Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Tere Vara Téllez. En recuerdo de su honor,coraje y forma de ser.

El artículo ha estado covertido en formato PDF que se puede leer  en: Tere VaraTéllez.  San Vicente del Palacio – Valladolid- pdf

De izquierda a derecha, Cristina Sais, Carmen Cabo, Rosa M. Masana y Tere Vara sentada
De izquierda a derecha, Cristina Sais, Carmen Cabo, Rosa M. Masana y Tere Vara sentada

 Des de hacia treze años que tenia guardada una revista de nombre La voz del aula  número 68 de primavera del año 2007  donde  havia un artículo escrito por Soledad Minayo, amiga de Tere,  títulado :   Homenaje póstumo a Teresa vara Téllez . En estos momentos he considerado oportuno adjuntar el articulo en formato PDF en esta pàgina porque nos da a conocer otros aspectos de la vida de Teresa a la que siempre esta presente en nuestros recuerdos.

Para leerlo clicar a: teresa-vara-articulo-de-s-minayo

Fragmento de la portada de la revista
Fragmento de la portada de la revista

 

L´ablació genital femenina

Rosa M. Masana Ribas.

Article publicat a la revista Pols a Pols núm. 25, any IX, juny 2001.Col·legi Oficial de Diplomats en Infermeria de Girona. (actualment amb algunes correccions). De segur,  que desprès d´haver transcorregut 14 anys des de la seva publicació, seria necessari fer una actualització del tema.

La paraula ablació és més pròpia d’actes quirúrgics realitzats amb l’ànim de fer un bé a la persona, per aquest mo­tiu la majoria d’articles consultats parlen de mutilació en referir-se a la pràctica de la clitoridectomia i de la infibulació, o sigui la extirpació dels òrgans sexuals externs femenins. Per aquest motiu emprarem el qualificatiu mutilació que transmet amb més contundència l’impacte que experimenta una cultura com la nostra, quan ens assabentem que al món hi ha 200.000.000 de dones infibulades.
Presentaré per el nostra coneixement una breu descripció de les diverses tècniques que s´ apliquen a la actualitat, que poden servir també obrir un debat sobre el tema. Darrerament el servei sanitari on treballo d´infermera, una família centreafricana ens va preguntar que havien de fer perquè la seva filla de sis anys se li practiques la ablació. Evidentment li vàrem respondre amb una negativa, però aquesta evidència en va alertar.

Tipus de mutilacions.

D’acord amb l’estructura orgànica extirpada, l´Organització Mundial de la Salut (OMS), reco­neix quatre formes de mutila­cions.
Tipus I, consisteix en la remoció de la caputxa i punta del clítoris. És la menys agressiva però també la menys emprada.
Tipus II. Implica l’escissió completa del clítoris i l´aplicació de substàncies adhesives tipus clara d’ou i herbes per afavorir la cicatrització i prevenir l’he­morràgia.
Tipus III. Aquesta pràctica és de component més mutilant que consisteix en l’extirpació del clí­toris i llavis menors.
Tipus IV. També anomenada circumcisió faraònica o infibulació. Aquí la mutilació d’estructures genitals és màxima , perquè a més extirpar els òrgans abans esmen­tats, tallen també la part interna dels llavis majors. Es preservant petites parts de teixit que desprès es suturen, deixant només un orifici d’un centímetre aproximadament per a la sortida d’orina i de sang menstrual. (Es­quema núm. 2).

Dibuix (r. m.)
Dibuix (r. m.)

