Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Soldats torroellencs morts a la guerra de Cuba 1895-1898

Power Point presentat per Rosa M. Masana  al II Fòrum de Recerca del Baix Ter celebrat a Ca la Pruna de Pals el dia 15 de novembre de 2014. Jornada organitzada pel Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí, emmarcada dins el programa Cultura Viva.

El Centre de Documentació del Montgrí, les illes Medes i el Baix Ter es va crear per iniciativa de Can Quintana Museu de la Mediterrània i l’àrea de Medi Ambient de la Diputació de Girona. Te com a objectiu la recerca, la gestió del territori del Massís del Montgrí, la plana del Baix Ter i les Illes Medes.

La jornada tenia com a objectiu donar a conèixer directament a les comunitats que han estat objecte d’estudi els resultats de les recerques realitzades en el marc de l’Inventari del Patrimoni Etnològic.

 POWER CUBA Soldats morts

Les excursions dels terrassencs els anys cinquanta i seixanta

Encara que ens referim als terrassencs, en general, en realitat parlarem de les excursions que feia la meva família, tot que en aquella època era un costum bastant generalitzat freqüentar alguns dels llocs que citarem.

 

Ermita de Sant Muç de Rubí. Font: Viquitèdia
Ermita de Sant Muç de Rubí. Font: Viquitèdia

L’ermita de Sant Muç

Aquest indret pertany al municipi de Rubí i segons un lloc web titulat Pobles de Catalunya, aquesta ermita està documentada ja l’any 1307 i a la façana hi consta l’any 1759.

Per anar a Sant Muç agafàvem el tren a l’estació dels Catalans de Terrassa, baixàvem a Rubí i continuàvem a peu fins a l’ermita, una distància de quatre quilòmetres aproximadament.

Part de la família i amics a Sant Muç, el 1946 (imatge Rosa M. Masana).
Part de la família i amics a Sant Muç, el 1946 (imatge Rosa M. Masana).

Tinc pocs records d’aquest indret, perquè a més de ser molt petita quan hi anàvem, de més gran no vaig trobar que el lloc fos gaire atractiu. Era molt diferent del Molinot i de la riereta de Rellinars, que més avall explicarem. No m’agradava l’ermita perquè era fosca i feia olor de rònec. A més, hi havia braços, cames, cors i altres coses fetes de cera que no entenia per què els hi havien posat. Feia respecte veure aquella mena de col·lecció. A més, també hi havia una filera de pots plens de coses desconegudes; i tot que me’ls mirava amb atenció no vaig esbrinar-ne el contingut. Més tard vaig saber que es tractava de càlculs biliars i renals, o sigui, pedres, i també n’hi havia algun que contenia matèria orgànica extirpada del cos dels pacients. Era un costum bastant generalitzat portar aquests elements a Sant Muç quan el patró els havia fet sanar d’alguna malaltia.

No n’estic segura, però em sembla que en aquest lloc no hi fèiem foc, o almenys no ho recordo. Solíem anar-hi el dia de l’aplec, que se celebra el 13 de maig.

Al peu de les escales de l’ermita de Sant Muç (imatge Rosa M. Masana).
Al peu de les escales de l’ermita de Sant Muç (imatge Rosa M. Masana).

El Molinot

Aquest territori, que també anomenàvem la Tarumba, pertany al terme municipal de Viladecavalls. Es deia que en aquesta zona antigament hi havia hagut un molí de cereals; d’aquí li ve el nom de Molinot. En èpoques d’abundants pluges baixen per aquesta zona les aigües procedents de la serra de l’Obac que conflueixen al torrent de Llor i la riera de Gaià, i si ha plogut suficient per fer brollar els caus d’en Guitart llavors el paisatge encara és més bonic. Per la zona del Molinot hi passa l’antic camí romeu que va de Barcelona a Montserrat, actualment el sender anomenat de gran recorregut GR-96. En les darreres excavacions efectuades al territori s’hi han trobat restes ibèriques i d’una vil·la romana.[1]

Els meus germans Marià i Francesc i les seves respectives xicotes acompanyats d’amics (imatge Rosa M. Masana)
Els meus germans Marià i Francesc i les seves respectives xicotes acompanyats d’amics (imatge Rosa M. Masana)

Teníem el costum de fer l’excursió el dilluns de Pasqua, que hi anàvem expressament per menjar-nos-hi la mona que em regalava el meu padrí, que era el meu germà Francesc Masana. Jo esperava aquesta diada amb candeletes.

