Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

La Feminista, una societat de socors mutus de Palafrugell

L'àvia Elisa de Palafrugell (imatge cedida per Ramir Budó)
L'àvia Elisa de Palafrugell (imatge cedida per Ramir Budó)

 Revisant les actes de la societat de socors mutus “La Feminista” dipositades al Arxiu Municipal de Palafrugell, hem pogut conèixer aspectes sobre la organització d’aquesta entitat que te l’interès  especial de ser, entre les vuit associacions d’aquets tipus que hi va haver a la vila, la única  creada i gestionada  exclusivament per dones i considerant  t que la  seva primera acta fundacional es de l’any 1905.

Article publicat per Rosa M. Masana a la revista del Baix Empordà núm.42 del setembre del 2013,  pàgina 95. També es pot consultar a la Viquipèdia.
 
 

Set vides com els gats, i una de propina (1944-1981)

Diuen que els gats tenen set vides sense que sapiguem del tot el perquè. El meu pare deia que potser era perquè els gats sempre cauen dempeus, són àgils i reparteixen l’impacte sobre les seves quatre potes. Potser sí.

En el meu cas, no sé si es pot dir que hagi tingut vuit vides, tot i que sí que és cert que he viscut incidents que m’ho han fet pensar i sovint hi ha hagut alguna persona que m’ha ajudat a sortir d’aquella situació complicada i ara em plau també poder-ne parlar.

Un gat rascant-se en una casa abandonada de la Vall de Bianya l’any 2013 (imatge Rosa M. Masana).
Un gat rascant-se en una casa abandonada de la Vall de Bianya l’any 2013 (imatge Rosa M. Masana).
  1. Abans de néixer

Quan la mare l’any 1944 m’estava gestant tenia 43 anys i ja tenia  cinc fills. Recordo que en ocasions se’m quedava mirant amb atenció i pensativa, i un dia va exclamar: “Que maca que ets!” Jo li respongué “gràcies, mama!” i alhora em va sorprendre la seva manera de dir-m’ho, però ja sabem que les mares senten amor i troben macos els seus fills. Fins que un dia em va explicar que havia estat a punt de no poder néixer i que encara no comprenia com havia estat possible. En aquell moment la mirada admirada de la meva mare va ser com si prengués sentit. Li vaig agrair que m’ho expliqués. Qui em va salvar, no ho sé, potser la força de la vida.

2- Les deus de Sant Quintí de Mediona

Era l’any 1952, quan tenia set anys, que vàrem anar d’excursió a les deus de Sant Quintí de Mediona (Baix Penedès),[1] poble d’on era filla la meva mare. A més de les deus, hi havia un llac i en un lateral també hi havia una roca a la qual es podia anar nedant. La meva germana Anna i el seu promès Josep estaven asseguts allà sobre. Vaig voler fer com ells i també hi vaig anar, però al cap  d’una estona vaig decidir tornar-me’n. En ser alt em vaig tirar de cap ignorant que després no sabria reprendre la natació, ja que sempre havia nedat a partir de peu pla.

Em vaig enfonsar fins al fons del llac, que, recordo, tenia un tacte argilós; sense fer res torno a pujar i abans que tornés a enfonsar-me sento que m’agafen per les cuixes i m’arrosseguen nedant  fora de l’aigua. Era en Josep qui m’estava traient. Em varen posar de caps per avall i em donaven cops a l’esquena, tossia i em feia la impressió que em faltava l’aire. Després em van posar recolzada de costat amb les cames aixecades i em van tapar. No va passar d’aquí, la cosa. La mainada de les famílies que també passaven el dia a les deus deien: “Una nena s’ha ofegat! Una nena s’ha ofegat!”. Jo pensava “però si estic viva”.

Sempre vaig estar agraïda al meu cunyat Josep. Me l’estimava perquè era una excel·lent persona i m’agradava veure’l com n’estava d’enamorat de la meva germana. Tota la vida la va estimar. També m’agradava i gaudia veient-lo jugar a hoquei sobre patins. Qui em va salvar? Sense cap dubte el meu cunyat, Josep Suñer.

3- Els tifus

Salmonella typhimurium (imatgeViquipèdia)
Salmonella typhimurium (imatgeViquipèdia)

L’any 1959 tenia catorze anys i recordo que vaig passar una nit de Nadal terrible. Era a casa d’un meu germà, que junt amb uns seus amics i veïns cantaven nadales acompanyant-les amb panderetes, simbombes i tapadores de cassoles. Enmig d’aquella gresca el meu insuportable mal de cap i abdomen va passar inadvertit.

L’endemà estava estirada com un sac dins el llit i a 40º de temperatura. Em van explicar que havia vingut a visitar-me el doctor Serra —el teníem aconductat— i digué que tenia la grip. El dia següent la temperatura havia pujat a 41º i novament el van avisar. En el moment que posa els peus a casa, el meu germà Marià l’agafa per les solapes, el sacseja i amb contundència li diu: “Doctor Serra, si us plau reaccioni. La meva germana s’està morint!” Un gest com aquell només el podia fer el meu germà Marià. El doctor Serra veient com les gastava aquell xicot o perquè va intuir que els símptomes eren greus, va sol·licitar que em fessin una anàlisi de sang.

Érem gairebé veïns del farmacèutic del carrer Topete i va venir de seguida a fer-me l’extracció. Els resultats van indicar que tenia bacils de K.J. Eberth, o sigui la Salmonella typhi, causant del tifus. El metge va receptar-me Chemicetina (principi actiu cloranfenicol) i també va demanar disculpes a la família per haver retardat el diagnòstic. Va advertir-los també que no sabia si passaria d’aquella nit.

La meva mare va estar-se asseguda al meu costat tota la nit, plorava i resava a la Verge de Montserrat perquè no se m’emportés, però posava la condició que no quedés malament i si així havia de ser, que Déu em reservés un bon cel. Amb aquestes oracions i precs vaig pensar que allò era el meu final, però, cosa curiosa, tampoc em suposava cap drama. Estic segura que ella es pensava que jo no la sentia resar.

Entremig d’aquell foc corporal i al·lucinacions, només veia préssecs d’aigua i molt especialment el brollador dels Engolasters d’Andorra, d’on rajava aquella aigua tan fresquíssima. No sé què hauria donat per beure’n tres gots d’aigua i menjar-me els préssecs que somiava. Penso que han estat els desitjos no satisfets més grans de la meva vida.

El dia següent encara estava viva, havia sortit de l’extrema gravetat. A més, jo ho sabia i em vaig sentir alleujada, però la convalescència va ser llarga perquè en aquell temps poca es feia malgrat l’evident simptomatologia hepàtica. El cabell em queia a grapats i vaig tenir la voluntat de pelar-me al zero dues vegades,[2] la segona quan el cabell tenia un centímetre i tot perquè em van dir que era l’única manera que em creixessin sans i no volia renunciar a tenir una cabellera bonica.

Desafortunadament i paradoxes de la vida, quan feia mig any d’haver superat el tifus, el meu germà Marià mentre anava a treballar a les vuit del matí, va caure de la moto. El seu germà Francesc que anava darrere seu amb una altra moto, va explicar que es va aixecar, es va espolsar la terra, va dir “sort que no m’he fet res” i tot seguit va caure desplomat. Només tenia 33 anys. Van dir que havia estat una ruptura de l’artèria aorta. Va ser un drama molt gran i segons com ens ho mirem semblava com si hagués una vida s’hagués vist compensada per una mort.

Qui em va salvar? El meu germà Marià, que va donar la primera veu d’alarma, i també la medicina.

4-La riuada de Terrassa

El 2012 la ciutat de Terrassa va commemorar el cinquantenari de la riuada del 1962. Nosaltres aquell any vivíem a la fàbrica Veyga, situada prop de les Fonts de Terrassa i que elaborava bigues de formigó armat a l’interior d’una nau que feia 100 metres de llarg i arribava fins gairebé la riera del Palau.

La riuada de Terrassa del 1962 i el bomber Josep Masana
La riuada de Terrassa del 1962 i el bomber Josep Masana

El meu germà era un dels encarregats de la fabrica i tenia el costum d’anar a veure els treballadors del torn de nit per si necessitaven res. Va pujar a casa i ens diu “hauríeu de veure com baixa la riera!”. El meu pare respon “vigileu, que la riera és molt traïdora!”, però amb tot hi vam anar també amb la meva cunyada Júlia. Realment feia basarda veure baixar tanta aigua i amb tanta remor.

Després de veure el corrent d’aigua, ells van entrar a la nau però jo em vaig quedar a la porta que donava a pocs metres de la riera. Els treballadors tensaven els cables i omplien els motlles de formigó per fer les biguetes i el meu germà conversava amb un treballador amb veu alta perquè la garbelladora d’àrids i la formigonera feien molt soroll.

Mentre jo continuava mirant la riera, el reflex d’un llamp em va fer veure que l’aigua s’emportava els bidons que hi havia tocant a la nau. Vaig recordar les paraules del meu pare i vaig córrer a avisar el meu germà, que va reaccionar com un llamp cridant: “¡Todos fuera de la nave, corred, salid, daros prisa! ¡Corred, salid!” Els treballadors no sabien el que estava passant. De cop un altre llamp deixa sense llum la nau i vàrem haver de sortir a les  palpentes. A fora l’aigua ja ens arribava als genolls i de cop sentim un gran terrabastall, ens girem i veiem com la riera s’estava emportant mitja nau com si fos una caixa de cartró, i era en concret al lloc on érem feia tres minuts.

