Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Ramon Pagès Gimó, mestre d’obres

En una ocasió vam parlar del mestre d’obres terrassenc Ramon Pagès Gimó ja que Marià Masana Ribas havia fet d’aprenent de paleta a l’empresa de construcció Pagès. Aquests coneixements més tard li van permetre establir-se també com a mestre d’obres i edificar la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa, catalogada per Guinness com la xemeneia amb escales de cargol més alta del món.

Ramon Pagès, el primer a la dreta i el tercer és Josep Arnau
Ramon Pagès, el primer a la dreta i el tercer és Josep Arnau

Darrerament he localitzat en un arxiu particular dos fulls amb notes escrites a mà amb les respostes a algunes preguntes que havia fet a Dolors Figueres Carreres, vídua de Ramon Pagès, sobre l’activitat de mestre d’obres del seu marit. Hi explicava que el pare d’en Ramon, Joan Pagès Oliveres, era fill de Celrà (Gironès), que tenia una germana religiosa del convent de Sant Josep de Terrassa, al carrer Concili Egarenc, conegut per les Germanes Josefines.  La institució va decidir ampliar les dependències i potser per referències de la religiosa van contractar per fer les obres Joan Pagès.

Joan mentre residia a Terrassa festejava amb una noia amb qui més tard es va casar i van tenir quatre fills, el més petit dels quals era Ramon, nat el dia 23 d’octubre del 1914, a qui van posar el nom del pare.

Dolors Figueres recordava que el pare del seu marit havia edificat el quarter de la Guàrdia Civil de Terrassa, al carrer Sant Leopold, també la caseta dels peons de camins de la Mata, ara convertit amb Centre de informació Col d’Estenalles,  i en companyia de Pere Ferran també havia edificat el cinema Recreo.

Sobre el seu marit la Dolors va escriure: “Ell volia fer de policia, però un encarregat del seu pare li ho va treure del cap.” Desdit d’aquest ofici, es va matricular a l’Escola d’Arts i Oficis de Terrassa, en què entre les assignatures hi havia dibuix lineal i dibuix industrial, matèries que en Ramon dominava. (3) Els estudis els va fer durant els anys 1933 i 1934, i va coincidir amb Josep Arnau, Tarzan de malnom, que també es va establir com a mestre d’obres i va gaudir de popularitat.

L’any 1936 en Ramon va ser cridat per anar al front i quan va tornar el seu pare feia un any que havia mort, als 52 anys. Ramon llavors es va posar al capdavant de l’empresa del seu pare perquè a més a Terrassa hi havia una forta demanda de construcció.

Dolors en referència a l’empresa comenta que la va portar “junt amb uns homes que havien sigut de la confiança del seu pare” i amb un d’ells, Ferran Pagès, que no eren de família, van formar societat. Encara recordava el nom d’un dels treballadors d’aquella època: Antonio Villena.

Nota manuscrita de Dolors Figueres Carreres
Nota manuscrita de Dolors Figueres Carreres

 Dolors Figueres era cinc anys més jove que en Ramon, vivia al carrer dels Àngels, 28, i era molt amant de la música, motiu pel qual va cursar la carrera de piano. Quan es van casar van viure al carrer Watt, 32-33, i van tenir tres fills. Amb nostàlgia, Dolors explica que eren un matrimoni molt avingut i que la seva mort li havia deixat un buit molt gran. Ramon va morir el dia 23 de gener de l’any 1993.

Ramon Pagès, Dolors Figueresb i una altre persona pujant a la xemeneia Almirall(imatges cedides per D. Figueres)
Ramon Pagès, Dolors Figueresb i una altre persona pujant a la xemeneia Almirall(imatges cedides per D. Figueres)

Entre les diverses construccions que havia fet a Terrassa, Dolors recorda la remodelació del vapor Terrassa Industrial, construcció de la fàbrica Freixa situada a la carretera de Montcada; la fàbrica Sanllehí, dissenyada per l’arquitecte Joan Baca coneguda popularment per la Anònima; la fàbrica La Magdalena —el propietari era Joan Mach— l’any 1944, (2) obra en què van treballar Marià Masana i el seu amic Adolf Orta;[1] la reconstrucció de l’Asil Busquets (1951 aprox.), el magatzem de Can Fornell i la llar d’infants del carrer Pla de l’Ametllera (1954-1955).

