Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Donacions

 

El temps passa volant i,  aquest fet  fa que  en un moment o altre  ens posem davant de la nostra pròpia  condició  humana, la  fungibilitat, tot que de vegades actuem com si haguessin de viure sempre.

Degut a la meva afecció d’ escriure  cròniques de caire històric, he hagut de freqüentar diversos arxius municipals i comarcals  on en ells hi he  trobar documents de gran vàlua  que et permetien donar un  testimoniar documental  de fets  succeïts  anys enrere.

 Duran  l’exercici de la meva  professió d´infermera algunes persones  m’havien obsequiat poesies, dibuixos, fotografies i fins i tot unes  memòries personals. Per això  ara amb  sento responsable de que aquest material pugui ser preservat en el temps,  i la millor sortida es la de cedir-lo als respectius arxius històrics del territori on va viure la persona que els va cedir.

També he donat uns objectes relacionats amb la construcció de la xemeneia industrial Almirall de Terrassa que va ser Rècord Guinness l’any 1991.

Les donacions

* Donació d´un nivell de bombolla d’aigua i un metro d’acer inoxidable de l’any 1955 aproximadament al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya que  pertanyia a Marià Masana Ribas , mestre d’obres de la xemeneia de la Bòbila Almirall de Terrassa., que va ser Rècord Guinness  com la més alta del mon amb escala de cargol, l’any 1991. Donació feta el mes de juliol de 2012.

Certifica del Arxiu Municipal de Begur
Certifica del Arxiu Municipal de Begur

 * Donació d’un recull de poesies fetes per la senyora Maria Marí i Marí de Begur al Arxiu Municipal  d’aquesta població. El seu estil de fer poesia, com ella mateixa el definia,  era de tipus espontani. Vivia a una casa situada a la platja de Sa Riera, on des d’una finestra de casa seva, gairebé podia tocar amb la ma el mar.

 Vaig tenir ocasió de conèixer-la  perquè anava a lliurar-li cures infermeria al seu domicili.

Donació feta el dia 6 de maig de l’any 2015.

 

Certificat Arxiu Històric Comarcal Baix Empordà
Certificat Arxiu Històric Comarcal Baix Empordà

* Donació de set dibuixos fets per en Joan Coromina “ Koro” , empresari de la Bisbal , al Arxiu Comarcal del Baix Empordà, acompanyat ‘un article publicat a Totbisbal el dia 5 de maig de 2015.

 

En Florenci Mont de Pals que duran bastant de temps va ser president del Sindicat de l’arròs, en una ocasió mentre anava a casa seva a lliurar-li cures d’infermeria em va regalar uns documents, tot dient, te se que tu en faràs alguna cosa. De fet, l’he feta perquè he considerat  que allà on podrien estar millor era al Arxiu Municipal de Pals i vaig procedir a  fer la donació. Adjunto el certificat.

 

 

 

L’escalier de l’usine Almirall, le deuxième le plus beau du monde

Imatge de la xemeneia Almirall feta pel fotògraf Antoni Arch, publicada al diari El País.
Imatge de la xemeneia Almirall feta pel fotògraf Antoni Arch, publicada al diari El País.

 

Dans le journal El País, le 10 mai 2016, Andrea Nogueira a publié une liste des escaliers singuliers et dans la page El Viajero a proposé une enquête parmi les lecteurs à fin de choisir l’escalier le plus beau du monde.

Il fut choisi en premier lieu l’escalier du temple Chand Baori à Abhaneri, au Rajhastan (Inde), qui entoure les murs d’un puits ou d’une structure ouverte en forme d’entonnoir. Ses 3500 marches plongent jusqu’au réservoir qui sert à recueillir l’eau de pluie pour l’utiliser pendant les périodes de sécheresse. Cet escalier est millénaire.

Le deuxième escalier le plus voté fut la cheminée de la Bòbila (en catalan, ‘briqueterie’) Almirall de Terrassa, près de Barcelone, dont la structure fut construite en 1956. Il a 63,25 mètres d’hauteur et un escalier en colimaçon de 217 marches qui mènent vers une plate-forme supérieure avec une magnifique vue panoramique sur la ville.

En 1991, la cheminée fut inscrite sur le Livre Guinness des Records comme la cheminée industrielle avec des escaliers en colimaçon la plus haute du monde. Ils ont pris part à la construction de cette structure le maître d’œuvre Marià Masana Ribas et son équipe de maçons formé par Lucas Pérez Molina, José Fauquet Cons, Paulino Carbajal García et Francisco Gálvez Quesada. Consultez ces infos et les images sur:  El viajero. Aussi trouverez ci-joint une photo de la page avec les infos parus au Diari de Terrassa le 31 Août 2016.

On veut aussi mettre à l’honneur le photographe et artiste aux multiples facettes Antoni Arch, qui a fixé et répandu une image très belle de la cheminée Almirall. Ce sont des gens artistiques comme lui qui nous montrent souvent la beauté cachée des choses qui parfois nous passent inaperçues, probablement car c’est le regard de l’artiste qui les a améliorées.  Aussi dans la page Behance, et  la brochure Rosa M. Masana

Filo Pla Mas (Mura, 1929 – Terrassa, 2015)

Filomena Pla (cedida per ella)
Filomena Pla (cedida per ella)

Vaig conèixer la Filo a Mútua de Terrassa més o menys l’any 1965 i ambdues fèiem d’auxiliars de clínica. Respecte a les auxiliars i infermeres que ens havíem incorporat feia poc ella era uns anys més gran que nosaltres.

Tenia un caràcter extravertit i un accentuat sentit de l’humor. No sé com s’ho feia, però sempre que explicava o comentava alguna cosa ho feia amb to humorístic que per força havies de riure. Era un tipus d’humor diguem-ne muranenc, de Mura, poble on va néixer la Filo, que es caracteritzava per ser fresc, directe, oportú i amb una dosi de saviesa pròpia de la vida.

Juntament amb les companyes de feina vàrem fer diverses excursions i la Filo sempre s’hi apuntava i feia que sempre riguéssim pels descosits. La que més recordo va ser una sortida a Núria en què ens vàrem passar tot el trajecte amb el cremallera fins al monestir explicant acudits i rient sense parar. Aquell dia va succeir un fenomen irrepetible perquè els acudits entre tots ens sortien encadenats: uns n’inspiraven d’altres que tothom recordava. En arribar a Núria, de tant riure ens feia mal el diafragma.

He recordat diverses vegades aquella excursió, però avui, ves per on, el dia del seu comiat definitiu d’aquest món, s’ha presentat el record d’aquella sortida amb més força i enfocat nítidament en el fet de riure. Avui que és un dia trist recordo la Filo rient. És magnífic que ens hagi deixat aquest llegat espiritual.

 

Un ensurt còmic a Núria

Ens vàrem allotjar al monestir i l’endemà vàrem pujar al pic de l’Àguila i vàrem decidir baixar a peu. El camí estava glaçat i cada dos per tres quèiem fins que finalment vaig optar per baixar asseguda. El problema era que el glaç no et permetia frenar amb els peus; allò semblava un tobogan.

Uns metres més avall una senyora caminava amb les cames obertes, suposo que per mantenir millor l’equilibri. En veure que jo baixava embalada, la Filo va cridar “pip, pip!” per avisar la senyora que s’apartés, però no hi va ser a temps: les meves cames van passar entremig de les seves i va caure asseguda a sobre meu. De l’ensurt es va agafar als meus malucs tot clavant-me les seves esmolades ungles. La velocitat de baixada es va incrementar i cada cop es feia més incert quan i on pararíem. Encara sort que en trobar neu tova amb els quatre talons vàrem poder frenar.

La senyora es va incorporar lògicament abans que jo i estava tan enfadada que pensava que arribaria a les mans. Enfadada, deia: “Oh, i a sobre riure-se’n dient pip, pip!” De fet, no sé si jo encara estava enriolada del dia anterior o què, però havia de fer un esforç per mantenir la seriositat, tot i que li demanava disculpes pel fet. Però ella continuava enfadada i no entrava en raons. Amb aquestes que arriba la Filo i en veure-la tan indignada li diu: “Senyora, escolti, no s’enfadi tant, que almenys vostè ha baixat amb el cul sec.”

La colla excursionista.
La colla excursionista.
A l’esquerra, Rosa M. i a la dreta Filo aprenent a esquiar a Núria.
A l’esquerra, Rosa M. i a la dreta Filo aprenent a esquiar a Núria.

 

 

Una broma poc reeixida

El primer o segon dia que la Filo s’havia incorporat a consultes externes de Mútua li van voler gastar una broma. Una infermera sabia com fer-se passar per histèrica i ho feia de manera tan real que semblava talment una pitiàtica.

Dues companyes es varen posar d’acord i una de elles li diu: “Vés a la consulta del doctor Bosch a buscar una bombona buida de gases.” A dins hi havia l’Antònia, que estava asseguda en una cadira i preparada, per quan sentís la porta, fer-se la histèrica. Entra la Filo i l’Antònia comença a fer convulsions mentre lliscava cadira avall fins al terra. Allà va continuar amb els seus esperpents, doblegant en arc la cintura i recorrent el terra en aquesta posició. En veure l’espectacle, la Filo se li acosta i li esclata dues plantofades de campionat, una a cada galta.

L’Antònia va parar de sobte de simular l’atac histèric i es va quedar tan perplexa i desconcertada per la reacció de la Filo que no va saber què fer ni què dir i la seva còmplice tampoc. Que sapiguem, l’Antònia no va tornar a practicar mai més aquest tipus d’arts escèniques.

