Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Maria del Carme Cabo Téllez (1946-2007), una gran viatgera

 

Escriure sobre el record d’una persona i publicar-ho a internet no sé si pot servir per a alguna cosa. Per a mi sí, perquè penso que és una manera de perpetuar la seva remembrança i també fer-la extensiva a les persones que no la van conèixer. I potser també és una manera d’intentar omplir el buit —o cràter meteorític— que es va produir un dia 3 d’agost de l’any 2007, quan inesperadament tant per a ella com per a tots nosaltres va fer el traspàs envers, volem pensar-ho, a una altra forma de vida.

Abans d’esmentar els viatges que la Maria del Carme i jo vam fer plegades, voldria comentar quelcom d’ella per a les persones que no la van conèixer. En ocasions quan una persona ja no hi és, tendim a parlar d’ella idealitzant-la, però en aquesta situació penso que el que diré s’ajusta a la realitat.

La Maria del Carme era una persona molt preparada en el seu àmbit professional: a la dècada dels anys seixanta havia fet estudis de comerç, idiomes, mecanografia, taquigrafia i, pel fet d’haver treballat més endavant en un despatx d’estudis grafològics, dominava aquesta matèria. Havia fet també diversos cursos de formació continuada dins l’àmbit administratiu i de dret civil, que la van dotar d’una preparació excel·lent en el camp del secretariat administratiu i empresarial. Dels seus coneixements, en un moment o altre, també se’n van beneficiar famílies i amistats del seu entorn més pròxim. Era altament resolutiva.

Però el que més destacava d’ella era que posseïa unes immillorables dots humanes que la feien una persona pròxima, que sabia estar en tot moment i traspuava del seu interior un sentit ètic de la vida. Pel que fos, no va dir sí als seus pretendents, però tenia el tarannà d’una gran marassa, com de vegades jo mateixa li recordava. Projectava aquesta manera de fer a les persones que l’envoltaven i en especial als infants. Mai es va oblidar de felicitar el dia del seu aniversari a les persones que coneixia i tothom li ho corresponia així mateix amb afecte i deferència.

Maria del Carme a la platja de Pals
Maria del Carme a la platja de Pals

Una de les seves afeccions era la creació de peces de ceràmica i també el ioga. En alguna ocasió l’havíem vist en estat semicontemplatiu, asseguda arran de mar i enfocant el seu cos als primers raigs del sol del dia. Quan estava en aquesta situació es podia percebre la sensació d’estar davant d’una persona en harmonia amb el paisatge marí, com una amalgama d’elements confluents formats per la seva figura, la brisa matinal, el sol lleugerament càlid, la frescor de la sorra i la remor del mar. No puc dir com ella vivia aquells moments possiblement introspectius, però sí que vist des de fora transmetien serenitat d’ànim, equilibri cromàtic i una admirable estètica que, en conjunt, si ho volguéssim conceptualitzar com una obra d’art, diríem que aquest era efímer, amb l’excepció que un dia la càmera fotogràfica va retenir, penso, un d’aquells moments.

   El fet de viatjar

És sabut que el fet de viatjar porta implícit descobrir paisatges, estils de vida i costums diferents als nostres i també ens permet sortir de la gàbia del rutinari dia a dia, ens permet fer una nova mirada envers nosaltres mateixos. Viatjar ens obliga a modificar alguns hàbits, com horaris, alimentació i esforços per adaptar-nos a situacions no previstes com el cansament, el calor, el fred, la gana i la set i en ocasions la impossibilitat d’arribar a aixopluc a causa de les llargues distàncies. Per tot, és de segur que en cada viatge descobrim quelcom de latent que hi ha dins nostre.

Maria del Carme i Rosa Maria, societat anònima

A principis dels anys vuitanta, Maria del Carme i jo vàrem iniciar l’aventura de viatjar plegades, quan cadascuna ja disposava d’una relativa bona experiència sortint de casa.[1] Ella posseïa uns coneixements més amplis que jo en matèria de viatges perquè havia treballat en una agència turística de Terrassa. Per aquest motiu sempre era ella qui tenia cura de preparar els viatges tenint en consideració diversos aspectes que eren importants i a mi m’haurien passat desapercebuts.

Maria del Carme Cabo preparant un viatge (imatge Rosa M. Masana).
Maria del Carme Cabo preparant un viatge (imatge Rosa M. Masana).

Sovint viatjàvem en cotxe i gairebé sempre conduïa jo, ens emportàvem la tenda de campanya perquè en un moment o altre ens feia servei. Ara seria tot un luxe, però abans fins i tot havíem fet acampada lliure. Una vegada estant acampades al costat d’un riu a la zona de la Camarga francesa vàrem veure com els talps d’aigua, a mitjanit, se’ns cruspien l’esmorzar que teníem en una cuina exterior improvisada.

No explicaré les anècdotes dels viatges perquè no acabaríem mai, perquè sempre, i sense buscar-ho, ens succeïa algun fet sonat. Només vull comentar que fèiem un tàndem turístic molt eficaç, coincidíem en la presa de decisions el 90% de les vegades i a més ens complementàvem perquè la Maria del Carme era de caràcter prudent i tenia la facultat d’intuir els perills d’un tros lluny; jo per altra banda era més immediata i llançada i feia les coses perquè les veia simplement clares en aquell moment. Alguna vegada la Maria del Carme, per no deixar-me que anés sola a algun lloc que considerava perillós, superava la seva por i em seguia. Llavors podien succeir dues coses: que l’experiència fos formidable o que ens trobéssim totes dues embarrancades. Quan explicàvem els viatges a les nostres amistats els fèiem passar una vetllada divertida i sempre ens ressaltaven el fet que fóssim tan diferents de caràcter.

Els viatges que recordo

La península Ibèrica, Balears i Canàries

Excepte Cadis, podem dir que hem estat a totes les grans poblacions de la Península. L’havíem recorregut des del nord fins al sud. Hi anàvem amb cotxe i paràvem als llocs que consideràvem d’interès. Una vegada vàrem viatjar de Barcelona a Còrdova d’una tirada, parant només per dinar sota d’un taronger que estava ple de flors. Era magnífic estar-se sota aquell recer! També havíem visitat les illes més importants de les Balears i de les de Canàries coneixíem Gran Canària, La Palma, Lanzarote i la Graciosa. El Pirineu català i el francès, inclòs Andorra, també és un dels llocs que més vàrem freqüentar.

