Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Les xemeneies industrials del Baix Empordà

Xemeneies industrials del Baix Empordà i d'altres
Xemeneies industrials del Baix Empordà i d'altres

Recentment m’han preguntat per una de les xemeneies sobre la qual vaig fer un article. No recordant amb quin nom l’havia publicat al meu blog, no era fàcil localitzar-la, motiu pel qual he considerat agrupar-les en un mateix text adjuntant un enllaç a la publicació.

Ara, pel fet de posar ordre hem vist que hi ha abundant informació, i ara entenc que Ernest Costa, que potser s’ha mirat el blog, em conegui per “la dona de les xemeneies”; sempre he pensat que exagerava. També alguna vegada m’ha preguntat: “Com és que parles de xemeneies si ets infermera?” I sempre contesto el mateix: perquè el meu germà Marià era mestre d’obres i amb els seus treballadors l’any 1956 van acabar d’edificar la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa, que disposava d’uns forns que havien de cremar deu tones de carbó diàries. La xemeneia fa 63 metres d’alçària i està envoltada per una escala de cargol de 207 graons.[1]

Un article publicat al Diari de Terrassa assegurava que les xemeneies industrials de la ciutat les havien fet arquitectes o mestres d’obres desconeguts. Com que el meu germà no podia donar testimoni de la seva obra —amb només 33 anys, va morir en un accident de moto— vaig fer gestions per localitzar els paletes que van intervenir en la construcció i també preparar un acurat expedient que vaig enviar a Guinness. Després de fer valoracions in situ l’any 1991 Guinness va confirmar que la xemeneia de la Bòbila Almirall era la més alta del món amb escala de cargol. Ara aquesta estructura forma part dels emblemes de la ciutat.

Explico aquest fet perquè es van donar les circumstancies que aquell mateix any vaig venir a exercir d’infermera al consultori municipal de Torre Maria de la Bisbal, i com que també anava a atendre persones malaltes al seu domicili era un bon moment per observar el gran nombre de xemeneies d’indústries ceramistes que sobresortien entremig del paisatge urbà. Com que aquest tema el tenia poc treballat em vaig sentir motivada a fer alguns articles.

Cal dir que vam estar de sort de poder parlar amb alguns mestres d’obres que havien fet obra fabril amb els seus excepcionals forns de flama invertida que podem considerar un tipus de model d’art. Gràcies als mestres d’obres, dit també del taulaplom, disposem d’una interessant informació que omple una parcel·la històrica de la Bisbal i a la vegada li configura personalitat.

Referències bibliogràfiques

“Els constructors de les xemeneies de la Bisbal”. Revista Daba, núm. 5 (2009), p. 13. http://www.rosammasana.com/?p=243

Joan Rasos, xemeneia industrial del segle XXI”. http://www.rosammasana.com/?p=4946

L’arranjament de les sis xemeneies industrials de la Bisbal d’Empordà”. Totbisbal, 15 de juny de 2009. http://www.rosammasana.com/?p=3580

“La xemeneia de Can Valls i Llenas “El Rissec””. Revista El Mercadal (Corçà), núm. 15 (2003). http://www.rosammasana.com/?p=319

“La xemeneia de la bòbila de Jafra”. Revista El Padró (Jafre), núm. 8 (desembre 2014-gener 2015). http://www.rosammasana.com/?p=4316

“La xemeneia de la fàbrica ceràmiques Ferrés“. Revista El Mercadal (Corça) núm. 11 (2001)

“La xemeneia de l’empresa ceramista Enric Segú Estrada, Sant Climent de Peralta”. http://www.rosammasana.com/?p=9350

“La xemeneia industrial de Cerámica La Pineda de Regencós (1966-1988)”. Totbisbal, 10-12-2011. http://www.rosammasana.com/?p=6907

“La xemeneia industrial de la Bòbila Mató”. Revista Garbell (Regencós), núm. 8 (2010).http://www.rosammasana.com/?p=176

“La xemeneia industrial de la fàbrica de suro Jaume Llenas Mercader (1893 fins a l’actualitat)”.     http://www.rosammasana.com/?p=4453

“La xemeneia industrial de la Fàbrica Llensa de Canapost”. Revista digital El Portàtil (la Bisbal d’Empordà), 5-2-2007. http://www.rosammasana.com/?p=313