Complicacions derivades d´aquesta pràctica

Immediates
- Hemorràgia. Aquesta zona genital està molt vascularitzada , la irriguen per l’artèria pudenta interna amb les seves ramificacions, la vulva vaginal, la uretral, la perineal i les clitorídies dorsal i profunda.
En ocasions, segons s´ha vist documentat, la dona que procedeix a la mutilació és d’edat avançada i es diu que sovint te poc camp de visió, fet que pot incrementar el risc de complicacions hemorràgiques. Es considera que un percentatge de nenes moren perquè els pares espe­ren massa temps perquè pari la hemorràgia.
- Xoc dolorós. Es considera que el temps que es tarda en realitzar les exèresis de les estructures genitals i sense anestèsia , dura entre 15 a 20 minuts i, la zona a més de vascularitzada esta molt innervada per nervis especialment sensitius, motiu pel que en ocasions la nena pot entrar en xoc a causa del dolor.
- Xoc psicològic. Segons ens explica W. Dirie en el seu llibre ‘Flor del desier­to’, (3) després d´haver-li practicat l’ablació li van embolicar les cames juntes perquè no sagnés i la varen deixar 40 dies en una cabana apartada de la casa paterna.
- Disúria. Mentre les ferides resten obertes, l’acte d’orinar es dolorós: ‘crema’, segons expliquen algunes dones mutila­des. Per aquest motiu s’aguanten tant com poden de buidar la bufeta de la orina.
Hores i dies posteriors
Una vegada superat el primer risc de xoc dolorós i hemorràgic, poden aparèi­xer complicacions de tipus infecciós com:
Infeccions locals o sistèmiques. Per exemple el tètanus, perquè sovint hem ‘vist fotografies de nenes mutilades as­segudes directament a terra sense cap tipus de protecció. (9)
SIDA i/o hepatitis B. Com a pràctica habitual s’utilitzen els mateixos instruments sense esterilitzar, per a les diverses nenes. Hi ha algun país on aquesta pràctica de la mutilació ha estat assumida per la sanitat privada o l´ estatal, fet que ha evitat les morts per complicacions a curt termini, però a la vegada impulsa i tolera que es segueixi esguerrant a les dones.
A més llarg termini
Segons un estudi fet per la infermera Margaret Brady, la dona mutilada pot tenir, al llarg de la seva vida, un ventall de complicacions físiques com:
• Amenorrea. En el supòsit que a una dona se li hagi fet una infibulació deixant només un petit orifici per la sortida de la orina i sang menstrual, és molt probable que tingui regles doloroses amb retenció parcial de fluids i possibles infeccions.
• Dificultat d’orinar. La dona infibulada, ha d’orinar gota a gota, i per tant necessita més temps que pot ser fins a uns 15 minuts, fet que potencia que la dona eviti beure líquids i, a més si per algun motiu de salut se li ha de practicar un sondatge vesical, la infermera haurà de fer un treball molt laboriós per descobrir el conducte urinari.
• Dificultat d’exploració de la pelvis. Els exàmens ginecològics són dolorosos fins i tot emprant un espèculum pediàtric o exploració manual.
• Disparèunia. Dolors durant les relacions sexuals, fet que condiciona que la dona intenti evitar-les.
• Durant el part. Les zones genitals seccionades, presenten cicatrius queloides i freqüentment quists dèrmics que ocasionen la pèrdua de l’elasticitat natural necessària per a una correcta dilatació dels teixits en moment del part. Aquest factor pot comportar una dificultat afegida al part.
• Durant el postpart. Si la partera no se l’ha posat una sonda uretral, és necessari portar un control exhaustiu sobre la ingesta de líquids i la diüresi, perquè una bufeta plena pot desplaçar cap amunt i a un costat la matriu, retardant les contraccions uterines i l’efecte hemostàtic. L’expulsió dels loquis i coàguls pot ser més dificultosa i es pot incrementar el percentatge d’infeccions postpart.

Països on es practica

Segons un estudi que el Moviment pels Drets de les Minories ha realitzat sobre la mu­tilació genital femenina, coneixem el grau d’ aplicació que aquesta pràctica té en alguns dels països africans. (6)
Observant el mapa que adjuntem i els percentatges, observem en algunes na­cions sud-africanes la mutilació és poc freqüent, però a Somàlia i a Djibouti, -si no ha va­riat la tendència des de la publicació del treball esmentat-, la mutilació s’aplica al 100 % de les nenes.
En el nostre àmbit de viles gironines predominen els natius gambians amb un costum tradicional del 60 % de ne­nes operades al seu país. És conegut que en ocasions s’ha aprofitat un viatge de vacances per sotmetre a les nenes a la ablació.
El ministre de sanitat de Egipte l’any 1956 va decretar que aquesta practica fos realitzada per metges i llevadores, aquestes darreres anomenades ‘Dava’, en llen­guatge natiu. Tot hi la polèmica sobre aquest tema un decret del 29/10/1994, potser amb algunes modificacions, es continuava regulant que la mutilació havia de ser medicalitzada.
A Somàlia la tècnica la realitza per una dona gran del poble anomenada ‘Gedda’, a Nigèria per barbers i a Mali i Senegal per dones de la casta dels ferrers.
Penso que és interessant conèixer aquesta realitat, perquè com a pro­fessionals de la salut, podem lliurar con­sells i persuadir els pares, en el supòsit d’assabentar-nos, que es desdiguin de realitzar aquesta pràctica a la seva fi­lia. Com hem vist les complicacions són múltiples.
Darrerament se’ns ha informat que exis­teixen a dues viles gironines experts en clitoridectomies. Desconec si practi­quen també la infibulació; si és així, la realitat pot superar la narrativa.

