Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Les xemeneies industrials de la Bisbal

Amb el títol les Xemeneies industrials de la Bisbal , l’any 2000 va ser publicar aquest article a la revista el Drac editada a la Bisbal d’Empordà. En aquests moments i amb l’objectiu de facilitar-ne la lectura degut que l’original esta en format paper, tot que esta dipositat al Arxiu Històric Comarcal, em considerat també presentar-lo en aquests mitjà.  A la present edició em inclòs  quatre xemeneies que abans no havíem localitzat i son Maruny, Francisco Pérez, Vila Clara  i Jaume Llenas que en conjunt ens donen un total de 21 xemeneies que la Bisbal disposa com a patrimoni que recorden el seu passat.

Les fotografies son fetes per Rosa M. Masana excepte les que indiquem que han estat cedides.

 

Xemeneia Puigdemon
Xemeneia Puigdemon

                                                                                    

Si haguéssim d’escollir un tarannà dels bisbalencs, diríem que han tingut una habilitat especial per mani­pular el fang i crear-ne una gran varietat d’objectes pràc­tics i decoratius. Un càntir, un plat, un rajol, el que fos, per acabar-lo calia coure’l i per això es van construir els forns: primerament els anomenats moruns, amb unes xemeneies molt discretes; després els de flama invertida rodons o també quadrats que necessitaven uns llargs conductes de tiratge i una xemeneia a ser possible que fes més de 20 metres. Posteriorment es van anar implantant els forns de pas, de tecnologia moderna on la sortida de fums tornà a ser molt discreta degut que el tiratge era mecànic o de tracció forçada.

Aquesta època intermèdia de cocció de material ceràmic que podríem situar entre final del segle XIX fins mitjan llargs del XX ens ha deixat un element per recordar-la: les xemeneies industrials que, disseminades per tota la vila, configuren un paisatge urbà evocador.

Esquema sobre la situació de les xemeneies de la Bisbal (realitzat pel serveis tècnics de ajuntament).
Esquema sobre la situació de les xemeneies de la Bisbal (realitzat pel serveis tècnics de ajuntament).

Personalment em rememorem la vivència d’haver-ne vist construir una de 63 metres per part del meu germà i el seu equip de paletes. Però no solament és aquest fet personalista el que em fa valorar les xemeneies sinó que considero que són una autèntica peça de artesania. Mirem resumidament com les van construir.

Primerament el mestre d’obres feia un esquema sobre com ha­via de ser la xemeneia per calcular-ne les mides i quantitat de maons que necessitaria. Un mètode emprat era dibuixar al ter­ra. amb l’ajut d’una estaca, un cordill i un clau la circumferència de la base i disposar-ne el nombre de maons. Després s’esbor­rava i se’n dibuixaven d’altres d´ acord amb la conicitat o talús que li volguessin donar.

Una vegada conegudes les mides que havien de fer els maons, s’havia de fer un motlle de fusta i, a mà, elaborar una per una totes les peces. Desconec quants totxos són ne­cessaris per edificar una xeme­neia de 25 metres, com a referèn­cia puc dir que una de 63 metres pesa 570 tones, la qual cosa ens in­sinua la capacitat de càrrega o de pressió que havien de suportar els maons de la base.

Motlle de fusta per fer maons trapezoïdals
Motlle de fusta per fer maons trapezoïdals
Maó
Maó
Túnel de tiratge (imatge Enric Latasa)
Túnel de tiratge (imatge Enric Latasa)

Seguidament a cops de pic i pala es feia el fonament de mides dife­rents segons l’envergadura de la xemeneia. En aquesta fotografia, cedida pel senyor Enric Latasa, podem observar amb detall com va estar fet el fonament i el túnel de tiratge.

En una ocasió, parlant amb el se­nyor Leandre Casamajor, em va ex­plicar un sistema senzill que tenien per saber si el fonament era prou profund. Des de dalt la superfície del terreny tiraven un roc al fons del clot. Si quedava una mica ensorrat era senyal que les terres eren poc estables, si en canvi la pedra restava tota ella sense ensorrar-se era signe de solidesa. I pensar que els estudis geològics són tan cars ac­tualment !

A continuació s’havia de fer la bastida a base de taulons de fusta atansats amb d’altres més petits transversals formant una X fins un determinat tram, després es continuava amb bastida interior. A mesura que s’anava edificant, l’expert pa­leta sabia si l’alienació dels maons era correcta mitjançant l’ús constant del taulaplom, estri construït generalment per a cada ocasió i que els marcava el percentatge de talús que volien aconseguir, tot per no perdre l’ex­centricitat des del nucli central i evitar així possibles traccions del fust.

El morter també tenia la seva im­portància. Un manobre m’explica­va que el mestre d’obres era el qui li indicava les proporcions de Ciment pòrtland, calç i sorra que ha­via de tenir el morter segons fos el tram de l’edificació. Hi ha diversos aspectes més a te­nir en compte, però per no allargar-nos només esmentaré el tema de la seguretat. És evident que les persones que s’avenien a fer una tasca com aquesta eren molt valentes, no hi havia grues ni empraven arnès, tot ho feien a cos lliure i evidentment tampoc podien deixar-se portar pel vertigen que produïa el flexopandeig de l’estruc­tura.

 

LES VINT-I-UNA XEMENEIES DE LA BISBAL

Així doncs, reflectida la importàn­cia artesanal d’aquestes armadures passem a fer una presentació fotogràfica acompanyada d’un breu comentari de cada una de les xemeneies mes emblemàtiques de la Bisbal. AI mateix temps, hem inten­tat emplaçar-les sobre un plànol de la vila que em a unes pàgines més amunt.

Com a síntesi, del conjunt de les disset xemeneies podem dir que totes excepte dues, la de la fàbri­ca Emili Pons i la del Rissec, són fetes amb totxos aplantillats de terra cui­ta vermella, reforçades amb anelles externes de ferro i actualment no so­brepassen els 27 metres.

 Tres exemplars preserven la sorti­da de fums, la corona, enfortida amb sardinells de totxos formant un voladís: les dues de l’empresa Coromina i la segona de Terracota. Les altres, o bé no es van refermar en el moment de construir-les, cosa poc probable, o be s’han malmès, a causa de les condicions tèrmi­ques Internes, la corrosió i les batzegades ambientals . Model d’una bastida exterior (cedida per

Darrerament les xemeneies que s’han hagut de rebaixar han estat: la de la fàbrica Lloberas, les dues de la fàbrica Bosch i l’Empordanesa. Un aspecte curiós que podem ob­servar a les fotografies antigues de les dues xemeneies de Terracota i la primera de Latasa és que el fust de l’estructura no estava reforçat amb cercles metàl·lics visibles.

 LA XEMENEIA DE LA FÀBRICA SIRVENT

Xemeneia Sirvent
Xemeneia Sirvent

Està situada al carrer Indústria, núm. 7. D’acord amb el registre de la matrícula industrial i de comerç que es conserva a l’Arxiu Històric, aquesta empresa consta inscrita l’any 1897, o sigui que manté una llarga trajectòria industrial. Amb certesa no sabem quin any va ser construïda, però sí que va ser edificada pel senyor Eulogi Saballs i el seu equip de paletes

No sembla que el pas del temps n’hagi afectat l’estructura tot i que no ha deixat de funcionar, perquè el passat dia 4 d’octubre (any 2000) van encendre els forns i encara fumejava.

