Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
La Francesca Llonch va ser pionera en la implantació a Terrassa del mètode psicoprofilàctic (MPP) o part sense dolor.
Vaig tenir la sort de conèixer a la Francesca a la Mútua de Terrassa l’any 1960, quan hi treballava acomplint les funcions d’auxiliar de clínica i sempre les seves col·legues la anomenaven senyoreta Llonch.
Francesca LLonch amb un llibre o álbum a la ma
L’any 2000 l’Ajuntament de Terrassa amb coordinació amb la regidoria de Promoció de la Dona va publicar el llibre titulat: Elles, terrassenques del segle XX on hi consta la biografia de diverses dones que havien fet aportacions o destacat per alguna activitat a la ciutat de Terrassa.
En base a la coneixença personal que tenia amb la senyoreta Llonch i també del seu nebot i de la seva companya Dolors Co, també infermera de Mútua de Terrassa i a causa que ella ja no ens podia donar testimoni de la seva vida, vàrem podem obtenir junt amb d’altres fons consultades la informació necessària per elaborar una breu biografia que va ser publicada a l’esmentat llibre.[1]
Ara, desprès d’haver transcorregut 23 anys d’aquella publicació i estant personalment en una fase d’ endreça de llibres, entre ells han aparegut tres quaderns mecanografiats fets per la Francesca Llonch, m’han causat impacte i et preguntes com és possible que disposes d’aquest material que no recordava, ni tampoc si me’l havia donat ella mateixa o bé la Maria del Carme Llopart que va atesa per la F. Llonch.
Es possible que els tres quaderns pertanyien a una col·lecció més amplia. Estant fets mecanografiats amb la clàssica màquina d’escriure d’abans i el primer d’ells esta escrit en llengua castellana i els altres dos en català. Cada un d’ells tracta d’una fase o moment cronològic del procés de l’embaràs i part.
Plano de com arribar a casa de la F.Llonch a Matadepera
El Primer quadern, l’anomenem així degut que no te títol, en ell dona infamació dels horaris de consulta, sobre les trucades telefòniques i urgències i presenta un esquema de com arribar a casa seva a Matadepera. Segueix fent una relació de menús o de dietes adients per les parteres i a vegada indica els aliments beneficiosos i els menys aconsellables, també dona consells d’ hàbits de vida i recorda el que s’ha de posar quan es prepara la maleta. [2]
El segon quadern porta per nom: Orientacions per les ultimes setmanes d’embaràs (10 dies abans de complir l’última falta)
En ell explica les manifestacions fisiològiques que apareixen al començament del part i també recorda el fet d’estar preparada psíquicament.
El tercer quadern duu per nom: Orientacions per al sobrepart
Conté una relació de possibles símptomes que pot experimenta la mare que van des de les 12 primeres hores desprès del part i fins el sisè dia. També inclou consells a la arribada a casa.
Notes
[1] Diverses autores. Elles, terrassenques del segle XX. Ajuntament de Terrassa, 2000. Pàgines de F. Llonch de la 103 a 119.
[2] La Francesca Llonch va ser una llevadora podem dir de la transició entre quan es practicaven els parts a domicili i quan s’ inicià la practica d’infantar ala hospital i clíniques. Era habitual que la partera s’emportés la seva roba d’estar-se al llit i la del nadó així com també els productes d’higiene personal.
reconeguda als Jocs Florals de l’any 2021 de la Universitat Autònoma de Barcelona i escrita per :
Pol Baqués Suñer
Pol Baqués
No s’escolta ni una ànima i les últimes hores del sol m’il·luminen el rostre.
M’agenollo un instant per admirar el paisatge i apreciar-ne cada segon i cada detall, però aquest se’m veu truncat ràpidament per un sentiment de tristesa i impotència. No em paro de preguntar com podia ser que l’ambició i l’odi humà haguessin pogut consumir un paisatge tan bonic.
