Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Afloraments volcànics al Baix Empordà

Interessant-nos per la qüestió del vulcanisme, ara que durant aquest mes de setembre el volcà Cumbre Vieja de La Palma està arrasant tot el que troba al seu pas en el seu camí cap al mar, per a la nostra sorpresa hem sabut que al municipi de Rupià hi havia hagut una empresa que s’ocupava de l’extracció dels materials volcànics. Els rupianencs coneixen aquest lloc amb el nom del Montori, turó situat al costat dret del tram de la carretera de Rupià a Foixà, on poc després empalma amb la G-66 Palamós-Girona. Des de Corçà fins al trencant de la Pera, aproximadament, és la zona coneguda per tothom com a Terra Negra. Es tracta d’un tram que fa pujada i en aquell temps quan hi circulava el Tren Petit que feia el trajecte Palamós-Flaçà, si aquest anava força carregat alguns viatgers explicaven que a Terra Negra havien baixat del Carrilet per algun motiu i després fent una corredissa el tornaven a atrapar.

El nom de l’empresa extractora de Rupià era Basalt (Terra Negra), que s’encarregava de fer els treballs d’extracció de basalts i d’altres materials en una extensió de terreny d’un quilometre per a cinc cents metres. Es considera que aquests materials pertanyen al miocè superior.

L’adreça de Basalt (Terra Negra) era Rupià, Baix Empordà, Girona i actualment pot ser localitzat l’indret per les coordenades (UTM): 500326,4650548. Fa anys que l’extracció de materials en aquesta zona va deixar de fer-se i sobre l’empresa de moment no en sabem res. Una de les formes d’obtenir-ne informació seria mitjançant la revisió dels llibres de la matrícula industrial i comercial del municipi però, en els esmentats documents, vistos en altres revisions, no hi consten les activitats d’extracció de minerals.

Pedres localitzades a les rodalies del Montori
Pedres localitzades a les rodalies del Montori

Pel fet de voler conèixer el Montori in situ el dia 5 d’octubre del 2021 ens  vàrem endinsar amb cotxe per un camí de terra que inicialment semblava transitable, però a mesura d’anar avançant es convertí en un autèntic bosc i amb l’inconvenient de no trobar cap lloc per maniobrar i tornar enrere. Amb tot vàrem fer un tros a peu i observàrem que hi havia diverses pedres negroses que possiblement eren originàries d’aquest volcà.

Una altra qüestió desconeguda per a nosaltres sobre el Baix Empordà era l’existència d’afloraments volcànics, a més del Montori de Rupià, en llocs com Foixà, Sant Joan de Mollet, Sant Martí Vell, Pedrinyà, Madremanya i Torroella, en aquesta vila especialment el de l’Aixart de la Conca.

Esquema de la situació dels afloraments volcànics del Baix Empordà, excepte l’Aixart de la Conca que presentem més avall. El rectangle en vermell és el tram aproximat de  carretera coneguda per la pujada de Terra Negra.
Esquema de la situació dels afloraments volcànics del Baix Empordà, excepte l’Aixart de la Conca que presentem més avall. El rectangle en vermell és el tram aproximat de carretera coneguda per la pujada de Terra Negra.

Els autors Lluís Pallí i Carles Roqué en l’estudi “Un aflorament volcànic al massís del Montgrí: el volcà de l’Aixart de la Conca”, parlen d’aquesta xemeneia volcànica que indiquen enclavada a les calcàries del cretaci inferior. S’han format bretxes i basalts que actualment estan a un nivell d’alteració important. El conjunt, una depressió tancada d’uns 220 metres de diàmetre màxim i d’uns set metres de profunditat que poden recordar una dolina, es troba assentat a una cota d’entre 114 i 116 metres sobre el nivell del mar i la seva superfície actualment és utilitzada com a camps de conreu. La zona la marquen situada entre Roca Maura, l’Estartit i el Port de l’Estartit que confronta amb la Meda Gran.[1]. Adjuntem un enllaç on es descriu el terme Aixart.

Mapa de situacio del volcà Aixart de la Conca (esquemaR.M.)
Mapa de situacio del volcà Aixart de la Conca (esquemaR.M.)

Com és sabut, en altres comarques de Catalunya també existeixen afloraments volcànics. La més prolífica en aquestes formacions és la Garrotxa.