Percentatges de nenes in­tervingudes segons països

Paisos on es practica la mutilació (esquema r.m.)
Paisos on es practica la mutilació (esquema r.m.)

100% (1) Somàlia, (2) Djibouti i (3) Etiòpia.
90 % (4) Eritrea, Mali (5) Sudan i ( 6) Sierra Leone.
70% (7) Burkina Faso, (fa poc que ha deixa de practicar-se), (8) Gàmbia.
60% (9) Costa d’Ivori, (10) Kenya (11) Senegal i (12) Egipte .
50% (13) Guinea ,(14) Guinea Bissau i (15) Nigèria.
25% (16) Mauritània, (17) República Centrafricana, ( 18 ) Níger, (19) Txad ,(20 % 20 Benín
20% (20) Benín i (21) Togo.
10% (22) Tanzània i (23) Uganda.
>5% (24) Zaire.
Àfrica Sub-sahariana i països industrialitzats el percentatge es desconegut.

Edat, l’edat és variable segons la zona. En alguns llocs va des d’alguns dies de vida fins als 7 anys o bé durant l´ adolescència com a ritus d’iniciació. Això ens fa veure l’arrelament cultural que porta implícit aquest costum que no entenem.
En alguns llocs es practica abans del matrimoni i les mares potencien que la filla sigui mutilada perquè així consideren que és més casadora, d’altra manera el futur marit la pot repudiar per no ser prou pura o per tenir, al seu entendre, un òrgan semblant al seu i que fins i tot, pensen, pot créixer. Aquesta idea, però, se l’apliquen a ells mateixos en considerar que la pell del prepuci forma part de reminiscència femenines i per aquest fet es practi­quen també la circumcisió.
Alguns estudiosos esmenten que cada vegada més s’imposa l’ablació a nenes de poca edat, perquè es dóna el cas que algunes, en saber que seran mutilades, marxen de casa.

Valoració.

Aquesta pràctica la con­sidero evidentment una mutilació i una agressió als drets de la persona, en a­quest cas de la dona. Les agressions van sovint dirigides al sexe femení, te­nim per exemple les dones girafa, a qui, si mai retiren els cercles del coll, poden morir desnucades, o bé algunes japone­ses a les quals emboliquen els peus perquè no creixin, per d’aquesta ma­nera aconseguir un caminar peculiar, atractiu per als homes. Sobre aquest punt he de dir també que la dona infibu­lada adquireix, segons diuen, un cami­nar determinat que l’home detecta i que la fa més desitjable físicament.
Per equiparar cultures hi ha qui ha vol­gut ressaltar el fet que la dona europea i americana es calça amb sabates de taló alt, malgrat que això sigui desfavorable per a la mecànica corporal, prevalent per sobre d’això aconseguir una estèti­ca exclusivament femenina. (8)
També s’ha parlat del cinturó de caste­dat emprat a l’Edat Mitjana durant els llargs viatges del marit, com a un model repressor de la cultura occidental. Però, al marge d’aquests punts de vista, el cert és que cada vegada més la pobla­ció en general veu aquesta pràctica com un fet no acceptable. L’enunciat d’un article titulat ‘Renunciar a las prác­ticas nocivas, no a la cultura’ (9), em­marcat dins una reflexió juvenil, que ens indi­ca, al meu entendre, la direcció del debat.
Nosaltres, com a professionals d’infer­meria, coneixedors de molts aspectes del ser humà, sanitaris o no, penso que podem fer una bona tasca en persuadir respectuosament de l’abandó d’aques­ta pràctica mutilant als pares decidits a dur-la a terme.
Organismes com l’OMS, la UNESCO i UNICEF han manifestat el seu desa­cord, però les qui podran aconseguir realment un canvi de mentalitat seran les mateixes dones infibulades que no volen que les seves filles passin per on van passar elles.
El dia 18 de novembre del 2000, el canal 2 de TV va emetre un reportatge sobre el tema on apareixia un grup de dones i també homes anomenat Gamcotrap, que treballa des de la seva pròpia cultura, per eradicar aquest costum tant perjudicial per a la salut de les nenes i dones.