Vàrem aconseguir pujar al pis de casa, però sense saber si l’aigua aniria tirant amunt perquè estava al penúltim graó de l’escala i tampoc sabíem si l’edifici aguantaria la pressió. Més tard les persones que baixaven caminant per la carretera perquè vivien a les Fonts van quedar-se al local del pis de sobre el nostre, on s’estava construint un menjador per als treballadors. Va ser una nit terrible pels drames personals dels qui pensaven que la riera s’havia emportat la seva família.

Qui ens va salvar? El meu pare per avisar-nos, jo per haver vist el fenomen i el meu germà per la seva rapidesa i contundència d’acció. Els treballadors deien: “La Rosa nos ha salvado a todos.” Ara puc dir que he posat el meu granet de sorra en temes de salvament.

5- La muntanya del Pedraforca

Tenia uns 21 anys quan amb un grup de excursionistes vàrem anar al Pedraforca (Berguedà). Aquell dia no ens vam quedar a dormir al refugi com altres vegades perquè ningú de la colla volia fer el cim.

Portava una maquina de fotografiar bastant antiga que teníem a casa i en veure un paisatge molt bonic, em vaig parar per fer una fotografia i mirant la càmera poso el peu en un lloc inestable, rellisco i vaig baixar per un terreny pedregós un tros avall fins que amb els talons vaig poder frenar.

El Pedraforca des de Gisclareny (imatge cedida per Jordi Bastart).
El Pedraforca des de Gisclareny (imatge cedida per Jordi Bastart).

La màquina em va caure i sentia el soroll que feia mentre anava topant amb les pedres i fent-me percebre la fondària del lloc on estava. Vaig quedar paralitzada i gairebé sense respirar pensant que es podrien moure les pedres i jo anés tot darrere. Vaig veure que d’allà era impossible sortir-ne.

Un noi d’un altre grup d’excursionistes que venia al darrere va cridar dient: “No et moguis, no facis cap moviment, tranquil·la que vinc a buscar-te.” Amb una mà es va agafar a un únic matoll que hi havia enmig d’aquell pedregar i amb l’altra mà procurava que m’hi agafés. Quan vaig veure que feia aquet gest vaig patir molt per ell perquè dubtava que aquella mata pogués suportar tant pes. Va aconseguir fer-me pujar. Aquell noi tan especial acabava de fer un autèntic gest d’heroisme. Un parell de companys del meu grup que havien reculat per veure què passava van agrair-li la seva valentia.

Sempre he recordat aquell noi i la seva germana que anaven plegats d’excursió. No ho sé amb seguretat, penso que es deien Pere i Rosa. Sí que sé que eren de Sant Pere de Torelló. A casa havia parlat força vegades d’ells i els deia els macos de Sant Pere de Torelló. La meva família semblava com si els coneguessin.

De vegades he pensat que hauria d’anar a Torelló, però només preguntant per dos germans que van anar al Pedraforca l’any 1966 i van salvar una noia, no sé si seria suficient per localitzar-los. Després de 49 anys seria un plaer poder-los invitar i tornar-los a agrair aquell gest.

Qui em va salvar? Sens dubte aquell noi, els macos de Sant Pere de Torelló.

6- La ‘suelta’ o primer dia de vol en solitari

L’any 1978 vaig encertar una travessa de 14 resultats i l’endemà em vaig inscriure per obtenir el carnet de pilot privat. El premi va ser de 3.500 pessetes, però vaig mantenir la decisió de tirar endavant treballant tot un any sense cap festa. Hi ha un article a la revista de l’aeroclub de Barcelona- Sabadell que parla de les classes de pilot.

Segell de la llibreta de vols, renovació de la llicència el 1985 (Rosa M. Masana)
Segell de la llibreta de vols, renovació de la llicència el 1985 (Rosa M. Masana)

En aviació, el dia de la suelta és quan consideren que estàs preparada i et diuen que volis sola. El dia de la meva suelta hi havia un controlador aeri que era nou a l’aeroclub i en demanar-li permís per envolar-me, em va donar una ordre i més tard una informació que durant les pràctiques no havia sentit mai. Em va dir: “ECPV está autorizado a entrar y alinear.” Jo vaig entendre entrar i “despegar” com sempre ens havien dit després que haguéssim fet les comprovacions de l’aparell i ens donessin accés a la pista. Sort que no vaig complir l’ordre que em va donar d’aturar-me, perquè com va dir-me també l’instructor senyor Díaz, m’hauria quedat sense pista.

Mentre estava a ple vol i tot anava com una seda, per megafonia el controlador em diu: “ECPV, para su conocimiento le informo que tiene un tráfico delante.” Tenia al davant però bastant lluny un avió que possiblement anava a aterrar i pel fet d’avisar-me vaig considerar que potser no hi havia suficient distància entre l’un i l’altre, i decideixo fer un canvi de rumb, cosa que mai abans havia fet en una situació com aquella.

A causa de les pressions aerodinàmiques generades pel canvi d’inclinació de l’avió aquest va comportar-se com si derrapés i va desestabilitzar-se completament. El motor anava més revolucionat del compte, vaig perdre altitud i l’horitzó artificial marcava lateralitat, era un caos i tenia la sensació que volava amb un aparell que no controlava en absolut i vaig pensar que passaria el pitjor. Anava agafada fort al comandament i suava moltíssim fins a quedar amarada com un peix, i en aquest estat vaig veure com passava davant meu la pel·lícula de la meva vida.[3]

De sobte, com si quelcom dins meu em digués “reacciona Rosa, fes alguna cosa!”, vaig donar gas per recuperar altitud fins a 3.000 peus, estabilitzo l’horitzó artificial, regulo la velocitat a punt de creuer i miro el nivell de combustible, que estava a mig dipòsit. Tenia l’avió controlat, però, ah renoi, ja hi vàrem tornar a ser. Miro a baix i no identificava res, volava per sobre d’un bosc que desconeixia, m’havia perdut, si primer suava després encara més. Em vaig poder orientar amb el sol, que veia de cara i sempre que aterrava abans del crepuscle estava situat a la meva dreta.

Aquells minuts de vol sense identificar res van ser terribles, fins que de lluny observo un dipòsit molt alt que els aviadors teníem de referència per entrar al camp venint del nord. Se’m van eixamplar els pulmons i després de demanar permís a la torre de control, vaig fer un aterratge perfecte. Estava a terra i viva, cosa que pensava que no aconseguiria. L’endemà vaig haver de tornar a volar sola per superar la por. Aquest és un dels lemes aeronàutics, si tens un ensurt l’has de superar com més aviat millor, màxima que es pot aplicar a altres circumstàncies de la vida.

Qui em va salvar? Potser la predestinació, la Verge de Loreto, la pròpia voluntat, no ho sé.

7- Les illes Açores

L’any 1979 viatjava amb tres amigues cap a Lisboa per després agafar un vol per anar a les Açores, però el meu passatge era un dia després del seu. Quan feia mitja hora que havíem sortit de Lisboa per megafonia ens diuen: “Senyors i senyores, tranquils però a causa d’una avaria hem de tornar a Lisboa.” Vàrem veure la gravetat quan un copilot recorria el passadís de l’avió mirant amb ulls de pànic per les finestres. Els passatgers vàrem fer com ell i ens vam adonar que sortia un fum negre com el carbó d’algun tub d’escapament de l’aparell i el motor feia un soroll estrany, signe que allà estava passant alguna cosa greu. Aquella mitja hora de tornada es va fer interminable. Temíem que l’avió fes aigües al mig de l’Atlàntic.

Una illa de les Açores (col·lecció Rosa M. Masana).
Una illa de les Açores (col·lecció Rosa M. Masana).

Per sort vàrem aterrar i algú va dir que abans havien hagut de buidar els tancs de combustible al mar. Dins el recinte del WC de Lisboa ens hi vàrem trobar la tripulació completa, fins i tot hi anaven dues monges i tots semblava com si encara estiguéssim mig histèrics i no paràvem de parlar entre nosaltres. M’havia estranyat que un noi abans hagués pujat a l’avió amb el cinturó ple de ploms per fer busseig. Després d’aquest ensurt anava sense.

Com a fet positiu cal dir que mentre visitàvem les illes sovint coincidíem amb persones que havien viatjat en aquell vol i ens saludàvem com si fóssim coneguts de tota la vida.

Qui ens va salvar? Suposo que els pilots de la TAP.

8- Un accident de telecadira

No donaré dades concretes, perquè l’objectiu és només explicar la situació que ens vàrem trobar. Va succeir que a la dècada dels anys noranta, una amiga i jo ens vàrem quedar penjades en un telecadira un dia sense sol i després que tanquessin la instal·lació.

Primer vàrem pensar que havia estat un tall de corrent, però no vàrem tardar a pensar que havia estat una parada definitiva perquè no es veia cap més persona a la instal·lació. Cridàvem “som al telecadira!” fins a quedar-nos afòniques, però des d’allà ningú ens podia sentir. Quan feia dues hores que érem allà dalt i mortes de fred vam veure que allò era la nostra fi. La meva amiga estava quieta com un pollet i amb les mans sota les aixelles blanques com la neu.

