Portada > 2015

Filo Pla Mas (Mura, 1929 – Terrassa, 2015)

Vaig conèixer la Filo a Mútua de Terrassa més o menys l’any 1965 i ambdues fèiem d’auxiliars de clínica. Respecte a les auxiliars i infermeres que ens havíem incorporat feia poc ella era uns anys més gran que nosaltres.

Tenia un caràcter extravertit i un accentuat sentit de l’humor. No sé com s’ho feia, però sempre que explicava o comentava alguna cosa ho feia amb to humorístic que per força havies de riure. Era un tipus d’humor diguem-ne muranenc, de Mura, poble on va néixer la Filo, que es caracteritzava per ser fresc, directe, oportú i amb una dosi de saviesa pròpia de la vida.

Juntament amb les companyes de feina vàrem fer diverses excursions i la Filo sempre s’hi apuntava i feia que sempre riguéssim pels descosits. La que més recordo va ser una sortida a Núria en què ens vàrem passar tot el trajecte amb el cremallera fins al monestir explicant acudits i rient sense parar. Aquell dia va succeir un fenomen irrepetible perquè els acudits entre tots ens sortien encadenats: uns n’inspiraven d’altres que tothom recordava. En arribar a Núria, de tant riure ens feia mal el diafragma.

He recordat diverses vegades aquella excursió, però avui, ves per on, el dia del seu comiat definitiu d’aquest món, s’ha presentat el record d’aquella sortida amb més força i enfocat nítidament en el fet de riure. Avui que és un dia trist recordo la Filo rient. És magnífic que ens hagi deixat aquest llegat espiritual.

Un ensurt còmic a Núria

Ens vàrem allotjar al monestir i l’endemà vàrem pujar al pic de l’Àguila i vàrem decidir baixar a peu. El camí estava glaçat i cada dos per tres quèiem fins que finalment vaig optar per baixar asseguda. El problema era que el glaç no et permetia frenar amb els peus; allò semblava un tobogan.

Uns metres més avall una senyora caminava amb les cames obertes, suposo que per mantenir millor l’equilibri. En veure que jo baixava embalada, la Filo va cridar “pip, pip!” per avisar la senyora que s’apartés, però no hi va ser a temps: les meves cames van passar entremig de les seves i va caure asseguda a sobre meu. De l’ensurt es va agafar als meus malucs tot clavant-me les seves esmolades ungles. La velocitat de baixada es va incrementar i cada cop es feia més incert quan i on pararíem. Encara sort que en trobar neu tova amb els quatre talons vàrem poder frenar.

La senyora es va incorporar lògicament abans que jo i estava tan enfadada que pensava que arribaria a les mans. Enfadada, deia: “Oh, i a sobre riure-se’n dient pip, pip!” De fet, no sé si jo encara estava enriolada del dia anterior o què, però havia de fer un esforç per mantenir la seriositat, tot i que li demanava disculpes pel fet. Però ella continuava enfadada i no entrava en raons. Amb aquestes que arriba la Filo i en veure-la tan indignada li diu: “Senyora, escolti, no s’enfadi tant, que almenys vostè ha baixat amb el cul sec.”

A l’esquerra, Rosa M. i a la dreta Filo aprenent a esquiar a Núria.

Una broma poc reeixida

El primer o segon dia que la Filo s’havia incorporat a consultes externes de Mútua li van voler gastar una broma. Una infermera sabia com fer-se passar per histèrica i ho feia de manera tan real que semblava talment una pitiàtica.

Dues companyes es varen posar d’acord i una de elles li diu: “Vés a la consulta del doctor Bosch a buscar una bombona buida de gases.” A dins hi havia l’Antònia, que estava asseguda en una cadira i preparada, per quan sentís la porta, fer-se la histèrica. Entra la Filo i l’Antònia comença a fer convulsions mentre lliscava cadira avall fins al terra. Allà va continuar amb els seus esperpents, doblegant en arc la cintura i recorrent el terra en aquesta posició. En veure l’espectacle, la Filo se li acosta i li esclata dues plantofades de campionat, una a cada galta.

L’Antònia va parar de sobte de simular l’atac histèric i es va quedar tan perplexa i desconcertada per la reacció de la Filo que no va saber què fer ni què dir i la seva còmplice tampoc. Que sapiguem, l’Antònia no va tornar a practicar mai més aquest tipus d’arts escèniques.

Ramona Ramoneda

La Ramona era un infermera companya de feina de Mútua i amiga de totes però en especial de la Filo. Podríem escriure una història d’amor entre la Ramona i en Pere, el seu promès, perquè explicaven que s’havien conegut en un hospital militar, ell ferit de guerra i ella administrant-li les cures d’infermeria. En Pere estava convençut que era viu gràcies a la Ramona. La parella es va casar a Eivissa i es van quedar a viure a casa d’ell junt amb la seva mare Antonina.

La Ramona ens tenia dit que anéssim a veure’ls i la Filo i jo un estiu ho vàrem fer. Una vegada a casa seva i com que feia poc que tenia el carnet de conduir vàrem llogar una Genoveva, un model de cotxe militar que durant els anys setanta es va posar de moda a l’illa perquè els llogaven als turistes. Penso que l’Antonina no havia anat mai amb un turisme i menys descapotable i sense portes. Tenia molta por de pujar-hi, però la va perdre al cap de mitja hora de circular per aquells paratges tan bonics.

Un dia vaig agafar un revolt amb una marxa llarga i una mica més i no ho expliquem. La Filo va comentar que en aquell precís moment quan teníem el terraplè a dos passos, la tovallola que portava l’Antonina sobre l’espatlla amb el vent li va tapar tota la cara i no es va assabentar de res. La Filo explicava el fet d’una manera que feia riure.

El Jeep Genoveva matrícula T 6029, amb l’Antonina, la Ramona, la Filo, el Pere i jo.

En una altra ocasió vàrem tornar a fer-los una visita i

l’Antonina ens demostrava cada vegada que ens tenia molt d’afecte. Fins i tot ens va regalar alguns dels seus treballs. A mi en concret em va obsequiar amb un coixí fet per ella emprant retalls de roba, alguns dels quals eren de vestits meus. Encara guardo aquesta obra d’art que ara ja té 48 anys.

La Filo ens va salvar d’una situació compromesa

Un estiu amb el meu cotxe Seat 127 vàrem anar quatre companyes de Mútua a Extremadura coincidint que aquell any feia una calor espantosa. Durant el trajecte vàrem parar a dinar en un restaurant de carretera. El primer que ens deixen sobre la taula va ser una gerra de dos litres de cervesa i amb la set que teníem no vàrem fer escarafalls a beure’ns aquella apreciada beguda tan fresca.

Després d’haver dinat com reines, continuem el viatge fins que veiem que a mà dreta i un tros endins de la carretera hi havia un llac. Sense pensar-nos-ho dues vedades hi anem; no podíem perdre l’oportunitat de gaudir d’aquell oasi. El lloc estava desèrtic i ens llancem a l’aigua amb la roba interior que portàvem, però la Filo va dir que ella preferia no banyar-se.

Al cap d’una estona, sense saber d’on havien sortit, veiem una barca petita amb una parella que remava en direcció a nosaltres i en arribar al costat nostre van dir-nos: “Bonjour, bonjour”. Vàrem respondre i després d’explicar-los que estàvem de vacances ens diuen: “Voulez-vous venir avec nous faire une petite promenade?” I sí, la Josefina i jo no vàrem dubtar a pujar a la barca. La parella era un matrimoni d’uns quaranta anys i tot remant varen introduir-se en una zona on el llac canviava de sentit, era com un istme que no deixava veure el lloc d’allà on havíem sortit.

De sobte la dona tot assenyalant amb la mà i en veu alta deia: “Une cabane, une cabane!” Sí, de fet es veia una estructura tipus barraca, i la Josefina i jo vàrem pensar que en aquell moment seríem testimonis d’una descoberta arqueològica extremenya. El noi atraca la barca i tots quatre ens posem a córrer per veure qui arribava primer al lloc del descobriment. No havíem pensat en absolut que anàvem en roba interior i que aquesta, adherint-se al cos, el feia més sexi del que era habitual. Quan arriben a la cabanya ens adonem que el lloc estava més que descobert i fins i tot hi havia un barret mexicà penjat en una paret feta de canyes. El recinte era com una mena de berenador.

Mira, mira, no t’ho vulguis imaginar. L’home m’agafa de banda i jo amb totes les meves forces intentava desempallegar-me’n, però el més fort era que a la dona francesa li va donar per la Josefina i quan ella es va veure abraçallada per la francesa, que portava un biquini d’arpillera, nerviosa cridava “traieu-me aquesta dona de sobre, traieu-me-la!”, però jo no la podia ajudar perquè prou feina tenia driblant les abraçades d’aquell possible violador francès. Sort en vàrem tenir de la Filo, que en veure que tardàvem tant a tornar va caminar vorejant el llac fins al lloc del canvi de sentit del terreny, on des d’allà es podia veure la cabana. La parella, en veure’s descoberta perquè la Filo ens cridava, ens va tornar al lloc on érem abans.

