Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

La forja a la Bisbal d’Empordà

Treballant a un taller de la Bisbal (Rosa M. Masana)
Treballant a un taller de la Bisbal (Rosa M. Masana)

 

Des de fa temps col·laboro amb el diari digital Totbisbal aportant algun reportatge que pot ajudar a omplir una part de la tasca divulgadora d’aquest mitjà periodístic, sovint tractant temes relacionats amb la història de la Bisbal i pobles veïns,  així com també algunes entrevistes.

El dia 25 de març de l’any 2010 vaig publicar un reportatge titulat Balcons, reixes, baranes i portes de forja a la Bisbal d’Empordà  que anava acompanyat d’un vídeo on es mostraven diversos elements de la vila fets amb forja, en especial els balcons, titulat  La Bisbal també és terra de forja.

Mentre em preparava l’article, vaig contactar amb l’Associació de Forjadors de Catalunya (AFoC), concretament amb la senyora  Gullermina Morales, secretària i fundadora de l’esmentada associació per  si  podia  lliurar-me algun tipus d´informació al respecte.

Guillermina te el seu propi taller de forja al barri del Raval de Barcelona i porta a terme diverses activitats relacionades amb la tècnica de la forja, com pot ser la realització de cursos, col·laboració  en l’organització de  trobades i festivals bé siguin nacionals com internacionals. També aporta els seus coneixements i ajut en  algunes  àrees científiques  relacionades amb l’arqueologia, de peces de metall i, en definitiva, ajuden a projectar i promocionar la forja autòctona a altres parts del món.

Disposen d’un web especific de temes relacionats amb aquest ofici: tallerdelaforja.net. De segur que a les persones interessades en aquest tipus d’especialitat la consulta d’aquest web els aportarà una valuosa informació, bé sigui pel que fa a coneixements sobre la matèria com també temes d’actualitat, trobades i congressos.

Des d’aquí  vull agrair-li que hagi incorporat a la seva pàgina l’article Balcons, reixes…  que  es va publicar a Totbisbal,  perquè  considerem que també ajuda a  donar a conèixer la nostra vila,  que a més de la seva especialitat ceramista, també  disposa d’excel·lents forjadors. Alhora volem felicitar-la per la tasca que porta a terme i per la parcel·la professional que ha sabut desenvolupar dins d´un ofici fins no fa gaire, poc practicat per les dones.

Aquest més de maig del 2021 he vist que l’article que parlava dels ferrers i de la forja de la Bisbal  amb un vídeoincorporat, ara han estat retirats  degut que el diari digital Totbisbal va deixar d’estar actiu.  El text no l’havien guardat però sí les imatges que ara refetes les adjuntem. forja-bisbal-13-mb

Balcó restaurat
Balcó restaurat
Revisant el codi (r.m.)
Revisant el codi (r.m.)

Forja 1890 (r.m.)

Forja del 1881 (r.m.)

Francesca Llonch Badiella, llevadora terrassenca

Pionera en  la aplicació a Terrassa del mètode psicoprofilàctic o part sense dolor

Biografia de terrassenques del segle XX
Biografia de terrassenques del segle XX

 

Aquest article va ser publicat al llibre que presentem  al marge titulat : Elles, terrassenques del segle XX, de la Col·lecció  I + D dona, editat per l Ajuntament de Terrassa i  coordinat  per la Regidoria de Promoció de la Dona. Textos: Centre d’Estudis Històrics de Terrassa. Imprès per T. Sotos, S.L., any 2000. Citem les autores de la biografia i a  les 19 terrassaenques  que es van destacar  per les seves activitats.

Lourdes Plans i Campderrós, presenta la biografia de  Rosa Baqués, Antolina Boada, Maria Coll, Francisca Cruz, Camen Gómez, Maria Plans, Conxa Puig, Rosa Puig, Francisca Redondo, Consòl Torres i Maria Plans

 Mercè Grau i Lluch,  de Teresa Casals, Montserrat Malgosa, Maria Puig i Lourdes Serra.

Laura Costa i Mateo, Mercè Soler i Campins,  de  Maria Dolors Duocastella, Anna Murià i  Marta Pesarrodona

Rosa M. Massana i Ribas, Francesca Llonch.

Presentem en aquestes pàgines el text compler biogràfic de la llevadora Francesca Llonch, també consultable en llengua castellana al bloc digitalitzat  Enfermeria avanza  incorporat  a xarxa el dia 12-6-2011.

 

Francesca Llonch (cedida Santiago Llonch)
Francesca Llonch (cedida Santiago Llonch)

 

La Francesca(1) va néixer a les deu del matí del dia 14 de juliol de l’any 1906 a Terrassa gràcies a l’esforç que feia la seva mare i als treballs professionals de la llevadora senyora Gertrudis Llopart Ubach. Els seus pares, en Jaume Llonch de 45 anys, i l’Anna Badiella, de 42 anys, vivien al carrer Mas Adei, número 28, i amb l’arribada de la Francesca van incrementar la família a un total de quatre fills.

La senyora Anna no va tenir un part gaire fàcil, la qual cosa va ocasionar que el nadó arribés a aquest món amb algunes dificultats; la seva família explica que per reanimar-la li van donar una mica de vi ranci. Qui sap si aquesta arribada peculiar de regust ranci la va impregnar perquè en un futur es dediqués a treballar envers aconseguir que l’acte del part fos una experiència gratificant.

