Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Entrevista a Mariano Masana Torras

Presentación
Presentación

Con motivo de la celebración del IV Congreso de Bomberos de Empresa celebrado en Salou (Tarragona) los días 15 y 16 de octubre de 2022 hemos conversado con el presidente de la Asociación de Bomberos de Empresa, Mariano Masana, sobre dicha asociación de profesionales.

Los servicios de prevención, extinción de incendios y de salvamento están regulados por la Ley 5/1994, de 4 de mayo, cuyo título quinto trata de los bomberos de empresa. La norma establece que cualquier tipo de empresa y en especial las químicas, petroquímicas y farmacéuticas puedan dotarse de un cuerpo de bomberos propio para su inmediata actuación.

Una de las primeras actividades que organizó la asociación fueron las Primeras Jornadas Técnicas Nacionales de Bomberos de Empresa, celebradas en Lloret de Mar en 2012, evento que abrió la puerta a futuros encuentros profesionales. Dos años después, en 2014, se celebró el primer Congreso Nacional de Bomberos de Empresa con el lema ‘El bombero de empresa es profesionalidad, seguridad y efectividad’. Desde entonces y hasta el presente se han celebrado cuatro congresos que han puesto en común experiencias laborales, avances tecnológicos aplicados a la extinción de incendios, recursos prácticos disponibles, así como temas de prevención y de protección personal.

Acto de presentación del Congreso (Cristobal Castro)
Acto de presentación del Congreso (Cristobal Castro)

—Buenos días, Mariano. ¿Puedo tutearte?

Por supuesto.

Como presidente de la Asociación Professional de Bomberos de Empresa, ¿nos podrías explicar cómo surgió esta iniciativa?

La Asociación Profesional de Bomberos de Empresa fue creada en 2011 por iniciativa de un grupo de profesionales. Nació con la clara intención de contribuir a la mejora del desarrollo laboral y atender las inquietudes surgidas del colectivo, tales como la necesidad de formación, la seguridad en el trabajo, el reconocimiento social de este tipo de trabajo, aspectos legales y jurídicos y su representación a nivel estatal y europeo.

¿Las empresas están equipadas para prevenir y resolver cualquier tipo de ignición?

Los bomberos de cada empresa están formados, equipados y organizados de forma específica para hacer frente a las contingencias propias de las materias y productos químicos que puedan utilizar. Cada empresa tiene su propia singularidad en cuanto a morfología, tipo de productos que utiliza, sistemas de almacenamiento y prácticas de manipulación. También procura conocer cuáles son los recursos óptimos para ser utilizados en caso de necesidad, conforme al grado de peligrosidad de los productos que se manejan, sean corrosivos, explosivos, inflamables o de otra naturaleza.

¿Los bomberos de empresa hacen labores de prevención?

Es parte fundamental de su trabajo para evitar incidentes antes que estos aparezcan. Los bomberos de cada turno de guardia, en empresas que así lo requieren, deben supervisar el estado físico de sus dependencias e infraestructuras, estar al corriente de las reparaciones que se realicen, observar las posibles averías de dispositivos básicos, prestar atención a las posibles paradas técnicas de la empresa y a los imprevistos del día a día. También es importante que el bombero o el equipo de bomberos estén presentes en la supervisión antes, durante y después de cualquier trabajo que se realice en la empresa y que pueda comportar un riesgo, por mínimo que este sea para así evitar que se desencadene una emergencia o siniestro importante.

Intervencion del cuerpo de bomberos (cedida Marià M)
Intervencion del cuerpo de bomberos (cedida Marià M)

¿Qué temas son tratados en sus congresos?

En los congresos bianuales de carácter nacional a excepción del año 2020, que debido a la pandemia no se celebró, hemos desarrollado ponencias de carácter muy diverso, aunque todas ligadas directa o indirectamente al trabajo de los bomberos de empresa o industrial. La diversidad de conocimientos que comporta este oficio es una de las particularidades y prioridades a valorar en el momento de escoger los temas que serán presentados en el congreso. Decir que los monográficos de actualidad, conforman un hándicap de intereses para la mayoría de participantes, así como el hecho de tener en consideración que para organizar un congreso nacional es necesario contar con la participación de sus patrocinadores, dado que sin esta colaboración sería del todo inviable su celebración.

