Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Una dependenta selectiva en la venda de sabates

Durant una temporada vaig despatxar els dissabtes a la tarda a una sabateria de la Rambla d’Egara de Terrassa. El propietari de la botiga estava a la caixa per cobrar als clientes. Un dia en va dir: Si et plau, em pots portar la cartera que tinc a la americana que esta penjada al magatzem.  Hi vaig anar i al posar la ma dins la primera butxaca palpo una cosa estranya, miro i era una pistola, la cartera la tenia a butxaca interna de la americana .

Li lliuro i va treure diners, suposo per donar canvi al comprador. El tema de la pistola amb va deixar intranquil·la tota la tarda, jo mateixa em vaig fer la pel·lícula de que el propietari de la sabateria o bé era un radical extremista o volia assassinar a algú.

 Estàvem a punt de plegar i amb veu baixa li vaig dir a la companya més veterana de la botiga. El senyor X , no recordo el nom, m’ha dit que anés a buscar-li la cartera i he trobat que a dins d’una butxaca hi tenia una pistola. Va respondre amb tota la naturalitat. Sí, perquè és detectiu privat. Menys mal li vaig respondre. Perquè va preguntar. Pensava que potser duia males intencions. Va riure.

Doncs bé, el que volia explicar és que tot hi la premissa de saber que treballant a casa d’ un detectiu amb revòlver, vaig gosar a no voler vendre unes sabates a un client sabedora que les tenia amb existència.

Abstracció del model d'aquelles sabates
Abstracció del model d'aquelles sabates

La no venda va anar d’aquesta manera, entrà un senyor a la botiga i em diu : Buenos dies señorita, queria unos zapatos como estos del escaparate. Les sabates que em va mostrar eren , segons el meu gust, horribles perquè eren cordades a un costat i teníem molta punxa. Per sort les sabates de l’aparador l’hi eren petites i em va demanar si tenia el seu número. Li vaig dir que ho anava a mirar al magatzem i sí, tenia el seu número i color. Però degut que a mi no m’agradaven vaig ensenyar-li d’altres models de més boniques. Cap d’ells va ser del seu gust, volia aquelles i prou.

La mateixa postura de no voler canviar d’ opinió envers les sabates que volia també l’adoptava jo i cadascú defensava el seu model d’ estètica cultural. Va marxar sense comprar les sabates i el més curiós es que aquell debat d’ estira i arronsa succeïa al costat mateix d’un detectiu privat que d’estar una mica al cas, hagués descobert que la seva empleada no volia despatxar unes sabates que estaven amb existència.

Aquesta anècdota no te res d’especial, però pot fer-nos veure que de joves adoptem actituds d’ auto afirmació, de tossuderia gairebé inamovibles, al reves del que succeeix quan fem anys, que veiem la majoria de coses d’una manera més relativa.

El cuc solitari

Era aproximadament la dècada dels anys 1960 que estava fent una guàrdia un dia festiu a la unitat d’infermeria de la tercera planta de l’antic edifici de Mútua de Terrassa, servei on hi havia ingressats malalts de medicina general i de cirurgia.

A l'esquerra antic edifici de Mútua (imatge de la Web de Mútua)
A l'esquerra antic edifici de Mútua (imatge de la Web de Mútua)

Una de les pacients ingressada era una senyora diagnosticada de parasitosi intestinal amb la certesa que tenia la Taenia solium, coneguda popularment com a cuc solitari allotjada a l’aparell digestiu i se li estava administrant un tractament específic, motiu pel qual li havien indicat que fes les deposicions a la cunya per poder localitzar la tènia quan aquesta fos expulsada.

