De petita, com a tothom possiblement li succeeix, hi havia coses que no comprenia, com el perquè havíem de menjar per viure i potser m’ho preguntava degut que mai tenia gana, la carn no em passava, només la fruita, la sopa, la llet, el xocolata i quelcom d’especial. A casa de vegades exclamàvem : Aquesta nena sembla que visqui de l’aire del cel !
El Neró i la Xita, els dos gossos de casa, sabien que quan ens posàvem taula i si es posàvem al meu costat, tard o d’hora els hi cauria alguna cosa i sort en tenia d’ells alguna vegada.
El que no entenia o sí però molt poc, era quan mataven algun animal dels que teníem a casa i no diguem el porc que érem amics, ho érem perquè sovint li duia de menjar i me’l quedava mirant el de gust que es menjava les pells de patata bullides amb segó.
El drama venia quan veia entrar per la porta el matador de porcs amb el propòsit de degollar el de casa nostra, era terrible, sentia unes immenses ganes d’evitar aquell crim tot que sabia era inevitable. De vegades l’havien mort sense que jo ho sabés.
L’altre cosa que no comprenia era que el meu pare i la meva mare discutien sovint sobre el dia que havíem nascut els seus fills. No es posàvem d’acord i la mare exclamava : – A veure si no ho sabre jo el dia que van néixer, que soc qui els va parir !
Clar que amb sis fills potser no era fàcil recordar el dia del part donat que abans era un esdeveniment bastant freqüent. En el registre civil sovint hi constem uns dies desprès del part, també era bastant normal enregistrar a les criatures dos o tres dies desprès de néixer. Aquestes discussions familiars de segur que em van influir amb voler escriure la historia de la família Masana Ribas-Rousell.
A partir dels vuit anys quan vaig anar a l’escola, el que no entenia era que la terra fos una bola que donava voltes sobre ella mateixa i a la vegada al voltant del sol, no m’ho imaginava per la velocitat que deia que anava, pensava que havia de fer més vent que quan anava amb la Montesa del meu germà Marià i com era que ens aguantàvem cap per vall quan la terra estava al revés i l’aigua del mar no s’aboqués al espai però, ens ho explicava la professora i ella no es podia equivocar.
El tema de la terra se’m va remoure quan vaig estar a París cuidant dues criatures i tot perquè feia servir una centrifugadora de plàstic manual per escórrer l’amanida una, aquell estri que llançava l’aigua em va fer pensar amb la terra que a ella l’havia de succeir el mateix. Com que hi havia d’altres coses de la vida que no comprenia vaig veure bastant clar que em seria difícil fer una carrera.
Una altre de les dificultats la vaig tenir amb perquè Deu i la Verge de Montserrat no em responien quan els hi feia alguna pregunta, sentia que no m’escoltaven tot que la mare deia que a ella la Mare de Deu de Montserrat mai l’havia fallat. Una vegada, diguem-ho d’aquesta manera, vaig increpar al dimoni que coneixia dels Pastorets, li vaig preguntar perquè era tant dolent i tampoc va respondre, millor que fos així, perquè imaginat si m’hagués convençut d’alguna cosa.
El que més em costava acceptar era que el meu germà Isidre patís atacs d’epilèpsia i que l’haguessin dit als pares que el seu mal no tenia remei, no m’ho creia, pensava que alguna cosa es podia fer, evidencia va ser la contundent realitat que acabes anant al manicomi Pere Mata de Reus on l’electricitat era la cura fins que va acabar amb demència, terrible ! Sempre he pensat que va ser un màrtir.
L’Isidre a més de ser guapo tenia bon físic i era intel·ligent, anava a l’escola dels Escolapis de Terrassa i sabien que tenia facilitat per l’ aprenentatge, va ser a l’escola on va rebre un cop molt fort al pols, al cap, poc desprès va tenir el primer atac.
Recordo que un dia em va preguntar:
– Saps que és el més ràpid del mon ?
– Degut que ho havia sentit a explicar, li vaig respondre, la llum.
– No, va dir, el més ràpid és el pensament, ara tu t’ imagines que estàs a Barcelona i ja hi ets.
-Vaig pensar que tenia raó, mai m’ho havia plantejat i vaig imaginar-me que estava banyant-me a la Barceloneta.
L’Isidre tenia d’altres idees semblants que ara no recordo i també plantejaments curiosos, a mi m’agradava que ho expliqués i l’altre cosa era que sempre somreia i quan anàvem amb la mare a visitar-lo a Reus ERA TOT ELL UNA ALEGRIA , que curiós ! mentre escrivia aquest paràgraf he sentit una emoció com la que experimentava quan anàvem a Reus i al mirar la pantalla he vist que la frase havia sortit amb majúscules sense que conscientment hagués activat la tecla.
Comentar que la investigadora Berta Martí Fuster va fer una tesi doctoral relacionada amb la epilèpsia i degut que és empordanesa i treballa a Boston, una vegada que va venir li vaig fer una entrevista, (1) va explicar els avanços que s’estan fent sobre aquest trastorn i el seu tractament, adonant-me que si fos ara l’Isidre hauria tingut més possibilitats de fer una vida gairebé normal.
Per finalitzar dir que de més gran la pregunta de m’he fet i encara no la tinc resolta és que fem aquí i perquè hi som. Fa poc vaig escoltar a una persona entesa que surt molt als mitjans que deia: Som aquí per experimentar el Ser, potser sí.
Notes
(1) Berta Martí Fuster. Tesis doctoral. Processament d’imatges d’estudis de tomografia d’emissió en l’epilèpsia refractària, any 2013. Institut de Bioenginyeria de Catalunya. Entrevista publicada a la Revista Baix Empordà, núm. 16, febrer del 2015 i també està adjuntada en aquest bloc.
