L’any 1975 en horari de 7 a 9 del vespre anava a classes de dibuix i d’escultura a l’Escola Industrial de Terrassa, el professor el de modelatge era en Ferran Bach-Esteve. De les diguem-ne escultures que vaig fer no en resta cap de guardada, excepte el d’una dona embarassada que encara tinc a casa.
De vegades remenem fotografies per buscar alguna en concret i fent-ho m’han aparegut aquestes que presento d’unes escultures fetes amb fang.
Una d’elles mostra el patiment humà i ara em pregunto el perquè d’aquesta idea trobant la resposta pel fet que l’any 1975 feia 15 anys que treballava i havia estudiat a grans hospitals on hi havien ingressats malalts greus i possiblement l’experiència d’observar el dolor, la pena, la desolació, el turment i d’altres vivencies no resoltes amb analgèsics de segur m’havia influït, perquè he de dir, vaig entrar en el mont de la sanitat i de les cures d’infermeria com, diguem-ne mil dones, pensant que la meva acció curaria a les persones, res més lluny d’aquestes tant àmplies perspectives.
Una altre qüestió i, aquesta més de caràcter cultural o per influència del grup o grups als que pertanyia que feia que tinguès bastant interioritzat l’efecte que ens podía produir el fet d’estar-nos moltes hores al davant del televisor.
D’aquí que potser vaig dissenyar una cara amb els ulls quadrats, com pensava que s’en possarien com la pantalla del televisor i no solament ells sino que també el cervell, recordo que algú davant de la figura va mostrar estranyesa per aquesta simulació tant contraversa vers els nous invents lucratius.
Una altra cosa que observaba era que sovint una persona volia ser superior o dominar a l’altre, el fet de voler estar per sobre dels demés com si fos una mena de competició d’estatus social, crec que la vaig deixar de forma inacabada expressament.
Aquesta cara que ara mostrem, un dia va caure d’on estava penjada i es va mig trencar. Dubto si la vaig copiar d’un model perquè considero que està força ben feta però, el professor volia que fossin creatius, no ho se, si que em devia interessar perquè representa quelcom d’innocent de candidesa humana, potser la contrapart d’altres aspectes assenyalats. Quan la figura es va trencar, vaig sentir que a les coses boniques no era rar que els succeís aquest fet, inclosses les persones.
Finalment presentem a la dona gestant que hem esmentat, aquesta peça em va sortir amb el cap més petit del compte però, el professor va dir que estava bé, perquè feia ressaltar més el seu estat de gestació.