La Filo i l’altra companya no van poder evitar de dir-nos que havíem estat molt confiades, però qui s’ho havia de pensar que pogués passar una cosa com aquella. Sempre vàrem estar agraïdes a la Filo, ja que si no hagués estat per ella potser hauríem arrossegat un trauma tota la vida. Aquesta anècdota explicada per la Filo era un bon motiu per riure i també per sorprendre les persones poc guipis.

Benasc

Fa potser dos mesos que la Filo encara va recordar-me una sortida que una colla vàrem fer a Benasc. Un noi que feia excursions per a gent que volia conèixer les muntanyes ens va portar amb el seu Land Rover a fer una volta per uns camins accidentats i polsegosos. El xicot ens va convèncer perquè al vespre anéssim a la taverna discoteca del poble, que ens ho passaríem molt bé, i així ho vàrem fer.

Vaig ballar diversos balls amb aquest xicot perquè no hi havia manera que deixés d’insistir que tornéssim a ballar. No es cansava. A mi em resultava simpàtic aquell xicot tan autèntic i autòcton del Pirineu que duia una barba de més d’un any que li donava un aspecte lleonat.

Quan vàrem arribar a l’hotel, com no podia ser d’una altra manera, comencem a enriolar-nos explicant els fets que ens havien succeït i amb aquestes que la Filo diu: “Rosa, has perdut les arracades.” Eren de clip i, efectivament, no portava ni l’una ni l’altra, i la Filo continua dient: “Segur que estan emboscades entremig de la barba d’aquell xicot tan pelut. Però això no va ser tot. Llavors veiem que tenia les galtes vermelles com un tomàquet, però no pel saludable rubor natural, no, era com si s’haguessin escaldat a causa del frec galta a galta amb el noi barbut. Era inevitable, perquè tocaven música romàntica per ballar-la d’aquesta manera.

La Filo també aquell mateix dia i com mig fent balanç, va exclamar: “Mira que has tingut pretendents, eh, tu, Rosa!” Em va semblar curiós que digués allò i que recordés les persones que buscaven la meva amistat. No conec ningú més que pogués donar testimoni d’aquesta faceta de la meva vida.

De llevadora a Eivissa

A la Filo li havien ofert una plaça de llevadora a Eivissa i abans de marxar em va dir: “A veure quin dia véns a fer-me una visita.” Li vaig dir que sí, que un dia l’aniria a veure. Al cap d’un temps, quan vaig tenir uns dies de vacances, agafo la vespa i me’n vaig a Barcelona a la companyia Transmediterránea a comprar un bitllet per a la vespa i per a mi, torno a casa i l’endemà altra vegada a Barcelona a agafar el vaixell que m’havia de portar a Eivissa. L’arribada a l’illa la recordo molt bonica perquè les persones que hi havia al port esperant l’arribada d’algun familiar, en veure que sortia de la cava del vaixell dalt de la vespa van exclamar: “Molt bé noia, molt bé! Així s’ha de venir a Eivissa!” Va ser com si em donessin la benvinguda.

La Filo no sabia que hi aniria i la seva sorpresa va ser veure’m a la porta de l’hospital amb vespa inclosa. Ens ho vàrem passar molt bé perquè cada tarda anàvem a la platja i també preníem una calimeta, un licor amb gel que era com un vermut però fet de figues i que era boníssim.

A l’esquerra Anna Riba, Filo Pla, Rosa M. Masana i Pilar Aldea a casa la Filo a Eivissa.

Altres sortides

Seria llarg explicar les sortides d’aquells anys i a més no les recordo totes. Una vegada vàrem anar a Vacarisses a la casa d’estiu dels pares de la Marisa Josa. Com sempre, vàrem riure molt i també tocàvem la guitarra. Bé, la majoria de nosaltres només tocàvem un parell de notes; qui en sabia era la Marisa, que a més també cantava i ens agradava molt escoltar-la. Ella mateixa havia compost la lletra d’algunes de les cançons que tocava i tenia un estil que ens recordava el de Guillermina Mota. A mi em va quedar a la memòria una part de la lletra d’una cançó que segons em va dir, li va venir inspirada després de veure una pel·lícula de l’oest. Entre d’altres coses deia: “Jo anava amb una tartana molt fàcil de capturar i quan tothom roncava els indis van atacar, oh, oh, gegant del meu amor.” El gegant era el cowboy que l’havia salvat dels indis.

Cantàvem també les cançons de Joan Manuel Serrat i les del cançoner folk, tals com Escolta-ho en el vent, No serem moguts, La cruel guerra, el Kumbayà i quan ens acomiadàvem no podia mancar La vall del riu vermell.

A Vacarisses tocant la guitarra, cantant i rient.

La colla que anàvem d’excursió i la Filo ballant amb un austríac al mig d’un camp, el 1970.

Una consciència relativa

M’he sentit moguda a escriure quelcom de la Filo per una necessitat de fer allargar el seu record. desprès que aquest més de desembre del 2015 ens hagués deixat. Mentre escrivia m’afloraven imatges de coses viscudes que en aquest moment em fa la impressió que prenen més força i potser és degut al fet que ara ja no és amb nosaltres. Tinc la sensació, tot i que ja l’havia tingut abans, que quan perds familiars i amistats, amb ells se’n va una part d’un mateix. Vull dir que perdem espais de la nostra biografia, perquè hi ha moltes coses d’un mateix que desconeixem o no recordem i és sovint una altra persona qui ens les explica.

La Filo era una persona que coneixia les meves facultats humanes, el meu tarannà i els meus defectes, amb la particularitat que els mirava amb ulls complaents, fet d’agrair, perquè ho feia sense cap esperit de possessió, competència, interès o gelosia. La Filo Pla era planera. El seu traspàs m’ha fet veure encara més que la nostra existència té sentit en la mesura de les relacions que hem tingut amb altres persones companyes de vida.

Una breu pinzellada de la seva activitat professional

Va iniciar la seva activitat professional sanitària treballant d’auxiliar de clínica a l’hospital de Mútua de Terrassa, on va passar per diversos serveis fins que l’any 1970 es va matricular a la Facultat de Medicina de Barcelona per cursar la carrera d’ATS. Tot seguit va continuar amb els estudis de llevadora i va obtenir el títol l’any 1976.

En finalitzar la carrera va treballar al hospital del Parc Taulí de Sabadell i més tard es va traslladar a Eivissa per ocupar una plaça de llevadora oficial durant trenta mesos. En tornar va exercir a la Mútua de Terrassa i també al consultori de Rubí i més endavant va ser contractada com a llevadora a l’hospital de Sant Llàtzer de Terrassa. Quan va marxar de Mútua els seus companys li van fer un dibuix que ella tenia penjat en una paret de casa seva i un dia que vaig anar a veure-la li vaig fer una fotografia.

Explicava que durant l’exercici de la seva professió havia hagut d’assistir tot tipus de parts, ja fossin normals, distòcics, ràpids i també prolongats i sempre els havia fet en un centre sanitari. Va tenir moltes companyes de feina i el dia que en vàrem parlar recordava Liria Aguilar, Teresa Riba, Lídia Gambau, Alba Navarro, Rosa Jerez i Nicol.

Davant d’un gran foc

Amb aquest títol el reconegut escriptor empordanès Josep Pla , descriu amb detall un foc iniciat a Calonge el mes d´agost de l´any 1929 i també en fa unes reflexions, casualment vaig trobar aquest escrit revisant la hemeroteca del Arxiu Municipal de Palafrugell, en concret el diari Baix Empordà del dia 11 d’agost de l’any 1929. He revisat l’index d’algunes de les seves obres a la Fundació Josep Pla i no he sabut localitzar la esmentada crònica. Per aquest motiu he considerat incorporar-la en aquesta pagina perquè possiblement ens facilità poder-hi accedir.

Diu així:

Davant d’un gran foc.

