Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
Son molts els bisbalencs que tenen a casa seva alguna fotografia feta per S. Saglieto, era una persona força peculiar que tothom recorda, motiu pel que vàrem intentar reconstruir part de la seva biografia i donar-la a conèixer.
La crònica va ser publicada a la Revista Baix Empordà,número. 32 , Any VIII del març de l´any 2011 amb el títol: Domenico Salvo Saglietto, àlies ‘Lux’, més de quranta anys fent de retratista a la Bisbla d’Empordà. Per llegir-lo clicar a : domenico-salvo
Desprès de haver estat publicat l´article, em va arribar a mans aquest retall de diari que tot seguit presentem, sense però que hi consti la data. Possiblement sigui del mes de setembre o octubre de l´any 1968, perquè parla de la seva mort.
Publicació al diari "Los Sitios", data 5- 10- 1968
Rosa M. Masana, publicat a Totbisbal el dia 30-4-2009
Bisbalenc polifacètic i autodidacte que tot el que es proposava fer , encara que no ho hagués fet mai, ho aconseguia. Quan parlem amb la seva muller Teresa Valls, veiem que el va saber comprendre molt bé i potser per aixó, també, l’ Albert va aconseguir ser tant creatiu.
Sovint succeeix que després d’haver publicat un article ens assabentem de més fets relacionats amb el tema, i així ha passat amb l’Albert Roldós. Robert Vilà Farreny ens parla de l’Albert anomenant-lo Betus, hipocorístic d’Albertus, i comenta que s’ocupava de fer les tramoies del teatre, o sigui els decorats, els efectes sonors i els especials. Quant a efectes singulars n’esmenta un de molt original que emprava per representar algunes escenes dels Pastorets. Utilitzava un pot connectat a un tub llarg d’aram i a dins hi posava pega grega picada i una espelma encesa. Des de darrere de l’escenari bufava per la part distal del tub i en sortia una fogonada de flames espectacular. D’aquest mecanisme en deien les pipes.
Marc Vilà, el fill d’en Robert, explica després que en Betus els va ensenyar la tècnica de fer les pipes, es van disposar a fer-ne un parell per a la coreografia dels Pastorets i just en el moment que estaven remenant els estris va entrar al teatre un parell de guardes municipals de la Bisbal. En veure el que estaven fent van quedar paralitzats i, blancs de l’espant, van dir-los que s’havien pensat que estaven fabricant una bomba casolana en estat molt avançat.
Joan Rasós i la seva muller Núria Lloberes un dia mentre conversàvem va sortir pel mig l’Albert i van dir que a en Betus també li deien el Maestro i que entre ell, Joan Coromines, conegut per Koro, i Narcís Martinell n’havien fet de l’alçada d’un campanar. També van explicar que s’havia construït un zoòtrop.[i] Jordi Frigola i Sefa Ponsatí corroboren aquesta creació i també que s’havia fet un foliscopi.
Betus, futbolista
Pere Plaja Girona ens lliura unes imatges d’en Betus que considera que van ser fetes entre els anys 1945 i 1947, al camp de futbol dels Capellans, on s’hi poden veure dotze futbolistes que formaven l’equip del Frente de Juventudes.
Al dors de la fotografia hi ha els noms dels jugadors. D’esquerra a dreta començant per dalt hi veiem Joan Pi, Joan Cabruja, Pere Plaja, Josep Vidal, Francesc Campillo, Narcís Ponsatí i Josep Ros; a baix, Miquel Colls, Gabriel Janoher, Jordi Mercader, Cinto Masgrau i Albert Roldós.
Pere Plaja ens comenta que en Betus sempre jugava amb borseguins, espardenyes de roba que arribaven fins al turmell, perquè deia que d’aquesta manera dominava millor la pilota. El motiu de Maestro em comenta que li va venir perquè la forma de moure la pilota els recordava la del futbolista Escolà, del Futbol Club Barcelona, a qui també apel·laven el Maestro. En Plaja destaca d’ell el fet que tenia un tarannà de persona elegant i amb personalitat.
[i] Zoòtrop és un aparell que consisteix en un cilindre giratori previst d’ascletes que en fer-lo girar es van projectant figures sovint d’animals i es veuen en moviment. El foliscopi disposa d’un mecanisme semblant.
