Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Dones propietàries de terres de conreu a Terrassa l’any 1723

Durant la consulta de documents al Arxiu de la Corona d’Aragó de Barcelona, vaig tenir a mans ‘El cadastro de la vila de Terrassa 1723-1724’ on hi constava que 79 terrassencs eren propietaris de terrenys agrícoles, 63  eren homes i 16 dones .

El tema va  ser del meu interès  perquè al llibre Dones emprenedores, Palafrugell (1857-1914) volum I i II editats l’any 2013 i 2016, hi vaig escriure  una breu ressenya  de dones palafrugellenques  que tenien  propietats, per la qual cosa vaig registrar algunes  dades d’aquell document que ara he considerat presentar-les en aquest bloc.

Abans d’ esmentar el nom de les dones propietàries  comentarem alguns fets relacionats  amb la recapta  d’impostos. L’any 1713 van entrar a Terrassa les tropes borbòniques de Felip V, esdeveniments descrits  a Comissió del 4 de setembre de 1713. Els fets. Terrassa a començament del segle XVIII, en base a aquesta lectura hem sabem que  durant aquells anys va  entrar en actiu  la figura del agrimensor o geòmetra del reial tribut del cadastre, professional  dedicat a mesurar  els terrenys amb l’ajut d’un aparell anomenat groma, dels que en feia  esquemes tipus mapes i descrivia les  característiques morfològiques i funcionals del camp. Tasca molt necessària per  desprès  poder aplicar els  corresponents tributs .

 A Catalunya els Impostos  van ser  regulats pel ‘Real Decreto’ del 9 de desembre de l’any 1715 coneguts com a Cadastre de José Patiño per ser la persona que va activar aquest procediment. S’havien de  pagar tributs per la possessió de cases, terres, boscos, molins, per tasques d’ artesanat, i també els menestrals i els jornalers.

El pagament del delme contributiu, el 10%, havia de ser proporcional al ‘importe ganancial’ derivat dels fruits del camp, del comerç, la industria, les activitats de banca i professions liberals. El responsable de la cobrança era el ‘Intendente del Ejercito y Principado de Cataluña’. L’any 1716, Catalunya va pagar  1.500.000 pesos i degut a les queixes que hi va haver, l’any 1720 va ser reduir  a 741.404 pesos, la aportació que feia Catalunya al Estat era del 37’5% .

En temps més moderns  Joaquim Nadal, polític, durant una ponència celebrada l’any 2014 esmentava a Agustí Alcoberro  recondant que l’increment contributiu havia estat d’un 7,5 de més.  Eduardo Escartin, 1981 persona també dedicada a la politica parlava  dels gravamens que Catalunya havia de lliurar al Estat.

L’any 1735 van ser van ser incloses al pagament de tributs les terres de pertinença eclesiàstica i van  continuar seguint lliures de pagament els grans propietaris  que disposaven de terres foranes.

 Relació de les terrassenques propietàries

Al cadastre de l’ any 1723  de Terrassa hi  consta que  hi havia setze dones propietàries de camps que disposaven de quarteres productives i  eren :

Maria Aimós, Marianna Masmitjà, Criteria Coll, Marianna Briefens o Brichfeus, Marianna Font, Marianna Escoder o potser Escuder, Anna Escoder, Vídua de Coloma, Eulalia Comelles , Anna Rovira, Marianna Ferres, Madrona Bastart -consta que disposava d’un molí i aigua per regar- , Maria Ramon -consta que tenia quatre fills- , Anna Roure i Agnès Tiana.

Esquema de la demarcació de Terrassa
Esquema de la demarcació de Terrassa

Referent a les possessions de camps o de terra campa, a més del nom del propietari també hi constaven el nombre de  quarteres , la seva situació geogràfica que descrivien com a sol eixint, migdia , tramuntana, ponent o mestral, quins eren els seus veïns o si el camp feia llindar amb terres foranes.

També era quantificat el grau de productivitat de la terra campa, dels fruits que donava una quartera i mitja per cada quatre quarteres i la qualitat de la terra catalogada com alta, de primera, de segona o de tercera qualitat i si es tractava de bosc.

