Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Fer una xemeneia industrial de terracota en ple segle XXI

Article fet per Rosa M. Masana publicat al diari digital Totbisbal del dia 14 de juliol del 201.

Sinopsi
Construir un xemeneia industrial fent ús de maons de terracota pensàvem que era una tècnica només usada al segle XIX i fins a mitjans del segle XX, però no, encara avui en alguns països se segueixen construint.

 

L’empresa terrassenca Beralmar Tecnològic S.A., especialitzada en enginyeria i construcció de maquinària per a ceràmica estructural, va construir l’any 2012 a Argèlia una bòbila on va incorporar una xemeneia industrial feta amb maons. La persona encarregada de dirigir aquesta obra va ser l’enginyer tècnic industrial Javier Pasamontes.

El senyor Pasamontes, abans d’emprendre l’obra, es va voler assessorar envers alguns aspectes tècnics en la construcció d’aquestes històriques estructures. A l’oficina de turisme de Terrassa li van suggerir que es posés en contacte amb mi, no perquè personalment hagués construït cap xemeneia, sinó perquè eren coneixedors que havia fet algun article on parlava de les xemeneies industrials, i també perquè disposava d’informació rebuda d’alguns mestres d’obres. [i]

Despaix Joan Rasós
Despaix Joan Rasós
Esquemes de la xemeneia (imatge Rosa M. Masana)
Esquemes de la xemeneia (imatge Rosa M. Masana)

Vaig considerar que el dia que vingués a la Bisbal per parlar d’aquest tema ho podríem fer conjuntament amb el mestre d’obres Joan Rasós Casamiquela, constructor que pertany a una de les nissagues de mestres d’obres bisbalencs que daten del segle XVIII. [ii]

Trobada Rasós-Pasamontes-Masana

Ens vam reunir al despatx de Joan Rasós, on disposàvem d’una taula de dibuix tècnic, llapis, regles i tot el que fos necessari per esquematitzar els conceptes i idees que ens anaven sorgint a mida que ens endinsàvem en el tema.

Pasamontes va desplegar els plànols del seu projecte, que Rasós mirava amb atenció. Vam quedar sorpresos quan en Javier va dir que volia assentar la base de la xemeneia a sobre d’una plataforma de formigó; no havíem vist mai un disseny com aquell, però tot té una explicació, i era que s’havia d’adaptar a un desnivell del terreny, on també, per aquella zona, havia de passar el conducte de tiratge de fums.

Joan Rasós i Javier Pasamontes (imatge cedida Pasamontes)
Joan Rasós i Javier Pasamontes (imatge cedida Pasamontes)
Joan Rasós i Rosa M. Masana (cedida J. Pasamontes)
Joan Rasós i Rosa M. Masana (cedida J. Pasamontes)

El diàleg entre nosaltres tres generava diverses preguntes i també respostes. Podríem dir que vam fer un intercanvi de conceptes tècnics entre gairebé tres generacions, que donà un resultat enriquidor per a tots. Vam parlar de temes com el fonament, la bastida, els maons aplantillats, la camisa de la xemeneia, la coronació, el tal·lús, i la forma de mesurar la seva  conicitat mitjançant l’ús del taulaplom (en Joan en  va dibuixar un perquè fos més entenedor).

  L’obra va ser realitzada satisfactòriament

Va anar passant el temps i, sense gairebé recordar-nos d’aquell projecte d’obra, un dia en Joan Rasós em va preguntar: “saps quelcom de la construcció d’aquella xemeneia a Argèlia?”. Li vaig dir que no, però que em podia informar a internet i també parlar amb l’ enginyer Javier Pasamontes.

Com totes les empreses, l’empresa Beralmar disposa d’una pàgina on presenta les seves activitats, que daten de més de 50 anys, i també treballa per clients d’una cinquantena de països.