Des del carrer Galileu pujàvem Rambla amunt fins a trobar, al costat esquerra, la via del tren de la Renfe que feia el trajecte Barcelona- Saragossa. Caminàvem per la via i havíem de tenir molta cura amb el tren. La persona que anava davant de la comitiva, quan el veia venir, ens avisava −“pareu, que ve el tren!”− i llavors ens arrambàvem al marge. De fet, en passar, el comboi feia una batzegada de vent molt forta que ens hauria pogut tirar a terra.

En arribar al Molinot i després de recollir llenya, buscàvem un lloc segur per encendre-hi foc i esperàvem que es fessin brases per coure la carn. Tots els aliments tenien un gust boníssim, més que no pas cuinats a casa. Fins i tot les amanides eren més bones. Després de la gran festa ens menjàvem la mona de Pasqua.

El pare sovint comentava que al foc i a l’aigua se’ls havia de tenir molt respecte, perquè tant l’un com l’altra tenien poc o gens aturador. Seguint els consells del pare, que com a bon pagès coneixia la natura, abans de marxar ens asseguràvem que el foc estigués completament apagat.

Tots plegats ens ho passàvem molt bé, els adults conversant entre ells, els meus germans festejant amb les promeses −i també promès, el de la meva germana− i els més petits jugant amb els tolls d’aigua.

Sant Feliuet

L’ermita de Sant Feliuet és d’estil preromànic i està situada al municipi de Sant Quirze del Vallès. S’hi celebra l’aplec per Pasqua i era costum que hi anessin orquestres i colles sardanistes i s’hi aplegava una gran quantitat de persones. No recordo d’aquelles diades res d’especial o amb què jugava. Era una esplanada sense res més.

Els meus germans hi anaven amb les seves motos i nosaltres em sembla que amb autobús. Si ho recordo bé, una vegada hi vàrem anar amb un cotxe de segona mà que s’havia comprat el meu germà Marià.

El “merendero”[2] de Rellinars

Anar a Rellinars era una altra cosa. Allà ens hi divertíem grans i petits. Hi anàvem amb els autocars Marimon de Terrassa circulant per aquella típica carretera plena de revolts. No sé què li passava a la meva mare que quan m’havia de tallar el serrell sempre anava de tort i feia un seguit d’escales. Es queixava dient que no m’estava quieta i llavors ella mateixa reconeixia que el serrell li havia quedat com la carretera de Rellinars. Aquesta carretera sempre havia estat un referent per expressar que una cosa era torta. També empràvem la paraula Rabassada, l’altra carretera que va de Terrassa a Barcelona, que és semblant a la Rellinars, o sigui, contrària a la línia recta.

El serrell “carretera de Rellinars” (imatge Rosa M. Masana).
El serrell “carretera de Rellinars” (imatge Rosa M. Masana).

Tenia la sort que sempre que anava a Rellinars hi anava amb la Montesa del meu germà Marià. M’encantava sentir la velocitat de la moto i la manera que teníem d’agafar els revolts inclinant tots dos el cos a dreta o a l’esquerra. Al portapaquets del darrere dúiem una barra de gel embolicada amb un sac i ben lligada que havíem comprat al mercat de la Independència, al carrer Goleta, conegut per tothom com el carrer del Gel. Quan arribàvem al merendero el trencàvem a trossos i el posàvem dins d’un cubell amb les begudes que es refresquessin.

La Júlia cuinat a la riereta (imatge Rosa M. Masana).
La Júlia cuinat a la riereta (imatge Rosa M. Masana).

