Encara que ens referim als terrassencs, en general, en realitat parlarem de les excursions que feia la meva família, tot que en aquella època era un costum bastant generalitzat freqüentar alguns dels llocs que citarem.

 

L’ermita de Sant Muç

Aquest indret pertany al municipi de Rubí i segons un lloc web titulat Pobles de Catalunya, aquesta ermita està documentada ja l’any 1307 i a la façana hi consta l’any 1759.

Per anar a Sant Muç agafàvem el tren a l’estació dels Catalans de Terrassa, baixàvem a Rubí i continuàvem a peu fins a l’ermita, una distància de quatre quilòmetres aproximadament.

Tinc pocs records d’aquest indret, perquè a més de ser molt petita quan hi anàvem, de més gran no vaig trobar que el lloc fos gaire atractiu. Era molt diferent del Molinot i de la riereta de Rellinars, que més avall explicarem. No m’agradava l’ermita perquè era fosca i feia olor de rònec. A més, hi havia braços, cames, cors i altres coses fetes de cera que no entenia per què els hi havien posat. Feia respecte veure aquella mena de col·lecció. A més, també hi havia una filera de pots plens de coses desconegudes; i tot que me’ls mirava amb atenció no vaig esbrinar-ne el contingut. Més tard vaig saber que es tractava de càlculs biliars i renals, o sigui, pedres, i també n’hi havia algun que contenia matèria orgànica extirpada del cos dels pacients. Era un costum bastant generalitzat portar aquests elements a Sant Muç quan el patró els havia fet sanar d’alguna malaltia.

No n’estic segura, però em sembla que en aquest lloc no hi fèiem foc, o almenys no ho recordo. Solíem anar-hi el dia de l’aplec, que se celebra el 13 de maig.

El Molinot

Aquest territori, que també anomenàvem la Tarumba, pertany al terme municipal de Viladecavalls. Es deia que en aquesta zona antigament hi havia hagut un molí de cereals; d’aquí li ve el nom de Molinot. En èpoques d’abundants pluges baixen per aquesta zona les aigües procedents de la serra de l’Obac que conflueixen al torrent de Llor i la riera de Gaià, i si ha plogut suficient per fer brollar els caus d’en Guitart llavors el paisatge encara és més bonic. Per la zona del Molinot hi passa l’antic camí romeu que va de Barcelona a Montserrat, actualment el sender anomenat de gran recorregut GR-96. En les darreres excavacions efectuades al territori s’hi han trobat restes ibèriques i d’una vil·la romana.[1]

Teníem el costum de fer l’excursió el dilluns de Pasqua, que hi anàvem expressament per menjar-nos-hi la mona que em regalava el meu padrí, que era el meu germà Francesc Masana. Jo esperava aquesta diada amb candeletes.

Des del carrer Galileu pujàvem Rambla amunt fins a trobar, al costat esquerra, la via del tren de la Renfe que feia el trajecte Barcelona- Saragossa. Caminàvem per la via i havíem de tenir molta cura amb el tren. La persona que anava davant de la comitiva, quan el veia venir, ens avisava −“pareu, que ve el tren!”− i llavors ens arrambàvem al marge. De fet, en passar, el comboi feia una batzegada de vent molt forta que ens hauria pogut tirar a terra.

En arribar al Molinot i després de recollir llenya, buscàvem un lloc segur per encendre-hi foc i esperàvem que es fessin brases per coure la carn. Tots els aliments tenien un gust boníssim, més que no pas cuinats a casa. Fins i tot les amanides eren més bones. Després de la gran festa ens menjàvem la mona de Pasqua.

El pare sovint comentava que al foc i a l’aigua se’ls havia de tenir molt respecte, perquè tant l’un com l’altra tenien poc o gens aturador. Seguint els consells del pare, que com a bon pagès coneixia la natura, abans de marxar ens asseguràvem que el foc estigués completament apagat.

Tots plegats ens ho passàvem molt bé, els adults conversant entre ells, els meus germans festejant amb les promeses −i també promès, el de la meva germana− i els més petits jugant amb els tolls d’aigua.

Sant Feliuet

L’ermita de Sant Feliuet és d’estil preromànic i està situada al municipi de Sant Quirze del Vallès. S’hi celebra l’aplec per Pasqua i era costum que hi anessin orquestres i colles sardanistes i s’hi aplegava una gran quantitat de persones. No recordo d’aquelles diades res d’especial o amb què jugava. Era una esplanada sense res més.

Els meus germans hi anaven amb les seves motos i nosaltres em sembla que amb autobús. Si ho recordo bé, una vegada hi vàrem anar amb un cotxe de segona mà que s’havia comprat el meu germà Marià.

El “merendero”[2] de Rellinars

Anar a Rellinars era una altra cosa. Allà ens hi divertíem grans i petits. Hi anàvem amb els autocars Marimon de Terrassa circulant per aquella típica carretera plena de revolts. No sé què li passava a la meva mare que quan m’havia de tallar el serrell sempre anava de tort i feia un seguit d’escales. Es queixava dient que no m’estava quieta i llavors ella mateixa reconeixia que el serrell li havia quedat com la carretera de Rellinars. Aquesta carretera sempre havia estat un referent per expressar que una cosa era torta. També empràvem la paraula Rabassada, l’altra carretera que va de Terrassa a Barcelona, que és semblant a la Rellinars, o sigui, contrària a la línia recta.

