Portada > Xemeneies Industrials

La xemeneia de la Bòbila Almirall. Noves aportacions i rememoració

Marià Masana i Maria Hierro, la seva muller, 1957

L’any 1999 vàrem escriure un article a la revista Terme número 14 que edita l’ Arxiu Històric Comarcal del Vallès Occidental (AHCVO) titulat: Els constructors de la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa.

Passats divuit anys d’aquesta publicació, l’any 2019 novament vàrem editat un article a la mateixa revista número 34 titulat: La xemeneia de la bòbila Almirall. Noves aportacions.

Hem considerat adjuntar-los en aquesta pàgina amb l’objectiu de facilitar la coneixença d’aquesta peça donat que rememoren per persones que van fer possible la existència d’aquesta singulat xemenei industrial. Dins aquest bloc hi ha més informació relacionada amb la xemeneia Almirall, posant aquests non sortirà.

Incorporem una imatge de les sis persones que van fer possible aquesta obra, van ser: l’empresari de la bòbila Francesc Almirall Lupi, el mestre d’obres Marià Masana Ribas, l’oficial paleta Lucas Pérez Molina, l’altre oficial paleta José Fauquet Cons i els manobres Paulino Carbajal García i Francisco Gálvez Quesada.

Esta inscrita al Patrimoni del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya Al cercador del Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. No hi consta

29-5-2024, com és ?

Persones que van fer possible la Xemeneia Almirall

L’any 1991 per la Festa Mayor de Terrassa i al barri de la Maurina on està ubicada la xemenia de la bóbila Almirall, l’Ajuntament va voler fer un homenatge a les sis persones protagonistes de la obra donat també que havia estat considerada internacionalment com la xemeneia amb escales de cargol més alta del mon. -63 metres-

No totes les persones van poder recollir personalment el premi degut que la majoria ens havia deixat , si que el va acceptar personalment José Fauquet, dels altres participant de la obra que no hi van ser presents, va ser a un familiar al qui se l’va fer entrega. L’obsequi va consistir en un llibre que parla del Patrimoni estructural de la ciutat i una peça de ceràmica de disseny exclussiu feta per… del comerç Pont del Gall de Terrassa.

Acte de reconeixement per als autors de la edificació de la singular xemeneia amb escales de cargol. Les sis persones del davant som els que varem rebre, com es pot veure, la escultura de la xemeneia Almirall amb la muntanya de Sant Llorenç al fons.

Hem localitzat una imatge de la Xemeneia Almirall feta per Miquel Calvet publicada al Diari de Terrassa del dia 27 de desembre de l’any 2022 en motiu de ser la guanyadora de la primera edició del Concurs Fotogràfic de la Delegació de Vallès dels Inginiers Industrials de Catalunya.

Foto guanyadora feta per Miquel Calvet, desembre 2022

Una nova imatge de la Xemeneia Almirall feta per Santi Alonso que ha estat seleccionada aquest més de juliol del 2023 per la Oficina de Turisme de Terrassa com a imatge delmes, ha estat publicada a la pàgina de la Oficina.

Vigilar ! El guanyador d’un premi per una fotografia que no hem incorporat en aquesta pàgina, s’atribuïa l’autoria de la construcció de la xemeneia, dient amb singular que l’havia fet el seu avi, el cognom del fotògraf no correspon a cap dels constructors que van treballar per edificar la xemeneia. Abans de ser inscrita al llibre de Rècords Guinness, vàrem fer exhaustives investigacions per evitar deixar-nos a algun dels constructors que van intervenir en aquesta obra.

Modificacions de la xemeneia Almirall amb color s (Rosa M. Masana)

Santi Alonso, juliol 2023

El Daró

El Daró és un riu de Catalunya de règim pluvial mediterrani que neix al massís de les Gavarres, Girona, a prop de Can Sitges[1] i del coll del Matxo Mort, al vessant occidental del puig d’Arques, dins el terme de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura. Fins arribar al mar mediterrani, el seu recorregut és de 43 quilòmetre recollint les aigües d’una superfície de terreny d’uns 64 km2

D’allà on neix gira en direcció al nord – oest a fi de captar les aigües del sector de Montnegre i de Santa Pelaia, de la riera de Santa Àgata i el Ritort i d’altres petits torrents.