Xemeneia Sirvent amb habitatge al darrera
Xemeneia Sirvent amb habitatge al darrera

Presenta una  estructura de base rodona amb un fust troncocònic reforçat amb 12 anelles numerades i sense tensors. Una filera simple de maons formen el coronament sense la presència de collarí de reforç. A uns deu metres de distància visual, no s’observen fissures en el fust i sí una correcta alineació vertical, fet meritori degut també al seu accentuat talús que la fa molt esvelta.

  

LES DUES XEMENEIES DE FÀBRICA COROMINA I CIA

 La fàbrica Coromina, segons informació del senyor Joan Coromina «en Coro», la va fundar el seu oncle, el senyor Alfons Coromina Figueres. Inicialment estava ubicada al terreny on ara hi ha el Museu la Ceràmica, Terracota, fins que pels voltants de l’any 1918 es va traslladar al carrer de l’Aigüeta núm. 216 on encara funciona avui dia.

Les dues xemeneies Coromina, imatge cedida per David Pujol
Les dues xemeneies Coromina, imatge cedida per David Pujol

La primera de les dues xemeneies va ser construïda l’any 1918. Així ens ho confirma el senyor Joan Turbau que va néixer el 1914 i te­nia 4 anys mentre s’edificava.

El projecte va ser fet pel senyor Joan Bautista Coromina, professor de dibuix amb exercici a Palafrugell, i construïda pel senyor Joan Rasós Casas i el seu equip de paletes.

Està situada a la part de més al nord dins la nau de la fàbrica i te­nia la particularitat d’estar adornada, o sigui, que tots els cercles de subjecció els havien revestit de petites peces de ceràmica que co­incidien amb quatre escarabats de color blau distribuïts formant els punts cardinals. Existia la dita que “els escarabats fugien del foc” perquè tots caminaven cap amunt. Aquesta decoració em suggereix que la xemeneia no va ser construïda només per una ne­cessitat funcional o mercantil sinó que se li va voler donar un toc d’artesania, de creativitat, que concordava amb el tarannà dels terrissers bisbalencs i amb la vena artística dels Coromina.

Les dues Coromina
Les dues Coromina

Malauradament el pas del temps ha fet que s’anessin perdent aquestes peces decoratives que ara no podem observar però si que una Imatge ens mostra la quantitat de llenya que necessitaven per fer funcionar els dos forns de flama in­vertida que tenia l’empresa.

LES DUES XEMENEIES DE TERRACOTA, ACTUAL MUSEU DE LA CERÀMICA

Aquest indret té molta tradi­ció pel que fa la ceràmica. Primerament hi havia hagut una petita empresa que feia funcionar un forn morú, des­prés va comprar el terreny el senyor Alfons Coromina que el dedicà a la producció de ceràmica i, posteriorment. els 5.467 m2 de complex fa­bril els va comprar el senyor Salvador Fuster per continu­ar amb la mateixa activitat i l’any 1928 es crea la societat Terracota-Fuster. A nivell popular es comenta que Terracota va començar a funcionar l’any de la Exposició Universal de Barcelona, o sigui el 1929, molt aproximat.

Durant el funcionament d´aquestes empreses, i gràcies a una fotogra­fia feta pel senyor Emili Casas. po­dem observar que en un dels llocs on ara hi ha les xemeneies de nova creació n’hi havia hagut una de base i fust quadrangular.

Les dues xemeneies de Terracota
Les dues xemeneies de Terracota

És de suposar que l’haurien hagut d’enderrocar completament a cau­sa del seu deteriorament ja que les superfícies angulars han de supor­tar una major pressió aeròbica que les cilíndriques.

I quasi podríem assegurar que es tracta de la xemeneia situada al lloc més pròxim de l’entrada al Museu perquè te una base quadrada com l’antiga i és probable que el con­ducte de tiratge i l’assentament es­tiguessin en bones condicions com per mantenir-ho i edificar a sobre.

Actualment aquesta peça mostra diverses fissures des de la meitat del fust cap amunt. tretze fileres de cèrcol metàl·lic ajuden a contenir les influències climatològiques a què dia a dia està exposada, Do­nada la seva ubicació, i si l’econo­mia local ho permet, caldria consolidar-la.

Entrada al forn
Entrada al forn
Detall de la corona de la X. Terracota restaurada
Detall de la corona de la X. Terracota restaurada

La segona xemeneia de Terracota està situada a la part més interna de la fàbrica, a la zona est. Presen­ta una base rodona i un fust tron­cocònic reforçat per catorze ane­lles metàl·liques de dos cossos units per uns tensors, estil emprat també a les xemeneies Bosch, Latasa i Puigdemont.

Es manté en el seu estat original, per la qual cosa ens permet obser­var el capitell enfortit per una cor­nisa de maons com s’acostumava a fer a totes les xemeneies perquè no s’esberli-li la sortida de fums. Al­gun d’aquest anellat supe­rior fet de maons el podem veure a les fotos de les xemeneies Coromina, Lloberas, Bosch i l’Empor­danesa. Aquesta peça donat que preserva tota la integritat estructural, caldria també consolidar-la.

Es comenta que la féu el senyor Saballs i que men­tre l’estaven construint, a la nit, va començar a plou­re amb ganes, un fill seu, també paleta, li va dir: “Pare, vaig a tapar la xe­meneia”, i ell respongué: “Vigila que els taulons es­tan mullats i rellisquen”, Desgraciadament el con­sell del pare no va poder evitar la desgràcia que el fill Saballs es desplomés des de dalt de l’estructura i perdés en plena joventut la vida.

INDUSTRIAL CERÀMIQUES BOSCH, SA, CONEGUDA TAMBÉ PER LA CATALANA

Una xemeneia d'industries Bosch
Una xemeneia d'industries Bosch

                                                                    

La fàbrica Bosch està situada al carrer Jaume lI, xamfrà amb el car­rer Canigó, i actualment encara fun­ciona

Té dues xemeneies fetes d’obra vista, La que està situada més al nord de la nau té una base ro­dona reforçada amb una anella metàl·lica i continua amb un fust cònic poc accentu­at reforçat amb 12 o 13 cercles, En aquesta fotografia feta l’any 1994 la podem observar tal com era inicialment. Fa cosa de dos anys va haver de ser retallada a causa que el seu terç superior era poc sòlid.

Arranjanç la xemeneia Bosch I
Arranjanç la xemeneia Bosch I

 L’altra xemeneia que també es de xa veure a la fotografia anterior té un fust i una coronació molt semblant al de la seva companya, qual cosa ens fa pensar que podria haver estat el mateix contractista que les edifiqués ambdues. La transmissió verbal d’algunes persones ens diuen que va ser el senyor Joan Saballs; d’altres, el senyor Leandre Casamajor envers lar 1949.

Arranjanç xemeneia Bosch II
Arranjanç xemeneia Bosch II

Aquesta imatge gràfica, feta fa aproximadament dos anys, ens permet veure com amb l’ajut d’una grua eliminaven la part superior més afectada de fissures i l’ esberlat de la corona.

D’acord amb algunes publicaci­ons tècniques, l’espai més vulnerable de l’estructura és la part superior o sortida de fums ja que la diferència de graus de tem­peratura entre l’interior i l’exterior és molt accentuada, També influ­eixen negativament les substàn­cies corrosives que es generen durant la combustió i que s’acu­mulen en aquesta zona.