¿Cuántos asociados sois? ¿Hay presencia de mujeres en vuestra entidad?

Actualmente la asociación está formada por unos 200 asociados, de los cuales 21 son mujeres. Vemos que la mujer cada vez más se va incorporando al mundo laboral como bombera y son bastantes las empresas en las que las mujeres forman parte del equipo.

Poner en marcha eventos de este tipo exige mucha dedicación. ¿Desde cuándo desempeñas el cargo de presidente?

Cuando se creó la asociación en su primera Junta directiva fui el vicepresidente y a inicios de 2015 al ser renovada la Junta acepté ocupar el cargo de presidente. Como dices, es verdad que la organización de congresos nacionales requiere horas de trabajo, conlleva diversas pautas a seguir y persistencia para lograr que los objetivos previstos satisfagan a congresistas, patrocinadores y colaboradores y que la asociación salga fortalecida. Como toda entidad contamos con presidente, vicepresidente, secretario y tesorero, también tenemos el apoyo de algunos socios, de comisiones específicas y de los responsables de la organización de eventos.

Durante una ponencia (Cristobal Castro)
Durante una ponencia (Cristobal Castro)

¿En la directiva existen vocales de otras autonomías?

De momento no, pero no nos cerramos a posibles incorporaciones ya sea como vocales o de delegaciones.

Fuiste bombero de la Generalitat. ¿Por qué el trabajo de empresa?

Cuando me jubilé de bombero activo ingresé como bombero voluntario en la sección de veteranos, hecho que hace te sientas, aunque sea simbólicamente, unido al cuerpo de bomberos al que pertenecí, de la Generalitat de Catalunya. Mi motivación por los bomberos de empresa fue a raíz de una experiencia que viví durante la intervención en un siniestro en una empresa química. Allí pude comprobar la labor que realizan los equipos de bomberos de empresa o industriales, cerciorándome de que esta actividad profesional era poco desconocida para la mayoría de los bomberos de oficio. Tras la experiencia entablé conversaciones con varios bomberos que ejercían en empresas y surgió la iniciativa de crear una asociación de bomberos. Así fue como me introduje en este mundillo profesional tan heterogéneo.

Podemos decir que eres un bombero que ama el oficio. 

Productos químicos, experiéncia práctica (CC)
Productos químicos, experiéncia práctica (CC)

Bien, sí, tienes algo de razón. Lo viví desde pequeño. Mi padre, Josep Masana, era bombero del parque de bomberos de Terrassa cuando aún estaba situado en la calle Gaudí y con frecuencia me llevaba al parque y me permitía subir en algún camión. Supongo que estas experiencias me influyeron. Mi hijo Oriol también es bombero.

Una clara tradición familiar. ¿Desde que ejerció tu padre hasta el presente como ves la evolución del oficio?

Evidentemente la tecnología que se aplica actualmente en el ámbito de las emergencias en general ha avanzado muchísimo y si nos centramos en el tema de los bomberos vemos que se ha producido un cambio muy significativo, no tan solo en referencia al tipo de vehículos, trajes y materiales, sino también en la aplicación de las nuevas tecnologías que vamos incorporando, bien sean en materia de prevención y extinción como de salvamentos.

¿Cómo ha evolucionado tu trayectoria como bombero?

Entré a formar parte del cuerpo de bomberos de Terrassa en calidad de voluntario el 16 de abril de 1974, hice oposiciones y en 1987 ingresé en el cuerpo de bomberos funcionarios con destino al parque de bomberos de Sabadell. Pasados dos años pude acceder a una plaza de bombero en mi localidad de Terrassa. Allí estuve hasta 2001, para pasar a incorporarme a la sede de la Región de Emergencias Metropolitana Norte, en cuya área de formación fui coordinador y docente, adscrita al Institut de Seguretat Pública de Catalunya (ISPC). En 2016 me jubilé y en la actualidad estoy agregado como bombero de la sección de veteranos del Parque de bomberos de Viladecavalls, localidad en la que resido. Hasta hoy son más de 48 años los dedicados a ejercer en el ámbito de la extinción de incendios y de las emergencias.