Consta que alguns camps donaven fruits a anys alterns i que les collites solien ser de blat, sègol, espelta, civada, oliveres i vinya i també topònims com: mas dels Cors, mas Pou, camp de en Roure, camp d’en Vinyals, camp d’en Colomer, casa Pou, moli d’en Bosch i camp de la riera posseïda per Reial segrest.

 En quan el veïnatge hi ha descrits aspectes com: camp del convent, prop d’un marge, de terra plana , prop d’una casa, d’una riera, de la riera de la vila, prop a un corral , a un torrent, al torrent del batlle, al torrent de Vallparadís, del camp de la hera, el campet, amb el nom d’algun propietari, l’ hort de la Sebastiana, hortes velles, el torrent de migdia, a la clota de les basses, del barranc del pont, del barranc de la Rassa, del torrent o d’en Pou, prop d’un camí ral, del camí d’anar al Convent de Sant Francesc dels Pares Recolets a l’església de Sant Pere, del camí que anava de la vila a la església de Sant Pere, el camí de la Figuera, el que anaven a Sabadell o a Matadepera, Mura, Olesa, Montserrat, Martorell , Rubí , el camí que anava a Sant Feliu, el camí que anava a la part forana i en ocasions també hi constava al camí que anava a una sembradura muntanyosa.

Composició feta per Francesc Massana
Composició feta per Francesc Massana

La tinença d’ habitatges també  havia de contribuir i constava si eren propis d’us particular o de lloguer i considerant que no estesin en estat ruïnós. Relacionant amb  activitats econòmiques consta l’arrendament d’un hostal per un any, per disposar d’ un l’estanc d’aiguardent, per la primera i segona part de la pesca , per la fleca Morena i la fleca Blanca, per la carnisseria, la mesura, i per dues parts de la verema.

Vàrem observar que havien de pagar impostos sense concretar per quin motiu, Magdalena Pijoan, Catalina Martí, Marianna Bonvilar i Victòria Tapies.  Consta també que hi havia cases de canallers i de gaudils.  A les propietats que havien estat confiscades desprès de la Guerra de Successió rebien el nom  de Reial Segrest.

 Els documents revisats també  hi constaven el següents carrers : Plaça, Font Vella, Cremat, Raval, Major, Vall, Rutlla i Rassa. Hem vist que residien a la Plaça, Maria Torroella, Madrona Bastart i Maria Amat. Al carrer del Vall, Mariana Brufens, Mariangela Bou i Esperança Marsal que era vídua, com la majoria de dones propietàries, tenia un fill anomenat Joan Marsal, o sigui que ella preservava el cognom del marit com també podria haver succeït en altres de les dones esmentades. Aquestes dades són interessants perquè ens mostren el nucli de la població de Terrassa a principis del segle XVIII.

 El nombre total de fadrins que tenien els amos era de 11 i respecte al nombre de animals de carga i bovins consta que havia entre matxos i mules 32 caps , 21 burros, 2 bous i 6 vaques.

Degut que també vàrem recopilar els noms del homes que  disposaven de  propietats i pagaven tributs l’any 1723, s’ha considerat  adjuntar un   llistat  en format PDF,  es pot consultar a:  homes propietaris

La xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa

La Associació del Museu de la Ciència i de la Tècnica i d’Arqueologia Industrial de Catalunya va publicar l’article que li varem lliurar al Butlletí de l’entitat número 73 del juliol del 2012 l’ article titulat: La xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa en base a la donació que els hi havien fet del nivell de bombolla d’alcohol i el centímetre metàl·lic enrotllable que pertanyia a Marià Masana Ribas, el mestre d’obres que junts amb els seus treballadors havia edificat la xemeneia industrial de la bòbila  Almirall  que havia estat Rècord Guinnes l’any 1991.

Vàrem cedir aquests elements perquè en Marià sempre els portava amb ell, fins i tot el dia que va tenir l’accident de moto que li va costar la vida, va ser el seu germà Francesc que anava al darrera seu amb una altre moto qui els va recollir i va guardar fins també el seu traspàs. Va ser la seva muller Jùlia, la neva cunyada, qui me’ls va donar i també vaig tenir guardats durant molt de temps, fins que finalment van ser cedits al Museu de la Ciència de Terrassa.