Beralmar, l’any 2012, va rebre el seu cinquè encàrrec de construcció al país africà d’Argèlia. Es tractava de posar en marxa una fàbrica de maons i revoltons que rebria el nom de Briqueterie Amraoua, situada prop de Tizi Ouzou, al centre nord d’Argèlia, a 100 kms a l’est de la capital, Alger (coordenades 36° 43′ 00″ Nord et 4° 03′ 00″ Est.). La fàbrica havia d’aconseguir dur a terme una producció de fins a 330 Tn/dia de blocs de material i, tant pel que fa a l’assecador, com el forn de cocció de totxos, que funciona amb gas natural, estan controlats mitjançant sistemes automatitzats.

Després de contactar amb Pasamontes, molt amablement ens va lliurar informació i material gràfic de l’obra finalitzada, i també del dia que ens vam trobar a casa d’en Joan Rasós, per la qual cosa li restem molt agraïts.

Segons les imatges cedides, veiem com el fust de la xemeneia arrenca per sobre d’una plataforma de formigó, i que disposa d’un espai on hi va incorporat un ventilador centrífug recolzat tangencialment en l’estructura, que compleix la funció de succionar els fums, element que esta protegit per una coberta  de formigó. La peça finalitza sense la presencia de la coronació de reforç.

Tall de la xemeneia finalitzada (Imatge cedida per Javier Pasamontes)
Tall de la xemeneia finalitzada (Imatge cedida per Javier Pasamontes)
La xemeneia finalitzada (Imatge cedida per Javier Pasamontes)
La xemeneia finalitzada (Imatge cedida per Javier Pasamontes)

Javier ens comenta que, a la xemeneia li van donar una alçada de 16 metres, i els diàmetres inferior i el superior fan 2,80 metres i 2 metres respectivament. El seu cos o fust està fet emprant els clàssics maons rectangulars, que tenen una mida de 23 x 11,5 x 5 cms. No van fer us de maons trapezoïdals com la majoria de xemeneies d’èpoques passades.

Des de La Bisbal, tant en Joan Rasós com la Rosa M. Masana volem felicitar Javier Pasamontes i els paletes que van participar en la construcció d’ aquesta obra, que observem sòlida i d’unes mides molt adequades.

També li volem manifestar que tenim en consideració el seu tarannà, pel fet que abans d’emprendre un projecte poc freqüent en èpoques modernes, estigués motivat per rebre informació d’altres persones, coneixedores d’aquest tipus d’obres. Per a nosaltres ha estat motiu de  satisfacció.


Notes


[i] - Masana Ribas, Rosa M. (1999). Els constructors de la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa. Algunes consideracions tècniques. Terme, núm. 14, pp.75-84.

[ii]  Masana Ribas, Rosa M. (2009). Els constructors de les xemeneies de la Bisbal.  DABA núm. 5, editat per l’Arxiu Comarcal del Baix Empordà ,Terracotta Museu  i Consell Comarcal  BE de La Bisbal.

La fàbrica de filats La Magdalena de Terrassa

Amb motiu d’una trobada familiar a Terrassa, mentre m’esperava al lloc de convocatòria, a la plaça de Baltasar Ragón, observava amb atenció l’antiga fàbrica de La Magdalena i vaig recordar com el meu germà Marià explicava que havia fet el seu aprenentatge de paleta en la construcció d’aquesta empresa.

En la dècada dels anys cinquanta, quan Terrassa vivia encara l’apogeu de la indústria tèxtil, l’empresari Joan Mach  Gutsens va decidir emprendre l’edificació d’una fàbrica de filats de gran dimensions. Va encarregar el disseny de l’edifici a l’arquitecte terrassenc Ignasi Escudé i l’obra de construcció la van dur a terme el mestre d’obres Ramon Pagès Gimó[1] i els seus treballadors, entre els quals hi havia l’aprenent Marià Masana Ribas. Uns anys més tard Masana es consolidaria com a mestre d’obres duent a terme el projecte de la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa.

La Magdalena en concret es va construir entre els anys 1941 i 1942 i a més d’aquest nom, la fàbrica també era coneguda per Can Mach.