Els estudis de la seva infantesa i adolescència

Aquest és un apartat difícil de completar a causa de la manca de testimonis verbals i escrits. Si més no, però, per haver-ho explicat ella mateixa, sabem que va realitzar els estudis primaris a l’Escola Nacional dirigida per la senyora Teresa Sanz i posteriorment va continuar estudiant a l’Escola Municipal de Cultura Femenina. Als 13 anys es va sentir atreta per la música i es va matricular a les assignatures de solfeig i piano a l’Escola Municipal de música de Terrassa. Gràcies a la seva constància diària d’estudi, als 23 anys va obtenir la titulació d’ambdues especialitats, cosa que ens fa suposar que es recreava tocant melodies i possiblement també li van ser útils com a ritme respiratori per a la relaxació durant les classes a les embarassades.

Durant la República va assistir a classes de català al Liceu Dalmau situat al carrer Sant Antoni; allà també va seguir algunes lliçons d’esperanto, llengua que en aquell moment semblava que havia d’arrelar a les societats, però l’anglès va passar a la davantera.

Gràcies a la seva facilitat pels estudis, l’any 1934 obté la inscripció al Cens de Professors de Català de la Generalitat de Catalunya, fet que li va permetre fer classes de català i substituir durant la guerra, en aquesta assignatura, el professor senyor Delfí Dalmau Janer. També va impartir classes a l’Escola Municipal d’Arts i Oficis.

Motivada per la infermeria

No sabem si a més de fer classes de català i de música se sentia atreta per temes sanitaris i col·laborava en activitats d’atenció a malalts. No és, però, fins a l’any 1937, als 28 anys, que ens consta que s’ha examinat d’un curs d’infermeria organitzat per la Comissió de Sanitat del Consell Municipal de Terrassa. El país estava en plena Guerra Civil i als hospitals de sang no hi paraven d’arribar ferits; era lògic, doncs, que l’Ajuntament es preocupés per formar, encara que fos urgentment, infermeres per fer afrontar la situació. El professor de l’assignatura va ser el doctor Viñals i com a membres del tribunal examinador hi constaven també els doctors Palau i Duran.

L’examen es va fer al Sanatori Mèdic Quirúrgic, segons acta de dia 27 de gener del 1937, i el van aprovar un total de 22 alumnes, que són les següents (2): Francesca Llonch Badiella, Maria del Carme Carbó Campillo, Isabel Marín Ballester, Clara Puigros Beltran, Teresa Brossa Vila, Antònia Jané Balús, Carme Burrull Torrella, Segona Bartolomé Guijarro, Carme Valero Valero, Maria Valero Valero, Rosa Ferrer Sales, Maria Prats Comas, Francesca Puig Alba, Jacinta Llop Borrell, Francesca Boada Dula, Teresa Amigó Santañas, Olga Duch Costa, Cristina Feiner Bosch, Anita Figueras Claret, Pascuala Tellez Santo, Francesca Graells Lloveras, Àngela Carreras Caridad.

Si observem el llistat d’alumnes veiem que no segueix un ordre alfabètic; és possible que estigués confeccionat segon l’ordre de qualificacions obtingudes. En el cas de Francesca Llonch, ens confirmaria el que diu la família: que sempre era la primera en els estudis.

El títol lliurat per la Comissió Municipal durant la República va quedar sense validesa, per la qual cosa Francesca Llonch va fer els estudis per treure’s la nova titulació de Dama Auxiliar Voluntària de la Cruz Roja.

Diploma a la Constància (AHCVO)
Diploma a la Constància (AHCVO)

Segons el carnet personal, que especifica que es va examinar de primer curs el dia 26 de juny de l’any 1940 i del segon el dia 1 de juliol de l’any 1941 consta també com a associada de la Creu Roja amb el núm. 70.109 amb data de 14 de desembre de l’any 1937.

El seu primer treball com a infermera a la clínica maternal la va decepcionar

El dia 1 de febrer de 1936 es va inaugurar a Terrassa la Clínica Maternal en un edifici de nova construcció al carrer de la Unió. Francesca Llonch el mateix any que va obtenir la titulació d’infermera, al gener del 1937, va ser contractada per treballar a l’esmentada clínica.

Segons ella mateixa va redactar(3), l’experiència en aquest lloc de treball la va decebre, fins i tot va sentir un distanciament per la professió de llevadora. D’acord amb aquesta experiència, una vegada acabada la Guerra Civil va preferir dedicar-se a l’ensenyament i deixar de banda els temes relacionats amb la sanitat.

L’any 1945 torna a sentir interès per la professió

L’any 1945, durant les seves estones de temps lliure, es va dedicar a preparar-se els temes que contenien el programa d’estudis de la carrera de practicant i de llevadora.

Després de cinc anys d’estudis, quan es va veure preparada es va presentar als exàmens lliures que es feien a la Facultat de Medicina de Barcelona i amb data 10 d’octubre de 1949 li són lliurats els diplomes de practicant i llevadora amb la qualificació d’excel·lent.

Tot i amb això, ella mateixa escriu que, si bé considera que els seus coneixements teòrics són molt bons, no es veu amb la vocació d’exercir com a llevadora donades les característiques dels paritoris, per la qual cosa continua amb la docència.

La lectura del llibre “El parto sin dolor” la motivà definitivament per exercir de llevadora

Als voltants de l’any 1954, li arriba a les seves mans un llibre titulat El parto sin dolor de Consuelo Ruiz Vélez-Frías. El va llegir amb un gran interès i va veure clar que aquell mètode obriria uns nous horitzons a les llevadores(4).

Escultura Rosa Masana amb retoc del professor Bach-Esteve
Escultura Rosa Masana amb retoc del professor Bach-Esteve

A causa de seu temperament emotiu, com ella mateixa s’auto-defineix, no podia suportar que el moment del part es convertís en un acte dramàtic; és per això que quan va entreveure la possibilitat de donar a llum d’una manera més serena per part de les mares va dedicar a preparar-se i a treballar en aquesta línia.