Ciutats d’Europa

França és el país que més vàrem visitar, ja que hi tinc família i també per necessitat, a causa d’un problema de salut que tenia la Maria del Carme i va haver d’anar-se a operar a Nancy, ciutat situada a 300 quilometres d’Alemanya. En total hi vàrem anar set vegades des de l’any 1994. En l’anada fèiem uns 1.200 quilòmetres perquè ens desviàvem de la ruta principal amb el propòsit de fer turisme. En la tornada fèiem només uns 1.000 quilòmetres.

A Itàlia vàrem visitar ciutats com Roma, Milà, Florència, Pisa, Siena, Lucca, Trento i Verona. També Suïssa, Regne Unit i Irlanda amb un cotxe de lloguer i circulant per l’esquerra. També vam visitar l’illa de Mann, on em vaig trencar un braç, un noi l’espatlla i una senyora gran de l’illa es va posar greu. Tots tres vàrem ser evacuats amb una avioneta semidescapotable.

Fàbrica de cervesa a Irlanda
Fàbrica de cervesa a Irlanda
Irlanda
Irlanda
Londres
Londres

A Portugal hi vàrem anar quatre vegades, perquè cada any anàvem a Medina del Campo a visitar una cosina de la Maria del Carme, Tere Vara, i teníem tendència a anar-hi. Vàrem recórrer el país de nord a sud i també l’illa de Madeira baixant des de la part alta de la vila amb els típics carretons. Semblava talment que ens havíem d’estavellar contra la paret d’una casa.

Grècia
Grècia
Una de les illes gregues amb Vespa
Una de les illes gregues amb Vespa

Vam estar a Grècia capital i a les illes més importants, que hi arribàvem amb unes barcasses bastant precàries. En una ocasió la Maria del Carme mentre vomitava va estar a punt de caure al mar. Sort que l’agafava amb una mà i amb l’altra em sostenia a un pal de la barca perquè la mala mar feia que el vaixell basculés d’un costat a l’altre.[2] A les illes que tenien lloguer de vespes, en llogàvem una i era fabulós recórrer tot el territori. A l’illa de Creta hi vàrem anar des d’Atenes amb un espectacular creuer que semblava de luxe i allà vàrem llogar un cotxe.

Àfrica

Marroc, inclosa la zona del Atles i amb cotxe particular, allotjant-nos en hotels i també càmpings. A Casablanca vam poder ajudar dues noies de Barcelona que estaven retingudes a l’hotel, vigilades i sense passaport. Una d’elles estava sota els efectes d’un somnífer. A Algèria, a la recerca de la tomba del meu avi i fent també els quatre oasis saharians a una temperatura de 50 graus al sol i 45 a l’ombra, vam veure dos camells morts arran de carretera i mig tapats de sorra. Volíem anar a Tamanrasset, però l’avió, que estava en un aeroport campi qui pugui —pujava el primer d’arribar—, ens va deixar a terra.

En una vila del Marroc
En una vila del Marroc
La Rosa M. muntant la tenda de campanya en una vila marroquina
La Rosa M. muntant la tenda de campanya en una vila marroquina

A Egipte hi vàrem anar de viatge organitzat fent una ruta força completa al llarg del Nil i amb totes les comoditats. I és que l’any 2005 ja ens havíem fet més grans i tampoc és un país per anar-hi pel teu compte.

Egipte
Egipte

Estats Units d’Amèrica

Vàrem poder fer un viatge de trenta dies als EUA perquè el preu del dolar, l’any 1990 havia baixat a 80 pessetes. Mentre facturàvem les maletes a l’aeroport de Barcelona, una noia ens va demanar si ens podíem ocupar de la seva mare i ajudar-la a sortir de l’aeroport, perquè allà l’estarien esperant. Tenia uns 80 anys i de tant en tant anàvem a veure-la al seu seient per si necessitava alguna cosa. Finalment ens vàrem tranquil·litzar en veure que realment la van anar a buscar.

Orlando
Orlando
Rosa M. a San Francisco
Rosa M. a San Francisco
Parc Josemite
Parc Josemite

A Nova York ens hi vàrem estar 15 dies, visitant fins i tot el parc de Josemite i circulant amb metro i a peu fora de les rutes turístiques recomanades, que a més eren catalogades de perilloses, però l’experiència va ser molt interessant i satisfactòria, també per recordar. Mitjançant dos vols més en avió, vàrem anar a San Francisco i a Orlando a visitar els tres parcs temàtics d’atraccions i vaig pujar jo sola —la Maria del Carme va preferir quedar-se a terra, mai més ben dit— a una atracció en què no s’havia de fer cua per entrar, cosa sospitosa. Consistia a simular que feies un viatge amb una nau espacial. Quan ja havia baixat d’aquesta atracció, vaig entendre per què la gent no hi pujava. Recordaré sempre l’experiència i també que l’ET em cridés pel meu nom.

Àsia

A Indonèsia, fent escala a Singapur, l’aeroport més bonic que he vist mai, vàrem recórrer amb un Jeep descapotable Bali, Java i poblacions circumdants, també a la muntanya Bromo per veure la sortida de sol, però després de moltes hores de viatge, les boires no ens ho van permetre. A l’illa de Lombok va ser espectacular veure els esculls de coral i peixos sociables que t’acompanyaven mentre nedaves i tot amb només amb unes ulleres d’aigua amb tub i unes aletes. Per anar a aquesta illa vàrem llogar un catamarà en què anaven quatre mariners. Desconeixíem, però, que en el preu del bitllet hi anava inclòs que et portessin a coll fins a la barca que estava atracada uns metres endins de la platja. La Maria del Carme va dir que allò no era gaire correcte, però bé que s’agafava fort al coll del jove i atlètic indonesi.