La fàbrica vista pel carrer Watt (R.M)
La fàbrica vista pel carrer Watt (R.M)

L’edifici està situat al barri de Ca n’Aurell i ocupa una illa formada pels carrers Galvani, Faraday, Watt i per la part de la façana principal llinda amb la plaça de Baltasar Ragón, tocant a la carretera de Martorell.

Es considera que l’estructura compleix els cànons de l’estil monumental, academicista i racionalista de l’escola alemanya i està feta d’obra vista amb obertures rectangulars. Disposa de planta baixa amb pis i a la part del davant té un pis de més.

Tot i la sobrietat que transmet l’estructura, observem que també la van  dotar d’elements decoratius, com l’escultura en relleu de la façana principal tocant a la placeta i a la carretera de Martorell. Va ser creada per l’artista Carlos Armiño Gómez (1906-1989) i representava una al·legoria del món del tèxtil, amb elements com una dona filant, un xai i l’engranatge d’una maquinària. Es diu que a l’interior de la fàbrica hi ha mosaics decoratius obra del rajoler Santiago Padrós, àlias Sant Yago.

L’edifici consta inscrit en el Patrimoni Arquitectònic de Catalunya identificat amb el registre IPAC 28227. L’any 2009  Sandra Isande va presentar un projecte per la reforma i canvi d’us de la fàbrica.

Detalls de la  construcció.

Detall de la fàbrica (R.M.)
Detall de la fàbrica (R.M.)
Finestres de l’edifici, possiblement modificades (R.M.)
Finestres de l’edifici, possiblement modificades (R.M.)
Mentre observava l’estructura vaig quedar sorpresa pel fet que, tot i haver transcorregut 65 anys de l’edificació, es mantingués en tan bon estat, però també per la perfecció amb què havien estat col·locats els maons, en una perfecta alineació que configurava una pauta estructural determinada i sense que a més s’observés cap rastre de material entre les juntes.
Vaig procedir a fer algunes fotografies que ara he considerat adient incloure en aquest resum, en part perquè d’aquesta manera a més de  recordar els orígens de l’aprenentatge de paleta del meu germà Marià, també serveixen per ressaltar el mèrit artístic de l’escultor Carlos Armiño, perquè quan vaig consultar el catàleg de les seves obres artístiques, no vaig saber localitzar l’escultura de la filadora de La Magdalena de Terrassa. Potser aquesta escultura els va passar desapercebuda, ja que està situada en una part elevada de la façana principal.

Fa goig veure les excel·lents obres d’art d’un temps passat en què veiem que a més de donar la corresponent funcionalitat a les naus fabrils, tampoc es dubtava a incorporar-hi complements artístics que ara ens segueixen recordant el passat industrial egarenc.

 

La filadora de La Magdalena, obra de l’escultor C. Armiño (R.M.)
La filadora de La Magdalena, obra de l’escultor C. Armiño (R.M.)

 

 


[1]  La senyora Dolors Figueres, muller de Ramon Pagès, va ser qui em va informar que l’obra l’havia dut a terme el seu marit, i també em va explicar que havia realitzat obres a  l’empresa Aymerich Amat i Jover, actual Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya,  i em va proporcionar tres imatges d’aquestes dues obres.

Historia de la escuela de enfermería del hospital del Tòrax de Terrassa

Presentamos en formato digital el libro que trata  de la escuela de enfermeria (ATS) del hospital del Tórax de Terrassa  -Barcelona- 1979-1983.

Adjuntado a WordPress el dia 23 de abril  a las 10 horas “Diada de Sant Jordi”,  la Fiesta del libro y de la rosa.

El libro ha sido incluido en el catalogo  de la biblioteca de la Universidad de Girona  con el número de registro -b1382032- y  también en el colectivo de las Universidades de Catalunya. Mayo 2016.

Hemos retirado temporalmente el libro  de esta página para mejorar la edición. Incluimos el índice para conocer su contenido. 