Anar a Rellinars era tota una festa, aquells tolls d’aigua corrent clara i amb peixos o capgrossos a dins, era magnífic per a mi. Posar-me dins d’una d’aquelles banyeres naturals de roca i amb aigua circulant era millor que qualsevol dels spa clorats d’ara. Els més grans es banyaven en una resclosa que havien fet amb pedres amb el propòsit que l’aigua quedés entollada i semblés una piscina.

Hi havia tot tipus d’insectes, abelles, borinots, tàbacs, estiracabells, els de potes llargues que suraven per sobre de l’aigua, les sargantanes i les cigales, que com que feia tanta calor no paraven de cantar en tot el dia dient “te, te, te, te” i la puput els responia “no puc, no puc”. Així m’ho havia explicat el meu pare, com si fos un diàleg entre les dues espècies.

Per baixar a la riereta passàvem pel camí de l’hort i donava gust veure aquells tomàquets de color de rosa tan ufanosos alguns dels quals, ben frescos, ens menjàvem per dinar. Els partíem per la meitat i dins les cavitats hi tiràvem un bon raig d’oli, sal i trossets d’all. Era una delícia menjar-nos-els, un sabor rarament repetible. Tampoc hi podia faltar una bona escalivada de pebrot, albergínia i ceba.

Sentir la frescor d’aquella aigua al cos i del sol juntament amb les olors de la riereta que diria eren de tomaquera, joncs −si és que fan olor, els joncs−, de molsa d’aigua ventilada i del sofregit del dinar, que sempre era boníssim, en feia sentir feliç i ara quan hi penso em ve una estampa mental que potser he idealitzat, o potser no, perquè realment la riereta era així.

Part de la colla i al fons el “merendero” on es veuen les cintes de paper a la pista de ball de Rellinars
Part de la colla i al fons el “merendero” on es veuen les cintes de paper a la pista de ball de Rellinars

Després d’haver fet la corresponent sobretaula amb cafè, copa i cigars, concretament Faries, els meus germans i altres persones de la colla començaven a ballar al so de la música de gramola i tothom s’ho passava pipa. El meu germà Francesc i la Júlia, la seva promesa, de tant en tant feien demostracions de com es ballava el tango, l’autèntic tango argentí de carrer i apassionat.

Un dia d’aquells que possiblement vaig tenir un atac de nostàlgia me’n vaig anar a la riereta de Rellinars. Sort que anava previnguda per l’experiència d’haver viscut altres deterioraments paisatgístics, perquè el lloc no tenia res a veure amb el dels anys seixanta. Feina vaig tenir a identificar l’indret.

La platja de Castelldefels

Diversos transportistes de Terrassa un dia del mes de juliol de cada any organitzaven una sortida a Castelldefels. Sortíem molt de matinada amb els camions plens a vessar on havien posat dalt de la caixa uns taulons de fusta que servien per seure-hi.

Recordo que passàvem per la carretera del Papiol i quan ens apropàvem al pont algú en avisava que ens asseguéssim, que no anéssim drets perquè podíem topar amb el cap contra la base del pont. A mi el que em feia més il·lusió era veure aquella immensa bola vermella que circulava entremig dels arbres. Vaig quedar sorpresa quan em van dir que era el sol que estava naixent. Jo sempre havia vist el sol en estat adult, o sigui suspès dalt del cel, mai quan gairebé tocava a terra.

Veure el mar, tastar l’aigua salada i banyar-me envoltada d’ones era una cosa diferent i molt divertida, res a veure a com em banyava a casa, dins d’un cubell amb aigua de la mina.

Una cosa que estic segura em va influir en aquelles anades a Castelldefels van ser els avions del Prat. Me’ls mirava estant estirada a la platja i em fascinava veure com s’aproximaven lentament i regular, no m’entrava al cap com allò tan gros podia sostenir-se en l’aire. Alguna vegada jugant al carrer havíem intentat saltar alguns esglaons agafats a un paraigua per veure si ens sostindríem, però no, tot al contrari. Per tant, com podia ser que aquell artefacte s’aguantés suspès al cel? Però a més, els avions i fins i tot el soroll dels motors quan s’allunyaven, em feien sentir una mena de sensació entre llibertat i aventura, perquè m’imaginava que si pujava allà dalt podria anar arreu del món.