Bibliografia consultada

(1) Casi nada Índice núm. 6 (1996) Armputaciones. http://usuarios.iponet.es? jberrnejo?06mputa.htm.
(2) DIANA RESNICOFF. Horrores que ún persisten. http:www.geocities.com /HotSprings/Villal3800/bibliohorrores.htm.
(3) WARIS DIRIE. (L’any 1997 l’ONU la anomenà ambaixadora especial per a campanya contra la mutilació). Flor del desierto. Círculo de lectores, 1992
(4) KlM MANRESA. El día que Kadi perdió parte de su vida. Edit. Blume i col·lecció de fotografies del mateix autor exposades al Museu de Terol. Foto Press 99, març del 2000.
(5) MARGARET BRADY, RN, FNPC, MSN. Mutilación de los genítales. Revista Nursing 99, Febrero
(6) Informe Fran P. Hosken del dossi Mutilació genital femenina: propostes per al canvi ,Moviment pels Drets de les Minories (MRG). Seu central Regne Unit, 5a publicació revisada el 1994.
(7) Acción Mujeres 8.1 Marzo 1995. Igualdad a Egipto: Esfuerzos gobernamentales para medicalizar la mutilación genital femenina (MGF). http://www.equalitynow.org/actionsp81.html.
(8) MERCEDES MASDEU PUCHE. Ablación del clítoris. http://abedul.pntic.mec.es/colaborativos/mujer/bz299.htm.
(9) Reflexión Juvenil. Passsages Newsletter/Spanish. Renunciar a las prácticas nocivas, no a la cultura. file://C:/Mis documentos/temes diferents/ Ablació.htrr
 
En el moment de adjuntar aquesta article a la web, febrer del 2015, he  considerat adient incloure una cita bibliografia  per  la excel·lent informació  que ens aporta . Treball realitzat  per tres llevadores del Parc Taulí de Sabadell -Barcelona-
Maritxell Casajoana , Elisabeth Caravaca i Mª Isabel Madrigal. Una visión global de la mutilación genital femenina. Revista Matronas, any  2012. Biblioteca de la Universitat d´Infermeria de Girona.
 
També podem consultar la Viquipedia  amb el títol Clitoridectomia on ens dona  dades recollides per UNICEF el novembre de 2014  referent als  28 paisos africans que es practica l’ablació a les nenes de cero a  14 anys.
 

Salvo Saglietto, àlias ‘Lux’ (1892-1968)

Salvo Saglietti
Salvo Saglietti

Més de quaranta anys fent de fotògraf a la Bisbal

d´Empordà.

Logo d´en "Lux"
Logo d´en "Lux"

Son molts els bisbalencs que tenen a casa seva alguna fotografia feta per S. Saglieto, era una persona força peculiar que tothom recorda, motiu pel que vàrem intentar reconstruir part de la seva biografia i donar-la a conèixer.

La crònica va ser publicada a la  Revista Baix Empordà,número. 32 , Any VIII del març de l´any 2011  amb el títol: Domenico Salvo Saglietto, àlies ‘Lux’, més de quranta anys fent de retratista a la Bisbla d’Empordà. Per llegir-lo clicar a : domenico-salvo

 

 

Desprès de haver  estat publicat l´article, em va arribar a mans aquest retall de diari que tot seguit presentem,  sense però  que hi consti la data. Possiblement sigui del mes de setembre o octubre de l´any 1968, perquè parla de la seva mort.