Índice

 

PRIMERA PARTE

UNA ESCUELA DE ENFERMERÍA EN EL HOSPITAL DEL TÓRAX.

LOS FUTUROS ALUMNOS BUSCAN JEFA DE ESTUDIOS.

EL EXPEDIENTE DE SOLICITUD DEL CENTRO.

EL PROCESO DE PUESTA EN MARCHA.

LA ACTIVIDAD DOCENTE TEÓRICA.

LA ACTIVIDAD DOCENTE PRÁCTICA.

EL MANTENIMIENTO ECONÓMICO.

ESTADÍSTICA DE LAS DOS PROMOCIONES.

TRANSFORMACIÓN EN CENTRO DE FP DE 2º GRADO RAMA SANITARIA.

ACTIVIDADES FORMATIVAS EN EL HOSPITAL.

ACTIVIDADES FORMATIVAS EXTERNAS.

RENUNCIA DEL DIRECTOR.

INVENTARIO Y CIERRE.

DESCONSTRUIR LA ESCUELA Y EL HOSPITAL.

CELEBRACIÓN DE 25 AÑOS DE FINALIZACIÓN DE LOS ESTUDIOS DE ENFERMERÍA.

 

SEGUNDA PARTE.

APUNTES SOBRE ENFERMERÍA.

APUNTES SOBRE TUBERCULOSIS.

SANATORIOS ANTITUBERCULOSOS Y AVANCES CIENTÍFICOS.

AVANCES CIENTÍFICOS.

TRATAMIENTOS.

EL SANATORIO DE TERRASSA (1952 -1985).

DATOS ASISTENCIALES.

ESTADÍSTICA DE LOS ENFERMOS INGRESADOS EN EL HOSPITAL DEL TÓRAX (1985-1983).

CIERRE, ABANDONO Y REUTILIZACIÓN DEL HOSPITAL.

FIESTAS DE REENCUENTRO DE TRABAJADORES EN 2000 Y 2015.

ALGUNOS TESTIMONIOS SOBRE EL HOSPITAL.

NOTA DE ÚLTIMA HORA.

 

Portada del libro
Portada del libro
Contraportada
Contraportada

Júlia Morales

Vaig conèixer la Júlia Morales a Mútua de Terrassa l’any 1964. Ella llavors hi exercia d’infermera i era una de les veteranes del centre i jo feia d’auxiliar de clínica. La recordo caminant pausadament per la zona de consultes externes i en ocasions també amb el front recolzat en una columna de marbre del passadís i sovint fent algun sospir. Les seves companyes deien que es recolzava a la columna quan tenia mal de cap, perquè la frescor li anava bé.

El flaix del seu record

Fa pocs em va venir el flaix mental de la Júlia. No sé per què, però penso que ho va provocar aquella copeta de vi natural que em vaig prendre i que tenia el mateix gust del vi que feia el meu pare. Aquella flaire del raïm fermentat ara poc trobable va actuar de revulsiu perquè s’obrís un fitxer mental de mig segle enrere i recordés fets que ara em són complaents d’explicar per donar testimoni de la Júlia.

Actriu i rapsoda

Festa de les infermeres a la sala de Rehabilitació de Mútua, 1970  aprox.
Festa de les infermeres a la sala de Rehabilitació de Mútua, 1970 aprox.

La Júlia havia fet teatre i sabia recitar poemes de manera excel·lent. Li coneixíem les seves habilitats per les participacions en les festes que fèiem cada any a la mateixa Mútua de Terrassa per celebrar Sant Joan de Déu, festa llavors de les infermeres.

Cal comentar que a la Mútua també hi treballava la infermera Isabel Bayo, coneguda per nosaltres com la Clavelitos, o també com la Reineta perquè sovint cantava cançons estudiantils –la seva preferida era  Los clavelitos– i el renom Reineta li venia perquè quan passava pels serveis d’infermeria fent la funció de supervisora, ens deia “bon dia, Reineta!”.

