Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

La capçalera del llit.

En motiu d’un fet que m’ha succeït fa poc, n’he recordat un altre que com aquest estava relacionat amb un fenomen  d’aquells que sovint diem quina casualitat ! Fenomens que de vegades passen el psicòleg Carl G. Jung (1876-1961) després de dur a terme diverses investigacions sobre la ment humana els va posar el nom de sincronicitat, ho sigui que dos fets separats l’un de l’altre inclús per quilometres de distància havien pogut estats observats  de manera  que es podia dir, havia estat  ha una casualitat, al contrari segons C. Jung  es tractaria d’una manifestació  sincronitzada amb un altre esdeveniment.

El que explicarem no podem dir que sigui del tot un fet que estigui lligat a un altre com seria uns sintonia d’esdenioments, però, si una similitut  amb altres de més evidents que també podríem explicar.

Comentar que una meva amiga, la  Maria del Carme sabia de coses que m’havien succeït , degut que soc molt donada a compartir experiències, a més ella  escoltava el que li deia i sense haver de fer cap esforç perquè fos creïble, ho entenia  degut que en alguna ocasió ens havia  succeït quelcom d’inverosìmil.

Comentar que la  M. Carmen era una persona de grans valors humans, els seus amics deien que era intel·ligent, elegant, esplèndida i un  gran cor. S’havia comprat un piset i el tenia decorat per ella mateixa amb  molt de gust, un dia una amiga que teníem en comú em va comentar que havia anat a casa la M. del Carme i que n’havia quedat encisada del bonic que era,  semblava una caixa de bombons, va dir.

Doncs bé un dia va anar a casa seva el tapisser per posar-li el capsal del llit que havia  forrat amb un teixit adient i molt bonic.  L’operari va procedir a fer dos forats a la paret, amb l’ensurt que al primer intent, tot i tractar-se d’una edificació de nova construcció era de l’any 2006, al fer pressió amb l’aparell de perforar se l’va ensorrar  l’enguixat de la paret deixant un forat vuit.  El senyor va demanar-li disculpes i li diguè que hauria d’avisar un paleta , perquè el forat era massa gran e per tapar-lo amb pasta i tampoc aguantaria el pes de la capçalera.

El divendres  d’aquella  setmana quan plegava de treballar al migdia havia de baixar a Terrassa, vaig anar  de seguida a casa de la M. del Carme  i sí, allò  que m’havia  explicar per telefòn referent a la trencadissa d’un tros de paret  era una cosa que no s’arregla amb de plis, plas , era una feina de paleta o de manobre.

Li dic: Anem a comprar una bossa de ciment a cal Armengol i a buscar un totxo.

Fent una tasca de paleta
Fent una tasca de paleta

Va respondre: El ciment bé però, el totxo d’on el vols  treure  ?

De can Anglada, allà sempre hi ha llocs on hi fan  obres, li vaig dir.

Després de donar una volta amb el cotxe,  observem que a un terreny estaven fent una edificació, quina casualitat que a l’entrada mateix de l’obra hi havia un tros de totxo i a més era d’aquells que tenen forats, que són fàcils de trencar.

Una vegada a casa,  amb un martell vàrem trencar a trossos petits el totxo i els vàrem submergir amb aigua , com feia el meu germà Marià que era paleta. La M. del Carmen tenia una caixa amb eines i també un taladrador que havia sigut d’un altre  meu germà  i quan va faltar li vaig donar a ella,  jo ja en tenia un.

Vaig fer la pasta de ciment i a l’interior del forat i anava introduint petits fragments d’obra que amb ajut d’un estri pressionava  barrejant-lo  amb el morter,  fins que va quedar ña cavitat  plena del tot,  després amb un drap humit vàrem allisar la superfície.

Vàrem deixar reposar l’obra i el diumenge decidim fer els forats , sense saber si l’altre de més enlla  del primer succeidira que la pret també es trecaria, per sort no va ser així.

M. del Carme va prendre les mides al mil·límetre perquè el capçal restes recte del tot,  varem fer els dos forats  amb una broca  que tenia el mateix pas dels tacs que anaven a la paret. Seguidament  varem collar els claus  previstos d’un  ganxo  i vàrem penjar per el capçal.

Acabada la feina, durant uns moments ens vàrem mirar la feina feta.  Estàvem cofoies de com havia quedat i la Carmeta, com sovint l’anomenava,  va ser presa d’un impuls d’espontaneïtat i amb va abraçar fort tot diguem-me : Que maca que ets !