“La xemeneia industrial de la Pera, Baix Empordà”. http://www.rosammasana.com/?p=9322

“La xemeneia industrial Nadal Ribó de Banyoles”. Revista de Banyoles, núm. 974 (desembre de 2014). http://www.rosammasana.com/?p=1011

“Les 20 xemeneies industrials de la Bisbal (1911-1974)”. http://www.rosammasana.com/?p=4038

“Les dues xemeneies de la Fàbrica de Ceràmica La Ponderosa de Corçà”. Article publicat a la revista el Mercadal núm. 11 del any 2001. http://www.rosammasana.com/?p=307

“Les dues xemeneies industrials de Caramany, Corçà”. Revista El Mercadal (Corçà), núm. 10 (març 2001).

Les tretze xemeneies industrials palafrugellenques (1900 i 1920)”.

“Les xemeneies industrials de Corçà i de Monells”. Revista El Mercadal (Corçà), núm. 10, 11, 12, 14 i 15. http://www.rosammasana.com/?p=4660

“Les xemeneies industrials de la Bisbal”. Revista Drac (2000). http://www.rosammasana.com/?p=4376

“Llista de xemeneies de la Bisbal”. Viquipèdia.

Una xemeneia industrial a una casa de pagès”. Revista del Baix Empordà, núm. 46 (setembre 2014).

 

Notes referents a la xemeneia Almirall de Terrassa.


[1] Adjunto alguns enllaços que ens porten a conèixer aspectes evolutius de la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa i també qüestions relacionades amb altres xemeneies de la ciutat. Cita no publicada:  L’any 1953 Jaume Almirall Poch  tenia enregistra la seva empresa situada a Can Aurell com a fàbrica de totxos ordinaris i disposava d’un forn de moviment automatic de  500 m3.

Els constructors de la xemeneia de la Bòbila Almirall de Terrassa,  publicat a la revista Terme número  14  desembre any 1999, pag. 75-84.

Noves aportacions a la xemeneia de la Bòbila Almirall de Terrassa,

Publicat a la revista Terme  número 34 any 2019 , pag. 229-238, editada pel Centre d’Estudis Històrics de Terrassa. Arxiu Històric de Terrassa i Arxiu Comarcal del Vallès Occidental.  L’article està en format PDF

La xemeneia Almirall a vista d’ocell, VIDEO.

“Les 24 xemeneies industrials de Terrassa sumen 751,16 metres d’edificació”.

“La escalera de la chimenea Almirall, la segunda más bonita del mundo”.

“Final d’obres de dues xemeneies industrials de Terrassa (1908 i 1956)”.

 

Projecte de cinema científic a la escola de l’ Hospital del Tòrax de Terrassa.

A l’escola d’Infermeria mixta de l’hospital del Tòrax de Terrassa es van formar dues promocions de Infermeres (1976-1980),  dues de Tècnics Especialistes en Laboratori i dues de  T.E. en Radiodiagnòstic (1980-1984).

Teniem previst que per aquests estudiants de la branca tècnica sanitària  incorporar al seu programa d’estudis  programa pel·lícules de caràcter científic, però a causa que l’hospital va entrar en fase de tancament, el projecte  també va fer fallida.

Darrerament he localitzat  els documents de les gestions efectuades amb l‘Institut Francès de Barcelona (1919)  entitat que disposava d’una àmplia  cinemateca  de temàtica científica.  Adjuntem els documents.

Material disponible per àrees temàtiques
Material disponible per àrees temàtiques
Portada del catàleg
Portada del catàleg
Correspondència
Correspondència

Joan Baca Reixach, aspectes tècnics de les xemeneies industrials

Envers l’any 1992 estava interessada a conèixer aspectes tècnics referents a la construcció de les xemeneies industrials, peces bàsiques per al funcionament de les calderes de vapor de les indústries del segle XIX i més enllà de mitjan segle XX. La seva funció era succionar els fums generats per les calderes de vapor, que era la força mecànica de les indústries en general o bé els forns de les bòbiles i de ceràmica.