Feia estona que jo mirava la instal·lació, llàstima que la cadira no s’hagués parat al costat d’un pal proveït d’unes escales. També  uns metres més avall hi havia una caseta de fusta que qui sap si hi podia haver un telèfon i uns metres més avall es veia un camí on hi podia passar algun vehicle. També pensàvem que en tenir el cotxe al pàrquing s’adonarien que no havíem baixat, però no ens donàvem cap senyal de vida.

Model d’un telecadira amb la T per recolzar els peus.
Model d’un telecadira amb la T per recolzar els peus.

Vista la situació dic: “Jo no em vull morir asseguda a aquesta cadira, vaig a intentar baixar.” La meva amiga va dir: “Vols dir, Rosa?” I li digué: “És l’única possibilitat. Mira quina borrasca que s’acosta.”

Amb els anoracs, cordons de les sabates, les corretges de les càmeres de fotografiar, els mocadors del coll i un cinturó vaig fer una mena de corda i per aconseguir més llargada vaig aixecar enlaire la barra asseguradora de la cadira i posada dempeus al seient vaig lligar la corda a la T. La cadira balancejava i feia sensació de vertigen. En tornar a posar la barra asseguradora al seu lloc vàrem observar que encara restava força distància fins al terra, però vaig pensar que saltar no havia de ser un gran problema perquè el terra era esponjós i amb neu.

Sortir de dins la cadira va suposar per a mi haver de reunir tot el valor que tenia, perquè una vegada agafada a la T no hi havia marxa enrere. En aquell moment em vaig encomanar a la Mare de Déu de Montserrat.

Havia estat del grup d’espeleologia del Centre Excursionista de Terrassa i entràvem en coves i baixàvem avencs amb l’ajut d’una escala feta de corda. Tot i que no era el mateix estava mentalitzada que havia d’aconseguir baixar fins al cap de la corda i després fer un salt i, si m’hagués fet mal en un turmell, sabia que arrossegant-me amb les natges hauria arribat al camí.

Anava bé, perquè feia una braçada rere l’altra, fins que l’anorac es va trencar pel mig i la terrabastada a terra va ser terrible. No em podia moure, vaig intentar posar el tros de l’anorac que havia caigut prop meu sota el tòrax per veure si podia lliscar avall, però el dolor i la impotència funcional eren tan grans que no em permetien fer-ho.

Tenia una cama glaçada del tot, fet que em feia pensar en una ruptura de l’artèria femoral i que em quedaven deu minuts de vida, però passat aquest temps continuava viva, cosa que em va tranquil·litzar. Patia per la meva amiga perquè llavors estava sense anorac, però sort que ens podíem transmetre algunes paraules barreja d’esperança i d’acomiadament.

Al cap d’una hora —això era entre les dotze del migdia i les tres de la tarda—, el telecadira es posa en marxa, vàrem saber que era per pujar una càrrega. Per a nosaltres va ser l’alegria més gran viscuda mai, tot que teníem el dubte de saber si la cadira arribaria a baix el control. Sortosament la meva amiga va arribar i explicava que ella no podia baixar de la cadira i va ser l’empleat qui la’n va treure, i ella el picava a la cara amb les mans tancades i sense força i li anava dient: “Per què ha tancat la instal·lació, per què ho ha fet?”. Va poder avisar que jo era a dalt.

Mentre estava a terra tenia esperança perquè el telecadira anava funcionant i segur que havien vist que baixava una persona, passat un temps —no puc dir quant, per a mi va ser llarg, molt llarg—, veig uns socorristes que venien a buscar-me. En baixar vaig demanar-los que volia anar de bocaterrosa per si tenia una fractura vertebral. Aquells socorristes eren encantadors. Em van tapar traient-se la roba quan en aquell moment arribava la tempesta que deixava anar petits fragments de glaç que es clavaven com agulles.

Veient que m’havien rescatat se’m van disparar les gràcies i si bé per qualsevol petit moviment que em fessin veia les estrelles, els deia “gràcies, gràcies, moltes gràcies….”, lletania que va durar fins quinze dies després de l’accident. Tot i ser conscient que allò no era gens normal, ho anava dient igualment. M’havia fracturat la pelvis per diversos llocs, una vèrtebra aixafada —va anar just que no afectés la medul·la— i també tres costelles trencades. Quan tancava els ulls veia els quadres de l’anorac i havia d’incorporar el tòrax perquè tenia la sensació que m’ofegava. Sortosament aquella sensació em va anar marxant. La meva amiga i jo en ocasions dèiem que érem tan amigues perquè ens havíem de morir juntes, ella però cada vegada que explicàvem els fets plorava perquè m’havia vist ferida i, sense poder-hi fer res, va viure el procés en passiu i va costar-li més superar-ho que no pas a mi.

Qui ens va salvar? Suposo que la predestinació, la Mare de Déu de Montserrat i els socorristes. Cal agrair profundament les atencions rebudes per María del Carmen Cabo Téllez (epd) durant la meva estada a l’hospital i que recordaré sempre.

A tall de conclusió

Primer de tot vull donar les gràcies a tothom que va estar al meu costat en moments crítics i també a la vida per si mateixa perquè m’ha permès relatar aquests fets, al contrari del qui s’hagi pogut trobar, com popularment es diu, que no va poder explicar-ho.

Mentre escrivia em venien al cap imatges de les innombrables persones que actualment estan patint i posant en perill la seva vida, alhora tenia la sensació que era una egocèntrica explicant les meves vicissituds de supervivència, potser perquè hem vist persones que s’han jugat la vida a una sola carta en situació de guerres, ferides, fam, assassinats, naufragis, catàstrofes, infeccions, explotacions humanes o malalties incurables. Lògicament, veient aquest drama humà, el que he explicat pot semblar una anècdota, però el sol fet de poder-ho explicar és el motiu de voler compartir l’experiència amb els lectors.

Gat a una casa de pagès de Pals (imatge Rosa M. Masana)
Gat a una casa de pagès de Pals (imatge Rosa M. Masana)

[1] La meva mare va néixer l’any 1902 i explicava que de petita anava a jugar a aquella zona on ara hi ha les deus i es posaven per dins de coves i veien què hi havia. Va ser en concret un noi de la colla amb qui jugaven que s’hi va endinsar més i va descobrir part d’aquest complex hídric.
[2] Vaig anar sola a un barber que hi havia més avall de casa. Em talla la cua de cavall que portava, agafa la maquineta i comença a pelar-me per la part del front cap enrere… Quan vaig veure aquella autopista em volia fondre, em va fer molta impressió. Després em va ensabonar el cap i amb una navalla em va deixar com Yul Brynner. Al cap d’un mes hi vaig tornar.
[3] Tenia una amiga que explicava  que  mentre donava voltes de campana dins d’un cotxe i com si es tractés d’un film, va veure com li passava pel cap una síntesi de la seva vida. Vaig pensar que com que era actriu exagerava una mica, sense imaginar que un dia jo passaria per la mateixa experiència.

Maria Llobet, cap d’infermeria de Mútua de Terrassa

 

Maria Llobet Furró va ser cap d’infermeria els anys de Mutua de Seguros de Tarrasa[1] des del 1961 fins al 1967. Si bé fa dinou anys que ens va deixar, el 1996, mitjançant l’explicació d’alguns fets he volgut recordar la seva persona. És inevitable que per conèixer coses d’ella expliqui també algunes parcel·les biogràfiques meves acompanyades d’anècdotes de la Mutua de Terrassa d’aquells anys.

 De cosidora de mitges a auxiliar de clínica

Des dels 14 anys fins als 19 vaig treballar a l’empresa Mediaseda de Terrassa en qualitat de cosidora de costures de mitges, feina que requeria un grau d’especialització i es feia a preu fet en una jornada de nou hores diàries.

Diploma d'Auxiliar de clínica
Diploma d'Auxiliar de clínica

 

De sempre havia sentit que volia ser infermera, però tenia bon sou, era un puntal econòmic important per a la meva família i no pensava deixar la feina per fer una altra cosa. Per correspondència, l’any 1965 vaig fer uns estudis d’auxiliar sanitari que impartia el Centro de Enseñanza Alarde i també em vaig inscriure en qualitat d’oient, perquè no tenia el batxillerat, a les classes que es feien a l’hospital de Sant Llàtzer de Terrassa com a preparació dels exàmens lliures d’ATS que es feien a la Facultat de Medicina de Barcelona. Les classes s’impartien de dues a tres del migdia, moment que feia un recés de la feina per dinar.

 Vaig a Mútua de Terrassa a demanar si em poden contractar per fer d’infermera (1964)

Quan tenia 19 anys em vaig decidir anar a veure la cap d’infermeria de Mútua de Terrassa, Maria Llobet, per demanar-li si em podia contractar per fer d’infermera.  A dins els seu despatx  ella em pregunta: “Així que vostè és infermera?” “No”, li vaig respondre. “És auxiliar de clínica?” “No”. “Té el batxillerat?” “No, encara no l’he fet”. Arribats a aquest punt em pregunta: “Bé, parlem-ne. Sap llegir i escriure?” “Sí, això sí”, li respongué. Diu “a veure” i, donant-me un paper i un llapis em diu: “Escrigui’m aquí el seu nom i la seva adreça”.

Per aconseguir fer una lletra intel·ligible, de manera parsimoniosa començo a escriure “Rosa Maria Masana, carrer…” Mira el que havia escrit i mirant-me també a mi, em diu: “Bé, de moment no necessitem ningú. En tot cas ja l’avisaríem”.