 Notes


[1] Adolf Orta Ribera va néixer a Terrassa el 27-5-1925 i vivia al carrer Blasco de Garay. Va treballar uns dies en la construcció de la xemeneia Almirall suplint José Fauquet, que estava de viatge a Saragossa.

(2) Informació complementària de la fàbrica  de filats La Magdalena

(3) Per veure  imatges i dibuixos d’en Ramon Pagès

Un poema de Julio Giménez, 1954

L’any 2016 un grup d’infermeres junt amb la Delegació del Col·legi d’Infermeres del Vallès Occidental vàrem celebrar el Dia Internacional de les Infermeres, i entre els actes s’incloïa una visita a peu a dos antics centres sanitaris de la ciutat, el primer era al claustre de l’Hospital de Sant Llàtzer i la segona a l’antiga “Ciudad Sanatorial”, que està a les afores de Terrassa i que era un sanatori antituberculós, que posteriorment va ser anomenat Hospital del Tòrax de Terrassa. Desprès que aquest fos clausurat l’any 1985, va ser transformat en el Parc Audiovisual de Catalunya.

Vull comentar que l’any 2013 vaig editar quatre exemplars d’un llibre titulat La Escuela de Enfermería del Hospital del Tórax de Terrassa, 1976-1980. Datos históricos del Hospital, 1952-1986, edició que també vaig incorporar a la xarxa d’internet on hi poden tenir accés les persones interessades.

A la darrera pàgina de l’esmentat llibre hi vaig posar la poesia feta per un malalt ingressat a l’antic Sanatori, poema que em va arribar a mans l’any 1978, quan m’ocupava de la direcció tècnica de l’Escola d’Infermeria d’aquest centre aleshores ja anomenat Hospital del Tòrax de Terrassa. La poesia l’havia escrit Julio Giménez, que la va titular Todo es mentira. Va ser impresa i publicada a la revista Ventanal número 1 del mes de maig de l’any 1954 al mateix Sanatori.

Aquare·la de Teresa Jordà (1) amb una imatge modificada cedida per Ferran Lloveres
Aquare·la de Teresa Jordà (1) amb una imatge modificada cedida per Ferran Lloveres

Quan vaig llegir la poesia de Julio Giménez vaig experimentar una intensa emoció, perquè a la vegada em feia situar en un capvespre ventós, veient un jove malalt a dins el llit intentant trobar consol al seu sofriment. Vaig voler guardar-me una còpia d’aquell poema.

El fet més insòlit i a la vegada emocionant en relació a la història d’aquesta poesia, va ser que a la celebració abans esmentada hi va assistir i participar l’infermer Joan Vila, que havia estat alumne de l’escola d’infermeria de l’Hospital del Tòrax.

Va ser la infermera Carme Ramon qui em va comentar que quan van visitar el recinte extern de l’Hospital del Tòrax, en Joan s’havia situat a dalt de les escales de l’entrada a l’Hospital, i va llegir amb entonació el vers que havia escrit Julio Giménez, i va despertar gran emoció entre els assistents.

Si observem la seqüència d’aquests esdeveniments ara històrics, podem veure que van ser  fascinants per la manera com van succeir: Julio Giménez escriu un vers l’any 1954, una infermera, Rosa M. Masana, l’any 1978 llegeix el poema, li agrada i el guarda, i després, transcorreguts 62 anys des que havia estat escrit, l’infermer Joan Vila l’any 2016 en una diada d’infermeria, va decidir llegir l’esmentada poesia a un grup d’infermeres, i per més coincidència del fet, el va recitar a la mateixa entrada principal del que va ser el Sanatori de Terrassa, lloc on en Julio va estar ingresat i va escriure el que sentia en aquell poema.