En aquell instant, a causa de la ràbia, deixo anar el fusell contra el terra i aquest deixa anar un soroll estrident que m’ha fet recordar el meu fill. M’ha fet recordar l’esclat de la seva rialla, una rialla immensa que anava d’orella a orella i que deixava anar un crit inesperat. Era una rialla pura i innocent que no deixava a ningú indiferent.
Una gota de suor em va regalimar pel front i m’obligà a treure’m el casc. amb la mà em vaig fregar el cap, aquella sensació em va transportar a la plaça de la vila on anava amb l’avi a jugar a pilota. Recordo aquells temps amb un sentiment molt especial. L’avi em venia a buscar al matí a casa i anàvem tots dos cap a la plaça, recordo que esmorzàvem a la plaça de la vila on feien els millors croissants de tot el poble els quals tenien un gust tan dolç que t’inundaven tot el paladar. Un cop acabava d’esmorzar ràpidament anava a jugar al mig de la plaça mentre l’avi gaudia del seu cafè observant-me amb una mirada tendra i plena de felicitat. Quan el sol s’eclipsava amb el campanar i aquest tocava les dotze tornàvem cap a casa.
La mare sempre ens esperava puntual a la porta i abans de marxar l’avi sempre em donava un peto al front i em sacsejava el cabell amb la seva mà.
Un dolor agut em va fer tornar a la realitat, em procedia del braç esquerre i un cop em vaig alçar la màniga em vaig adonar que l’embenatge que portava s’havia impregnat d’un vermell intens que l’havia tenyit completament i no deixava cap matís del seu color blanc nítid.
Aquell color intens em causava una angoixa que em recorria tot el cos, però no podia deixar de mirar-lo, era un color que em despertava records, records de la meva joventut que feia temps que no revivia.
Era la temporada d’estiu i havíem decidit anar a l’ermita del poble, el camí no tenia pèrdua, però aquella tarda la boira havia cobert tota la serralada. Sense donar-nos compte vam agafar un altre camí que ens va portar a una esplanada que acabava amb un penya-segat. Llavors, com si de màgia es tractés la boira va difuminar-se per l’horitzó i va desaparèixer deixant rere seu un cel rogent d’un color vermell pur.
Aquest record m’havia fet perdre la noció del temps, quedaven poques hores de sol i el fred s’havia fet present. Continuava en aquell descampat agenollat discutint per dins si fugir o si esperar aquí el meu destí. El fred apressava i vaig lligar-me els botons de l’abric. Cada botó m’ha recordat a la mare, era ella la que m’ajudava a vestir quan era petit, recordaré sempre aquells moments gràcies a l’olor que desprenia aquella roba, una olor dolça que deixava tota l’habitació amb una fragància de flors que generaven en mi una immensa pau.
Tot i estar ven preparat, el fred m’havia començat a entrar dins el cos, per sort tenia uns guants a la butxaca i me’ls vaig posar. El tacte del guant amb la pell de la meva mà va encendre les pulsacions del meu cor i em va transportar al dia que les nostres mans es va trobar per primera vegada.
Va ser una nit que no oblidaré mai, els dos anàvem caminant sota la llum d’un cel estrellat quan de sobte les nostres mans es van creuar, vaig notar com els nostres dits s’enllaçaven, els nostres cors es van accelerar, ens vam mirar i no van fer falta paraules per expressar la connexió que hi va haver aquella nit.
El meu cos era un conjunt de sentiments quan de sobte aquella emoció causada per cada un dels meus sentits es va veure truncada per un retrò estrèpit seguit d’un dolor fred enmig del meu pit.
Aquella sintonia de records alegres i melancòlics va desaparèixer, i la por i el dolor van inundar-me de records tristos i freds. Aquella rialla estrident del meu fill es va convertir en el plor estrident del dia que vaig haver de marxar de casa, aquell gust dolç del croissant de la plaça de la vila amb l’avi es va veure contrarestat pel gust amarg del cafè servit a casa de l’avi el dia de la seva mort, aquell cel rogent es va veure precedit per una negra nit, aquella dolça i floral olor la va apagar l’olor d’humitat dels dies de pluja i aquell tacte suau i fi se li va sobreposar el tacte trist de l’última abraçada.