Vaig tenir la sort que durant aquella guàrdia la senyora em va dir: “Em sembla que a la femta hi he vist algunes vetes del cuc.” Em vaig posar els guants i vaig investigar les deposicions i sí, efectivament hi havia els segments de la Taenia solium, però amb la sorpresa i, és per això que dic que havia tingut sort, però encara més la senyora evidentment, que vaig veure el cap complet del paràsit amb les seves quatre dobles corones en forma de ventoses que li permeten adherir-se a l’intestí, senyal evident de l’èxit del tractament. Una vegada vaig tenir el cuc net i dins d’un flascó, va ser l’admiració de totes les persones que fèiem guàrdia aquell dia, de la senyora que plorava d’alegria i dels seus familiars perquè aquesta vegada la tènia havia sortit sencera, amb el cap inclòs, que era el més important, ja que d’altra manera es torna a reproduir.

He considerat explicar aquesta experiència professional perquè actualment a les nostres contrades sortosament no és freqüent aquest tipus de parasitosis intestinals, però abans sí que ho era, perquè fins i tot en un dels llibres dels estudis d’infermeria de M. Usandizaga titulat Manual de la infermera y del practicante 1958 l’autor va donar força importància al tema de la parasitosi humana, al qual va dedicar una pàgina sencera per mostrar l’anatomia de la Taenia Solium, que adjunto.

Hi havia la dita de que quan algú estava molt prim, li diguessin: Sembla que tinguis el cuc solitari !

Imatge de la Taenia solium del llibre de M. Usandizaga
Imatge de la Taenia solium del llibre de M. Usandizaga

Revista Terme 2019

El passat dimecres dia 29 de gener de l’any 2020 el Centre d’Estudis Històrics de Terrassa, Arxiu Històric de Terrassa, Arxiu Comarcal del Vallès Occidental van presentar el número 34 de la revista Terme corresponent a l’any 2019. En aquesta ocasió a Editorial es tracta el tema del Patrimoni Cultural,  a Dossier de Sant Pere d’Egara i continuava amb diversos  temes  de caràcter històrics relacionats amb la ciutat.

Durant les exposicions dels articles fetes per Joan Soler (director de l’Arxiu Històric de Terrassa AHT) va comentar que després de 20 anys que Rosa M. Masana hagués escrit l’article Els constructors de la Xemeneia Almirall de Terrassa ara fes un segona crònica aportant noves dades de la xemeneia. Vaig restar sorpresa quan va indicar que havien transcorregut 20 anys, de fet l’anterior article va ser presentat a la revista número 14 amb el títol : Els constructors de la xemeneia de la Bòbila Almirall i en aquesta  segona ocasió correspon al número 34  que porta per títol : La Xemeneia Almirall, noves aportacions, més endavant  serà consultable en línia.      

                                                                                                                    

Amigdalectomia, una pràctica mèdica habitual als anys cinquanta

Es diu que una persona ha estat operada d’amigdalectomia quan mitjançant un procediment quirúrgic li han estat extretes les glàndules palatines o amígdales, òrgans situats sobre la part interna de la llengua, un a cada costat de l’úvula o campaneta.

Les glàndules estan formades per un paquet de teixit limfoide que mitjançant les cèl·lules macròfagues actuen fagocitant, o sigui, encapsulant i ingerint els possibles agents nocius per al cos humà que poden entrar per la gola. És per aquest motiu que en ocasions veiem formació de pus per sobre de les glàndules com a resultat de la lluita entre els bacteris i les cèl·lules defensives.

La paraula adenoide es refereix a les glàndules endocrines i en aquest cas fem indicació a les glàndules palatines. Per altra banda ectomia significa extirpació, d’aquí que la intervenció s’anomena adenoamigdalectomia. Sovint aquest tipus d’intervencions es feien de manera simultània també amb l’extracció de les anomenades vegetacions, unes estructures de teixit situat a la part posterior del nas, també conegudes com a carnots.

Làmina Spalteholz, Werner, veure a Notes
Làmina Spalteholz, Werner, veure a Notes

S’ha considerat explicar aquesta tècnica d’intervenció aplicada en la dècada dels anys seixanta perquè ara ja no es fa d’aquesta manera i així, doncs, es pot considerar una pràctica històrica en el camp de la medicina.