D'esquerra a dreta, els contractistes d'obres Josep Arnau, 'Tarzan', (?) i Ramón Pagés. (Foto cedida per Lola Figueres)
Mentre estava en el procés d’esbrinar quins havien estat els paletes que van construir la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa, amb l’objectiu que pogués formar part del llibre Guinness de rècords mundials, vaig interessar-me també pels altres paletes que des de l’any 1899 estaven construint a Terrassa. Posats a fer, també vaig prendre nota dels arquitectes (1877-1960) i de tres aparelladors, informació obtinguda de la matrícula industrial i de comerç.[i] La recerca d’aquestes dades es va poder realitzar amb relativa facilitat, gràcies al valuós ajut prestat per Maria del Carme Cabo Téllez (epd), que prenia nota dels professionals que anàvem localitzant en el registre.
Com que el tema està relacionat amb la xemeneia Almirall, s’ha considerat incloure dues taules on consten les xemeneies industrials terrassenques. A la primera hi ha les deu xemeneies de les quals sabem l’alçària, però no qui les va edificar ni tampoc l’any. A la segona taula hi ha les 14 xemeneies de les quals sabem l’alçària, any de construcció i, d’algunes, el constructor. Actualment totes aquestes estructures que s’han preservat estan incloses dins el patrimoni arquitectònic de la ciutat.
Citem només el primer any en què trobem registrats els professionals, mestres d’obres i arquitectes en una franja de temps que va del 1877 al 1958. Durant aquest temps alguns s’incorporen de nou i d’altres es donen de baixa. Cal comentar que els registres mercantils no sempre han mantingut una continuïtat cronològica en la inscripció; per aquest motiu, les dades que presentem s’han de considerar orientatives.
Mestres d’obres (1899-1958)
Des del any 1899 fins al 1907 trobem Vicenç Aymerich Gilabertó, Pere Noguera Vacarises, Pelegrí Matalonga Payeras, Carreras Salvatella, Pere Almirall Ballbé, Bartolomeu Borrell Carreras, Domingo Casasayas Orriols, Josep Duran Julià, Josep Salvatella i Fills.
Estris usats pels mestres d'obres
De l’any 1915 al 1927 trobem Josep Salvatella (1915), l’any 1924, tot que no l’hem trobat registrat sabem que treballava a Terrassa el contractista anomenat Renom, conegut perquè va construir el temple evangèlic del carrer Galvani. Joan Rufat Vilàs el trobem inscrit l’any 1927 i després d’ell hi ha una manca de inscripcions fins a l’any 1940. Hi ha una referència de l’any 1938 que ens mostra com els constructors estaven organitzats, malgrat l’interval de la Guerra Civil Espanyola 1936-1939. La cita deia: Ram de la construcció (secció paletes) seu situada al carrer Puignovell núm. 36.
L’any 1940 hi trobem Jaime Mora Díaz, Pere Ferrer Martorell, Francisco Casasayas Dusso, Faustino Salva Dalmau, Tomàs Sabaté Font, Antoni Piqué Puig, Josep Domenech Sánchez, Francisco Duarri Junyent, Jaume Comerma Marinel·lo, Gregorio Sanz Allueva, Josep Carreras Vivó, Esteban Moliné Calmet, Ferran i Pagès, Joan Llach Feliu, Enric Valls Pi, Pere Teixidó Rius, Manuel Peñarroya Bordas, Pablo Gorina Gabarró, Francisco Florensa Caballé, Juan Pons Puig, Francisco Mampel Mampel, Pere Llobet Mateu, Josep Quera Pagès, Jaume Teixidó Massoni, Amadeu Arnau Duaigües, Meliton Montserrat Turón, Francesc Gispert Vilaplana, Francesc Carreras Suana, Enric Domenech Matas, Pere Borrull Griñó, Salvador Casamada Samaranch, Joan Badia Sanllehí, Antonio Veiga Falguera, Paulino Campà Borràs, Jacinto Soler Puig, Jaume Masdeu Barceló, Juan Salvatella, Josep Calabuy Hernández, Josep Vinyals Tarrats, Pablo Sabanés Roca, Vicente Adell Querol, Vicente Segura Balaguer, Josep Llopart Sagalas, Domingo Esteve Boada, Ramón Vila Culell i també Cementos y Construcciones.
