Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Historia de la escuela de enfermería del hospital del Tòrax de Terrassa

Presentamos en formato digital el libro que trata  de la escuela de enfermeria (ATS) del hospital del Tórax de Terrassa  -Barcelona- 1979-1983.

Adjuntado a WordPress el dia 23 de abril  a las 10 horas “Diada de Sant Jordi”,  la Fiesta del libro y de la rosa.

El libro ha sido incluido en el catalogo  de la biblioteca de la Universidad de Girona  con el número de registro -b1382032- y  también en el colectivo de las Universidades de Catalunya. Mayo 2016.

Hemos retirado temporalmente el libro  de esta página para mejorar la edición. Incluimos el índice para conocer su contenido. 

Índice

 

PRIMERA PARTE

UNA ESCUELA DE ENFERMERÍA EN EL HOSPITAL DEL TÓRAX.

LOS FUTUROS ALUMNOS BUSCAN JEFA DE ESTUDIOS.

EL EXPEDIENTE DE SOLICITUD DEL CENTRO.

EL PROCESO DE PUESTA EN MARCHA.

LA ACTIVIDAD DOCENTE TEÓRICA.

LA ACTIVIDAD DOCENTE PRÁCTICA.

EL MANTENIMIENTO ECONÓMICO.

ESTADÍSTICA DE LAS DOS PROMOCIONES.

TRANSFORMACIÓN EN CENTRO DE FP DE 2º GRADO RAMA SANITARIA.

ACTIVIDADES FORMATIVAS EN EL HOSPITAL.

ACTIVIDADES FORMATIVAS EXTERNAS.

RENUNCIA DEL DIRECTOR.

INVENTARIO Y CIERRE.

DESCONSTRUIR LA ESCUELA Y EL HOSPITAL.

CELEBRACIÓN DE 25 AÑOS DE FINALIZACIÓN DE LOS ESTUDIOS DE ENFERMERÍA.

 

SEGUNDA PARTE.

APUNTES SOBRE ENFERMERÍA.

APUNTES SOBRE TUBERCULOSIS.

SANATORIOS ANTITUBERCULOSOS Y AVANCES CIENTÍFICOS.

AVANCES CIENTÍFICOS.

TRATAMIENTOS.

EL SANATORIO DE TERRASSA (1952 -1985).

DATOS ASISTENCIALES.

ESTADÍSTICA DE LOS ENFERMOS INGRESADOS EN EL HOSPITAL DEL TÓRAX (1985-1983).

CIERRE, ABANDONO Y REUTILIZACIÓN DEL HOSPITAL.

FIESTAS DE REENCUENTRO DE TRABAJADORES EN 2000 Y 2015.

ALGUNOS TESTIMONIOS SOBRE EL HOSPITAL.

NOTA DE ÚLTIMA HORA.

 

Portada del libro
Portada del libro
Contraportada
Contraportada

Arreplegar avellanes

Infermera a les Planes d’Hostoles

L’any 1986 vaig fer d’infermera a les Planes d’Hostoles (Garrotxa) i també vaig treballar al poble de Sant Feliu de Pallerols, ja que amb la infermera d’aquesta vila ens repartíem els dies de guàrdia del cap de setmana. Als pobles petits tothom es coneix i era fàcil també a la meva feina fer amistat amb diverses persones i en especial les que freqüentaven el consultori.

Consultori de les Planes d'Hostoles (Imatge M.Carme Cabo)
Consultori de les Planes d'Hostoles (Imatge M.Carme Cabo)

Un dia la Rosa, persona molt agradable i simpàtica que tenia una d’aquelles malalties complicades de combatre, em va comentar amb preocupació: “Avui l’home del temps ha dit que s’acosten pluges i jo tal com estic no podré ajudar l’Enric a arreplegar avellanes, que ja estan quasi totes a terra i si es mullen no anirem pas bé.” La Rosa patia més per aquest fet que no pas pel seu estat general, que li impedia fer esforços. Li vaig dir “si et sembla us vinc a ajudar”, i ella amb cara de mitja sorpresa em respon: “Tu, Rosa? Vols dir? Tu vindries?” “Sí, sense cap problema. Demà després de dinar vinc al camp.” “Gràcies, Rosa —va respondre—, no saps pas com t’ho agraeixo.”

L’endemà, cap al camp

Dino, em poso uns pantalons blancs que tenia per estar per casa, una samarreta també blanca amb algun dibuix, les vambes i al camp hi falta gent. La plantació d’avellaners estava en un terreny quasi tocant al cementiri de la vila i prop del riu Brugent. En arribar, vaig veure que hi havia quatre o cinc persones ajupides amb una escombra a la mà que anaven escombrant les avellanes i en tenien fetes diverses piles. Era una feina que no havia vist mai fer, em pensava que s’arreplegaven amb els dits com les olives, però no, es feia emprant una escombra de bruc.