Potser ve al cas dir que una vegada durant un dinar d’amics, va sortir a la conversa que digués:

De fet, la vida de vagades  te  moments fascinants !

La persona que tenia al davant  em va preguntar, amb un punt de  mitg dubte.

 Com què ?

No recordo l’ exemple  que li vaig dir però, penso garebé de segur havia de ser quelcom d’element, com  el que ara  hem  explicat.

Llagostera vol dedicar el nom de les Llevadores a un carrer

Parc de la Torre, amb Dani Daunís, Marta Sagué i Rosa M. Masana, Llagostera(Imatge Aniol Vinyoles)
Parc de la Torre, amb Dani Daunís, Marta Sagué i Rosa M. Masana, Llagostera(Imatge Aniol Vinyoles)

El passat dia 28 de junt del 2024,  un equip de regidors de l’Ajuntament de Llagostera  format per Dani Daunís, Eduard Díaz i Aniol Vinyoles i col·laboradores van organitzar un acte públic adreçat a parlar de les antigues llevadores i infermeres de la vila i també exposar les activitats que actualment realitzen les llevadores de l’assistència pública extensibles  a la fase de la pubertat  o menarquia i menopausa.

Al  acte hi vàrem ser  invitades Marta Saguer i  Rosa M. Masana que inicia l’exposició com a antiga infermera de Llagostera  (1988-1991) autora d’una edició municipal de nom Crònica amb el títol:  Breu història de la infermeria a LLagostera, 1991 que intentava  recuperar la memòria d’algunes de les antigues llevadores titulades , la primera llevadora  titulada va vàrem poder localitzar havia obtingut el títol l’any 1895  i també  a d’altres de l’època de la Guerra Civil Espanyola així com algun practicant i infermeres , també  a persones que havien desenvolupat tasques assistencials de caràcter altruista.

La llevadora Marta Saguer va explicar les diverses activitats que actualment desenvolupen les llevadores, de manera que amplien la seva funció  assistencial als distints  períodes de la sexualitat femenina, la gestació i aspectes  evolutius pels que transita la dona, una professió que ella mateixa  va manifestar  n’havia tingut contacte des de molt jove degut que la seva mare ajudava en algunes tasques a una llevadora titulada.

Cartell publicitari

L’acte es va realitzar en un entorn natural com és el Parc del Castell, lloc on també hi ha un monòlit  dedicat a la llevadora Manuela Izquierdo  que també és conegut amb aquest nom , es tracta d’un parc  ric amb vegetació que ofereix un ambient fresc i càlid a la vegada degut que per aquest acte el van ambientar amb molt de gust i especialment pel caliu que donava la convivència generacional  creanda pel contacte  entre quatre generacions i tot perquè  entre el públic  hi havia  les  Dones sàvies de Llagostera, algunes amb més de noranta anys que tenien la ment clara i facilitat de diàleg,  feia goix veure aquella interacció  generacional espontània i  fluida.

Dones sàvies de Llagostera
Dones sàvies de Llagostera

El públic va participar explicant algunes  de les  seves vivències de quan van ser mares, fet  que va enriquir i complementar la exposició  de les dues ponents de la taula  rodona, no van mancar tampoc les anècdotes succeides anys enrere  fet que va ajudar a conèixer alguns dels tarannàs de persones força conegudes a la vila que ara ja no estant entre nosaltres i es va  destacar el sentit de l’humor que algunes disposàvem.  Un acte que recordarem amb goix i satisfacció.

El diari El Punt Avui hi ha un article fet per Anna Penya  el dia 2 de juliol del 2024 que hem considerat adjuntar el retall on hi ha la publicació, perque ajuda a ampliar el coneixement de l’esdeveniment.

Article fet per Joanna Penya , 2-7-2024
Article fet per Joanna Penya , 2-7-2024

Un dia ple de sensacions

El dia 19 de juny d’aquest 2024, vaig anar a la  celebració dels  50 anys d’haver finalitzat la carrera, vaig agafar el tren a  l’estació de Flaçà -Baix Empordà- amb direcció a  l’estació de Sans de Barcelona, des d’allà un taxi em va portar fins a la  Barceloneta. El taxista durant el trajecte  conversava per telèfon que duia subjecte  a la guantera del cotxe, parlant de manera que no sabia de quin idioma parlava, abans de baixar li vaig preguntar amb per l’idioma  va respondre  que era el paquistanès.