“ El dia que es declara el darrer gran incendi que ha destruït tantes mils vessanes de bosc a L’Empordà petit, l’atzar féu que l’autor d’aquestes ratlles es trobés en condicions de veure, de molt a prop, començar el foc. A dos quarts de dues de la tarda del dia del foc, en efecte, vaig prendre a Mont-ras I´ automòbil públic que fa el trajecte de Palafrugell a Caldes de Malavella, a l’objecte de fer a Sant Feliu de Guíxols una visita a uns amics. Quan l’auto hagué passat Palamós i s’obrí davant dels viatgers la petita vall voltada, gairebé en semicercle, de muntanyes, de Sant Antoni de Calonge, veiérem tres enormes columnes de fum a sobre Calonge. Feia un vent de garbí fortíssim, fins a l’extrem que es pot dir que ha estat, en aquesta comarca, el dia d’estiu que n’ha fet mes. Quan ens trobàrem, doncs, a la vista del fum i haguérem vist la força impetuosa que tenia el vent a la badia de Palamós, la nostra impressió fou que l’incendi no tindria literalment aturador. Quan a les vuit del vespre, el vetit caigué i el foc anà a morir als boscos de Sant Climent i de Fonteta, davant la carretera de Girona, es pogueren veure les dimensions terribles del desastre. Aquest darrer foc potser no ha agafat una extensió tan dilatada com el que es declara l’any passat al Pirineu i que arriba fins a les cases del Pertus. Vull dir el foc contra el qual fou destacat el regiment de senegalesos que té guarnició a Perpinyà. En tot cas aquest foc d’ara és molt mes important que el famós incendi de les Gavarres de l’any passat, per remeiar els estralls del qual tant féu l’il·lustre escriptor Joaquim Ruyra en qüestió d’un moment. De les últimes cases de Palamós fins a la torre Valentina hi ha una mica mes d’un quilòmetre. Fou durant la curta estona que l’auto emprà per recórrer aquesta distancia que els viatgers poguérem veure, impressionats, com les tres columnes de foc s’ajuntaven en un feix, com el vent vinclava el fum i l’arrossegava a terra, en direcció al nord i com, de sota el fum, sortia una amplia mitja lluna de flama, de caliu i de guspires. Alhora veiérem com aquesta mitja lluna, empesa pel vent, es posava a caminar. Potser feia inicialment, un parell de quilòmetres. El garbí l’anà eixamplant de manera que, en fer la flama l’escairada del Greu i coll de la Ganga, el front del foc era potser de quatre o cinc mil metres. L’espectacle era imponent. El vent feia rodolar el fum, que era d’un color barrejat de plom i rosa, lentament, mes enlaire del coll. A sota, les llengües de foc resseguien el perfil dels arbres, pujaven i baixaven anguilejant. El sol era fort i el cel tenia aquest color blau africà que té el nostre país en aquest temps. Era un espectacle dantesc que feia basarda. Per a tota persona preocupada de l’esdevenidor d’aquest país l’espectacle era aclaparador, feia plorar. Quan el foc arriba a dalt de tot del coll i la flama dona la màxima exposició al vent veiérem un espectacle encara mes impressionant. Veiérem, en efecte, com la fúria del vent desprenia dels suros les branques enceses i les transportava per l´aire a grans distancies. Això explica una particularitat d’aquest foc. L’incendi ha arribat rarament als fondals i a les terres baixes posades entre els pujols. L’incendi, diríem, ha coronat les muntanyes, perquè s’ha propagat per l´aire. La transmissió del foc l´ha feta el vent, i s’ha cremat, naturalment, tot quant ha donat la cara al vent. Es per això que tot quant es féu per aturar el front del foc fou inútil. Davant d’un foc que camina per terra i va de branca a branca hi ha la possibilitat d’aturar-lo fent anà entallada, deixant un espai lliure i net a través del qual la propagació del foc sigui impossible. Però, davant d’aquest foc, que el vent portava de muntanya a muntanya, ¿quina defensa voleu que hom intentes? el foc era inaferrable.

El foc es posa, naturalment, davant del vent. I cosa que el garbí és un vent del sud-oest, el foc agafà una direcció nord-est. Sobre el mapa ho veureu clar. El foc començat entre Calonge i St. Cebrià deis Alls, anà a morir entre Sant Climent i Fonteta. Es la línia mes curta de sud-oest a nord-oest. Per això el foc, en el seu camí, passés successivament pels termes de Calonge, parròquia de Fitor, Palafrugell i Sant Climent. I ho repeteixo : el foc dura fins que bufa el vent.

Espanta de pensar el què hauria passat si el garbí hagués, com fa tan sovint i per dir-ho com els mariners, vetllat. Li faltaven ben pocs metres per arribar a la plana. Donat l´estat de sequedat d’aquestes comarques — es pot dir que la terra és com ossos calcinats—, tot foc a la plana es tan possible com a muntanya. I si les coses continuen com aquests últims deu anys, les possibilitats de veure incendis al pla son reals.

Unes reflexions

Considero perfectament inútil ocupar-se d’aquestes coses des d’un punt de vista sentimental. Al nostre país, prendre’s les coses d’aquest aspecte equival, en realitat, a convertir-les en un tema literari o floralesc completament insignificant. Els fets tothom els coneix : des de fa tres o quatre anys tota la banda marítima de les comarques gironines estan atacades de foc amb una persistència impressionant. El gran públic només coneix els grans incendis, els focs que els diaris porten. Ara bé : la gent s’equivocaria si cregués que només es calen aquests focs. De focs petits, de focs diríem locals, és rar el dia d’estiu que en aquestes comarques no se n’expliqui o no se’n vegi un o altre. Estic segur que no hi ha ni un propietari de boscos d’ací que pugui afirmar que en el seu tros el foc no hi ha arribat mai. Es un flagell, un flagell brutal. L’espectacle de veure com la riquesa del país es torna cendra, com la gent ha d’abandonar les cases de pagès darrera el bestiar, igual que en temps de guerra, com les campanes dels pobles toquen a foc inútilment davant, la flama que capgira, son esdeveniments de la vida inoblidables. Tot aquest aspecte sentimental que té la qüestió -ho repeteixo- val mes deixar-lo apart. L’important seria fixar exactament les causes del foc per tenir una base pera evitar-los. Que hi ha focs que son intencionats no hi ha pas dubta. I en dir intencionats no em refereixo pas als focs causats per la negligència d’un pastor que deixa mal apagades les cendres amb les quals ha escalfat l´esmorzar o pel llumí que lienta a l’atzar un home que va a fer un feix de llenya després d’encendre una caliquenya. Aquestes causes com voleu escatir-les al cap d’avall ? No hi ha manera humana. Hi ha focs, en canvi, calats intencionadament, per una venjança i sobretot per especulació. Es fàcil de comprendre-ho. La crisi terrible que passà la industria del suro quan la guerra, tancant les fronteres, abolí pràcticament tots els mercats, féu baixar enormement el preu de la primera matèria de la industria. Els propietaris pràcticament arruïnats, no tingueren sinó un camí per a salvar-se: fer carbó dels seus boscos. Per això es feren les tallades brutals d’arbres que tothom recorda. Avui, però, les coses han canviat. La industria del suro es troba actualment en un període, sinó de prosperitat, almenys d’especulació desenfrenada. Aquests dies, especialment, la febre de l´ especulació és mes alta que mai. El suro es paga com no s’havia mai pagat. Es rar avui el propietari què torni a tallar arbres. Cada dia se’n tallaran menys, perquè avui tenir sureres és tenyirà la raó la fortuna que ‘hom tenia abans. Ha passat, però, una cosa natural: tota aquella especulació que es féu al marge de les tallades de boscos, que avui ha baixat notòriament, ha creat els seus i interessos, les seves fortunes. Què ha de fer aquesta gent si el negoci pràcticament s’està acabant ? Aquesta gent sap que només en els boscos cremats hi ha possibilitat de continuar la seva activitat. Jo no acuso a ningú i declaro explícitament que els bosquetans, en tant que classe, em mereixen tota la consideració possible. Però si jo tingues poder, en aquest món, faria vigilar els boscos nit i dia, sense parar. I el que comportaria a adoptar aquesta decisió seria precisament l’experiència que totes les persones que vivim en aquestes comarques tenim : això és, l’experiència de saber que tot quant ha intentat l´autoritat judicial en aquest sentit no ha prosperat. Les causes passives d’aquests incendis son innombrables. La principal és la sequedat desastrosa que està passant. Tot quant es digui en aquest sentit, és una reproducció pàl·lida de la realitat. A l’Empordà es pot dir que d’abans de Nadal no ha caigut ni una gota d’aigua. Els arbres dels boscos es moren d’ eixut. La terra és calcinada i seca com ossos cremats. La gent es va deixant de fer blat de moro. D’aquí a uns quants anys, si les coses duren així, el cultiu mes general serà l´ordi, aquesta planta africana que aviat semblarà feta expressa per a nosaltres. Que té d’estrany, dones, que els boscos cremin com lluquets, que s’encenguin d’una manera irresistible i tràgica ? S’han de preveure -si la malura persisteix – incendis al pla. S’ha de preveure, sobretot, tota l´evolució del país cap a unes condicions físiques aragoneses o, si voleu, saháriques.

Una altra causa passiva d’incendis es la manera brutal i voraç com la gent tracta avui les coses de la realitat. Aquest foc que ens serveix de pretext per fer aquestes consideracions començà en tres llocs diferents. En un d’aquests llocs hi havia, sembla, una brigada d’homes que feien carbó. La darrera cosa que penso en escriure això és que alguns d’aquests homes pugui ésser l´autor d’aquest foc, ni l´autor passiu ni l´actiu. No. El que vull dir és que si vint anys enrere algú del país s’hagués posat a carbonar un bosc el mes de juliol hauria estat tractat de boig. Quan les condicions de la vida a tot Europa eren normals, les coses tenien un ritme prudent, D’ençà de la guerra tot s’ha trencat. Quan jo era criatura -fa quinze, vint anys- de carbó només se’n feia a l´hivern. El feien uns homes especialitzats que en dèiem carboners, i els boscos es respectaven com si fossin essers vivents. Ara no es respecta res. Hom fa carbó al ple de l´estiu; el fa fer per qualsevol aficionat; hom tracta les propietats com si fossin béns del comú -que no son de ningú segons el nostre revoltant proverbi – Davant d’aquesta realitat -que no és mes que una ombra de la veritable- ¿com voleu que tot no esdevingui còmplice d’aquests estralls?