Detalle en consideración a su entrega (Cristobal Castro)
Detalle en consideración a su entrega (Cristobal Castro)

Mariano, muchas gracias por aportarnos esta abundante información que nos era desconocida.

Gracias a ti por el interés.

Muchas gracias también por concedernos el Power Point  referente a la formació de  los Bomberos de Empresa

Bomberos de Empresa - Powert Point

El cirurgià sense instruments

Un cap de setmana que era a Terrassa, uns amics, la Mar i en Ti, van explicar que havien anat a Barcelona a veure una demostració d’un cirurgià nadiu de les Filipines. Es veu que l’home emprava només les mans, sense l’ajut de cap instrumental, extreia de dins del cos allò dolent que l’afectava i en acabat feia la sutura només passant les mans, tot sense sang.

En Ti va comentar que, des de primera fila, havia vist la intervenció d’abdomen i encara estava perplex d’aquella experiència. Convençuts, van demanar hora perquè la Mar el dissabte a la tarda pogués ser intervinguda, per aquell mateix especialista, d’unes molèsties abdominals que feia molt temps que tenia.

En demanar-me si els hi volia acompanyar, abans no havia acabat de pronunciar la frase ja havia dit que sí. Conversant dins el cotxe, no em vaig fixar en quin lloc de Barcelona vam anar, només que era un edifici modernista que era la seu d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Ens va atendre una recepcionista que ens va fer esperar en una sala molt gran on hi havia força persones. Algunes mostraven una expressió que deixava veure clarament que es trobaven malament i també hi havia dos nens de potser set i deu anys, pàl·lids i sense cabells.

Vaig anar a veure la recepcionista per demanar-li si podia entrar a la consulta amb la meva amiga, però va dir que no estava permès. Vaig insistir i per fer-ho vaig exposar part del meu currículum professional, cosa que no havia fet mai, per veure si la’n persuadia. Finalment va dir que ho preguntaria al doctor. Quan va sortir de la consulta entre visites l’estava esperant i vaig tornar a fer el mateix: explicar la meva experiència sanitària. A ell, a més, fins i tot li vaig explicar que el meu avi havia desenvolupat grans capacitats psíquiques, cosa que era veritat.

Potser en pensar que estava davant d’una persona especial va avenir-se a deixar-me entrar. Això sí, em va indicar on m’havia de posar i que no em mogués d’allà, en un angle de l’habitació. Van fer estirar la Mar a la taula d’operacions i li van enretirar la roba per deixar l’abdomen al descobert. A l’altre costat de taula hi havia una infermera. Jo en aquella cantonada estava completament immòbil i gairebé sense respirar.

Simulació del cirurgià sense instrument
Simulació del cirurgià sense instrument

L’home, amb els dits sobre l’abdomen de la Mar, feia un gest com si volgués penetrar amb les seves mans a l’interior del seu cos, que formava una concavitat. L’ajudant quirúrgica tenia una compresa a les mans, semblava que hagués d’eixugar algun fluid, però no en sortia res, ni sang, que seria el més lògic. El cirurgià va estar un moment burxant fins que finalment en treu una tira llarga i negra. Va aixecar la mà, me la va mostrar i de seguida la va llençar al cubell. Vaig haver de fer un esforç per no anar corrent a veure què era aquell tros de material orgànic que hauria hagut d’anar al laboratori.

Va tornar a fer el mateix i extirpà novament un tall morfològic negre com el carbó i semblant al primer. Era evident que la Mar havia de tenir quelcom greu a dins; allò tan negre i desconegut no podia ser bo de cap manera.

Vam donar les gracies i vam sortir totes dues de la sala d’operacions. En Ti estava nerviós, semblava com si la seva dona hagués tingut un part. Vam preguntar a la Mar com es trobava i va dir que bé, només una mica marejada.

En Ti va anar a pagar la intervenció a una oficina improvisada que hi havia al fons de la sala d’espera i en tornar va exclamar: “Carai, aquests! No s’hi posen pas per poc, a l’hora de cobrar!”

