Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Un dia ple de sensacions

El dia 19 de juny d’aquest 2024, vaig anar a la  celebració dels  50 anys d’haver finalitzat la carrera, vaig agafar el tren a  l’estació de Flaçà -Baix Empordà- amb direcció a  l’estació de Sans de Barcelona, des d’allà un taxi em va portar fins a la  Barceloneta. El taxista durant el trajecte  conversava per telèfon que duia subjecte  a la guantera del cotxe, parlant de manera que no sabia de quin idioma parlava, abans de baixar li vaig preguntar amb per l’idioma  va respondre  que era el paquistanès.

La  trobada amb les companyes va ser espectacular, les abraçades, els petons i els  gestos d’alegria estaven entre totes nosaltres, va ser un esclat d’entusiasme pel fet de veure’ns novament desprès de tants anys, tot que també havien celebrat el 25e aniversari però, en aquella ocasió l’esdeveniment no era tant significatiu com ho era ara la nostra  retrobada de cinquanta anys desprès.

El més bonic de tot va ser que amb les companyes més properes que teníem a la taula vàrem tenir ocasió de recordar-nos mútuament  alguns fets personals i anècdotes succeïdes, esdeveniments que sovint la persona que les viu en directe de vegades no p recorda.  Tres anys de convivència en  una escola amb residència  donava per molt en poder recordar algunes vivències personals  i les diverses accions grupals que vàrem dur a terme, algunes d’elles totalment transgressores, era evident que amb tot  tinguéssim la sensació que els temps se’ns havia fet curt, volien seguir dialogant i saber més coses  de les nostres vides.

Entrans i paella
Entrans i paella

El dinar va ser el de menys, el més important va ser la retrobada física i vàrem  agrair el treball que havien fet les organitzadores del dinar. Tot i l’emoció amb que estàvem immerses, recordo el que vaig menjar, una mica d’escalivada que es podia acompanyar amb pa de tomàquet,  un bunyol, una croqueta i tres o quatre muscles, de segon arròs a la paella  fet amb sípia i mongetes tendres, de postres un sorbet de llimona  i  un cafè.

Abans del sorbet m’ esperava  vingués  alguna altre cosa com per exemple  un tall de pastís i una copeta de cava per fer un brindis, clar que cada una de nosaltres només havíem pagat pagar 60 euros pel dinar i no  permetia fer cap extra. Vaig fer el comentari dient que trobava a faltar  un brindis, però aquesta va ser una observació no consensuada.

Algunes de nosaltres al marxar volíem agafar un taxi, però no n’havien, ens van aconsellar anar a l’estació de França i tampoc,  tot degut que hi havia la  representació de la Formula 1 a Barcelona amb una gran quantitat de públic.

 Em van aconsellar que agafes  el metro , ho vaig fer i en arribar al carrer  Aragó  em vaig trobar atrapada dins una massa humana de persones estàtiques i d’ enfilades  allà on podien  per poder veure  els vehicles esportius de la Formula 1 arribats  del circuit de Montmeló.  Segons el diari  la concentració de persones havia estat d’ unes 38.000,  lògic que tardés 45 minuts  en franquejar  el col·lapse de moviment.

Passeig de Gràcia amb espectadors de l' exhibició de la Formula 1
Passeig de Gràcia amb espectadors de l' exhibició de la Formula 1

Vaig agafar el tren de Mitja Distància  de la Renfe  a  Passeig de Gràcia -Figueres a  les 6,45 h, vaig agrair poder seure a dins el tren perquè entre d’altres coses aquell dia havia estrenat unes sandàlies.

El tren  es va aturar a Montcada mitja hora, van dir que era degut a un atropellament,  va arrancar i tot el camí va ser un parar , estar força estona i tornar a engegar , tot el trajecte va circular molt lentament ,  finalment va arribar a Flaçà a les  11,45 hores del vespre , amb el cotxe  que tenia  aparcat a l’estació  vaig arribar a casa a les 12 de la nit. Vàrem saber que l’atropellament havia succeit el dia abans, el dimarts 18 al matí.

Mentre anava amb el tren també vaig fer un comentari dient que allò que succeïa , no podia ser solament un atropellament perquè superat el punt de l’accident el tren  hagués pogut  circular a la velocitat de sempre. El comentari va quedar aquí , ningú va dir res , vaig veure clar, que no tenia el dia  en fer observacions encertades.

 Comentar que també va ser interessant observar la dinàmica  de convivència  que entre tots vàrem crear dins d’aquell vago  de tren, des de passar-nos quelcom per menjar o el carregador del mòbil i veure també com  espontàniament  va sortir un líder que va tenir la iniciativa de parlar amb  el departament d’incidències de Renfe, no sabem que li varen dir,  només que desprès de la conversa va restar callat i  molt quiet al seien i amb cara d’estar absort. Li vaig preguntar que l’havien dit i va respondre:  Que arribaríem més tard.

Vaig arribar a casa baldada i amb un ventall d’ experiències físiques i emocionals poc habitualment experimentades a casa fent les tasques corresponents, llegint o escrivint i observant  el  gat relaxat  dins el seu jas.

Leave a comment

name

email (not published)

website