El mes urgent de fer

Reservant-nos el dret de continuar parlant d’aquestes misèries, direm que aquestes consideracions son importants, no pas perquè les fa una persona determinada, sinó perquè son el fruit d’una enquesta que he fet aquests últims vuit dies sobre el terreny i parlant amb tota mena de gent. Com a conseqüència d’aquesta enquesta, em sembla que sobre un punt on tothom està d’acord. Aquest punt és refereix a la necessitat d’una ordre que prohibeixi, mentre durin les condicions de l´eixut en aquesta comarca, de fer qualsevol manipulació en els boscos (excepte, naturalment, la pela del suro) entre els mesos d’abril i d’octubre. Ja sé que una ordre així només es pot comprendre en els països de gran flexibilitat jurídica. Solera, en efecte, legislar per a l´eternitat, per la nostra desgracia. Ens hem, però, de decidir a fer alguna cosa. Si realment les autoritats actuals tenen algun interès en la riquesa i la prosperitat del país, s’haurien de moure per obtenir, almenys, el que a través de les columnes d’aquest diari i en representació de molta gent, l ´ordre que demano. Es hora ! Penseu que el país es torna saháric ! “ .

Signat: Josep Pla. (Baix Emporda 11/08/1929).

El dia que vaig visitar la biblioteca del Museu no vaig saber localitzar entre publicacions fetes per l’escriptor Josep Pla aquesta carta que he presentat, a estat la Anna Aguiló, directora del centre qui ens a proporcionat la seva localització que en concret la podem llegir a : J. P. 43 Josep Pla. Obra completa. Caps-i-puntes. Edicions Destino, pag. 384.

Les facultats del meu avi

El meu besavi Josep Massana tenia el motiu d’en Fraret perquè fins a l’edat de setanta anys va ser frare d’un convent del Bages. Em penso que pertanyia a l’orde benedictí, però de moment no ho he pogut confirmar. En sortir del convent va anar a viure a Castellfollit del Boix i es va casar amb Dolors Fontanet, que era de Fals, a la mateixa comarca, i tenia trenta anys. El meu pare explicava que la Dolors no era maca de cara però tenia un tipus que ho compensava tot. Considero que sempre va bé saber aquestes coses, especialment quan ens mirem la cara al mirall.

El matrimoni va tenir dos fills: Josep, que també es va fer frare, ell del convent de Sant Ignasi de Loiola, a Manresa, i Marià Massana Fontanet, el meu avi, que va néixer a Castellfollit del Boix l’any 1856 i es va casar amb Maria Prat, amb qui van tenir una filla, de nom Maria, com la mare, però la mare va tenir l’ensurt de contraure la verola i no se’n va sortir. L’avi es va tornar a casar amb Àngela Torrell, amb qui van tenir sis fills més.

Alguns dels seus dots

El meu pare explicava que l’avi, Marià Massana Fontanet, tenia desenvolupades unes facultats que considerava que altres persones no tenien i deia que li venien heretades del seu pare, també pels coneixements que de paraula ell mateix li havia transmès i per la lectura d’un llibre especial.

Una de les particularitats de l’avi és que era saurí, o sigui, que sabia localitzar les vetes d’aigua que circulen pel subsòl i sovint hi havia persones que sol·licitaven els seus serveis quan volien construir un pou a la seva finca.

Per trobar aigua emprava el mètode de posar-se un tronc que tenia forma de Y a la cintura per sobre dels malucs i feia que sobresortís cap endavant la tija més llarga i amb aquest element es passejava regularment per sobre del terreny que investigava, fins que l’eix del tronc li marcava un moviment ascendent, indicatiu que per allà sota hi circulava un ramal d’aigua. També podia saber amb més o menys certesa la profunditat que tenia el corrent hídric i també la direcció, tot i que deien que la composició de minerals que tenia el terreny els podia donar falsos positius. Actualment sabem que aquesta confusió la pot arribar a produir el bari.

Fer desviar una tempesta. Aquesta és una facultat que ens pot semblar més inversemblant, però deien que l’avi tenia un do. Explicaven que quan en Marià veia que s’apropava una pedregada i en especial si era el temps de la verema, intentava fer que no descarregués i malmetés la collita. Sortia al defora i es posava al costat d’unes pedres que tenia i amb una mena de ferros —deien que eren com si fossin ganivets— els alçava cap amunt en direcció a la boira amenaçadora, resava unes oracions —no s’entenien bé les paraules que deia— i, de fet, la boira s’allunyava. Els pares deien que li ho havien vist fer amb els seus propis ulls, però amb tot se’ls intuïa un punt d’escepticisme, com si no s’acabessin de creure que allò ho havia provocat ell.

Boires que semblen mànegues (Rosa M. Masana)

No vaig preguntar als pares si sabien cap on manava desviar la pedregada. Penso que l’avi havia de tenir el suficient criteri i responsabilitat perquè les boires anessin a descarregar la pedregada a un camp de pastura o acabat de llaurar.

Trencar les angines. És curiós perquè aquesta tècnica la família l’ha practicat durant cinc generacions. Només fa uns quinze anys que s’ha deixat de fer i tot perquè ha estat suplantada pels antibiòtics.

Quan jo era petita sovint agafava angines que, a més, anaven acompanyades de mal d’orella. Recordo que el meu pare quan plegava de la vinya entrava a l’habitació amb un setrill de l’oli i un drap de cotó. La meva mare abans ja havia fet el diagnòstic mirant-me la gola. Pensem que la mare també va rebre alguns coneixements de l’avi Marià.

Inspeccionant la gola (Fischer-Dückel, 1)

El pare m’agafava el braç —recordo que era el dret—, posava el drap a sota per no tacar els llençols i tirava unes gotes d’oli a sobre el canell, a la zona del pols o radi i llavors amb seu dit polze i prement fort recorria l’avantbraç fins a passar pel sobre del plexe de l’articulació de l’húmer, cúbit i radi, zona altament sensible al dolor i en especial quan es tenen angines.

Penso que aquesta tècnica devia tenir alguna relació amb els vasos limfàtics que estan també vinculats amb les defenses de l’organisme —i sabem que en aquesta zona articular esmentada hi ha un bon paquet de nòduls limfàtics—, tot i que no puc donar cap argument al respecte.

A mesura que cada dia es repetia la tècnica, el dolor en passar per l’articulació del braç també minvava i això era senyal que el procés infecciós s’anava resolent. A casa teníem el doctor Leandre Serra aconductat, o sigui, que se li pagava una quota mensual perquè vingués a casa en cas de necessitat. Per les meves amigdalitis no va haver de venir mai.

Curar d’espatllat. El fet d’estar espatllat és una dolència que no puc definir dins de cap marc patològic convencional. Té a veure, però, amb quelcom relacionat amb l’alineació de les vèrtebres de la columna espinal i la causa d’estar espatllat sempre era haver aixecat càrregues excessivament pesants que no s’adeqüen a la complexió física de la persona que els mou.

El diagnòstic de la dolència es feia de la següent manera: primer observant els símptomes que sovint eren de malestar general, cansament i una sensació d’opressió o dolor a la caixa toràcica. Seguidament es feia seure el pacient en una cadira amb les cames juntes tocant a terra i l’esquena recta i recolzada a la cadira. El curador li agafava els dits grossos de cada mà, li espolsava els braços fent un gest cap avall i els tornava a aixecar fins a nivell de l’articulació de l’espatlla, o sigui, paral·lels als genolls. En aquesta postura mirava que els dos braços arribessin al mateix nivell, si no volia dir que s’estava espatllat.

El segon pas era fer posar el pacient dret amb els braços creuats per sobre del tòrax de manera que la mà dreta toqués l’espatlla esquerra i l’esquerra, la dreta. En aquesta postura el curador es posava darrere de la persona i agafant-la per sota dels braços l’aixecava i la sacsejava una mica, al mateix temps. Llavors era quan s’escoltava un crec-crec, el cruixir dels ossos de l’espinada, que confirmava que quelcom de la columna vertebral es posava al seu lloc.

Curar l’enyorança.

De ganàpia curant-me d’enyorament (imatge M.Carmen Cabo Téllez)

Quan una persona té angines o està espatllada ella mateixa s’ho coneix, però amb menys mesura sap interpretar quan el seu mal és degut a l’enyorament. Sovint són les persones que et coneixen qui ho saben veure. A mi em passava moltes vegades i eren els meus pares els qui deien: “Aquesta mossa sembla que estigui enyorada.”

I tenien un remei que consistia a portar-me a alguna de les rieres o llacs del Vallès Occidental o voltants de Terrassa si havia plogut i em feien tirar pedres a l’aigua. M’encantava fer aquesta activitat perquè era divertit i el meu germà m’havia ensenyat a fer saltar una pedra plana per sobre de l’aigua. Reflexionant sobre aquesta teràpia penso que havia de ser efectiva pel fet que t’adonaves que algú estava interessat a cuidar-te, a voler-te solucionar vés a saber què, en tot cas el que et produïa un sentiment de carència o d’íntim enyor.

Com a infermera considero que sovint hi ha malalts que a més de tenir un patologia concreta orgànica i diagnosticada, sembla que tenen quelcom més que no els acaba de permetre posar-se bé del tot. Potser és una situació d’enyor aquella dolència coneguda pels nostres avis, i la prova la tenim quan un pacient diu trobar-se més bé després que li hàgim fet les cures i conversat amb ell.

Potser estaria bé que de tant en tant anéssim amb els nens, adults o amb les persones grans a la llera d’un riu o a prop a tirar-hi quatre pedretes. Segur que el gest seria guaridor d’algunes de les nafres invisibles acumulades dia a dia.