Joan Baca Reixach de jove, fotografia cedida per Joan Baca Pericot
Joan Baca Reixach de jove, fotografia cedida per Joan Baca Pericot

Per aquest motiu vaig parlar amb alguns mestres d’obres i paletes de Terrassa i de la Bisbal d’Empordà, com també vaig consultar  llibres de la biblioteca del  Col·legi d’Arquitectes de Barcelona. Assabentada que l’arquitecte Joan Baca Reixach havia dissenyat algunes de les xemeneies de Terrassa, vaig demanar-li si em podia donar informació amb relació a algun aspecte tècnic de les xemeneies industrials. Amb data 3-6-2020 he vist que havia incorporat en aquest bloc una relació de mestres d’obres i arquitectes terrassencs  on hi consta que Joan Baca l’any 1930 pagava tributs per exercir la professió.

Com que en aquell moment vivia a Girona, vaig lliurar-li uns folis amb les preguntes per si les volia preparar per al dia que anés a Terrassa a fer-li una visita a casa seva a la Rambla d’Egara.

Les preguntes estaven relacionades amb:

Taulaplom
Taulaplom

1-      Fonament

2-      El talús de l’estructura

3-      La bastida i escala exterior

4-      Mida dels totxos

5-      El morter i les anelles

6-      Sortida de fums esbocada

Respecte al fonament va dir que per a una xemeneia de 40 metres d’alt el fonament havia de fer aproximadament 8 x 8 x 5 metres (els cinc metres eren de profunditat). Va acompanyar l’explicació dibuixant un esquema del fonament on també al costat dret incloïa sala de màquines on hi havia les calderes del vapor de la casa Babcok.

Bastida i escales de gat (esquema J.Baca R.)
Bastida i escales de gat (esquema J.Baca R.)

Pel que fa al talús de la xemeneia o grau de conicitat que se li volia donar era necessari emprar el clàssic taulaplom, un estri fet amb una placa de fusta d’on penjava el plom, d’aquí que els mestres d’obres eren coneguts també com a mestres del taulaplom. Joan Baca considerava que el talús havia de tenir una inclinació del 2,45% i per a una major comprensió de com era aquest estri va adjuntar a les preguntes l’esquema que presentem.

De la bastidatambé en va fer un esquema on es poden veure representats els taulons en situació

Xemeneia Almirall, mestre d'obres Marià Masana. Model de bastida (Col. família Masana)
Xemeneia Almirall, mestre d'obres Marià Masana. Model de bastida (Col. família Masana)

horitzontal des d’on treballaven els paletes i uns altres de més prims, que en ocasions se’ls havia anomenat antenes, estaven posats en diagonal de manera que configuraven  una X  i servien per  reforçar l’estructura.

L’escala exterior era de ferro i collada a la paret de la xemeneia. Eren les anomenades escales de gat, que també es posaven a l’interior de la xemeneia. Tenien la funció de permetre l’accés a la boca o sortida de fums en el supòsit de desperfectes estructurals a causa de la combustió.

Maons trapezoïdals d'una xemeneia enderrocada (Rosa M. Masana)
Maons trapezoïdals d'una xemeneia enderrocada (Rosa M. Masana)

Sobre la mida dels totxos fets exprés per a la xemeneia que es volia construir, J. Baca en dona les mides de 75×50 centímetres. El gruix no resta especificat. Deia que hi podia haver set mides diferents de totxos d’acord amb el diàmetre de cada secció.

Morter (esquema J.Baca R)
Morter (esquema J.Baca R)

La resposta que va donar sobre el morter era que calia que fos perfectament uniforme i de dosificació escrupolosament mantinguda. L’esquema que li vaig lliurar de la col·locació dels totxos el va ratllar i el va representar de manera que es pogués veure clarament la distància entre passada i passada d’obra amb l’espai que havia d’ocupar el morter, que era de 1,5 centímetres.

La sortida de fums era una zona susceptible de ser esbocada o esbardellada amb risc que es desprenguessin fragments de material i tot degut als canvis de temperatura entre l’interior i l’exterior de la xemeneia i a l’acció dels àcids corrosius que es formaven.

Operaris (esquema J.Baca R)
Operaris (esquema J.Baca R)

Quan s’havia de reparar la part distal de la xemeneia contractaven uns escamots d’especialistes sense vertigen. Recorda el detall que anaven molt tatuats. Pujaven a la xemeneia amb ajut de cadenes i de la darrera de dalt hi penjaven uns taulons i una corriola per pujar i baixar ells mateixos i el material. Va fer un gràfic que adjuntem.