Per llegir l’article de dues pàgines clicar a:  maria-masana-museu

Al final de l’article, a notes, citem a Francisco Gálvez  i el seu heroic gest  per intentar salvar a una noia, en tenim una crònica feta que es pot llegir a:  Un heroico albañil ….

Butlletí Museu de Ciència i Tècnica
Butlletí Museu de Ciència i Tècnica

La posada de bandera a dues emblemàtiques xemeneies industrials de Terrassa

Terrassa te inclòs en el patrimoni històric-arquitectònic-industrial diversos edificis modernistes i d’altres de singulars  característiques  així com les xemeneies industrials que  han estat preservades. Durant l’ apogeu industrial  Terrassa va arribar a tenir fins a 200 vapors majoritàriament d’ empreses  tèxtils i també algunes bòbiles de totxos.

En aquesta ocasió volem presentar unes imatges del dia que van  finalitzar  les obres  de  dues  xemeneies terrassenques  que  a la vegada son considerades emblemàtiques  de la ciutat, també  esmentar quelcom d’elles.  Una de les  xemeneies es  de la empresa tèxtil modernista  Aymerich, Amat i Jové  (1908) i l’altra  la de la bòbila Almirall  edificada l’any 1956 o sigui que les separen 48 anys de diferencia.

Vista general del vapor Aymerich, Amat i Jové
Vista general del vapor Aymerich, Amat i Jové
Vista general de la bòbila Almirall
Vista general de la bòbila Almirall

Posada de bandera  

Pel fet que parlen de l’acte de final de les obres, comentar que el costum de posar una bandera al cap de munt d’una obra quan aquesta es donava per finalitzada,  te  el seu origen a la Edat Mitjana degut que quan es feien grans edificacions com podien ser esglésies o catedrals posaven un drap a la part més alta de l’obra perquè els servis d’orientació envers la intensitat de les  ràfegues  i direcció del vent.  Hem de considerar que les  bastides  i els sistemes de protecció personal  no havien, potser, de tenir la seguretat  d’avui dia.

Aquest costum es va  mantenir en el temps i  quan una obra es donava per finalitzada  al cap de munt s’hi posava una bandera, però  sempre amb la premissa  que cap dels treballadors hagués  sofert un accident o perdut la vida i a la vegada era un indicatiu d’obra finalitzada.

També hi havia el costum que quan la obra es donava per acabada  feien  un  dia de mitja festa i el constructor invitava al treballadors a fer un esmorzar o dinar. A les fotografies que presentarem veurem els treballadors de l’Aymerich i de l’Almirall enfilats a dalt la corona de la xemeneia en motiu de la posada de bandera. Desconec com van celebrar l’acabament  de les obres de l’Aymerich però,  de la xemeneia de la bòbila Almirall si que sabem  van fer un esmorzar a dalt la plataforma.

Dia de la posada de la bandera a l'Aymerich, sembla que a dalt hi ha quatre persones
Dia de la posada de la bandera a l'Aymerich, sembla que a dalt hi ha quatre persones

La empresa disposava d’un superfície fabril  de 11.000 metres quadrats i de lluny es veu sobresortir la xemeneia  encarregada de succionar  els fums de dues caldera  generadores de vapor de la marca  Babcock & Wilcox  disposa d’una peanya  octogonal d’uns set metres d’alçada i  un fust tron cònic  de trenta vuit metres , en total  la peça s’eleva  fins a 42 metres. Disposa d’un túnel de tiratge de gran envergadura que  uneix la caldera amb la xemeneia i per on hi pot passat una persona dreta.