Dels sis germans que hem estat, un meu germà (e.p.d.) i una meva germana també han heretat algunes facultats semblants a les de l’avi Marià, però amb menys significança que les d’ell, perquè a més aquestes peculiaritats personals ara sembla que no siguin necessàries.

Un altre tema seria com curar de la naulella ensorrada, també dita caiguda.

[

1] Imatge feta per l’il·lustrador que signa F.P. i treta del llibre de la doctora Fischer-Dückel titulat Libro de oro de la mujer. La medicina al alcance de todos.

Dins aquest àmbit de fets magics hi ha un article a la Revista Baix Empordà núm. 53, pag. 49 titulat Les Gavarres tot l’any i la nit de Sant Joan que també pot ser d’interès consultar .

Les xemeneies industrials de la Bisbal

Amb el títol les Xemeneies industrials de la Bisbal , l’any 2000 va ser publicar aquest article a la revista el Drac editada a la Bisbal d’Empordà. En aquests moments i amb l’objectiu de facilitar-ne la lectura degut que l’original esta en format paper, tot que esta dipositat al Arxiu Històric Comarcal, em considerat també presentar-lo en aquests mitjà. A la present edició em inclòs quatre xemeneies que abans no havíem localitzat i son Maruny, Francisco Pérez, Vila Clara i Jaume Llenas que en conjunt ens donen un total de 21 xemeneies que la Bisbal disposa com a patrimoni que recorden el seu passat.

Les fotografies son fetes per Rosa M. Masana excepte les que indiquem que han estat cedides.

Si haguéssim d’escollir un tarannà dels bisbalencs, diríem que han tingut una habilitat especial per manipular el fang i crear-ne una gran varietat d’objectes pràctics i decoratius. Un càntir, un plat, un rajol, el que fos, per acabar-lo calia coure’l i per això es van construir els forns: primerament els anomenats moruns, amb unes xemeneies molt discretes; després els de flama invertida rodons o també quadrats que necessitaven uns llargs conductes de tiratge i una xemeneia a ser possible que fes més de 20 metres. Posteriorment es van anar implantant els forns de pas, de tecnologia moderna on la sortida de fums tornà a ser molt discreta degut que el tiratge era mecànic o de tracció forçada.

Aquesta època intermèdia de cocció de material ceràmic que podríem situar entre final del segle XIX fins mitjan llargs del XX ens ha deixat un element per recordar-la: les xemeneies industrials que, disseminades per tota la vila, configuren un paisatge urbà evocador.

Esquema sobre la situació de les xemeneies de la Bisbal (realitzat pel serveis tècnics de ajuntament).

Personalment em rememorem la vivència d’haver-ne vist construir una de 63 metres per part del meu germà i el seu equip de paletes. Però no solament és aquest fet personalista el que em fa valorar les xemeneies sinó que considero que són una autèntica peça de artesania. Mirem resumidament com les van construir.

Primerament el mestre d’obres feia un esquema sobre com havia de ser la xemeneia per calcular-ne les mides i quantitat de maons que necessitaria. Un mètode emprat era dibuixar al terra. amb l’ajut d’una estaca, un cordill i un clau la circumferència de la base i disposar-ne el nombre de maons. Després s’esborrava i se’n dibuixaven d’altres d´ acord amb la conicitat o talús que li volguessin donar.

Una vegada conegudes les mides que havien de fer els maons, s’havia de fer un motlle de fusta i, a mà, elaborar una per una totes les peces. Desconec quants totxos són necessaris per edificar una xemeneia de 25 metres, com a referència puc dir que una de 63 metres pesa 570 tones, la qual cosa ens insinua la capacitat de càrrega o de pressió que havien de suportar els maons de la base.

Motlle de fusta per fer maons trapezoïdals

Seguidament a cops de pic i pala es feia el fonament de mides diferents segons l’envergadura de la xemeneia. En aquesta fotografia, cedida pel senyor Enric Latasa, podem observar amb detall com va estar fet el fonament i el túnel de tiratge.

En una ocasió, parlant amb el senyor Leandre Casamajor, em va explicar un sistema senzill que tenien per saber si el fonament era prou profund. Des de dalt la superfície del terreny tiraven un roc al fons del clot. Si quedava una mica ensorrat era senyal que les terres eren poc estables, si en canvi la pedra restava tota ella sense ensorrar-se era signe de solidesa. I pensar que els estudis geològics són tan cars actualment !

A continuació s’havia de fer la bastida a base de taulons de fusta atansats amb d’altres més petits transversals formant una X fins un determinat tram, després es continuava amb bastida interior. A mesura que s’anava edificant, l’expert paleta sabia si l’alienació dels maons era correcta mitjançant l’ús constant del taulaplom, estri construït generalment per a cada ocasió i que els marcava el percentatge de talús que volien aconseguir, tot per no perdre l’excentricitat des del nucli central i evitar així possibles traccions del fust.

El morter també tenia la seva importància. Un manobre m’explicava que el mestre d’obres era el qui li indicava les proporcions de Ciment pòrtland, calç i sorra que havia de tenir el morter segons fos el tram de l’edificació. Hi ha diversos aspectes més a tenir en compte, però per no allargar-nos només esmentaré el tema de la seguretat. És evident que les persones que s’avenien a fer una tasca com aquesta eren molt valentes, no hi havia grues ni empraven arnès, tot ho feien a cos lliure i evidentment tampoc podien deixar-se portar pel vertigen que produïa el flexopandeig de l’estructura.

LES VINT-I-UNA XEMENEIES DE LA BISBAL

Així doncs, reflectida la importància artesanal d’aquestes armadures passem a fer una presentació fotogràfica acompanyada d’un breu comentari de cada una de les xemeneies mes emblemàtiques de la Bisbal. AI mateix temps, hem intentat emplaçar-les sobre un plànol de la vila que em a unes pàgines més amunt.

Com a síntesi, del conjunt de les disset xemeneies podem dir que totes excepte dues, la de la fàbrica Emili Pons i la del Rissec, són fetes amb totxos aplantillats de terra cuita vermella, reforçades amb anelles externes de ferro i actualment no sobrepassen els 27 metres.

Tres exemplars preserven la sortida de fums, la corona, enfortida amb sardinells de totxos formant un voladís: les dues de l’empresa Coromina i la segona de Terracota. Les altres, o bé no es van refermar en el moment de construir-les, cosa poc probable, o be s’han malmès, a causa de les condicions tèrmiques Internes, la corrosió i les batzegades ambientals . Model d’una bastida exterior (cedida per

Darrerament les xemeneies que s’han hagut de rebaixar han estat: la de la fàbrica Lloberas, les dues de la fàbrica Bosch i l’Empordanesa. Un aspecte curiós que podem observar a les fotografies antigues de les dues xemeneies de Terracota i la primera de Latasa és que el fust de l’estructura no estava reforçat amb cercles metàl·lics visibles.

LA XEMENEIA DE LA FÀBRICA SIRVENT

Està situada al carrer Indústria, núm. 7. D’acord amb el registre de la matrícula industrial i de comerç que es conserva a l’Arxiu Històric, aquesta empresa consta inscrita l’any 1897, o sigui que manté una llarga trajectòria industrial. Amb certesa no sabem quin any va ser construïda, però sí que va ser edificada pel senyor Eulogi Saballs i el seu equip de paletes

No sembla que el pas del temps n’hagi afectat l’estructura tot i que no ha deixat de funcionar, perquè el passat dia 4 d’octubre (any 2000) van encendre els forns i encara fumejava.

Xemeneia Sirvent amb habitatge al darrera

Presenta una estructura de base rodona amb un fust troncocònic reforçat amb 12 anelles numerades i sense tensors. Una filera simple de maons formen el coronament sense la presència de collarí de reforç. A uns deu metres de distància visual, no s’observen fissures en el fust i sí una correcta alineació vertical, fet meritori degut també al seu accentuat talús que la fa molt esvelta.

LES DUES XEMENEIES DE FÀBRICA COROMINA I CIA

La fàbrica Coromina, segons informació del senyor Joan Coromina «en Coro», la va fundar el seu oncle, el senyor Alfons Coromina Figueres. Inicialment estava ubicada al terreny on ara hi ha el Museu la Ceràmica, Terracota, fins que pels voltants de l’any 1918 es va traslladar al carrer de l’Aigüeta núm. 216 on encara funciona avui dia.

Les dues xemeneies Coromina, imatge cedida per David Pujol

La primera de les dues xemeneies va ser construïda l’any 1918. Així ens ho confirma el senyor Joan Turbau que va néixer el 1914 i tenia 4 anys mentre s’edificava.

El projecte va ser fet pel senyor Joan Bautista Coromina, professor de dibuix amb exercici a Palafrugell, i construïda pel senyor Joan Rasós Casas i el seu equip de paletes.

Està situada a la part de més al nord dins la nau de la fàbrica i tenia la particularitat d’estar adornada, o sigui, que tots els cercles de subjecció els havien revestit de petites peces de ceràmica que coincidien amb quatre escarabats de color blau distribuïts formant els punts cardinals. Existia la dita que “els escarabats fugien del foc” perquè tots caminaven cap amunt. Aquesta decoració em suggereix que la xemeneia no va ser construïda només per una necessitat funcional o mercantil sinó que se li va voler donar un toc d’artesania, de creativitat, que concordava amb el tarannà dels terrissers bisbalencs i amb la vena artística dels Coromina.

