Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
Anys enrere volia fer una crònica sobre les escoles d’infermeria que en aquell moment hi havia a Catalunya , motiu pel que vaig escriure al ‘Ministerio de Educación’ per demanant-los informació al respecte. Van respondre la petició lliurant una relació de dinou escoles d’Ajudants Tècnics Sanitaris (ATS) que hi havia l’any 1969 a Catalunya.
L’esmentada crònica finalment no la vaig fer i ara he localitzat un imprès datat el dia vuit d’abril de l’any 1969 que havia rebut del ‘Archivo General’ del ‘Ministerio de Educación de Madrid’ un document on hi constaven les dinou escoles d’infermeria que hi havia inscrites a Catalunya.
El document estava basat en la resposta que el Degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona havia lliurat l’esmentat Ministeri d’Educació per donant-li la referència de cada una de les escoles d’infermeria existents a Catalunya.
Al llistat hi constava només el nom de les escoles sense fer referència al expedient d’obertura que podem observar a la imatge que presentem. També adjunto dos diplomes d’infermera que guardava a la mateixa carpeta que havien estat expedits per la ’Cruz Roja Española’ els anys 1932 i 1951 i segons els cognoms de les interessades corresponien a dues infermeres catalanes.
Relació d'escola d'infermeria (ATS) catalanes l'any 1969
El dia 12 de maig d’aquest any 2021 vaig continuar fent canvis al menjador de casa. Tenia pendent canviar el mecanisme de fer pujar i baixar la persiana i penjar un llum, ja que el dia abans no me’n vaig sortir ni d’una cosa ni de l’altra. Finalment ho vaig aconseguir, i això em va fer sentir molt bé.
En acabat vaig anar a fer el dinar i també vaig anar a buscar una ampolla de vi. Aquesta vegada en vaig agafar una d’aquelles que sempre penses “l’obriràs un altre dia”. Es veu que el dia havia arribat.
El vi de la collita del 1961
L’ampolla tenia el tap lacat amb cera de color vermell i estava embolicada amb film de plàstic una mica malmès. El contingut era de color daurat. Era un regal d’un matrimoni que venien a visitar-se al consultori de Pals i als quals també durant alguns dies havia anat a fer cures d’infermeria a casa seva.
La finca on vivien era gran, fet que els permetia tenir conreus allà mateix, i li havien posat el nom de “San Francisco”. Estava situada a mà esquerra de la carretera que va a Begur, una mica més amunt del càmping Mas Patoxas, al costat de ponent de la base de les dues muntanyes de Quermany.
Aquesta ampolla de vi de la finca San Francisco me la van donar aproximadament l’any 1994 i a l’etiqueta en lletres d’impremta hi deia: “San Francisco. Vino blanco reserva 1961” que correspon a l’any que la vinya va ser veremada i més avall 1973, l’any que va ser embotellat després de reposar dotze anys en la bota. No s’hi observava cap vestigi de pòsits, solatge o el que anomenen mares.
En el moment de fer el primer glop d’aquell vi, com per art de màgia em va venir a la imaginació el matrimoni viticultor,en Manel Llorenç i la Josefa Molina, la finca on vivien i alguns detalls de l’exterior, la muntanya de Quermany amb el mar al fons, el mas Bladó, el mas Tomasí, el saurí i el seu enorme pi a l’entrada de casa —que encara hi és— arran de la carretera que va a Begur, els Masos de Pals i el record de les dones que anys enrere anaven a vendre a Begur seguint una drecera boscana de molta pujada que també vaig fer acompanyada per un palenc.
És curiós perquè en aquest record percebia una sensació de brisa marina càlida i també la flaire dels pins, era una vivència força real que sobrepassava el que en diríem un senzill record vivencial. La irrupció d’aquesta constel·lació d’elements i de persones les veia a vista d’ocell, pels quatre costats, no des de terra i en petits fragments, sinó formant un conjunt entrellaçat.