Amb data 24 de juny de l’any 1955 obté un permís a treball a l’Institut Sainte-Elisabeth situat a l’Avenue Defré, 206 Ucle (Brussel·les) i en aquest institut hi va treballar durant els mesos d’agost i setembre de l’any 1955 en qualitat de infermera i amb l’oportunitat d’observar la tècnica d’assistència que empraven les llevadores del centre.

Posteriorment, i aconsellada pel doctor Santiago Dexeus, director en aquells moments de la Maternitat provincial de Barcelona, s’inscriu al curs organitzat pel Colegio Oficial de Matronas y el Dr. V. Marques Bertran titulat La conducta del parto por el método Psico-Profiláctico, realitzat gràcies a la col·laboració dels doctors J.M. Dexeus Trias de Bes, M. Garriga Roca, L. Marqués Giraut i J.M. Mateu Aragonés.

L’esmentat curs li va permetre fer una estada completa, de dia i de nit, a la Maternitat de Barcelona pels serveis de gestants, puerperi, parts i laboratori. Li van donar tot tipus de facilitats en la realització de pràctiques i va quedar molt entusiasmada per la disciplina i el control rigorós del part.

Un fet social va fer que aquest mètode prengués una nova força. Era al gener del 1956 quan el Papa de Roma Pius XII va pronunciar un discurs favorable a la seva utilització. Ràpidament aquest comunicat va tenir un ressò mundial i foren molts els professionals que van decidir aprendre i aplicar aquesta tècnica.

Motivada com estava per aconseguir que el part fos un acte el més serè possible i afavorida per les opinions positives del mètode, l’any 1956 va decidir anar a fer un stage al Centre de Santé des Métallurgistes -Maison de Santé Maternité- de París, dirigit pel Dr. Pierre

Rouquès amb l’objectiu d’aprendre el “methode psychoprophylactique d’accouchement sans doleur” (5), centre pioner a França en la implantació de l’esmentat mètode. Durant l’estada en aquest centre va conèixer dues col·legues aragoneses, Carmen Mateo i Carmen Pastor; amb aquesta darrera va sorgir una bona amistat.

Mogudes per l’afany d’aprendre, van visitar altres hospitals de París on s’aplicava el MPP, un d’ells va ser la maternitat de l’Hospital Saint Antoine, la clínica Belvédère i l’Hospital Térron.

Una aportació docent molt important van ser les classes pràctiques que la llevadora Madame Dubois, experta l’MPp, els va fer a la seva consulta particular, o sigui, que van anar a casa Madame Dubois com si es tractés d’embarassades reals; d’aquesta manera van aprendre pas a pas tot el que calia fer per preparar la futura mare.

Fonament científic del mètode

Aquest és el títol que Francesca Llonch va emprar per explicar en què consistia el mètode en el document lliurat al Consejo Nacional de Matronas i Milupa. Utilitzarà les seves pròpies paraules per definir-lo.

Les arrels de l’MPP es basen en les doctrines de Pavlov. L’MPP té el gran mèrit d’haver elaborat una tècnica accessible a qualsevol metge i a tota llevadora, degudament instruïda. Nicolaiev creu que el dolor no és indispensable. Per ell existeix un substràtum material psicològic del part; són modificacions mecàniques dels òrgans genitals, modificacions vasculars i humorals de l’organisme que actuen sobre receptors del dolor.

Aquestes modificacions es poden percebre com a sensacions de pesantor, de tensió i no necessàriament dolors. Les sensacions es fan doloroses quan se’ls sumen factors d’ordre emocional o reflexos condicionats; els dolors estan, doncs, determinats per causes anatomofuncionals (però no forçosament patològiques), per pertorbacions neurodinàmiques o pel conjunt d’ambdues. L’MPP dóna a la dona una educació racional que l’ensenya a suprimir les emocions negatives i crear emocions fortament positives. És necessari crear reflexos condicionats positius (excitació) i entorpir els reflexos que siguin inútils i perjudicials per a la bona marxa del part (inhibició o fre). L’excitació i l’inhibició han d’estar equilibrades.”

Un dels llibres que la Francesca va utilitzar per perfeccionar-se en l’MPP va ser el del Dr. L. Chertok(6), és un llibre que dóna una visió molt àmplia del tema.
Me’l va deixar consultar la col·lega senyora Antònia Hidalgo -infermera i llevadora-, ex-alumna de la senyora Llonch que, per l’afecte que es tenien, abans de morir li va regalar alguns dels seus llibres.

La seva vida professional

Escultura de Bach-Esteve (Ajuntament de Terrassa)
Escultura de Bach-Esteve (Ajuntament de Terrassa)

Pels fets observats i per la cronologia, la senyoreta Llonch va haver d’esperar molt temps, uns 19 anys, des que va fer un curs d’infermera l’any 1937, fins que una vegada preparada, l’any 1956, decidís dedicar-se a llevar criatures. Podem deduir, i fins i tot ella mateixa ho havia explicat, que el treball de llevadora segons el sistema clàssic assistencial no l’interessava, per la qual cosa va ser conseqüent amb el seu pensament i no va exercir fins que ho va poder fer seguint un estil en què ella s’hi sentís còmoda.

Segons un breu currículum fet pel senyor Santiago Llonch, la Francesca en arribar de París va començar a preparar diverses embarassades procedents de la consulta privada del doctor Joaquim Mundó.

La primera partera que va atendre i que havia estat preparada en un grup de vuit gestants més va ser el dia 11 de maig de 1956; va ser un èxit. Explica que diverses embarassades de les que va atendre havien sigut alumnes seves i es va crear un tracte molt cordial i familiar. Van ser elles les que van contribuir a divulgar aquest mètode, que només podia aplicar, en principi, com a servei privat.

La preparació completa consistia en vuit sessions en un grup de sis a vuit persones una vegada a la setmana. Els donava un llibre, veien un film i situaven la clínica. A gairebé totes les visites de seguiment hi assistia el marit.