Me n’adono de la debilitat humana i la fragilitat que tenen els sentits en els moments d’eufòria i en els moments d’angoixa.
De sobte la mort apareix al meu costat per acompanyar-me en els últims instants. Els ulls se’m cobreixen d’una imperfecta tela d’aigua, el cor se m’angoixa i no em paro de preguntar si hagués pogut canviar el meu destí.
Em dono que la mort se m’acosta i a cau d’orella em xiuxiueja que fugir i morir tenen el mateix camí, i que quedar-me aquí esperant a la meva mort o abandonar la meva causa i mori de penediment compartien el mateix destí.
Després d’escoltar-la respiro alleugerat i assumeixo que el meu viatge havia d’acabar aquí.
Em deixo caure sobre una terra freda i humida i els últims rajos del sol m’abracen per l’esquena recordant-me l’escalfor de la meva llar.
Soldat ferit greu, pensa amb el caliu humà i de la llar, el sol l'escalfa l'esquena (tieta Rosa M.)
El dibuix mostra el soldat caigut al terra del camp de batalla, està bocaterrosa sobre un terreny humit i el sol està en hora baixa , li sagna la ferida del braç esquerra i està esgotat. Més enllà descansa el fusell i el casc que s’havia tret. L’escena transmet abandó i desesperança però els darrers raigs de sol que incideixen sobre la seva esquena li dona calidesa que el fa recordar el caliu de la llar, l’avi, la mare, els jocs a la plaça i aquells croissants tant bons.
Passats divuit anys d’aquesta publicació, l’any 2019 novament vàrem editat un article a la mateixa revista número 34 titulat: La xemeneia de la bòbila Almirall. Noves aportacions.
Hem considerat adjuntar-los en aquesta pàgina amb l’objectiu de facilitar la coneixença d’aquesta peça donat que rememoren per persones que van fer possible la existència d’aquesta singulat xemenei industrial. Dins aquest bloc hi ha més informació relacionada amb la xemeneia Almirall, posant aquests non sortirà.
Incorporem una imatge de les sis persones que van fer possible aquesta obra, van ser: l’empresari de la bòbila Francesc Almirall Lupi, el mestre d’obres Marià Masana Ribas, l’oficial paleta Lucas Pérez Molina, l’altre oficial paleta José Fauquet Cons i els manobres Paulino Carbajal García i Francisco Gálvez Quesada.
Persones que van fer possible la Xemeneia Almirall
L’any 1991 per la Festa Mayor de Terrassa i al barri de la Maurina on està ubicada la xemenia de la bóbila Almirall, l’Ajuntament va voler fer un homenatge a les sis persones protagonistes de la obra donat també que havia estat considerada internacionalment com la xemeneia amb escales de cargol més alta del mon. -63 metres-
No totes les persones van poder recollir personalment el premi degut que la majoria ens havia deixat , si que el va acceptar personalment José Fauquet, dels altres participant de la obra que no hi van ser presents, va ser a un familiar al qui se l’va fer entrega. L’obsequi va consistir en un llibre que parla del Patrimoni estructural de la ciutat i una peça de ceràmica de disseny exclussiu feta per… del comerç Pont del Gall de Terrassa.
Acte de reconeixement per als autors de la edificació de la singular xemeneia amb escales de cargol. Les sis persones del davant som els que varem rebre, com es pot veure, la escultura de la xemeneia Almirall amb la muntanya de Sant Llorenç al fons.
Hem localitzat una imatge de la Xemeneia Almirall feta per Miquel Calvet publicada al Diari de Terrassa del dia 27 de desembre de l’any 2022 en motiu de ser la guanyadora de la primera edició del Concurs Fotogràfic de la Delegació de Vallès dels Inginiers Industrials de Catalunya.