Dins el catamarà a Lombok
Dins el catamarà a Lombok

A Birmània hi vàrem anar amb un viatge autoorganitzat per sis persones, una d’elles era fotògrafa, l’altra videoaficionada i un tercer, col·leccionista d’antiguitats. El viatge tenia com a objectiu descobrir i captar imatges de coses poc conegudes per nosaltres. Vàrem arribar fins gairebé just a la frontera amb la Xina, zona també perillosa ja que, segons ens van dir, era territori de narcotraficants. El recorregut el vam fer amb una furgoneta conduïda per un xofer i un guia nadius. A més de veure ètnies diferents, cal dir algunes de preparades per al turisme com les dones girafa, el que vàrem veure més van ser monjos i temples budistes.

Un temple birmà
Un temple birmà
Birmània
Birmània
La Maria del Carme Cabo  i el guia
La Maria del Carme Cabo i el guia

Ens quedaven molts llocs per visitar

Sovint dèiem que quan ens jubiléssim anirem a veure part del món que no havíem vist mai, però en quedar segada la vida de la Maria del Carme ho va destarotar tot. En solitari he fet algunes altres sortides, però el fet de seure al seient d’un avió sense la Maria del Carme al costat em fa la impressió que l’aire de dins la cabina s’hagi d’acabar. És terrible la sensació de buidor que sento i fins i tot el viatge perd el seu sentit. Mai m’hauria imaginat que pogués experimentar una emoció com aquesta, però m’hi vaig acostumant.

De fet, si mirem al nostre entorn veiem les múltiples pèrdues i vicissituds que a un gran nombre de persones d’aquest planeta els ha tocat viure i potser per això el que explico pot semblar una anècdota. Però n’extrec la conclusió que no podem evitar viure les dues cares que té la vida: una ens fa experimentar el dolor físic i moral més aterridor i l’altra, l’aspecte més sublim i imaginable que una persona humana pugui arribar a sentir.

Una gran vista i posta de sol.
Una gran vista i posta de sol.

[1] No recordo tots els viatges que anteriorment havia fet la Maria del Carme, només Rússia, la Martinica, Tailàndia i d’altres. Jo, que recordi, amb altres grups de persones he visitat Àustria, Alemanya, les Açores, Alexandria, Beirut, Txecoslovàquia, Milà, Pompeia, Gènova, Turquia —amb la zona de la Capadòcia— i Tunísia.
[2] Aquell dia vàrem anar a posar una espelma a sant Apol·linar, que era el patró de l’illa. L’església era dalt d’un turó i les senyores que estaven netejant el recinte ens miraven molt estranyades, no entenien res. A més ens hi vàrem presentar amb vespa, ja que a gairebé totes les illes que podíem en llogàvem una per poder-nos desplaçar.

Joaquim Ralló i Tarrats

 

La revista El Drac núm. 49
La revista El Drac núm. 49

Atleta bisbalenc campió d’España en salt de perxa ( La Bisbal d’Empordà 1920 – 1998)

Article de  Rosa M. Masana  publicat a la revista El Drac núm. 49 del 2004

Una metgessa que havia conegut i assistit al Joaquim, em va comentar que havia estat un atleta d’elit i que va morir aquí a la Bisbal, però que en aquells moments poques persones coneixien la seva notòria activitat com esportista.

El tema em va interessar i, partint de només saber-ne el nom, vaig trucar al núm. 11818 de Telefónica per aconseguir posteriorment trobar familiars seus a la ciutat de Vic. En proposar-los que volia fer un breu article sobre en Joaquim per publicar-lo a la revista El Drac de la Bisbal, els va agradar, ja que va ser la seva ciutat natal i el lloc escollit per passar-hi els darrers anys de la seva vida.

En Quim de petit

En Quim va néixer al seu domicili del carrer Nou núm. 6, el dia 20 de febrer de l’any 1920, possiblement assistit per una de les llevadores, Carme Bastons o Emília Hortal, que en aquells moments eren les professionals titulades de la Bisbal.

Va ser el quart fill d’una família de nou germans: Teresa, Jesús, Enric, Quim, Soledat, Jordi, Miquel, Montserrat i Núria. El seu pare es deia Eulogi i feia de sastre, i la mare, la senyora Margarida, diuen que tenia prou feina ocupant-se de la casa, el marit i els fills.

Era cosí germà del reconegut metge bisbalenc Marcel Ralló a qui la ciutat de la Bisbal va dedicar un carrer. Les dues famílies tenien una estreta relació i per això el doctor Ralló va fer de padrí a la seva germana Soledat.

De petit va anar a l’escola de la Bisbal, però quan tenia uns set anys la família es va traslladar a viure a Vic i allà va continuar es­tudiant a l’escola dels “Hermanos”.

La seva germana Montserrat explica que de petit tot el dia pujava i baixada dels arbres, junt amb els seus dos germans grans, en Jesús i l’Enric, que també com ell van practicar l’ at­letisme competitiu. Aquests jocs entre germans segurament el van preparar físicament per més endavant poder batre marques atlètiques.

Una adolescència marcada per la Guerra

L’any 1937, en plena Guerra Civil espanyola, en Quim tenia 17 anys i va ser cridat a files. Entrava dins la crida de la quinta del biberó.

Va fer la guerra fins a l’any 1939 i va tenir la sort de sortir-ne viu i tampoc no el van ferir, però per si no en tenia prou de temes bèl·lics, el van tomar a reclamar per anar a fer el servei militar amb la contradicció que ell sempre s’havia sentit republicà. La seva germana diu que en total van ser set els anys que es va dedicar a l’exèrcit, però encara va tenir sort de poder treure’s el carnet de conduir i dedicar-se a fer de xofer mentre feia la mili, així com també practicar l’atletisme durant les se­ves hores de lleure.

En Quim, tercer per l'esquerra, ballant sardanes a Vic.(cedida per la família Ralló-Solerdelcoll)
En Quim, tercer per l'esquerra, ballant sardanes a Vic.(cedida per la família Ralló-Solerdelcoll)

   Autodidàctic

En Quim no va cursar la carrera de químic, però diuen que tenia una gran afecció i bona disponibilitat per dedicar-s’hi professionalment, era un manetes en moltes coses.

Va treballar a l’empresa de metal·lúrgia i química Pascualín del seu cunyat Lluís Solerdecoll, primerament a Balanyà i posteriorment a Sant Celoni. Cal dir que aquesta empresa, entre d’altres coses, construïa escenografies per a teatres amb Ia particularitat que utilitzava materials lleugers fàcils de transportar i de muntatge sense cargols.