L’arquitecte també comenta que pels voltants de l’any 1940 va fer col·locar a la sortida de fums de les

Secció d'una anella externa de xemeneia (Rosa M. Masana)
Secció d'una anella externa de xemeneia (Rosa M. Masana)

xemeneies anelles de formigó armat per reforçar la zona. També va aplicar la tècnica de col·locar un encadenat de ferro rodó de 20 mm de diàmetre immers en el junt del morter i a cada dos metres de les distintes seccions de la xemeneia. Aquests elements s’havien de posar amagats entre el morter perquè, va dir, si es veiessin seria com si una dona ensenyés el biso, o sigui antiestètics.

Algunes de les obres d’arquitectura que havia fet i que consten a l’entrevista són: la fàbrica Filatures Matarí i la xemeneia, la nau de calderes i xemeneia de l’empresa SAPHIL o la Anònima, la fàbrica Terrassa Industrial i la xemeneia situada a l’encreuament de les carreteres de Rubí i Montcada.[1]

Plano de la SAPHIL (J,Baca R.)
Plano de la SAPHIL (J,Baca R.)

Altres obres van ser les cinc naus industrials de la fàbrica de Francisco Torredemer, la fàbrica Boada i Rigol, els Tallers Agut, S.A. Sanllehí, Pere Vacarisses, Francisco Aura, Tallers Protegits Amat Roumens, etc.[2] A Internet consta que havia dissenyat el Magatzem Vallhonrat del carrer Pi i Maragall núm. 1

Per fer-nos una idea de les edificacions industrials portades a terme havia calculat que equivalien a 250.000 m2de superfície, que vindria a ser 26 illes de l’Eixample de Barcelona.  Considerar també que havia fet diverses vivendes de caràcter privat una d’elles, per posar un exemple, està situada a la Rambla d’Egara núm. 150 , feta l’any 1940 on a la façana

Esgrafiat de la casa de Rambla d'Egara 150  (Imatge  Clara Isern i Badia)
Esgrafiat de la casa de Rambla d'Egara 150 (Imatge Clara Isern i Badia)

hi ha un esgrafiat fet per Ferdinandus Serra del que ens en parla Ana Fernández.

Clara Isern i Badia ha tingut la amabilitat de fer una fotografia de l’esmentat esgrafiat i ens l’ha fet arribar  per il·lustrar aquest text, fet que ens complau i li donem les gràcies .

També adjunta una dada d’interès de la qual sovint no es parla i és el cost de l’obra. Per exemple, una xemeneia de 40 metres construïda l’any 1960 va tenir un pressupost de 888.114 pessetes.

Notes


[1] Judit Tapioles. De la construcció de les xemeneies industrials. Arxiu Tobella Terrassa. Retall de premsa sense data. Joan Baca va comentar que a l’Arxiu Tobella tenen una imatge d’ell al costat d’una xemeneia.

[2] Els fills del senyor Joan Baca amb data 30-11-2006 van cedir a l’Ajuntament de Terrassa 6000 projectes que en el decurs dels anys havia efectuat el seu pare, documents que estan depositats al Arxiu Històric Comarcal del Vallès Occidental a Terrassa.

En referencia al seu legat documental, darrerament em sabut que van ser depositades al Arxiu Tobella de Terrassa 329 fotografies de Joan Baca Reixach.

Un soldat i una infermera a Eivissa

He considerat comentar una experiencia succeïda  l’any 1966, referent a una companya infermera, la Ramona Ramoneda, amb qui  varem treballat plegades  a la Mútua de Terrassa junt també amb la Filo Pla, era referent  a una experiencia romàntica que havia viscut   de més jove.

Esquerra:  R.Ramoneda, de Rubí,  R.Masana i M. Badrines a Mútua 1964
Esquerra: R.Ramoneda, de Rubí, R.Masana i M. Badrines a Mútua 1964

Va dir-nos que a un hospital que treballava havia assistit a un soldat  ferit al front durant el conflicte  de la Guerra Civil Espanyola de 1936-1939. El soldat es deia  Pere  i presentava ferides greus que podien comprometre-li  la  vida però,  se’n va sortir encara que li restà algun tipus de mobilitat física.  De la manera que ens ho havia  explicat vàrem pensar que a més del tractament  metge, possiblement el que més l’havia  millorat era  la entrega professional de la Ramona i l’afecte del seu tracte.

