Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

L’home del sac

El dia 9 de juny d’aquest any 2019 va tenir lloc el 57è Carroussel de la Costa Brava, en què va obtenir la primera posició la carrossa “Somnis foscos: l’home del sac”, que anava acompanyada durant tota la rua per un bon nombre de persones de totes les edats que formaven el grup Garnatxa. D’aquest element simbòlic destacava l’acurat disseny de les figures com també va agradar la temàtica, que té un rerefons força inspirat en la nostra cultura.

Desconeixem si actualment els pares encara fan comentaris als seus fills sobre l’existència de l’home del sac, però és poc probable, perquè la mainada a l’època que vivim té tendència a mirar audiovisuals i aquests inclouen noves figures de subjectes de poc fiar.

Portada de la revista de Palafrugell amb l'home del sac
Portada de la revista de Palafrugell amb l'home del sac

De petita en ocasions havia sentit a parlar de l’home del sac, un relat que es feia servir quan un infant no volia menjar, feia alguna entremaliadura o rebequeria i també en el supòsit que no volgués complir el que li havien ordenat. Llavors podia ser que li diguessin: “Vigila que no ho sàpiga l’home del sac, que vindrà i se t’emportarà”. Si el nen o la nena preguntava “què em farà?”, la resposta era: “Se’t menjarà”.

Aquestes paraules que només ens mig crèiem restaven guardades en algun lloc de la ment i afloraven en algunes situacions determinades o bé entre els somnis. Per veure la influència que podien tenir les paraules dels adults, vull comentar que de bastant petita formava part d’una colla de nois i noies del barri que jugaven al carrer, que era de terra i les crostes dels genolls era un factor comú en nosaltres.

Quan els dies es feien més curts la foscor era intensa i el que fèiem abans d’anar a sopar era posar-nos dins d’un portal d’una casa gran. Potser a causa de la foscor, sovint experimentàvem por. Si bé l’home del sac no l’havíem vist mai, sí que una vegada vàrem veure un tísic, o així ens ho va semblar, perquè era un home que anava vestit de negre, era molt alt i prim i tenia la cara blanca com la cera.

En aquell temps els tísics, les persones malaltes de tuberculosi, havien també ocupat un lloc en l’imaginari infantil i eren motiu d’intriga i incomoditat. Podem trobar la causa en el fet que deien que xuclava la sang dels nens. En aquest cas, però, la diferència amb l’home del sac era que el tísic et podia raptar independentment de si t’havies portat bé o no. D’aquí l’advertència que ens feien que no agaféssim cap caramel ofert per una persona desconeguda.

Les bruixés també eren personatges que ens espantaven, com el dimoni, però aquests dos personatges, potser com que els havíem vist al tren de la bruixa de la fira i als Pastorets, no ens els preníem seriosament, podríem dir que hi creiem i no hi creiem a la vegada, una mica semblant al que expressa la dita gallega “non creo nas bruxas, però si existir é certo que existen”, però hem de dir que l’home del sac com que mai l’havíem vist representat, podria ser el motiu que ens faci sentir el dubte de considerar si existeix o no.

Tres joves sentenciats a mort durant l’ocupació napoleònica (1812)

La consulta d’un document imprès redactat en català i francès que es guarda a l’Arxiu Municipal de Palafrugell (correspondència general, Sentència de condemnació a pena de mort, dada per la Comisió militar. Establerta en Torroella de Mongri, Divisió Lamarque. De part del Emperador y Rey) ens ha permès conèixer un fet colpidor. Es tracta de l’execució de tres joves acusats de l’assassinat de Joan Vignal Cassador, militar que pertanyia al Tercer Regiment d’Infanteria lleugera de l’exèrcit napoleònic. Els joves eren:

Sentència
Sentència

Generós Matheu, de 20 anys, natural de Fonteta que treballava de criat per al senyor Vidal, un propietari de Sant Climent de Peralta.

Juan Pelages, de 30 anys, natural de Gualta i cultivador que residia en aquesta mateixa vila.

August Puig, de 15 anys d’edat natural de Barcelona, però vivia a la Bisbal i la seva activitat era el comerç.

Un quart implicat, August Frigola, de 18 anys i natural de Sant Climent de Peralta, finalment va ser absolt i posat en llibertat.