 

Ramona Ramoneda

La Ramona era un infermera companya de feina de Mútua i amiga de totes però en especial de la Filo. Podríem escriure una història d’amor entre la Ramona i en Pere, el seu promès, perquè explicaven que s’havien conegut en un hospital militar, ell ferit de guerra i ella administrant-li les cures d’infermeria. En Pere estava convençut que era viu gràcies a la Ramona.  La parella es va casar a Eivissa i es van quedar a viure a casa d’ell junt amb la seva mare Antonina.

La Ramona ens tenia dit que anéssim a veure’ls i la Filo i jo un estiu ho vàrem fer. Una vegada a casa seva i com que feia poc que tenia el carnet de conduir vàrem llogar una Genoveva, un model de cotxe militar que durant els anys setanta es va posar de moda a l’illa perquè els llogaven als turistes. Penso que l’Antonina no havia anat mai amb un turisme i menys descapotable i sense portes. Tenia molta por de pujar-hi, però la va perdre al cap de mitja hora de circular per aquells paratges tan bonics.

Un dia vaig agafar un revolt amb una marxa llarga i una mica més i no ho expliquem. La Filo va comentar que en aquell precís moment quan teníem el terraplè a dos passos, la tovallola que portava l’Antonina sobre l’espatlla amb el vent li va tapar tota la cara i no es va assabentar de res. La Filo explicava el fet d’una manera que feia riure.

El Jeep Genoveva matrícula T 6029, amb l’Antonina, la Ramona, la Filo, el Pere i jo.
El Jeep Genoveva matrícula T 6029, amb l’Antonina, la Ramona, la Filo, el Pere i jo.
Amb la Genoveva
Amb la Genoveva

En una altra ocasió vàrem tornar a fer-los una visita i

Coixí fet per l’Antonina.
Coixí fet per l’Antonina.

l’Antonina ens demostrava cada vegada que ens tenia molt d’afecte. Fins i tot ens va regalar alguns dels seus treballs. A mi en concret em va obsequiar amb un coixí fet per ella emprant retalls de roba, alguns dels quals eren de vestits meus. Encara guardo aquesta obra d’art que ara ja té 48 anys.

La Filo ens va salvar d’una situació compromesa

Un estiu amb el meu cotxe Seat 127 vàrem anar quatre companyes de Mútua a Extremadura coincidint que aquell any feia una calor espantosa. Durant el trajecte vàrem parar a dinar en un restaurant de carretera. El primer que ens deixen sobre la taula va ser una gerra de dos litres de cervesa i amb la set que teníem no vàrem fer escarafalls a beure’ns aquella apreciada beguda tan fresca.

Després d’haver dinat com reines, continuem el viatge fins que veiem que a mà dreta i un tros endins de la carretera hi havia un llac. Sense pensar-nos-ho dues vedades hi anem; no podíem perdre l’oportunitat de gaudir d’aquell oasi. El lloc estava desèrtic i ens llancem a l’aigua amb la roba interior que portàvem, però la Filo va dir que ella preferia no banyar-se.

Al cap d’una estona, sense saber d’on havien sortit, veiem una barca petita amb una parella que remava en direcció a nosaltres i en arribar al costat nostre van dir-nos: “Bonjour, bonjour”. Vàrem respondre i després d’explicar-los que estàvem de vacances ens diuen: “Voulez-vous venir avec nous faire une petite promenade?” I sí, la Josefina i jo no vàrem dubtar a pujar a la barca. La parella era un matrimoni d’uns quaranta anys i tot remant varen introduir-se en una zona on el llac canviava de sentit, era com un istme que no deixava veure el lloc d’allà on havíem sortit.

De sobte la dona tot assenyalant amb la mà i en veu alta deia: “Une cabane, une cabane!” Sí, de fet es veia una estructura tipus barraca, i la Josefina i jo vàrem pensar que en aquell moment seríem testimonis d’una descoberta arqueològica extremenya. El noi atraca la barca i tots quatre ens posem a córrer per veure qui arribava primer al lloc del descobriment. No havíem pensat en absolut que anàvem en roba interior i que aquesta, adherint-se al cos, el feia més sexi del que era habitual. Quan arriben a la cabanya ens adonem que el lloc estava més que descobert i fins i tot hi havia un barret mexicà penjat en una paret feta de canyes. El recinte era com una mena de berenador.

Mira, mira, no t’ho vulguis imaginar. L’home m’agafa de banda i jo amb totes les meves forces intentava desempallegar-me’n, però el més fort era que a la dona francesa li va donar per la Josefina i quan ella es va veure abraçallada per la francesa, que portava un biquini d’arpillera, nerviosa cridava “traieu-me aquesta dona de sobre, traieu-me-la!”, però jo no la podia ajudar perquè prou feina tenia driblant les abraçades d’aquell possible violador francès. Sort en vàrem tenir de la Filo, que en veure que tardàvem tant a tornar va caminar vorejant el llac fins al lloc del canvi de sentit del terreny, on des d’allà es podia veure la cabana. La parella, en veure’s descoberta perquè la Filo ens cridava, ens va tornar al lloc on érem abans.

La Filo i l’altra companya no van poder evitar de dir-nos que havíem estat molt confiades, però qui s’ho havia de pensar que pogués passar una cosa com aquella. Sempre vàrem estar agraïdes a la Filo, ja que si no hagués estat per ella potser hauríem arrossegat un trauma tota la vida. Aquesta anècdota explicada per la Filo era un bon motiu per riure i també per sorprendre les persones poc guipis.

Benasc

Fa potser dos mesos que la Filo encara va recordar-me una sortida que una colla vàrem fer a Benasc. Un noi que feia excursions per a gent que volia conèixer les muntanyes ens va portar amb el seu Land Rover a fer una volta per uns camins accidentats i polsegosos. El xicot ens va convèncer perquè al vespre anéssim a la taverna discoteca del poble, que ens ho passaríem molt bé, i així ho vàrem fer.

Vaig ballar diversos balls amb aquest xicot perquè no hi havia manera que deixés d’insistir que tornéssim a ballar. No es cansava. A mi em resultava simpàtic aquell xicot tan autèntic i autòcton del Pirineu que duia una barba de més d’un any que li donava un aspecte lleonat.

Quan vàrem arribar a l’hotel, com no podia ser d’una altra manera, comencem a enriolar-nos explicant els fets que ens havien succeït i amb aquestes que la Filo diu: “Rosa, has perdut les arracades.” Eren de clip i, efectivament, no portava ni l’una ni l’altra, i la Filo continua dient: “Segur que estan emboscades entremig de la barba d’aquell xicot tan pelut. Però això no va ser tot. Llavors veiem que tenia les galtes vermelles com un tomàquet, però no pel saludable rubor natural, no, era com si s’haguessin escaldat a causa del frec galta a galta amb el noi barbut. Era inevitable, perquè tocaven música romàntica per ballar-la d’aquesta manera.

La Filo també aquell mateix dia i com mig fent balanç, va exclamar: “Mira que has tingut pretendents, eh, tu, Rosa!” Em va semblar curiós que digués allò i que recordés les persones que buscaven la meva amistat. No conec ningú més que pogués donar testimoni d’aquesta faceta de la meva vida.

De llevadora a Eivissa

A la Filo li havien ofert una plaça de llevadora a Eivissa i abans de marxar em va dir: “A veure quin dia véns a fer-me una visita.” Li vaig dir que sí, que un dia l’aniria a veure. Al cap d’un temps, quan vaig tenir uns dies de vacances, agafo la vespa i me’n vaig a Barcelona a la companyia Transmediterránea a comprar un bitllet per a la vespa i per a mi, torno a casa i l’endemà altra vegada a Barcelona a agafar el vaixell que m’havia de portar a Eivissa. L’arribada a l’illa la recordo molt bonica perquè les persones que hi havia al port esperant l’arribada d’algun familiar, en veure que sortia de la cava del vaixell dalt de la vespa van exclamar: “Molt bé noia, molt bé! Així s’ha de venir a Eivissa!” Va ser com si em donessin la benvinguda.

La Filo no sabia que hi aniria i la seva sorpresa va ser veure’m a la porta de l’hospital amb vespa inclosa. Ens ho vàrem passar molt bé perquè cada tarda anàvem a la platja i també preníem una calimeta, un licor amb  gel que era com un vermut però fet de figues i que era boníssim.

A l’esquerra Anna Riba, Filo Pla, Rosa M. Masana i Pilar Aldea a casa la Filo a Eivissa.
A l’esquerra Anna Riba, Filo Pla, Rosa M. Masana i Pilar Aldea a casa la Filo a Eivissa.

 

Altres sortides

Seria llarg explicar les sortides d’aquells anys i a més no les recordo totes. Una vegada vàrem anar a Vacarisses a la casa d’estiu dels pares de la Marisa Josa. Com sempre, vàrem riure molt i també tocàvem la guitarra. Bé, la majoria de nosaltres només tocàvem un parell de notes; qui en sabia era la Marisa, que a més també cantava i ens agradava molt escoltar-la. Ella mateixa havia compost la lletra d’algunes de les cançons que tocava i tenia un estil que ens recordava el de Guillermina Mota. A mi em va quedar a la memòria una part de la lletra d’una cançó que segons em va dir, li va venir inspirada després de veure una pel·lícula de l’oest. Entre d’altres coses deia: “Jo anava amb una tartana molt fàcil de capturar i quan tothom roncava els indis van atacar, oh, oh, gegant del meu amor.” El gegant era el cowboy que l’havia salvat dels indis.

Cantàvem també les cançons de Joan Manuel Serrat i les del cançoner folk, tals com Escolta-ho en el vent, No serem moguts, La cruel guerra, el Kumbayà i quan ens acomiadàvem no podia mancar La vall del riu vermell.

A Vacarisses tocant la guitarra, cantant i rient.
A Vacarisses tocant la guitarra, cantant i rient.