Publicació al diari "Los Sitios", data 5- 10- 1968
Publicació al diari "Los Sitios", data 5- 10- 1968

Mestres d’obres i xemeneies industrials terrassenques (1899-1958)

D'esquerra a dreta, els contractistes d'obres Josep Arnau, 'Tarzan', (?) i Ramón Pagés. (Foto cedida per Lola Figueres)
D'esquerra a dreta, els contractistes d'obres Josep Arnau, 'Tarzan', (?) i Ramón Pagés. (Foto cedida per Lola Figueres)

Mentre estava en el procés d’esbrinar quins havien estat els paletes que van construir la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa, amb l’objectiu que pogués formar part del llibre Guinness de rècords mundials, vaig interessar-me també pels altres paletes que des de l’any 1899 estaven construint a Terrassa. Posats a fer, també vaig prendre nota dels arquitectes (1877-1960) i de tres aparelladors, informació obtinguda de la matrícula industrial i de comerç.[i] La recerca d’aquestes dades es va poder realitzar amb relativa facilitat, gràcies al valuós ajut prestat per Maria del Carme Cabo Téllez (epd), que prenia nota dels professionals que anàvem localitzant en el registre.

Com que el tema està relacionat amb la xemeneia Almirall, s’ha considerat incloure dues taules on consten les xemeneies industrials terrassenques. A la primera hi ha les deu xemeneies de les quals sabem l’alçària, però no qui les va edificar ni tampoc l’any. A la segona taula hi ha les 14 xemeneies de les quals sabem l’alçària, any de construcció i, d’algunes, el constructor. Actualment totes aquestes estructures que s’han preservat estan incloses dins el patrimoni arquitectònic de la ciutat.

Citem només el primer any en què trobem registrats els professionals, mestres d’obres i arquitectes en una franja de temps que va del 1877 al 1958. Durant aquest temps alguns s’incorporen de nou i d’altres es donen de baixa. Cal comentar que els registres mercantils no sempre han mantingut una continuïtat cronològica en la inscripció; per aquest motiu, les dades que presentem s’han de considerar orientatives.

 

Mestres d’obres (1899-1958)

Des del any 1899 fins al 1907 trobem Vicenç Aymerich Gilabertó, Pere Noguera Vacarises, Pelegrí Matalonga Payeras, Carreras Salvatella, Pere Almirall Ballbé, Bartolomeu Borrell Carreras, Domingo Casasayas Orriols, Josep Duran Julià, Josep Salvatella i Fills.

Estris usats pels mestres d'obres
Estris usats pels mestres d'obres

De l’any 1915 al 1927 trobem Josep Salvatella (1915), l’any 1924, tot que no l’hem trobat registrat sabem que treballava a Terrassa el contractista anomenat Renom,  conegut perquè va construir el temple evangèlic del carrer Galvani. Joan Rufat Vilàs el trobem inscrit l’any 1927 i després d’ell hi ha una manca de inscripcions fins a l’any 1940. Hi ha una referència de l’any 1938 que ens mostra com els constructors estaven organitzats, malgrat l’interval de la Guerra Civil Espanyola 1936-1939. La cita deia:  Ram de la construcció (secció paletes) seu situada al carrer Puignovell núm. 36.

L’any 1940 hi trobem Jaime Mora Díaz, Pere Ferrer Martorell, Francisco Casasayas Dusso, Faustino Salva Dalmau, Tomàs Sabaté Font, Antoni Piqué Puig, Josep Domenech Sánchez, Francisco Duarri Junyent, Jaume Comerma Marinel·lo, Gregorio Sanz Allueva, Josep Carreras Vivó, Esteban Moliné Calmet, Ferran i Pagès, Joan Llach Feliu, Enric Valls Pi, Pere Teixidó Rius, Manuel Peñarroya Bordas, Pablo Gorina Gabarró, Francisco Florensa Caballé, Juan Pons Puig, Francisco Mampel Mampel, Pere Llobet Mateu, Josep Quera Pagès, Jaume Teixidó Massoni, Amadeu Arnau Duaigües, Meliton Montserrat Turón, Francesc Gispert Vilaplana, Francesc Carreras Suana, Enric Domenech Matas, Pere Borrull Griñó, Salvador Casamada Samaranch, Joan Badia Sanllehí, Antonio Veiga Falguera, Paulino Campà Borràs, Jacinto Soler Puig, Jaume Masdeu Barceló, Juan Salvatella, Josep Calabuy Hernández, Josep Vinyals Tarrats, Pablo Sabanés Roca, Vicente Adell Querol, Vicente Segura Balaguer, Josep Llopart Sagalas, Domingo Esteve Boada, Ramón Vila Culell i també Cementos y Construcciones.