En sortir del despatx vaig pensar que havia fet el ridícul més espantós de la meva vida i a més davant d’una professional de la  infermeria.

 Una gran sorpresa

Passats uns dies, la senyoreta Llobet va trucar per telèfon a casa perquè hi anés, que volia parlar amb mi. M’hi presento i em proposà que podia fer-me un contracte d’auxiliar d’ATS per sis mesos i que també hauria de fer un examen psicotècnic. Si aquestes dues proves sortissin bé, em podrien contractar, però si no, no. Vaig estar-hi d’acord, tot i que ho havia de consultar a casa.

Vaig agrair als meus pares que no posessin cap impediment perquè anés a treballar a la Mútua amb aquelles condicions —en lloc de cobrar 1.300 pessetes a la setmana com cobrava, en cobraria 2.200 al mes.

 L’examen psicotècnic

Al carrer Ganduixer de Barcelona hi havia un centre de psicologia que feien anàlisis exhaustives de personalitat, intel·ligència, valors, gustos, trets personals, habilitats i emocions. Això em va semblar després d’estar-me quatre hores fent exercicis i responent preguntes. Un dels exercicis consistia a repartir equitativament l’aigua d’una gerra a cinc gots i en una sola passada. Vaig fer-ho rodó i tant els examinadors com jo vàrem quedar sorpresos.

 Servei de consultes externes i radiologia

El dia 13 d’abril de l’any 1964 vaig iniciar la meva feina a la Mútua, a consultes externes, correctament uniformada amb bata blanca i còfia. Antònia Bruguer, una infermera veterana que començava vacances em va explicar quatre coses, em va deixar a la consulta del doctor Adroher i em va dir que sobretot havia de registrar el nom i el número de la Seguretat Social dels malalts que venien a visitar-se. La cartilla anava amunt i avall perquè tant el metge com jo necessitàvem aquelles dades d’afiliació, fins que es va cansar d’aquest joc i em diu: “Ja pots marxar d’aquí, no et vull veure més”. Ens podem imaginar la situació que es va crear, el meu primer dia de feina i jo al despatx de la cap d’infermeria dient-li que el metge m’havia fet fora.

Superades les bromes que inviten a fer a persones que no dominen el terreny esdevingué una auxiliar de clínica ràpida. Ho era perquè m’ho havia dit un tècnic cronometrador de l’empresa Mediaseda. Al cap de poc temps de treballar em van destinar a les dues consultes en què els metges que hi visitaven tenien el major nombre de cartilles de la Seguretat Social, o sigui, més pacients per visitar.

Durant la meva feina aprenia molt escoltant les dolències que explicaven els malalts i els consells que els donava el metge i el tipus de prescripcions. També consultava el vademècum[2] perquè m’agradava saber les propietats dels productes farmacèutics.

Vaig veure que la senyoreta Llobet era una persona que valorava la disciplina personal, les formes en el tracte i el fet d’anar ben uniformades. No volia que perdéssim temps parlant sense fer res, havíem d’omplir els espais lliures plegant gases i posant-les dins d’una bombona per esterilitzar-les. Si alguna vegada ens enxampava parlant exclamava: “Ah no, això sí que no! A plegar gases!”. Per Sant Joan de Déu, diada de les infermeres, fèiem representacions teatrals caricaturitzant per exemple el senyor S. Fiestas, cap de personal, i la senyoreta Llobet. La doble portava una còfia exagerada de gran i sabates de mig taló que en caminar feien soroll, cosa —en el cas de la cap— d’agrair perquè així sabíem quan venia. Vàrem immortalitzar la seva expressió “Ah no, això sí que no! A plegar gases!”. Volia que entre nosaltres ens diguéssim senyoreta com: Bruguera, Pla, Josa, Mádico, Edo, Badrinas, Masana….

Pilar Tondo i Rosa Masana.
Pilar Tondo i Rosa Masana.
D’esquerra a dreta Rosa M. Masana, Montse Casany, ? i Maite Badrinas.
D’esquerra a dreta Rosa M. Masana, Montse Casany, ? i Maite Badrinas.

Era fascinant veure el tarannà de cada metge. Per exemple, el doctor Mas anava impecable amb corbates llampants, fumava tabac ros i feia bona olor. Diferent era el doctor Bosch, que venia de Barcelona, fumava en pipa i deixava rastre de cendra per tot el consultori i l’havia d’endreçar per a la següent visita. Portava ulleres per mirar de lluny, les deixava sobre la taula i quan rentava els depressors li rentava també les ulleres, que semblava que tinguessin els vidres glaçats, però nets eren normals. Estava content que tingués aquest detall perquè vivia amb una tieta gran i no donàvem importància a aquestes coses.

Depressor metàl·lic i xeringa de 20 centímetres emprada per administrar el contrast radiològic (imatge Rosa M. Masana).
Depressor metàl·lic i xeringa de 20 centímetres emprada per administrar el contrast radiològic (imatge Rosa M. Masana).

Amb un pediatre, que també era dibuixant, quan teníem un moment fèiem un mateix dibuix tret del natural i comparàvem els resultats. Lògicament el seu era millor. A un metge gallec li agradava parlar de temes amorosos i en deia que quan em casés faria feliç el meu marit. No sé per què ho pensava. També comentava “los catalanes para decir un beso decís un petó, que suena rudo; nosotros decimos un pitiño”, i ho pronunciava fent cantarella.

Per esbrinar les característiques dels esputs d’un malalt, a un metge que també treballava al Sanatori de Terrassa no se li va ocórrer res més que mostrar el seu mocador i preguntar-li: “¿Lo que usted arranca es como esto?

Però les visites més espectaculars les va fer un metge que prenia més begudes etíliques del compte. Va ser genial veure com va diagnosticar un vertigen induït, però arribat aquest punt, vaig comentar el fet als seus col·legues i van repartir-se les seves visites entre ells. També el van ajudar a superar aquest problema que feia alguns dies que manifestava.

Un altre facultatiu de caràcter escèptic deia “va, Rosa, obrim la paradeta?” i escampava per sobre la taula els talonaris de receptes i els impresos de derivació als especialistes. De fet algun malalt deixava anar la cartilla com si tirés una carta i deia “vinc perquè em faci una radiografia”, o “vinc perquè m’enviï a l’especialista”, o “vengo a que me dé vitaminas”. Era un cercle viciós perquè el metge també deia “¿quiere que le ponga algo más?”. Un metge jove entrava a la consulta i sense gairebé dir res anava dient “ortodòxies, tot són ortodòxies” com si fos una lletania.

Un altre metge va fer-me descobrir que les dones no sabem on tenim la mà dreta. Jo aquesta particularitat femenina la coneixia des que vaig aprendre a conduir. També deia que no sabíem enroscar, i era veritat: els taps dels tubs de les pomades de dins la vitrina, la majoria estaven guerxos. Una altra cosa que deia era que no ens raspalléssim les dents amb pasta dentífrica, només amb aigua i un raspall. Per acabar he de dir que un traumatòleg em deia que a nivell del colze rotava molt els braços i que els homes això no ho podien fer.

El doctor Adroher, el metge del primer dia, va sol·licitar a la senyoreta Llobet si podia anar al seu consultori a ajudar-lo a fer receptes. Li vaig dir que no hi volia anar i la senyoreta Llobet m’ho va respectar, fet que vaig agrair.

Servei de radiologia

Un dia ens vàrem incorporar al servei de radiologia la senyoreta Pilar Tondo i jo. Ens van presentar la senyoreta Casanovas, responsable del servei i Lluís Bertran, ATS i tècnic en radiologia. La senyoreta Casanovas em deia “ai, la petitoia!” perquè era la més jove de les auxiliars de Mútua. Al servei de raigs X vaig aprendre molt al costat del L. Bertran, que m’explicava les característiques dels aparells de radiologia Siemens i els valors dels mil·liamperatges (mAs), quilovoltatges (kVp), temps d’exposició, distància entre el focus i la placa, les diferents postures corporals, el procediment de revelat manual, l’administració parenteral del contrast radiològic, tècnica que sempre fèiem sota la supervisió del metge. Però el que més m’agradava de tot era detectar les lesions i patologies que mostraven les imatges. Teníem també la sort de disposar dels dos volums de Miss K.C. Clark,[3] que sovint consultàvem.

Exploracions radiològiques a la sala d’operacions

Sovint anava a la sala d’operacions a fer radiografies a pacients que els estaven intervenint de colecistectomies[4] i abans de suturar la ferida quirúrgica s’havia de fer una colangiografia de comprovació per assegurar-se que el colèdoc, conducte hepàtic, estigués lliure de cap possible càlcul. En aquell moment a Mútua encara hi havia la congregació de religioses que donaven assistència als malalts i la responsable de la sala d’operacions era la germana Demetria.[5]

Esquema dels conductes hepàtics (imatge de KC Clark. Edit. Salvat).
Esquema dels conductes hepàtics (imatge de KC Clark. Edit. Salvat).

Feta la impressió de la imatge, el revelat en una sala fosca que teníem prop de la sala d’operacions havia de ser immediat perquè els cirurgians havien d’esperar-se a conèixer els resultats radiològics. Activava la meva velocitat i en menys de cinc minuts tenien la colangiografia davant del negatoscopi. Els doctors Claveria, Cistaré, l’anestesista, i l’infermer Daniel Fernàndez i la infermera instrumentista Maria Lluïsa Garcia-Gascon,valoraven la rapidesa.

