 12 sobre ordenances de juntes de comerç aprovades pel Consell. També es pot fer ús d’ornaments de faixes blanques, passamans o brodadures de seda al canto i res més, però que no excedeixi de sis dits d’ample i una sola guarnició i que siguin treballats al regne. Es fa l’excepció dels vestits dels ministres superiors, subalterns i inferiors dels tribunals de Madrid i dels de fora, inclosos els corregidors, jutges i regidors que haurà de ser negre. Pel que fa a les altres persones de la cort, ciutats, viles i llocs del regne i els de la població, es permet que siguin dels colors que estan en ús.[11] Els comediants, cantants i musics han de portar vestits llisos de seda, negres o de color fabricats en aquest regne. Es dona un any de termini a partir d’aquesta publicació per adaptar-se a la normativa.

6. És permès que els vestits d’uniforme lliurea[12] que es van donar als patges puguin ser de casaca, xupa i els calçons de llana o de seda, no es poden portar capes de seda sinó que han de ser de drap, baieta, sarja o d’altres que no siguin de seda; les mitges ho poden ser.

7. D’acord amb les lleis establertes per Felip II i Felip IV, no es pot tenir a casa més de dos lacais, tampoc més de dos lacais petits coneguts per ‘laguees’ o ‘bolantes’. Els casats poden tenir dos lacais el marit i dos la muller.

8. Els lacais, “llaquees” o “bolantes”, cotxers i mossos de cadires, no poder portar cap altre tipus d’uniforme que no sigui de drap i menys encara guarnicions de seda i de llana.

9. Quant a cotxes, carrosses, estufes, lliteres, faldons, carruatges, calesses o califes, d’acord amb el llibre 12 de la Recopilació, no poden ser brodats en or, plata o seda, ni folrats en brocat; han de ser sense franges, trenes o altres guarnicions, excepte tornassols de Damasc o teixits del regne o d’on es tingui comerç. Els serrells han de ser llisos ordinaris o amb franges de santa Isabel i màxim de quatre dits d’ample, i no poden estar pintats amb cap tipus de pintura o dibuix de temes mariners, històrics, de flors, mosquetons, llaços anomenats cabdells, escuts d’armes, timbres de guerra i perspectives; només podran portar alguna moderada talla. S’ordena als alcaldes que facin registres de les cases i de la cort. S’estipula que tenen dos anys de termini per fer complir aquestes normes.

10. Les cadires de mà no podran ser fetes de brocat, ni de tela d’or plata o seda ni portar bordats els folres, només tornassols de Damasc, serrells de llana de quatre dits d’ample, tampoc gafetes, punts de de seda i tatxes. Es donen dos anys de temps fins que s’hagin consumit les cadires fabricades.

11. Els colors dels cotxes han de complir tot l’anteriorment esmentat, que també s’haurà d’aplicar als cavalls, mules i matxos. Els cotxes de lliteres no podran ser de cuir ni estar puntejats.

12. Cap persona, sigui de la qualitat que sigui, podrà portar sis mules ni cavalls en els cotxes de la Cort i prop d’aquesta vila, passeigs públics de fora de la Cort que hauran d’anar amb quatre mules i si se’n porten sis, dues han d’anar al darrere.

17. Hem fet un salt per passar al capítol 17, que torna a tractar del vestir. Els oficials, ministrant de mans, barbers, sastres, sabaters, fusters, ebenistes mestres, oficials de cotxes funeraris, teixidors, pellaires, llauners, fundadors, adobadors, ferradors i d’altres oficis semblants o més baixos a aquests i també pagesos, jornalers, només poden portar vestit de drap, sarja, sargeta o baieta i d’altres de llana sense barrejar, només es permet que portin les mànigues i les voltes per les casaques de tornassol i ras, les mitges poden ser de seda, i els barrets folrats de tasseta.

18. La justícia pot anar a les cases a buscar, inquirir o fer altres diligències per indagar si es porten vestits prohibits. Al text i en nom del monarca constava: “Mano que es puguin entrar a les cases excepte a les dels sastres, bordadores i dels oficials dels Ministeris i mestres de cotxes, dauradors i basters.”

19. Qui no compleixi aquestes lleis, li serà imposat per primera vegada la pena de quatre anys de presidi tancat a Àfrica i la segona vegada del incompliment a vuit anys a galeres.

Consta que la llei va ser donada a San Ildefonso el 17 de noviembre de 1723. “Yo el Rey” i a sota hi diu: “Yo Don Francisco de Castejón, secretario del Rey nuestro Señor, la hice escribir por su mandato” i tot seguit hi consten els membres del Consell.

Donen un parell de referències sobre col·leccions d’imatges que mostren la moda femenina i masculina del segle XVIII.[13]

El control continua

Des de l’any 1723 que fou publicada la pragmàtica i segons alguns documents, el seguiment de la despesa per la compra i usos que es feia de teixits continuava. De l’any 1754 és un imprès que considerem interessant perquè es tractava de crear un llistat de totes les fabriques relacionades amb el tèxtil que podia tenir cada municipi. El document també és útil per poder conèixer els tipus de teixits que potencialment podien ser elaborats a la Península.

Las Justicias, y Regidores de los Lugares de este Partido, con la brevedad possible pasarán a mis manos una Relación individual de las Fabricas, Fabricantes, que fabrican de caudal propio para vender por si, aunque sea uno solo, y numero de Telares que cada uno mantiene; como los demás géneros expressados en la noticia siguiente deviendome dar cuenta siempre que se aumentaren, ó disminuyeren: Se previene que en cada Lugar solo hará mención de lo que hubiere, y nada más, lo que practicaran en pena de 25 JJ fs. barcelonesas. Gerona 18 de Setiembre de 1752. Signat: Cordoba

Relación de las fábricas, fabricantes, y número de telares que hay en el Lugar de —- . Corregimiento de Gerona.