 

Vacarises
Vacarises

    

La colla que anàvem d’excursió i la Filo ballant amb un austríac al mig d’un camp, el 1970.
La colla que anàvem d’excursió i la Filo ballant amb un austríac al mig d’un camp, el 1970.

 

Una consciència relativa

M’he sentit moguda a escriure quelcom de la Filo per una necessitat de fer allargar el seu record. desprès que aquest més de desembre del 2015 ens hagués deixat.  Mentre escrivia m’afloraven imatges de coses viscudes que en aquest moment em fa la impressió que prenen més força  i potser és degut al fet que ara ja no és amb nosaltres. Tinc la sensació, tot i que ja l’havia tingut abans, que quan perds familiars i amistats, amb ells se’n va una part d’un mateix. Vull dir que perdem compartiments de la nostra biografia, perquè hi ha moltes coses d’un mateix que desconeixem o no recordem i és sovint una altra persona qui ens les explica.

La Filo era una persona que coneixia les meves facultats humanes, el meu tarannà i els meus defectes, amb la particularitat que els mirava amb ulls  complaents, fet d’agrair, perquè ho feia sense cap esperit de possessió, competència, interès o gelosia. La Filo Pla era planera. El seu traspàs m’ha fet veure encara més que la nostra existència té sentit en la mesura de les relacions que hem tingut amb altres persones companyes de vida.

Una breu pinzellada de la seva activitat professional

Va iniciar la seva activitat professional sanitària treballant d’auxiliar de clínica a l’hospital de Mútua de Terrassa, on va passar per diversos serveis fins que l’any 1970 es va matricular a la Facultat de Medicina de Barcelona per cursar la carrera d’ATS. Tot seguit va continuar amb els estudis de llevadora i va obtenir el títol  l’any 1976.

En finalitzar la carrera va treballar al hospital del Parc Taulí de Sabadell i més tard es va traslladar a Eivissa per ocupar una plaça de llevadora oficial durant trenta mesos. En  tornar va exercir a la Mútua de Terrassa i també al consultori de Rubí i més endavant va ser contractada com a llevadora a l’hospital de Sant Llàtzer de Terrassa. Quan va marxar de Mútua els seus companys li van fer un dibuix que ella tenia penjat en una paret de casa seva i un dia que vaig anar a veure-la li vaig fer una fotografia.

Explicava que durant l’exercici de la seva professió havia hagut d’assistir tot tipus de parts, ja fossin normals, distòcics, ràpids i també prolongats i sempre els havia fet en un centre sanitari. Va tenir moltes companyes de feina i el dia que en vàrem parlar recordava Liria Aguilar, Teresa Riba, Lídia Gambau, Alba Navarro, Rosa Jerez i Nicol.

Auca, al centre la Filo
Auca, al centre la Filo
Auca
Auca

Maria Llobet, cap d’infermeria de Mútua de Terrassa

 

Maria Llobet Furró va ser cap d’infermeria els anys de Mutua de Seguros de Tarrasa[1] des del 1961 fins al 1967. Si bé fa dinou anys que ens va deixar, el 1996, mitjançant l’explicació d’alguns fets he volgut recordar la seva persona. És inevitable que per conèixer coses d’ella expliqui també algunes parcel·les biogràfiques meves acompanyades d’anècdotes de la Mutua de Terrassa d’aquells anys.

 De cosidora de mitges a auxiliar de clínica

Des dels 14 anys fins als 19 vaig treballar a l’empresa Mediaseda de Terrassa en qualitat de cosidora de costures de mitges, feina que requeria un grau d’especialització i es feia a preu fet en una jornada de nou hores diàries.

Diploma d'Auxiliar de clínica
Diploma d'Auxiliar de clínica

 

De sempre havia sentit que volia ser infermera, però tenia bon sou, era un puntal econòmic important per a la meva família i no pensava deixar la feina per fer una altra cosa. Per correspondència, l’any 1965 vaig fer uns estudis d’auxiliar sanitari que impartia el Centro de Enseñanza Alarde i també em vaig inscriure en qualitat d’oient, perquè no tenia el batxillerat, a les classes que es feien a l’hospital de Sant Llàtzer de Terrassa com a preparació dels exàmens lliures d’ATS que es feien a la Facultat de Medicina de Barcelona. Les classes s’impartien de dues a tres del migdia, moment que feia un recés de la feina per dinar.

 Vaig a Mútua de Terrassa a demanar si em poden contractar per fer d’infermera (1964)

Quan tenia 19 anys em vaig decidir anar a veure la cap d’infermeria de Mútua de Terrassa, Maria Llobet, per demanar-li si em podia contractar per fer d’infermera.  A dins els seu despatx  ella em pregunta: “Així que vostè és infermera?” “No”, li vaig respondre. “És auxiliar de clínica?” “No”. “Té el batxillerat?” “No, encara no l’he fet”. Arribats a aquest punt em pregunta: “Bé, parlem-ne. Sap llegir i escriure?” “Sí, això sí”, li respongué. Diu “a veure” i, donant-me un paper i un llapis em diu: “Escrigui’m aquí el seu nom i la seva adreça”.

Per aconseguir fer una lletra intel·ligible, de manera parsimoniosa començo a escriure “Rosa Maria Masana, carrer…” Mira el que havia escrit i mirant-me també a mi, em diu: “Bé, de moment no necessitem ningú. En tot cas ja l’avisaríem”.

En sortir del despatx vaig pensar que havia fet el ridícul més espantós de la meva vida i a més davant d’una professional de la  infermeria.

 Una gran sorpresa

Passats uns dies, la senyoreta Llobet va trucar per telèfon a casa perquè hi anés, que volia parlar amb mi. M’hi presento i em proposà que podia fer-me un contracte d’auxiliar d’ATS per sis mesos i que també hauria de fer un examen psicotècnic. Si aquestes dues proves sortissin bé, em podrien contractar, però si no, no. Vaig estar-hi d’acord, tot i que ho havia de consultar a casa.

Vaig agrair als meus pares que no posessin cap impediment perquè anés a treballar a la Mútua amb aquelles condicions —en lloc de cobrar 1.300 pessetes a la setmana com cobrava, en cobraria 2.200 al mes.

 L’examen psicotècnic

Al carrer Ganduixer de Barcelona hi havia un centre de psicologia que feien anàlisis exhaustives de personalitat, intel·ligència, valors, gustos, trets personals, habilitats i emocions. Això em va semblar després d’estar-me quatre hores fent exercicis i responent preguntes. Un dels exercicis consistia a repartir equitativament l’aigua d’una gerra a cinc gots i en una sola passada. Vaig fer-ho rodó i tant els examinadors com jo vàrem quedar sorpresos.

 Servei de consultes externes i radiologia

El dia 13 d’abril de l’any 1964 vaig iniciar la meva feina a la Mútua, a consultes externes, correctament uniformada amb bata blanca i còfia. Antònia Bruguer, una infermera veterana que començava vacances em va explicar quatre coses, em va deixar a la consulta del doctor Adroher i em va dir que sobretot havia de registrar el nom i el número de la Seguretat Social dels malalts que venien a visitar-se. La cartilla anava amunt i avall perquè tant el metge com jo necessitàvem aquelles dades d’afiliació, fins que es va cansar d’aquest joc i em diu: “Ja pots marxar d’aquí, no et vull veure més”. Ens podem imaginar la situació que es va crear, el meu primer dia de feina i jo al despatx de la cap d’infermeria dient-li que el metge m’havia fet fora.

Superades les bromes que inviten a fer a persones que no dominen el terreny esdevingué una auxiliar de clínica ràpida. Ho era perquè m’ho havia dit un tècnic cronometrador de l’empresa Mediaseda. Al cap de poc temps de treballar em van destinar a les dues consultes en què els metges que hi visitaven tenien el major nombre de cartilles de la Seguretat Social, o sigui, més pacients per visitar.

Durant la meva feina aprenia molt escoltant les dolències que explicaven els malalts i els consells que els donava el metge i el tipus de prescripcions. També consultava el vademècum[2] perquè m’agradava saber les propietats dels productes farmacèutics.

Vaig veure que la senyoreta Llobet era una persona que valorava la disciplina personal, les formes en el tracte i el fet d’anar ben uniformades. No volia que perdéssim temps parlant sense fer res, havíem d’omplir els espais lliures plegant gases i posant-les dins d’una bombona per esterilitzar-les. Si alguna vegada ens enxampava parlant exclamava: “Ah no, això sí que no! A plegar gases!”. Per Sant Joan de Déu, diada de les infermeres, fèiem representacions teatrals caricaturitzant per exemple el senyor S. Fiestas, cap de personal, i la senyoreta Llobet. La doble portava una còfia exagerada de gran i sabates de mig taló que en caminar feien soroll, cosa —en el cas de la cap— d’agrair perquè així sabíem quan venia. Vàrem immortalitzar la seva expressió “Ah no, això sí que no! A plegar gases!”. Volia que entre nosaltres ens diguéssim senyoreta com: Bruguera, Pla, Josa, Mádico, Edo, Badrinas, Masana….

Pilar Tondo i Rosa Masana.
Pilar Tondo i Rosa Masana.
D’esquerra a dreta Rosa M. Masana, Montse Casany, ? i Maite Badrinas.
D’esquerra a dreta Rosa M. Masana, Montse Casany, ? i Maite Badrinas.

Era fascinant veure el tarannà de cada metge. Per exemple, el doctor Mas anava impecable amb corbates llampants, fumava tabac ros i feia bona olor. Diferent era el doctor Bosch, que venia de Barcelona, fumava en pipa i deixava rastre de cendra per tot el consultori i l’havia d’endreçar per a la següent visita. Portava ulleres per mirar de lluny, les deixava sobre la taula i quan rentava els depressors li rentava també les ulleres, que semblava que tinguessin els vidres glaçats, però nets eren normals. Estava content que tingués aquest detall perquè vivia amb una tieta gran i no donàvem importància a aquestes coses.