Jo, amb posat de mil dones, els dic: “Bona tarda!” “Bona tarda!”, van respondre, i continuo dient: “Que les hem d’arreplegar totes avui?” Mira, amb la cara que van fer no va caldre que em donessin resposta; em fan una repassada de baix a dalt i comenten: “Va molt blanqueta per venir a collir avellanes.”

Vaig veure que l’ambient no estava per fer gaires bromes. Em donen la  escombra, m’ajupo a terra i poso la directa escombrant com una desesperada. Quan feia una hora que anava a aquell ritme, paro, amb el braç m’eixugo la suor i, tot observant com treballaven les altres persones, m’adono que ho feien com aquell que raspalla un cavall, a poc a poc, com si tinguessin tot el temps del món.

Aquell va ser un moment crucial, em vam mirar novament i suposo que per dintre seu van pensar que els diria “bé, jo ja plego”, però no, vaig voler continuar amb la tasca empresa però això sí, aquesta vegada intentant sincronitzar el meu ritme amb totes les altres persones. Quan feia dues o tres hores que estava per allà terra ajupida escombrant, entre la pols i la suor, la roba, especialment la meva, era de color beix i a mesura que anava passant el temps va esdevenir totalment de color avellana.

Quan es feia gairebé fosc vaig veure que havíem fet tots plegats molta feina i només restava omplir les saques. Després la meva tasca, com la de les altres dones, va consistir a agafar  una  saca i aguantar-la ben oberta perquè els homes hi poguessin abocar els cabassos plens d’avellanes. Mira, si amuntegant les avellanes es generava pols, ja us podeu imaginar quan les tiraven dins el sac.

Torno a casa

Bé, dic a casa, però vivia en un pis sense mobles que m’havia ofert l’Ajuntament durant tres mesos, un habitatge on abans havia viscut la mestra del poble. Em dutxo, m’ensabono, m’esbandeixo i l’aigua encara continuava sortint de color beix. Vaig repetir el mateix procediment una o dues vegades, fins que em va semblar que el color de l’aigua era acceptable. Sense sopar em vaig ficar al llit i vaig quedar clavada boca amunt sense poder-me moure. L’endemà al mati vaig anar a fer els domicilis mig encongida a causa del dolor que tenia per tot el cos, però alhora em sentia satisfeta perquè entre tots vàrem collir les avellanes abans que fes cap la tempesta.

Comentaris posteriors

Una senyora que va venir a curar-se al consultori em va dir: “Ja ho sé, ja, que ahir va anar a collir avellanes!” “Ah, sí?” “Sí, he sentit que ho explicaven a la botiga. Oh!, i deien que s’hi havia estat fins al final.” “Sí —li vaig comentar—, vaig plegar a l’hora que ho va fer tothom”, i ella va exclamar: “Miri que és valenta, vostè, eh!” Potser no els quadrava que essent infermera m’hagués apuntat a fer una tasca agrària que requeria un bon grau de resistència física, però és clar, ells tampoc sabien que jo també venia de pagès.

Cistell fet pel senyor Bosch, pare de la Rosa, que continua servint per posar-hi avellanes
Cistell fet pel senyor Bosch, pare de la Rosa, que continua servint per posar-hi avellanes

Un dia la veïna de davant de casa em va fer un comentari que anava en aquesta línia. Feia dies que li havia demanat si em podia deixar un xapo perquè volia treure unes herbes del pati i plantar-hi algunes flors. El seu marit es veu que des del carrer em va veure com cavava la terra i, sorprès,  en arribar a casa va comentar a la seva dona: “Recony qui la va fotre, aquella mossa! L’he vist com cavava i no era pas la primera vegada que agafa un xapo, no.”

Val a dir que encara que hagin passat tants anys, sempre que vaig a la Garrotxa i observo algun d’aquells camps d’avellaners tan ufanosos em vénen a la memòria aquelles experiències i percebo els arbres pròxims perquè els conec i m’agrada el gust d’avellanes tendres i fetes, sensació que també va acompanyada del record de la Rosa, que tot i ser una dona valenta i animada, la seva malaltia va ser més forta que ella.

De fet, si ho pensem, les persones, sigui on sigui que hàgim viscut i treballat, sempre tenim mil històries per explicar perquè sovint van acompanyades —ho dic per mi— de satisfaccions o d’experiències colpidores, motiu pel qual segurament s’entossudeixen a continuar ocupant un lloc dins la memòria.