Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Marcel·lí Massana i Maria Calvó

En una ocasió mentre estava revisant un documents  al Arxiu Municipal de Palafrugell, vaig  conèixer a la senyora Rosa Laviña  que cedia documentació a l’esmentat Arxiu. Varem conversar i en  saber que em deia Masana de cognom em va  preguntar si era de família  amb Marcel·li, li vaig respondre que no.

Rosa Laviña va explicar que anys enrere havia  allotjat a casa seva uns dies a Marcel·li Massana i Maria Calvó quan feia dos anys que no s’havien vist i va explicar anècdotes d’aquest encontre,  no les explicarem, només  dir que estaven relacionades amb la vitalitat d’ en Massana i va ser curiós perquè  per definir-ho va emprar les mateixes paraules que emprava la meva mare quan es referia a la vitalitat del meu pare.

D’aquest contacte amb la Rosa Laviña a més de tenir la oportunitat de fer una visita a la Maria Calvó que vivia a Tolouse, van poder ser publicats  dos articles a la Revista de Palafrugell  que  ara adjuntem  en  aquesta pàgina en format PDF.

Per llegir els articles  clicar a : marcel-i-maria

Maria Calvó i Rosa M. Masana
Maria Calvó i Rosa M. Masana

 

Maria Calvó a la cuina de casa seva
Maria Calvó a la cuina de casa seva

 

Notes relacionades amb el contingut.

Miquel Fleta, tenor liric, Osca 1897-La Corunya 1938

Maria Rosa Espinal i Font,  soprano Barcelona 1910-1981

Marcel·li va ser un dels coneguts  maquis catalàns 

La societat humana  de sempre s’ha mogut entre dues o més  vessants ideològiques, polítiques, religioses o d’interessos personals, afavorint la confrontació continua  o en termes elèctrics cor-circuits que mitiguen el benestar social.  L’article ‘Partido político’ a Wiquipedia ens aporta informació  envers aquest fet.

La xemeneia de l’empresa ceramista Enric Segú -Sant Climent de Peralta-

Enric Segú pare a la dreta junt amb el seu fill Enric Segú
Enric Segú pare a la dreta junt amb el seu fill Enric Segú

L’any 2012 varem fer una entrevista a Enric Segú  que ens explica quelcom de la empresa i de la xemeneia  que succionava els fums del forn de coure la ceràmica. Va ser publicada a la revista digital Totbisbal,  per la seva lectura adjuntem un enllaç que cal clicar a : Enric Segú 

Hem adjuntat un PDF amb alguns retalls de diari que contenent noticies relacionades amb el treball del  seu pare Enric Segú Estrada que es pot llegir clicant a;   enric-segu-estrada

També podem llegir quelcom de Joan Riera Marull que és qui veia els forns de coure  ceràmica a la Bisbal.

 

 

Situació de l'empresa, ara A Projects
Situació de l'empresa, ara A Projects

 

 

Mural a la façana de la empresa
Mural a la façana de la empresa
Ceràmica Segú, adaptada de forma decorativa pel nou propietari de la finca
Ceràmica Segú, adaptada de forma decorativa pel nou propietari de la finca

La xemeneia al 2020, està en projecte  rehabilitar-la estèticament
La xemeneia al 2020, està en projecte rehabilitar-la estèticament
Xemeneia  E. Segú  , 2004 

La xemeneia industrial de la Pera -Baix Empordà-

Vista del complex fabril (imatge obtinguda de Google 9-7-2020)
Vista del complex fabril (imatge obtinguda de Google 9-7-2020)

La extingida xemeneia industrial coneguda com la xemeneia de la Pera, formava part del complex fabril d’una bòbila situada a a la cruïlla entre la carretera Palamós-Girona (C-66)  i la ( GIV-6426 que comunica amb la vila de la Pera. Durant diversos anys la xemeneia va formar part del paisatge empordanès i visible des de diferents llocs.

En una ocasió quan la empresa havia tancat, vaig pregunta als responsable de la empresa Ceràmica del Ter que estava a tocar de la antiga bòbila i van dir-me que la empresa es deia CERAMSA però que no tenien informació de la xemeneia.

Configuració de la xemeneia i arranjament del fust

Vista des de fora veiem que es tractava d’una xemeneia d’estructura tronc-cònica feta de maons aplantillats de terra cuita vermella.

 La part proximal del fust, la que arrenca just a sobre de sobre el pedestal, estava  protegida per anelles, però a partir d’uns vuit metres d’alçada el fust s’observava lliure d’argolles fins que novament a la seva meitat de aproximadament tornava estar subjectada pels cercles d ferro i fins a la sortida de fums. Amb seguretat no ho sabem però podia arribat a tenir una alçada de gairebé trenta metres.

Esquema fet per Font
Esquema fet per Font

Més endavant el senyor Font que tenia una empresa a Vulpellac va explicar i a la vegada feia un esquema que adjuntem, com aquesta xemeneia havia sofert una important deformació del fust restant desalineada en referència al pla del terra.