Com a fet interessant destaquem que l’esmentada empresa va construir escenografies per a companyies com Els Joglars, La Cubana , El Tricicle, per al Liceu i el Teatre Nacional

L’atleta

L’afecció per l’atletisme amb la pràctica de totes les seves especialitats li venia de molt jove, fins i tot en aquell temps en què les condicions per entrenar eren molt precàries

Quin Rallo nu com els atletes hel·lènics,(imatge cedida per la família Ralló-Solerdelcoll).
Quin Rallo nu com els atletes hel·lènics,(imatge cedida per la família Ralló-Solerdelcoll).

Un exemple el tenim observant una fotografia d’en Quim: està fent un salt d’alçada al mig d’un camp amb una corda lligada entre dos arbres i ajudat per una canya de bambú, a l’altre costat de la perxa o lloc de caiguda el material més tou que hi havia era una pila de sorra. Estava considerat com a un excel·lent estilista.

La seva germana Montserrat ens recorda que en Quim, encara que aconseguia bones marques, entrenava poc, so­vint havien de venir alguns companys del club a buscar-lo a casa perquè s’entrenés abans de les competicions. Aquest fet ens fa pensar que possiblement si s’hagués exercitat amb constància podria haver assolit marques mundials.

A títol d’anècdota expliquen que un dia un amic seu li va deixar una bicicleta i va anar de Palamós a Girona, després ell mateix comentava que no tenia forces per tornar a Palamós.

Aquests detalls ens fan veure que en Quim potser estava més disposat per a les proves d’agilitat que no pas de resistència, tot i que també feia molt bo­nes marques en l’especialitat de tanques. Per fer, però, tants quilòmetres amb una bicicleta  poc lleugera com eren les d’abans, s’havia d’estar en molt bona forma.

Si més no, bona forma o bona pre­sència la tenia i ho podem observar, perquè són pocs els atletes que com en Quim es van deixar fotografiar des­pullats fent el recorregut d’impuls per llençar la javelina. Diuen que una de les fotografies d’aquesta sèrie la van uti­litzar per editar un pòster, fet perillós a causa de la censura de la dictadura.

Gràcies a la publicació feta a la re­vista La Marxa de la ciutat de Vic del 18 de setembre de1998 , sabem que el seu germà gran, en Jesús, va ser un dels primers fundadors del Club d’Atletisme de Vic l’any 1928 i que junt arn el seu germà Enric i ell mateix formaven part d’una nissaga d’atletes.

També d’acord amb la revista L’Abans de Vic del 2002, podem saber que l’any 1936 els tres germans freqüentaven el club i que en Joaquim Ralló va ser el primer atleta vigatà  que participà en competicions internacionals i obtingué el títol de campió d’Espanya absolut en salt de perxa l’any 1947 i al 1949. Va ser, així mateix, subcampió durant tres anys. En Quim tenia en aquesta època 27 i 29 anys.

Observant l’àlbum que el senyor Lluís Solerdelcoll ha preparat amb fotografies i documents d’en Quim, poden veure alguns carnets de la ‘Federación Española de Atletismo’ i Catalana corresponents a la dècada dels anys 1950, ja que per competir era imprescindible estar federat.

Un altre document interessant és la carta que el senyo Josep Cabanes, president del Club Atlètic de Vic, en data 1 de desembre del 1979, adreça al senyor Quim Ralló fent-li saber que la Junta Directiva li havia concedit l’Escut de plata de l’entitat en reconeixement als mèrits en el terreny internacional de competicions atlètiques.

En Quim fent un salt de longitud.(imatge família Ralló-Solerdelcoll)
En Quim fent un salt de longitud.(imatge família Ralló-Solerdelcoll)

Tres anys abans, el 1976, l’esmentada Junta havia instaurat el Trofeu Germans Ralló en l’especialitat de curses per premiar els atletes més destacats. Desconec la data però sabem que la ciutat de Vic també el va nomenar fill adoptiu de la ciutat.

Les seves marques en salt de perxa

Observant les fotografies de l’àlbum del senyor Ralló, podem veure que havia practicat les modalitats de salt d’al­çada, de longitud, llançament de disc, la cursa, el llançament de javelina i la seva especialitat preferida, el salt de perxa, exercici aquest que requeria posseir dots de concentració, velocitat en el recorregut d’impuls, coratge i acrobàcia.

Si bé les imatges gràfiques, com hem vist, ens han aportat força informació, els documents revisats, en canvi, no ens ajuden a saber el nom­bre de metres que va saltar per pro­clamar-se campió d’Espanya. Per aquest motiu la pregunta quedava sense resposta, però finalment grà­cies a l’amabilitat de la Federació Catalana d’Atletisme les hem pogut conèixer i són les següents:

-Campió d’Espanya any 1947 amb salt de 3,38 metres.

-Campió d’Espanya any 1948 amb salt de 3,32 metres

-Subcampió d’Espanya al 1949 amb salt de 3,36 metres

Actualment els rècords de salt de per­xa són molt més elevats, l’espanyol és de 5,80 metres. L’any 2003 a París es va aconseguir un salt de perxa de 5,90 me­tres i entre els 12 finalistes de la competi­ció parisenca es van fer marques que ana­ven des dels 5,60 metres als 5,90 amb una mitjana de 5,75 metres, tot i que el rècord Fotografia del carnet de la Federació mundial és de 6,14 metres.

Si ho pensem, entre el salt d’en Quim de 3,38 metres i el de l’actual campió d’Espanya hi ha una diferència de 2,42 metres a favor d’aquest darrer. Aquesta diferència de metres ens pot semblar molt però hem de considerar que han passat 56 anys i que l’atletisme ha millorat considerablement pel que fa a la preparació dels atletes amb la incorporació dels centres d’alt rendiment esportiu que els prepara físicament i psíquicament incloent-t’hi estudiades pautes alimentàries.

Cal dir que un factor determinant per aconseguir bones mar­ques ha estat la millora del material emprat, ja que les perxes més primitives eren fetes de fusta amb quasi nul·la flexibilitat, després les fetes amb canya de bambú una mica més elàsti­ques, les metàl·liques que van tenir vigència fins a l’any 1962, les de fibra de vidre, fiberglass, molt més perfeccionades, i actualment s’estan utilitzant resines i carboni amb gran capa­citat de flecteix que actuen com una molla impel·lint l’atleta a gran alçada.