 

 

 

 

 

CERÀMIQUES DIAZ COSTA

Actualment on està ubicada la xe­meneia és una botiga de ceràmica del carrer 6 d’octubre quasi al llin­dar del municipi de Vulpellac.

Xemeneia Diaz Costa
Xemeneia Diaz Costa

Amb força seguretat es comenta que va ser feta pel senyor Joan Rasós i el seu equip de paletes aproximadament l’any 1943. Po­dem afirmar veient la imatge que estem davant d’una peça insòli­ta, única diria, dins el món de les xemeneies pel fet que es tracta de dues peces, l’una sobreposa­da dins l’altra, Segurament van haver d’escapçar un bon tros de la primitiva xemeneia i succeí que no tenia prou tiratge pels metres que van restar, llavors la continu­aren però no seguint la mateixa estructura sinó fent un canvi radi­cal de talús formant un repeu que van aprofitar per decorar amb uns molt adients objectes ceràmics.

Com a resultat tenim una xemene­ia guarnida com un dia ho va estar la de Can Coromina amb els seus escarabats que s’enfilaven xemeneia amunt.

LA XEMENEIA DE L’ANTIGA FÀ­BRICA SALVÀ O TAMBÉ ANOME­NADA CAN BLANCH

Està situada al carrer de l’Aigüeta número 176 i actualment hi ha un an­tiquari. El senyor LI. Salvà em va comen­tar que aquesta xemeneia havia estat una de les més altes de la Bisbal, fet que ens ho pot indicar perquè el tram ob­servable presenta un fust amb un diàmetre el suficientment ample com per sostenir una llarga es­tructura.

Arranjament ded la xemenia Salvà
Arranjament ded la xemenia Salvà

Calcula que la va construir abans de l’any 1952 el senyor Joan Vinyals i el seu equip de paletes. Cal esmentar que els càlculs sobre la capacitat de ti­ratge que havia de tenir la xe­meneia es basaven en el cubi­catge intern del forn de flama invertida, construït d’acord amb les tones de material o nombre de vagons que s’hi volia introduir. Així mateix eren impor­tants la longitud i l’estructura del túnel de tiratge.

Salvà
Salvà

Sobre aquest aspecte, un paleta em comen­tava que el foc es comporta com l’aigua i que si durant el seu tra­jecte xoquen amb estructures anguloses es desvien imprevisiblement. Per aquest motiu els túnels amb volta finalitzaven en una paret còncava, semicircular, just a la base o inici de la xemeneia per afavorir una bona empenta dels fums.

Aquesta empresa tenia un forn amb molta cabuda de material, per això la xemeneia s’havia de correspondre estructuralment amb la demanda de tiratge. Re­ferent aquesta qüestió, fa anys, el senyor Joan Vinyals em comen­tà que mentre anaven construint la xemeneia tenien una forma peculiar de saber si s´aconse­guia un bon tiratge: deixaven anar la cendra de la fària que fu­maven per l’ull del tram superior de la xemeneia, si aquesta cendra pujava amunt amb força era senyal d’un bon tiratge. Física experimental lliure de complicats càlculs.

LA XEMENEIA DE L’ANTIGA FABRICA LA ESTRELLA

Està situada al carrer de l’Aigüeta núm. 110, on avui dia hi ha una botiga de ceràmica anomenada Terra i Foc propietat de la senyora Dolors Serra. Actualment el que po­dem observar de la xe­meneia és, potser, un terç de la seva totali­tat. El seu assenta­ment està ubicat dins la nau de l’edifici, la qual cosa solament ens permet visualitzar-ne des de l’exterior un tram d’uns 6 metres.

Xemeneia la Estrella
Xemeneia la Estrella

D’acord amb una con­versa mantinguda amb el senyor LIuís Salvà, em comentà que la xemeneia va ser construïda l’any 1952 per una cooperativa encapçalada pel senyor Joan Vinyals. Comentari que lliga també amb opinions populars que afirmen que a la Bisbal existia un col·lectiu de paletes anomenats amb un mot que feia referència a la Ideologia soviètica i que estava format pels senyors Joan Vinyals. Joan Saballs, LI. Bahí i Muní, entre d’altres.

D’acord amb els documents de Matrícula Industrial, he trobat que l’any 1931 existia la Socledad Obras y Construcciones com col·lectiu de paletes i més endavant. l’any 1940, S’Inscriu Col·lectivitat Ram de la Construció. Desconec si es tracta del mateix grup amb diferent nom o si son dues entitats separades

D’aquesta peça se n’havien conservat plànols. però la gran riuada de l´any 1970 els va malmetre a causa de la inundació que van sofrir els edificis de l’Aigüeta.

LA XEMENEIA D’INDÚSTRIES CERÀMIQUES BRANCÓS S.A.

Brancós
Brancós

Aquesta empresa, que encara funciona, està situada al carrer de Indústria xamfrà amb el carrer Garbí. Fins al moment no la tinc documentada respecte a qui la va construir i l’any, algú ens ha dit que va ser senyor Eulogi Saballs.

Té forma troncocònica i està bastant ben conservada així com la seva corona que no s’observa esqueixada. Les pressions eòliques no sembla que l’hagin afectada com tampoc l’oxidació i el moviment que puguin haver fet les escales de gat col·locades al seu interior.

Sobre aquest tema esmentaré el que diu el senyor David Pujol a Drac número 8 respecte que una de les causes de les deformacions de les xemeneies era que les escales de gat interiors es posaven totes al mateix cantó de la paret i en fer moviment pel contacte del material amb el ferro existia un contrapès que la deformava. La solució es va trobar col·locant les escales en forma d’espiral.

LA XEMENEIA DE CERÀMI­QUES PUIGDEMONT

Puigdemont
Puigdemont

La fàbrica Puigdernont esta Situ­ada al carrer del Pont núm. 1, in­dret molt pròxim al llit del riu Daró. Actualment l’empresa manté en­cara una bona activitat industrial sense fer us, però, de la xemeneia degut als nous sistemes de cocció de material mitjançant sistemes de succió forçada de fums.

Segons el senyor Ramon Romaguera, aquesta xemeneia té uns 23 me­tres d’alçada i va ser construïda pel senyor Leandre Casamajor vers l’any 1956. Presenta una morfo­logia troncocònica bastant ben conservada mantinguda per 13 anelles metàl·liques vistes. La base s’inicia dins el complex fa­bril.

No exhibeix una coronació com a remat final a la sortida de fums. Sembla que aquest estil d’acabament era emprat pel senyor Ca­samajor perquè observant una fotografia de la xemeneia Latasa just en acabar-se de construir ve­iem com clou de la mateixa ma­nera i també va estar feta per l’equip Casarnajor.

LA XEMENEIA DE LA FÀBRICA LATASA

Actualment de la fàbrica Latasa en queden poques estructures conservades. En canvi, la seva xe­meneia resta al mig del pati des­afiant el temps, visible des de molts indrets de la vila i recordant-nos els moments cíclics d’apogeu i descens que ha sofert la producció rajolera.