També anava a la sala d’operacions per fer funcionar l’amplificador d’imatge durant les intervencions de fractures de diàfisis de fèmur, que en aquells temps es tractaven emprant la tècnica d’introduir un clau a l’espai medul·lar de l’os fracturat.

El servei de radiologia va anar creixent i fèiem un equip magnífic. El nostre cap era el doctor Salvador Barluenga, una persona encantadora; també havien passat pel servei les infermeres Carme Arxé, Marisa Calsina, Pepita Casamada, Àngels Puig, Pilar, Maria Jesús Ortega, Montse Batalla i algú més de qui no recordo el nom. Els metges que venien a fer exploracions radiològiques eren Puig, Gallardo, Garcia i Pagès.

Fent l’aperitiu mensual al servei de radiologia. Dr. Barluenga, Calsina, Masana, Batalla, Pilar i Puig.
Fent l’aperitiu mensual al servei de radiologia. Dr. Barluenga, Calsina, Masana, Batalla, Pilar i Puig.

La senyoreta Llobet crea un arxiu de radiografies

A causa de l’expansió demogràfica de Terrassa, de més incidència a partir de la dècada dels anys cinquanta, la Mútua, com a centre sanitari d’atenció als accidents de treball, va veure incrementada l’activitat i el servei de radiologia era bàsic per als diagnòstics. El problema era que les radiografies es guardaven en un magatzem però sense arxivar i quan un metge volia comparar una radiografia amb l’anterior no hi havia manera de trobar-la.

La senyoreta Llobet em va preguntar: “Senyoreta Masana, sap arxivar?” Li vaig dir “bé, sé l’alfabet”. “Li interessaria fer algunes hores extres?” Li vaig respondre que sí, tot i que als vespres de set a deu feia el batxillerat a les Carmelites de Terrassa i disposava de poc temps.

Ella i jo ens vam posar mans a la feina fent una fitxa per a cada pacient, obrint-li una història numerada i arxivant-la corresponentment. Era una feina laboriosa però també satisfactòria perquè sabíem que estàvem fent una bona tasca.

Tot que disposava d’una vespa, mentre treballava creant un arxiu  no tenia temps d’anar a casa a dinar i la senyoreta Llobet em va dir que em podia quedar al menjador privat de la Mútua. Era un recinte petit situat al darrer pis de la Mútua vella, només hi havia quatre o cinc taules i solament en feien ús els directius del centre i alguns caps de servei. La senyoreta Llobet i jo estàvem a la mateixa taula i m’imposava veure aquell ambient de cúpula gestora i acadèmica. Em sentia estranya, potser una mica fora de lloc. El problema més gran el vaig tenir la primera vegada que intentava pelar una taronja sense tocar-la amb les mans, de la manera que ho feia tothom. El cítric no va anar a parar a la falda d’algú de miracle; si m’arriba a passar hauria semblat l’obra My fair lady. Menjàvem divinament perquè era una cuina de convent feta per les germanes carmelites que anava adreçada a les persones dirigents de la Mútua. Un dia em vaig assabentar que  les rodelles de peix que em donàvem i s’havien d’acompanyar amb maionesa era llagosta.

Instrumental per esterilitzar (image Rosa M. Masana)
Instrumental per esterilitzar (image Rosa M. Masana)

Preparar l’instrumental

La senyoreta Llobet també em va ensenyar a rentar correctament l’instrumental emprant un raspall i antisèptic i també com s’havien de preparar els sets quirúrgics abans que fossin esterilitzats. També en alguna ocasió m’havia corregit un tret personal que ella considerava poc adient, com per exemple dir “bon profit” en un moment que ella no considerava adequat. He de dir que a casa el meu germà Francesc de petita em va ensenyar a agafar els coberts correctament i a menjar sense obrir gaire la boca i algunes coses més emmarcades dins les bones formes. Sort.

 

Activitats extrahospitalàries

Quan vaig finalitzar els estudis d’infermeria fets en règim d’internat a l’hospital Vall d’Hebron de Barcelona, la senyora Llobet junt amb altres infermeres i un infermer,  vam decidir anar a Madrid a la Direcció General de Sanitat per demanar un seguit de millores que consideràvem que s’ havien de dur a terme  dins l’àmbit acadèmic i  laboral de les infermeres.

El grup que vàrem anar a Madrid. La senyoreta Llobet és la primera a mà esquerra, la tercera, Esperança Ballesteros i Jordi Ballester (imatge Rosa M. Masana).
El grup que vàrem anar a Madrid. La senyoreta Llobet és la primera a mà esquerra, la tercera, Esperança Ballesteros i Jordi Ballester (imatge Rosa M. Masana).

Maria Llobet també em va proposar formar part d’una candidatura que ella encapçalava per ocupar el càrrec de presidenta del Col·legi d’Infermeres de Barcelona. La nostra proposta va quedar segona. Ara he vist que havia guardat la circular de la candidatura i que afegiré al final d’aquest article. No hi consta l’any, només diu 30 de novembre. Possiblement fos l’any 1974 o 1975.

D'esquerra a dreta, E. Ballesteros, R.M. Masana, ? i J. Ballester (impresió de la imatge Maria Llobet, arxiu R.M. Masana)
D'esquerra a dreta, E. Ballesteros, R.M. Masana, ? i J. Ballester (impresió de la imatge Maria Llobet, arxiu R.M. Masana)

Els dies del 7 al 9 mes de gener de l’any 1980 vàrem coincidir amb la senyoreta Llobet al Premier Congrés

Certifica d'assistència al Congres.
Certifica d'assistència al Congres.

Francophone sur les Théories de Soins Infirmiers[6] que va organitzar l’Ecole Le Bon Secours i la Universitat de Ginebra en aquesta ciutat. La presidenta del Consell Internacional d’Infermeria, que té la seu a Ginebra, va voler invitar els membres representants del Consejo Nacional de Enfermería, però va donar la casualitat que no hi havia assistit ningú d’aquest organisme. Vàrem solucionar el compromís assistint-hi Maria Llobet, Pilar Argelés (llavors directora d’infermeria de la Mútua de Terrassa), Antònia Guillamí (responsable de les llevadores de Mútua de Terrassa), algú més i Rosa M. Masana.

Maria Llobet deixa la Mútua

Recordo que va finalitzar el seu treball a Mútua per anar a exercir de cap d’infermeria a la clínica oftalmològica Barraquer de Barcelona. En una ocasió em va ensenyar la clínica i vaig quedar meravellada en veure un innovador sistema rotatori que empraven per visitar els malalts. Més endavant també va exercir de cap d’infermeria a l’Institut Guttman de Barcelona.

Gràcies a una informació obtinguda a la revista de l’Associació de Dones Periodistes, número 18 del març de l’any 2005 pàgina núm. 2, en una article fet per l’infermera Roser Tey, he pogut saber algunes dades més de Maria Llobet que desconeixia, com que havia nascut a Barcelona l’any 1921 i a més d’haver exercit als centres abans esmentats, també ho va fer a la clínica Augusta.

Havia estudiat direcció i gestió dels serveis d’infermeria a Esade i va realitzar activitats docents en escoles d’infermeria. Cal destacar que va participar en el projecte que impulsava els estudis universitaris d’infermeria i també va ser cofundadora de l’Associació Catalana d’Infermeria, entitat fundada el dia 26 de juny de 1984.

Maria Llobet, professora a l’escola del Tòrax

Segell de l’escola d’ATS.
Segell de l’escola d’ATS.

Quan vaig finalitzar la carrera d’infermeria, vaig treballar d’instructora de les alumnes d’ATS que feien pràctiques a Mutua de Terrassa, Per aquest motiu l’any 1976 em van proposar que posés en marxa una escola d’infermeria a l’Hospital del Tòrax de Terrassa i que en fos la cap. Vaig agafar el repte i en part també animada i ajudada per la senyora Pilar Argelés, directora d’infermeria de Mútua que veia aquesta tasca molt engrescadora.

Mentre planificava el pla docent i el quadre de professors, vaig considerar que les classes d’ètica professional les podria impartir Maria Llobet. Ho va acceptar tot i haver de venir expressament  de Barcelona.

Estava segura que els alumnes rebrien de la professora unes pautes de conducta ètica, de respecte envers les persones i que adquiririen una actitud de tenir cura de la dignitat humana en qualsevol situació en què es trobessin. Sabia també que Llobet era coneixedora de les diverses idiosincràsies generades per condicions socials que podien influir en la salut i que per  la seva capacitat de lideratge sabria com transmetre als alumnes tots aquests valors de saber fer d’infermera/r.

És curiós que ara mentre escric observo de quina manera poden evolucionar les coses. Un dia la senyora Llobet es va trobar dins el despatx una noia que volia fer d’infermera, com si ser infermera vingués donat per ciència infusa. Amb tot no la va refusar i passats uns anys, aquella mateixa noia li proposa que impartís classes d’ètica professional a un grup d’estudiants d’infermeria.