Deixa l’atletisme, es casa i se’n va a viure amb la seva senyora a l’estranger

Diuen que en Quim era un xic introvertit, bohemi, fet a la seva, independent … Potser per això va decidir casar-se una mica entrat en anys, als 48. Això no li va impedir, però, d’ena­morar-se de la qui seria la seva muller, la senyora Montserrat Baulenas, dotze anys més jove que ell. Celebraren la cerimò­nia de noces a l’església de Sant Martí de Llémena l’any 1968.

Després de casats se’n van anar a fer de majordoms en una esco­la d’Anglaterra. Allà hi van passar una tempora­da fins que decidiren anar-se’n a un altre lloc, aquesta vegada a una de les illes de les Bermudes, concretament amb la tas­ca de guardar un xalet d’una persona adinerada. Tot i que navegaren so­vint per l’oceà amb una llanxa motora, van tenir la sort de no desaparèixer enmig del triangle.

Podem considerar que aquell tipus de vida va anar en concordança amb la se forma de ser i potser també amb el de seva senyora. No varen tenir fills i tampoc es van arribar a compenetrar del tot perque un dia van decidir trencar la convivència i fer vides separades.

En Quim torna a la Bisbal, la seva ciutat natal

Després de les diverses experiències de la vida i d’haver conegut món, als 63 anys va decidir jubilar-se i anar a viure a la Bisbal, al carrer del Pont número 55. Al seu domicili encara hi podem veure un cobert utilitzat com a taller on segurament hi feia algunes reparacions i l’hort encara avui cultivat. Estava acompanyat pels seus dos estimats gossets per als quals no li importava gastar-se els diners que fossin per tenir-los ben alimentats.

Part de la casa d'en Quim, al carrer del Pont (imatge Rosa Masana)
Part de la casa d'en Quim, al carrer del Pont (imatge Rosa Masana)

En aquesta tranquil·la casa, situada en un carrer poc transitat, hi va viure uns onze anys, però com sovint succeeix, les persones en fer-nos grans i no poder cobrir per nosaltres mateixos les necessitats de la vida quotidiana, hem de demanar ajut i això és el que va fer en Quim: es va traslladar a viure a  l’Hospital de la Bisbal, això sí, amb la condició que cada havia de sortir per portar el menjar als seus gossets i estar estona amb ells, fins que les forces li van fallar del tot i el dijous dia 3 de setembre de l’any 1998, als 78 anys, va fe darrer salt deixant enrere aquest món.

D’acord amb alguna observació feta per les persones que el van conèixer, es considera que en Quim, possiblement degut al fet d’haver viscut diversos anys a les comarques de Barcelona i a l’estranger, era poc conegut a la Bisbal i per això la seva mort va passar gairebé desapercebuda amb poc acompanyament i sense notes de premsa.

La seva ciutat adoptiva, Vic, sí que va donar a conèixer seva mort mitjançant la premsa local, a El 9 Nou per A.D. i Joan Freixenet i a la revista  La Marxa.

Després de sis anys de la seva mort hem volgut recordar-lo mitjançat aquest breu escrit.

Caricatura d'en Quim amb la seva canya de bambú feta per un dibui­xant anònim. (imatge familia Ralló-Solerdelcoll) modificada R.M. Masana
Caricatura d'en Quim amb la seva canya de bambú feta per un dibui­xant anònim. (imatge familia Ralló-Solerdelcoll) modificada R.M. Masana

Classes de dibuix a l’escola d’Economia Domèstica de Terrassa

 

 Als onze anys vaig anar a l’escola d’Economia Domèstica de Terrassa, situada al carrer Sant Isidre. Al matí assistia a classes de cultura general amb la senyoreta Comerma i a la tarda, a classes de dibuix, costura, planxa i cuina. La mestra, per evitar que parlés tant a classe, en ocasions em feia seure al seu costat i també em deia que no entenia com podia dibuixar tan bé i parlar al mateix temps.

Sempre que a una companya de classe no li sortia bé un dibuix, la professora li deia: “Digues a la Masana que te l’arregli”. Era important que cada alumna tingués un quadern ben presentat amb els seus dibuixos perquè havien de ser exposats a final de curs en unes taules especials i també supervisats per les autoritats acadèmiques locals.

El fet d’estar asseguda a la taula de la mestra sobre una tarima de fusta i veient les cares de totes les meves companyes de classe em feia sentir com si fos una ajudant docent, pensar-t’ho era una situació bastant insòlita. El que m’agradava més de tot era dibuixar i poder arreglar algun dibuix d’algú que no tenia destresa en aquest tema i potser sí que en tenia per les matemàtiques o la llengua.

Si bé d’aquesta escola en podria comentar diverses coses, ara només explicaré quelcom de  les classes de dibuix, perquè penso que poden complementar la història d’aquesta escola quan algú se senti motivat a explicar-la.

 El primer dia de classe de dibuix

El professor era el senyor Ramon Cortés i també hi havia una professora de qui no recordo el nom. El primer dia que vaig entrar a classe l’aula em va impactar per l’ambient artístic que s’hi respirava, era plena de models de guix i tothom amb una carpeta recolzada sobre la taula estava concentrada dibuixant; fins i tot em va agradar l’olor de laca fixadora dels dibuixos fets de carbó i de pastel.

Al final de la classe havia un grup de noies més grans que la resta que eren les que sabien més de dibuixar. Jo estava asseguda prop d’aquesta colla i una d’elles, en veure’m nouvinguda, em diu: “Hauries de tirar aquest pinyol d’oliva al cap de la mestra”. Li vaig dir que no ho volia fer, però totes plegades com si fossin membres d’una orquestra musical van insistir que ho fes. Agafo el pinyol i pensant-me que no la tocaria, el tiro i amb tanta punteria  que li va anar a parar de ple al cap. Mira, és com si ho estigués veient ara. Dóna un cop fort sobre la taula amb la carpeta que tenia a les mans, s’aixeca amb parsimònia i es gira de cop. Amb els braços plegats sobre el seu cos i mirant-nos a la cara una per una, pregunta: “Qui hagi sigut que m’ho digui ara mateix, perquè no penso moure’m d’aquí fins que m’ho digui”. Aquella estona se’m va fer eterna.