Aquest mateix any, el 1956, va entrar a prestar els seus serveis de llevadora a la Mútua de Terrassa.

Gràcies haver-se guardat una instància amb data 4-7-1973 d’un grup de llevadores format per J. Adell, J. Olivet, C. Del Moral, M. Colomer i F. Llonch, va adreçar-la al senyor inspector privat de Mútua de Terrassa, amb l’objectiu d’aconseguir unes millores laborals i d’infraestructura.

Hem pogut obtenir una informació molt interessant pel tema que ens ocupa. Per exemple, que les esmentades cinc llevadores treballaven a Mútua des de l’any 1957 i que des de llavors fins l’any 1973 l’increment de parts va ser d’un 35%.

També hi constern unes dades comparatives entre els any 1958 i el 1962, d´aquesta manera:

Gràfic de parts ( r. m. )
Gràfic de parts ( r. m. )

Tot observant les xifres, pensem que hi devia haver parts de bessonada i de trigèmins ja que l’any 1958 van néixer 20 nens més que parts hi havia hagut i l’any 1962 van néixer 25 nadons més.

Quant a la retribució mensual, l’any 1957 el sou era de 1.308,15 pessetes i l’any 1962 una llevadora institucional cobrava 1.750 pessetes.

Aquest document, si bé no va estar redactat per fer riure, sense voler el provoca, perquè t’imagines les vicissituds de cinc dones -llevadores- entrevistant-se una i altra vegada amb el senyor inspector i ell donant-los esperances, fins que al cap de 18 mesos descobreixen que la gestió estava al seu punt d’inici.

Treballa també com a llevadora particular a la Clínica del Remei en equip amb el Dr. J. Mundó i com a llevadora d’exercici lliure per al seguiment de l’embaràs i preparació del MPP a la seva consulta del carrer de Volta, número 18. Ens consta que durant els anys 1957 i 1958 pagava impostos a l’Ajuntament per exercir com a professional(7).

Conversant amb la senyora Teresa Serrat, infermera que durant uns anys va ajudar-la a la consulta, explica que tenia força clientela i que feien un seguiment de l’embaràs molt acurat: control de la tensió arterial, albúmina, pes, càlcul de temps de gestació, auscultació i encaix de la criatura i detectar possibles anomalies. En aquest cas es derivaven al tocòleg, i, sobretot, els donaven orientacions higièniques i dietètiques -aspecte aquest a que la Francesca donava una especial importància-, així com a la pràctica de l’MPP.

Preparació de futures infermeres

Per la seva innata vocació envers la docència, va dedicar-se durant diversos anys a impartir classes per preparar futures infermeres. Una vegada ja se sabien els temes, els estudiants que havien fet el batxillerat, podien anar a la Facultat de Medicina de Barcelona i passar els exàmens lliures de practicant i llevadora. A les candidates vocacionals que no tenien el batxillerat també se les preparava, però en aquest cas havien d’anar a examinar-se a l’hospital del Nen Jesús de Barcelona i se’ls hi donava un títol d’infermera diocesana.

Segons la seva família, des de l’any 1939 fins al 1953 va preparar 104 alumnes. Segurament també és per aquest motiu que gairebé totes les infermeres terrassenques -d’una determinada edat- que hem conegut han tingut un contacte més directe amb la senyoreta Llonch. Hi va haver també altres professionals que es van dedicar a preparar infermeres i llevadores, entre elles i hi havia la senyora Florinda Montagut.

Durant uns anys les classes de preparació d’infermeres es van fer a l’Hospital de Sant Llàtzer, on hi col·laboraven els metges de l’hospital impartint diverses assignatures del programa docent. També es realitzaven les pràctiques d’infermeria als diferents serveis de l’hospital.

Activa col·laboradora de la posta en marxa de l’escola d’ajudants tècnics sanitaris de Terrassa

Amb data 21 d’octubre de 1967, s’inaugura a Terrassa una Escola Oficial d’ATS. S’esmenta que l’escola s’havia fundat l’any 1961 però que depenia de l’Escola del Nen Jesús de Barcelona i ara passava a dependre de l’Hospital de Sant Llàtzer. Cada alumne l’any 1967 pagava 400 pessetes mensuals com a drets d’estudis.

En l’acta de constitució del Patronat de La Escuela Femenina de Ayudantes Técnicos Sanitarios de Terrassa, amb data 5 de setembre de l’any 1967, s’estableix l’estructura orgànica de l’Escola i la senyora F. Llonch hi consta com a secretària d’estudis i com a cap la senyora Dalmases. Tots els membres són nombrats amb caràcter provisional(8).
Segons una acta del 2-10-1978, els càrrecs de secretària d’estudis i secretària de l’escola s’unifiquen en un de sol i el passa a desenvolupar la senyora Pepita Morera Garcia.
Anteriorment a l’obertura de l’escola s’havia fet públic un edicte manifestant l’acord del ple de l’Ajuntament per crear una Escuela Preparatoria para la Formación de Ayudantes Técnicos Sanitarios, apareix al diari Tarrassa Información amb data 11-3-1965 i el seu reglament es fa públic al Boletín oficial de la prensa de Barcelona amb data 24-2-1966.

El patronat fundacional de l’Escola d’ATS, tot emparant-se en la Llei del 30-6-1887 i d’acord amb els seus estatuts, estava format per les següents persones: Il·ltre. alcalde de la ciutat, prior de la parròquia del Sant Esperit, president de la Mútua de Terrassa, president de l’Hospital Casa de Caritat de Sant Llàtzer, cap comarcal de Terrassa del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, president local de la Creu Roja, un representant de la Caja de Ahorros de Terrassa i un representant de la Caja de Pensiones.