Sense que hagués estat una acció organitzada, les infermeres assistents a la diada van tenir ocasió de redescobrir l’emoció que un dia va experimentar un malalt deixant-la escrita per sempre, vivència o emocions que qui sap si potser altres malalts també experimentaven, però donada la seva joventut i/o la falta de coneixements, no les van escriure. O tal vegada hi ha poemes i escrits que no han arribat mai a les nostres mans.

Hem de considerar que aquest poema llegit de forma improvisada a les portes del centre sanitari on va ser escrit, configura un fet bastant insòlit que podríem considerar com una deferència d’aquells/elles infermers/eres del Vallès Occidental envers el poeta, recordant l’anhel d’aquell malalt i poeta anònim que en somnis buscava Estimar, Sentir i Viure.

Presentem la poesia :

Todo es mentira

La noche, abismo sin fondo, de tiernas ansiedades, comparte la soledad inmensa del poeta y le brinda, generosa, el consuelo de un ensueño que mitigue suavemente su dolor.

La brisa murmura su canción llena de ritmos de silenciosos y rumorosos ecos…

Y el follaje –misterioso como el de una deidad pagana– se entreabre, susurrando a la luna su dulce confidencia de amor.

¡Sueña! ¡Vive! ¡Goza! Parece decir el murmullo de sus voces sin palabras.

¡Ama! ¡Siente! ¡Sueña! Y el poeta percibe una sombra que se acerca a su lecho solitario hecho de sueños, nubes, espumas y pétalos de rosa.                                                                                                              

Entre somnis
Entre somnis

Ya se ve.

Se hace forma.

 Es su Musa, que se viste de Estrella y en su frente se posa.

El destello de un rayo la transforma en Mujer.

Divina por sus gracias, que invitan al Amor ­–sentimiento que nos eleva a la cima de los sublimes anhelos y nos hunde en los abismos de los torpes deseos.

El silencio hecho eco repite las voces incitantes de la brisa, que se abre como un surco en el viento, sobre un fondo de ramajes oscuros recortados del paisaje que iluminan estrellas y luceros.

 ¡Sueña! … ¡Ama! … ¡Goza!… dice una y otra vez el vientecillo gentil que estremece las hojas sin despertar a los alados moradores de sus ramas altas envueltos en las sombras clandestinas –

 ¡Goza!… ¡Siente! … ¡Sueña! ¡Sueña!

Mecido por las voces de la brisa el poeta se durmió y soñó.

Pero su sueño fue tan breve ¡como un instante de la vida misma!

El viento, cómplice del momento de placer por su silencio, dejó oír un suspiro que se perdió en la noche, que agoniza mientras lloran los árboles sus lágrimas rotas de rocío, gemelas de las que vertió el poeta en el erial de sus noches sombrías, mientras del corazón surgían las ardientes notas de una queja hecha versos y escritas con su sangre.

Y es la estrofa de fuego de un poema, que nació con la Aurora misteriosa, como un canto de cisne moribundo que despide a la amada con el mudo reproche de su pena de amor….

 ¡Soñar! …. ¡Vivir! … ¡Gozar! …. ¡Todo es un sueño!… ¡Pecar! …. ¡Sufrir! …¡ Morir!… A pesar del poeta…. ¡Es la única verdad!

 Julio Giménez, 1954

Quan vàrem demanar a la Teresa Jordà si podíem emprar la seva aquarel·la, ens va  comentar també que l’obra duia per nom Trau i pigment,  afegint-t’hi el concepte: El trau deixa entrar la llum i el pigment enfosqueix. En algunes de les obres de la Teresa Jordà hi podem veure reflectida la dualitat, l’ambivalència que sovint observem a diversos fets, llum i foscor, ruptura i sutura, contracció i expansió, certesa i mentida  com diria el poeta.

Ampliació de la informació

Interessant-nos en poder obtenir una mica més d’història d’en Julio Giménez, vàrem sol·licitar informació a l’Arxiu Històric Comarcal del Vallès Occidental (AHCVO) perquè teníem coneixement que guardaven alguns documents procedents de l’antic Sanatori antituberculós i posteriorment Hospital del Tòrax de Terrassa. Ens van respondre que no disposaven de les històries clíniques dels pacients, però que podien fer alguna gestió per intentar trobar informació del pacient Julio Giménez.