Foto guanyadora feta per Miquel Calvet, desembre 2022
Una nova imarge de la Xemeneia Almirall feta per Santi Alonso que ha estat seleccionada aquest més de juliol del 2023 per la Oficina de Turisme de Terrassa com a imatge delmes, ha estat publicada a la pàgina de la Oficina.
Xemeneia Almirall, foto feta per Santi Alonso, juliol 2023
Con motivo de la celebración del IV Congreso de Bomberos de Empresa celebrado en Salou (Tarragona) los días 15 y 16 de octubre de 2022 hemos conversado con el presidente de la Asociación de Bomberos de Empresa, Mariano Masana, sobre dicha asociación de profesionales.
Los servicios de prevención, extinción de incendios y de salvamento están regulados por la Ley 5/1994, de 4 de mayo, cuyo título quinto trata de los bomberos de empresa. La norma establece que cualquier tipo de empresa y en especial las químicas, petroquímicas y farmacéuticas puedan dotarse de un cuerpo de bomberos propio para su inmediata actuación.
Una de las primeras actividades que organizó la asociación fueron las Primeras Jornadas Técnicas Nacionales de Bomberos de Empresa, celebradas en Lloret de Mar en 2012, evento que abrió la puerta a futuros encuentros profesionales. Dos años después, en 2014, se celebró el primer Congreso Nacional de Bomberos de Empresa con el lema ‘El bombero de empresa es profesionalidad, seguridad y efectividad’. Desde entonces y hasta el presente se han celebrado cuatro congresos que han puesto en común experiencias laborales, avances tecnológicos aplicados a la extinción de incendios, recursos prácticos disponibles, así como temas de prevención y de protección personal.
Acto de presentación del Congreso (Cristobal Castro)
—Buenos días, Mariano. ¿Puedo tutearte?
—Por supuesto.
—Como presidente de la Asociación Professional de Bomberos de Empresa, ¿nos podrías explicar cómo surgió esta iniciativa?
—La Asociación Profesional de Bomberos de Empresa fue creada en 2011 por iniciativa de un grupo de profesionales. Nació con la clara intención de contribuir a la mejora del desarrollo laboral y atender las inquietudes surgidas del colectivo, tales como la necesidad de formación, la seguridad en el trabajo, el reconocimiento social de este tipo de trabajo, aspectos legales y jurídicos y su representación a nivel estatal y europeo.
—¿Las empresas están equipadas para prevenir y resolver cualquier tipo de ignición?
—Los bomberos de cada empresa están formados, equipados y organizados de forma específica para hacer frente a las contingencias propias de las materias y productos químicos que puedan utilizar. Cada empresa tiene su propia singularidad en cuanto a morfología, tipo de productos que utiliza, sistemas de almacenamiento y prácticas de manipulación. También procura conocer cuáles son los recursos óptimos para ser utilizados en caso de necesidad, conforme al grado de peligrosidad de los productos que se manejan, sean corrosivos, explosivos, inflamables o de otra naturaleza.
—¿Los bomberos de empresa hacen labores de prevención?
—Es partefundamental de su trabajo para evitar incidentes antes que estos aparezcan. Los bomberos de cada turno de guardia, en empresas que así lo requieren, deben supervisar el estado físico de sus dependencias e infraestructuras, estar al corriente de las reparaciones que se realicen, observar las posibles averías de dispositivos básicos, prestar atención a las posibles paradas técnicas de la empresa y a los imprevistos del día a día. También es importante que el bombero o el equipo de bomberos estén presentes en la supervisión antes, durante y después de cualquier trabajo que se realice en la empresa y que pueda comportar un riesgo, por mínimo que este sea para así evitar que se desencadene una emergencia o siniestro importante.
Intervencion del cuerpo de bomberos (cedida Marià Masana)
—¿Qué temas son tratados en sus congresos?