Per a més detalls sobre l’acte d’obertura de l’escola, podem veure l’article titulat “Solemne apertura del curso en la Escuela Femenina de ATS”. Es tractava del curs 1967-68. Obrí l’acte la senyora Ma. de los Ángeles Roca, secretària general del nou centre docent, que va llegir una memòria de l’esmentada institució i va donar les gràcies a la senyora Teresa Gual, vídua de Barata, per la feliç idea d’obrir l’escola(9).
El doctor R. Avellaneda en va ser el director, a més de professor, durant diversos anys.

Una naturalista nata

Conversant amb diverses infermeres i llevadores, manifesten que la Francesca era una persona responsable i que li agradaven les coses ben fetes, però el que més destaquen d’ella és el seu tarannà, diguem-ne naturalista, o sigui, que sempre defensava allò que la naturalesa fa per ella mateixa.

Francesca acompanyant un nado a bateig (Júlia Olea)
Francesca acompanyant un nado a bateig (Júlia Olea)

A l’època que li va tocar exercir, estava molt de moda utilitzar el Pentotal i efectuar vacuoms -aplicar ventoses- per extreure la criatura; per a ella aquest sistema era poc acceptat, fins i tot va tenir algun problema a causa de divergència d’opinions entre col·legues. Un dels aspectes a què donava molta importància a l’hora d’atendre les gestants. Hi ha qui diu que hi tenia una mania, però és que realment té la seva importància seguir una dieta equilibrada, i més durant la gestació.

També només néixer la criatura procurava donar-la a la mare i preferia no rentar-la de seguida per tal de preservar el seu propi greix sebaci.

La senyora Paquita Pla, infermera que va treballar durant uns anys amb ella a l’hospital de Sant Llàtzer, opina que era una dona que estava avançada als temps; ara, diu, tot això que ella predicava i feia és el que estem fem, només que llavors anava a contra corrent la majoria de vegades. Si més no, però, va tenir moltes seguidores que van col·laborar amb ella per a la preparació de les dones al part.

El final de la seva carrera i de la seva vida

Tenia 73 anys i continuava treballant amb tota dedicació, fins que un inesperat problema de salut li va minvar les seves forces, la van operar i li van aplicar radioteràpia. Amb tot, ella va mantenir una enteresa admirable.

La senyora Antònia Hidalgo explica que una vegada conversant amb ella, va quedar plenament impressionada quan va mostrar el mal que tenia a l’aixella i li va donar explicacions sobre en que consistia aquesta malaltia i la seva gravetat.

Seguint la conversa va reflexionar: l’acte de néixer és un fet que el nadó l’ha de passar tot sol, el podem ajudar però en definitiva és ell qui ha de passar l’experiència; l’acte de morir és igual, l’ha d’afrontar la persona sola, és un moment únic a la vida i s’ha de viure amb consciència aquesta transició d’una vida a l’altra.

La senyora Antònia diu: em vaig adonar que no li tenia por a la mort, em va impressionar molt en aquells moments que jo era més jove.

Vist l’estat de salut en què es troba, diverses ex alumnes, amics i col·laboradors van organitzar-se per preparar-li un homenatge, però no hi van arribar a temps: el dia 12 de febrer del 1982 va fer el traspàs a una altra vida.

Segons el Diario de Terrassa(10), aquell dia era emboirat i fred, només 12 graus de temperatura i amb un nivell de contaminació atmosfèrica alta. Un dia trist.

Quatre dies després a la premsa(11), apareixia un titular que deia “Ha muerto Francisca Llonch” tot explicant molt resumidament algunes de les seves activitats professionals d’aquesta manera:

“Exalumna de Pompeu Fabra, durante muchos años desarrolló una intensa actividad en el campo de la enfermería, primero en la Escuela de la Cruz Roja y luego en el Hospital de San Lázaro. Ejerció a su vez como enfermera y comadrona y fue, dentro de este campo, la introductora en Terrassa del sistema de ‘parto sin dolor’.

Su labor pedagógica la extendió también a otras disciplinas -estudios elementales, bachillerato, etc.- y la dirigió esencialmente hacia mujeres de las clases modestas.

La muerte le sobrevino precisamente cuando un grupo de ex alumnas le estaba preparando un homenaje, que ya hubo de suspenderse ante el agravamiento de su enfermedad y que finalmente no ha podido celebrarse. Descanse en Paz”.

Amics i ex-alumnes el dia 7 de març van reunir-se al Monestir de les Carmelites Descalces per celebrar una solemne eucaristia i pregar per ella. AI llibre de firmes que li havien preparat es podia llegir la següent dedicatòria:

“Tots els seus alumnes tenim una mica de Francesca Llonch.
Hi ha molt de fruit en tant com ella ha sembrat. Hi ha molt d’agraïment en cada una de nosaltres. Tenim molta fe i esperança en una altra trobada. I, sobretot, hi ha molt d’amor.”

Bibliografia

  • Acta sobre exàmens per a infermeres. Arxiu Històric Comarcal de Terrassa. Caixa de docència, any 1937.
  • B. Ragón; (1972) “1936-39 Tres anys difícils de guerra civil “, Terrassa.
  • Caixa de docència any 1967. Arxiu Històric de Terrassa.
  • Contribució industrial, caixes núm. 13 i 14, Arxiu Històric Municipal de Terrassa.
  • Diario de Terrassa. El Temps, 3-2-1982.
  • Diario de Terrassa. 16-2-1982.
  • Dr. L. Chertok; (1958) Los métodos psicosomáticos del parto sin dolor -historia, teoría y practica- Edit. Cientifico-Medica.