L’any 1943: Agustín Enreig Sender, Hijo de Juan Pagés, Juan Rufat Pagés, Joan Rufat Vilàs, Francisco Pi Orús, Joan Llach Feliu, Enric Valls Pi.

L’any 1946: Miguel Villanueva Villanueva.

L’any 1949: Josep Sitges Clotet, Ernesto Noel Cortés, Francisco Compte Mestres, Emilio Agustí Mol·lieres, Francisco Mesalles Camí, José Gascón Bardagí.

L’any 1950: Ramón Grau Estany.

L’any 1951: Joaquim Campa Viñas, Rafael Petit Blanch.

L’any 1952: Joan Mora Raspall, Evaristo Capdevila, Joan Pons Puig i Jaume Quera Claparols.

L’any 1955: Saturnino Casamajor Pueyo, Josep Arnau Duaigües (3) i Pere Forns Playà.

L’any 1958: Jaume Almirall Rubio, Ismael Freixes Montserrat i Alfons Jordà Montaña.

Arquitectes (1877-1957)

Durant aquest període de temps de 80 anys s’ha localitzat trenta arquitectes que presentem tot seguit:

Manuel Joaquín Raspall  (1877), Melcior Viñals Muñoz (1878), Lluís Muncunill Parellada (1884), Jeroni Granell  (1886), Joaquim Vancells (1888), Domènec Boada Piera (1893), Francesc Folguera Grassi (1891), Joan Trais (1894), Antoni Pascual Carretero  (1899), Ignasi Escudé Gibert (1909), Josep M. Coll Bacardí (1910), Alexandre Galí (1910),  Llongueras (1910), Guàrdia Catà  (1911), Josep Ros Ros (1913), Joan Baca Reixach  (1930), Frederic Viñals Paquer (1941), Eduard Baselga (1950), Manuel Baldrich Tibau (1951), Julio Chinchilla (1952), Mariano Moran (1952), Jordi Alsius Masgrau (1955), Josep M. Soteras Maurí (1956), Alexandre Ferrant (1956), Camil Pallàs (1956), Josep M. Prat Marsó (1956), Felip Garcia Escudero  (1956), J.A. Balcells (1960), O. Bohigas (1960), J.M. Martorell (1960).

Aparelladors (1950-1957)

Pel que fa als aparelladors hem vist que entre els anys 1950 i 1955 hi havia Lluís Martí Tapiol i Joan Baca Pericot. L’any 1957 hi trobem Manel Adell Segarra.

Per finalitzar només direm que he presentat aquestes dades perquè les continuava  guardant, en format apunts, dins d’una carpeta. Lògicament, en un temps potser poc llunyà aquest material hauria desaparegut i per aquest motiu he considerat presentar-les ara que disposem de mitjans digitals, perquè són un reconeixement a les persones que hi ha darrere de tota edificació i perquè tot plegat, edificis i persones, configuren la història de la nostra ciutat.

Ampliació de la llista de mestres d´obres i paletes (1837-1872)

Desprès de consultar la Matricula de contribució industrial de Terrassa, dipositada a (AHCVO) 4 que s´inicia l´any 1831 on només hi consta el nom del contribuent i el seu domicili, però més endavant l´any 1837 també la activitat, he procedit a enregistrar a més de les llevadores, tema de la recerca principal, als mestres d´obres o de cases que  anaven sortija a la llista.