Depressor metàl·lic i xeringa de 20 centímetres emprada per administrar el contrast radiològic (imatge Rosa M. Masana).
Depressor metàl·lic i xeringa de 20 centímetres emprada per administrar el contrast radiològic (imatge Rosa M. Masana).

Amb un pediatre, que també era dibuixant, quan teníem un moment fèiem un mateix dibuix tret del natural i comparàvem els resultats. Lògicament el seu era millor. A un metge gallec li agradava parlar de temes amorosos i en deia que quan em casés faria feliç el meu marit. No sé per què ho pensava. També comentava “los catalanes para decir un beso decís un petó, que suena rudo; nosotros decimos un pitiño”, i ho pronunciava fent cantarella.

Per esbrinar les característiques dels esputs d’un malalt, a un metge que també treballava al Sanatori de Terrassa no se li va ocórrer res més que mostrar el seu mocador i preguntar-li: “¿Lo que usted arranca es como esto?

Però les visites més espectaculars les va fer un metge que prenia més begudes etíliques del compte. Va ser genial veure com va diagnosticar un vertigen induït, però arribat aquest punt, vaig comentar el fet als seus col·legues i van repartir-se les seves visites entre ells. També el van ajudar a superar aquest problema que feia alguns dies que manifestava.

Un altre facultatiu de caràcter escèptic deia “va, Rosa, obrim la paradeta?” i escampava per sobre la taula els talonaris de receptes i els impresos de derivació als especialistes. De fet algun malalt deixava anar la cartilla com si tirés una carta i deia “vinc perquè em faci una radiografia”, o “vinc perquè m’enviï a l’especialista”, o “vengo a que me dé vitaminas”. Era un cercle viciós perquè el metge també deia “¿quiere que le ponga algo más?”. Un metge jove entrava a la consulta i sense gairebé dir res anava dient “ortodòxies, tot són ortodòxies” com si fos una lletania.

Un altre metge va fer-me descobrir que les dones no sabem on tenim la mà dreta. Jo aquesta particularitat femenina la coneixia des que vaig aprendre a conduir. També deia que no sabíem enroscar, i era veritat: els taps dels tubs de les pomades de dins la vitrina, la majoria estaven guerxos. Una altra cosa que deia era que no ens raspalléssim les dents amb pasta dentífrica, només amb aigua i un raspall. Per acabar he de dir que un traumatòleg em deia que a nivell del colze rotava molt els braços i que els homes això no ho podien fer.

El doctor Adroher, el metge del primer dia, va sol·licitar a la senyoreta Llobet si podia anar al seu consultori a ajudar-lo a fer receptes. Li vaig dir que no hi volia anar i la senyoreta Llobet m’ho va respectar, fet que vaig agrair.

Servei de radiologia

Un dia ens vàrem incorporar al servei de radiologia la senyoreta Pilar Tondo i jo. Ens van presentar la senyoreta Casanovas, responsable del servei i Lluís Bertran, ATS i tècnic en radiologia. La senyoreta Casanovas em deia “ai, la petitoia!” perquè era la més jove de les auxiliars de Mútua. Al servei de raigs X vaig aprendre molt al costat del L. Bertran, que m’explicava les característiques dels aparells de radiologia Siemens i els valors dels mil·liamperatges (mAs), quilovoltatges (kVp), temps d’exposició, distància entre el focus i la placa, les diferents postures corporals, el procediment de revelat manual, l’administració parenteral del contrast radiològic, tècnica que sempre fèiem sota la supervisió del metge. Però el que més m’agradava de tot era detectar les lesions i patologies que mostraven les imatges. Teníem també la sort de disposar dels dos volums de Miss K.C. Clark,[3] que sovint consultàvem.

Exploracions radiològiques a la sala d’operacions

Sovint anava a la sala d’operacions a fer radiografies a pacients que els estaven intervenint de colecistectomies[4] i abans de suturar la ferida quirúrgica s’havia de fer una colangiografia de comprovació per assegurar-se que el colèdoc, conducte hepàtic, estigués lliure de cap possible càlcul. En aquell moment a Mútua encara hi havia la congregació de religioses que donaven assistència als malalts i la responsable de la sala d’operacions era la germana Demetria.[5]

Esquema dels conductes hepàtics (imatge de KC Clark. Edit. Salvat).
Esquema dels conductes hepàtics (imatge de KC Clark. Edit. Salvat).

Feta la impressió de la imatge, el revelat en una sala fosca que teníem prop de la sala d’operacions havia de ser immediat perquè els cirurgians havien d’esperar-se a conèixer els resultats radiològics. Activava la meva velocitat i en menys de cinc minuts tenien la colangiografia davant del negatoscopi. Els doctors Claveria, Cistaré, l’anestesista, i l’infermer Daniel Fernàndez i la infermera instrumentista Maria Lluïsa Garcia-Gascon,valoraven la rapidesa.

També anava a la sala d’operacions per fer funcionar l’amplificador d’imatge durant les intervencions de fractures de diàfisis de fèmur, que en aquells temps es tractaven emprant la tècnica d’introduir un clau a l’espai medul·lar de l’os fracturat.

El servei de radiologia va anar creixent i fèiem un equip magnífic. El nostre cap era el doctor Salvador Barluenga, una persona encantadora; també havien passat pel servei les infermeres Carme Arxé, Marisa Calsina, Pepita Casamada, Àngels Puig, Pilar, Maria Jesús Ortega, Montse Batalla i algú més de qui no recordo el nom. Els metges que venien a fer exploracions radiològiques eren Puig, Gallardo, Garcia i Pagès.

Fent l’aperitiu mensual al servei de radiologia. Dr. Barluenga, Calsina, Masana, Batalla, Pilar i Puig.
Fent l’aperitiu mensual al servei de radiologia. Dr. Barluenga, Calsina, Masana, Batalla, Pilar i Puig.

La senyoreta Llobet crea un arxiu de radiografies

A causa de l’expansió demogràfica de Terrassa, de més incidència a partir de la dècada dels anys cinquanta, la Mútua, com a centre sanitari d’atenció als accidents de treball, va veure incrementada l’activitat i el servei de radiologia era bàsic per als diagnòstics. El problema era que les radiografies es guardaven en un magatzem però sense arxivar i quan un metge volia comparar una radiografia amb l’anterior no hi havia manera de trobar-la.

La senyoreta Llobet em va preguntar: “Senyoreta Masana, sap arxivar?” Li vaig dir “bé, sé l’alfabet”. “Li interessaria fer algunes hores extres?” Li vaig respondre que sí, tot i que als vespres de set a deu feia el batxillerat a les Carmelites de Terrassa i disposava de poc temps.

Ella i jo ens vam posar mans a la feina fent una fitxa per a cada pacient, obrint-li una història numerada i arxivant-la corresponentment. Era una feina laboriosa però també satisfactòria perquè sabíem que estàvem fent una bona tasca.

Tot que disposava d’una vespa, mentre treballava creant un arxiu  no tenia temps d’anar a casa a dinar i la senyoreta Llobet em va dir que em podia quedar al menjador privat de la Mútua. Era un recinte petit situat al darrer pis de la Mútua vella, només hi havia quatre o cinc taules i solament en feien ús els directius del centre i alguns caps de servei. La senyoreta Llobet i jo estàvem a la mateixa taula i m’imposava veure aquell ambient de cúpula gestora i acadèmica. Em sentia estranya, potser una mica fora de lloc. El problema més gran el vaig tenir la primera vegada que intentava pelar una taronja sense tocar-la amb les mans, de la manera que ho feia tothom. El cítric no va anar a parar a la falda d’algú de miracle; si m’arriba a passar hauria semblat l’obra My fair lady. Menjàvem divinament perquè era una cuina de convent feta per les germanes carmelites que anava adreçada a les persones dirigents de la Mútua. Un dia em vaig assabentar que  les rodelles de peix que em donàvem i s’havien d’acompanyar amb maionesa era llagosta.

Instrumental per esterilitzar (image Rosa M. Masana)
Instrumental per esterilitzar (image Rosa M. Masana)

Preparar l’instrumental

La senyoreta Llobet també em va ensenyar a rentar correctament l’instrumental emprant un raspall i antisèptic i també com s’havien de preparar els sets quirúrgics abans que fossin esterilitzats. També en alguna ocasió m’havia corregit un tret personal que ella considerava poc adient, com per exemple dir “bon profit” en un moment que ella no considerava adequat. He de dir que a casa el meu germà Francesc de petita em va ensenyar a agafar els coberts correctament i a menjar sense obrir gaire la boca i algunes coses més emmarcades dins les bones formes. Sort.

 

Activitats extrahospitalàries

Quan vaig finalitzar els estudis d’infermeria fets en règim d’internat a l’hospital Vall d’Hebron de Barcelona, la senyora Llobet junt amb altres infermeres i un infermer,  vam decidir anar a Madrid a la Direcció General de Sanitat per demanar un seguit de millores que consideràvem que s’ havien de dur a terme  dins l’àmbit acadèmic i  laboral de les infermeres.

El grup que vàrem anar a Madrid. La senyoreta Llobet és la primera a mà esquerra, la tercera, Esperança Ballesteros i Jordi Ballester (imatge Rosa M. Masana).
El grup que vàrem anar a Madrid. La senyoreta Llobet és la primera a mà esquerra, la tercera, Esperança Ballesteros i Jordi Ballester (imatge Rosa M. Masana).

Maria Llobet també em va proposar formar part d’una candidatura que ella encapçalava per ocupar el càrrec de presidenta del Col·legi d’Infermeres de Barcelona. La nostra proposta va quedar segona. Ara he vist que havia guardat la circular de la candidatura i que afegiré al final d’aquest article. No hi consta l’any, només diu 30 de novembre. Possiblement fos l’any 1974 o 1975.