L’any 1943: Agustín Enreig Sender, Hijo de Juan Pagés, Juan Rufat Pagés, Joan Rufat Vilàs, Francisco Pi Orús, Joan Llach Feliu, Enric Valls Pi.
L’any 1946: Miguel Villanueva Villanueva.
L’any 1949: Josep Sitges Clotet, Ernesto Noel Cortés, Francisco Compte Mestres, Emilio Agustí Mol·lieres, Francisco Mesalles Camí, José Gascón Bardagí.
L’any 1950: Ramón Grau Estany.
L’any 1951: Joaquim Campa Viñas, Rafael Petit Blanch.
L’any 1952: Joan Mora Raspall, Evaristo Capdevila, Joan Pons Puig i Jaume Quera Claparols.
L’any 1955: Saturnino Casamajor Pueyo, Josep Arnau Duaigües (3) i Pere Forns Playà.
Durant aquest període de temps de 80 anys s’ha localitzat trenta arquitectes que presentem tot seguit:
Manuel Joaquín Raspall (1877), Melcior Viñals Muñoz (1878), Lluís Muncunill Parellada (1884), Jeroni Granell (1886), Joaquim Vancells (1888), Domènec Boada Piera (1893), Francesc Folguera Grassi (1891), Joan Trais (1894), Antoni Pascual Carretero (1899), Ignasi Escudé Gibert (1909), Josep M. Coll Bacardí (1910), Alexandre Galí (1910), Llongueras (1910), Guàrdia Catà (1911), Josep Ros Ros (1913), Joan Baca Reixach (1930), Frederic Viñals Paquer (1941), Eduard Baselga (1950), Manuel Baldrich Tibau (1951), Julio Chinchilla (1952), Mariano Moran (1952), Jordi Alsius Masgrau (1955), Josep M. Soteras Maurí (1956), Alexandre Ferrant (1956), Camil Pallàs (1956), Josep M. Prat Marsó (1956), Felip Garcia Escudero (1956), J.A. Balcells (1960), O. Bohigas (1960), J.M. Martorell (1960).
Aparelladors (1950-1957)
Pel que fa als aparelladors hem vist que entre els anys 1950 i 1955 hi havia Lluís Martí Tapiol i Joan Baca Pericot. L’any 1957 hi trobem Manel Adell Segarra.
Per finalitzar només direm que he presentat aquestes dades perquè les continuava guardant, en format apunts, dins d’una carpeta. Lògicament, en un temps potser poc llunyà aquest material hauria desaparegut i per aquest motiu he considerat presentar-les ara que disposem de mitjans digitals, perquè són un reconeixement a les persones que hi ha darrere de tota edificació i perquè tot plegat, edificis i persones, configuren la història de la nostra ciutat.
Ampliació de la llista de mestres d´obres i paletes (1837-1872)
Desprès de consultar la Matricula de contribució industrial de Terrassa, dipositada a (AHCVO) 4 que s´inicia l´any 1831 on només hi consta el nom del contribuent i el seu domicili, però més endavant l´any 1837 també la activitat, he procedit a enregistrar a més de les llevadores, tema de la recerca principal, als mestres d´obres o de cases que anaven sortija a la llista.