La meva obsessió des d’aquell moment era comprovar què hi havia dins d’aquell cubell, què era aquell fragment biològic. Em venien ganes de quedar-me a Barcelona i esperar al carrer que traguessin la brossa, però era dissabte i no passaven. A més, anava amb el seu cotxe.

En Ti va comentar: “Això que fa aquest home ha de ser real i terapèutic, perquè d’altra manera seria el criminal més criminal que mai s’hagués vist. Com podria una persona estafar aquestes criatures malaltes i la seva família?” Tenia tota la raó.

El dilluns a la feina i a l’hora de dinar, quan ens trobàvem metges i infermeres, vaig perdre la meva credibilitat, vaig explicar el que havia vist aquell cap de setmana i es van pensar que m’ho havia inventat. Això m’ha succeït més d’una vegada. No sé si és degut al fet que em passen coses especials o perquè les persones que conec porten una vida més tranquil·la.

Quant a la Mar, va anar fent. No es pot dir que de cop estigués sana del tot, però tampoc estava malalta. És una persona de petites dolències fàcils de solucionar, perquè d’aquest fet han transcorregut potser uns 25 anys i ella sempre ha fet una vida normal.

Alguna vegada he pensat que potser allò es tractava d’un experiment social: investigar si un fet màximament fora de la realitat que coneixem que s’escapa de la nostra lògica podia resultar creïble, incloent-hi els costos elevats, conclusions aquestes que podrien ser aplicades, per exemple, al camp de la política.

Projecte de cinema científic a la escola de l’ Hospital del Tòrax de Terrassa.

A l’escola d’Infermeria mixta de l’hospital del Tòrax de Terrassa es van formar dues promocions de Infermeres (1976-1980),  dues de Tècnics Especialistes en Laboratori i dues de  T.E. en Radiodiagnòstic (1980-1984).

Teniem previst que per aquests estudiants de la branca tècnica sanitària  incorporar al seu programa d’estudis  programa pel·lícules de caràcter científic, però a causa que l’hospital va entrar en fase de tancament, el projecte  també va fer fallida.

Darrerament he localitzat  els documents de les gestions efectuades amb l‘Institut Francès de Barcelona (1919)  entitat que disposava d’una àmplia  cinemateca  de temàtica científica.  Adjuntem els documents.

Material disponible per àrees temàtiques
Material disponible per àrees temàtiques
Portada del catàleg
Portada del catàleg
Correspondència
Correspondència

Joan Baca Reixach, aspectes tècnics de les xemeneies industrials

Envers l’any 1992 estava interessada a conèixer aspectes tècnics referents a la construcció de les xemeneies industrials, peces bàsiques per al funcionament de les calderes de vapor de les indústries del segle XIX i més enllà de mitjan segle XX. La seva funció era succionar els fums generats per les calderes de vapor, que era la força mecànica de les indústries en general o bé els forns de les bòbiles i de ceràmica.

Joan Baca Reixach de jove, fotografia cedida per Joan Baca Pericot
Joan Baca Reixach de jove, fotografia cedida per Joan Baca Pericot

Per aquest motiu vaig parlar amb alguns mestres d’obres i paletes de Terrassa i de la Bisbal d’Empordà, com també vaig consultar  llibres de la biblioteca del  Col·legi d’Arquitectes de Barcelona. Assabentada que l’arquitecte Joan Baca Reixach havia dissenyat algunes de les xemeneies de Terrassa, vaig demanar-li si em podia donar informació amb relació a algun aspecte tècnic de les xemeneies industrials. Amb data 3-6-2020 he vist que havia incorporat en aquest bloc una relació de mestres d’obres i arquitectes terrassencs  on hi consta que Joan Baca l’any 1930 pagava tributs per exercir la professió.

Com que en aquell moment vivia a Girona, vaig lliurar-li uns folis amb les preguntes per si les volia preparar per al dia que anés a Terrassa a fer-li una visita a casa seva a la Rambla d’Egara.