Les dues xemeneies Latasa (cedida Enric Latasa)
Les dues xemeneies Latasa (cedida Enric Latasa)

Gràcies a aquesta fotografia ce­dida pel senyor Enric Latasa podem veure com l’empresa inicialment tenia dues xemeneies, la prime­ra, més baixa, va ser enderroca­da tot i que presentava un fust i una coronació perfectament con­servats. La segona xemeneia sobreposa­da al davant d’una acàcia ens mostra els seus collarets resplen­dents com a senyal que era nova de trinca, encara que al fotògraf se Ii en va anar la mà cap a l’oest o potser va inclinar expressament el focus de la càmera per encabir-hi les dues xemeneies.

   

La primera vegada que trobem inscrita l’empresa a la Matrícula Industrial data de l’any 1957, fet que ens dóna unes orientacions cronològiques Després d uns 30 anys de vida aproximadament hem vist com la peça ha sofert una pèrdua d´alineació en referencia al pla horitzontal del terra, te un desplom més accentuat en el pla oest-est.

LA XEMENEIA DE LA FÀBRICA LLOBERAS

Xemeneia LLoberas fumejant
Xemeneia LLoberas fumejant

Esta situada al carrer del Paral·lel més cap al nord de la fàbrica la Estrella, que aquesta no és la primitiva fà­brica així mateix anomenada que hi havia hagut anys enrere a la Bisbal.

Actualment la fàbrica Lloberas no funciona però ho va fer fins fa aproximadament dos anys enrere. El senyor Josep Lloberas, fill de I´ erudit historia­dor local de la Bisbal, senyor Pere Lloberas, explica que aquesta xemeneia feia anar tres forns que coïen el cairó de pa­viment vermell i rajola vidriada.

Aquí en aquesta fotografia feta l’any 1994, la podem observar tal com era anys enrere I fumejant. Si bé tenia una coronació reforçada, es va haver d enderrocar u n s tres metres perquè hi havia perill que es desplomessin els maons supe­riors.

Podem utilitzar com a referència per saber la data de la seva construcció l´article fet pel senyor David Pujol, titulat Artistes del taulaplom. que es va publicar a la revista El Drac numero. 8, on ens fa saber que s’estava construint als anys seixan­ta. Segons l’article, interpreto que la va edificar l’avi David , hi va intervenir també el senyor Joan Rasós perquè era el cunyat del senyor Pere l.loberas.

La Empordanesa
La Empordanesa

LA XEMENEIA DE LA FÀBRICA LA EMPORDANESA O CA L’ATMETLLER

                                                                         

Aquesta empresa esta situada al carrer del Morró, paral·lel al carrer del Raig, es dedicava a la fabricació de rajols mat vermells i es va posar en funcionament vers l´any 1961. Inicialment ocupava una superfície de 3,300 m2 i a partir de I´ urbanització de la zona va passar a ocupar-ne 700. La formaven set socis, tres dels principals eren els senyors A. At­metller, A. Gironella i E. Pons. El senyor Emili Pons comenta que encara guarda els motlles de fusta fets pel senyor Alfons Matarrodona i que van servir per edificar els 24 metres de xemeneia que tenia inicialment.

Els maons de terra cuita vermella van ser fets a la fàbrica que hi ha­via hagut on ara hi han els pisos de l’Atalaia, Aquesta empresa es­tava formada per 31 socis. L’he tro­bat inscrita a la contribució indus­trial de l’any 1952 i s’anomenava “Cooperativa de Alfareros». El senyor Emili recorda molt bé els tres forns moruns que tenia l’em­presa i que els feien funcionar a base de feixines de bruc i arboç que unes brigades especials d’homes s’encarregaven d’anar-les a recollir per les Gavarres.

Si ens fixem bé en la foto, la part de dalt presenta unes fissures al fust, per la qual cosa el gener d’aquest any van haver de rebai­xar-la uns 4 metres. Gràcies a I amabilitat del tècnic de la grua, el senyor Àngel Vilar, i els paletes senyors Joan Torres i Joan Linares, vaig poder mesurar alguns maons de la zona esquer­dada; feien: 24 cm la secció més llarga, 15 cm la cara externa i 9,5 cm la cara interna; els altres mesuraven 28 x 14,5 x 9,5 i 19 x 14,5 x 9,5 , el més petit que potser for­mava la corona feia 16 x 14,6 x 10. Les escales metàl·liques de gat eren de 40 x 24 cm i dels tres cèrcols que van retirar, el més distal o part superior de l’estructura tenia 1 metre de diàmetre, o sigui que amb poca di­ferència era també la mida de la boca o sort-da de fums. Diuen que la van construir els se­nyors Eulogi Saballs, Pujol junt amb d’altres paletes.

LA XEMENEIA DE LA FÀBRICA EMILI PONS   

Emili Pons
Emili Pons

Segons Informació de la família Pons, aquesta empresa la van ini­ciar els senyors Alfons Ametller, Albert Gironella i Emili Pons vers l’any 1961 i esta situada a la carretera de Calonge.

La seva producció consistia a fer el baldosí català mat de diverses mides, trencaaigües, plaquetes i sòcols. productes molt sol·licitats a I estranger, especialment a Portugal.

A primera vista, el que destaca d aquesta peça és que no està feta com les que hem vist fins ara, El senyor Emili Pons opina que la van construir a consciència els pale­tes Leandre Casamajor, Joan Pericay i el seu germà. Com podem observar posseeix una base circular collada amb dos cercles, no massa alta que conti­nua amb un fust cònic que s’en­laira fins a uns 24 metres.

La principal particularitat d’aques­ta xemeneia és que en la seva edi­ficació no s’han emprat els ma­ons tradicionals sinó que s’ha usat el baldosí posat a l’estil de l’enrajolat clàssic, una passada per dins i una per fora, al mig un barnillatge de ferro i posterior­ment omplert de formigó. És per això que observem la superfície externa de la xemeneia rugosa i que s’insinua el lloc on estava co­llat el rajol. La darrera tasca a fer era remoli­nar el fust i fins i tot fer-hi unes capes de pintura blanca per tapar la porositat dels materials, cosa que en aquesta peça no es va acabar de fer.

Per la rodalia de la Bisbal hi ha quatre o cinc exemplars fets se­gons aquest estil, amb la variant que uns conserven els rajols i els altres han estat remolinats.

LA XEMENEIA EL RISSEC  

Està situada a l’agradable pati interior de la botiga El Rissec Val i Llenas del carrer de la Aigüeta números 94 al 102. Fou construïda amb una tècnica diferent de les xemeneies clàssiques ,podríem dir que és més similar a la d´Emili Pons, tot i que no s’observen els rajols i sí la estructura remolinada i pintada de blanc inclosa la base circular de 1,98 metres d´alçada. Emprant per primera vegada el mediador Cristen Mira de dos metres, hem pogut saber que aquesta peça fa uns 12 metres d’alçada.

Hi ha qui pensa, i així ho ha manifestat, que aquest tiratge o xemeneia pertanyia a l’antiga fàbrica La Estrella, però fins ara ne ho he pogut confir­mar. Per situar-nos esmentaré que la xe­meneia de La Estre­lla està ubicada al núm. 110 del carrer de l’Aigüeta, la boti­ga de ceràmica El Rissec als números del 94 al 102 i entremig hi ha tres cases amb els núm. 104,106 i 108, per tant és possible que tot aquest recinte perta­nyés a la mateixa empresa, aquesta es una qüestió que s´hauria de investigar.