Dubtava entre dir-li-ho o no. Va guanyar el no dir res i sort que les més veteranes alumnes incitadores de l’agressió no van obrir la boca. Vaig pensar que, sense més ni més, mai més tornaria a fer una cosa com aquella.

Cada vegada que mirava la professora em sentia incòmoda, experimentava en mi una barreja emocional entre traïció i covardia, fins que passats uns dies i preparada per assumir responsabilitats i amb el cor taquicàrdic, em vaig decidir a anar-li a explicar la malifeta i li dic: “Senyoreta, el pinyol d’oliva que li va anar al cap aquell dia, vaig ser jo qui l’hi va tirar”.

La resposta de la mestra em va desconcertar perquè, mostrant un lleuger somrís a la cara, em va dir: “Així que vas ser tu qui ho va fer… Doncs sàpigues que no va estar gens bé i no vull que ho tornis a provar cap més dia”. No va arribar la sang al riu com em pensava que arribaria i la seva manera de reaccionar em va sorprendre per la serenitat amb què va respondre. Penso que la professora em va donar una sàvia lliçó que sigui pel que sigui sempre he recordat i alguna vegada a la vida m’ha estat útil.

Presentació d’alguns dibuixos

La primera làmina que havíem de dibuixar era la d’un quadrat. Per a mi va ser difícil haver de fer a pols unes ratlles tan rectes, però a mesura que anava dibuixant objectes formats per línies corbes i de més floritures em semblava que hi tenia més facilitat.

He considerat incloure aquí alguns dels treballs que vaig fer, tot i que evidentment és una petita mostra del que fèiem i n’hi havia de molt millors. Amb tot, poden servir per conèixer els tipus de dibuixos que es feien a l’escola de Economia domèstica a la dècada dels anys seixanta.

Làmina 1
Làmina 1
Làmina 2
Làmina 2

Seria interessant disposar de dibuixos i pintures de les alumnes més avantatjades i també de les que es van dedicar a aquest món de les belles arts. Només en conec una: Àngela Ubasart, casada amb el reconegut escultor terrassenc Ferran Bach-Esteve.

Làmina 3
Làmina 3
Làmina 4
Làmina 4

Aquests models eren fets de guix blanc i eren uns dels primers exercicis que havíem de fer.

Després de dibuixar figures geomètriques passem a dibuixar temes relacionats amb la naturalesa, que sovint eren fulles.

Làmina 5
Làmina 5
Làmina 8
Làmina 8
Làmina 7
Làmina 7

Possiblement amb el pas dels anys —n’han passat més de 50 que les imatges han estat guardades dins d’una carpeta— han perdut part del contrast que tenien inicialment.

Un tercer pas que incrementava la dificultat del dibuix era la representació de fragments de cares i busts complets de personatges històrics.

Làmina 10
Làmina 10
Làmina 13
Làmina 13
Làmina 12
Làmina 12

Entre d’altres hi havia models que representaven les figures de Jesucrist, David, Cervantes i Maria Antonieta.

Làmina 14
Làmina 14

                                                                                           

Làmina
Làmina
Làmina 17
Làmina 17
Làmina 19
Làmina 19
Làmina 18
Làmina 18

 

El proper pas per fer nivell era dibuixar amb colors de pastel, o sigui, les clàssiques barretes de colors Goya.

Làmina 22
Làmina 22
Làmina 20
Làmina 20
Làmina 21
Làmina 21

 

Làmina 23
Làmina 23
Làmina 24
Làmina 24

 

Fi de la instrucció

No vaig poder continuar assistint a classes de dibuix perquè abans dels 14 anys vaig anar a fer d’aprenenta en una fàbrica de mitges i una vegada complerts em vam contractar com a    cosidora de costures de mitges, el treball més especialitzat de l’empresa. Era una feina molt ben retribuïda perquè era a preu fet, o sigui, que se’ns retribuïa segons la quantitat de dotzenes de mitges que havíem cosit a la setmana en una jornada laboral de nou hores diàries, inclòs el dissabte al matí. Per posar un exemple, quan tenia 15 anys cobrava 1.200 pessetes a la setmana, però arribats als 19 anys com que la meva vocació era ser infermera,  em vaig llogar com a auxiliar de clínica a Mútua de Terrassa i vaig passar a tenir un sou mensual de 2.200 pessetes al mes, unes 3.000 pessetes menys al mes. Que em contractessin a Mútua també és un fet peculiar que caldria explicar en una altra crònica.

 

Un ensurt pictòric

En aquell temps, els dissabtes a la tarda quan no treballava feia dissabte, o sigui, allò que entenem per fregar el terra —sense que encara s’hagués inventat el pal de fregar—, rentar els vidres, treure la pols i deixar en un estat lluminós tot allò que no ho era.

Francesc Masana (pintura al oli que guarda Rosa M. Masana)
Francesc Masana (pintura al oli que guarda Rosa M. Masana)

Un dia, després d’haver llegit en una revista que els quadres a l’oli es podien netejar fregant-los amb mitja ceba, ho vaig provar i em va donar uns resultats excel·lents; semblava acabat de pintar, però a còpia d’anar aplicant aquesta pràctica, la pintura va fer fallida i van començar a sortir algunes clapes sense pigmentació. El meu germà Francesc va quedar frustrat en veure com la seva imatge podia en poc temps quedar del tot difuminada a mans de la seva germana petita, que era tan donada a fer dissabte a fons. Francesc apreciava molt  aquell quadre perquè l’havia pintat un amic seu mentre feien el servei militar. Vaig  pensar que si no hi posava remei ben aviat la cosa tindria unes conseqüències catastròfiques.

Ràpidament vaig trobar-hi una solució, portar-lo a casa del professor Ramon Cortés per veure què hi podia fer. La resposta va ser bona perquè em va dir que el podia restaurar i deixar-lo igual que abans. Vaig respirar de satisfacció.