Malauradament el pas del temps ha fet que s’anessin perdent aquestes peces decoratives que ara no podem observar però si que una Imatge ens mostra la quantitat de llenya que necessitaven per fer funcionar els dos forns de flama invertida que tenia l’empresa.

LES DUES XEMENEIES DE TERRACOTA, ACTUAL MUSEU DE LA CERÀMICA

Aquest indret té molta tradició pel que fa la ceràmica. Primerament hi havia hagut una petita empresa que feia funcionar un forn morú, després va comprar el terreny el senyor Alfons Coromina que el dedicà a la producció de ceràmica i, posteriorment. els 5.467 m2 de complex fabril els va comprar el senyor Salvador Fuster per continuar amb la mateixa activitat i l’any 1928 es crea la societat Terracota-Fuster. A nivell popular es comenta que Terracota va començar a funcionar l’any de la Exposició Universal de Barcelona, o sigui el 1929, molt aproximat.

Durant el funcionament d´aquestes empreses, i gràcies a una fotografia feta pel senyor Emili Casas. podem observar que en un dels llocs on ara hi ha les xemeneies de nova creació n’hi havia hagut una de base i fust quadrangular.

És de suposar que l’haurien hagut d’enderrocar completament a causa del seu deteriorament ja que les superfícies angulars han de suportar una major pressió aeròbica que les cilíndriques.

I quasi podríem assegurar que es tracta de la xemeneia situada al lloc més pròxim de l’entrada al Museu perquè te una base quadrada com l’antiga i és probable que el conducte de tiratge i l’assentament estiguessin en bones condicions com per mantenir-ho i edificar a sobre.

Actualment aquesta peça mostra diverses fissures des de la meitat del fust cap amunt. tretze fileres de cèrcol metàl·lic ajuden a contenir les influències climatològiques a què dia a dia està exposada, Donada la seva ubicació, i si l’economia local ho permet, caldria consolidar-la.

Detall de la corona de la X. Terracota restaurada

La segona xemeneia de Terracota està situada a la part més interna de la fàbrica, a la zona est. Presenta una base rodona i un fust troncocònic reforçat per catorze anelles metàl·liques de dos cossos units per uns tensors, estil emprat també a les xemeneies Bosch, Latasa i Puigdemont.

Es manté en el seu estat original, per la qual cosa ens permet observar el capitell enfortit per una cornisa de maons com s’acostumava a fer a totes les xemeneies perquè no s’esberli-li la sortida de fums. Algun d’aquest anellat superior fet de maons el podem veure a les fotos de les xemeneies Coromina, Lloberas, Bosch i l’Empordanesa. Aquesta peça donat que preserva tota la integritat estructural, caldria també consolidar-la.

Es comenta que la féu el senyor Saballs i que mentre l’estaven construint, a la nit, va començar a ploure amb ganes, un fill seu, també paleta, li va dir: “Pare, vaig a tapar la xemeneia”, i ell respongué: “Vigila que els taulons estan mullats i rellisquen”, Desgraciadament el consell del pare no va poder evitar la desgràcia que el fill Saballs es desplomés des de dalt de l’estructura i perdés en plena joventut la vida.

INDUSTRIAL CERÀMIQUES BOSCH, SA, CONEGUDA TAMBÉ PER LA CATALANA

La fàbrica Bosch està situada al carrer Jaume lI, xamfrà amb el carrer Canigó, i actualment encara funciona

Té dues xemeneies fetes d’obra vista, La que està situada més al nord de la nau té una base rodona reforçada amb una anella metàl·lica i continua amb un fust cònic poc accentuat reforçat amb 12 o 13 cercles, En aquesta fotografia feta l’any 1994 la podem observar tal com era inicialment. Fa cosa de dos anys va haver de ser retallada a causa que el seu terç superior era poc sòlid.

L’altra xemeneia que també es de xa veure a la fotografia anterior té un fust i una coronació molt semblant al de la seva companya, qual cosa ens fa pensar que podria haver estat el mateix contractista que les edifiqués ambdues. La transmissió verbal d’algunes persones ens diuen que va ser el senyor Joan Saballs; d’altres, el senyor Leandre Casamajor envers lar 1949.

Aquesta imatge gràfica, feta fa aproximadament dos anys, ens permet veure com amb l’ajut d’una grua eliminaven la part superior més afectada de fissures i l’ esberlat de la corona.

D’acord amb algunes publicacions tècniques, l’espai més vulnerable de l’estructura és la part superior o sortida de fums ja que la diferència de graus de temperatura entre l’interior i l’exterior és molt accentuada, També influeixen negativament les substàncies corrosives que es generen durant la combustió i que s’acumulen en aquesta zona.

CERÀMIQUES DIAZ COSTA

Actualment on està ubicada la xemeneia és una botiga de ceràmica del carrer 6 d’octubre quasi al llindar del municipi de Vulpellac.

Amb força seguretat es comenta que va ser feta pel senyor Joan Rasós i el seu equip de paletes aproximadament l’any 1943. Podem afirmar veient la imatge que estem davant d’una peça insòlita, única diria, dins el món de les xemeneies pel fet que es tracta de dues peces, l’una sobreposada dins l’altra, Segurament van haver d’escapçar un bon tros de la primitiva xemeneia i succeí que no tenia prou tiratge pels metres que van restar, llavors la continuaren però no seguint la mateixa estructura sinó fent un canvi radical de talús formant un repeu que van aprofitar per decorar amb uns molt adients objectes ceràmics.

Com a resultat tenim una xemeneia guarnida com un dia ho va estar la de Can Coromina amb els seus escarabats que s’enfilaven xemeneia amunt.

LA XEMENEIA DE L’ANTIGA FÀBRICA SALVÀ O TAMBÉ ANOMENADA CAN BLANCH

Està situada al carrer de l’Aigüeta número 176 i actualment hi ha un antiquari. El senyor LI. Salvà em va comentar que aquesta xemeneia havia estat una de les més altes de la Bisbal, fet que ens ho pot indicar perquè el tram observable presenta un fust amb un diàmetre el suficientment ample com per sostenir una llarga estructura.

Calcula que la va construir abans de l’any 1952 el senyor Joan Vinyals i el seu equip de paletes. Cal esmentar que els càlculs sobre la capacitat de tiratge que havia de tenir la xemeneia es basaven en el cubicatge intern del forn de flama invertida, construït d’acord amb les tones de material o nombre de vagons que s’hi volia introduir. Així mateix eren importants la longitud i l’estructura del túnel de tiratge.

Sobre aquest aspecte, un paleta em comentava que el foc es comporta com l’aigua i que si durant el seu trajecte xoquen amb estructures anguloses es desvien imprevisiblement. Per aquest motiu els túnels amb volta finalitzaven en una paret còncava, semicircular, just a la base o inici de la xemeneia per afavorir una bona empenta dels fums.

Aquesta empresa tenia un forn amb molta cabuda de material, per això la xemeneia s’havia de correspondre estructuralment amb la demanda de tiratge. Referent aquesta qüestió, fa anys, el senyor Joan Vinyals em comentà que mentre anaven construint la xemeneia tenien una forma peculiar de saber si s´aconseguia un bon tiratge: deixaven anar la cendra de la fària que fumaven per l’ull del tram superior de la xemeneia, si aquesta cendra pujava amunt amb força era senyal d’un bon tiratge. Física experimental lliure de complicats càlculs.

LA XEMENEIA DE L’ANTIGA FABRICA LA ESTRELLA

Està situada al carrer de l’Aigüeta núm. 110, on avui dia hi ha una botiga de ceràmica anomenada Terra i Foc propietat de la senyora Dolors Serra. Actualment el que podem observar de la xemeneia és, potser, un terç de la seva totalitat. El seu assentament està ubicat dins la nau de l’edifici, la qual cosa solament ens permet visualitzar-ne des de l’exterior un tram d’uns 6 metres.

D’acord amb una conversa mantinguda amb el senyor LIuís Salvà, em comentà que la xemeneia va ser construïda l’any 1952 per una cooperativa encapçalada pel senyor Joan Vinyals. Comentari que lliga també amb opinions populars que afirmen que a la Bisbal existia un col·lectiu de paletes anomenats amb un mot que feia referència a la Ideologia soviètica i que estava format pels senyors Joan Vinyals. Joan Saballs, LI. Bahí i Muní, entre d’altres.

D’acord amb els documents de Matrícula Industrial, he trobat que l’any 1931 existia la Socledad Obras y Construcciones com col·lectiu de paletes i més endavant. l’any 1940, S’Inscriu Col·lectivitat Ram de la Construció. Desconec si es tracta del mateix grup amb diferent nom o si son dues entitats separades

D’aquesta peça se n’havien conservat plànols. però la gran riuada de l´any 1970 els va malmetre a causa de la inundació que van sofrir els edificis de l’Aigüeta.

LA XEMENEIA D’INDÚSTRIES CERÀMIQUES BRANCÓS S.A.

Aquesta empresa, que encara funciona, està situada al carrer de Indústria xamfrà amb el carrer Garbí. Fins al moment no la tinc documentada respecte a qui la va construir i l’any, algú ens ha dit que va ser senyor Eulogi Saballs.