 LA XEMENEIA MARUNY

Maruny
Maruny

La terrissera Antòni Maruny era una empresa ceramista que estava especialitzada amb la creació complements per la construcció com teules, canonades i també feia tot tipus de peces decoratives. Va mantenir la seva activitat fabril fins a l’any 2011. La xemeneia va ser construïda pels voltants de l’any 1955 a càrrec de l’oficial paleta Josep Viader i està situada al carrer del Pedró núm. 122.

Per primera vegada, d’entre la relació de xemeneies que em vist fins ara, aquesta peça marca una diferencia significativa en la seva forma de construcció. Està feta amb un sistema de remolinat extern amb morter, i més endavant en veurem també d’altres construïdes segons aquest mètode. La tècnica consistia en crear l’estructura amb rajols o d’altres tipus de materials i a la zona de la camisa -espai que quedava entre la paret interna i externa de la xemeneia- s’hi col·locaven diverses barnilles o cables de ferro en sentit vertical i també és diu que se’n havien posat de forma circular, amb l’objectiu d’aconseguir un major solidesa de l’estructura. Finalment es remolinava amb morter i sovint també es pintava per impermeabilitzar la porositat dels materials, el color escollit era el blanc. La Maruny a més està reforçada per sis cèrcols metàl·lics externs i la sortida de fums finalitza sense coronació, però amb una disposició del material formant inclinació o pendent cap el terra, creat de ben segur, per facilitar el lliscament de l’aigua de la pluja.

 XEMENEIA FRANCISCO PÉREZ    

Francisco Pérez
Francisco Pérez

L’empresa de ceràmica Francisco Pérez que actualment no funciona, està situada a la carretera de Calonge i bastant distanciada del nucli poblacional de la Bisbal. Es considera que la xemeneia va ser edificada entre els anys 1965 al 1970 pel mestre d’obres Salvador Ferrer i el oficial paleta Pere Pascual Fontguerna.

Està feta segons els sistema d’embarnillat i remolinat, presenta una lleugera coronació amb un sardinell de maons, es calcula que fa uns 12 metres d’alçada i preserva el fust en bon estat.

LA XEMENEIA VILACLARA

L’empresa de ceràmica Vila Clara la va fundar l’any 1950 Josep Vila Clara i està situada al carrer 6 d’octubre núm. 27, en principi feien servir un forn i una xemeneia que els hi havia construït en Joaquim Casamajor. L’empresa es va especialitzar en la producció de ceràmica decorativa i també d’ús, elaborant per encàrrec vaixelles i jocs de cafè, entre d’altres elements de la llar.

Vilaclara
Vilaclara

L’any 1974 el mestre d’obres Joan Rasos i el paleta Enric Sais van edificar a dins el mateix edifici, però, a un indret diferent, un nou forn i xemeneia. Joan Vila-Clara, -cognoms que es van ampliar amb un guió per poder-los citar conjuntament com s’havia fet sempre -, explica que el forn circular de flama invertida feia uns 2,5 metres de diàmetre extern i va ser el darrer d’aquestes característiques que es va construir a la Bisbal. Actualment resta en peu la xemeneia que mostra un estil constructiu diferent de les vistes fins ara. La base i el fust son quadrats i està feta amb els clàssics maons emprats en la construcció de murs, els quatre angles presenten un model de protecció format per escaires metàl·lics. El fust, en algun dels seus trams, també s’observa enquadrat o reforçat per elements de ferro i finalitza formant uns graus de talús. La base està situada a dins el taller.

LA XEMENEIA  JAUME LLENAS

Aquesta xemeneia la va construir el mestre d’obres Joan Rasos i el seu equip de paletes l’any 1954, segons consta en una inscripció que hi ha en un lateral de la base. Està situada tocant a una paret mitjanera corresponent al cantó sud de la nau, emplaçament que permet deixar lliure l’antic espai fabril que actualment s’utilitza de magatzem.

 La base arranca de dins un recinte semicobert que fa uns tres metres d’alt i continua cap a l’exterior amb una altura aproximada de sis metres i en total calculem a simple vista que deu fer uns nou metres d’alt.

Jaume Llenas
Jaume Llenas

El fust és de morfologia quadrada i presenta un lleuger talús del fust d’aproximadament un 1,5%. Per edificar-la van emprar els clàssics maons de terra cuita vermella que se utilitzen per a la construcció d’edificis; per tant no van haver de ser elaborats  exprés com s’hauria hagut de fer si la xemeneia hagués estat dissenyada de forma troncònica.

Quan no existia la tracció mecànica de succió dels fums produïts pels forns o per les calderes de vapor, com era el cas, era important que la xemeneia fos d’estructura circular per d’aquesta manera facilitar més la fluïdesa dels gasos de la combustió.

La corona, també i en consonància, és d’estructura quadrada i és feta formant un lleuger voladís on per sobre hi ha incorporades dues passades més de maons que sobresurten uns centímetres del primer reforç. Per sobre d’aquest continua el darrer tram de la xemeneia fet per quatre rengleres de maons, estructures que tenen la funció de donar més solidesa a aquesta zona susceptible d’esberlar-se a causa de la dissociació tèrmica entre la temperatura interior de la peça i l’exterior, així com també dels gasos corrosius generats per la combustió. La corona també ajuda a repel·lir l’aigua de la pluja o si més no evita que s’infiltri entre els materials. La xemeneia va deixar de funcionar l’any 2007.

Actualment la sortida de fums de la xemeneia està tapada amb formigó i protegida per una placa metàl·lica d’acer que vista des de sobre presenta una morfologia còncava i està sostinguda per quatre peus metàl·lics. Anteriorment aquesta placa era de ferro i la van idear amb curvatura cap amunt per evitar que el fum trobés resistència a la sortida i també per preservar-la de l’entrada d’aigua de la pluja.

També es pot consultar a: Wiquidedia

 

 

La xemeneia industrial de la fàbrica de suro Jaume Llenas Mercader (1893 fins a l’actualitat)

 La Bisbal d’Empordà ha preservat diverses (21) de les xemeneies industrials que acomplien la funció de succionar els fums dels forns ceràmics, que sovint eren d’estructura circular; per dins s’hi movia la flama primer en sentit ascendent i després descendia envers l’interior del forn per coure les peces de ceràmica. D’aquí que els anomenessin forns de flama invertida. En els articles fets fins ara relacionats amb les xemeneies industrials de la Bisbal no havíem parlat de Llenas perquè en estar situada en una part bastant interna d’una nau feia que fos poc visible. La  particularitat d’aquesta xemeneia respecte de les altres és que pertanyia a una indústria del suro.

 

Conversa amb Jaume Llenas

Una tradició surera familiar

En Jaume ens explica que són quatre les generacions familiars que s’han dedicat a l’elaboració d’objectes de suro, en especial taps. El seu besavi Lluís Llenas Font ja feia aquesta tasca artesanal al seu propi domicili i des de l’any 1893 l’empresa consta inscrita al llibre de la matrícula industrial i de comerç de la Bisbal i domiciliada al carrer del Pedró número 55, finca que comunica amb l’actual avinguda Prat de la Riba.

Imatge al despatx de l’empresa (Museu del Suro de Palafrugell)
Imatge al despatx de l’empresa (Museu del Suro de Palafrugell)

En Jaume, el seu besnét, guarda una fotocòpia del document que dóna fe de l’activitat empresarial familiar mantinguda al llarg de 122 anys.