L’empresari a fi de pal·liar aquesta anomalia va contractar a uns experts perquè intentessin corregir la deformitat estructural. Font explicava que els tècnics enfilats al fust van posar anar posant diversos ascons al costat de la flexió, no li vaig preguntar però possiblement les cunyes eren de ferro. També comentava que va ser tot un espectacle veure aquells homes enfilats a la paret de la xemeneia i les persones que els veien a treballar a aquelles alçades exclamaven ¡es mataran !

La xemeneia CERAMSA, vista des de  la carretera (R.Masana)
La xemeneia CERAMSA, vista des de la carretera (R.Masana)

Causes de les  possibles patologies de la xemeneia.

La xemeneia desprès de ésser arranjada (R.Masana)
La xemeneia desprès de ésser arranjada (R.Masana)

No és fàcil fer un diagnòstic del perquè la xemeneia s’havia torçat d’aquella manera que ens mostrava el senyor Font i ara és dificil d’averiguar degut que està enderrocada, si que poden esmentar algunes hipòtesis envers els seus problemes estructurals.

  1. Aparentment el fust de la xemeneia a partir de la seva meitat aproximadament dona la impressió que el talús  va ser modificat en graus, o sigui que potser la van elevar donant-li un pas bastant estret de diametre interior, és una suposició.
  2. Cap la possibilitat que hagués estat allargada per aconseguir més tiratge de fums, un empresari va optar per aquesta possibilitat. Veiem que aquesta meitat superior de la xemeneia esta protegida amb argolles de ferro fet que correspondria al tram que van reparar o adreçar mitjançant l’ajut d’ascons .
  3. Un mestre d’obres explicava que per evitar deformitats del fust era preferible collar les escales de gat interiors de manera que la càrrega  fos repartida  per diferents cares de la paret interna.  Si aquesta xemeneia estava prevista de escales de gat, desconeixem si estaven colocades seguin el criteri esmentat.

AL’objectiu d’aquesta presentació nomès ha estat motivat per donar a coneixer una estructura industrial de mitjançs dels segle XX que havia de fabricar molt del totxos que formen part de les diverses edificacions  del Baix Empordà i d’altres llocs i al temps presentar algunes imatges.

Final d’obres de dues xemeneies industrials de Terrassa (1908 i 1956)

Terrassa te inclòs en el patrimoni històric-arquitectònic-industrial diversos edificis modernistes i d’altres de singulars  característiques  així com les xemeneies industrials que  han estat preservades. Durant l’ apogeu industrial  Terrassa va arribar a tenir fins a 200 vapors majoritàriament d’ empreses  tèxtils i també algunes bòbiles de totxos.

En aquesta ocasió volem presentar unes imatges del dia que van  finalitzar  les obres  de  dues  xemeneies terrassenques  que  a la vegada son considerades emblemàtiques  de la ciutat, també  esmentar quelcom d’elles.  Una de les  xemeneies es  de la empresa tèxtil modernista  Aymerich, Amat i Jové  (1908) i l’altra  la de la bòbila Almirall  edificada l’any 1956 o sigui que les separen 48 anys de diferencia.

Vista general del vapor Aymerich, Amat i Jové
Vista general del vapor Aymerich, Amat i Jové
Vista general de la bòbila Almirall
Vista general de la bòbila Almirall

Posada de bandera  

Pel fet que parlen de l’acte de final de les obres, comentar que el costum de posar una bandera al cap de munt d’una obra quan aquesta es donava per finalitzada,  te  el seu origen a la Edat Mitjana degut que quan es feien grans edificacions com podien ser esglésies o catedrals posaven un drap a la part més alta de l’obra perquè els servis d’orientació envers la intensitat de les  ràfegues  i direcció del vent.  Hem de considerar que les  bastides  i els sistemes de protecció personal  no havien, potser, de tenir la seguretat  d’avui dia.

Aquest costum es va  mantenir en el temps i  quan una obra es donava per finalitzada  al cap de munt s’hi posava una bandera, però  sempre amb la premissa  que cap dels treballadors hagués  sofert un accident o perdut la vida i a la vegada era un indicatiu d’obra finalitzada.

També hi havia el costum que quan la obra es donava per acabada  feien  un  dia de mitja festa i el constructor invitava al treballadors a fer un esmorzar o dinar. A les fotografies que presentarem veurem els treballadors de l’Aymerich i de l’Almirall enfilats a dalt la corona de la xemeneia en motiu de la posada de bandera. Desconec com van celebrar l’acabament  de les obres de l’Aymerich però,  de la xemeneia de la bòbila Almirall si que sabem  van fer un esmorzar a dalt la plataforma.

Un estil de garrafa que van pujar a la plataforma el dia de la inauguració de la xemeneia
Un estil de garrafa que van pujar a la plataforma el dia de la inauguració de la xemeneia

La anècdota del esmorzar a la cúpula de l’Almirall  els cinc constructors i dues persones més, una d’elles Francesc Masana, per  fer la celebració van pujar també una garrafa de quatre litres de vi,  d’aquelles que anaven  protegides d’una malla feta de canya, per evitar  tornar-la a baixar per l’escala, algú de la colla  la va llençar  al vuit des dels 60 metres on estaven, no seria d’estranyar que aquest gest el fes en Marià.  La sorpresa va ser que quan van ser a  baix s’adonaren  que la garrafa estava intacte a sobre d’una pila de sorra.