En Pere vivia a Eivissa però la distància no els va impediment perdre el contacte perquè la Ramona de tant en tant l’anava a veure’l a aquella illa tant bonica de les Balears,  fins que un dia ens va donar  la noticia  i a la vegada la sorpresa de que deixava la Mútua i se’n anava a Eivissa perquè el Pere i ella es volien  casar.

Mútua de Terrassa, d'esquerra a dreta: Masana, Josa, Ramoneda ...
Mútua de Terrassa, d'esquerra a dreta: Masana, Josa, Ramoneda ...

La Filo i la Ramona varen mantenir per carta el contacte i un dia la Filo em diu: Rosa que et sembla si anem a veure a la Ramona a Eivissa, m’ha dit que estaria molt contenta si l’anàvem a veure  a Santa Eulàlia  i que no ens patíssim per l’allotjament  perquè tenia una casa  gran que hi havia lloc de sobres.Pocs dies desprès estàvem allotjades a casa de la Ramona i el Pere que vivien amb  la mare del Pere,  la senyora Antonina era una persona encantadora i des seguida varem mostrar-nos  un mutu afecte.

Antonina, Pere, Filo i Rosa M., la Ramona va fer la fotografia , Eivissa 1966
Antonina, Pere, Filo i Rosa M., la Ramona va fer la fotografia , Eivissa 1966

Aquella visita excursió la  vàrem considerar com que  per a ells també els hi eren  unes petites vacances, en part  perquè  feia poc  que havia obtingut el carnet de conduir i vàrem poder llogar un cotxe , una Genovesa, i amb ell vàrem recórrer, diria,  tota la illa, perquè  no vàrem deixar cap racó on posar-hi el nas, degut que tots teníem  ganes d’anar a cavall amb un cotxe descapotable força. Un dia també vàrem fer una excursió amb vaixell a Formentera.

Ens vàrem divertit molt perquè la Filo tenia un temperament que de tot en feia acudits, donava també la circumstància  que jo sense voler feia quelcom de atípic, també era el meu temperament i,  quant la Filo ho explicava a algú era un trinxar-t’he  de riure, sabia  posar-li  una salsa especial  a la narració. Aquells dies vàrem ser com una trobada familiar circumstancial formada per tres generacions .

Acomiadament d'un vaixell eivissenc 1966
Acomiadament d'un vaixell eivissenc 1966

Observant les fotografies he recordat un costum dels eivissencs que feien quan acomiadaven a algú que marxava amb vaixell  de la illa. Consistia en agafar des de dalt del vaixell el cap d’un rull de paper de vàter i llançar aquest a les persones que estaven a baix , quan el buc s’anava retirant del moll el paper s’ estirava formant unes esteles fluctuants que configurava  una  estètica festiva, em va suggerir que era una manera simbòlica de desitjar bon viatge i a la vegada mantenir figurativament  el contacte amb la persona o persones que marxaven.

Ara recordo també un  costum que tenien els habitants ‘’una illa grega, no podria dir quina,  però va succeir que quan el vaixell amb el que viatjava va passar  per davant d’una  illa, els seus habitants amb un mirall  feien ‘la rateta’ al vaixell que navegava, dirigien  els raigs del sol  reflexionats  al mirall cap al vaixell. El capità en resposta i com a  acte  de cortesia també  tocava tres tocs de sirena que fan aquell moc, moc, moc tant agut. Recordo que aquesta mútua salutació  em produí un sentir emocional marcat per la distancia i la aproximació, entre un quedar-se per uns  i un viatjar pels altres, una vivència simultània de dualitat, potser ve d’aquí que la recordi.

La Ramona i la Filo a Eivissa
La Ramona i la Filo a Eivissa

Tornant a Eivissa dir que aquell viatge va ser fantàstic tant pel caliu humà, com pel paisatge, la alimentació casolana eivissenca , la artesania de la senyora Antonina i d’altres artistes, l’aigua cristal·lina del mar, la aventura d’anar vaixell i amb cotxe descapotable, les ‘calimetes’ o  vermut fet de figues, el sol i la possibilitat de viure  experiències noves.