—En los congresos bianuales de carácter nacional a excepción del año 2020, que debido a la pandemia no se celebró, hemos desarrollado ponencias de carácter muy diverso, aunque todas ligadas directa o indirectamente al trabajo de los bomberos de empresa o industrial. La diversidad de conocimientos que comporta este oficio es una de las particularidades y prioridades a valorar en el momento de escoger los temas que serán presentados en el congreso. Decir que los monográficos de actualidad, conforman un hándicap de intereses para la mayoría de participantes, así como el hecho de tener en consideración que para organizar un congreso nacional es necesario contar con la participación de sus patrocinadores, dado que sin esta colaboración sería del todo inviable su celebración.
—¿Cuántos asociados sois? ¿Hay presencia de mujeres en vuestra entidad?
—Actualmente la asociación está formada por unos 200 asociados, de los cuales 21 son mujeres. Vemos que la mujer cada vez más se va incorporando al mundo laboral como bombera y son bastantes las empresas en las que las mujeres forman parte del equipo.
—Poner en marcha eventos de este tipo exige mucha dedicación. ¿Desde cuándo desempeñas el cargo de presidente?
—Cuando se creó la asociación en su primera Junta directiva fui el vicepresidente y a inicios de 2015 al ser renovada la Junta acepté ocupar el cargo de presidente. Como dices, es verdad que la organización de congresos nacionales requiere horas de trabajo, conlleva diversas pautas a seguir y persistencia para lograr que los objetivos previstos satisfagan a congresistas, patrocinadores y colaboradores y que la asociación salga fortalecida. Como toda entidad contamos con presidente, vicepresidente, secretario y tesorero, también tenemos el apoyo de algunos socios, de comisiones específicas y de los responsables de la organización de eventos.
Durante una ponencia (Cristobal Castro)
—¿En la directiva existen vocales de otras autonomías?
—De momento no, pero no nos cerramos a posibles incorporaciones ya sea como vocales o de delegaciones.
—Fuiste bombero de la Generalitat. ¿Por qué el trabajo de empresa?
—Cuando me jubilé de bombero activo ingresé como bombero voluntario en la sección de veteranos, hecho que hace te sientas, aunque sea simbólicamente, unido al cuerpo de bomberos al que pertenecí, de la Generalitat de Catalunya. Mi motivación por los bomberos de empresa fue a raíz de una experiencia que viví durante la intervención en un siniestro en una empresa química. Allí pude comprobar la labor que realizan los equipos de bomberos de empresa o industriales, cerciorándome de que esta actividad profesional era poco conocida para la mayoría de los bomberos de oficio. Tras la experiencia entablé conversaciones con varios bomberos que ejercían en empresas y surgió la iniciativa de crear una asociación de bomberos. Así fue como me introduje en este mundillo profesional tan heterogéneo.
—Podemos decir que eres un bombero que ama el oficio.
Productos químicos, experiéncia práctica (CC)
—Bien, sí, tienes algo de razón. Lo viví desde pequeño. Mi padre, Josep Masana, era bombero del parque de bomberos de Terrassa cuando aún estaba situado en la calle Gaudí y con frecuencia me llevaba al parque y me permitía subir en algún camión. Supongo que estas experiencias me influyeron. Mi hijo Oriol también es bombero.
—Una clara tradición familiar. ¿Desde que ejerció tu padre hasta el presente como ves la evolución del oficio?
—Evidentemente la tecnología que se aplica actualmente en el ámbito de las emergencias en general ha avanzado muchísimo y si nos centramos en el tema de los bomberos vemos que se ha producido un cambio muy significativo, no tan solo en referencia al tipo de vehículos, trajes y materiales, sino también en la aplicación de las nuevas tecnologías que vamos incorporando, bien sean en materia de prevención y extinción como de salvamentos.
—¿Cómo ha evolucionado tu trayectoria como bombero?