Vèiem la Isabel com una persona rica en floritures, li agradava també pintar quadres i mostrava un estil pròxim al romanticisme, molt en sintonia amb el seu peculiar pentinat,  que era d’una època anterior a la nostra.

Personalment jo li queia molt bé, perquè li encantaven les infermeres que no paraven mai, com era el meu cas. M’agradava tant la feina d’infermera que no escatimava esforços en res, per a mi tot era un aprenentatge. Un dia i sense esperar-m’ho em va regalar el llibre Mujercitas, de Louisa May Alcott. Li vaig agrair aquell amable obsequi.

Ella tenia molta més edat que la majoria de nosaltres, que estàvem en plena joventut i quan li va arribar el dia de la jubilació les companyes  vàrem voler organitzar-li una festa de comiat a la qual varen assistir  també alguns responsables de la Mútua i caps de servei.

Per aquesta diada vaig pensar a dedicar-li una poesia, però personalment no m’atrevia a llegir-la en públic, per la qual cosa vaig demanar a la Júlia si ho podia fer ella. Va estar-hi d’acord, només que va dir-me que abans li lliurés l’escrit  per poder-se’l estudiar.

Durant el sopar de comiat, en el moment de les postres i els regals, la Júlia es va aixecar: “Un moment, que vull llegir una poesia per a la Isabel.” I amb la seva parsimoniosa manera de fer va començar a recitar. Ara només recordo una de les estrofes del poema, que deia:

infermera i artista, heus aquí un gran ideal,

amb bata blanca vestir-se i amb art alleujar el mal.

Mentre escoltava les seves paraules no reconeixia que aquell text l’hagués escrit jo; no tenia res a veure. El meu text era gairebé lineal i ella va donar una  entonació i una força a cada paraula que pronunciava que va aconseguir crear un clima poètic impensable d’altra manera sense la seva interpretació. Els comensals vàrem quedar seduïts i els aplaudiments van ser esplèndids i lògicament la Isabel en va sortir ben  emocionada.

Algunes persones van preguntar qui l’havia escrit, aquell poema. “La Rosa”, va dir-los la Júlia. Em volia fondre, és curiós, però em sentia avergonyida; sabia que el mèrit no era pas meu. Era conscient que la màgia d’aquell moment l’havia creat ella amb la seva viva interpretació de les paraules, que, només escrites, deien poca cosa.

Paelles i calçotades

El meu germà s’estava construint una casa en una urbanització als afores de Terrassa, en concret a la carretera de Martorell. Tenia feta la planta baixa, que consistia en un local bastant gran equipat també amb una llar de foc i durant el temps d’edificació de l’habitatge el lloc es va convertir en un espai ideal per anar-hi a fer xefles. Algunes vegades els companys de feina ens havíem organitzat per anar-hi tant a fer-hi paelles, carn a la brasa o calçotades.

Una colla de companys de la Mútua amb la paella (El Pi) 3-11-1974
Una colla de companys de la Mútua amb la paella (El Pi) 3-11-1974

En una d’aquelles trobades va venir la Júlia i mentre érem tots dins el recinte entaulats i amb la porta mig tancada perquè plovia, tot d’una la Júlia posant-se el dit índex vertical a la boca va fer “xissssst”, i tot seguit va dir “escolteu, escolteu la pluja!” amb aquell seu to de dona de teatre. I tots, si bé estàvem en plena xerinola, vàrem callar i ens vàrem convertir  en orelles. La pluja va agafar el protagonisme i ens vam centrar a  escoltar el ritme de les gotes quan tocaven a terra o en altres llocs, una música a la qual mai abans havíem parat atenció i de manera també col·lectiva allò ens va permetre descobrir quelcom més de la pluja. La Júlia va saber crear un moment no sé si dir d’introspecció, d’amor a la riquesa vinguda del cel o de quelcom més que transcendia l’amistat i el fet de compartir taula. Va continuar dient-nos “voleu que fem el so de la pluja nosaltres?”, i ens va indicar que piquéssim amb el dit índex d’una mà sobre el palmell de l’altra, i si ho proveu, aquesta acció, feta per un grup de persones, recrea el so de la pluja. Llavors també plovia dins del recinte on érem, però sense aigua i amb la llar de foc encesa.