Imatge eivissenca
Imatge eivissenca

Encara que siguin  de baixa qualitat incloure algunes de les imatges que poden il·lustrar aquells dies de lleure  amb la Filo a casa de la Ramona, en Pera i la Antonina, tinc bon record de tots ells, llàstima que el temps passat faci que ja no siguin a temps de llegir aquestes quatre ratlles que he fet pensant amb tots ells.

 

La Filo amb ulleres i la Rosa M. 1966
La Filo amb ulleres i la Rosa M. 1966
Costa eivissenca
Costa eivissenca

Empleada en una drogueria de Terrassa

L’any 1971 estava estudiant a l’escola d’infermeria de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, centre que funcionava en règim d’internat des del diumenge al vespre fins al dissabte després de pràctiques. Quan sortia els dissabtes, a les dues del migdia, havia de córrer bastant per poder estar a les cinc de la tarda a la drogueria Levi de Terrassa i abans passar per casa. Sort en tenia que amb la Vespa i circulant per la carretera de la Rabassada, que coneixia bé, arribava puntual a la feina.

La drogueria estava situada al carrer Antoni Torrella gairebé a tocar de la Rambla d’Egara i era un dels comerços del ram de la drogueria més importants de la ciutat. Disposava d’un local gran i adequat per tenir-hi exposats un bon ventall de productes, incloent-hi una secció de perfumeria.

El sou per treballar els dissabtes de cinc a nou de la tarda era considerat baix, dues-centes cinquanta pessetes. Vaig anar-hi a treballar perquè m’ajudava a cobrir despeses, perquè jo mateixa em pagava els estudis i, encara sort que el segon i tercer curs em van concedir una beca, tot i que també feia guàrdies a l’hospital alguns diumenges, festius i vacances escolars.

Escric aquest episodi propiciat, com em sol passar, per haver localitzat tres fotografies de l’època i m’he sentit motivada a dir-ne quelcom. Vist des d’ara, quedo sorpresa de l’empenta que teníem quan érem joves, perquè fèiem practiques diàries d’infermeria de 8 a 14, dinàvem i de 16 a 19 assistíem a classes teòriques. Una companya i jo encara teníem humor d’anar de 15 a 15.45 a fer una partida a la pista de tennis de l’escola.

La primera a l’esquerra penso que és la Luci, de les altres dues no recordo el nom i la de la dreta és Rosa M. Masana.
La primera a l’esquerra penso que és la Luci, de les altres dues no recordo el nom i la de la dreta és Rosa M. Masana.

Et treball a la drogueria també obligava a estar-nos dretes i anant amunt i avall atenent els clients. Un dia el gerent de l’establiment, el senyor Nicolàs, em va proposar fer la promoció d’un producte especial per rentar plats perquè es tractava d’una marca nova i la gent no el comprava tot i ser més econòmic que els altres. He de reconèixer que vaig tenir èxit, les explicacions que donava van ser convincents i el producte es va vendre de manera fluida.

A veure quina quedava millor
A veure quina quedava millor

Un dia juntament amb altres productes per portar a casa, vaig comprar un flascó del ja famós rentaplats i el diumenge després de dinar en posar-me a rentar plats veig que el producte no feia escuma i li costava retirar el greix de plats i cassoles a no ser que n’hi posessis molta quantitat, un autèntic fracàs químic. Em vaig indignar en descobrir les no virtuts d’aquell ingredient verdós rentavaixelles i en especial perquè havia ensarronat mig barri del centre de Terrassa. El dissabte següent en arribar a l’establiment vaig dir al propietari que no promocionaria més aquell rentaplats, perquè era simplement aigua amb una mica de sabó. La primera sensació que vaig tenir d’acord amb l’expressió del propietari va ser que me n’havia d’anar a casa, però no, vaig continuar a la botiga sense fer de captadora de clients.

A part d’aquesta anècdota, entre nosaltres, les dependentes, teníem bona relació i fins i tot ens divertíem posant-nos perruques que també teníem a la venda i fer assajos amb mostres per veure quins tons de pintallavis i ombra d’ulls ens quedava millor. També provàvem mostres de perfums algun dels quals era de gran intensitat.