Les preguntes estaven relacionades amb:

Taulaplom
Taulaplom

1-      Fonament

2-      El talús de l’estructura

3-      La bastida i escala exterior

4-      Mida dels totxos

5-      El morter i les anelles

6-      Sortida de fums esbocada

Respecte al fonament va dir que per a una xemeneia de 40 metres d’alt el fonament havia de fer aproximadament 8 x 8 x 5 metres (els cinc metres eren de profunditat). Va acompanyar l’explicació dibuixant un esquema del fonament on també al costat dret incloïa sala de màquines on hi havia les calderes del vapor de la casa Babcok.

Bastida i escales de gat (esquema J.Baca R.)
Bastida i escales de gat (esquema J.Baca R.)

Pel que fa al talús de la xemeneia o grau de conicitat que se li volia donar era necessari emprar el clàssic taulaplom, un estri fet amb una placa de fusta d’on penjava el plom, d’aquí que els mestres d’obres eren coneguts també com a mestres del taulaplom. Joan Baca considerava que el talús havia de tenir una inclinació del 2,45% i per a una major comprensió de com era aquest estri va adjuntar a les preguntes l’esquema que presentem.

De la bastidatambé en va fer un esquema on es poden veure representats els taulons en situació

Xemeneia Almirall, mestre d'obres Marià Masana. Model de bastida (Col. família Masana)
Xemeneia Almirall, mestre d'obres Marià Masana. Model de bastida (Col. família Masana)

horitzontal des d’on treballaven els paletes i uns altres de més prims, que en ocasions se’ls havia anomenat antenes, estaven posats en diagonal de manera que configuraven  una X  i servien per  reforçar l’estructura.

L’escala exterior era de ferro i collada a la paret de la xemeneia. Eren les anomenades escales de gat, que també es posaven a l’interior de la xemeneia. Tenien la funció de permetre l’accés a la boca o sortida de fums en el supòsit de desperfectes estructurals a causa de la combustió.

Maons trapezoïdals d'una xemeneia enderrocada (Rosa M. Masana)
Maons trapezoïdals d'una xemeneia enderrocada (Rosa M. Masana)

Sobre la mida dels totxos fets exprés per a la xemeneia que es volia construir, J. Baca en dona les mides de 75×50 centímetres. El gruix no resta especificat. Deia que hi podia haver set mides diferents de totxos d’acord amb el diàmetre de cada secció.

Morter (esquema J.Baca R)
Morter (esquema J.Baca R)

La resposta que va donar sobre el morter era que calia que fos perfectament uniforme i de dosificació escrupolosament mantinguda. L’esquema que li vaig lliurar de la col·locació dels totxos el va ratllar i el va representar de manera que es pogués veure clarament la distància entre passada i passada d’obra amb l’espai que havia d’ocupar el morter, que era de 1,5 centímetres.

La sortida de fums era una zona susceptible de ser esbocada o esbardellada amb risc que es desprenguessin fragments de material i tot degut als canvis de temperatura entre l’interior i l’exterior de la xemeneia i a l’acció dels àcids corrosius que es formaven.

Operaris (esquema J.Baca R)
Operaris (esquema J.Baca R)

Quan s’havia de reparar la part distal de la xemeneia contractaven uns escamots d’especialistes sense vertigen. Recorda el detall que anaven molt tatuats. Pujaven a la xemeneia amb ajut de cadenes i de la darrera de dalt hi penjaven uns taulons i una corriola per pujar i baixar ells mateixos i el material. Va fer un gràfic que adjuntem.

L’arquitecte també comenta que pels voltants de l’any 1940 va fer col·locar a la sortida de fums de les

Secció d'una anella externa de xemeneia (Rosa M. Masana)
Secció d'una anella externa de xemeneia (Rosa M. Masana)

xemeneies anelles de formigó armat per reforçar la zona. També va aplicar la tècnica de col·locar un encadenat de ferro rodó de 20 mm de diàmetre immers en el junt del morter i a cada dos metres de les distintes seccions de la xemeneia. Aquests elements s’havien de posar amagats entre el morter perquè, va dir, si es veiessin seria com si una dona ensenyés el biso, o sigui antiestètics.