El seu besavi va tenir la desgràcia de morir jove, als 54 anys, i arran d’aquesta inesperada situació la seva muller, Paula Carbó Puignau, va haver d’agafar les regnes del negoci i segons ens diu el seu besnét Jaume, Paula era considerada una autèntica dona emprenedora.

Quan un fill d’aquest matrimoni, Jaume Llenas Carbó, va tenir l’edat, va emprendre el relleu empresarial que duia a terme la seva mare i va procedir a fer algunes reformes a la fàbrica per aconseguir millorar la qualitat dels elements que fabricaven. Jaume es va casar amb Francesca Duran i un fill d’ells, Lluís Llenas Duran, junt amb el seu germà Francesc  van continuar  desenvolupant les tasques fabrils sureres .Quan  el pare i l’oncle de  Jaume Llenas Mercader van  morir, va ser ell qui  a partir de l’any 1990 continuà gestionant la activitat empresarial, sempre amb objectiu de procurar elaborar taps d’una excel·lent qualitat.

L’any 2008 va traslladar l’empresa al polígon industrial de Vulpellac.

Suro de qualitat

Planxa de suro exposada al despatx de la fàbrica
Planxa de suro exposada al despatx de la fàbrica

En Jaume explica que per aconseguir un bon producte s’havia de començar emprant una bona  matèria primera, o sigui, procurant que el suro fos autòcton mediterrani perquè aquest posseeix les propietats idònies i buscades, que el fan un dels millors dins els territoris surers. La singularitat del suro català és que el seu creixement és lent, més que no pas els que creixen en terrenys humits, que ho fan amb rapidesa. El factor de creixement lent fa que el suro adquireixi més densitat i consistència, propietats que li atorguen una idoneïtat buscada, que és la de tapar les ampolles de bons vins de reserva o de guardar amb la garantia que el pas dels anys no els faci perdre el segellat original.

Afirma que ell mateix durant els mesos d’abril i maig va a visitar diverses finques boscoses per triar els suros que considera més adequats per després dir als operaris a quins arbres han de llevar l’escorça. Aquesta activitat va precedida del previ pacte amb els corresponents propietaris del bosc. Per tant, podríem dir que Jaume continua realitzant des d’un bon principi la tasca artesanal de donar forma a la matèria primera del suro tal com ho feia el seu besavi.

Exporta a països com França, Itàlia, Anglaterra i Eslovènia, i fins i tot té un client a Nigèria.

Descripció de la xemeneia

Aquesta xemeneia la va construir el mestre d’obres Joan Rasos i el seu equip de paletes l’any 1954, segons consta en una inscripció que hi ha en un lateral de la base. Està situada tocant a una paret mitjanera corresponent al cantó sud de la nau, emplaçament que permet deixar lliure l’antic espai fabril que actualment s’utilitza de magatzem.

Base de la xemeneia amb l’any 1954 grabat sobre ciment (Rosa M. Masana)
Base de la xemeneia amb l’any 1954 grabat sobre ciment (Rosa M. Masana)

La base arranca de dins un recinte semicobert que fa uns tres metres d’alt i continua cap a l’exterior amb una altura aproximada de sis metres i en total calculem a simple vista que deu fer uns nou metres d’alt.

El fust és de morfologia quadrada i presenta un lleuger talús del fust d’aproximadament un 1,5%. Per edificar-la van emprar els clàssics maons de terra cuita vermella que se utilitzen per a la construcció d’edificis; per tant no van haver de ser elaborats  exprés com s’hauria hagut de fer si la xemeneia hagués estat dissenyada de forma troncònica.

Quan no existia la tracció mecànica de succió dels fums produïts pels forns o per les calderes de vapor, com era el cas, era important que la xemeneia fos d’estructura circular per d’aquesta manera facilitar més la fluïdesa dels gasos de la combustió.

La corona, també i en consonància, és d’estructura quadrada i és feta formant un lleuger voladís on per sobre hi ha incorporades dues passades més de maons que sobresurten uns centímetres del primer reforç. Per sobre d’aquest continua el darrer tram de la xemeneia fet per quatre rengleres de maons, estructures que tenen la funció de donar més solidesa a aquesta zona susceptible d’esberlar-se a causa de la dissociació tèrmica entre la temperatura interior de la peça i l’exterior, així com també dels gasos corrosius generats per la combustió. La corona també ajuda a repel·lir l’aigua de la pluja o si més no evita que s’infiltri entre els materials. La xemeneia va deixar de funcionar l’any 2007.

Actualment la sortida de fums de la xemeneia està tapada amb formigó i protegida per una placa metàl·lica d’acer que vista des de sobre presenta una morfologia còncava i està sostinguda per quatre peus metàl·lics. Anteriorment aquesta placa era de ferro i la van idear amb curvatura cap amunt per evitar que el fum trobés resistència a la sortida i també per preservar-la de l’entrada d’aigua de la pluja.

La xemeneia Llenas (Rosa M. Masana)
La xemeneia Llenas (Rosa M. Masana)

Un ocell pit-roig em va seguir mentre buscava bolets

 

Pit-roig (imatge Rosa M. Masana)
Pit-roig (imatge Rosa M. Masana)

 

Un dia mentre feia d’infermera al poble de Sant Feliu de Pallerols (Garrotxa)  un matrimoni que de tant en tant venia a la consulta em va dir: “Rosa, vols venir demà amb nosaltres a buscar bolets?” De seguida m’hi vaig avenir perquè sempre m’ha agradat anar a bosc.

L’endemà i en el moment que ens disposàvem a entrar en un paratge molt emboscat , en Josep em diu: “Mira, tu tires recte muntanya amunt, la Teresa pujarà per la teva dreta i jo aniré per l’esquerra i ens trobem tots a dalt la carena.” “Fet !”, vaig respondre. No em pensava pas que arribés a trobar tants bolets, en mitja hora ja tenia quasi ple el cistell de carlets, però el problema era que em feia mal l’esquena de tant anar  ajupida perquè el bosc estava emboscat com mai havia vist, era una autèntica selva. Vaig voler descansar una estona i em vaig asseure a terra. No les tenia totes pensant si em desviava de la ruta i després no ens trobaríem; a més les tardes al mes de novembre ja són una mica curtes.

Amb aquestes, no sé d’on va sortir, se’m presenta davant meu gairebé a tocar els peus un ocell pit-roig que em mirava com si em repassés de dalt a baix, potser estranyat que un espècimen com el meu passegés pel seu terreny. Jo estava perplexa veient aquell animaló tan especialment bonic i sociable. Me’l mirava amb admiració de tan perfecte com era i em sentia feliç de tenir un ocell, que sempre s’escapen dels humans, allà mateix; no m’havia trobat mai en una situació com aquella, és clar que fins llavors tampoc havia anat mai a buscar bolets en una zona volcànica i selvàtica com la Garrotxa.

Em vaig aixecar per continuar caminant i la sorpresa va ser que el pit-roig fent saltirons m’anava seguint tot darrere i quan em parava per agafar un bolet ell també ho feia, era com portar un gosset a les cames.  Finalment, sense saber com, va desaparèixer i jo vaig arribar dalt del turó on havíem quedat per trobar-nos i m’estaven esperant.

Algunes vegades m’ha vingut al pensament aquell ocell tan bonic, manyac i sociable que va fer que el bosc no em semblés tan feréstec com era i també pensava que llàstima no l’hagués pogut fotografiar; era digne de fer-ho.