—Entré a formar parte del cuerpo de bomberos de Terrassa en calidad de voluntario el 16 de abril de 1974, hice oposiciones y en 1987 ingresé en el cuerpo de bomberos funcionarios con destino al parque de bomberos de Sabadell. Pasados dos años pude acceder a una plaza de bombero en mi localidad de Terrassa. Allí estuve hasta 2001, para pasar a incorporarme a la sede de la Región de Emergencias Metropolitana Norte, en cuya área de formación fui coordinador y docente, adscrita al Institut de Seguretat Pública de Catalunya (ISPC). En 2016 me jubilé y en la actualidad estoy agregado como bombero de la sección de veteranos del Parque de bomberos de Viladecavalls, localidad en la que resido. Hasta hoy son más de 48 años los dedicados a ejercer en el ámbito de la extinción de incendios y de las emergencias.
Detalle en consideración a su entrega (Cristobal Castro)
—Mariano, muchas gracias por aportarnos esta abundante información que nos era desconocida.
—Gracias a ti por el interés.
Muchas gracias también por concedernos el Power Point referente a la formació de los Bomberos de Empresa
Entrega de medalles a los bomberos de la Generalitat de Catalunya.
El dia 14 de este mes de abril del 2023, la Generalitat de Catalunya en la población de La Ràpida, Montsià -Tarragona- hizo la entrega de medallas a los bomberos en reconocimiento al trabajo efectuado que segun los años de actividad en el cuerpo de bomberos podian recibir: La medalla de oro por una dedicación de 35 o 30 años, de plata por 25 años y de cobre por 20 años en el servicio.
Mariano Masana Torres recibió la medalla de Oro. Por este motivo queremos felicitarle y también porque sabemos su entrega personal que siempre ha mostrado hacia la profesió prolongada hasta mas de tres décadas. También por la participación docente que ha desarrollado en diversos equipos de bomberos hayan sido estos profesionales, estudiantes o bién voluntarios.
En base a su experiencia profesional vivida en parte des dé muy pequeño transmitida por su padre Josep Masana, bombero de profesión, ha podido ser el también trasmisor de conocimientos prácticos y teoricos a las nuevas generaciones motivadas en ejercer la profesión de bombero no exenta de un cierto grado de vocación. És el bombero veterano que mediante su práctica diaria, las conclusiones obtenidas en cada uno de los incidentes no deseados mas la formación continuada en especial de las nuevas tecnologias aplicadas a los incendios y accidentes le confieren una experiencia que debemos considerar.
Viendo la trayectoria personal y profesional de Mariano es lógico pensar que el hecho de ser bombero puede considerarse como a una forma de ser y de estar en la vida, algo que la persona experimenta y lleva siempre consigo .
Entrega de la medalla de Oro, 14-4-2023Medalla de Oro, por los 35 años de servicio
Un cap de setmana que era a Terrassa, uns amics, la Mar i en Ti, van explicar que havien anat a Barcelona a veure una demostració d’un cirurgià nadiu de les Filipines. Es veu que l’home emprava només les mans, sense l’ajut de cap instrumental, extreia de dins del cos allò dolent que l’afectava i en acabat feia la sutura només passant les mans, tot sense sang.
En Ti va comentar que, des de primera fila, havia vist la intervenció d’abdomen i encara estava perplex d’aquella experiència. Convençuts, van demanar hora perquè la Mar el dissabte a la tarda pogués ser intervinguda, per aquell mateix especialista, d’unes molèsties abdominals que feia molt temps que tenia.
En demanar-me si els hi volia acompanyar, abans no havia acabat de pronunciar la frase ja havia dit que sí. Conversant dins el cotxe, no em vaig fixar en quin lloc de Barcelona vam anar, només que era un edifici modernista que era la seu d’Esquerra Republicana de Catalunya.
Ens va atendre una recepcionista que ens va fer esperar en una sala molt gran on hi havia força persones. Algunes mostraven una expressió que deixava veure clarament que es trobaven malament i també hi havia dos nens de potser set i deu anys, pàl·lids i sense cabells.