Algunes de les obres d’arquitectura que havia fet i que consten a l’entrevista són: la fàbrica Filatures Matarí i la xemeneia, la nau de calderes i xemeneia de l’empresa SAPHIL o la Anònima, la fàbrica Terrassa Industrial i la xemeneia situada a l’encreuament de les carreteres de Rubí i Montcada.[1]

Plano de la SAPHIL (J,Baca R.)
Plano de la SAPHIL (J,Baca R.)

Altres obres van ser les cinc naus industrials de la fàbrica de Francisco Torredemer, la fàbrica Boada i Rigol, els Tallers Agut, S.A. Sanllehí, Pere Vacarisses, Francisco Aura, Tallers Protegits Amat Roumens, etc.[2] A Internet consta que havia dissenyat el Magatzem Vallhonrat del carrer Pi i Maragall núm. 1

Per fer-nos una idea de les edificacions industrials portades a terme havia calculat que equivalien a 250.000 m2de superfície, que vindria a ser 26 illes de l’Eixample de Barcelona.  Considerar també que havia fet diverses vivendes de caràcter privat una d’elles, per posar un exemple, està situada a la Rambla d’Egara núm. 150 , feta l’any 1940 on a la façana

Esgrafiat de la casa de Rambla d'Egara 150  (Imatge  Clara Isern i Badia)
Esgrafiat de la casa de Rambla d'Egara 150 (Imatge Clara Isern i Badia)

hi ha un esgrafiat fet per Ferdinandus Serra del que ens en parla Ana Fernández.

Clara Isern i Badia ha tingut la amabilitat de fer una fotografia de l’esmentat esgrafiat i ens l’ha fet arribar  per il·lustrar aquest text, fet que ens complau i li donem les gràcies .

També adjunta una dada d’interès de la qual sovint no es parla i és el cost de l’obra. Per exemple, una xemeneia de 40 metres construïda l’any 1960 va tenir un pressupost de 888.114 pessetes.

Notes


[1] Judit Tapioles. De la construcció de les xemeneies industrials. Arxiu Tobella Terrassa. Retall de premsa sense data. Joan Baca va comentar que a l’Arxiu Tobella tenen una imatge d’ell al costat d’una xemeneia.

[2] Els fills del senyor Joan Baca amb data 30-11-2006 van cedir a l’Ajuntament de Terrassa 6000 projectes que en el decurs dels anys havia efectuat el seu pare, documents que estan depositats al Arxiu Històric Comarcal del Vallès Occidental a Terrassa.

En referencia al seu legat documental, darrerament em sabut que van ser depositades al Arxiu Tobella de Terrassa 329 fotografies de Joan Baca Reixach.

Un soldat i una infermera a Eivissa

He considerat comentar una experiencia succeïda  l’any 1966, referent a una companya infermera, la Ramona Ramoneda, amb qui  varem treballat plegades  a la Mútua de Terrassa junt també amb la Filo Pla, era referent  a una experiencia romàntica que havia viscut   de més jove.

Esquerra:  R.Ramoneda, de Rubí,  R.Masana i M. Badrines a Mútua 1964
Esquerra: R.Ramoneda, de Rubí, R.Masana i M. Badrines a Mútua 1964

Va dir-nos que a un hospital que treballava havia assistit a un soldat  ferit al front durant el conflicte  de la Guerra Civil Espanyola de 1936-1939. El soldat es deia  Pere  i presentava ferides greus que podien comprometre-li  la  vida però,  se’n va sortir encara que li restà algun tipus de mobilitat física.  De la manera que ens ho havia  explicat vàrem pensar que a més del tractament  metge, possiblement el que més l’havia  millorat era  la entrega professional de la Ramona i l’afecte del seu tracte.

En Pere vivia a Eivissa però la distància no els va impediment perdre el contacte perquè la Ramona de tant en tant l’anava a veure’l a aquella illa tant bonica de les Balears,  fins que un dia ens va donar  la noticia  i a la vegada la sorpresa de que deixava la Mútua i se’n anava a Eivissa perquè el Pere i ella es volien  casar.

Mútua de Terrassa, d'esquerra a dreta: Masana, Josa, Ramoneda ...
Mútua de Terrassa, d'esquerra a dreta: Masana, Josa, Ramoneda ...