De més gran vaig voler experimentar realment el fet de volar i vaig obtenir el carnet de pilot privat al club aeronàutic de Sabadell, però no va ser el que pensava que potser seria. Penso que per satisfer allò que intuïa que era volar potser ho hauria aconseguit, si fos ara, amb un ala delta o amb vestit esportiu especial.

Pujada a peu a Montserrat

Aquesta era una de les altres excursions que la família fèiem. He explicat l’experiència d’una romeria a Montserrat, que es pot consultar en aquest enllaç.


[1] Ferran, Domènec, et al. Història de Viladecavalls. Ajuntament de Viladecavalls, 1991, p. 17.

[2] Merendero en català és ‘berenador’, però a mi se’m fa una paraula estranya; per aquest motiu continuo anomenant-lo com ho fèiem abans.

Un cas de sinistralitat laboral femenina a Palafrugell (1902)

En el llibre Dones emprenedores: Palafrugell 1857-1914 (p.  129) esmentàvem que els treballadors del suro feien deu hores diàries i que les dones cobraven aproximadament un 40% menys que els homes. En ocasions havíem pensat que les dones feien tasques de menys esforç físic, però hem vist que la senyora Solés sí que en devia fer en el moment de carregar la caldera amb carbó o llenya i procedir a fer bullir el suro a altes temperatures.

L’accident

Sabem com es va produir l’accident per una carta que la senyora Margarita Solés va dirigir al batlle de Palafrugell explicant-li els fets.[1] Deia el següent:

Sr. Alcalde,

Margarita Solés Climent, hija de Jaime y de María de 61 años de edad, viuda, dedicada á las ocupaciones propias de su sexo y domiciliada en la calle de la Verge Maria de esta villa; pone en conocimiento de V., que á las tres i media del día 25 de Octubre próximo pasado, trabajando en clase de jornalera por cuenta de D. Francisco Girbau y Puig, vecino de esta villa en su fábrica de tapones en la faena de hervir el corcho en la caldera a propósito y en presencia de dicho señor, tuvo la desgracia de caer al pie del hogar de la referida caldera mientras la alimentaba, y se dislocó el brazo derecho habiendo sido recogida del suelo y auxiliada por el dueño de la fábrica Sr. Girbau, y luego acompañada por la criada de la casa á la del médico D. Lluís Pons, más tarde á la farmacia de D. Federico Suñer, en donde se le practicó la primera cura, y á los tres ó cuatro días fue debidamente curada por el medico de esta villa D. Francisco Martí.

La declarante ganaba dos pesetas diarias de jornal y dicho accidente la imposibilita de trabajar.

Y no habiendo el mencionado D. Francisco Girbau cumplimentado ninguno de los artículos del capítulo 2º del reglamento de la Ley sobre accidentes del Trabajo,[2] lo pone a su conocimiento de V. para los efectos del artículo 27 y siguientes del citado reglamento.

Palafrugell 5 de Noviembre de 1902

Por la declarante, que ha dicho no saber firmar, á su ruego y presencia lo hace Miquel Albó.

 

Resposta del batlle

Palafrugell siete Noviembre de mil novecientos dos: Vista la declaración que precede entréguese el duplicada diligenciado á su presentador: reclámese de Francisco Girbau Puíg el cumplimiento de las obligaciones que impone á los patronos el capítulo 2º del Reglamento para la aplicación de la ley sobre accidentes del trabajo y dese cuenta del hecho al M.I Sr. Gobernador civil de la Provincia á los efectos oportunos.

Proveído y firmado por D. Luis Morató Esteva. Alcalde constitucional de esta Villa, de que certifico.