Té forma troncocònica i està bastant ben conservada així com la seva corona que no s’observa esqueixada. Les pressions eòliques no sembla que l’hagin afectada com tampoc l’oxidació i el moviment que puguin haver fet les escales de gat col·locades al seu interior.

Sobre aquest tema esmentaré el que diu el senyor David Pujol a Drac número 8 respecte que una de les causes de les deformacions de les xemeneies era que les escales de gat interiors es posaven totes al mateix cantó de la paret i en fer moviment pel contacte del material amb el ferro existia un contrapès que la deformava. La solució es va trobar col·locant les escales en forma d’espiral.

LA XEMENEIA DE CERÀMIQUES PUIGDEMONT

La fàbrica Puigdernont esta Situada al carrer del Pont núm. 1, indret molt pròxim al llit del riu Daró. Actualment l’empresa manté encara una bona activitat industrial sense fer us, però, de la xemeneia degut als nous sistemes de cocció de material mitjançant sistemes de succió forçada de fums.

Segons el senyor Ramon Romaguera, aquesta xemeneia té uns 23 metres d’alçada i va ser construïda pel senyor Leandre Casamajor vers l’any 1956. Presenta una morfologia troncocònica bastant ben conservada mantinguda per 13 anelles metàl·liques vistes. La base s’inicia dins el complex fabril.

No exhibeix una coronació com a remat final a la sortida de fums. Sembla que aquest estil d’acabament era emprat pel senyor Casamajor perquè observant una fotografia de la xemeneia Latasa just en acabar-se de construir veiem com clou de la mateixa manera i també va estar feta per l’equip Casarnajor.

LA XEMENEIA DE LA FÀBRICA LATASA

Actualment de la fàbrica Latasa en queden poques estructures conservades. En canvi, la seva xemeneia resta al mig del pati desafiant el temps, visible des de molts indrets de la vila i recordant-nos els moments cíclics d’apogeu i descens que ha sofert la producció rajolera.

Les dues xemeneies Latasa (cedida Enric Latasa)

Gràcies a aquesta fotografia cedida pel senyor Enric Latasa podem veure com l’empresa inicialment tenia dues xemeneies, la primera, més baixa, va ser enderrocada tot i que presentava un fust i una coronació perfectament conservats. La segona xemeneia sobreposada al davant d’una acàcia ens mostra els seus collarets resplendents com a senyal que era nova de trinca, encara que al fotògraf se Ii en va anar la mà cap a l’oest o potser va inclinar expressament el focus de la càmera per encabir-hi les dues xemeneies.

La primera vegada que trobem inscrita l’empresa a la Matrícula Industrial data de l’any 1957, fet que ens dóna unes orientacions cronològiques Després d uns 30 anys de vida aproximadament hem vist com la peça ha sofert una pèrdua d´alineació en referencia al pla horitzontal del terra, te un desplom més accentuat en el pla oest-est.

LA XEMENEIA DE LA FÀBRICA LLOBERAS

Esta situada al carrer del Paral·lel més cap al nord de la fàbrica la Estrella, que aquesta no és la primitiva fàbrica així mateix anomenada que hi havia hagut anys enrere a la Bisbal.

Actualment la fàbrica Lloberas no funciona però ho va fer fins fa aproximadament dos anys enrere. El senyor Josep Lloberas, fill de I´ erudit historiador local de la Bisbal, senyor Pere Lloberas, explica que aquesta xemeneia feia anar tres forns que coïen el cairó de paviment vermell i rajola vidriada.

Aquí en aquesta fotografia feta l’any 1994, la podem observar tal com era anys enrere I fumejant. Si bé tenia una coronació reforçada, es va haver d enderrocar u n s tres metres perquè hi havia perill que es desplomessin els maons superiors.

Podem utilitzar com a referència per saber la data de la seva construcció l´article fet pel senyor David Pujol, titulat Artistes del taulaplom. que es va publicar a la revista El Drac numero. 8, on ens fa saber que s’estava construint als anys seixanta. Segons l’article, interpreto que la va edificar l’avi David , hi va intervenir també el senyor Joan Rasós perquè era el cunyat del senyor Pere l.loberas.

LA XEMENEIA DE LA FÀBRICA LA EMPORDANESA O CA L’ATMETLLER

Aquesta empresa esta situada al carrer del Morró, paral·lel al carrer del Raig, es dedicava a la fabricació de rajols mat vermells i es va posar en funcionament vers l´any 1961. Inicialment ocupava una superfície de 3,300 m2 i a partir de I´ urbanització de la zona va passar a ocupar-ne 700. La formaven set socis, tres dels principals eren els senyors A. Atmetller, A. Gironella i E. Pons. El senyor Emili Pons comenta que encara guarda els motlles de fusta fets pel senyor Alfons Matarrodona i que van servir per edificar els 24 metres de xemeneia que tenia inicialment.

Els maons de terra cuita vermella van ser fets a la fàbrica que hi havia hagut on ara hi han els pisos de l’Atalaia, Aquesta empresa estava formada per 31 socis. L’he trobat inscrita a la contribució industrial de l’any 1952 i s’anomenava “Cooperativa de Alfareros». El senyor Emili recorda molt bé els tres forns moruns que tenia l’empresa i que els feien funcionar a base de feixines de bruc i arboç que unes brigades especials d’homes s’encarregaven d’anar-les a recollir per les Gavarres.

Si ens fixem bé en la foto, la part de dalt presenta unes fissures al fust, per la qual cosa el gener d’aquest any van haver de rebaixar-la uns 4 metres. Gràcies a I amabilitat del tècnic de la grua, el senyor Àngel Vilar, i els paletes senyors Joan Torres i Joan Linares, vaig poder mesurar alguns maons de la zona esquerdada; feien: 24 cm la secció més llarga, 15 cm la cara externa i 9,5 cm la cara interna; els altres mesuraven 28 x 14,5 x 9,5 i 19 x 14,5 x 9,5 , el més petit que potser formava la corona feia 16 x 14,6 x 10. Les escales metàl·liques de gat eren de 40 x 24 cm i dels tres cèrcols que van retirar, el més distal o part superior de l’estructura tenia 1 metre de diàmetre, o sigui que amb poca diferència era també la mida de la boca o sort-da de fums. Diuen que la van construir els senyors Eulogi Saballs, Pujol junt amb d’altres paletes.

LA XEMENEIA DE LA FÀBRICA EMILI PONS

Segons Informació de la família Pons, aquesta empresa la van iniciar els senyors Alfons Ametller, Albert Gironella i Emili Pons vers l’any 1961 i esta situada a la carretera de Calonge.

La seva producció consistia a fer el baldosí català mat de diverses mides, trencaaigües, plaquetes i sòcols. productes molt sol·licitats a I estranger, especialment a Portugal.

A primera vista, el que destaca d aquesta peça és que no està feta com les que hem vist fins ara, El senyor Emili Pons opina que la van construir a consciència els paletes Leandre Casamajor, Joan Pericay i el seu germà. Com podem observar posseeix una base circular collada amb dos cercles, no massa alta que continua amb un fust cònic que s’enlaira fins a uns 24 metres.

La principal particularitat d’aquesta xemeneia és que en la seva edificació no s’han emprat els maons tradicionals sinó que s’ha usat el baldosí posat a l’estil de l’enrajolat clàssic, una passada per dins i una per fora, al mig un barnillatge de ferro i posteriorment omplert de formigó. És per això que observem la superfície externa de la xemeneia rugosa i que s’insinua el lloc on estava collat el rajol. La darrera tasca a fer era remolinar el fust i fins i tot fer-hi unes capes de pintura blanca per tapar la porositat dels materials, cosa que en aquesta peça no es va acabar de fer.

Per la rodalia de la Bisbal hi ha quatre o cinc exemplars fets segons aquest estil, amb la variant que uns conserven els rajols i els altres han estat remolinats.

LA XEMENEIA EL RISSEC

Està situada a l’agradable pati interior de la botiga El Rissec Val i Llenas del carrer de la Aigüeta números 94 al 102. Fou construïda amb una tècnica diferent de les xemeneies clàssiques ,podríem dir que és més similar a la d´Emili Pons, tot i que no s’observen els rajols i sí la estructura remolinada i pintada de blanc inclosa la base circular de 1,98 metres d´alçada. Emprant per primera vegada el mediador Cristen Mira de dos metres, hem pogut saber que aquesta peça fa uns 12 metres d’alçada.

Hi ha qui pensa, i així ho ha manifestat, que aquest tiratge o xemeneia pertanyia a l’antiga fàbrica La Estrella, però fins ara ne ho he pogut confirmar. Per situar-nos esmentaré que la xemeneia de La Estrella està ubicada al núm. 110 del carrer de l’Aigüeta, la botiga de ceràmica El Rissec als números del 94 al 102 i entremig hi ha tres cases amb els núm. 104,106 i 108, per tant és possible que tot aquest recinte pertanyés a la mateixa empresa, aquesta es una qüestió que s´hauria de investigar.

LA XEMENEIA MARUNY

La terrissera Antòni Maruny era una empresa ceramista que estava especialitzada amb la creació complements per la construcció com teules, canonades i també feia tot tipus de peces decoratives. Va mantenir la seva activitat fabril fins a l’any 2011. La xemeneia va ser construïda pels voltants de l’any 1955 a càrrec de l’oficial paleta Josep Viader i està situada al carrer del Pedró núm. 122.