D´aquesta manera veiem que entre els anys 1837 al 1872, hi havia els següents professionals:
Mestres de Cases: Desideri Comerma, Jacinto Matalonga , Salvador Bruguera, Joan Comerma, Joan Marcet, Miquel Puig, Domingo Matalonga, Carlos Marsà, Isidro Aliart, Francisco Torrella, Joan Torrella, Joan Noguès, Josep Marcet, Ignasi Perich, Miquel Curet Roure, Mariano Prat, Joan Cañadell, Cosme Puig, Llàtzer Matalonga
Notes
[i] Els registres de la matrícula industrial l’any 1990 estaven dipositats a la biblioteca Soler i Palet.(2) És el numero 10 de les xemeneies.Segons un edicte del 27 de novembre de 1996 publicat al Diari de la Generalitat de Catalunya núm. 2.289 de 4-12-1996, sobre els acords de la Comissió d’Urbanisme de Barcelona relatius al municipi de Terrassa i segons l’expedient 2165/96 es va acordar la modificació puntual del pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic ambiental, fitxa S6 Xemeneia Vapor Badiella de Terrassa. El pla especial va ser promogut per la Caixa d’Estalvis de Terrassa i tramitat per l’Ajuntament. El replanejament urbanístic va promoure que la descatalogació de l’esmentada xemeneia i el seu posterior enderroc. La xemeneia Badiella feia 15 metres d’alt.(3) Josep Arnau feia obres a l’Escola de Cultura Pràctica del carrer Sant Pere de Terrassa o al costat mateix, no ho puc assegurar. Quan sortíem de col·legi teníem un sol objectiu, anar a veure en Tarzan, així l’anomenàvem. Era molt guapo i a més en estar enfilat dalt d’aquella bastida tan alta i movent-se amb desimboltura encara el trobàvem més atractiu. Penso que ell també ens esperava i sempre ens deia alguna cosa. Llavors la satisfacció era màxima. De segur que algunes terressenques vam fer l’Èdip amb ell. Més avall, a la porta del cinema Catalunya també vèiem un noi, per a nosaltres un home, que tenia un floc de cabells blancs naturals a la part del front. Ens el miràvem perquè el trobàvem interessant, però ell mai ens deia res. Ens omplia més en Tarzan.(4) Contribució industrial i de comerç, documents del Arxiu Històric Comarcal del Vallès Occidental (AHCVO) La normativa que regulava aquests tributs va ser modificada l´any 1852 segons el Reial Decret de 20 d´octubre.
Nivell de bombolla d'aigua e Marià Masana (r.m)
El mestre d’obres Josep Arnau en ‘ Tarzan’
Comentar que Josep Arnau va ser el mestre d’obres que va edificar la xemeneia industrial SAPHIL, parlem de xemeneia però les obres també incloïen la edificació dels recintes fabrils. Aquesta peça que tenia la funció de garantir el correcte tiratge de fums de les calderes de vapor havia estat dissenyada per l’arquitecte Joan Baca Reixach i de la responsabilitat de la seva edificació va anar a càrrec de Josep Arnau i els seus treballadors.
Recentment, el juny del any 2020, he localitzat dues imatges del dia que vaig anar a parlar amb en Josep Arnau en ‘Tarzan’, a casa seva al carrer Santiago Rusinyol, 19 perquè m’expliques alguns aspectes tècnics envers la construcció de les xemeneies industrials . També vaig fer-li una fotografia que ara, per recordar-lo, he considerat adient posar-la a aquesta pàgina junt amb la xemeneia. Esta feta l’any 1994 a casa seva.
Terrassa i la xemeneia Almirall, feta per Antonio M. Fernández
També adjuntem una col·lecció de dibuixos fets per Ramon Pagés en format vídeo, ens van ser cedides fotocòpies d’aquesta col·lecció per la seva senyora Dolors Figueres i pensem que poden ser d’interés també, per observar la formació en dibuix que tenien els mestres d’obres. ramon-pagesdibuixos-2 . I una aquarel·la de Terrassa amb la xemeneia Almirall recentement feta pel terrassenc Antonio Manuel Fernández , abril de l’any 2021.
Després d’uns anys de tocar la guitarra i agafar un bon grapat de cançons pròpies fetes durant molt temps, en Martí Ruiz va decidir gravar a finals de 2010 un petit treball de nou temes anomenat Vitals. Hi va participar el baixista Adrià Smilges. Un temps més tard, i després d’alguna actuació, els dos van decidir que s’havia de reforçar la musicalitat del grup, i es van acabar embolicant al grup l’Oriol Garcia a la bateria i l’Esteve Casas com a guitarra solista. Un any i mig després, amb una maqueta de vuit temes enregistrada aBCN-Arts, i unes quantes actuacions potents en el seu historial, els Martinny’s segueixen desenvolupant el seu estil.
Maite Bravo Rodríguez es llicenciada en Llengua i literatura castellana (Filologia Hispànica). El mes d’abril d’aquest any va guanyar juntament amb Miguel Fernández Fuertes, il·lustrador i dibuixant, el XIV Premi de literatura infantil il·lustrada Tombatossals que atorga l’Ajuntament de Castelló de la Plana, per un conte infantil il·lustrat intitulat “Pequeño”.