Finalment vaig perdre el contacte amb la senyoreta Llobet, en especial perquè vaig anar a viure a Girona. Només em vaig assabentar que havia mort l’any 1996. Sempre, però, ha estat una persona que he portat a dins, per a mi ha estat un referent de la infermeria i també quan penso en ella no puc oblidar que em va donar una oportunitat; d’altra manera, qui sap, potser el fet de  desenvolupar-me com a infermera hauria estat impossible o, si més no, més difícil.

Quelcom  més de la senyoreta M. Llobet

Maria Llobet va nàixer a Barcelona l’any 1921, estudiar a l’escola infermeria de l’ hospital Clínic de Barcelona  i obtingué el títol d’Ajudant Tècnic Sanitari  l’any 1952,  més endavant va  cursar  estudis de gestió dels serveis d’ infermeria  a la escola d’ESADE  de Barcelona  graduant-se l’any 1964.

Desconeixem els seus treballs anteriors , però l’any 1964  exercia d’infermera en  cap dels serveis  d’infermeria de la Mútua d’Assegurances de Terrassa. Durant la seva trajectòria professional va desenvolupar  també les funcions de direcció dels  serveis d’infermeria al  Institut  oftalmològic Barraquer de Barcelona ,  a la Clínica Augusta  i  a l’Institut Guttman de la mateixa ciutat.  Amb el seu  dinamisme  que la caracteritzava, va dur a terme  diverses activitats per la millora de la qualitat assistencial  de les infermeres , com també va treballar  en aspectes administratius per la gestió d’estudis  i  impartint coneixements teòrics en algunes escoles.

Notes

[1] Actualment la Mútua rep el nom d’Hospital Universitari Mútua de Terrassa.
[2] Guia dels medicaments que hi ha disponibles al mercat.
[3] Clark, Kathleen C. Posiciones en radiografía, publicat a Londres l’any 1935. Barcelona: Salvat Editores. Desconec el número d’aquella edició; l’any 1980 va sortir al mercat la novena.
[4] La colecistografia consisteix a administrar contrast radiològic per observar mitjançant una radiografia els conductes hepàtics.
[5] En una ocasió al traumatòleg cap de servei, el doctor Noguer, no li tallava el bisturí, que era d’una sola peça i s’havia d’esmolar. Ja havia advertit a la germana Demetria que no volia que li tornés a passar una cosa així, però li va tornar a succeir i aquell dia amb el bisturí a la mà el metge crida: “Hermana Demetria, la voy a cortar a usted, la voy a cortar.” La germana Demetria es va espantar, va sortir de la sala d’operacions corrent i va anar cap a la planta d’hospitalització. El doctor Noguer amb el bisturí alçat corria darrere seu; era bastant gras i separava les cames. Van fer tots dos una volta completa al recinte d’hospitalització sota les mirades d’infermeres, pacients i familiars fins que van tornar a entrar a la sala d’operacions. No vam saber com va acabar el tema de fer la primera incisió quirúrgica al pacient.
[6] El congrés va ser de gran interès pel seu contingut i per poder escoltar en directe diverses infermeres, en especial les americanes, que havien elaborat teories infermeres basades en conceptes  acceptats per la ciència, observació dels processos d’emmalaltir i filosofia de cures d’infermeria adreçades als malalts ingressats o a la comunitat en general.

Adjunten el contingut de la circular que informava de la Candidatura unitària per a accedir a la presidència del Col·legi d’infermeria de Barcelona.

                                                                                                     *****

                                                      CANDIDATURA UNITÀRIA

Josefa Accens i Espuny , Tomàs Asensio Torres, Jordi Ballester i Alvarado, Esperança Ballesteros i Pérez, Esperança Ballesteros i Pérez, Mª Assumpció Llobet i Furró, Rosa Mª Masana i Ribas, Xavier Muñoz i Just Mª Roser Soria Franco , Pilar Vilagrasa Orti i Mª Carme Vives i Andreu.

Els components de la candidatura unitària ens hem marcat els objectius següents:

- Aconseguir un Col·legi obert i independent.

- Assolir que, abans del dia 30 de novembre d’aquest any, es concedeixi la titulació d’Ajudant Tècnic Sanitari a tots els practicants, infermeres i llevadores, conservant llur propi títol.

- Elaboració dels estatuts professionals generals dels Col·legis d’Ajudants Tècnics Sanitaris, amb la participació activa de tots els col·legiats, destacant d’entre molts altres aspectes:

a) Col·laboració i representació professional a tots els nivells de la sanitat nacional, regional i comarcal.

b) Assemblees periòdiques reglamentàries.

e) Creació de diverses comissions, tals com: Comissió sòcio-cultural docent deontològica d’intrusisme

de relacions exteriors, etc.

d) Creació de delegacions comarcals.

e) Creació de seccions per especialitats.

- Reforçar la declaració dels drets del malalt.

- Mantenir-nos ferms i constants per l’aplicació del nivell universitari a les escoles d’A.T.S.

- Aconseguir una Mútua de Previsió eficaç i voluntària.

- Coeficient que correspongui a la titulació.

Aquesta candidatura està recolzada, entre altres professionals, per a:

Mª Dolors Agell , Jose Mª Ballester, Ceferino Carbo, Joaquim Coll Colomer , Maria Creus Virgili, Carme Darnes , Mª Angeles Delgado, Ramon Dorado , Engracia Edo Estrada, Gines Elvira, Ismael Font ,Amalla Gagay, Carlos Garcia Delmas, Inocente Garcia, Francisco Lara, Antonio Leiva, Mª Teresa Manzano, Isabel Mariages ,Rosa Marquet, Carolina Melendez ,Manuel Moreno Caballero, Mª Elena Navarro, Montserrat Porta, Rosalia Rodes , Francisco Santos , Gloria Tarin i Roser Tey.

Un curso de capacitación docente y directiva en enfermería

 

El viaje

En el año 1977 ejercía de instructora de las alumnas de enfermería (Ayudante Técnico Sanitario, o ATS) de la Escuela de Terrassa mientras hacían prácticas en el Hospital de Mutua, centro sanitario en el que trabajaba.

Carnet de socia
Carnet de socia

En el año 1979 me hice socia de la Asociación Española de Enfermería Docente (AEED), entidad recién creada a la que me correspondió el número 29 del orden de   socios. A través de esta entidad estábamos al corriente de los cursos de formación que se impartían y de los cuales dispongo de algunos certificados de asistencia.

En principio pensé que este curso al que voy a presentar, había sido organizado por la AEED, pero ahora una vez consulta su página en Internet, he visto que el curso corresponde al año 1977 cuando aun no se había creado la asociación.

Hecha esta aclaración continuo con el relato. Debido a mi trabajo como enfermera docente consideré de interés inscribirme en un curso que se desarrollaba el mes de agosto en el hospital La Paz de Madrid, coincidiendo con mi periodo de vacaciones. Al mediodía del día antes de iniciarse el curso recibí un telegrama comunicándome que estaba admitida.

Después de preparar algunas cosas, a las siete de la tarde me subí a mi Seat 127 y emprendí el viaje Terrassa-Madrid. Decir que fue una grata sorpresa circular por la carretera Nacional II de noche, en especial porque entablé una cierta amistad con los camioneros que hacían la misma ruta. A partir del primer encuentro mientras cenábamos en un hostal y tomando algún que otro café a medianoche, cuando nos adelantábamos los unos a los otros de forma alterna, tocábamos levemente el claxon para saludarnos. Era fantástico, me sentía acompañada y pensaba que de tener algún pinchazo seguro que me ayudarían.

Al rayar el alba pensé que me quedaría dormida cuando tuve la suerte de ver una nave industrial con un voluminoso sauce llorón y sin pensarlo dos veces camuflé el coche entre sus ramas desmayadas como yo. Dormí en el asiento de atrás más de una hora y llegué al hospital de La Paz justo en el momento de empezar el curso.

Residencia Sanitaria la Paz, Madrid (imagen de Wikipedia).
Residencia Sanitaria la Paz, Madrid (imagen de Wikipedia).

El contenido del curso

He considerado de interés transcribir las materias que constan en el certificado acreditativo. El curso fue organizado por el Ministerio de Educación y Ciencia y el Instituto Nacional de Ciencias de la Educación y firmado por el director de este organismo, José Jiménez Blanco.

Consta el nombre del alumno y a continuación dice: ha participado activamente en el curso básico de capacitación docente y directiva celebrado en Madrid durante los días 10 al 31 del pasado mes de agosto en la Escuela de Enfermeras de la Ciudad Sanitaria La Paz. El curso, con una duración de 150 horas, ha sido impartido por personal técnico y colabo­rador de este Instituto Nacional de Ciencias de la Educación.

Las Unidades de Instrucción de que ha constado son las siguientes:

1. La Escuela de Enfermería como sistema abierto.

2. El Rol Directivo-Docente como adoptador de decisiones.

3. Modelos básicos de decisión (I): El modelo de Desarrollo de Programas (Variedades de­ductiva e inductiva).

4. El Subsistema de Enfermería dentro del equipo de salud. Roles que lo integran.

5. Modelos básicos de decisión (II): El modelo de Operativización de metas (Nivel concep­tual y de indicadores).

6. Modelos básicos de decisión (III): El modelo general de Instrucción (Dirección por ob­jetivos aplicada a las aulas).

7. Las relaciones en la organización educativa. Diagnóstico de actividades y decisiones de la organización educativa (Inventario de problemas y oportunidades).