D'esquerra a dreta, E. Ballesteros, R.M. Masana, ? i J. Ballester (impresió de la imatge Maria Llobet, arxiu R.M. Masana)
D'esquerra a dreta, E. Ballesteros, R.M. Masana, ? i J. Ballester (impresió de la imatge Maria Llobet, arxiu R.M. Masana)

Els dies del 7 al 9 mes de gener de l’any 1980 vàrem coincidir amb la senyoreta Llobet al Premier Congrés

Certifica d'assistència al Congres.
Certifica d'assistència al Congres.

Francophone sur les Théories de Soins Infirmiers[6] que va organitzar l’Ecole Le Bon Secours i la Universitat de Ginebra en aquesta ciutat. La presidenta del Consell Internacional d’Infermeria, que té la seu a Ginebra, va voler invitar els membres representants del Consejo Nacional de Enfermería, però va donar la casualitat que no hi havia assistit ningú d’aquest organisme. Vàrem solucionar el compromís assistint-hi Maria Llobet, Pilar Argelés (llavors directora d’infermeria de la Mútua de Terrassa), Antònia Guillamí (responsable de les llevadores de Mútua de Terrassa), algú més i Rosa M. Masana.

Maria Llobet deixa la Mútua

Recordo que va finalitzar el seu treball a Mútua per anar a exercir de cap d’infermeria a la clínica oftalmològica Barraquer de Barcelona. En una ocasió em va ensenyar la clínica i vaig quedar meravellada en veure un innovador sistema rotatori que empraven per visitar els malalts. Més endavant també va exercir de cap d’infermeria a l’Institut Guttman de Barcelona.

Gràcies a una informació obtinguda a la revista de l’Associació de Dones Periodistes, número 18 del març de l’any 2005 pàgina núm. 2, en una article fet per l’infermera Roser Tey, he pogut saber algunes dades més de Maria Llobet que desconeixia, com que havia nascut a Barcelona l’any 1921 i a més d’haver exercit als centres abans esmentats, també ho va fer a la clínica Augusta.

Havia estudiat direcció i gestió dels serveis d’infermeria a Esade i va realitzar activitats docents en escoles d’infermeria. Cal destacar que va participar en el projecte que impulsava els estudis universitaris d’infermeria i també va ser cofundadora de l’Associació Catalana d’Infermeria, entitat fundada el dia 26 de juny de 1984.

Maria Llobet, professora a l’escola del Tòrax

Segell de l’escola d’ATS.
Segell de l’escola d’ATS.

Quan vaig finalitzar la carrera d’infermeria, vaig treballar d’instructora de les alumnes d’ATS que feien pràctiques a Mutua de Terrassa, Per aquest motiu l’any 1976 em van proposar que posés en marxa una escola d’infermeria a l’Hospital del Tòrax de Terrassa i que en fos la cap. Vaig agafar el repte i en part també animada i ajudada per la senyora Pilar Argelés, directora d’infermeria de Mútua que veia aquesta tasca molt engrescadora.

Mentre planificava el pla docent i el quadre de professors, vaig considerar que les classes d’ètica professional les podria impartir Maria Llobet. Ho va acceptar tot i haver de venir expressament  de Barcelona.

Estava segura que els alumnes rebrien de la professora unes pautes de conducta ètica, de respecte envers les persones i que adquiririen una actitud de tenir cura de la dignitat humana en qualsevol situació en què es trobessin. Sabia també que Llobet era coneixedora de les diverses idiosincràsies generades per condicions socials que podien influir en la salut i que per  la seva capacitat de lideratge sabria com transmetre als alumnes tots aquests valors de saber fer d’infermera/r.

És curiós que ara mentre escric observo de quina manera poden evolucionar les coses. Un dia la senyora Llobet es va trobar dins el despatx una noia que volia fer d’infermera, com si ser infermera vingués donat per ciència infusa. Amb tot no la va refusar i passats uns anys, aquella mateixa noia li proposa que impartís classes d’ètica professional a un grup d’estudiants d’infermeria.

Finalment vaig perdre el contacte amb la senyoreta Llobet, en especial perquè vaig anar a viure a Girona. Només em vaig assabentar que havia mort l’any 1996. Sempre, però, ha estat una persona que he portat a dins, per a mi ha estat un referent de la infermeria i també quan penso en ella no puc oblidar que em va donar una oportunitat; d’altra manera, qui sap, potser el fet de  desenvolupar-me com a infermera hauria estat impossible o, si més no, més difícil.

Notes

[1] Actualment la Mútua rep el nom d’Hospital Universitari Mútua de Terrassa.
[2] Guia dels medicaments que hi ha disponibles al mercat.
[3] Clark, Kathleen C. Posiciones en radiografía, publicat a Londres l’any 1935. Barcelona: Salvat Editores. Desconec el número d’aquella edició; l’any 1980 va sortir al mercat la novena.
[4] La colecistografia consisteix a administrar contrast radiològic per observar mitjançant una radiografia els conductes hepàtics.
[5] En una ocasió al traumatòleg cap de servei, el doctor Noguer, no li tallava el bisturí, que era d’una sola peça i s’havia d’esmolar. Ja havia advertit a la germana Demetria que no volia que li tornés a passar una cosa així, però li va tornar a succeir i aquell dia amb el bisturí a la mà el metge crida: “Hermana Demetria, la voy a cortar a usted, la voy a cortar.” La germana Demetria es va espantar, va sortir de la sala d’operacions corrent i va anar cap a la planta d’hospitalització. El doctor Noguer amb el bisturí alçat corria darrere seu; era bastant gras i separava les cames. Van fer tots dos una volta completa al recinte d’hospitalització sota les mirades d’infermeres, pacients i familiars fins que van tornar a entrar a la sala d’operacions. No vam saber com va acabar el tema de fer la primera incisió quirúrgica al pacient.
[6] El congrés va ser de gran interès pel seu contingut i per poder escoltar en directe diverses infermeres, en especial les americanes, que havien elaborat teories infermeres basades en conceptes  acceptats per la ciència, observació dels processos d’emmalaltir i filosofia de cures d’infermeria adreçades als malalts ingressats o a la comunitat en general.

Adjunten el contingut de la circular que informava de la Candidatura unitària per a accedir a la presidència del Col·legi d’infermeria de Barcelona.

                                                                                                     *****

                                                      CANDIDATURA UNITÀRIA

Josefa Accens i Espuny , Tomàs Asensio Torres, Jordi Ballester i Alvarado, Esperança Ballesteros i Pérez, Esperança Ballesteros i Pérez, Mª Assumpció Llobet i Furró, Rosa Mª Masana i Ribas, Xavier Muñoz i Just Mª Roser Soria Franco , Pilar Vilagrasa Orti i Mª Carme Vives i Andreu.

Els components de la candidatura unitària ens hem marcat els objectius següents:

- Aconseguir un Col·legi obert i independent.

- Assolir que, abans del dia 30 de novembre d’aquest any, es concedeixi la titulació d’Ajudant Tècnic Sanitari a tots els practicants, infermeres i llevadores, conservant llur propi títol.

- Elaboració dels estatuts professionals generals dels Col·legis d’Ajudants Tècnics Sanitaris, amb la participació activa de tots els col·legiats, destacant d’entre molts altres aspectes:

a) Col·laboració i representació professional a tots els nivells de la sanitat nacional, regional i comarcal.

b) Assemblees periòdiques reglamentàries.

e) Creació de diverses comissions, tals com: Comissió sòcio-cultural docent deontològica d’intrusisme

de relacions exteriors, etc.

d) Creació de delegacions comarcals.

e) Creació de seccions per especialitats.

- Reforçar la declaració dels drets del malalt.

- Mantenir-nos ferms i constants per l’aplicació del nivell universitari a les escoles d’A.T.S.

- Aconseguir una Mútua de Previsió eficaç i voluntària.

- Coeficient que correspongui a la titulació.

Aquesta candidatura està recolzada, entre altres professionals, per a:

Mª Dolors Agell , Jose Mª Ballester, Ceferino Carbo, Joaquim Coll Colomer , Maria Creus Virgili, Carme Darnes , Mª Angeles Delgado, Ramon Dorado , Engracia Edo Estrada, Gines Elvira, Ismael Font ,Amalla Gagay, Carlos Garcia Delmas, Inocente Garcia, Francisco Lara, Antonio Leiva, Mª Teresa Manzano, Isabel Mariages ,Rosa Marquet, Carolina Melendez ,Manuel Moreno Caballero, Mª Elena Navarro, Montserrat Porta, Rosalia Rodes , Francisco Santos , Gloria Tarin i Roser Tey.

Camino de Santiago (1995-2001) Puente la Reina – Muxía

 

 

Cartilla de credenciales
Cartilla de credenciales

En el año 1995 Mari Carmen Cabo Téllez (e.p.d.) y yo, Rosa M. Masana, quisimos seguir los pasos que hicieron los peregrinos medievales, suponemos, en busca de espiritualidad, transcendencia y a buen seguro venerar la tumba del apóstol Santiago. Se  dice que se orientaban por la Vía Láctea o camino de las estrellas, y una vez habían llegado a Santiago, algunos de ellos continuaban el camino hasta Finisterre, Finis terrae, lugar donde se creía que terminaba la tierra.

Nuestro sentido del camino tal vez fuese distinto, pero no estaba exento de la humana e inherente necesidad de hurgar en nuestro interior para intentar sentir la fuerza de la eclosión espiritual. Si alguna vez hemos experimentado aunque sea un atisbo de la sublime experiencia de pertenecer a todo, nos sentidos movidos a intentar buscarla de nuevo, aunque decir que puede aflorar bien sea andando o en cualquier otro lugar del planeta.