La sorpresa ha estat gran degut a que en data 17 de desembre d’aquest any 2021, vàrem rebre un comunicat de l’AHCVO notificant-nos que des de l’Arxiu de la Direcció de Serveis del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya els havien lliurat la següent informació:

Doroteo Julio Giménez Soto, jornaler de 31 anys d’edat havia ingressat per primera vegada al Sanatori el dia 17 de novembre de l’any 1952. Consta el número 287 que podria correspondre a l’ordre d’ingrés al centre. Va ser donat d’alta, o sigui que va sortir de l’hospital  el dia 17 de juliol de l’any 1954, per curació clínica.

A una segona notificació de dades personals d’en Julio  i consta que era fill de Pedro Doroteo i de Maria  i natural d’Ourense -Galicia- i d’estat civil solter , quan va ingresar tenia el domicili  a la pensió ‘Rambla del Centro, 34′ de Barcelona, a la fitxa de  registre del Santatori  i consta  també un altre  número de referència el 6.935.

El pacient novament va ingressar al Sanatori el dia 27 de febrer de l’any 1956 quan llavors tenia 34 anys, i el número de referència és el 3.426.  Aquesta vegada segons les darreres dades obtingudes  de Sanitat sabem que va estar ingressat a la cinquena planta  del Sanatori  i consta que en aquell moment  vivia al carrer Pere Galdós, 66 baixos, de Sabadell   la professió  està enregistrada  C. Comerç.  Va ser donat d’alta amb el diagnòstic de curació clínica el dia 11 de juliol de l’any 1956.

Amb aquestes dades veiem que la primera vegada va estar ingressat al Sanatori durant vint-i-un mesos i es va posar bé, però passats dinou mesos va tornar a recaure de la seva malaltia. En aquell temps les recidives es donaven amb força freqüència degut a que els medicaments no tenien el grau d’efectivitat que tenen actualment. En aquesta segona ocasió en Julio va estar ingressat al Sanatori durant uns cinc mesos.

La xemeneia de la Bòbila Almirall a vista d’ocell

Fa temps, era l’any 2018, quan José Antonio Venteo i Miquel Borrego em van comentar que havien filmat la xemeneia de la Bòbila Almirall amb un dron. Recordo que vaig baixar expressament de Girona per trobar-nos un vespre en una cafeteria de la plaça Vella de Terrassa i he de dir que quan vaig veure aquelles imatges a l’ordinador portàtil em vaig emocionar. Era la primera vegada que observava a vista d’ocell i amb tots els detalls l’obra que havia fet Marià Masana, mestre d’obres i també germà meu, juntament amb els seus treballadors.

El vídeo no està posat a la xarxa, motiu pel qual he demanat permís als autors per adjuntar-lo en aquest blog personal, amb una resolució més baixa i el canvi de la música per una que fos lliure de drets, modificacions que li han fet perdre el component emotiu transmès per la música original.

El vídeo es pot veure a:    almirall-xemeneia-mitjana-2

Buscant per la xarxa he vist una fantàstica fotografia de la xemeneia de la Bòbila Almirall amb la muntanya de Montserrat al fons i a la seva dreta part de la xemeneia Almirall II, situada a la carretera de Martorell. La imatge va ser feta per Núria Serrano, guanyadora d’un concurs fotogràfic de la comunitat d’instagramers del Vallès Occidental i de Terrassa Turisme juntament amb un altre guanyador que va presentar la imatge d’un correfoc. No he sabut localitzar l’autora de la fotografia de la xemeneia, però m’he atrevit a posar-la en aquesta pàgina i a la vegada felicitar-la pel seu treball.

Fotografia de Núria Serrano, guanyadora d'un premi d'instagramers. Al fons la muntanya de Montserrat i a la dreta la xemeneia Almirrall II
Fotografia de Núria Serrano, guanyadora d'un premi d'instagramers. Al fons la muntanya de Montserrat i a la dreta la xemeneia Almirrall II

 Amb motiu d’aquesta crònica volem recordar que vàrem fer les gestions perquè la xemeneia de la Bòbila Almirall pogués formar part del llibre de rècords mundials Guinness, fet que va ser enregistrat a l’edició de l’any 1991. Adjuntem la imatge d’un retall de diari que aporta informació.