Mentre era al seu estudi gestionant la restauració, el professor Cortés em va ensenyar els seus treballs artístics junt amb la col·lecció de gitanes que tant li agradava pintar. Algunes d’elles insinuaven o mostraven del tot el pit, eren imatges desinhibides per aquella època, tenint en compte que les noies sovint portàvem jerseis de coll alt. El professor em diu: “Què et sembla? M’agradaria pintar-te a tu.” Vaig preguntar-li “pintar-me amb aquest estil de les gitanes?”. “Sí”, em respongué.

Li vaig dir que no, perquè considerava que fer de model era avorrit i calia estar moltes   hores quiet, però el motiu probablement de més pes, tot i ser conscient que era una activitat artística, era que em sentia incòmoda posant per a una pintura de component sensual; m’hi veia poc. Un altre aspecte a considerar era que no m’identificava amb l’estil agitanat que el professor Cortés aconseguia crear, però ara penso que alguna cosa devia veure en mi que l’inspirava en aquella línia.

I ara potser ho descobreixo per un fet que recordo. Quan tenia uns 20 anys vaig anar de viatge a París i mentre era al barri de Pigalle vaig observar que entre els artistes que pintaven al carrer, n’hi havia un que ho feia retallant la silueta de la persona sobre una cartolina de color negre. Ho vaig trobar d’allò més original i li vaig demanar que em fes un d’aquells esquemes. La sorpresa va ser quan vaig veure que m’havia interpretat de manera que la imatge suggeria un estil de dona espanyola. És clar que aquell dia anava pentinada amb una cua de cavall adornada amb una flor i també portava arracades d’estil allargassat.

Professor Ramon Cortés (imatge de Viquipèdia)
Professor Ramon Cortés (imatge de Viquipèdia)
Silueta de Rosa M. Masana, feta París
Silueta de Rosa M. Masana, feta París

En aquest moment recordant aquells fets, penso que m’agradaria disposar d’una pintura personal feta pel gran artista i professor senyor Ramon Cortés, però les coses van com van.

Un licor afrodisíac

 

Era la dècada dels anys vuitanta i a casa hi vivíem la meva mare, el meu germà Francesc, la Júlia, muller del meu germà, i jo. El pare  havia mort feia un temps. Alguns dissabtes venien a sopar un parell de matrimonis amics de casa i sovint s’hi estaven fins a les tantes fent tertúlia. Els agradava molt venir a casa també perquè la Júlia i, no cal dir-ho, la meva mare eren unes excel·lents cuineres. De qualsevol plat que preparessin, per senzill que fos, n’obtenien un resultat fantàstic.

Tots ens reuníem a taula com si fóssim una gran família i he de dir que si bé era bastant joveneta intervenia força a les converses i també els explicava algun acudit. Després de sopar la meva mare, que ja tenia uns 65 anys, feia ganxet tot mirant la televisió en blanc i negre i jo rentava els plats.

En una ocasió els matrimonis portaven una conversa relacionada amb el sexe. Tenien un punt de preocupació perquè les coses, deien, no eren com abans, l’activitat amorosoafectiva la tenien molt bona però l’organisme era com si els anés més al ralentí.

Jo treballava d’auxiliar de clínica a la Mútua de Terrassa i sempre em sentia molt atreta a intentar ajudar les persones i també tenia bastant desenvolupat el sentit de l’humor, possiblement heretat del meu pare i per influència també dels meus germans, pels espectacles que veia al teatre Apol·lo de Barcelona, la Mary Santpere televisiva i la Filo, una infermera companya de la Mútua.

No sé com va ser, però em va passar pel cap fer un licor afrodisíac per regalar-lo a les tres parelles d’amics. Amb el cor una mica encongit vaig anar a la botiga Santiveri que hi havia al carrer de la Unió de Terrassa i els vaig preguntar com ho havia de fer per elaborar un licor d’aquestes característiques. Van respondre que no ho sabien, que ho hauria de preguntar a una herbolària que hi havia al carrer Topete.

Una situació compromesa

Entro a l’herbolari i una senyora de bastant edat em pregunta: “En què et puc servir, maca?”. Jo vacil·lava una mica, em feia angúnia demanar-li una recepta per elaborar un licor afrodisíac. Finalment li vaig dir el motiu de la meva visita. La senyora va posar cara de sorpresa i amb posat nerviós va exclamar “oh, a veure; parlem-ne, d’això, parlem-ne”, i amb una mà alçada al nivell del cap l’anava balancejant d’un costat a l’altre, “aquestes coses, aquestes coses poden portar problemes”, continuava dient. Jo em volia fondre; era lògic que reaccionés d’aquella manera si en Franco encara vivia i gairebé no s’empraven preservatius.

Dioscórides ( imatge Rosa M. Masana)
Dioscórides ( imatge Rosa M. Masana)

Quan em disposava a sortir altra vegada per la porta per on havia entrat, em diu: “Hi ha un bolet, hi ha un bolet… Espera’t que vaig a buscar un llibre.” Surt de dins un departament de la botiga amb un llibre voluminós que ara penso que devia ser el Dioscòrides  que més tard va ser renovat per Pio Font i en aquell moment vaig tenir la intuïció que l’herbolària havia relacionat el que li demanava amb els efectes d’algun bolet al·lucinogen i ràpidament li vaig dir “em sembla que no m’he explicat bé; el que volia demanar-li són herbes per fer un licor que faci anar calent”, paraula que també em va costar de pronunciar, però si li hagués dit per exemple per incrementar el desig genèsic, encara potser l’hauria confós més. La meva sorpresa va ser quan va exclamar “aaaah, val, això és una altra cosa!”, i al mateix temps feia la impressió que li hagués tret un pes de sobre. Tot seguit es dirigeix a l’estanteria que hi havia darrere del mostrador i agafa un seguit de pots d’herbes situats a primera línia de la estanteria i va començar a donar-me instruccions.

Fulles de menta
Fulles de menta
Branques de canyella
Branques de canyella

Forma de fer el licor

Llàstima que no vaig guardar la recepta amb els noms i quantitat d’herbes que vaig fer servir per omplir tres ampolles de tres quarts de litre cada una. De fet, no hauria pensat que expliqués mai aquesta anècdota.