Làmina extreta del llibre Anatomía, vol. I, de l’editorial Labor 1963.
Làmina extreta del llibre Anatomía, vol. I, de l’editorial Labor 1963.

 

La lesió de la senyora M. Solés

Una dislocació és una lesió ocasionada pel desplaçament d’una articulació, que en el cas de la senyora M. Solés va ser l’escapulohumeral, dany físic que necessitava temps per guarir-se i més tenint en compte que tenia  61 anys i els mitjans sanitaris d’aquella època eren escassos.[3]

En referència a les causes de l’accident, podríem aventurar la hipòtesi que la  senyora Solés hagués ensopegat amb algun objecte o que hagués sofert  una lipotímia a causa de la calor, una hipoglucèmia, o simplement que s’hagués trobat  malament. Són fets difícils de saber amb exactitud.

Aquest episodi, més un altre d’una dona que havien vist llaurant un camp,[4] ens pot fer canviar la percepció segons la qual les dones feien aquelles feines que requerien menys esforç físic.

Algunes dades personals

Margarita va néixer el 1841, data deduïda de l’edat que tenia quan es va accidentar. Per saber més coses d’ella es van revisar els registres de naixements, noces, defuncions i empadronaments de Palafrugell, però no en vam localitzar més dades personals, per la qual cosa pensem, que si bé constava domiciliada al carrer Verge Maria, és possible que estigués empadronada en una altra vila. També hem revisat la premsa antiga i no es fa esment de l’accident; de fet no se’n solia fer ressò. Sí que hem trobat la notícia que un treballador es va fracturar un braç amb la corretja d’una màquina.


[1] Revisió dels documents esmentats a l’Arxiu Municipal de Palafrugell. Correspondència Ajuntament 1902-1903.
[2] La llei espanyola  de prevenció d’accidents laborals va ser inspirada per la llei francesa de 1899 i el ministre de la Governació Eduardo Dato la va implantar a Espanya, publicada a la Gaceta de Madrid el 30 de gener de 1900. El Reial Decret 28/6/1900 establia que l’empresa havia de donar coneixement de l’accident a la autoritat governativa abans de les 24 hores. La implantació d’aquesta llei va estar afavorida perquè d’antuvi existia la normativa de les Societats de Socors Mutus creada per la Reial Ordre 10/6/1861 i el dret d’associació de l’any 1869 (sempre que no fos per motius sindicals ni professionals). Una altra llei de 26/7/1878 regulava i prohibia que els nens fessin treballs d’equilibri, força i dislocació. El Reial Decret 5/12/1883 promovia millores de les condicions socials dels treballadors. L’any 1908 es va crear l’Institut Nacional de Previsió i d’Accidents de Treball.
[3] El prefix dis-, negatiu, i local, referint-se a situació o localització, en termes sanitaris indica un canvi de lloc o desplaçament sovint d’articulacions. Aquestes lesions en el cas de ser d’espatlla poden anar acompanyades de ruptures del maneguet rotatori i afectar també el nervi axil·lar o plexe braquial. Si s’haguessin  donat aquestes circumstàncies, la recuperació podria haver estat molt lenta. Actualment per reubicar aquesta articulació dislocada s’aplica sedació al malalt i en alguns casos són intervinguts.
[4] Masana, Rosa M. “La Feminista, una societat de socors mutus de Palafrugell”. Revista del Baix Empordà, núm. 42 (desembre 2013), p. 99.

Entrevista a Ramon Duran Candaler, President i cofundador de l’Aplec de la sardana de la bisbal l’any 1962

 

Ramon Duran al Aplec de la Sardana de la Bisbal, feta aquest any 2015 (imatge Masana)
Ramon Duran al Aplec de la Sardana de la Bisbal, feta aquest any 2015 (imatge Masana)

 

Entrevista feta per Rosa M. Masana  i publicada al llibre de l’Aplec de la Sardana de l’any 2007

Senyor Ramon, quines podríem dir que són les arrels de la sardana a la Bisbal?