Per primera vegada, d’entre la relació de xemeneies que em vist fins ara, aquesta peça marca una diferencia significativa en la seva forma de construcció. Està feta amb un sistema de remolinat extern amb morter, i més endavant en veurem també d’altres construïdes segons aquest mètode. La tècnica consistia en crear l’estructura amb rajols o d’altres tipus de materials i a la zona de la camisa -espai que quedava entre la paret interna i externa de la xemeneia- s’hi col·locaven diverses barnilles o cables de ferro en sentit vertical i també és diu que se’n havien posat de forma circular, amb l’objectiu d’aconseguir un major solidesa de l’estructura. Finalment es remolinava amb morter i sovint també es pintava per impermeabilitzar la porositat dels materials, el color escollit era el blanc. La Maruny a més està reforçada per sis cèrcols metàl·lics externs i la sortida de fums finalitza sense coronació, però amb una disposició del material formant inclinació o pendent cap el terra, creat de ben segur, per facilitar el lliscament de l’aigua de la pluja.

XEMENEIA FRANCISCO PÉREZ

L’empresa de ceràmica Francisco Pérez que actualment no funciona, està situada a la carretera de Calonge i bastant distanciada del nucli poblacional de la Bisbal. Es considera que la xemeneia va ser edificada entre els anys 1965 al 1970 pel mestre d’obres Salvador Ferrer i el oficial paleta Pere Pascual Fontguerna.

Està feta segons els sistema d’embarnillat i remolinat, presenta una lleugera coronació amb un sardinell de maons, es calcula que fa uns 12 metres d’alçada i preserva el fust en bon estat.

LA XEMENEIA VILACLARA

L’empresa de ceràmica Vila Clara la va fundar l’any 1950 Josep Vila Clara i està situada al carrer 6 d’octubre núm. 27, en principi feien servir un forn i una xemeneia que els hi havia construït en Joaquim Casamajor. L’empresa es va especialitzar en la producció de ceràmica decorativa i també d’ús, elaborant per encàrrec vaixelles i jocs de cafè, entre d’altres elements de la llar.

L’any 1974 el mestre d’obres Joan Rasos i el paleta Enric Sais van edificar a dins el mateix edifici, però, a un indret diferent, un nou forn i xemeneia. Joan Vila-Clara, -cognoms que es van ampliar amb un guió per poder-los citar conjuntament com s’havia fet sempre -, explica que el forn circular de flama invertida feia uns 2,5 metres de diàmetre extern i va ser el darrer d’aquestes característiques que es va construir a la Bisbal. Actualment resta en peu la xemeneia que mostra un estil constructiu diferent de les vistes fins ara. La base i el fust son quadrats i està feta amb els clàssics maons emprats en la construcció de murs, els quatre angles presenten un model de protecció format per escaires metàl·lics. El fust, en algun dels seus trams, també s’observa enquadrat o reforçat per elements de ferro i finalitza formant uns graus de talús. La base està situada a dins el taller.

LA XEMENEIA JAUME LLENAS

Aquesta xemeneia la va construir el mestre d’obres Joan Rasos i el seu equip de paletes l’any 1954, segons consta en una inscripció que hi ha en un lateral de la base. Està situada tocant a una paret mitjanera corresponent al cantó sud de la nau, emplaçament que permet deixar lliure l’antic espai fabril que actualment s’utilitza de magatzem.

La base arranca de dins un recinte semicobert que fa uns tres metres d’alt i continua cap a l’exterior amb una altura aproximada de sis metres i en total calculem a simple vista que deu fer uns nou metres d’alt.

El fust és de morfologia quadrada i presenta un lleuger talús del fust d’aproximadament un 1,5%. Per edificar-la van emprar els clàssics maons de terra cuita vermella que se utilitzen per a la construcció d’edificis; per tant no van haver de ser elaborats exprés com s’hauria hagut de fer si la xemeneia hagués estat dissenyada de forma troncònica.

Quan no existia la tracció mecànica de succió dels fums produïts pels forns o per les calderes de vapor, com era el cas, era important que la xemeneia fos d’estructura circular per d’aquesta manera facilitar més la fluïdesa dels gasos de la combustió.

La corona, també i en consonància, és d’estructura quadrada i és feta formant un lleuger voladís on per sobre hi ha incorporades dues passades més de maons que sobresurten uns centímetres del primer reforç. Per sobre d’aquest continua el darrer tram de la xemeneia fet per quatre rengleres de maons, estructures que tenen la funció de donar més solidesa a aquesta zona susceptible d’esberlar-se a causa de la dissociació tèrmica entre la temperatura interior de la peça i l’exterior, així com també dels gasos corrosius generats per la combustió. La corona també ajuda a repel·lir l’aigua de la pluja o si més no evita que s’infiltri entre els materials. La xemeneia va deixar de funcionar l’any 2007.

Actualment la sortida de fums de la xemeneia està tapada amb formigó i protegida per una placa metàl·lica d’acer que vista des de sobre presenta una morfologia còncava i està sostinguda per quatre peus metàl·lics. Anteriorment aquesta placa era de ferro i la van idear amb curvatura cap amunt per evitar que el fum trobés resistència a la sortida i també per preservar-la de l’entrada d’aigua de la pluja.

També es pot consultar a: Wiquidedia

La xemeneia industrial de la fàbrica de suro Jaume Llenas Mercader (1893 fins a l’actualitat)

La Bisbal d’Empordà ha preservat diverses (21) de les xemeneies industrials que acomplien la funció de succionar els fums dels forns ceràmics, que sovint eren d’estructura circular; per dins s’hi movia la flama primer en sentit ascendent i després descendia envers l’interior del forn per coure les peces de ceràmica. D’aquí que els anomenessin forns de flama invertida. En els articles fets fins ara relacionats amb les xemeneies industrials de la Bisbal no havíem parlat de Llenas perquè en estar situada en una part bastant interna d’una nau feia que fos poc visible. La particularitat d’aquesta xemeneia respecte de les altres és que pertanyia a una indústria del suro.

Conversa amb Jaume Llenas

Una tradició surera familiar

En Jaume ens explica que són quatre les generacions familiars que s’han dedicat a l’elaboració d’objectes de suro, en especial taps. El seu besavi Lluís Llenas Font ja feia aquesta tasca artesanal al seu propi domicili i des de l’any 1893 l’empresa consta inscrita al llibre de la matrícula industrial i de comerç de la Bisbal i domiciliada al carrer del Pedró número 55, finca que comunica amb l’actual avinguda Prat de la Riba.

Imatge al despatx de l’empresa (Museu del Suro de Palafrugell)

En Jaume, el seu besnét, guarda una fotocòpia del document que dóna fe de l’activitat empresarial familiar mantinguda al llarg de 122 anys.

El seu besavi va tenir la desgràcia de morir jove, als 54 anys, i arran d’aquesta inesperada situació la seva muller, Paula Carbó Puignau, va haver d’agafar les regnes del negoci i segons ens diu el seu besnét Jaume, Paula era considerada una autèntica dona emprenedora.

Quan un fill d’aquest matrimoni, Jaume Llenas Carbó, va tenir l’edat, va emprendre el relleu empresarial que duia a terme la seva mare i va procedir a fer algunes reformes a la fàbrica per aconseguir millorar la qualitat dels elements que fabricaven. Jaume es va casar amb Francesca Duran i un fill d’ells, Lluís Llenas Duran, junt amb el seu germà Francesc van continuar desenvolupant les tasques fabrils sureres .Quan el pare i l’oncle de Jaume Llenas Mercader van morir, va ser ell qui a partir de l’any 1990 continuà gestionant la activitat empresarial, sempre amb objectiu de procurar elaborar taps d’una excel·lent qualitat.

L’any 2008 va traslladar l’empresa al polígon industrial de Vulpellac.

Suro de qualitat

Planxa de suro exposada al despatx de la fàbrica

En Jaume explica que per aconseguir un bon producte s’havia de començar emprant una bona matèria primera, o sigui, procurant que el suro fos autòcton mediterrani perquè aquest posseeix les propietats idònies i buscades, que el fan un dels millors dins els territoris surers. La singularitat del suro català és que el seu creixement és lent, més que no pas els que creixen en terrenys humits, que ho fan amb rapidesa. El factor de creixement lent fa que el suro adquireixi més densitat i consistència, propietats que li atorguen una idoneïtat buscada, que és la de tapar les ampolles de bons vins de reserva o de guardar amb la garantia que el pas dels anys no els faci perdre el segellat original.

Afirma que ell mateix durant els mesos d’abril i maig va a visitar diverses finques boscoses per triar els suros que considera més adequats per després dir als operaris a quins arbres han de llevar l’escorça. Aquesta activitat va precedida del previ pacte amb els corresponents propietaris del bosc. Per tant, podríem dir que Jaume continua realitzant des d’un bon principi la tasca artesanal de donar forma a la matèria primera del suro tal com ho feia el seu besavi.

Exporta a països com França, Itàlia, Anglaterra i Eslovènia, i fins i tot té un client a Nigèria.

Descripció de la xemeneia

Base de la xemeneia amb l’any 1954 grabat sobre ciment (Rosa M. Masana)

1 2 3 … 19 previous posts