En aquesta ocasió comentaré un fet personal. De petita sovint tenia otitis i quan havia complert els vuit anys, el metge de capçalera de la familia va aconsellar als meus pares que fos intervinguda de les glàndules i dels carnots, motiu pel qual ens va adreçar a la consulta d’otorrinolaringologia de la Mútua de Terrassa.

El dia de la intervenció vam anar a la consulta a la tarda i jo sense dinar. Ens van cridar perquè entréssim i a dins hi havia el metge, la infermera i un senyor de baixa estatura però corpulent que també duia bata blanca. Van fer córrer un moble metàl·lic ple d’instrumental cap a un lloc on hi havia una cadira.

El senyor baixet em diu: “Vine, maca, seu a la meva falda.” M’hi assec i m’agafa els braços creuant-los l’un amb l’altre i amb les seves cames va immobilitzar també les meves en forma de creu, de manera que era impossible moure’m.

El metge em va demanar que obrís la boca; ho vaig fer perquè desconeixia de què anava aquella intervenció. Penso que em va posar un aparell per evitar que tanqués la boca. Vaig sentir com m’arrencaven, literalment, les glàndules, i quan van retirar l’instrumental de la boca vaig pensar que ja s’havia acabat aquell mal tràngol, però no. Seguidament van procedir a extirpar-me les vegetacions o carnots. La sensació era com si un ferro rasqués no sabia què per dalt del paladar i tenia la sensació que em faltava l’aire. Em van fer glopejar quelcom i van dir-nos que ens esperéssim a la sala.

M’havien acabat d’operar d’aquella manera que abans en dèiem en viu, o sigui sense anestèsia. Estava impressionada pel que m’havia acabat de succeir i sense paraules, perquè no podia parlar. La meva mare duia una tovallola i me la va donar perquè m’eixugués la sang que em sortia. Passada una estona va venir la infermera a la sala d’espera, es va mirar la tovallola i possiblement veient que la quantitat de sang era normal, ens van dir que podíem anar a casa i que no prengués res calent.

Només podia empassar líquids i aquests també em feien mal quan passaven per la gola. És curiós, però d’aquells dies recordo també la petita recompensa que vaig tenir després d’haver passat per aquella situació. Va ser el dia que la meva cunyada Jùlia, que festejava amb el meu germà Francesc, em vingué a visitar i em va portar un Dakar, pastís de xocolata que feia poc venien a la pastisseria del portal de Sant Roc de Terrassa i en aquells moments significava un verdader caprici poder-lo menjar. Va ser el primer aliment sòlid que vaig prendre després de tres dies només bevent líquids.

En aquell temps era bastant habitual que la mainada fos operada de les glàndules així com també els joves, especialment les dones, fossin intervingudes d’apendicitis, es considerava una cosa gairebé normal. D’aquesta intervenció me’n vaig escapar però la meva germana no. Amb el pas dels anys cada vegada més es valoren els beneficis i els inconvenients d’aquest tipus d’intervencions, sempre evidentment que no sigui del tot necessari practicar-les.

De fet, als humans no sé què ens passa, però els òrgans més accessibles són els que tenen més risc que siguin extirpats. Em refereixo en concret a l’ablació genital femenina i a l’operació de fimosi que es fan practicar alguns homes, quan en realitat la pell del prepuci està demostrat que també acompleix una funció.

L’any 2005 a la revista SciElo va ser publicat un estudi transversal que duia per títol ‘Asociacion entre amigdalectomia, adenoidectomia y apendicitis’, en què els autors afirmaven que hi havia relació entre elles i en base a la vinculació existent amb el sistema immunitari de l’organisme, tot i que manifesten, en la línia d’altres investigadors, que caldria disposar de més estudis en aquesta línia.

Notes


[1] Spalteholz, Werner. Atlas de Anatomia Humana, tom III 2a ed. Barcelona: Labor, 1963.