A la sentència hi consta que els acusats durant el judici no havien aportat arguments a favor seu, la qual cosa va facilitar que per unanimitat el tribunal els declarés culpables i que els fos aplicat l’article 2 del Decret de 25 juny de 1811 del mariscal Duc de Tarente,  el seu verdader nom era Etienne Jacques Joseph MacDonald

La Comissió Militar va ordenar imprimir 500 exemplars de l’esmentada sentència perquè fos distribuïda i fixada possiblement en llocs visibles perquè la població en general veiés la contundència de la pena.

Representació intuïtiva del fet
Representació intuïtiva del fet

Els acusats van ser executats el dia 12 de gener de l’any 1812, en un lloc sense concretar però que era entre Gualta i Fontanelles (Fontanilles), al mateix lloc on, es diu, havien matat a Joan Vignal.

La sentència va ser signada per Milault, subtinent; Fremont, tinent; Leroux, capità; Landrieu, capità; Mannessier, jutge i cap de batalló i president; Joubert, capità relator i Dupes, sergent primer i escriba. Per còpia conforma el cap de l’estat major general, el general de brigada. Signat per Baron de Plauzonne i el capità relator Joubert.

A l’informe judicial fet públic no hi constaven dades dels esdeveniments que van portar a l’enfrontament entre un militar francès i quatre joves civils. És difícil fer especulacions sobre si el soldat es va excedir fent ús de la seva autoritat i si els joves defensaven quelcom de privat, de personal, de productes per a la supervivència diària o bé estaven moguts per una ideologia política.

Els impresos oficials d’aquest període, duien un logotip conformat per una àguila que subjecta amb les potes un estil de corró d’on  en surten  sis fletxes corbades, simulant potser, energia.  Un article d’interès  que mostra moltes imatges de la `poca és el de  Frederic Berjaud.

Registre de visites i despeses d’un podòleg

En una ocasió passejant per les parades d’una fira d’antiquaris, vaig veure un quadern de notes fet amb aquell paper d’abans. Mentre me’l mirava el venedor em va dir: “Va, te’l deixo per dos euros”. El vaig comprar perquè vaig pensar que em seria útil per prendre apunts.

En arribar a casa vaig veure que hi havia unes pàgines  escrites, que eren els comptes de dues consultes de podologia d’algú que responia al nom de Sadurní S. Era evident que havia de ser també ajudant tècnic sanitari (ATS), perquè abans l’especialitat de podologia es feia com a especialització dels estudis d’aquesta carrera que després es va transformar en diplomat universitari en infermeria (DUI).

Vaig considerar força curiós que aquell antic quadern hagués estat propietat d’un ATS i que aquest fos adquirit en un antiquari per una persona que també era infermera, ATS o DUI, jo mateixa.

Vaig guardar el quadern en part perquè no em sentia motivada a escriure sobre aquelles pagines que en el seu origen tenien una altra finalitat.

D’aquest fet, han passat uns tres anys i fa poc va caure novament el quadern a les meves mans i, potser per evitar de continuar-lo guardant amb el risc que a la llarga pogués caure en un suposat síndrome de Diògenes, en aquelles manies que solen tenir les persones que ho guarden tot, vaig decidir fer-ne un resum del contingut i usar finalment aquells fulls en blanc.

 

Quadern d’anotacions
Quadern d’anotacions

Sabem que el senyor Sadurní S. l’any 1980 disposava de dues consultes de podologia: una a Hospitalet i l’altra a Barcelona. Hem pogut veure que les tasques professionals que realitzava consistien en l’extracció de berrugues plantars i possiblement altres tipus d’intervencions pròpies de l’especialitat, que no especifica —només va registrar el nombre de consultes que havia realitzat—. Sí que consta la seva principal activitat, que era la de fer plantilles, sovint amb la funció de corregir els peus plans o altres deformacions.

Pensem que les plantilles no les elaborava ell, perquè consta que ha abonat quantitats en concepte de plantilles. Ell sí que devia fer el motllo, perquè també consta que comprava Plasto, un tipus de material que havia de servir per a aquest fi. També emprava perclorat de ferro i el conegut desinfectant violeta de genciana.

Referent a les despeses generals hi constava la Josefa, possiblement la senyora encarregada de la neteja, perquè en ocasions hi deia escala, el rebut de l’aigua i de la llum. Amb tot, el balanç mensual que donava com a resultat de les despeses i els ingressos eren favorables al treball realitzat.

La curiositat m’ha portat a buscar quelcom de més d’en Sadurní S, sense que n’hagi trobat informació addicional, excepte que possiblement tenia un nebot que també va estudiar podologia. No he insistit a localitzar més informació perquè aquesta no l’hauria presentat. Em sento bé només fent aquesta breu crònica d’en Sadurní.