Anys enrere, una de les diversions era ballar sardanes, que generalment es feien al Passeig, a la plaça Major i en ocasions també a les Voltes, tot que aquí anava malament per si passava algun vehicle. L’any 1950 a la Bisbal hi havia la Cobla Moderna i també tenien un monitor, en Josep Puig, de motiu el “Gat Vell”, que ensenyava a ballar sardanes i va instruir a tota una generació de bisbalencs.

Li deien “Gat Vell” per la vida o per les sardanes?

Per les sardanes, era un gran expert en aquesta dansa, sabia comptar i repartir molt bé.

L’Aplec es va fundar l’any 1962, veritat?

Sí, la primera Comissió es va crear el 1962 amb 11 persones. El promotor principal va ser l’alcalde d’aleshores que era l’Ernest Bou Janoher junt amb Josep Puig, Joan Cané, Ramon Ponsatí, Pere Coll Martí, Josep Carreras, Ramon Darnaculleta,  Salvador Soler, Joan Juanola, la secretaria Dolors Teixidors i jo mateix.

El primer Aplec es va fer el dia 16 de juny de l’any 1963, veritat?

Sí, hi ha poblacions gironines que fa més anys que nosaltres que celebren aplecs; les primeres van ser les de Caldes de Malavella, l’any 1949, i després li va seguir Banyoles i Girona capital. Ara, de les persones que vàrem formar la Junta, només hi som en actiu en Ramon Darnaculleta, la Dolors Teixidor i jo.

Observo que té molta memòria pel que fa a noms i dates.

Sí, gràcies a Déu tinc memòria i també és lògic que ho recordi, perquè he treballat molt el tema sardanístic.

M’ho puc imaginar, però quina va ser la motivació de més pes per ini­ciar un Aplec de la Sardana a la Bisbal?

Vàrem instaurar l’aplec per donar més relleu a la vila i a la cobla La Principal de la Bisbal, que  en aquell moment ja esta­va considerada de primera categoria i, al mateix temps, per fomentar la cultura catalana. La Principal de la Bisbal tocava des de l’any 1888 i el seu primer director va ser en Robert Mercader de Celrà.

Mira, aquí tinc aquest llibre de l’Eugeni Molero titulat La Principal de la Bisbal, Cobla de la Generalitat de Catalunya, primera edició de l’any 1981, a la pàgina 32 del qual hi ha el nom dels compo­nents de la Cobla.

Se’n pot extreure força informació de totes aquestes pàgines. Aquest altre llibre és una segona edició i observo que l’apèndix està escrit per vostè.

Sí, em van demanar que els redactés l’a­pèndix de la publicació de l’any 1988, amb motiu de celebrar el 100 aniversari de la cobla La Principal de la Bisbal.

La Principal de la Bisbal any 1920
La Principal de la Bisbal any 1920
Membres de la Principal de la Bisbal de l'any 1920
Membres de la Principal de la Bisbal de l'any 1920

Ha succeït que algun any no s’hagi pogut fer l’Aplec?

No, mai. Aquest any 2007 serà el 45è Aplec anual que celebrem. Si durant alguna diada plovia, anàvem a sota les Voltes; ara ho tenim més bé perquè podem anar al pavelló firal, encara que les sardanes tocades en un lloc tancat canvien molt.

Les sardanes estan fetes per escoltar-les a l’aire lliure. Nosaltres aquí a la Bisbal ho tenim perfecte perquè el passeig Marimon és un lloc amb molt bona acústica, possiblement a causa de l’efec­te que produeix el fullatge dels plàtans i també del resguard de les façanes del mateix carrer.  Aquest any als arbres els han fet una esporgada molt forta, veurem com sona.

Com sona la tenora?

Entre les dues tenores, els dos tibles, les tres trompetes, els dos fiscorns, el flabiol, el trombó i el contrabaix, podem dir que la tenora és la reina, si hi ha bons tenors ens guanyen el públic.