La primera etapa del camino

Salimos de Terrassa (Barcelona) el día 17 de setiembre del año 1995 y nos dirigimos a Somport y a Roncesvalles en coche, estuvimos en el refugio de Jaca y dejamos el vehículo en Puente la Reina, lugar donde se juntan los dos caminos procedentes de las poblaciones antes citadas. Disponíamos solamente de una semana para andar y desconocíamos hasta donde podríamos llegar.

Las mochilas que llevábamos pesaban ocho kilos. Más tarde supimos que un peregrino el máximo de peso que debe llevar es de un 10% de su peso corporal, nosotras pesábamos 60 kilos, así que nos sobraban dos. Un día llovió copiosamente y nos pusimos la capelina, que ella sola pesaba un kilo, y no fue efectiva porque permitió que entrara agua a través de las costuras. Tuvimos que desprendernos de ella y de la ropa mojada que llevábamos puesta para no sobrecargarnos de peso.

En este primer tramo andamos 144 kilómetros hasta el refugio de peregrinos del pueblo de Belorado. Desde allí y en autobús fuimos a Puente la Reina para recoger el coche para regresar a casa.

 

Salida desde Puente la Reina
Salida desde Puente la Reina

 

Credenciales
Credenciales

Segunda etapa

El día 25 de setiembre del año 1996 nos dirigimos a Belorado, dejamos el coche en esta población y emprendimos camino a Santiago de Compostela. Habíamos adquirido experiencia y esta vez, antes de salir de casa, nos servimos de una balanza de cocina para pesar todos los elementos que queríamos poner en la mochila con el propósito  que no sobrepasaran los 6 kilos. Nada de capelina; sólo un par de impermeables de plástico ligero comprados en un Todo a 100, tampoco nos llevamos el saco de dormir, con una sábana vieja hicimos un saco con dos extensiones de tela en la parte superior: una servía para cubrir la almohada y la otra para proteger la parte de la manta que estaría en contacto con el cuello y la fijamos con un par de agujas imperdibles. El problema fue que algunos refugios no disponían de mantas. Las agujas imperdibles servían también para sujetar los calcetines u otras prendas a la parte trasera de la mochila y mientras andábamos se iban secando.

Báscula de cocina y enseres
Báscula de cocina y enseres
Mapa con los caminos europeos que confluyen en Puente la Reina
Mapa con los caminos europeos que confluyen en Puente la Reina

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Llevábamos un pequeño botiquín hecho de ropa para que pesase menos porque era inevitable que aparecieran ampollas en distintas partes de los pies. Vimos que los peregrinos las curaban extrayendo el líquido con una aguja enhebrada que previamente  habían sumergido en una solución yodada. Nos habían dicho que si aparece una úlcera en la planta del pie no puedes seguir andando. Pudimos comprobar en una pareja de recién casados que a ella le había sucedió y tuvieron que dejar el camino. Casualmente a Mari Carmen también le sucedió, pero se negó a abandonar el trayecto. Por mi profesión de enfermera, intenté encontrar una solución al problema. Con una aguja de inyección pinché la ampolla plantar, la desinfecté y vendé. Lo novedoso fue que procedimos a hacer un agujero en el centro de una esponja de baño y  con una venda la sujetamos al pie, abrimos bien el zapato para calzarlo fácilmente y observamos que la parte de la úlcera no llegaba a tocar a la base del zapato. Al principio le resultaba incómodo andar, pero se habituó debido a que evitamos el dolor producido por el roce y de esta manera la lesión poco a poco fue curándose.

Credenciales
Credenciales
Por los montes de Oca
Por los montes de Oca

Es importante que los calcetines que nos pongamos sean de algodón; también llevar calzado deportivo ligero de peso y, a ser posible, provisto de cámara de aire. Actualmente las hay muy perfeccionadas y si vamos bien de peso es aconsejable llevar otro par de recambio y unas zapatillas para la ducha.

Amigos del Camino
Amigos del Camino

Durante el camino y especialmente en los albergues te encuentras con personas con las que puedes compartir charlas y experiencias y en ocasiones daba la sensación de habernos conocido de antemano. Además, la mayoría de hospitaleros son personas encantadoras y gozan de un espíritu de ayuda considerable. A veces nos repartíamos la comida, bebida o algún objeto muy necesario en aquel momento como podía ser un abrelatas, jabón, linterna, pañuelos de papel… Pero una de las cosas a las que nos costó acostumbrarnos fue el concierto nocturno de ronquidos y más ronquidos. Hay quien con una admirable aceptación decía: “¡Esta es la música del camino!”. Nosotras no llegamos a captar la filosofía de este hecho. Suerte que el cansancio hacía dormir a los peregrinos como lirones. Muestra de ello es que un día al despertarnos vimos que las ratas habían abierto la bolsa de plástico que teníamos junto a la cabecera de la cama, habían perforado el tubo de leche condensada dejando solo el envoltorio, y nosotras sin enterarnos, aunque es de suponer que durante el festín debían hacer bastante ruido.

Junto con el joven peregrino David
Junto con el joven peregrino David

En una ocasión nos prestaron la llave de un albergue que estaba vacío y en muy mal estado. Allí dejamos las mochilas y fuimos a cenar a un bar que había en el pueblo. Llegaron también a cenar cinco o seis jóvenes que hablaban en alemán y no nos quitaban los ojos de encima, nos hacían sentir intimidadas. La sorpresa fue cuando vimos que se alojaban en el mismo refugio que nosotras. Suerte que había una habitación separada y nos pudimos meter en ella. Muertas de miedo, improvisamos una cuña para fijar la puerta. Recuerdo que  pasamos la noche haciendo turnos de guardia. El día siguiente supimos que aquellos jóvenes eran reclusos alemanes que  redimían parte de su condena haciendo el camino de Santiago partiendo de Alemania, acompañados de una persona que se hacía responsable de ellos.

Amigos peregrinos
Amigos peregrinos

 

Plaza de la basílica de Santiago de Compostela
Plaza de la basílica de Santiago de Compostela

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Por el hecho de ser peregrinas algunos restaurantes nos hacían un 10% de descuento. Alguien nos preguntó cómo sabían que íbamos a pie, y les dijimos que por la manera que andábamos y nos sentábamos a la silla, cogidas al borde de la mesa a causa de las  agujetas. Los hosteleros nunca dudaron de nuestra condición.

Mientras tomábamos un café con leche en un bar vimos a un hombre que estaba desayunando huevos fritos con chorizo. Lo saludamos y conversando con el camarero nos dijo: “Este señor es un personaje del camino. Todo el mundo le conoce porque lo ha hecho muchas veces. Su mujer de vez en cuando le echa de casa y le dice: «¡anda, vete a hacer el camino!», y él le hace caso y se pasa casi un mes fuera”. Se nos ocurrió pensar que vivir cerca de una ruta peregrina en algunos casos puede ser una válvula de escape ideal.

Finalmente llegamos a Santiago y lo primero fue ir a la catedral a visitar la tumba del santo, como manda la tradición pelegrina que se remonta al siglo XIII aproximadamente. También durante el par de días que estuvimos en Santiago tuvimos la oportunidad de ver funcionar el botafumeiro. El hecho de haber llegado a Santiago produce una gran satisfacción porque has ido superando todos los obstáculos, pero lo más importante o sustancial del camino es el propio camino diario, porque es donde te encuentras a ti misma en situaciones de cansancio, frio, calor, sed y hambre. Pero con todo, se dice que el camino engancha y es verdad, porque se experimentan vivencias muy agradables. Supimos que una doctora en medicina que trabajaba en el Hospital Clínico de Barcelona hacía el camino cada año.

Credenciales
Credenciales
Diploma recibido al llegar a Santiago
Diploma recibido al llegar a Santiago

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una mañana nos estuvo siguiendo un perro. Yo le decía a Mari Carmen: “¡no ves que majo es y que ojos tiene!”. Ella me advertía: “si le miras no nos lo vamos a quitar de encima”, y así fue: intentamos persuadirle sin éxito que no nos siguiera. Vimos que era una perra y empezamos a llamarle Calixta en recuerdo del Códice Calixtino. Pobre Calixta, desconocía la cantidad de quilómetros que tendría que andar detrás de nosotras, pero estaba tan contenta que daba gusto verla. Luego finalmente llegó el gran drama. Como suele suceder en la vida, hay cosas que terminan mal y en ese caso recuerdo que me enfadé mucho conmigo misma, por descubrir que era despiadada, pues tuvimos que tomar la decisión de dejarla antes de coger el avión  Santiago-Barcelona. Se la quedó un pastor que nos dijo que el animal era de una raza muy buena para controlar los rebaños de ovejas. Le dijimos que se llamaba Calixta y se la llevó en brazos. De aquella estampa me acordaré siempre. Calixta iba con la cabeza vuelta hacia nosotras haciendo esfuerzos por zafarse de aquel forastero que la llevaba sujeta en brazos. Fue terrible el sentimiento que me despertó y todavía lo experimento en este momento. No sé qué desvelan en mí los animales que me seducen tanto. No entiendo por qué aún no soy vegetariana.

En Santiago, una vez presentadas las credenciales nos expidieron un diploma fechado el día 4 de octubre de 1996. Habíamos recorrido el tramo de Belorado a Santiago, un total de 430 kilómetros, equivalente a un promedio diario de 26,8 km., aunque un día batimos el récord, anduvimos 43 km. debido a que nos perdimos y no encontramos ningún albergue ni posada. Por haber sido peregrinas la compañía de aviación Iberia nos hizo un descuento del 40% en el billete Santiago-Barcelona. Fue una sorpresa.