8. Diagnóstico de las comunicaciones en la organización educativa (Inventario de con­flictos).

9. Análisis transversal de metas de formación (I): Taxonomía de metas cognoscitivas: Cla­sificación y técnica para su evaluación.

10. Análisis transversal de metas de formación (II): Taxonomía de metas afectivas: Clasifi­cación y técnica para su evaluación.

11. Análisis transversal de metas de formación (III): Taxonomía de objetivos psicomotores: Clasificación y técnica de evaluación.

12. Formulación operativa de objetivos.

13. Los recursos humanos, informativos, instrumentales y ambientales de la Organización educativa.

14. La elección de soluciones (Técnicas y procedimientos). Adopción de soluciones (Estrate­gias de implantación).

15. Evaluación de otras variedades institucionales (Profesorado, Materiales, etc.

16. El proceso de auto renovación continua de la organización educativa.

 Y para que conste, se expide el presente certificado en Madrid, a uno de setiembre de mil novecientos setenta y siete.

Comentar que los conocimientos recibidos me fueron de gran utilidad mientras ejercía de directora técnica en la escuela de enfermería del Hospital del Tòrax de Terrassa en especial por haber aprendido a formular objetivos didácticos comprensibles y evaluables abarcando las áreas de conocimientos cognitivos, habilidades prácticas y disponibilidad afectiva de los alumnos.

Otro aspecto interesante fue el conocimiento de nosotros mismos mediante la práctica de ejercicios de dinámica de grupos y representaciones como Doce hombres sin piedad, la detección que tres personas del grupo habían tenido una experiencia cumbre, sublime o mística, según se quiera decir. Este sería un tema a tratar en otro capítulo.

Grupo de alumnas en el hospital de La Paz de Madrid. Rosa M. Masana es la tercera de la izquierda.
Grupo de alumnas en el hospital de La Paz de Madrid. Rosa M. Masana es la tercera de la izquierda.

Alojamiento en una residencia de estudiantes

Algunas enfermeras estuvimos alojadas en una residencia universitaria  gestionada por una congregación religiosa. Nos encontramos —procedentes de Barcelona— tres o cuatro enfermeras, una de ellas era Rosa Serra, directora de la escuela de enfermeras (ATS) del hospital Clínico de Barcelona. En total éramos cinco las Rosas del curso. Yo era Rosa la catalana, apelación recibida por mi florido acento catalán. También había la Rosa cartagenera, porque era de Cartagena. Era una manera simpática de diferenciarnos.

En la residencia donde estábamos alojadas, conocimos a Susana, una joven con una niña pequeña que se había separado de su marido, que vivía, creo, en Rio de Janeiro. Susana había efectuado gestiones para que el Ministerio de Educación y Ciencia le otorgara la convalidación de su título de abogacía y así poder ejercer en España.

Durante el mes de agosto la residencia de estudiantes quedaba casi vacía, motivo por el cual le propusimos a Susana que comiésemos en la misma mesa y siempre teníamos alguna que otra golosina para compartir. Se lo pasaba bien oyéndonos explicar aventuras, le caíamos muy simpáticas y también mostraba cierta admiración hacia nosotras.

Una noche fuimos con ella a ver una obra de teatro al aire libre y un fin de semana también nos acompañó a visitar algunas ciudades de Castilla. Teníamos la ventaja de contar con el Seat 127 para podernos desplazar con toda libertad.

De izquierda a derecha José Luis, Joelle, Susana i Rosa Serra (imagen Rosa M. Masana)
De izquierda a derecha José Luis, Joelle, Susana i Rosa Serra (imagen Rosa M. Masana)
Un grupo de enfermeras en Segovia con el Seat al fondo
Un grupo de enfermeras en Segovia con el Seat al fondo

 

   

Las cuevas de Luis Candela y la Cibeles

Muchas noches un grupo de alumnos del curso íbamos de tascas. Previamente hacíamos un bote común y no nos retirábamos a dormir hasta que hubiésemos agotado dicho bote, que siempre daba mucho de si. Para divertirnos dábamos un par de vueltas en coche alrededor de la plaza de la Cibeles, hecho que incrementaba nuestra sensación de mareo ya adquirida previamente. Nos lo pasábamos estupendamente, nos reíamos a carcajadas y nos unimos en una sana amistad. Fue de aquellas vivencias que siempre recordaremos.

Un encierro en Cebreros (Ávila)

Un fin de semana fuimos a hacer una ruta por Castilla y llegamos al pueblo de Cebreros y dio la casualidad que era el primer año que celebraban un encierro de toros. En el grupo había una madrileña muy lanzada y me dijo “Rosa, ¿por qué no entramos en el encierro?”. Le respondí que no, porque  a mí los toros no me gustaban, pero insistió, decía que le daba miedo entrar ella sola. Al fin, y como casi siempre me solía suceder, accedí y saltamos la valla.

En el interior no pasaba nada, pero de repente oímos gritar “¡que viene el toro, que viene el toro!”, y con el atolondramiento de aquel momento una masa de gente me introdujo a presión en el interior de un portal, rasqué con el brazo la pared y me hice una erosión en el brazo estilo quemadura y además me quedé en primera línea.

El toro se paró frente a nosotros, nos miraba con cara de pocos amigos, le salían mocos y babas por la nariz y la boca, además con una pata trasera rascaba el suelo levantando polvo, pensé que ese gesto era previo a dar la embestida. Estaba muerta de miedo porque si el animal llega a acometernos hubiese sido la primera en recibir la cornada del toro cebrero. Tuvimos suerte que un joven incitó al animal para que corriera calle abajo.

El primer encierro del pueblo de Cebreros.
El primer encierro del pueblo de Cebreros.
Espectadores encima de la valla.
Espectadores encima de la valla.

En este pueblo conocimos a un chico que nos hizo de anfitrión de modo que pudimos ver el pueblo en detalle y nos presentó a uno de sus amigos, que era hermano del presidente español Adolfo Suárez. Constatamos que los jóvenes estaban muy contentos de poder celebrar por primera vez un encierro y además se habían vestido de forma especial, al estilo San Fermín.

A Susana le fue convalidado el título de Derecho

Ya casi terminándose el mes de agosto, durante una cena, Susana nos comunicó con alegría que le habían convalidado el título de abogada. Después de cenar me dijo: “Rosa, ven que quiero enseñártelo”. Fuimos a su habitación, que estaba separada del edificio principal pero en el mismo patio de la residencia que también tenía una pequeña piscina.

Nos sentamos en la cama y me mostró los documentos, incluido el título original. Estaba contenta de haber logrado solucionar los trámites burocráticos que le permitirían ejercer la profesión. Me contó también que iría a visitar a una amiga que tenía en Madrid para darle la noticia.

Celebración de Santa Rosa

El día de Santa Rosa, para celebrarlo, entre las cinco enfermeras llamadas Rosa preparamos un aperitivo. Fue un detalle de nuestra parte pues nos pareció oportuno dado el grado de empatía que durante aquellos días desarrolló el grupo. Rosa Serra recibió de algún familiar un espectacular ramo de flores que complementó el ambiente festivo.

Por la noche de ese mismo día, habíamos quedado con Susana después de cenar para ir al cine. Teníamos las entradas y la estuvimos esperando durante bastante tiempo, pero al no llegar pensamos que tal vez estuviese en casa de su amiga. Ya no estuvimos a tiempo de ver aquel estreno cuyo nombre ahora no recuerdo.

Al día siguiente

Al mediodía, en el momento de entrar en la residencia para comer, vimos en la puerta dos coches de policía. Nos informaron que una residente había muerto pero que todavía no había sido identificada. Teóricamente no estaba permitido que entrase nadie en el recinto. No sé cómo lo hice pero fui directa a la habitación de Susana.

Los policías al verme entrar en la habitación con voz autoritaria dijeron: “¿Qué hace usted aquí? ¿Sabe que no se puede entrar? Estamos haciendo el atestado. ¿A ver, quién es usted?” Les dije “una amiga de la residencia”. “Por favor, déjeme usted su carnet de identidad”. Se lo di y registraron mis datos.

Mientras tanto observaba a Susana viendo que era cierto que estaba muerta y tendida en la cama. Tenía el cuerpo ladeado hacia su  lado izquierdo y sus dos manos apareadas las tenía debajo de la mejilla. Vi que su rostro era sereno y daba la impresión de que se había quedado dormida, aunque quien sabe qué le sucedió. Los agentes me invitaron a salir del recinto.

A todas nos pareció imposible que estuviese sucediendo una desgracia, como aquella. ¿Cómo era posible? Si dos noches antes habíamos cenado juntas… Nos quedamos con un sentimiento enorme de tristeza y desconcierto. Les expliqué que me pareció ver a Susana como si se hubiese quedado dormida sin poderse despertar. Este hecho, si bien seguía siendo trágico, nos servía para pensar que tal vez tuvo un traspaso libre de angustia. Son especulaciones.

El otro día después

Las tres compañeras de la residencia fuimos a acompañarla a su entierro que se hizo en el cementerio de la Virgen de la Almudena de Madrid. Fue directo sin previa ceremonia y allí nos encontramos su amiga con su padre y nosotras. En total éramos cinco personas.

La enterraron en el suelo y depositaron la caja con la ayuda de unas cuerdas. Rosa Serra llevaba el ramo de flores que le habían regalado el día de su santo y su amiga también llevaba un ramillete de flores. Cuando los sepultureros iban cubriendo la caja con tierra, se nos escapaban las lágrimas. Aquellos momentos fueron estremecedores. Rezamos un padre nuestro y una ave María, depositamos las flores sobre el montículo de tierra y afligidamente nos fuimos.