Aquest vapor  acomplia tots els processos industrials necessaris des de que entrava a la fàbrica  la matèria primera  fins aconseguir els diversos teixits de llana acabats , només els hi era necessari  passar per les cosidores d’errades que revisaven les peces per si hi havia alguna imperfecció  i solucionar-la, feina que feien les dones a casa seva sovint formant un petit taller de noies aprenents. Roser López va fer un article titulat L’ofici de Cosidora d’errades.[ii]

Detall de la part distal o corona de la xemeneia Aymerich,Amat i Jover
Detall de la part distal o corona de la xemeneia Aymerich,Amat i Jover

Vista una fotografies feta des de la base de la xemeneia per la seva part interior veien que les  escales de gat que pugen fins a la corona estan totes collades a una mateixa cara de la paret .[iii]

La bòbila Almirall

La bòbila Almirall data de l’any 1910 fundada per l’empresari  Jaume Almirall i Poch situada a  la Gran Via,  avinguda Àngel Sallent actual  i com el seu nom diu elaboraven totxos per la construcció. Més endavant es va ocupar del negoci un fill d’en Jaume, Francesc Almirall que entrada la dècada dels anys seixanta degut  a la arribada de la  immigració i la forta demanda de material per la construcció va haver que incrementar la capacitat de coure el material posant en funcionament un altre forn.

Posada de bandera a la xemeneia Almirall
Posada de bandera a la xemeneia Almirall

Per la qual cosa també s’havia de construir una xemeneia més gran que la que tenien que garantís  el  correcte tiratge  dels forns que havien de cremar 10,9 tones de carbó al dia.  Va demanar que li fes l’obra a Marià Masana, contractista d’obres que feia treballs a per la empresa.

Les obres van començar a finals de l’any 1955 amb el mestre d’obres Marià Masana, els dos paletes  Lucas Pérez i José Fauquet i els dos manobres Paulino Carbajal i Francisco Gálvez, finalitzant  la edificació el mes de juliol de l’any 1956.

Les característiques de la xemeneia són:  Fust troncònic de 63,25 metres d’alçada i equipada  d’una escala exterior helicoïdal de 207 graons que pugem fins a dalt d’una plataforma des de on es pot contemplar tot Terrassa. Per més detalls tècnics i de les persones que la construir es pot  consultar la publicació a Terme núm. 14 de l’any 1999.

Detall de la part distal o coronació de l’Almirall

L’any 1991 desprès de presentar un complert expedient al Llibre Guinness dels rècords mundials, la xemeneia Almirall va  ser mereixedora  del record mundial en esser  considerada la xemeneia industrial  feta de maons de terra cuita vermella  amb la escala de cargol més alta del mon.

L’any   van fer una enquesta als lectors del diari el País per saber quines eren les escales que consideraven més boniques de qualsevol lloc del mon, l’escala de xemeneia  Almirall va obtenir el segon lloc de la puntuació.

 

 

 

 

Notes


[i] Terrassa, Patrimoni Industrial, pàgina núm.30. Ajuntament de Terrassa,1999,
[ii] Roser López Monsò. L’ofici de Cosidora d’errades. Terme 2010, es pot localitzar l’ article  enllaçat a Sargir mitjons i pilotar avions de Rosa M. Masana. http://www.rosammasana.com/?p=4240  i clicar sobre  Roser López.
[iii] Un contractista d’obres va comentat que les escales de gat era millor col·locar-les  intercalades  entre un costat i l’ altre del fust intern de la xemeneia  per evitar la sobre carga  a un sol costat i possibles deformacions de la estructura.  L’Aymerich  les te col·locades a una sola cara  del fust  intern i es preserva amb bones condicions.

Les 24 xemeneies industrials de Terrassa sumen 751,16 metres d’edificació.

Generalment coneixem la historia de les ciutats per el que s’ha deixat escrit i amb menys freqüència pels edificis que han restat dempeus, en aquest sentit Terrassa és bastant afortunada perquè disposa d’un gran ventall d’ elements arquitectònics i arqueològics protegits inscrits al Patrimoni Històric i Artístic de la ciutat.[1]

En referència al tema de les xemeneies industrials, dir que a l’esmentat Patrimoni hi destaquen les següents xemeneies: Vapor Aymerich, Amat Jover, Saphil o Anònima, Vapor Busquets, Vapor Amat. Bòbila Almirall, Terrassa Industrial, Gorina i Grau i Auxiliar, que junt amb les altres setze que en conjunt amiden 751,16 metres pugui ser Terrassa, una ciutat de 72, 2 Km2 qui disposi d’un major tram de construcció vertical feta amb maons de terrassa cuita vermella.