Com a dada curiosa esmentar que un industrial de nom Joan Miró, natural de les Planes d’Hostoles, va tenir la iniciativa de dur a terme l’explotació d’una pedrera basàltica, activitat fins llavors desconeguda pels vilatans però van veure que l’explotació de minerals  era una font d’ingressos i de riquesa fora dels clàssics cultius anuals per la qual cosa  Miró no va tardar a ser imitat realitzant explotacions d’aquest tipus a d’altres indrets.

El poble va estar molt content d’aquest recurs productiu del terreny i més endavant van demanar a l’Ajuntament que la plaça de la Constitució passés a dir-se plaça de Joan Miró.[2] De fet, una noticia apareguda al diari  Lo Gerones del dia 13 de octubre de l’any 1894 comunicava que Joan Miro havia obtingut la concessió per construir la carretera des de sant Esteve d’en Bas a sant Joan de les Abadesses i és possible que per fer-la emprés  el material tret de la seva explotació minera com podien ser putsolanes. Referen a la geologia de Catalunya i les seves explotacions mineres podem consultar un interessant treball fet l’any 1980. (3) Actualment es parla  de la  possible utilització del potencial geotèrmic, estudis que han estat iniciats al Baix Empordà.

Basant-nos en aquest fet cap la possibilitat que les explotacions industrials de roques volcàniques a Girona fossin iniciades envers  a finals del segle dinou. Els minerals volcànics  són utilitzats per a diversos tipus d’indústries i en ocasions en forma de vidre volcànic que rep el nom d’obsidiana, i també  es emprat per d’altres usos en el camp de la joieria, l’agricultura i la cosmètica.

Presenten unes imatges en format vídeo del Montori de Rupià on es pot observar la configuració de les seves formacions rocoses, clicar a :  el-montori-de-rupia

El Montori de Rupià, autr: Xevi Codolà
El Montori de Rupià, autr: Xevi Codolà

Notes


[1] Pallí Lluís. Roqué Carles. (2000). Un aflorament volcànic inèdit al massís del Montgrí: el volcà de l’Aixart de la Conca. Publicacions de l’Institut d’Estudis del Baix Empordà.  https://iebe.org/wp-content/uploads/VOLUM-19-2000.pdf

[2] Arxiu Municipal de Girona. Diario de Gerona de Avisos y Noticias. 29/9/1910. Pàgina 7

(3) La geologia en Catalaunya. Generalitat, Barcelona 1980. Basta en part pels previs estudis de  Jaume Almera (1845-1919) també per Mallada, Vidal, Bofill, Font , Segre, Faura i Bataller.

Centre d’Estudis del Mar de Begur i Nereo

Fa poc, explicava que havia estat sòcia de l’Associació de Suport Forestal de la Bisbal. Després també vaig recordar que  contribuia amb una quota a fi d’ajudar al centre  Nereo, una associació creada conjuntament amb el Centre d’Estudis del Mar que treballava per a la preservació del medi ambient, en especial per la  recuperació de la tortuga marina mediterrània.[1]

Tortuga de pedra que hi ha al jardí de mas d'en Pinc
Tortuga de pedra que hi ha al jardí de mas d'en Pinc

Nereo va iniciar la seva activitat el setembre de l’any 1990. La notícia va ser publicada al Diari de Girona el 9 de setembre del 1990. Entre els responsables de la iniciativa hi havia dos biòlegs i un economista. Martí Boada, com a representant de la Generalitat, va fer una conferència en què explicava la necessitat de preservar el medi natural.

El centre va ser ubicat al mas d’en Pinc, al puig d’en Subert de Begur,[2] mas que data dels segles XVI-XVII amb la característica de disposar d’ una torre de defensa des d’on es visualitza bona part de la costa begurenca.

L’esmentat mas va ser popular perquè l’any 1961 havia estat adquirit per la ballarina de flamenc Carmen Amaya i Amaya (Barcelona, 1913-Begur, 1963),  també rebia el mot de ‘La Capitana’,(a) dissortadament només en va poder gaudir  dos anys d’aquets indret . Segons El Punt del dia 9 de setembre del 1990 el mas disposava d’una superfície de terreny de 1.626 m2 i 688 m2edificats. Podem observar com ballava i feia els seus ‘zapateaos’ Carmen Amaya a alguns dels  diversos  vídeos que  han estat incorporats a YouTube i , també veure inclos a vista d’ocell  imatges de la seva finca  fetes en format  vídeo  per Producciones Javier

Mas d'en Pinc o de Carmen Amaya amb la seva figura esculpida.
Mas d'en Pinc o de Carmen Amaya amb la seva figura esculpida.