Notes

  • (1). Hem escollit la Francesca Llonch com a pionera en la implantació a Terrassa del mètode psicoprofilàctic, també anomenat part sense dolor. Va ser gràcies a la seva voluntat de voler-se preparar en aquesta tècnica que moltes dones terrassenques i molts nadons han pogut gaudir d’un major confort durant el part. Voldria que aquest recordatori de la seva vida servís per ressaltar també el treball de totes aquelles infermeres i llevadores que han recollit fruits, que els donen i que en sembren d’altres per a venidores generacions, tal com diu una estrofa de la poesia que un grup d’amistats li va fer a na Francesca “hi ha molt de fruit, en tant com ella ha sembrat.”
  • (2). Acta sobre exàmens per a infermeres. Arxiu Històric Comarcal de Terrassa. Caixa de docència, any 1937.
  • (3). Trabajo para el concurso convocado por el Consejo Nacional de Matronas y Milupa sobre el tema Preparación al Parto -MPP- por el doctor M. Roncales y presentado por la comadrona Francisca Llonch Badiella, de Terrassa, agosto de 1971.
  • (4). Op. Cit.
  • (5). Certificat de la Maison de Santé Maternité -Metallurgistes- París, 23-2-1956.
  • (6). Dr. L. Chertok. Ed it. Cientifico-Médica 1958. Los métodos psicosomaticos del parto sin dolor -história, teoría y práctica-.
  • (7). Contribució Industrial , caixes núm. 13 i 14, Arxiu Històric Comarcal de Terrassa.
  • (8). Caixa de docència any 1967. Arxiu Històric Comarcal de Terrassa.
  • (9). Contribució industrial, caixes núm. 13 i 14, Arxiu Històric Municipal de Terrassa.
  • (10). Diario de Terrassa. El Temps, 3-2- 1982.
  • (11). Diario de Terrassa. 16-2-1982.
  • L’article  de la Francesca, també està incorporat a la pàgina  Viure la ciutat del Ajuntament de Terrassa.

 

Ampliació  de la informació

Fa poc,  mentre buscava una fotografia per un  nou article, vaig trobar dins d´ un  dels àlbums antics que tenia a casa,  una nova  imatge de la Francesca Llonch. Correspon a la celebració del bateig d´un  dels nens Olea Llopart  a la dècada dels anys seixanta. Francesca Llonch i Júlia Olea – la meva cunyada-  les veiem  en el moment del convit del festejar el bateig.

La llevadora Francesca Llonch a la dreta junt amb Júlia Olea casada amb Francesc Masana
La llevadora Francesca Llonch a la dreta junt amb Júlia Olea casada amb Francesc Masana

Històries de Pals, explicades pels palencs

Edició: agost del 2012

Coberta del llibre
Coberta del llibre

Aquesta edició es va fer a partir de la recopilació dels 29 articles que s’havien publicat a la revista Torre de les Hores de Pals de l’any 1994 al 2010. Dos dels articles van ser publicats a les revistes Pica Soques també de Pals i dos a la revista Gavarres editada al Baix Empordà.

L’objectiu de publicar les cròniques en un sol volum va ser perquè consideràvem que facilitaria la lectura i donaria una imatge de conjunt que no pas havent-les de buscar entre les diverses publicacions.

Presentem els títols dels articles que podem trobar al llibre:

Vista de Pals quan el sol s´apaga (r.m.)
Vista de Pals quan el sol s´apaga (r.m.)

Dolors Martinench, una llevadora de Pals; La grip, Llevadores i infermeres de Pals, Envellir amb salut, L’hospital de Pals, Les dides de Pals, Les febres de l’arròs, La vida lúdica i social dels palencs d’abans, Entrevista a Miquel Curanta, Masos amb palmeres, Com eren les noces dels palencs a la dècada dels anys cinquanta?, IV trobada de dones palenques, Conversa amb la professora bisbalenca Maria Estrella de Linares, L’antic rellotge de la torre de les Hores de Pals, Escriptors de Pals, La transhumància (de Pals als Pirineus), Els catalans als camps de concentració nazis, Coquesses i mocaderes palenques, Serafina Alemany -llevadora-, El bestiar cavallí que va treballar les terres de Pals, Entrevista a Maria Bancells, Els palencs també podem dir-nos palissencs o palsencs, Mercè Ametller, en Panda, Les primeres dones palenques amb carnet de conduir, Tarongers i llimoners, M’he jubilat, Pals, terra d’esportistes destacats, Teresa Puig, entrevista a Domingo Pi, Remeis de foc i dolces i De Pals al mercat de Begur a peu per anar a vendre.

L’acte de presentació del llibre es va realitzar a la Llar de Pals, amb una exposició de Núria Aupí i Gifre i Anna Aynier i Carreras sobre el contingut de l’edició.

Per més informació: rmmasana@gmail.com

 

[/caption]

Ampliació de histories de Pals 

Els mitjancs electrònics ens permeten continuar la tasca de recollida d´ informació de la vila de Pals, fins ara hi han incorporats  els següents temes:

. Entrevista a Anna Aynier, perquè ens expliqués la trajectòria de la desapareguda revista Torre de les Hores de Pals.

. Entrevista a Jùlia Ricard, referent a la recent creada Associació Cultural de Pals

. Entrevista a Joan Baró, referent al  projecta de obrir un Museu Rural a Pals.

 

 

Entrevista a Joan Baró i Ministral sobre el museu d’estris del camp de Pals

Hola Joan, ens podries parlar de la donació del museu  d’estris del camp que el senyor Fàbrega ha fet a l’Ajuntament de Pals?