I ves per on un dia que estava al pati d’un antiquari de la Bisbal vaig veure un pit-roig que estava recolzat en un dels suports travessers de les potes d’una cadira de vímec, amb la sort que aquella vegada portava la màquina de filmar. També vaig quedar sorpresa perquè la distància que hi havia entre ell i jo era bastant curta i amb tot no es va espantar i es va deixar filmar, no deixant, però, de vigilar contínuament els possibles perills que el poguessin amenaçar.

També cal dir que no havia incorporat mai fins ara i per mi mateixa un vídeo a internet. M’hi estreno  i curiosament ho faig presentant un pit-roig que tant em va seduir pel seu sociable comportament i que també em va fer sentir la proximitat amb la natura, aquest però el vaig poder filmar a la Bisbal d’Empordà lloc on actualment visc.

Per veure el vídeo clicar a: pit-roig-mitjana

Soldats begurencs morts a la Guerra de Cuba (1896-1898)

 

Revista Es Pedris Llarg de Begur
Revista Es Pedris Llarg de Begur

Article de Rosa M. Masana publicat a la revista Es Pedris Llarg de Begur, núm. 119, octubre 2015

 Sovint quan parlem de Cuba ho fem recordant l’aventura dels indians que van tornar de l’illa sans i estalvis i amb diners , amb una fortuna que els permeté poder-se construir el clàssic habitatge colonial, casar-se amb una ­noia jove i gaudir de les coses que els oferia la vida. Tot i que també alguns van tomar d’ultramar decebuts i pobres com abans.

El soldat Carreras Ferrer ( propietat del Arxiu Municipal de Begur)
El soldat Carreras Ferrer ( propietat del Arxiu Municipal de Begur)

Però el drama més gran des de que va esclatar la guerra de la Independència a la illa de Cuba és que milers de joves soldats de tota la península i centenars de gironins d’una mitjana de 24 anys hi perdessin la vida. Els soldats cridats a files que pertanyien a les classes socials acomodades van poder evitar anar a la guerra pagant una quantitat elevada de diners, era “impost econòmic”, en contraposició al de les famílies po­bres havien de pagar “impost de sang”.

També hi havia qui anava a la lluita en condició de voluntari i, si bé no es el mateix, sabem que la infermera Tenates es fa oferir per anar a atendre als soldats ­ferits i malalts.

A la revista del ” Baix Empordà” núm.44 de l’any 2014 hi ha un article que ens facilita dades generals dels soldats de Baix Empordà, tot i que qui ens aporta més informació al respecte són els autors que citem a peu d’article.

Algunes dades de soldats morts i noms dels tres begurencs:

A l’ “Anuario Militar de España (AME)” de l’any 1892 i segons da­des publicades al “Diario Oficial del Ministerio de Guerra”, consta que 1 ‘any 1892 el nombre total de sol­dats espanyols destinats a anar a la guerra cubana va ser de 95.266 i re­partits de la següent manera: a Cuba 19.571, a Filipines 8.753 i a Puerto Rico 3.155.

Llibre de Raúl Izquierdo, Biblioteca central de Barcelona (imatge Rosa M. Masana)
Llibre de Raúl Izquierdo, Biblioteca central de Barcelona (imatge Rosa M. Masana)

Segons Pedro Pascual la causa de mort dels soldats va ser: 2.032 al camp de batalla, 1.069 a causa de­ferides de guerra, 16.329 per vòmit i 24.959 a causa de malalties diverses, en total les defuncions van ser de 44.389 persones, també hi van haver alguns desapareguts, suïcidats i afu­sellats. I segons les dades proporcio­nades per Raúl Izquierdo, el nombre total de gironins morts va ser de 779, d’aquest 246 de malaltia.

 El diari “El Distrito’: del 18 de set­embre de 1898 (AMP) amb el títol “Nuestras bajas en la isla de Cuba” (de l’ 1 d’abril al 10 de setembre) informa que moriren un total de 33 soldats natius de diverses viles del Baix Empordà, tres d’ells eren de Begur. És possible que aquest tres soldats siguin els que ens presenta Lluís Costa al seu llibre indicant­-nos que havien mort a la província de l’Havana. Eren Josep Carreras Ferrer (3/6/1897), Joan Bataller Ca­rreras, i Josep Pi Busquets (1897).

El soldat Carreras Ferrer no esta confirmat però podria tractar-se del germà de Josep Carreras Ferrer (imatge ce­dida per l’AMB)

Consultada la correspondència que es preserva d’aquella època diposi­tada a l’Arxiu Municipal de Begur, no s ‘han trobat referències de més soldats morts a Cuba. Una consulta que ens ha aportat informació ha es­tat la revisió dels llibres de Recluta­ment que hi ha a l’Arxiu de la Dipu­tació de Girona, que ens ha permès comptabilitzar que entre els anys 1895 al 1898 van ser reclutats un to­tal de 55 soldats residents a Begur, l’equivalent a una mitjana de 13,75 anual.

Llibres de Reclutament de la Diputació de Girona (imatge Rosa M. Masana)
Llibres de Reclutament de la Diputació de Girona (imatge Rosa M. Masana)

Una manera d’esbrinar el nom dels soldats que van perdre la vida, se­ria procedint a la revisió simultània dels noms dels 779 soldats gironins morts que ens lliura Raúl Izquierdo en el seu llibre i contrastar-los amb els noms dels reclutes inscrits als lli­bres del registre del “Reemplazo de 1896 al 1899”,tot i que la tasca seria laboriosa de fer.

Per acabar i a títol de suggeriment, cal dir que potser seria convenient honorar els soldats begurencs que van perdre la vida en aquell conflicte hispano-cubà, significaria posar de manifest la nostra consideració i sensibilitat envers el patiment dels malalts i ferits i en especial per als qui no van poder tornar a casa, aquells joves que van haver de pagar un impost de sang definitiu. Begur seria una vila molt adient per encetar aquest tipus d’homenatge.

Notes

- Pedro Pascual Martínez. “Combatien­tes muertos y prófugos del ejército español en la Guerra de la Independencia Cuba (1896-1898)”. Edició 1996.
- Raúl Izquierdo Canosa. “Días de la guerra. Cronologia sobre los principales ­acontecimientos de la Guerra de la Independencia de Cuba, 1895- 1898″. Biblioteca de Catalunya.
La guerra de Cuba: por qué la perdimos y cómo pudimos evitarlo
http://www.elconfidencial.com
- Antonio García Ramos. “Los enferm­os, la otra cara de la Guerra de Cuba” 
- Rosa M. Masana. “Gironins morts a la guerra de Cuba (1895-1898)”, Revista Baix Empordá núm. 44, any 2014.
- Lluís Costa. “L’illa dels sornnis. L’ emigració de Begur a Cuba al se­le XIX”. Edita Ajuntament de Begur, 2na. Edició 2004, pag 240.
- En un esborrany d’una acta de la soc­ietat del Casino de Begur consta que s’aprova fer una donació económica per als sol­dats ferits que arriben de la guerra de Cuba i Filipines. Document del 1897 del fons de la família Pi Llarch, Pi For­nent, Pi Elias.(AMP)
 
Agraeixo a Núria Casellas, arxivera de Begur, la seva bona disponibilitat en oferir les dades que tenía disponibles.