La Filo i la Ramona varen mantenir per carta el contacte i un dia la Filo em diu: Rosa que et sembla si anem a veure a la Ramona a Eivissa, m’ha dit que estaria molt contenta si l’anàvem a veure  a Santa Eulàlia  i que no ens patíssim per l’allotjament  perquè tenia una casa  gran que hi havia lloc de sobres.Pocs dies desprès estàvem allotjades a casa de la Ramona i el Pere que també hi vivia la mare d’ell,  la senyora Antonina  persona encantadora que  des seguida varem mostrar-nos  un mutu afecte.

Antonina, Pere, Filo i Rosa M., la Ramona va fer la fotografia , Eivissa 1966
Antonina, Pere, Filo i Rosa M., la Ramona va fer la fotografia , Eivissa 1966

Aquella visita excursió la vàrem considerar tant ells com especialment  nosaltres unes petites vacances, en part  perquè  feia poc  que havia obtingut el carnet de conduir i vàrem poder llogar un cotxe , una Genovesa, i amb ell vàrem recórrer, diria,  tota la illa, perquè  no vàrem deixar cap racó on posar-hi el nas, degut que tots teníem  ganes d’anar a cavall amb un cotxe descapotable força. Un dia també vàrem fer una excursió amb vaixell a Formentera.

Ens vàrem divertit molt perquè la Filo tenia un temperament que de tot en feia acudits, donava també la circumstància  que jo sense voler feia quelcom de atípic, també era el meu temperament i,  quant la Filo ho explicava a algú era un trinxar-t’he  de riure, sabia  posar-li  una salsa especial  a la narració. Aquells dies vàrem ser com una trobada familiar circumstancial formada per tres generacions .

Acomiadament d'un vaixell eivissenc 1966
Acomiadament d'un vaixell eivissenc 1966

Observant les fotografies he recordat un costum dels eivissencs que feien quan acomiadaven a algú que marxava amb vaixell  de la illa. Consistia en agafar des de dalt del vaixell el cap d’un rull de paper de vàter i llançar aquest a les persones que estaven a baix , quan el buc s’anava retirant del moll el paper s’ estirava formant unes esteles fluctuants que configurava  una  estètica festiva, em va suggerir que era una manera simbòlica de desitjar bon viatge i a la vegada mantenir figurativament  el contacte amb la persona o persones que marxaven.

Ara recordo també un  costum que tenien els habitants ‘’una illa grega, no podria dir quina,  però va succeir que quan el vaixell amb el que viatjava va passar  per davant d’una  illa, els seus habitants amb un mirall  feien ‘la rateta’ al vaixell que navegava, dirigien  els raigs del sol  reflexionats  al mirall cap al vaixell. El capità en resposta i com a  acte  de cortesia també  tocava tres tocs de sirena que fan aquell moc, moc, moc tant agut. Recordo que aquesta mútua salutació  em produí un sentir emocional marcat per la distancia i la aproximació, entre un quedar-se per uns  i un viatjar pels altres, una vivència simultània de dualitat, potser ve d’aquí que la recordi.

La Ramona i la Filo a Eivissa
La Ramona i la Filo a Eivissa

Tornant a Eivissa dir que aquell viatge va ser fantàstic tant pel caliu humà, com pel paisatge, la alimentació casolana eivissenca , la artesania de la senyora Antonina i d’altres artistes, l’aigua cristal·lina del mar, la aventura d’anar vaixell i amb cotxe descapotable, les ‘calimetes’ o  vermut fet de figues, el sol i la possibilitat de viure  experiències noves.

Imatge eivissenca
Imatge eivissenca

Encara que siguin  de baixa qualitat incloure algunes de les imatges que poden il·lustrar aquells dies de lleure  amb la Filo a casa de la Ramona, en Pera i la Antonina, tinc bon record de tots ells, llàstima que el temps passat faci que ja no siguin a temps de llegir aquestes quatre ratlles que he fet pensant amb tots ells.

 

La Filo amb ulleres i la Rosa M. 1966
La Filo amb ulleres i la Rosa M. 1966
Costa eivissenca
Costa eivissenca