D´aquesta manera veiem que entre els anys 1837 al 1872, hi havia els següents professionals:

Mestres de Cases: Desideri Comerma, Jacinto Matalonga , Salvador Bruguera, Joan Comerma, Joan Marcet, Miquel Puig, Domingo Matalonga, Carlos Marsà, Isidro Aliart, Francisco Torrella, Joan Torrella, Joan Noguès, Josep Marcet, Ignasi Perich, Miquel Curet Roure, Mariano Prat, Joan Cañadell, Cosme Puig, Llàtzer Matalonga

Notes


[i] Els registres de la matrícula industrial l’any 1990 estaven dipositats a la biblioteca Soler i Palet.(2) És el numero 10 de les xemeneies. Segons un edicte del 27 de novembre de 1996  publicat al Diari de la Generalitat de Catalunya núm. 2.289 de 4-12-1996, sobre els acords de la Comissió d’Urbanisme de Barcelona relatius al municipi de Terrassa i segons l’expedient 2165/96 es va acordar la modificació puntual del pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic ambiental, fitxa S6 Xemeneia Vapor Badiella de Terrassa.  El pla especial  va ser promogut per la Caixa d’Estalvis de Terrassa i tramitat per l’Ajuntament. El replanejament urbanístic va promoure que la descatalogació de l’esmentada xemeneia i el seu posterior enderroc. La xemeneia Badiella feia 15 metres d’alt.(3) Josep Arnau  feia obres a l’Escola de Cultura Pràctica del carrer Sant Pere de Terrassa o al costat mateix, no ho puc assegurar. Quan sortíem de col·legi teníem un sol objectiu, anar a veure en Tarzan, així l’anomenàvem. Era molt guapo i a més en estar enfilat dalt d’aquella bastida tan alta i movent-se amb desimboltura encara el trobàvem més atractiu. Penso que ell també ens esperava i sempre ens deia alguna cosa. Llavors la satisfacció era màxima. De segur que algunes terressenques vam fer l’Èdip amb ell. Més avall, a la porta del cinema Catalunya també vèiem un noi, per a nosaltres un home, que tenia un floc de cabells blancs naturals a la part del front. Ens el miràvem perquè el trobàvem interessant, però ell mai ens deia res. Ens omplia més en Tarzan.(4) Contribució industrial i de comerç, documents del Arxiu Històric Comarcal del Vallès Occidental (AHCVO) La normativa que regulava aquests tributs va ser modificada l´any 1852 segons el Reial Decret de 20 d´octubre.

Nivell de bombolla d'aigua e Marià Masana (r.m)
Nivell de bombolla d'aigua e Marià Masana (r.m)

El mestre d’obres Josep Arnau  en ‘ Tarzan’

Comentar que Josep Arnau va ser el mestre d’obres que va edificar la xemeneia industrial SAPHIL, parlem de xemeneia però les obres també incloïen la edificació dels recintes fabrils. Aquesta peça que tenia la funció de garantir el correcte tiratge de fums de les calderes de vapor havia estat  dissenyada per l’arquitecte Joan Baca Reixach i de la responsabilitat de la seva edificació va anar a  càrrec de  Josep Arnau  i els  seus treballadors.

Recentment, el juny del any 2020, he localitzat dues imatges  del dia que  vaig anar a parlar amb en ‘Tarzan’, perquè  m’expliques alguns aspectes tècnics envers la construcció de  les xemeneies  industrials . També vaig   fer-li  una fotografia  que ara, per recordar-lo,  he considerat adient posar-la a aquesta pàgina junt amb la xemeneia. Esta feta l’any 1994 a casa seva.

Terrassa i la xemeneia Almirall, feta per Antonio M. Fernández
Terrassa i la xemeneia Almirall, feta per Antonio M. Fernández

També adjuntem una col·lecció de dibuixos fets per Ramon Pagés en format vídeo, ens van ser cedides fotocòpies d’aquesta col·lecció per la seva senyora Dolors Figueres i pensem que poden ser d’interés també,  per observar  la formació en dibuix que tenien els mestres d’obres.  ramon-pagesdibuixos-2 .  I una aquarel·la  de  Terrassa amb la xemeneia Almirall recentement  feta  pel terrassenc  Antonio Manuel Fernández , abril de l’any 2021.

 

Xemeneia SAPHIL , 1994
Xemeneia SAPHIL , 1994
Josep Arnau 'Tarzan' 1994
Josep Arnau 'Tarzan' 1994