La xemeneia de la bòbila de Jafra

Article de Rosa M. Masana publicat  a la revista El Padró de Jafra -Girona- número 8 de desembre 2014- gener 2015.

La xemeneia de Jafra amb una boira espontània (Rosa M. Masana)
La xemeneia de Jafra amb una boira espontània (Rosa M. Masana)

L’interès per les xemeneies industrials em ve perquè el meu germà Marià Masana (epd), en va construir una a Terrassa que actualment esta considerada la xemeneia amb escala de cargol més alta del món. I el fet de dedicar unes línies a dir quelcom de la xemeneia de Jafre és perquè en Jordi Badia, persona que coneix el municipi, me’n va parlar i al temps va despertar la meva curiositat. Tenia dificultats en localitzar-la, però en Carlos Garcia, veí de Jafre, em va acompanyar a la bòbila i en aquella visi­ta també vam poder conversar amb la senyora Antonia Ramos, casada amb Antoni Carmona, actuals propietaris de la finca.

Anem als orígens i parlem amb Sebastià Alabau

Bon dia Sebastiá. ens han dit que ens podria explicar quelcom de la bóbíla.

Sí és veritat, mira, dins la nostra família el tema d’elaborar material per la construcció ve de lluny, perquè ens podem remetre al meu besavi Roc Alabau Vidal que va ser qui posa en marxa una rajoleria al municipi de Jafre. Pel que fa a la bòbila també esta vinculada a la família.

Com és?

A principis del segle XX el meu avi matern, en Jaume Teixidor junt amb en Birulés, conegut pel de les bicicletes de Girona, donades les necessitats de construcció que hi havia en aquell moment i també per la disponibilitat de terra argilosa pròpia de la zona, van posar en funcionament una bòbila de totxos. Per aquest motiu van arrendar uns terrenys als germans Batlle propietaris del mas Benito.

Vista general de la bòbila als any seixanta (cedida per Sebastià Alabau)
Vista general de la bòbila als any seixanta (cedida per Sebastià Alabau)

Va funcionar durant molts anys?

La bòbila amb els socis Teixidor i Birulés va estar activa fins l’any 1952, any que van traspassar el negoci a Roc Alabau Caixàs, o sigui al meu pare, i a Miquel Costa Serra que era de Ventalló, ambdós van formar una societat.

En aquell moment van fer algunes reformes a l’empresa i a la xemeneia per tal d’aconseguir donar-li més potencia de tiratge hi van incorporar un extractor de fums mecànic.

El negoci va funcionar fins l’any 1984 o 1985 que va ser quan van decidir plegar i desmantellar la fabrica, deixant només el forn i la xemeneia.

Parlant del forn, com era?

La xemeneia (Rosa M. Masana)
La xemeneia (Rosa M. Masana)

Recordo que el forn disposava d’uns forats petits d’aproximadament 35 cm. de diàmetre que en dèiern “polls”, i era per on s’hi tirava el carbó i les serradures, però també en tenia uns altres de quadrats i més espaiats que feien un metre de diàmetre i per allà s’hi feien entrar les feixines de pi i troncs d’arbres, aquests forats rebien el nom de “lloques”.

Com és que l’empresa va tancar?

Com deus saber, va arribar un punt que les indústries ceramistes es van anar mecanitzant i també existia molta competència de preus, per altra banda l’argila va cornençar a escassejar fins a l’extrem que nosaltres l’havíem d’anar a comprar i transportar des de Sant Marti Vell. A la dècada dels noranta van ser diverses les empreses ceramistes que van haver de plegar.

Quan el meu pare i en Miquel Costa van deixar el negoci, els germans Batlle van vendre la finca a Antoni Carmona, que la volia utilitzar per a construir-hi el seu habitatge.

La base de la xemeneia ( R.Masana)
La base de la xemeneia ( R.Masana)

És interessant tot plegat. L’hi estic molt agraïda per aquesta informació.

Ja ho saps, per si necessites alguna cosa més.

Descripció de la xemeneia

La xemeneia Teixidor-Birulés o de la bòbila de Jafre, estructuralment és de forma tron cònica d’una alçada de 25 metres aproximadament i amb un talús o conicitat del cos d’ entre 1 a 1,5%. Esta construïda amb els clàssics maons de terra cuita vermella, que en el seu temps eren peces fetes a mà emprant terra argilosa que es posava dins d’uns motlles o plantilles trapezoïdals de fusta. Els maons podien ser de diferent mida segons fos el tram de la xemeneia que estaven construint i la circumferència que els donava.

Presenta una base quadrada de 1,40 metres d’alçada aproximadament i finalitza amb un escalonat de totxos estil sanefa que a més d’atorgar-li un bon acabat, contribuïa a repel·lir l’aigua de la pluja. Sobre aquesta peanya s’inicia el fust o tronc de la xemeneia.

Com podem observar a la fotografia en blanc i negre, d’origen la zona de la sortida de fums o corona estava reforçada per un collaret de maons, havia de ser així perquè en aquesta zona s’acumulaven les substancies corrosives produïdes per La combustió del  material  i també perquè existia una diferencia  a considerar entre les temperatures  l’exterior i les de l’interior.

EL túnel de tiratge o conducte de fums que passa soterrat des del forn fins a la base de la xemeneia, havia de ser bastant llarg, tenint en compte la distancia vista des de l’exterior.

Desconeixem si inicialment la xemeneia posseïa parallamps, sembla que no, segons veiem a l’antiga imatge en blanc i negre.

Hem pogut presenciar i tenir a mans un maó descollat de la xemeneia que ens va cedir la senyora Antonia Ramos. També ens va explicar que s’havia intentat enderrocar la xemeneia fent ús d’una grua, però que no els hi va ser possible. Anteriorment hi havia caigut un llamp.

Maó original (R.Masana)
Maó original (R.Masana)

Després de mesurar el totxo trapezoïdal. hem obtingut les següents dades: la cara corresponent a la part interna de la xemeneia fa 14 centímetres i el de la cara externa o cara vista en fa 20, el cos té una longitud de 18 cm. i un gruix de 6 cm. La característica més sorprenent de la peca és que una vegada han sigut extretes les restes del morter que encara preservava compost de cals, sorra i ciment, el pes del totxo és de 3,66 quilos. Si ens entretinguéssim a calcular les passades de maons i els junts de morter emprats, de segur que ens donaria un valor total de la peca molt considerable en tones de pes.

Patologies

Una de les patologies (R.Masana)
Una de les patologies (R.Masana)

Per descriure les parts de la xemeneia que estan malmeses s’utilitza la paraula patologia, terme  emprat en medicina. Aquesta xemeneia com hem esmentat ha sofert dues agressions importants, l’impacte d’un llamp i un intent intencionat d’enderroc, motius que poden ser les causes de la seva depauperació.

Al llarg del fust presenta diverses fissures en sentit vertical i pèrdua d’alguns maons. La part distal esta esberlada i sense presencia de corona i just al punt d’arrencada del fust s’observa una obertura artificial de grans dimensions, com també una forcadura a una cara del pedestal que podria correspondre al lloc on varen instal·lar-hi l’extractor.

Actualment diversos ocells pertanyents a especies autòctones, han sabut introduir-se per les escletxes amb l’objectiu de procedir a la seva nidificació anual, perquè especialment es tracta d’un lloc segur i calent que cada primavera esta molt sol·licitat.