Aquel era también el último día que pasábamos juntas en Madrid, que también nos comportaba experimentar un pequeño luto, pero para nosotras la vida nos ofrecía continuar. Es curioso que ahora tras haber transcurrido 38 años haya querido explicar esta experiencia y colgarla en Internet.

No recuerdo como fue la vuelta diurna por la carretera Nacional II, tenía la mente ocupada en los múltiples acontecimientos que nos habían sucedido aquel mes de agosto.

Escribí a la familia

Cuando llegué a Terrassa, pensé podría haber pedido a la residencia la dirección de Susana y lo hice entonces. Cuando me llegaron sus datos, escribí una carta a sus padres y les mandé unas fotos de ella. Me contestaron, pero ahora no he sido capaz de encontrar aquella carta. Estoy segura que un día aparecerá porque sé que la guardo en algún sitio y, si es así, seguro que escribiré algo más sobre Susana.

Ampliación del tema 
Manuel Solorzano
Manuel Solorzano

El enfermero Manuel Solorzano Sánchez,  ha tenido la amabilidad de adjuntar este articulo en su bloc y le agradezco  plenamente la decisión.  Curso de capacitación docente.

Manuel es una persona estudiosa de los  procesos  relacionados con la historia de la profesión  de enfermería. Ha escrito  diversos artículos y libros  y   ha  recopilado un gran número de  trabajos de investigación efectuados también por otros colegas. En su bloc tiene introducidos 700 artículos que nos permiten  conocer  cada vez mejor los bastos episodios de la humanitaria y loable profesión que  ha sido y es la enfermería.

Debido a un cierto interés común, hemos coincidido durante la celebración de  Congresos  relacionados con la historia y la investigación en enfermería, uno de ellos desarrollado en Sevilla y  el otro en  el hospital de “Sant Joan de Deu” de Barcelona.

 En su bloc consta un breve curriculum , donde  se expone:

Manuel Solorzano : Diplomado en Enfermería . Servicio de Traumatología . Hospital Universitario Donostia de San Sebastián . OSI- Donostialdea . Osakidetza- Servicio Vasco de Salud.Insignia de Oro de la Sociedad Española de Enfermería Oftalmológica 2010. SEEOF. Miembro de Enfermería Avanza. Miembro de Eusko Ikaskuntza / Sociedad de Estudios Vascos. Miembro de la Red Iberoamericana de Historia de la Enfermería. Miembro de la Red Cubana de Historia de la Enfermería. Miembro Consultivo de la Asociación Histórico Filosófica del Cuidado y la Enfermería en México AHFICEN , A.C. Miembro no numerario de la Real Sociedad Vascongada de Amigos del País . ( RSBAP ).

 

 

La vida, la principal instructora

 

Aprenem de tot, dels pares, de l’escola, dels llibres…, però encara més per la mateixa experiència de la nostra vida. Amb relació a aquest concepte voldria comentar dos fets: les classes socials i els toros.

Les classes socials

Fa poc vaig escriure quelcom sobre la masia Freixa de Terrassa i comentava que de petita havia observat tres formes diferents, segons el nivell econòmic, de viure la vida. Hi havia els qui eren empresaris, els de classe mitjana i els qui disposaven de recursos limitats.

Un dia, quan tenia uns 13 anys, el meu germà Francesc, que era 17 anys més gran que jo, em va dir: “Va, anem a Barcelona que t’ensenyaré què és la vida.” La frase em va semblar molt pretensiosa i vaig pensar quina una en devia portar al cap, perquè els meus germans en general, tenien acudits insòlits, de bomber, que deia la meva mare.

Pugem a la seva moto Ossa i enfilem la carretera de la Rabassada driblant amb agilitat els nombrosos revolts que té aquella muntanya. Arribem a la Rambla de les Flors de Barcelona i ens endinsem al barri xino, en concret entrem al carrer de les Tàpies i altres de circumdants. Barri també anomenat el Raval o actualment districte cinquè.

Recorríem en segona marxa tots els carrers i jo no deixava escapar cap detall. Era impactant observar aquell ambient mai vist abans. En especial les senyores que portaven vestits escatimats de roba, físicament eren força desenvolupades i anaven molt pintades d’ulls, llavis i galtes. Una d’elles no sé què li va dir al meu germà, però es veia que el trobava atractiu. De fet ho era.

Aspecte del barri xino (imatge de Margaret Michaelis)
Aspecte del barri xino (imatge de Margaret Michaelis)

  L’ambient em feia una mica de basarda i per això m’agafava fort al cos del meu germà. Ell sí que semblava tranquil, suposo perquè estava ocupat fent la visita guiada a la seva germana i tot perquè descobrís que en aquest món hi ha altres maneres de viure. Va complir l’objectiu, perquè mai havia vist en directe tanta diversitat de persones i algunes manifestament tan pobres.

A partir de llavors vaig saber que en lloc d’haver-hi tres nivells socials, n’hi havia cinc: els tres que ja coneixia, o sigui les persones amb capital, els masovers amb recursos suficients per anar tirant o diguem-ne les classes mitjanes, i d’altres amb menys recursos que havien de fer malabarismes per arribar a final de mes.

He de dir també que el meu germà i la meva cunyada Júlia, de petita se m’havien endut diverses vegades a Barcelona simplement per passejar, veure els coloms o anar al port a pujar a una golondrina sense endinsar-nos en aquella altra realitat del barri xino.

La Júlia, jo i el meu germà Francesc, any 1950 aprox. (imatge R.M. Masana)
La Júlia, jo i el meu germà Francesc, any 1950 aprox. (imatge R.M. Masana)
Francesc, Júlia, jo i uns amics amb una Golondrina a Rompeoles.(imatge Rosa M. Masana)
Francesc, Júlia, jo i uns amics amb una Golondrina a Rompeoles.(imatge Rosa M. Masana)

Les corrides de toros

De molt petita, els meus pares i germans se m’emportaven al cinema i a més de les pel·lícules americanes i espanyoles vèiem el No-Do. A cada No-Do hi sortien curses de braus. Per a mi era impactant veure aquells homes a cavall clavant una llança a l’esquena de l’animal i empenyent-lo amb força. No entenia per què havien de fer aquella injúria a un animal que no els havia fet res i a més tenir-lo encerclat sense possibilitat d’escapatòria. Tampoc comprenia per què el feien bovejar enganyant-lo amb un drap vermell i clavant-li banderilles i deixant-lo sagnant per tot el seu cos i a sobre el públic cridant “ole”.

Veia com el toro respirava fatigat i alguns mostraven un posat de submissió, potser com volent dir “deixem-ho córrer; he perdut”, però res, no hi havia clemència per a aquell animaló acorralat i ferit. Finalment i segons la destresa del matador, rebia una, dues o tres estocades fins que queia a terra agonitzant i era arrossegat per cavalls. Per a mi no era entenedor que el públic manifestes goig davant aquell espectacle tan desequilibrat de forces. Ho trobava totalment injust. Agraïa molt quan entraven al cinema i estava a punt de començar la pel·lícula sense passar pel No-Do.

Cal dir que a casa també m’ho havia passat malament quan la meva mare es disposava a matar una gallina o un ànec. Era terrible. Havia de marxar de la cuina i no cal dir el drama que em suposava veure els preparatius que un home vingut de fora feia abans de degollar el porc al pati de casa. El garrí i jo érem bastant bons amics perquè moltes vegades li anava a portava menjar i ell ja em coneixia. A més, m’agradava escoltar aquell soroll que feia quan paladejava amb gust les pells de meló. De fet de petita era més coherent que ara; m’agradaven molt els animals, també com ara, però amb la diferència que abans no volia menjar carn, no m’agradava i quan en menjava se’m feia una bola a la boca que no hi havia manera d’engolir. La meva mare insistia que n’havia de menjar.

Un toro amb l’estocada final.
Un toro amb l’estocada final.

Conclusió

En definitiva, el que he volgut dir és:

Respecte a les classes socials penso que ens formem una idea de com està estructurada la societat segons les nostres experiències i observacions fetes al llarg de la vida. No és en tanta mesura, penso, el fet d’haver llegit clàssics com Marx, Taylor i saber què és la plusvàlua. Ens formem més clarament una idea de la societat i de com voldríem que fos segons les nostres pròpies vivències i els sentiments que mostrem perquè les coses vagin millor.

I quant a les curses de braus passa el mateix: hi ha persones a qui no ens agrada veure aquell espectacle, però no perquè algú ens hagi alliçonat per fer que no ens agradi, no, no ens agrada perquè ens fa patir, ens fa sentir dins nostre una mena d’incomoditat i sentim pena pel toro, sentiment que es fa extensiu a tots els animals del món que siguin explotats.

Per la qual cosa, el que voldria dir és que tant pel que fa a idees socials com també en concret a l’espectacle del toreig, si no ens agrada no és per voler portar la contrària a ningú, és senzillament perquè no s’adiu amb la nostra manera de sentir i d’experimentar la vida.

Per això considero que hauríem de ser molt curosos i fer un ús ètic, racional i respectuós quan parlem d’aquests temes i en cap cas fer-los servir per provocar enfrontaments i baralles electoralistes.