Bé, primerament hauria d’explicar que el senyor Josep M. Fàbrega, casat amb la senyora Mercè Auguet, és fill de Torroella de Fluvià. Els seus pares eren una família dedicada a l’agricultura. Josep M. treballava de jardiner i va ser ell qui va anar recollint i col·leccionant diversos tipus d’estris relacionats amb l’activitat agrària. L’any 1992, amb tot aquest material que guardava, va obrir un museu permanent d’estris del camp a Lloret de Mar. L’edat avançada d’aquest senyor li impedia seguir obrint el museu i cuidar-se de la seva conservació. És per això que l’any 2013 mitjançant l’advocat Jaume Casas ens vam assabentar del futur tancament d’aquest museu de Lloret i vam iniciar contactes per veure si el senyor Fàbrega estaria disposat a cedir el seu material museístic a l’Ajuntament de Pals. Les gestions van ser positives i la tardor passada es va signar l’acord de donació.

Visita al magatzem (r. m.)
Visita al magatzem (r. m.)

Així per les bones, sense més?

Sí, perquè aquest senyor ara ja té més de vuitanta anys, amb una salut delicada, està ingressat en un centre geriàtric i no es podia ocupar de la feina del museu. Aquest Museu del Món Rural, situat a Lloret de Mar en un xalet, requeria una mínima conservació i personal per a l’obertura i manteniment, una tasca que el matrimoni no podia continuar exercint. Segons ens han expressat en diverses ocasions, aquesta col·lecció és un llegat que ells fan perquè sigui exposat i serveixi per conèixer la feina dels seus avantpassats al món rural. És gratificant per a ells.

A Lloret no els va interessar, aquest material?

Les converses i negociacions es van fer a través de l’advocat, en cap cas vaig parlar amb l’Ajuntament de Lloret. Em consta l’interès del consistori de Lloret, però, després de diverses negociacions finalment es va acordar cedir el material a Pals, tot gràcies a la voluntat del senyor Fàbregas i Auguet, la intermediació de l’advocat Casas i l’Associació Cultural de Pals, que va saber explotar la incomparable situació de Ca la Pruna i el poble de Pals per parlar del món rural.

Quina quantitat d’objectes heu rebut i en què consisteixen?

Més o menys la col·lecció consta d’uns 700 estris del camp que tenen diverses utilitats i també són de diferents dimensions. També hi ha estris de la llar i objectes de cuina en bon estat de conservació preparats per ser exposats. Tenim també diverses cuines de carbó i llenya, arades, eines per esclafar el blat de moro, carros i petites llànties d’oli. En definitiva, eines que ens parlen de la vida de pagès i de les activitats que s’hi desenvolupaven.

Estris del camp (R. Masana)
Estris del camp (R. Masana)

 

Estan inventariats?

El treball de classificació i descripció s’està realitzant com a treball previ que després prosseguirà fent un inventari i poder dur a terme l’exposició del material, feina que ara recau en l’Ajuntament de Pals.

Suposo que classificar-los amb el nom de cadascun deu portar molta feina, oi?

Considerant la situació actual que té l’Ajuntament amb problemes d’ajustos de personal, la feina podria ser lenta. Encara no ho hem gestionat oficialment, però una fórmula que podria facilitar la classificació dels objectes seria mitjançant la col·laboració del Museu Nacional de Catalunya o bé la Universitat de Girona en coordinació amb l’Ajuntament de Pals i la Diputació. La feina és gran i cal posar-hi mitjans, però el material el tenim, només caldria enllestir-ho i properament exposar-lo al públic.

L’objectiu seria tenir una exposició permanent?

Una exposició permanent amb un sistema rotatori d’objectes que s’anessin canviant periòdicament, per d’aquesta manera suscitar l’interès de les persones que volguessin visitar el museu més d’una vegada. També es podria crear un centre d’interpretació del món rural, en concret del món de l’arròs a Pals, que mitjançant aquesta col·lecció permetria explicar millor als visitants com era la vida al camp anys enrere en aquestes contrades, així com dotar de contingut permanent Ca la Pruna, porta d’entrada a la visita al poble medieval de Pals.

Ara el material es guarda al segon pis de Ca la Pruna. Serà aquí on s’instal·larà l’exposició?

De moment està guardat a Ca la Pruna, però esperem disposar  d’un altre espai més assequible, sense tantes barreres arquitectòniques.

Es crearà una secció  d’estris propis del treball agrari dels arrossers?

El centre d’interpretació de l’arròs, el museu d’eines del camp que estem comentant, el centre cultural Ca la Pruna i el punt d’informació turística són projectes a llarg termini que podrien confluir en l’espai conjuntament en el temps. Comencem per l’exposició d’aquests objectes i no deixem de somiar.

De fet tot el que es vol s’aconsegueix. Bé, Joan, moltes gràcies per aquesta informació. N’estarem al corrent.

Rosa M. Masana                              

 

El col·legi del carrer Galileu, de Terrassa (1933-1955)

El col·legi del carrer Galileu , també anomenat cal Perich, va impartir docència durant uns vint-i-dos anys i, amb tot, gairebé no va deixar empremta a la nostra ciutat. Ha estat gràcies a testimonis personals i a la revisió de la documentació dipositada a l’Arxiu Històric Comarcal de Terrassa que podem reconstruir de forma aproximada la seva trajectòria i alhora omplir una petita parcel·la sobre la història de la ciutat.  Aquest  article va ser publicat a la revista Terme, número 18, Terrassa 2003. Es pot accedir al seu contingut fen clic a Terme de color blau.

Alumnes de pàrvuls amb la mestra Magdalena Badía ( Rosa M. Masana).
Alumnes de pàrvuls amb la mestra Magdalena Badía ( Rosa M. Masana).

 

Ampliació de la crònica, en clau de vivències personals.

Per motius que serien llargs d’explicar no vaig anar a escola fins al curs 1953-54, o sigui, quan tenia vuit anys i mig, i vaig anar-hi perquè havia de fer la comunió. La meva mare em va portar a l’església de la Sagrada Família per concretar amb el mossèn quin diumenge la podria fer.