Peregrina M. Carmen
Peregrina M. Carmen
Peregrina Rosa M.
Peregrina Rosa M.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Tercera etapa

El día 29 de junio de 2001 llegamos en avión a Santiago de Compostela[1] y nos dirigimos a la oficina de peregrinos a que nos pusiesen el sello en las credenciales para justificar que seguíamos andando hasta Finisterre, pero no lo sellaron porque decían que el camino terminaba en Santiago. Nos puso el timbre una agencia comercial de la ciudad.

Como hemos comentado, en los refugios había hospitaleros generalmente voluntarios, que permanecían en el refugio durante 15 días y tenían la función de atender a los peregrinos. Algunos nos preparaban un café con leche a las siete de la mañana para que pudiésemos desayunar colectivamente y dejar el refugio a las ocho. Generalmente disponían de una caja donde voluntariamente los peregrinos depositábamos dinero para que de esta forma pudiesen cubrir los gastos de mantenimiento general y la compra de algunos alimentos.

Refugio con una hospitalera
Refugio con una hospitalera
La señora Felisa a la entrada de Logroño
La señora Felisa a la entrada de Logroño

El tramo de Santiago a Finisterre tenía unas características distintas, especialmente las ambientales. Además, nos encontramos menos peregrinos que en las dos etapas anteriores y algunas vivencias también fueron muy diferentes.

En Finisterre nos acomodamos en un hostal y sin la carga de las mochilas fuimos andando hasta el faro marítimo situado cerca del rocoso acantilado, zona donde a partir de allí solo existen millas y millas de océano y que debe su nombre al hecho de que los antiguos tenían la impresión que allí terminaba la tierra. Simbolizando el hecho de haber llegado a este punto, se erigió una escultura en forma de botas de peregrino, porque además hay quien dice que los antiguos peregrinos tenían la costumbre de tirar su calzado al mar.

Tuvimos la sorpresa de que en el refugio de esta población y mostrando las credenciales  selladas nos entregaron también un nuevo diploma acreditativo, por cierto muy bonito.

Camino a Muxia

Diploma de Finisterre
Diploma de Finisterre
Punta del Faro en Finisterre
Punta del Faro en Finisterre

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

No nos conformábamos con terminarla ruta y proseguimos andando hacia Muxía. Encontramos días muy lluviosos, idóneos para que el aroma de los bosques de eucaliptus se expandiera por el ambiente y al tiempo descubrimos hórreos, que nunca habíamos visto, pero lo que más nos impresionó fue el murmullo del mar de la Costa da Morte, que a lo lejos inspiraba respeto, sobre todo porque éramos conocedoras de los históricos naufragios de buques que se habían producido en aquella costa. La mayoría de bares tienen fotografías que dan testimonio de ello.

En este tramo nos metimos en un buen laberinto, andábamos con mucha lluvia, hasta que al final encontramos un hostal. Cuando paró de llover salimos a la calle y vimos sentada en el portal de su casa a una señora mayor. Iba vestida con la típica falda larga de color negro e iba peinada con una trenza. Era auténtica. Después de conversar con ella, nos dijo: “¿decís que mañana pensáis ir a Muxía por el camino que lleva al río Castro?”. “Sí —le respondimos—, porque volver hacia atrás significaría andar doce quilómetros más para coger el sendero correcto”. Prosiguió diciendo: “pues yo la última vez que fui por este camino no pude cruzar el río porque le faltaba una piedra por donde pisar y, al haber llovido tanto los últimos días, esta vez bajará ancho”.

Debimos tener en cuenta las palabras de una persona conocedora del territorio, pero lanzadas como éramos, emprendimos el camino por donde teníamos pensado. Anda que andarás y al final de lejos vimos el río Castro. Mari Carmen divisaba los ríos a treinta metros de distancia, pienso que era debido al miedo que le ocasionaba pensar en cruzarlos. Al acercarnos vimos que el agua circulaba por encima de la pasarela hecha de bloques de piedra y sí, daba la impresión que al tramo final le faltaba un bloque. Estuvimos vacilando sobre qué hacer, pero en aquel momento, presa de un arranque de heroísmo, le dije a Mari Carmen “dame tu mochila; voy a ver con qué fuerza baja el agua y si puedo dejaré las dos en la otra orilla”. Me descalcé y con ayuda de un bastón largo de peregrino hecho por Joan Muntada, un amigo de Pals, me puse a andar por encima de los bloques de piedra y el agua me cubría hasta los tobillos. Cuanto más al centro me acercaba la corriente también era más fuerte. Sentí miedo y pensé que, si resbalaba, el río me arrastraría hasta algún lugar de la Costa da Morte y me convertiría en una náufraga más de la historia del país. Pero ya estaba en el fregado y decidí continuar. Llegué al último tramo y evidentemente, como nos habían dicho, la piedra no estaba en su sitio. Utilicé el bastón para medir la profundidad que había en aquel tramo y vi que el agua me llegaba a la cintura, pero casi no había corriente, de modo que sumergí medio cuerpo y dejé las mochilas en tierra firme. Retrocedí para acompañar a Mari Carmen a cruzar y esta vez tuve otro arranque, el de autoimponerme el papel de psicóloga, pues M. Carmen estaba muerta de miedo por el solo hecho de poner los pies sobre los bloques y yo le decía: “ánimo que vas bien, vas muy bien, un paso largo, apóyate en mí, no mires el agua entre las piedras, mira sólo donde vas a poner el pie, vas bien, falta poco, lo tenemos”. ¡Uf, al fin llegamos! Dejó la marca de sus uñas en mi brazo a pesar de que siempre las llevaba cortas. Aquel día supongo que no. Me sumergí primero yo en el agua y al estar a un nivel más bajo que ella, vi como las piernas le temblaban como una hoja de papel. Fue en aquel momento que fuimos conscientes de nuestro gran atrevimiento.

Río Castro. La piedra que faltaba es la que está atravesada en primer término
Río Castro. La piedra que faltaba es la que está atravesada en primer término

Como he mencionado, antes de iniciar la ruta fuimos a Roncesvalles y asistimos a una misa que se celebraba también para pedir a la Virgen un buen peregrinaje. Tras aquella experiencia en el río Castro consideramos que nos ofreció su protección en las tres etapas del camino. Descubrimos en nosotras mismas como en un momento determinado y según las circunstancias podemos poner de manifiesto nuestro coraje, atrevimiento, decisión o voluntad de acción. Curiosamente sentimos agradecimiento al río Castro, porque a pesar del miedo que nos hizo pasar, también fue generosamente benévolo.

Llegamos a Muxía y nos encontramos con un refugio estupendo, uno de los mejores que conocimos. Estábamos satisfechas y llenas de gozo por haber finalizado sin ningún percance el camino. Pienso que al final sabíamos algo más de nosotras mismas y también teníamos más conocimientos porque  las personas conocedoras de su tierra nos mostraron aspectos del paisaje, de la arquitectura y de las casas de barro, de los animales, de las obras de arte de las iglesias o por el simple hecho de verlas actuar y su sentido de la vida. No podemos dejar de comentar los espacios vividos de recogimiento, cansancio, miedo, hambre, sed y las percepciones de algunos lugares que parecían más intensas. También el disfrute de comer unos huevos fritos con chorizo o una sopa cuando estás a punto de desfallecer de cansancio y poder compartir cosas con los demás. En conjunto crearon una amalgama de experiencias gratas de recordar. Lástima que en estos momentos no podamos compartir con Mari Carmen el recuerdo de aquellos días.

Una anécdota

En el refugio de Muxía encontramos a una señora sentada en un sofá que estaba bebiendo algo de un tetrabrik —pensamos que era zumo pero no, era vino—, y al tiempo decía en acento inglés: “¡maravilloso!, maravilloso!”. Estaba entusiasmada porque había finalizado el camino de Santiago desde Roncesvalles, pero lo más sorprendente fue cuando dijo tener 70 años. Fue admirable porque varios de los peregrinos que estábamos allí nos contagiamos de su exclamación, “¡maravilloso! ¡maravilloso!” —y sin tetrabrik—, hasta el punto de pensar que, en efecto, todo había sido maravilloso. Vivimos un momento mágico de satisfacción colectiva como en raras ocasiones suele darse. Aquella mujer había venido sola desde los Estados Unidos de América para hacer el camino. Nos dijo que se había inspirado en un libro de la actriz Shirley MacLaine sobre su experiencia como peregrina a Santiago de Compostela. Lo curioso es que la mujer del refugio guardaba un gran parecido físico a la actriz.

Certificado expedido el día 6 de julio de 2001
Certificado expedido el día 6 de julio de 2001
Muxia
Muxia

El juego de la oca y el camino

Mari Carmen y yo descubrimos la relación entre el camino y el juego de la oca, al preguntar por qué en el enlosado de una plaza de Logroño había el citado juego. Alguien nos comentó que tanto en la vida como durante la peregrinación, pueden sucederte hechos que tienen similitud con los mensajes que llevan implícitas las casillas del juego. El camino era como vivir toda una vida en poco tiempo y lo curioso fue que estando atentas pudimos corroborar algunas de estas cosas.

En el año 1908 en Festo, isla de Creta (Grecia), se descubrió una pieza circular hecha de barro que paso a llamarse disco de Phaistos y se considera que pertenece al periodo minoico entre los años 1580 al 1700 antes de Cristo. Lo más singular, según los expertos, es que se trataría de un ancestral juego de la oca.     