“Què vols més?” 

Coses de la vida, la Júlia tenia una cardiopatia i amb el pas dels anys va perdre la vista. Deien que havia estat a causa de l’acció iatrogènica provocada pel tractament. Aquesta pèrdua de la visió la va obligar a haver d’anar a viure en una residència.

Per la meva feina vivia a Girona i algunes vegades quan baixava a Terrassa anava a fer-li una visita que ella sempre m’agraïa. Un diumenge que anàvem amb la meva mare i una meva amiga a dinar en una masia dels afores de Terrassa, vaig comentar-los que m’agradaria anar a buscar la Julia perquè dinés amb nosaltres i  així ho vàrem fer.

La Júlia estava contentíssima perquè, deia, feia temps que no havia sortit d’aquelles quatre parets. Totes les coses li feien il·lusió, la flaire de la natura, dels pins i de la cuina del restaurant. Agraïa el caliu del sol, la bona temperatura ambiental, el cant dels ocells i ens feia adonar de coses que a nosaltres ens passaven desapercebudes.

A taula li vàrem llegir la carta de plats perquè escollís el que li venia més de gust i també durant el dinar la vàrem ajudar tallant-li alguns aliments i apropant-li les coses que necessitava. Ella en cada gest que fèiem ens mostrava la seva gratitud i una vegada va dir: “Gràcies, que bé, moltes gràcies! Tu saps què és que allà a la residència et donin un plat que no saps que hi ha a dins i que et posis a la boca un tall d’una cosa que no t’agrada, com per exemple la pell del pollastre? Oh!, i les persones que tens al costat tampoc t’avisen.”

Amb la seva facilitat de comunicació era com si veiéssim una pel·lícula sobre una persona sense visió i les seves vicissituds quotidianes. Mostrava tant d’entusiasme per aquella sortida que també ens feia sentir bé a nosaltres i no per res en concret, sinó només pel fet d’estar allà present i gaudir de tot.  Després del cafè, la cambrera ens diu “voleu un tastet de licor?”, la Júlia va demanar-li que fos de crema catalana. Quan l’hi porten en fa un xarrup i tot seguit  amb  un profund sospir de satisfacció exclama “què vols més?”

És curiós, perquè aquesta frase m’ha acompanyat sempre i davant de qualsevol sentiment d’agraïment que de tant en tant ens fa sentir amb força la vida, m’afloren les paraules de la Júlia, que vénen acompanyades també d’una càrrega filosòfica. Fet insòlit, perquè aquesta frase va quedar consolidada entre alguns de nosaltres i no és estrany que silenciosament algunes vegades em digui a mi mateixa: “Què vols més?” També dins el bagatge de les meves vivències hi ha l’exclamació “ai, filla, que bé!”, expressió que també va arrelar i de la qual possiblement un altre dia parlaré.

Les facultats del meu avi Marià

El meu besavi Josep Massana tenia el motiu d’en Fraret perquè fins a l’edat de setanta anys va ser frare d’un convent del Bages. Em penso que pertanyia a l’orde benedictí, però de moment no ho he pogut confirmar. En sortir del convent va anar a viure a Castellfollit del Boix i es va casar amb Dolors Fontanet, que era de Fals, a la mateixa comarca, i tenia trenta anys. El meu pare explicava que la Dolors no era maca de cara però tenia un tipus que ho compensava tot. Considero que sempre va bé saber aquestes coses, especialment quan ens mirem la cara al mirall.

El matrimoni va tenir dos fills: Josep, que també es va fer frare, ell del convent de Sant Ignasi de Loiola, a Manresa, i Marià Massana Fontanet, el meu avi, que va néixer a Castellfollit del Boix l’any 1856 i es va casar amb Maria Prat, amb qui van tenir una filla, de nom Maria, com la mare, però la mare va tenir l’ensurt de contraure la verola i no se’n va sortir. L’avi es va tornar a casar amb Àngela Torrell, amb qui van tenir sis fills més.