El vapor Aymerich

La fabrica  o vapor Aymerich, Amat i Jové esta situada a  Rambla d’Egara número 270,  va ser dissenyada per l’arquitecte Lluís Muncunill  i  Parellada i les obres van anar a càrrec del mestre d’obres Baltà Comelles junt amb el seu equip de paletes. La  empresa junt amb la xemeneia va ser inaugurada  el dia 1 de novembre de l’any 1908.[i]

Dia de la posada de la bandera a l'Aymerich, sembla que a dalt hi ha quatre persones
Dia de la posada de la bandera a l'Aymerich, sembla que a dalt hi ha quatre persones

La empresa disposava d’un superfície fabril  de 11.000 metres quadrats i de lluny es veu sobresortir la xemeneia  encarregada de succionar  els fums de dues caldera  generadores de vapor de la marca  Babcock & Wilcox  disposa d’una peanya  octogonal d’uns set metres d’alçada i  un fust tron cònic  de trenta vuit metres , en total  la peça s’eleva  fins a 42 metres. Disposa d’un túnel de tiratge de gran envergadura que  uneix la caldera amb la xemeneia i per on hi pot passat una persona dreta.

Aquest vapor  acomplia tots els processos industrials necessaris des de que entrava a la fàbrica  la matèria primera  fins aconseguir els diversos teixits de llana acabats , només els hi era necessari  passar per les cosidores d’errades que revisaven les peces per si hi havia alguna imperfecció  i solucionar-la, feina que feien les dones a casa seva sovint formant un petit taller de noies aprenents. Roser López va fer un article titulat L’ofici de Cosidora d’errades.[ii]

Detall de la part distal o corona de la xemeneia Aymerich,Amat i Jover
Detall de la part distal o corona de la xemeneia Aymerich,Amat i Jover

Vista una fotografies feta des de la base de la xemeneia per la seva part interior veien que les  escales de gat que pugen fins a la corona estan totes collades a una mateixa cara de la paret .[iii]

La bòbila Almirall

La bòbila Almirall data de l’any 1910 fundada per l’empresari  Jaume Almirall i Poch situada a  la Gran Via,  avinguda Àngel Sallent actual  i com el seu nom diu elaboraven totxos per la construcció. Més endavant es va ocupar del negoci un fill d’en Jaume, Francesc Almirall que entrada la dècada dels anys seixanta degut  a la arribada de la  immigració i la forta demanda de material per la construcció va haver que incrementar la capacitat de coure el material posant en funcionament un altre forn.

Posada de bandera a la xemeneia Almirall
Posada de bandera a la xemeneia Almirall

Per la qual cosa també s’havia de construir una xemeneia més gran que la que tenien que garantís  el  correcte tiratge  dels forns que havien de cremar 10,9 tones de carbó al dia.  Va demanar que li fes l’obra a Marià Masana, contractista d’obres que feia treballs a per la empresa.

Les obres van començar a finals de l’any 1955 amb el mestre d’obres Marià Masana, els dos paletes  Lucas Pérez i José Fauquet i els dos manobres Paulino Carbajal i Francisco Gálvez, finalitzant  la edificació el mes de juliol de l’any 1956.

Les característiques de la xemeneia són:  Fust troncònic de 63,25 metres d’alçada i equipada  d’una escala exterior helicoïdal de 207 graons que pugem fins a dalt d’una plataforma des de on es pot contemplar tot Terrassa. Per més detalls tècnics i de les persones que la construir es pot  consultar la publicació a Terme núm. 14 de l’any 1999.

Detall de la part distal o coronació de l’Almirall

L’any 1991 desprès de presentar un complert expedient al Llibre Guinness dels rècords mundials, la xemeneia Almirall va  ser mereixedora  del record mundial en esser  considerada la xemeneia industrial  feta de maons de terra cuita vermella  amb la escala de cargol més alta del mon.

L’any   van fer una enquesta als lectors del diari el País per saber quines eren les escales que consideraven més boniques de qualsevol lloc del mon, l’escala de xemeneia  Almirall va obtenir el segon lloc de la puntuació.

 

 

 

 

Notes


[i] Terrassa, Patrimoni Industrial, pàgina núm.30. Ajuntament de Terrassa,1999,
[ii] Roser López Monsò. L’ofici de Cosidora d’errades. Terme 2010, es pot localitzar l’ article  enllaçat a Sargir mitjons i pilotar avions de Rosa M. Masana. http://www.rosammasana.com/?p=4240  i clicar sobre  Roser López.
[iii] Un contractista d’obres va comentat que les escales de gat era millor col·locar-les  intercalades  entre un costat i l’ altre del fust intern de la xemeneia  per evitar la sobre carga  a un sol costat i possibles deformacions de la estructura.  L’Aymerich  les te col·locades a una sola cara  del fust  intern i es preserva amb bones condicions.