Recordo que vaig comprar tres litres d’aiguardent i dins d’una garrafa de broc ample hi vaig posar menta, branques de canyella, boles de ginebró madur, que són de color blau negrenc i s’havien de posar a números senars, anís estrellat i em sembla que també ginseng, però no n’estic segura. Aquesta preparació s’havia de deixar nou dies a sol i serena, després s’havia de colar preferentment amb una barretina nova de colar el cafè i omplir les ampolles, que en aquest cas eren de vidre i amb sanefes. El toc final el va donar les etiquetes comprades a Cal Gussi de Terrassa, en què amb lletra a mà hi constaven els ingredients donant-li un aspecte de fórmula magistral i, degudament embolicada, feia patxoca.

 

El dia del regal

El següent dia que van venir a sopar els amics, pensava donar-los el regal, però llavors en aquell moment dubtava, em sentia com el dia que vaig anar a l’herbolari. Finalment m’armo de valor i els dic: “Mireu, l’altre dia em va passar pel cap fer un licor i m’ha fet il·lusió preparar-vos-en unes ampolles.” La resposta va ser gratificant, es veia que els feia il·lusió i al mateix temps van dir: “Gràcies, Rosa, quines sortides que tens! I dius que aquest licor l’has fet tu?” Vaig respondre “sí, però sota la supervisió de l’herbolària del carrer Topete, que em va dir que l’havia de deixar reposar  nou dies a sol i serena”. Aquesta explicació encara donava més garantia que l’elixir estava fet a consciència. “Que trempada que ets!”, continuaven dient. I tots per un moment vàrem ser una mica més feliços.

Model aproximat de com era la ampolla ( imatge Rosa M. Masana)
Model aproximat de com era la ampolla ( imatge Rosa M. Masana)

En acabar de sopar van prendre’s una copeta de licor. La meva mare i jo ja l’havíem tastat i sabíem que de gust era bo però molt fort. Com aquell qui no vol la cosa i amb un punt gran de complicitat entre la meva mare i jo, intentàvem descobrir-hi algun efecte secundari, però no, les parelles estaven tranquil·les com sempre, només que aquell dia la sobretaula va ser més curta.

No vaig poder satisfer, diguem-ne, el meu esperit científic, perquè no vaig preguntar mai com els havia anat —aquesta sí que és una parcel·la personal que no es pot transgredir—, tot i que possiblement algun efecte els devia produir, perquè qualsevol remei que es doni a una persona, per poc efectiu que sigui el principi actiu, sovint produeix un efecte psicològic, diguem-ne, de placebo.

L’efervescència dels anys vuitanta

El fet de parlar d’aquest licor m’ha portat a recordar la dècada dels anys vuitanta, que lliga amb la manera com s’estava configurant la societat en aquells moments. Semblava que tot estigués per fer i aplicaven un sentit molt crític a totes les coses movent-se per ideals a fi de construir un món més lliure, una societat més informada i amb menys traves ideològiques.

Però dissortadament el pas del temps ens ha fet veure que aquesta efervescència era abraçada també pels qui tenien altres interessos més partidistes i personals. Serveix aquell tòpic de dir que alguns van passar de hippies a yuppies. Potser per aquest motiu, ara veiem que tenien raó algunes persones grans que observaven els canvis socials amb una certa dosi d’escepticisme que a nosaltres ens estranyava. Però la saviesa popular ja sap que hi ha a qui no se li pot donar gat per llebre.

Una anècdota

La dècada dels 80 volíem conèixer algunes coses per pròpia experiència i vàrem prendre la decisió d’anar a Perpinyà amb un Seat 600 a veure la pel·lícula de moda francesa de component sexual Emmanuelle, que es va estrenar l’any 1974, quan a Espanya encara no estava permès projectar films d’aquest gènere.

La nostra sorpresa va ser que a la fila del davant del cinema es van seure tres polítics de la nostra ciutat i en trobar-nos cara a cara en aquella situació, nosaltres ens vàrem sentir enxampats i ells suposadament també perquè la seva ideologia política ens deia que aquestes coses eren un pecat mortal. Ens va semblar un fet força curiós estar veient simultàniament aquell film transgressor.

Volia comentar que pel·lícules com aquestes i de temàtica de drogues o models socials intentaven transmetre’ns la il·lusió que gaudíem de més llibertat i alguns van caure en un laberint de difícil sortida. Era aquell lema: “sexe, drogues i rock-and-roll”. Cal considerar que un vehicle ideal per introduir noves idees que potenciïn canvis d’actitud de la societat tant personals, de consum o econòmics, és la gran i també la petita pantalla la protagonista principal,  encara més amb els avenços en coneixement de la neurofisiologia humana.

Les germanes de Sant Josep a la Bisbal

Article fet per Rosa M. Masana i publicat a la revista  digital Totbisbal  el dia 23 de gener de 2014.

Una sala antiga del hospital
Una sala antiga del hospital

 

El 1991 estava interessada en escriure la història de la infermeria de la Bisbal, però el projecte no va tirar endavant. Fa pocs dies vaig trobar una carta datada l’any 1993 que em va lliurar la germana Maria Massanas, superiora de les religioses de Sant Josep, donant resposta a unes preguntes que li havia fet. Passades dues dècades, he considerat que la informació continguda en el seu escrit ens permet conèixer una part de la història de l’Hospital, i la tasca que van dur a terme aquestes religioses.

 

Les germanes van arribar a la Bisbal l’any 1877 i, durant vuit anys, van atendre els malalts en els seus propis domicilis. L’any 1885 van passar a ocupar-se de l’hospital municipal de beneficència i, a partir de l’any 1958, també van col·laborar assistint els pacients socis de la clínica La Alianza. L’any 1981 es van fer millores a l’hospital, on la comunitat va seguir treballant fins a finals de la dècada del 2000, quan van donar per finalitzats els seus serveis. Per continuar llegint  clica a Germanes de Sant Josep

Informació complementaria.

El passat mes de setembre d’aquest any 2015, la senyora Montserrat Mer Fabrellas  em va lliurar la crònica   que va publicar al Butlletí Informatiu de l’Esplai Caixa  núm. 48 del setembre de 2015  i titulat : Un record i un agraïment que fa menció a aquest article que hem presentat de les Germanes de Sant Josep de la Bisbal. Vull manifestar-li el meu agraïment per la seva deferència.

Montserrat Mer. EspaiCaixa 2015
Montserrat Mer. EspaiCaixa 2015