Es dirigeix en sentit est cap al Pla de Salelles, passant bastant a prop de Sant Sadurní de l’Heura, Sant Miquel de Cruïlles i Cruïlles. Desprès de un breu recorregut rep per la dreta les aigües de la riera del Vilar i entra pel nord a la Bisbal d’Empordà tot travessant la vila.

Segueix cap al Castell d’Empordà i reculls les aigües del Rissec per l’esquerra i per la dreta les de la riera de Vulpellac, per introduir-se a la plana agrícola de la zona de Matajudaica i Ullastret, continua vers a Serra de Daró molt propera al riu Ter que el segueix durant un tram

És a Gualta al rec del molí on s’uneix amb el Ter per desprès bifurcar-se en un canal fet de formigó útil també per desviar l’accés de cabal i evitar possibles inundacions dels conreus. Passa pel pla de Fontanilles per arribar al mar , zona d’aiguamolls on hi ha la formació de les anomenades Basses d’en Coll.

Per tractar-se d’un riu mediterrani, el cabal del Daró és molt irregular a causa que sovint passa per llargs períodes de secada i quan baixa sovint ho fa amb força i llavors durant una temporada resta la llera amb basses d’aigua que són un oasis per molts animals i fins i tot hi alguns ànecs de coll verd hi han fet les seves cries i a zones properes a la vila de La Bisbal. [2] Com a fet curiòs es que hi qui diu que el Daró neix al taulat de can Sitges, desconeixem perquè es diu, que ho fa pensar que sigui aixì, s’ha d’esbrinar. Si obsevem el mapa allà on indica el neixement del Daró es un tram més avall de can Sitjar.

El Daró al pas per La Bisbal d'Empordà (RM)

Adjuntem un Pdf que parla d’uns ànecs que van neixer en un tram del Daró que pasa per La Bisbal, l’article va ser publicat a la revista del Baix Empordà núm. 57 de l’any 2017 .els-anecs-coll-verd-orfes

A un altre article publicat també a la Revista del Baix Empordà (RBE) núm. 66, pàg.17 de l’any 2019 parlavem del Daró i entre altres coses es feia la proposta, tot que en no soc poc experta en temes de biodiversitat, que haurien de fer quelcom perquè el Daró preserves durant tot l’any alguns tolls d’aigua.

Expresat aquest punt de mira, al següent número de la (RBE) núm. 67, pàg.32, va sortir publicat un article d’Eudald Pujol Buxó , doctor en Biodiversitat i secretari de la Societat Catalana d’ Herpetologia, ciència que rep el seu nom deribat de la paraula grega ‘erpetó’ que fa referència a un animal que es rastreja, entre ells s’hi troben els amfibis com les granotes, salamandres, gripaus i de l’espècie rèptil inclouen les serps, tortugues , llangardaixos i d’altres animalons que poden variar segons la climatologia de cada país. D’aquí la herpetologia.

Pujol deia que encara que les bases i altres zones del curs d’aigua s’assequin al estiu, fet que ens pot semblar un problema, en realitat no ho és, degut que crea un hàbitat per les especies adaptades a la sequera que a més els permet competir amb les que no hi estant adaptades. Entre d’altres arguments conclou que és més adient no crear basses permanents perquè aquestes poden trencar l’equilibri entre el sec i el humit.

Vist l’article també hem pogut veure dues postures vers la natura diferents , el d’una profana ‘romàntica’ que l’agrada veure baixar el riu i escoltar el remor que fa i el d’un expert que coneix el cicle biològic dels animals que han estat adaptats a la sequera, quedem-nos doncs amb aquest darrer concepte de que el Darò i la naturalesa en general sabem el que fant, al contrari del que de ‘vegades pensem nosaltres.

Presentem un vídeo de tres minuts fet l’abril del 2014 anecs-daro-abril-2014-c-mitja i també un altre vídeo quan el Daró el dia 22 de gener de l’any 2020 baixava de ple com poques vegades. el-daro-2020-mitjana

Notes

[1] Són diversos els bisbalencs amb qui he parlat que diuen que el Daró neix al taulat de can Sitges, tot que no he sabut esbrinar el perquè d’aquest fenoment o d’aquesta dita popular.