 Alguns dels seus dots 

El meu pare explicava que l’avi, Marià Massana Torrell, tenia desenvolupades unes facultats que considerava que altres persones no tenien i deia que li venien heretades del seu pare, també pels coneixements que de paraula ell mateix li havia transmès i per la lectura d’un llibre especial.

Una de les particularitats de l’avi és que era saurí, o sigui, que sabia localitzar les vetes d’aigua que circulen pel subsòl i sovint hi havia persones que sol·licitaven els seus serveis quan volien construir un pou a la seva finca.

Per trobar aigua emprava el mètode de posar-se un tronc que tenia forma de Y a la cintura per sobre dels malucs i feia que sobresortís cap endavant la tija més llarga i amb aquest element es  passejava regularment per sobre del terreny que investigava, fins que l’eix del tronc li marcava un moviment ascendent, indicatiu que per allà sota hi circulava un ramal d’aigua. També podia saber amb més o menys certesa la profunditat que tenia el corrent hídric i també la direcció, tot i que deien que la composició de minerals que tenia el terreny els podia donar falsos positius. Actualment sabem que aquesta confusió la pot arribar a produir el bari.

Fer desviar una tempesta. Aquesta és una facultat que ens pot semblar més inversemblant, però deien que l’avi tenia un do. Explicaven que quan en Marià veia que s’apropava una pedregada i en especial si era el temps de la verema, intentava fer que no descarregués i malmetés la collita. Sortia al defora i es posava al costat d’unes pedres que tenia i amb una mena de ferros —deien que eren com si fossin ganivets— els alçava cap amunt en direcció a la boira amenaçadora, resava unes oracions —no s’entenien bé les paraules que deia— i, de fet, la boira s’allunyava. Els pares deien que li ho havien vist fer amb els seus propis ulls, però amb tot se’ls intuïa un punt d’escepticisme, com si no s’acabessin de creure que allò ho havia provocat ell.

Boires que semblen mànegues (Rosa M. Masana)
Boires que semblen mànegues (Rosa M. Masana)
Un camp xop d’aigua
Un camp xop d’aigua

No vaig preguntar als pares si sabien cap on manava desviar la pedregada. Penso que l’avi havia de tenir el suficient criteri i responsabilitat perquè les boires anessin a descarregar la pedregada a un camp de pastura o acabat de llaurar.

Trencar les angines. És curiós perquè aquesta tècnica la família l’ha practicat durant cinc generacions. Només fa uns quinze anys que s’ha deixat de fer i tot perquè ha estat suplantada pels antibiòtics.

Quan jo era petita sovint agafava angines que, a més, anaven acompanyades de mal d’orella. Recordo que el meu pare quan plegava de la vinya entrava a l’habitació amb un setrill de l’oli i un drap de cotó. La meva mare abans ja havia fet el diagnòstic mirant-me la gola.

Inspeccionant la gola (Fischer-Dückel, 1)
Inspeccionant la gola (Fischer-Dückel, 1)
Amígdala (Editorial Labor)
Amígdala (Editorial Labor)

El pare m’agafava el braç —recordo que era el dret—, posava el drap a sota per no tacar els llençols i tirava unes gotes d’oli a sobre el canell, a la zona del pols o radi i llavors amb seu dit polze i prement fort recorria l’avantbraç fins a passar pel sobre del plexe de l’articulació de l’húmer, cúbit i radi, zona altament sensible al dolor i en especial quan es tenen angines.

Penso que aquesta tècnica devia tenir alguna relació amb els vasos limfàtics que estan també vinculats amb les defenses de l’organisme —i sabem que en aquesta zona articular esmentada hi ha un bon paquet de nòduls limfàtics—, tot i que no puc donar cap argument al respecte.

