El dia 19 de juny d’aquest 2024, vaig anar a la celebració dels 50 anys d’haver finalitzat la carrera, vaig agafar el tren a l’estació de Flaçà -Baix Empordà- amb direcció a l’estació de Sans de Barcelona, des d’allà un taxi em va portar fins a la Barceloneta. El taxista durant el trajecte conversava per telèfon que duia subjecte a la guantera del cotxe, parlant de manera que no sabia de quin idioma parlava, abans de baixar li vaig preguntar amb per l’idioma va respondre que era el paquistanès.
La trobada amb les companyes va ser espectacular, les abraçades, els petons i els gestos d’alegria estaven entre totes nosaltres, va ser un esclat d’entusiasme pel fet de veure’ns novament desprès de tants anys, tot que també havien celebrat el 25e aniversari però, en aquella ocasió l’esdeveniment no era tant significatiu com ho era ara la nostra retrobada de cinquanta anys desprès.
El més bonic de tot va ser que amb les companyes més properes que teníem a la taula vàrem tenir ocasió de recordar-nos mútuament alguns fets personals i anècdotes succeïdes, esdeveniments que sovint la persona que les viu en directe de vegades no p recorda. Tres anys de convivència en una escola amb residència donava per molt en poder recordar algunes vivències personals i les diverses accions grupals que vàrem dur a terme, algunes d’elles totalment transgressores, era evident que amb tot tinguéssim la sensació que els temps se’ns havia fet curt, volien seguir dialogant i saber més coses de les nostres vides.
El dinar va ser el de menys, el més important va ser la retrobada entre nosaltres i vàrem agrair el treball que havien fet les organitzadores del dinar. Tot i l’emoció amb que estàvem immerses, recordo el que vaig menjar, una mica d’escalivada que es podia acompanyar amb pa de tomàquet, un bunyol, una croqueta i tres o quatre muscles, de segon arròs a la paella fet amb sípia i mongetes tendres, de postres un sorbet de llimona i un cafè.
Abans del sorbet m’ esperava un tall de pastís i una copeta de cava per fer el brindis per desitjar-nos bona salut que ara comença a fer falta, però en el menú de 60 euros. Vaig fer el comentari però, va ser una observació no consensuada.
Algunes de nosaltres al marxar volíem agafar un taxi, però no n’havien, ens van aconsellar anar a l’estació de França i tampoc, tot degut que hi havia la representació de la Formula 1 a Barcelona amb molta quantitat de persones que van venir a Barcelona per veure l’assaig i es movien amb taxi.
Em van aconsellar que agafes el metro , ho vaig fer i en arribar al carrer Aragó em vaig trobar atrapada dins una massa humana de persones estàtiques i també d’ enfilades a tot rreu on es podia pujar per veure els vehicles esportius de la Formula 1 que corrent a Montmeló. Segons el diari la concentració de persones va se d’ unes 38.000, lògic que tardés 45 minuts en franquejar a les persones congromerades.
Vaig agafar el tren de Mitja Distància de la Renfe a Passeig de Gràcia que va fins a Figueres a les 6,45 h, vaig agrair que pogués seure a més aquell dia havia estrenat unes sandàlies..
El tren es va aturar a Montcada mitja hora, van dir que era degut a un atropellament, va arrancar i durant tot el trajecte corria a poc a poc,s’aturava una llarga estona i tornava a engegar, finalment va arribar a Flaçà a les 11,45 hores del vespre, vaig pujar al cotxe que tenia aparcat a vaig arribar a casa a les 12 o més de la nit. Vàrem saber que l’atropellament havia succeit el dia abans, el dimarts dia 18 al matí.
Mentre anava amb el tren també vaig fer un comentari dient que allò que succeïa , no podia ser solament un atropellament perquè superat el punt de l’accident el tren hauria pogut circular a la velocitat de sempre. El comentari va quedar aquí , ningú va dir res, vaig veure clar, que no tenia el dia en fer observacions encertades.
Comentar també que va ser interessant observar la dinàmica de convivència que vàrem crear entre tots dins d’aquell vago de tren, des de passar-nos quelcom per menjar o el carregador del mòbil i veure també com espontàniament es va crear un líder que va va parlar per telefón amb el Departament d’incidències de Renfe, no sabem que li varen dir, només que desprès de la llarga conversa mantinguda va restar sense dir res i procurant evitar el contacte que abans mostrava tenir. Li vaig preguntar que l’havien dit i va respondre:Que arribaríem més tard com ens van dir feia poc per megafonia.
Vaig arribar a casa baldada i amb un ventall d’ experiències físiques i emocionals poc habitual de ser viscudes plegades.