Disco de Phaistos
Disco de Phaistos
Juego de la Oca
Juego de la Oca

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

     

Existen diversas interpretaciones sobre el significado de cada una de las casillas de este juego dispuesto en forma de espiral, pero mi propósito es simplemente describir lo que nos sugerían estas casillas y relacionar su mensaje con las vivencias que, sin buscarlas, nos íbamos encontrando.[2]

El juego está dibujado sobre una lámina cuadrada y se inicia formando una espiral levógira, o sea, que gira a la izquierda, en sentido contrario a las agujas del reloj. Dispone de 63 casillas, aunque se considera que son 64 incluyendo el núcleo central, los números tienen su importancia. Las siete casillas más relevantes son: el puente (casillas número 6 y 12), suerte de ellos porque atravesamos ríos como el Arga, Ebro, Carrión y Riosil; la posada (número 19, dos turnos sin jugar), el pozo (31, dos turnos sin jugar), los dados (26 y 53), el laberinto (42, retroceder a la casilla 30), la prisión (52, tres turnos sin jugar), la calavera (58, volver al inicio). Finalmente con el número exacto se alcanza el centro. Podríamos decir que se trata de un recorrido donde podemos avanzar o retroceder para volver a emprender la ruta.

En cuanto a nuestra experiencia, en ocasiones teníamos la sensación que habíamos avanzado bastantes kilómetros, era como ir de oca en oca y tiro porque me toca. Casualmente en la zona de los Montes de Oca nos alcanzó un diluvio universal que nos hizo andar como las ocas balanceándonos entre el barro que se había formado y casi sin poder levantar los pies. Suerte del calzado y de la ropa de recambio que llevábamos. Pero también sucedía que algunos días andar no cundía y teníamos que alojarnos en una pensión o casa particular antes de que pudiésemos llegar al refugio. Perdíamos bastante tiempo.

En algún momento puedes encontrarte medio muerta y esto sucedió el día que anduvimos 42 quilómetros. Me desmayé a causa de una insolación quedándome obnubilada y tendida en el suelo. Mari Carmen dijo: “¿quieres que lo dejemos?”. Le respondí “espera un poco”. Con la ayuda de un pañuelo empapado con el agua que llevábamos para beber y puesto en la nuca aprovechando la diminuta sombra de un matorral me recuperé. En otra ocasión andábamos por una cuesta llena de cantos y yo de nuevo estaba al límite, me costaba mucho continuar andando. Suerte que Mari Carmen resistía y era ella quien me daba ánimos. Finalmente pudimos alojarnos en un hostal. Subí con esfuerzo al primer piso y me tendí en la cama con la sensación de quedarme adherida a ella tal como si tuviese pegamento en la espalda. Mari Carmen bajó a cenar y al rato subió acompañada de un chico que llevaba en las manos una sopera. Al verle pensé que tenía una alucinación: salido de no sé dónde, era imposible que fuese más guapo. La sopa resultó ser la más deliciosa que hasta el momento haya comido jamás. Mari Carmen, él y la sopa me resucitaron, pues estaba al límite al igual que el día de la insolación. Supongo que, según el juego de la oca, estuve dos veces en la casilla número 58.

Debido a nuestra facilidad para perdernos, varias veces tuvimos la sensación de estar inmersas en un laberinto y siempre en un cruce de caminos. Entonces nos preguntábamos, “¿tú has visto la indicación?”, “no”, “yo tampoco”, “¿y ahora qué dirección tomamos?”. Llegados a este punto era el azar quien mandaba o, según viésemos donde se encontraba el sol y siguiendo siempre el norte, decidíamos qué camino tomar. Cabe decir que siempre llegábamos a algún sitio poblado, pero con más kilómetros a cuestas.

Una noche tuve un sueño muy raro. Soñé que el mar era de color plateado y al despertarme me acordaba perfectamente de el. Nos pusímos en marcha y a las afueras de un pueblo vimos a un cura alto y delgado con una sotana negra convertida en gris debido al desgaste del tejido y adornada con topos aceitosos. Sus dientes artificiales eran de plata… ¡qué casualidad con la plata!. El religioso tenía una presencia imponente, parecía un superviviente de la edad media. Ante su casa tenía un montón de leña y nos dijo, “¿me ayudáis a entrarla en casa?”. Mari Carmen dijo que ella se quedaba afuera para guardar las mochilas, estaba bastante cansada; yo cogí un tronco que pesaba lo suyo y el cura me dijo “sígueme”. Fui detrás de él cruzando la casa hasta llegar al patio y deposité la leña donde me indicó. Volví, cogí otro leño, me siguió; al tercero dije “¿bueno y usted no lleva ningún tronco?”. El cura hacía los viajes de vacío. “Pues señor cura —le dije—, entiéndalo: llevamos bastantes quilómetros andando y aún nos quedan bastantes por hacer”. Al dejarle tuve una grata sensación de libertad, porque me había sentido como secuestrada.

En otra ocasión en un albergue —no nos quedábamos a dormir, solo queríamos parar un momento— nos encontramos que de repente estábamos ayudando al hospitalero a pelar pimientos asados que íbamos poniendo en frascos de cristal para un futuro baño maría.

Sería muy largo de comentar todo lo que nos iba sucediendo a lo largo de esta peculiar  andadura de unos 800 kilómetros. Alguna vez y sin haber preguntado nada, alguna persona nos mostraba un detalle arquitectónico, un cuadro o algún aspecto de la naturaleza al que en aquel momento no otorgábamos un significado especial. Es ahora cuando tras haber transcurrido varios años al recordarlo nos sugiere algo más.

En una ocasión un religioso joven y muy agradable nos preguntó a la puerta de una iglesia: “¿habéis visto a María Magdalena la pecadora?”. Al decirle que no, nos acompañó para que la viésemos ya que estaba en un lugar poco transitable. Le hicimos una fotografía porque nos extrañó verla vestida con una falda escamosa al estilo de una sirena y con el tórax al desnudo. Tal vez el escultor quiso explicitar cierta concordancia con Jesucristo, que también era conocido como el pez. De hecho la concha, símbolo del agua, es el emblema del camino.

Maria Magdalena
Maria Magdalena
Jesucristo con la cruz en forma de Y
Jesucristo con la cruz en forma de Y

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

En Puente la Reina también se nos mostró específicamente una imagen de Jesucristo en la cruz, pero con la particularidad que el travesaño de los brazos era en forma de V en vez de horizontal. En esta estética de la cruz hay quien encuentra una similitud con el pie de la oca y si se le añade otra cruz en la base pero en sentido inverso, hay quien interpreta o lee el nombre encriptado de Jesús. Necesitaríamos disponer de más conocimientos para poderlo explicar de forma comprensible.

Para finalizar y en resumen decir que esta experiencia peregrina puede tener mil matices y es distinta según las vivencias externas de comunicación y las diversas introspecciones que inevitablemente vas haciendo casi sin darte cuenta. Es curioso porque aunque hagas el camino acompañada pasas mucho tiempo andando  sin intercambiar palabras. Andas y percibes, así sin más.

Toda vez que una persona lleve vividos bastantes años y a la vez haya tenido la experiencia de peregrinar, puede que se dé cuenta que esta metáfora del juego de la oca tiene su coherencia, lo que pasa es que con frecuencia no estamos atentos al significado que puedan  tener nuestras experiencias de la vida. Podría decir que aconsejo peregrinar donde sea porque también cubre la función de dar curso a nuestra necesidad inherente de emigrar, como lo hacen muchas aves, y si además durante este vuelo sucede que aflora una mayor luminosidad de conciencia, entonces la decisión tomada habrá sido fabulosa.

Curiosamente en estos momentos que recuerdo el pasado siento sin novedad —porque ya lo he vivido— el sublime bálsamo de la gratitud, ese sentimiento al que considero primo hermano del Amor, no conozco otro que se le asemeje. Experimento gratitud por estar viva y por todo lo que me ha ofrecido la vida y en especial por haber podido compartir un largo peregrinaje con la incansable, amorosa y sabia ciudadana Mari Carmen Cabo Téllez. Aunque ella no esté físicamente en este planeta, sus efluvios espirituales atraviesan la atmósfera, incluso con el cielo nublado.

Baston hecho por Juan Muntada de Pals. 1,45 cms.
Baston hecho por Juan Muntada de Pals. 1,45 cms.

[1] Cuando viajábamos en avión a Santiago en el año 2001, Mari Carmen le comentó a la azafata que yo tenía el título de piloto privado. Al cabo de un rato la azafata me dijo: “el comandante le invita a ir a la cabina de mando”. Me levanté como un rayo y fui. El comandante y el copiloto eran unas personas encantadoras, me hablaron de cuestiones técnicas aeronáuticas pudiéndoles seguir buena parte de la conversación y también insistieron en convencerme de que no dejara de volar. Vi claramente que amaban su profesión. Explico este detalle porque hace tres días, el 24 de marzo de 2015, ocurrió la tragedia del Boeing 320 en los Alpes franceses, en que murieron 150 personas dejándonos a todos afectados. Durante estos catorce años las medidas de seguridad dentro de los aviones han ido in crescendo, de forma que tener la ocasión de visitar la cabina es un hecho irrepetible, seas o no piloto. De acuerdo con los avances tecnológicos, vemos que el transporte aeronáutico teledirigido de pasajeros está a la vuelta de la esquina. Lástima que para ello el público previamente haya tenido que perder la confianza en los comandantes.
Maria Carmen  dejo  este mundo el día 3 de agosto del año 2007, para mi, su  amistad  fue de las cosas mas autenticas que la vida me ha dado, motivo que provoca sea tan difícil superar esta perenne pérdida. Presente en este bloc algunas de las piezas de cerámica que elaboraba  para dar salida  a su afición artística, la podemos consultar en Mari Carmen 

Tots avançam com pelegrins …

Tots avancem com pelegrins cap a valls de tendresa i, presoners de pluges de solitud, sondejam clarianes entre boscos de por, com aus que parteixen per petites remors. Tots solcam costes d’indiferència, fosques de desfici i malentesos de glaç. Només tu, que véns del silenci, coneixes la ruta del seu desgel i el mapa de llum dels illots més indòmits. Deixa que t’acompanyem pels indrets que alliberes, la fondària és teva i els aprenents som nosaltres. LLUÍS SERVERA SITJAR