[2] Dades obtingudes de Wiquipèdia

Pot ser també d’interés els articles de: Ramon Piera de Ciurana i Rosa M. Masana . Evolució tecnico-sanitària del subministrament d’aigua publica a la Bisbal. Revista del Baix Empordà núm. 52, pag. 73 , any 2003

Oriol Granyer i Maria Piferer. El patrimoni vinculat a l’aigua a les Gavarres. Revista del Baix Empordà núm. 52, pag. 39, any 2003

La Pepita Carbó Ferrer, de can Frou de Torroella de Montgrí.

El dia 19 d’abril d’aquest 2023, vaig anar a Torroella per veure si trobava informació per fer un article sobre la telefonia, vaig preguntar a una senyora que estava a la porta de casa seva conversant amb una altra, si ens podia dir on estava situada la centraleta de la telefònica d’anys enrere a Torroella. Em va dir que estava a la Plaça i que la telefonista era la Rosita.

Can Frou de Torroella, zona convertida en botiga

La conversa ens va portar a parlar del seu pare que havia estat sastre de professió, donant-se la casualitat que el sastre era en Frou, persona força coneguda a Pals perquè algunes de les parelles que celebrar les seves noces a la decada dels anys cinquanta, al nuvi, els hi havia fet el vestit en Frou.

Coneixia aquest fet perquè havia estat d’infermera a Pals i també havia coloborat aportant algun article a la revista La Torre de les Hores editada per l’Ajuntament, a un d’ells esmentava al sastre Frou de Torroella.

La conversa amb la Pepita va anar adquirint interes, fins que em va dir: Entra, mira, veus aquí és on el pare hi tenia la sastreria on hi treballaven moltes persones, encara que llavors era més gran.

Em va continuar ensenyant la casa i les diverses pintures que ella mateixa havia fet, pintures de colors vius agradables a la vista. Personalment restava meravellada per les coses que explicava i per la seva cordialitat, més encara quan va dir que tenia 88 anys.

A la sala d’estar menjador hi entrava la claror fent-la acollidora perquè a més tenia la taula parada a l’espera d’ invitats, la moderna llar de foc estava apagada perquè feia bon temps però s’intuia el caliu que havia de desprendre els dies de fred, el gat estaba estirat comodament al sofà, en fí, tots els elements que conformaven un espai agradable.

Fragment d'una de les senefes de paret de can Frou

La Pepita portave a un costat dels cabells dues petites pinces adornades amb floretes que en recollien una part, aquest detall li donava una aire especial, vistos els seus quadres, d’artista, diria.

Vaig preguntar-li si l’havien fet alguna entrevista, va dir que sí, que feia al voltant d’un any que Recer TV la va avisar per entrevistar-la pel programa dit “De prop”, la filmació es consultable a Youtube.

Així que vaig poder vaig intentar buscar el programa que m’havia dit i al mirar-lo vaig gaudir en escoltar algunes de les seves vivencies. El documental va permetre coneixer més aspectes de la vida dé Pepita, fascinant, veia que era ella mateixa, talment com la haviem vist i conegut només unes hores abans a Torroella de Montgrí.

Hem volgut fer aquesta breu explicació per donar perdurabilitat a aquell inesperat i casual encontre amb la Pepita, persona de gran vivesa i cordialitat.

La pintura que llego dos veces a mi casa

Me encontré un cuadro pintado al óleo de tamaño 73 x 92 centímetros. Evitaremos explicar cómo sucedieron los hechos, solo decir que alguien había desechado esta pintura, tal vez debido que la tela estaba rota por uno de sus lados.

Cuando la vi en medio de maderas viejas pensé, como es posible que se hayan desprendido de esta pintura. Enseguida me imagine que este cuadro seria ideal para decorar el establo de una antigua finca de unos amigos .

La pintura iba al anillo porque la imagen representaba a dos caballos, el macho tenia el pelaje rubio y apoyaba la cabeza por encima del lomo de la hembra que era blanca, sus gestos eran sugerentes de un claro cortejo equino.

Una vez estuvo la pintura en casa, la lavé con agua y jabón, la aclaré y la sequé con una toalla, la limpieza a fondo hizo que los colores fuesen más vivos ,aunque havia zonas donde la pintura estaba desgastada. Al día siguiente confeccione un parche con tela blanca y cola a fin de reparar la zona dañada. Vi que el cuadro no estaba firmado.