A mesura que cada dia es repetia la  tècnica, el dolor en passar per l’articulació del braç també minvava i això era senyal que el procés infecciós s’anava resolent. A casa teníem el doctor Leandre Serra aconductat, o sigui, que se li pagava una quota mensual perquè vingués a casa en cas de necessitat. Per les meves amigdalitis no va haver de venir mai.

Curar d’espatllat. El fet d’estar espatllat és una dolència que no puc definir dins de cap marc patològic convencional. Té a veure, però, amb quelcom relacionat amb l’alineació de les vèrtebres de la columna espinal i la causa d’estar espatllat sempre era haver aixecat càrregues excessivament pesants que no s’adeqüen a la complexió física de la persona que els mou.

El diagnòstic de la dolència es feia de la següent manera: primer observant els símptomes que sovint eren de malestar general, cansament i una sensació d’opressió o dolor a la caixa toràcica. Seguidament es feia seure el pacient en una cadira amb les cames juntes tocant a terra i l’esquena recta i recolzada a la cadira. El curador li agafava els dits grossos de cada mà, li espolsava els braços fent un gest cap avall i els  tornava a aixecar fins a nivell de l’articulació de l’espatlla, o sigui, paral·lels als genolls. En aquesta postura mirava que els dos braços arribessin al mateix nivell, si no volia dir que s’estava espatllat.

El segon pas era fer posar el pacient dret amb els braços creuats per sobre del tòrax de manera que la mà dreta toqués l’espatlla esquerra i l’esquerra, la dreta. En aquesta postura el curador es posava darrere de la persona i agafant-la per sota dels braços l’aixecava i la sacsejava una mica, al mateix temps. Llavors era quan s’escoltava un crec-crec, el cruixir dels ossos de l’espinada, que confirmava que quelcom de la columna vertebral es posava al seu lloc.

Curar l’enyorança.

De ganàpia curant-me d’enyorament (imatge M.Carmen Cabo Téllez)
De ganàpia curant-me d’enyorament (imatge M.Carmen Cabo Téllez)

Quan una persona té angines o està espatllada ella mateixa s’ho coneix, però amb menys mesura sap interpretar quan el seu mal és degut a l’enyorament. Sovint són les persones que et coneixen qui ho saben veure. A mi em passava moltes vegades i eren els meus pares els qui deien: “Aquesta mossa sembla que estigui enyorada.”

I tenien un remei que consistia a portar-me a alguna de les rieres o llacs del Vallès Occidental o voltants de Terrassa si havia plogut i em feien tirar pedres a l’aigua. M’encantava fer aquesta activitat perquè era divertit i el meu germà m’havia ensenyat a fer saltar una pedra plana per sobre de l’aigua. Reflexionant sobre aquesta teràpia penso que havia de ser efectiva pel fet que t’adonaves que algú estava interessat a cuidar-te, a voler-te solucionar vés a saber què, en tot cas el que et produïa un sentiment de carència o d’íntim enyor.

Com a infermera considero que sovint hi ha malalts que a més de tenir un patologia concreta orgànica i diagnosticada, sembla que tenen quelcom més que no els acaba de permetre posar-se bé del tot. Potser és una situació d’enyor aquella dolència coneguda pels nostres avis, i la prova la tenim quan un pacient diu trobar-se més bé després que li hàgim fet les cures i conversat amb ell.

Potser estaria bé que de tant en tant anéssim amb els nens, adults o amb les persones grans a la llera d’un riu o a prop a tirar-hi  quatre pedretes. Segur que el gest seria guaridor d’algunes de les nafres invisibles acumulades dia a dia.

Dels sis germans que hem estat, un meu germà (e.p.d.) i una meva germana també han heretat algunes facultats semblants a les de l’avi Marià, però amb menys significança que les d’ell, perquè a més aquestes peculiaritats personals ara sembla que no siguin necessàries.

[1] Imatge feta per l’il·lustrador que signa F.P. i treta del llibre de la doctora Fischer-Dückel titulat Libro de oro de la mujer. La medicina al alcance de todos.