Tenia la sort que sempre que anava a Rellinars hi anava amb la Montesa del meu germà Marià. M’encantava sentir la velocitat de la moto i la manera que teníem d’agafar els revolts inclinant tots dos el cos a dreta o a l’esquerra. Al portapaquets del darrere dúiem una barra de gel embolicada amb un sac i ben lligada que havíem comprat al mercat de la Independència, al carrer Goleta, conegut per tothom com el carrer del Gel. Quan arribàvem al merendero el trencàvem a trossos i el posàvem dins d’un cubell amb les begudes que es refresquessin.

Anar a Rellinars era tota una festa, aquells tolls d’aigua corrent clara i amb peixos o capgrossos a dins, era magnífic per a mi. Posar-me dins d’una d’aquelles banyeres naturals de roca i amb aigua circulant era millor que qualsevol dels spa clorats d’ara. Els més grans es banyaven en una resclosa que havien fet amb pedres amb el propòsit que l’aigua quedés entollada i semblés una piscina.

Hi havia tot tipus d’insectes, abelles, borinots, tàbacs, estiracabells, els de potes llargues que suraven per sobre de l’aigua, les sargantanes i les cigales, que com que feia tanta calor no paraven de cantar en tot el dia dient “te, te, te, te” i la puput els responia “no puc, no puc”. Així m’ho havia explicat el meu pare, com si fos un diàleg entre les dues espècies.

Per baixar a la riereta passàvem pel camí de l’hort i donava gust veure aquells tomàquets de color de rosa tan ufanosos alguns dels quals, ben frescos, ens menjàvem per dinar. Els partíem per la meitat i dins les cavitats hi tiràvem un bon raig d’oli, sal i trossets d’all. Era una delícia menjar-nos-els, un sabor rarament repetible. Tampoc hi podia faltar una bona escalivada de pebrot, albergínia i ceba.

Sentir la frescor d’aquella aigua al cos i del sol juntament amb les olors de la riereta que diria eren de tomaquera, joncs −si és que fan olor, els joncs−, de molsa d’aigua ventilada i del sofregit del dinar, que sempre era boníssim, en feia sentir feliç i ara quan hi penso em ve una estampa mental que potser he idealitzat, o potser no, perquè realment la riereta era així.

Després d’haver fet la corresponent sobretaula amb cafè, copa i cigars, concretament Faries, els meus germans i altres persones de la colla començaven a ballar al so de la música de gramola i tothom s’ho passava pipa. El meu germà Francesc i la Júlia, la seva promesa, de tant en tant feien demostracions de com es ballava el tango, l’autèntic tango argentí de carrer i apassionat.

Un dia d’aquells que possiblement vaig tenir un atac de nostàlgia me’n vaig anar a la riereta de Rellinars. Sort que anava previnguda per l’experiència d’haver viscut altres deterioraments paisatgístics, perquè el lloc no tenia res a veure amb el dels anys seixanta. Feina vaig tenir a identificar l’indret.

La platja de Castelldefels

Diversos transportistes de Terrassa un dia del mes de juliol de cada any organitzaven una sortida a Castelldefels. Sortíem molt de matinada amb els camions plens a vessar on havien posat dalt de la caixa uns taulons de fusta que servien per seure-hi.

Recordo que passàvem per la carretera del Papiol i quan ens apropàvem al pont algú en avisava que ens asseguéssim, que no anéssim drets perquè podíem topar amb el cap contra la base del pont. A mi el que em feia més il·lusió era veure aquella immensa bola vermella que circulava entremig dels arbres. Vaig quedar sorpresa quan em van dir que era el sol que estava naixent. Jo sempre havia vist el sol en estat adult, o sigui suspès dalt del cel, mai quan gairebé tocava a terra.

Veure el mar, tastar l’aigua salada i banyar-me envoltada d’ones era una cosa diferent i molt divertida, res a veure a com em banyava a casa, dins d’un cubell amb aigua de la mina.

Una cosa que estic segura em va influir en aquelles anades a Castelldefels van ser els avions del Prat. Me’ls mirava estant estirada a la platja i em fascinava veure com s’aproximaven lentament i regular, no m’entrava al cap com allò tan gros podia sostenir-se en l’aire. Alguna vegada jugant al carrer havíem intentat saltar alguns esglaons agafats a un paraigua per veure si ens sostindríem, però no, tot al contrari. Per tant, com podia ser que aquell artefacte s’aguantés suspès al cel? Però a més, els avions i fins i tot el soroll dels motors quan s’allunyaven, em feien sentir una mena de sensació entre llibertat i aventura, perquè m’imaginava que si pujava allà dalt podria anar arreu del món.

De més gran vaig voler experimentar realment el fet de volar i vaig obtenir el carnet de pilot privat al club aeronàutic de Sabadell, però no va ser el que pensava que potser seria. Penso que per satisfer allò que intuïa que era volar potser ho hauria aconseguit, si fos ara, amb un ala delta o amb vestit esportiu especial.

Pujada a peu a Montserrat

Aquesta era una de les altres excursions que la família fèiem. He explicat l’experiència d’una romeria a Montserrat, que es pot consultar en aquest enllaç.

---