La  trobada amb les companyes va ser espectacular, les abraçades, els petons i els  gestos d’alegria estaven entre totes nosaltres, va ser un esclat d’entusiasme pel fet de veure’ns novament desprès de tants anys, tot que també havien celebrat el 25e aniversari però, en aquella ocasió l’esdeveniment no era tant significatiu com ho era ara la nostra  retrobada de cinquanta anys desprès.

El més bonic de tot va ser que amb les companyes més properes que teníem a la taula vàrem tenir ocasió de recordar-nos mútuament  alguns fets personals i anècdotes succeïdes, esdeveniments que sovint la persona que les viu en directe de vegades no p recorda.  Tres anys de convivència en  una escola amb residència  donava per molt en poder recordar algunes vivències personals  i les diverses accions grupals que vàrem dur a terme, algunes d’elles totalment transgressores, era evident que amb tot  tinguéssim la sensació que els temps se’ns havia fet curt, volien seguir dialogant i saber més coses  de les nostres vides.

Entrans i paella
Entrans i paella

El dinar va ser el de menys, el més important va ser la retrobada física i vàrem  agrair el treball que havien fet les organitzadores del dinar. Tot i l’emoció amb que estàvem immerses, recordo el que vaig menjar, una mica d’escalivada que es podia acompanyar amb pa de tomàquet,  un bunyol, una croqueta i tres o quatre muscles, de segon arròs a la paella  fet amb sípia i mongetes tendres, de postres un sorbet de llimona  i  un cafè.

Abans del sorbet m’ esperava  vingués  alguna altre cosa com per exemple  un tall de pastís i una copeta de cava per fer un brindis, clar que cada una de nosaltres només havíem pagat pagar 60 euros pel dinar i no  permetia fer cap extra. Vaig fer el comentari dient que trobava a faltar  un brindis, però aquesta va ser una observació no consensuada.

Algunes de nosaltres al marxar volíem agafar un taxi, però no n’havien, ens van aconsellar anar a l’estació de França i tampoc,  tot degut que hi havia la  representació de la Formula 1 a Barcelona amb una gran quantitat de públic.

 Em van aconsellar que agafes  el metro , ho vaig fer i en arribar al carrer  Aragó  em vaig trobar atrapada dins una massa humana de persones estàtiques i d’ enfilades  allà on podien  per poder veure  els vehicles esportius de la Formula 1 arribats  del circuit de Montmeló.  Segons el diari  la concentració de persones havia estat d’ unes 38.000,  lògic que tardés 45 minuts  en franquejar  el col·lapse de moviment.

Passeig de Gràcia amb espectadors de l' exhibició de la Formula 1
Passeig de Gràcia amb espectadors de l' exhibició de la Formula 1

Vaig agafar el tren de Mitja Distància  de la Renfe  a  Passeig de Gràcia -Figueres a  les 6,45 h, vaig agrair poder seure a dins el tren perquè entre d’altres coses aquell dia havia estrenat unes sandàlies.

El tren  es va aturar a Montcada mitja hora, van dir que era degut a un atropellament,  va arrancar i tot el camí va ser un parar , estar força estona i tornar a engegar , tot el trajecte va circular molt lentament ,  finalment va arribar a Flaçà a les  11,45 hores del vespre , amb el cotxe  que tenia  aparcat a l’estació  vaig arribar a casa a les 12 de la nit. Vàrem saber que l’atropellament havia succeit el dia abans, el dimarts 18 al matí.

Mentre anava amb el tren també vaig fer un comentari dient que allò que succeïa , no podia ser solament un atropellament perquè superat el punt de l’accident el tren  hagués pogut  circular a la velocitat de sempre. El comentari va quedar aquí , ningú va dir res , vaig veure clar, que no tenia el dia  en fer observacions encertades.

 Comentar que també va ser interessant observar la dinàmica  de convivència  que entre tots vàrem crear dins d’aquell vago  de tren, des de passar-nos quelcom per menjar o el carregador del mòbil i veure també com  espontàniament  va sortir un líder que va tenir la iniciativa de parlar amb  el departament d’incidències de Renfe, no sabem que li varen dir,  només que desprès de la conversa va restar callat i  molt quiet al seien i amb cara d’estar absort. Li vaig preguntar que l’havien dit i va respondre:  Que arribaríem més tard.

Vaig arribar a casa baldada i amb un ventall d’ experiències físiques i emocionals poc habitualment experimentades a casa fent les tasques corresponents, llegint o escrivint i observant  el  gat relaxat  dins el seu jas.