El mossèn ―és com si l’estigués veient ara―  tocant-me la cara va dir: “Quina nena més bufona! Com et dius, maca?” “Rosa”, li responc, i segueix: “Com vas de catecisme?” “No me’l sé; no sé llegir ni tampoc escriure.” Mira, l’hauríeu d’haver vist, es va posar nerviós a més no poder, com histèric, diria, i anava dient: “Com pot ser això, com pot ser!” Suposo que el vam despistar perquè tant la meva mare com jo anàvem molt dignament vestides, netes i pentinades. D’altra manera hauria pogut pensar que érem unes indigents vingudes de sota el pont. Davant la situació creada i per tranquil·litzar-lo, no vaig tenir cap més remei que dir-li: “Bé, ja l’aprendré, el catecisme.”

Llavors va ser quan vaig anar a pàrvuls a l’escola del carrer Galileu o can Perich, perquè  tenia clar que el meu objectiu era fer la comunió. Hi anàvem juntes amb la meva amiga Olga, però ella estava a la classe dels més grans o amb la senyoreta Júlia, però hi hauria d’haver anat jo per edat.

Vaig haver de fer un esforç per superar aquella olor que feia la classe, que era una barreja de tantes coses, fins i tot diria que de virus, perquè no me’n vaig escapar de cap. Vaig agafar totes les malalties víriques de l’època com el xarampió, la rubèola i la parotiditis, aquesta darrera la més dolenta. Tampoc em vaig escapar de les bacterianes, com les angines i les otitis.

No em pregunteu com, però al cap de poc temps ja havia passat el primer llibre de les síl·labes i la mestra donya Magdalena ―així l’anomenàvem― em va passar a fer llegir un llibre de text més complex. Recordo que començava dient: “María Gracia es la niña más vivaracha de todas las niñas del pueblo, ella conoce bien el mercado y sabe elegir las verduras más tiernas y el pescado más fresco.”

Una vegada tenia mig complerta la lectura d’aquest llibre, la professora em va posar en una taula al fons de la classe, em va donar un bastó com el que feia servir ella, el llibre de les síl·labes  i m’indicà que els el fes llegir als més menuts. Era molt senzill: només havia de marcar amb el bastó la paraula i dir: mama i continuar mama, r a. Havien de dir ra, n a, na, rana, fent cantarella, pipa, papa, luna …

A casa meva els havia dit que em feien fer de mestra i, evidentment no s’ho van creure, perquè entre altres coses sovint portava els dits tacats de tinta, com l’Olga, perquè a la classe de l’Olga escrivien amb ploma i tinta i jo deia que també.

Rosa M. Masana, any 1954 (àlbum (r. m.)
Rosa M. Masana, any 1954 (àlbum (r. m.)

Un dia la Júlia, la meva cunyada, va venir a buscar-me per anar a fer la fotografia reglamentària precomunió i sí, per sorpresa seva va poder confirmar el que els havia dit: estava asseguda en una taula acompanyada d’una renglera de mainada que feien cua per llegir. Van parlar amb la mestra i els va dir que a meitat de curs no em podia canviar de classe i d’altra manera m’hauria avorrit.

La senyoreta quan ens volia ensenyar matemàtiques escrivia a la pissarra Poblema i a continuació ens posava sumes i restes que havíem de resoldre, però només els alumnes més grans de sis o set anys i jo, ganàpia, entremig.

A final de curs van fer una entrega de premis al teatre Alegria que estava situat a la Rassa.Van repartir estoigs per posar-hi llapis, colors, gomes… A mi em va tocar el que en aquell moment vaig qualificar de simple paper. Era un diploma signat per la senyoreta Magdalena Badia. Vaig tenir una decepció perquè hauria preferit rebre un regal útil, per exemple colors per pintar, ja que en gastava molts.

Diploma any 1954 (r. m)
Diploma any 1954 (r. m)

El curs següent vaig canviar de classe i per sorpresa meva observo  que la senyoreta escriu a la pissarra Problema. En veure aquesta important anomalia, una altra s’hauria quedat quieta al seu lloc, però no, considerava que ho havia de saber i vaig anar a dir-li: “Senyoreta, ha posat una lletra de més!” “Quina?” preguntà. Responc: “La erra; hi ha una erra de més. S’escriu poblema.” Mira, la seva reacció no va ser tan espectacular com la del mossèn, però quasi; es va quedar que no sabia què dir. La veritat és que vaig pensar que la nova professora en sabia poc, d’escriure, perquè jo tenia tota la confiança dipositada en donya Magdalena i considerava que qui ho feia bé era ella. A partir d’aquell dia vaig pensar que la forma d’escriure era una cosa aleatòria, que se’n podia fer de més i de menys.

Vaig anar a catequesi a l’església del Sant Esperit ―actualment Catedral de Terrassa―, que va ser on vaig fer la comunió i, sense saber com, diria per art de màgia, em vaig aprendre de memòria tot el catecisme. Fins i tot tenia ganes de poder-lo ensenyar als altres, com feia la meva germana set anys més gran que ensenyava doctrina a l’església de la Sagrada Família.

Com a curiositat he de dir que a la classe de pàrvuls hi havia un noi d’una edat semblant a la meva, en Bartolomeu, i desconec per què es va incorporar també tan tard a l’escola. La sorpresa va ser que després de matricular-me per fer el cinquè curs de batxillerat en una acadèmia de Terrassa em trobo que el professor de matemàtiques era en Bartolomeu amb qui havia estudiat.

  Es possible que aquesta crònica encara resti oberta, perquè se de persones que van anar a  estudi en aquest centre i potser alguns d´ells  ens  podríen explicar  les seves vivències.