Les cobles que darrerament lloguem per venir a l’Aplec són la Jovenívola de Sabadell, els Montgrins de Torroella, La Principal de la Bisbal i La Bisbal Jove. La Moderna havia vingut sempre fins al 1969, any en què va plegar. També tenim la col·laboració de l’Escola de la Cobla Comarcal que es va formar l’any 1983 en  motiu de la commemoració del compo­sitor Conrad Saló , que té la seu al teatre Mundial.

Mural a la Sardana fet per Vila i Clara de la Bisbal l'any 1968, està situat al carrer del Paral·lel, 46
Mural a la Sardana fet per Vila i Clara de la Bisbal l'any 1968, està situat al carrer del Paral·lel, 46

Es guanyen la vida els músics?

Crec que ara sí, estan ben retribuïts i, a més, tenen el Sindicat que vetlla pels seus interessos.

Si en alguna ocasió es posa un músic malalt i no pot tocar, què passa?

Llavors, en el seu lloc toca un músic d’una altra cobla de les assistents i ha de treballar el doble.

Està bé la solució. M’imagino que aneu als aplecs de les poblacions veïnes, veritat?

El que fem és anar a l’Aplec del poble que se celebra unes setmanes abans que el nostre, així podem repartir propagan­da perquè vinguin a la Bisbal. També en repartim per tots els pobles del Baix Empordà, no ens en deixem ni un.

Hi ha qui diu que els agrada més la diada de l’Aplec que no pas els dies de Festa Major.

Mira, aquí tinc la Guia d’Aplecs d’aquest any on consten totes les poblacions sar­danistes d’arreu de Catalunya, Andorra i Catalunya Nord, comencen el mes de gener i s’acaben el mes de desembre. Te l’obsequio.

Gràcies, que bé. Si no m’he equivocat he comptat que en total són 208 els pobles i ciutats que festegen aplecs.

Sí, pot ser, perquè només a la província de Girona són 32 les poblacions que fem l’Aplec. He de dir també que l’Aplec queda molt lluït amb la presència de les Puntaires; penso que les dones han de ser-hi per a tot, sou molt maques i animeu la festa.

Gràcies per aquesta consideració. Com us financeu?

Tenim subvencions de l’Ajuntament, la Diputació i la Generalitat de Catalunya, però la part més important ve de l’edició del llibre que imprimim amb els anuncis de tots els comerços, n’hi ha més de 200. Sortim a buscar anuncis i tothom hi col labora. Ara, que també portem una bona admi­nistració econòmica amb en Josep Felip al davant com a tresorer.

Passa per un bon moment la sardana?

Diria que sí, encara que el nivell de popularitat és cíclic, en ocasions fa una pujada i d’altres sembla que estigui més calmada.

Com tot a la vida. Vaig llegir que l’Institut per l’Obra del Ballet Popular de la Generalitat de Catalunya li va lliurar un premi a la Constància.

Sí, a mi i a en Ramon Darnaculleta el dia 25 d’abril de l’any 2004. Mira, aquí tinc l’escultura commemorativa.

Està bé, considero adient que es valori el treball altruista de les perso­nes que treballen per la cultura i per fer la vida més agradable als altres. Aquesta revista que teniu aquí sobre, de què tracta?

És una revista especialitzada sobre el món sardanístic que es diu SOM, hi estic abonat i així també em poso al dia.

Quines sardanes considera més boniques?

Festa anyal, de Josep M. Soler; Els ocells et canten, de Conrad Saló i, evident­ment, La Santa Espina, d’Enric Morera.

Procuraré escoltar aquestes dues pri­meres, perquè no les conec i això que les sardanes m’encanten, les sento. Tinc una neboda de 9 anys que balla a l’esbart dansaire de Rubí i la segueixo bastant.

Sí, són realment boniques. Aquest esbart que dius és molt bo.

Escultura a la Sardana feta per ..... , any , està situada al inici del passeig Marimón Asper de La Bisbal
Escultura a la Sardana feta per ..... , any , està situada al inici del passeig Marimón Asper de La Bisbal

Això diuen. Bé, senyor Ramon, mol­tes gràcies per les seves explicacions, li portaré l’esborrany de la conversa perquè hi doni el seu vistiplau.