Retall del Diario de Terrassa
Retall del Diario de Terrassa

Adjuntem  també uns enllaços a articles relatius a aquesta singular obra arquitectònica que és la xemeneia de la Bòbila Almirall.

Els constructors de la Bòbila Almirall de Terrassa, Terme 1991. Rosa M. Masana

La xemeneia Almirall de Terrassa, Terme 2019. Rosa M. Masana 370323-text-de-larticle-556676-1-10-20210408

Per finalitzar presentem una imatge de la part de la corona de la xemeneia on hi ha afegit el nivell i el metre que Marià Masana duia el dia que va tenir l’accident de moto. Va ser el seu germà Francesc que anava darrere seu amb una altra moto qui va guardar aquests objectes fins que un dia me’ls va traspassar. Després d’uns anys de tenir-los guardats vaig considerar cedir-los al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, perquè puguin formar part dels elements que empraven els constructors del segle XX que sovint han estat suplantats per mitjans electrònics.

Corona de la xemeneia Almirall i estris d'en Marià Almirall
Corona de la xemeneia Almirall i estris d'en Marià Almirall

 

 

 

 

Carmen Suñén Hernández, metge especialista homeòpata

Carmen Suñén era llicenciada amb medicina  que exercí  a la Bisbal d’Empordà i també a la seva consulta privada en funció d’  especialista  homeòpata.

L’any 2019 a partir d’una votació publica va ser escollida Bisbalenca de l’Any,  honor que li van concedir  els bisbalencs per la seva activitat  dins l’àmbit sanitari i per formar part del Grup de les Dones de la Bisbal que en era una gran animadora. Es premi el van rebre els seus fils en nom d’ella degut que la Carme malauradament ens havia deixat el dia 20 d’octubre d’aquest mateix any 2019. La seguim recordant.

Poden llegir en format PDF una crònica que parla d’ella i va ser publicada  a la Revista del Baix Empordà número 68 -Any II del mes de març del 2020- Per llegir-la clicar a :   Carmen-suñén

Carmen Suñén al consultori de Torre Maria de La Bisbal (1991)
Carmen Suñén al consultori de Torre Maria de La Bisbal (1991)

Presentació del llibre Llevadores i infermeres del Baix Empordà

S'ha escrit un llibre
S'ha escrit un llibre

El dia 6 de novembre d’aquest any 2021 van ser presentats dos  dels llibres que havia auto editat l’any 2014 i duien per nom: Llevadores i infermeres gironines Volum I El Baix Empordà i Volum II que feia un recull d’informació d’altres professionals de diverses poblacions gironines que només en vàrem fer una breu introducció, presentació que es va fer a la Biblioteca Lluïsa Duran de la Bisbal.

L’acte va anar acompanyat per la infermera i llevadora Josefina Martell Cals de la Bisbal qui ens va explicar un fragment de la seva vida professional a la vila, l’interès també de la seva presencia  era de ser la darrera llevadora del municipi que havia  exercit assistint a parteres al seu propi domicili i  també per haver lliurat atencions a les embarassades  durant el puerperi i el post part a la seva consulta privada.

Josefina Martell i Rosa M. Masana a la biblioteca de la Bisbal, 2021
Josefina Martell i Rosa M. Masana a la biblioteca de la Bisbal, 2021

En aquesta ocasió el primer volum de l’esmentat llibre vàrem decidir  obsequiar-lo als assistents, vàrem tenir la grata sorpresa de poder conversar amb familiars de les llevadores Emília Hortal i Maria Rosa Güell que van assistir a la presentació.

Presentem un curt vídeo de 2,40 minuts  corresponen a la presentació en un dia de forta tramuntana.  Per veure’l clicar a:   llevadores

També es poden veure algunes de les imatges que hi ha al llibre que correspon al volum número número I, clicar a llevadores-2-mitj