Aquesta singular particularitat la podria fer capdavantera en quan a la disposició de construccions industrials visibles de lluny de diversos punts de la ciutat, a vol d’avió o actualment també amb drone, aquests elements són com penyores dels vapors fabrils del tèxtil on els nostres avis o pares a toc de sirena hi entraven.

Adjuntem una imatge treta de una lamina emmarcada que hi havia a un despatx de la Escola Industrial de Terrassa cap a l’any 1990. Era de poca qualitat però Francesc Massana l’ha sabut arranjar permetent-nos veure la ubicació i el nombre de vapors que hi havia a Terrassa l’any 1929, es considera que n’havien existit fins a 200 en diferents espais de temps.

Situació del vapors a Terrassa a l'any 1929. Imatge Escola Industrial, arranjament Francesc Massana
Situació del vapors a Terrassa a l'any 1929. Imatge Escola Industrial, arranjament Francesc Massana

 Volia fer una pinzellada història envers el perquè del desenvolupament industrial terrassenc i especialment tèxtil, però aquest és un tema molt extens que s’allunyaria d’aquest resum, si que podem dir quelcom de la pregunta que ens havíem fet, de com es va proveir la gran quantitat ma d’obra per fer funcionar els nombrosos vapors de la ciutat a partir ja de mitjans del segle XVIII. Algunes dades ens les aporta Pedro Voltes en un text relacionat amb la Guerra de Successió, no vaig enregistrar el títol del llibre, si el localitzo l’esmentaré (1990, p. 228).

“Esta inflación catalana del tiempo de guerra continuo después de 1714, corregida y aumentada, como siempre ocurre con las inflaciones, y ayudó decisivamente al conocido proceso de que los ricos fuesen más ricos y los pobres fuesen más pobres; verbigracia, que cristalizasen muy polarizadas y contrapuestas una burguesía y un patriarcado adinerados y un proletariado cada vez más alienado, que no tardaría muchos lustros en integrar las legiones de obreros de las fábricas.

Vaig localitzar la cita quan estava fent un article basat en una Pragmàtica de l’any 1723 que tractava sobre la manera de vestir, tipus de teixits i ornaments que estaven permesos usar.[2]

Donar rellevància a les xemeneies de Terrassa

Amb data 21 de juny de l’any 2011 vaig lliurar un esquema amb les vint-i-quatre xemeneies industrials de la ciutat al batlle senyor Pere Navarro per demanar-li si els serveis tècnics d’arquitectura podien confirmar si l’esmena que els hi lliurava de les xemeneies posades en escala segons la alçada i en podien fer un certificat.

Esquema de les xemeneies de la ciutat, certificades per l' Ajuntament
Esquema de les xemeneies de la ciutat, certificades per l' Ajuntament

L’objectiu era saber si podien inscriure al Llibre de Records Guinness la ciutat de Terrassa com a vila que tenia preservades el major nombre de metres de xemeneia industrial construïdes amb l’ajut del taulaplom empat maons aplantillats de terra cuita vermella, la majoria d’ells fets amb el sistema de plantilles de fusta i manuals.

El certificat que em va fer arribar l’Ajuntament a mans, no recordo perquè no els vaig utilitzar per adreçar-lo a Guinness, possiblement un dels inconvenients era que vivia a La Bisbal d’Empordà i era difícil venir a Terrassa a partir que va mancar la meva amiga M. del Carme Cabo Téllez, altre motiu era que havia d’anar a Sabadell a comptabilitzar els metres de xemeneia industrial que disposen. Possiblement la nostra veïna ciutat sabadellenca sigui la única que ens podria superar en nombre de metres d’estructura vertical industrial.

Ara que em remogut el tema qui sap si li podem donar una nova empenta alguns de nosaltres. Una altra solució seria que inscriguessin a Guinness les xemeneies del Vallès Occidental.

Notes


[1] Patrimoni històric i artistic de Terrassa. Ajuntament de Terrassa.  Arxiu Municipal.

https://arxiumunicipal.terrassa.cat/afons.php?id_menu=70

(2) Rosa M. Masana. Normes sobre vestuari en una pragmàtica del 1723  http://www.rosammasana.com/?p=6624