Moltes gràcies a tu, ens veurem i, en especial, el dia de l’Aplec. veritat?

De segur, és un dia que invito algu­nes amistats perquè gaudeixin de la festa i també, és clar, perquè cone­guin més a fons la Bisbal.                                                                                                                                

Aplec de la Sardana 2021 i en record a Ramon Duran Candaler
Aplec de la Sardana 2021 i en record a Ramon Duran Candaler
Ramon Duran junt amb els músics  de la Copla-orquesta la Bisbalenca, actual  Copla -orquesta de Catalunya.  Festa Major de La Bisbal  2009.
Ramon Duran junt amb els músics de la Copla-orquesta la Bisbalenca, actual Copla -orquesta de Catalunya. Festa Major de La Bisbal 2009.

En Ramon també formava part del grup d’amics ‘Los siete magnificos’ més endavant degut que s’havia incrementat la colla van passar a dir-se ‘Los siete magnificos i pico’.  Es pot llegir  a  la pàgina número 3 d’un article que  parla de :  ‘Los siete magnificos’

Notes:

Es pot consultar la entrevista feta al músic Josep Loredo on hi consta també una cita de Ramon Duran en ocasió d’haver rebut l’any 2016 una placa conmemorativa de l’Aplec de la Sardana.

Jordi Frigola i Arpa a la Revista del baix Emporda núm.56 del mes de juny del 2017, pag. 98, va publicar un article titulat: X Concurs de composició de música per a cobla i en ell  esmentava:  El 20 de novembre del 2016 la Bisbal va fer es un petit homenatge a Ramon Duran bisbalenc, una  entusiasta persona sempre implicada en el mon sardanístic, membre  destacat dels ‘Amics de la sardana’ de la Bisbal, un dels fundadors de l’Aplecde la ciutat. Josep Cassú antic director de la Principal de la Bisbal li va dedicar una sardana de nom : ‘Gràcies Ramon’, la adjuntem gracies-ramon-sardana

Ramon Duran
Ramon Duran
Radio Bisbal a la seva edició digital  del dia 14 de maig del 2020  hi hem llegit: Mor  Ramon Duran Candaler, una institució del mon cultural a la Bisbal d’Empordà. Presentava aquesta fotografia que ens em pres la llibertat de posar-la també en aquest bloc perquè ens ha semblat que podríem  seguir recordant-lo millor  veien la seva imatge.
Donem el condol a la seva família i amics i qui sap si en el moment de fer els traspàs va sentir el so de la tenora que tant l’agradava i la considera la  reina dels instruments de la cobla. El recordarem!
 
                  

25è aniversari de la llibreria Les Voltes

La Anna i la Núria de la llibreria les Voltes (imatge Rosa M. Masana)
La Anna i la Núria de la llibreria les Voltes (imatge Rosa M. Masana)
Article publicat a Totbisbal el dia 4 de juliol de 2012

Aquesta emblemàtica llibreria, situada inicialment a sota de les Voltes de la Bisbal, va començar a despatxar diaris i revistes el dia 1 d’agost de l’any 1987. La ubicació en un lloc cèntric, de fàcil accés tant pels bisbalencs com per les persones vingudes d’altres indrets, ha propiciat la bona marxa del negoci, acompanyat, evidentment, pel caràcter afable de les dues germanes Pérez-Conchs, que han sabut donar un tracte quasi familiar a tots els clients.

Per continuar llegint clicar a Llibreria les Voltes

El 16 d´abril de l´any 2012,  la T.V de la Bisbal  va fer un reportatge que tractava sobre tres de les llibreries de la Bisbal, on  les seves respectives llibreteres donaven orientacions envers els autors de primera línia i consells per  la compra  de llibres durant la diada de Sant Jordi. Es pot consultar a:  La Bisbal T.V.