Dos días después saqué mi antigua caja de pintar con la intención de restablecerlo pero gran parte de los oleos se habian secado, fui a comprar de nuevos y un par de pinzeles .

El Galan i la Estrella- Alegoria als cavalls deque Pals

El día que me decidí ‘restaurar’ el cuadro, durante unos segundos entre en pánico, me imaginé que seria una restauradora parecida a Cecilia, que al no poder terminar debidamente su trabajo de restauración del Cristo de Borja: Ecce Homo, se armó la de San Quintin al ver como habia quedado, por el momento, el trabajo de restauración.

En algunas zonas del lienzo evitaba de pasarle el pincel, pues el artista le habia dado impresionado unas pinzeladas límpias y seguras, hecho que demostraba habia de ser un experto y creatividad autor.

Al final estuve contenta, hecho difícil dado que soy consciente de mis limitaciones, lo estuve debido que conocia el irreparable destino que estuvo a punto de sufrir la pintura.

Lleve el cuadro a la masia rural de mis amistades, iba como si llevara la mona de Pascua de contenta. Dos de las personas que me recibieron, al ver la pintura reservaron sus comentarios, solo dijeron que lo hablarian con los demás convivientes de la finca.

La pintura se quedó en el establo en espera de ser valorada. Pasados unos días una amiga vino a mi casa con la pintura en brazos. No, me dijo, han decidido que era mejor que te la devolviera.

En aquel momento sentí algo insólito dentro de mi , una sensación de rechazado por una obra pictórica mia que no era mia, una epecie de dualidad animico-afectiva nunca antes experimentada.

Le di un beso, a la tela, y mentalmente tambien la bienvenida, pues en el sítio donde habia estado unos dias expuesta para la ‘restauración’ sorprendentemente en aquel logar se produjo un vació, faltaba algo allí. Ahora la tengo expuesta en un lugar de mas visibilidad.

Comentar que estoy muy interesada es saber quién podia haber sido el autentico autor de esta obra, el artista que se olvidó de firmar o tal vez debido a que no consideraba terminada su obra , quien sabe.

Incorporo la imagen por si alguien tras la visión de su estilo, pudiese identificar al pintor. Sería para mi de una gran alegria. Mi dirección es: rmmasana@gmail.com

Xemeneies industrials del Baix Empordà

[/caption]

Per llegir el llibre en format PDF clicar a:

Xemeneies-industrials-del-Baix-Empordà

Varem incloure en aquesta edició la xemeneia Nadal Ribo que pertany a Banyoles que en principi no hi hauria de ser, per altre banda vàrem obviar la xemeneia de la fàbrica Pagans de Celrà perquè un autor en va fer un article que ara no localitzem.

Només se’n editat cinc llibres en paper, un d’ells ha estat donat a la Biblioteca de la Bisbal.

Per la presentació d’aquest llibre he tingut l’honor que s’hagi avingut a fer-la la doctora en arquitectura Gracia López Patiño amb quí ens uneix una amistat des de la seva tesi doctoral que tractava de les xemeneies industrials de València i Múrcia. Es va interessar per la xemeneia Almirall de Terrassa que havia fet el contratista d’obres Marià Masana Ribas i els seus treballadors l’any 1956 a Terrassa, se’n pot veure un vídeo fet per Drone Sky View (DSV) que em van oferir com a obsequi i els estic molt sumament agraida. VIDEO x-almirall-dsv-11-2018-mitjana

La doctora G.Patiño és professora de la Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de València. Disposa d’un bloc molt interessant que porta per nom: Chimeneas Industriales de Ladrillo.

Interior de la portada i contraportada del llibre i solapes

M’han preguntat si el llibre estava enregistrat, si que ho està, adjunto una part del document.

Comentar que Alfons Plaja va ser el darrer mestre d’obres de La Bisbal que havia intervingut en construint el forn i la xemeneia industrial de ceràmiques Puigdemont. El dia que vaig anar a visitar-lo varen quedar que hi tornaria un altre dia perquè havia de marxar, amb tot vàrem fer un breu filmació.Va morir al cap de pocs dies del nostra contacte a l’edad de 91 anys., impensable perque estava molt bé.