Després de la mort de l’artista la propietat va passar a ser de l’Ajuntament de Begur, que més tard hi va ubicar el Centre d’Estudis del Mar, que treballava unit amb Nereo i conjuntament van crear un macroaquari per a l’estudi i rehabilitació d’espècies marines.

Van habilitar una zona entre les platges de sa Riera i Aiguafreda properes als indrets anomenats ses Mines, illa de la Creu i Punta del Mal Entrar, on va ser adaptat també per a la protecció i reproducció de tortugues marines. Es diu que tenia 25.000 m2 i que amb ajut d’un biòtop es podien transmetre imatges des del fons marí. També va ser capacitada una zona per a la pràctica de la pesca artesanal. Segons El Punt del 9-9-1990 el projecte va ascendir a 40 milions de pessetes.

Spai al  mas d'en Pinc
Spai al mas d'en Pinc

Com que hem trobat poca informació a internet sobre Nereo vam fer una visita a l’antic mas de Carmen Amaya. Actualment hi ha les oficines de l’àrea de Medi Ambient de l’Ajuntament de Begur que rep el nom de Espai, escrit Spai  mas d’en Pinc, indret on es fan diverses activitats relaciones amb la protecció del medi ambient, tant aquàtic com forestal. Ens va atendre Francesc Xavier Turró, tècnic de l’esmentada àrea, que molt amablement va ensenyar-nos l’interior del mas d’en Pinc on es poden veure algunes imatges de Carmen Amaya i també material que pertanyia al Centre d’Estudis del Mar i Nereo. En preguntar des de quan s’estan a mas d’en Pinc, ens diuen que de l’any 2016.  Possiblement més endavant trobarem d’altres dades que puguin complementar informació envers  Nereo,  escrit en català Nereu  nom d’un déu mari que era fill de Pontos i de Gea.

Adjuntem una imatge que està exposada al Mas Pinc junt amb alguna altra pertinença de Carmen Amaya, no ha estat fins ara al mes de març l’any 2022 que hem pogut identificar  la primera persona de l’ esquerra gràcies a la informació obtinguda de la  terrassenca Carmen Sala Gaudier,  ens ha  dit  que és el doctor  especialista en urologia Antoni Puigvert i Gorro. (1905-1990).

Més avall també djuntem el retall d’una crònica de Jordi Dalmau titulada “Els colors de Nereo” que ens parla del centre i va ser publicat al Diari de Girona el 21-9- 2000. També es pot consultar la referència en l’apartat de notes.[3]

Conferencia sobre el medi ambient
Conferencia sobre el medi ambient

  D’esquerra a dreta  Dr. Antoni Puigvert, Carmen Amaya, Salvador Dalí  i Gala , imatge que està  exposada a mas d’en Pinc.

 

Recentment hem localitzat dues imatges corresponents a un acte cultural  organitzat per parlar del medi natural  i  de la necessitat que aquest fos  preservat,  es va celebrar  al jardí de Carmen Amaya en aquell moment Centr d’Estudis del Mar.

 

[/caption]

Aperitiu o dinar al jardí de Nereo
Aperitiu o dinar al jardí de Nereo

Notes

[1] Sempre he tingut una especial sensibilitat pels animals i la natura. Penso que em vaig fer sòcia de Nereo en saber que tortugues marines morien entre xarxes i d’altres per confondre una bossa de plàstic amb una medusa.

[2] El fet que el puig rebi el nom de Puig d’en Subert ens ha fet pensar que les alzines sureres reben el nom científic Quercus suber, fet ens estaria indicant que la zona era un bosc d’alzines, tot i que a mas Pinc algú hi ha suggerit un pi que tinguessin al mas, que també podria ser perquè són dues espècies vegetals que conviuen plegades.

[3] “La preservació del medi marí”. Revista de Palafrugell 1-3-2007

(a)  Carme Amaya  rebia el mot de ‘La Capitana’ i  l’altre  ballarina  de flamenc també  altament famosa, la Lola Flores, l’anomenaven ‘La Faraona’ És curiós aquest fet.

Josep Ametller Oller (en Pitu de Palau-sator)

La darrera vegada que vaig anar al Marroc havia comprat una safata rodona d’aram pensant que demanaria a en Pitu, el ferrer de Palau-sator, que em fes uns peus de forja per poder-la usar com a taula auxiliar. Vaig portar-li la safata al taller i, sí, em va dir que m’ho faria i que quan la tingués a punt m’avisaria perquè l’anés a buscar.