En una columna hi consta el tipus de gènere i en l’altra, el nombre de maquinària disponible:

“De Paños”, numerats 16,23 ,26,28,24 y 30. A continuació hi diu de: Paños Bureles, Estameñas y Cordellares, Barraganes, Escotes, Bayetas, Terciopelo, Rifo, Damascos, Tisues de seda y rasos, tisues de oro y plata, Tasetanes dobles y Mantos y Velos, Escomillon, Escumillas para Mantos y Velos, Tercianelas, Gazas, Galones de plata y oro, Colonias y Cintas de plata y oro, Medias de Seda, Medias d’algodón, Medias de Lana y Estambre, Indianas, Lienzos de Lino, Algodon y Cañamo.

Fábricas de: Sombreros, Jabon, Ornos de Vidrios, Molinos de Papel blanco y de estrassa, Curtidos de Suela, Cordoban, Marroquin y de Badana, Gamuzas y Antes, Mantas, Naypes, Ollas de Yerro.

D’acord amb la composició d’algunes paraules és possible que qui va escriure la circular o bé el tipògraf impressor fossin persones de parla catalana, perquè veiem que d’entre d’altres singularitats trobem escrit: expressados, possible.

La manera de vestir

L’emperador Leopold d’Àustria l’any 1695 va nomenar comandant dels regiments alemanys a Catalunya el seu cosí el príncep Jordi Hesse, perquè ajudés el seu cunyat Carles II d’Espanya, casat amb Maria Anna de Neoburg, en la lluita contra les tropes franceses de Luis XIV.  L’esmentat príncep Jordi Hesse va escriure una crònica on deia que no havia tingut motius per faltar a la castedat i possiblement era degut a la manera que anaven vestides les persones que ell va conèixer (Voltes, 1980, p. 77):

abundancia de faldas y sobrefaldas, con galones y encajes de oro y plata, que ocultan casi por completo la figura, a la par que las mangas de tela de colores muy fuertes, los relicarios y medallas y las enormes sartas de perlas, que sujetan con joyas suntuosísimas, acaban de emborronar su perfil. Algunas ostentan relojes y cadenas preciosas, hasta llaves y campanillas, agnusdéi e imágenes piadosas, y rematando el conjunto aparece su cabeza constelada de moscas y mariposas de joyería.

No hem volgut fer més extensiu el text descrivint les innombrables maneres de vestir, segons els països i èpoques, però aconsello, per als interessats en el tema, el llibre de José L. Colomer y Amalia Descalzo.

 

A tall de cloenda

Les dinàmiques socials que es van anar desenvolupant durant el segle XVIII van propiciar que algunes persones gaudissin de drets senyorials i ocupessin càrrecs privilegiats com també alguns, d’amplis territoris, fet que per la manera d’anar vestits els atorgava una especial distinció que en ocasions era d’estil rococó,[14] a semblança de les monarquies i en especial la francesa.

Per aquest motiu la pragmàtica també pretenia evitar que les persones de rang inferior al de la monarquia, clergat i noblesa poguessin sobresortir entre la societat i no cal dir entre els més mancats de recursos. Un altre aspecte a considerar ens el comenta González (2013): “els vestits formen part de quelcom molt personal, íntim que intervé directament en la manera de fer-nos sentir perquè forma part de llenguatge intern i extern del cos i, a la vegada produeix un efecte emissor i receptor entre el subjecte i la mirada dels altres”.

Un dissenyador també deia que els teixits parlen, que per ell el fet de veure el color i tocar la textura d’una roba era suficient per inspirar-li el que volia fer. Aquesta opinió ens fa veure la importància i la sensibilitat que poden arribar a despertar les textures de les robes, sobretot les elaborades amb productes naturals.

Un altre aspecte a considerar de les normes restrictives és el de la recaptació d’impostos, tant de taxes aplicades als productes com les derivades de possibles transgressions. Sobre aquesta qüestió pot ser interessant consultar El sistema fiscal de les Diputacions Provincials[15] i també Reales Provisiones.[16]

 

Bibliografia

Albareda, Joaquim. La Guerra de Sucesión de España (1700-1714). Barcelona: Crítica, 2010.

Alva Nieva, Isabel María. Cuerpo y figurín. Poéticas de modernidad en la escena española (1866-1926). Màlaga: Facultad de Filosofía y Letras, 2015.

Asenjo González, María. Transformación de la manufactura de paños en Castilla. Las ordenanzas generales de 1500. Universidad Complutense de Madrid, 1978.

Colomer, Jose L.; Descalzo, Amalia. Vestir a la española en las cortes europeas (siglos XVI y XVII), vol. I. Centro de Estudios Europeos Hispánicos (CEEH), 2014, p. 209.

González Castro; Natalia, Andrea. Vistiendo una necesidad. Universidad de Palermo. Facultad de Diseño y Comunicación, 2013.

Iradiel Murugarren, Paulino. Evolución de la industria textil castellana (siglos XII-XVI) Ediciones Universidad de Salamanca, 1974.

Pérez Toral, Marta. “Tejidos y téxtiles en la vida cotidiana del siglo XVII”. Revista de Investigación Lingüística, nº 20 (2017); pp. 195-219.

Racinet, Albert. Historia del vestido. Edit. Libsa, 2ª edición, 1992.

Voltes, Pedro. La guerra de Sucesión. Memorias de la Historia. Barcelona: Planeta, 1990.

 

 

---