Adjuntem quatre imatges en vídeo de: alfons-plaja-comp i també de Joan Rasos

Biblioteca Lluïsa Durant de La Bisbal amb autora del llibre

Quan vaig anar a portar un llibre a la Biblioteca Lluïsa Duran de La Bisbal, la bibliotecaria Anna Clermont em va fer una fotografia que va publicar al bloc de l’entitat junt amb unes paraules d’agraiment, ens ha cedit la imatge que també l’agraim.

Donació biblioteca Lluïsa Duran de la Bisbal

M’han preguntat el perquè del meu interès per les xemeneies industrials, el motiu és que el meu germà Marià Masana i els seus treballador van construir a Terrassa una xemenia de 63 metres d’altura que està envoltada per 217 graons que formen una escala de cargol exterior.

Marià va morir als 33 anys a causa d’un accident de moto, en una curva on un carro havia volcat sorra.

El Diario de Terrassa amb data 29 de gener del 1982 publicava una imatge de la xemeneia Almirall i deia que la majoria d’aquestes estructures havien estat fetes per mestres d’obres o arquitectes desconeguts, per si en tornaven a parlar vaig comunicar al Diario que l’Almirral havia estat feta per Marià Masana i els seu equip de paletes.

Aquella noticia em va obrir l’alerta i vaig decidir localitzat els constructors i preparar un exaustiu expedient per fer la proposta d’inscripció al Llibre de Rècords Mundials Guiness . Va ser l’any 1991 quan ens feien saber que havia estat considerada com la xemeneia amb escales de cargol més alta del mon.

Va coincidir que aquest mateix any vaig venir a viure aquí a La Bisbal i la vista se’m va anar cap a veure xemeneies per tot, aquestes però no eren tèxtils sino que feien anar els forns basicament ceramistes de la vila i de pobles veïns.

L’Arxiu Municipal de Palafrugell ha tingut l’amabilitat d’escriure una nota a Facebook els estem especialment agraïts , adjuntem l’enllaç

https://www.facebook.com/arxiu.municipal.palafrugell/ També la imatge

Arxiu Municipal de Palafrugell, Jordi Cama i Rosa M. Masana

Avui dia 12 de desembre del 2022, el mitja informatiu digital L’aguait ha donat informació del llibre de Les xemeneies industrials del Baix Empordà, també ha incorporat un vídeo fet recentment per Xevi Codolà i servidora com a conductora.

Veure vídeo

Varem comunicar al senyor Jaume Perarnau Llorens, director del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya que haviem fet una publicació digital en format llibre que hem posat a la xarxa. El llibre parla de les Xemeneies Industrials del Baix Empordà, tot que a la xarxa de se fa molt de temps també hi havien posat l’article Les xemeneies industrials de la Bisbal.

La seva resposta ha estat altament reconfortant perquè manifesta la seva consideració vers aquesta aportació. Amb el seu consentiment hem volgut adjuntar les seve paraules de la que n’estic molt agraïda.

Benvolguda
Aprofito aquests dies per respondre alguns correus que m’havien quedat aturats com ara el vostre. Us en demano disculpes.
El magnífic llibre que heu fet sobre les xemeneies industrials del Baix Empordà és realment excel·lent. Ja l’hem incorporat digitalment a la nostra biblioteca i en farem difusió al proper número de la nostra revista EIX.
Us felicito per la continuació del treball que sempre heu fet en relació a explicar i donar a conèixer la construcció d’un emblema i imatge iconogràfica ben representativa del procés d’industrialització del país com ho és el de les xemeneies industrials. Des de les Jornades sobre xemeneies industrials que vàrem fer ja fa anys a Terrassa i en les que vàrem tenir el goig i plaer de poder comptar amb la vostra participació, cada vegada aquell pioner treball que ens vàreu mostrar va creixent i ampliant el coneixement i la divulgació d’aquestes tipologies de construcció.
Us agraeixo l’atenció tinguda sempre vers el nostre museu, torno a demanar-vos disculpes per la tardança en respondre i quedo a disposició per tot all`po que considereu
Atentament,

Signa Jaume Perarnau, 28-12-2022

next posts 1 2 3 4 … 19 previous posts