Vaig anar a veure la recepcionista per demanar-li si podia entrar a la consulta amb la meva amiga, però va dir que no estava permès. Vaig insistir i per fer-ho vaig exposar part del meu currículum professional, cosa que no havia fet mai, per veure si la’n persuadia. Finalment va dir que ho preguntaria al doctor. Quan va sortir de la consulta entre visites l’estava esperant i vaig tornar a fer el mateix: explicar la meva experiència sanitària. A ell, a més, fins i tot li vaig explicar que el meu avi havia desenvolupat grans capacitats psíquiques, cosa que era veritat.
Potser en pensar que estava davant d’una persona especial va avenir-se a deixar-me entrar. Això sí, em va indicar on m’havia de posar i que no em mogués d’allà, en un angle de l’habitació. Van fer estirar la Mar a la taula d’operacions i li van enretirar la roba per deixar l’abdomen al descobert. A l’altre costat de taula hi havia una infermera. Jo en aquella cantonada estava completament immòbil i gairebé sense respirar.
Simulació del cirurgià sense instrument
L’home, amb els dits sobre l’abdomen de la Mar, feia un gest com si volgués penetrar amb les seves mans a l’interior del seu cos, que formava una concavitat. L’ajudant quirúrgica tenia una compresa a les mans, semblava que hagués d’eixugar algun fluid, però no en sortia res, ni sang, que seria el més lògic. El cirurgià va estar un moment burxant fins que finalment en treu una tira llarga i negra. Va aixecar la mà, me la va mostrar i de seguida la va llençar al cubell. Vaig haver de fer un esforç per no anar corrent a veure què era aquell tros de material orgànic que hauria hagut d’anar al laboratori.
Va tornar a fer el mateix i extirpà novament un tall morfològic negre com el carbó i semblant al primer. Era evident que la Mar havia de tenir quelcom greu a dins; allò tan negre i desconegut no podia ser bo de cap manera.
Vam donar les gracies i vam sortir totes dues de la sala d’operacions. En Ti estava nerviós, semblava com si la seva dona hagués tingut un part. Vam preguntar a la Mar com es trobava i va dir que bé, només una mica marejada.
En Ti va anar a pagar la intervenció a una oficina improvisada que hi havia al fons de la sala d’espera i en tornar va exclamar: “Carai, aquests! No s’hi posen pas per poc, a l’hora de cobrar!”
La meva obsessió des d’aquell moment era comprovar què hi havia dins d’aquell cubell, què era aquell fragment biològic. Em venien ganes de quedar-me a Barcelona i esperar al carrer que traguessin la brossa, però era dissabte i no passaven. A més, anava amb el seu cotxe.
En Ti va comentar: “Això que fa aquest home ha de ser real i terapèutic, perquè d’altra manera seria el criminal més criminal que mai s’hagués vist. Com podria una persona estafar aquestes criatures malaltes i la seva família?”Tenia tota la raó.
El dilluns a la feina i a l’hora de dinar, quan ens trobàvem metges i infermeres, vaig perdre la meva credibilitat, vaig explicar el que havia vist aquell cap de setmana i es van pensar que m’ho havia inventat. Això m’ha succeït més d’una vegada. No sé si és degut al fet que em passen coses especials o perquè les persones que conec porten una vida més tranquil·la.
Quant a la Mar, va anar fent. No es pot dir que de cop estigués sana del tot, però tampoc estava malalta. És una persona de petites dolències fàcils de solucionar, perquè d’aquest fet han transcorregut potser uns 25 anys i ella sempre ha fet una vida normal.
Alguna vegada he pensat que potser allò es tractava d’un experiment social: investigar si un fet màximament fora de la realitat que coneixem que s’escapa de la nostra lògica podia resultar creïble, incloent-hi els costos elevats, conclusions aquestes que podrien ser aplicades, per exemple, al camp de la política.