En Pitu sovint venia al consultori els dimecres el matí. Era l’únic dia de la setmana que el metge i jo hi anàvem a passar visita a Palau-Sator. Que jo recordi, en Pitu no va necessitar mai atencions especials, només algun seguiment de la tensió arterial i poc més. Venia especialment per veure’ns i de vegades conversar una estona amb mi. Li agradava explicar que cada any anava a fer el suquet de peix a casa d’en Portabella a Llofriu, ja que era un bon cuiner d’aquesta especialitat i sempre li demanaven els seus serveis. Cap als darrers anys comentava que només assistia a aquesta trobada de polítics i d’altres persones rellevants a fi de contribuir a donar suggeriments culinaris als cuiners més joves. (1)

Un dia que va venir a la consulta em va dir: “Tinc els tres peus fets. Han quedat molt bé. Quan vulguis els vens a buscar. Si no em trobes al taller, entres igualment i dones uns quants cops ben forts amb el martell sobre l’enclusa i baixaré”. Vaig considerar que era una manera molt original de fer saber algú que havia arribat a casa seva.

Recordo que el dia que vaig anar a buscar els tres peus era al migdia i feia una calor insuportable. La porta del taller estava ajustada. Com que el baldó no estava passat, vaig entrar i vaig fer el que m’havia dit: donar uns cops ben forts amb el martell sobre l’enclusa. Vaig tenir la sensació que podria ser una candidata per ferrar cavalls. Tot seguit en Pitu va cridar des de dalt l’escala: “Ara baixo!”

En Pitu a la seva ferreteria de Palau-Sator (1992), Masana
En Pitu a la seva ferreteria de Palau-Sator (1992), Masana

“Mira que bonics que han quedat aquests peus. Ja ho veuràs que t’ho diran algunes persones que entenguin de forja”, va dir. De fet, en Pitu es va esmerçar a fer aquell treball perquè a més d’aconseguir que la safata fos de bon treure i posar, tenia estabilitat i bon disseny.

Aquell mateix dia em va ensenyar un selló molt artístic fet per ell que tenia al taller i va comentar que l’havia fet molt semblant a un altre del Museu del Louvre de París. Realment era una peça força original i artística, daliniana potser, com podem veure a la imatge que adjuntem.

En Pitu mostrant una de les seves artístiques obres
En Pitu mostrant una de les seves artístiques obres

Una anècdota. Sovint quan en Pitu passava per la consulta era quan sortia d’esmorzar del mas d’uns amics que estava a tocar del consultori. Un d’aquells dies em pregunta:

—Has esmorzat?

—Sí —li vaig respondre—, abans de sortir de casa sempre ho faig.

—És igual. Mira, té, et dono aquesta mitja arengada per si després te la vols menjar —va continuar dient. I em va donar la part mitjana del cap d’una grossa arengada salada.

—Pitu, ja ho sento, però a mi m’agrada més la part de la cua —li vaig contestar.

—Oh, carai, és clar, aquesta és la part que també m’agrada més a mi! —em va replicar.

Els tres peus fet per en Pitu
Els tres peus fet per en Pitu

L’anècdota si bé és curiosa no caldria comentar-la, però el més excepcional és que aquella mitja sardina se la va treure d’una de les butxaques dels pantalons i sense estar embolicada en cap paper, així, a seques, com sortida de la caixa amb les seves propietats oleiques i olfactives. Genialitats d’en Pitu que ara ens fa goig explicar tot recordant-lo.

Notes

(1) Podem trobar referències del suquet d’en Portabella i de les persones que assistien al llibre Cronica d’un Any  que edita l’Ajuntament de Palafrugell  dels  anys 1991, 1992 i 1993.

Mestres d’obres de la Bisbal d’Empordà segle XIX i XX

Presentem un llistat amb els noms del mestre d’obres que exercien a la Bisbal  durant els segles XIX i XX,  que van ser els responsables de la construcció d’un bon nombre de cases i edificis de la Bisbal i les fabriques ceramistes amb els seus respectius forns de flama invertida i les xemeneies industrials d’extracció dels fums de la combustió del material.  Sovint, pel fet de construir xemeneies  eren coneguts també com a  mestres del taulaplom.

Per la consulta clicar a:  mestres-d’obres-bisbal

El treball que van realitzar els mestres d’obres  en la construcció de xemeneies industrials a la Bisbal d’Empordà, està inclòs a  Viquipèdia i es pot consultar  a:  Daba núm. 5, 2009 i  a  Xemeneies industrials de la Bisbal.

Museu Terracotta de la Bisbal, imatge: Ràdio Bisbal
Museu Terracotta de la Bisbal, imatge: Ràdio Bisbal