Era impensable que pogués tenir una vivència com aquella induïda per la degustació d’un vi revellit, anyenc, de l’any 1961. Puc dir com a hipòtesi que aquells raïms i el vi que en va sortir, havien d’haver retingut, preservat a la polpa, els corrents tel·lúrics del subsol, corrents expansionats envers un ampli territori de mar i de muntanya i les persones que hi vivien. Perquè altrament, quina podia ser l’explicació a aquella irrupció d’imatges tan holístiques?
Etiqueta desenganxada de la ampolla
He parlat dels efectes però no del vi. Era de color daurat i el vaig servir en una copa de vidre molt fi. En contactar amb el paladar vaig percebre un suau punt avinagrat que no molestava; al contrari, intuïa que era benefactor per a la digestió, seguit d’un potent regust de bota envellida i subtil rancior de bota curada. Vaig recordar el vi que la tia Teresa guardava a la bota petita del celler.
Quan l’endemà vaig tornar a beure d’aquell vi la sensació va ser diferent, la podríem definir com a racional, o sigui, que em van venir al cap —o potser els vaig anar a buscar— alguns records de vida: vaig pensar què estava fent en aquella anyada de l’any 1961 i també durant l’any 1973, quan el vi va ser embotellat. Curiosament ambdós anys van estar marcats per canvis, l’un per un canvi d’habitatge i el segon per una experiència de vida molt interessant que seria llarga d’explicar i tampoc ve al cas.
Ens quedem només amb l’experiència d’obertura que ens va proporcionar un vi que paradoxalment havia passat 21.900 dies en quarantena, fins que el maig de l’any 2021 va ser alliberat per passar a integrar-se dins el cos d’un ésser biològic i també anyenc. Potser era aquesta la raó de ser d’ell i jo de ser-ne la receptora.
Des de fa temps que venen a casa dos gats de carrer, dits així perquè dormien al carrer, el Garfi era d’una la família que viu prop de casa però, un gos que havien adoptar el va foragitar i l’altre gat és la Gílda que també va arribar no se com a casa, li vaig posar aquest nom per la forma com camina. M’he vist obligada a idear un sistema que els permet entrar i sortir del garatge i al pati quan ells volen, encara que no els he d’ensenyar res perquè entren i surten mitjançant un arbre que va sortir sol, es veu que no tinc que anar a buscar res.
S’els veu molt feliços quan surto a prendre una mica el sol, es posen al meu voltant, es renten, s’estiraven d’una manera que mai hagués pensat que els gats fossin tant llargs, la Gílda supervisa les flors i s’hi refrega amb suavitat, entre ells dos s’ empaiten i de vegades adopten unes postures extravagants, és com si volguessin captar la nostra atenció ho mostrar-nos el seu contorcionisme corporal.
Ara durant dos dies ha estat plovent i les plantes es veuen ofenoses també perquè gaudeixen d’ estones d’un sol molt amable que les vitalitzava i no les perjudica com sol passar a l’estiu. Desprès de dinat ha parat de ploure i m’he assegut una estona al patí, com sempre els gats encara que dormien a dins el garatge, també han sortir. Potser perquè les pedres del terra eren molles que la Gílda ha preferit enfilar-se per l’arbre fins al taulat dels veïns.
M’he abrigat amb una jaqueta que es bastant esponjosa perquè fresquejava una mica i, mentre contemplava com estava tot de bonic, tant les pedretes netes del terra, com els lliris, les margarites, les poncelles de les roses a punt esclatar, el boix d’hivern que ha brotat amb força i a la vegada flairava la atmosfera neta desprès de la pluja, era com rebre un petit obsequi.
En Garfi i la Gílda
Al cap de poc a vingut el Garfi i s’ha estat una estona mirar-me amb aquells ulls tant grossos i cristal·lins de color groc que te, era com si em demanes permís per pujar a la falda i l’hi he donat. S’ha posat bé amb el cap reclinat sobre el meu braç que jo també tenia recolzat al selló. De tant a prop que el tenia he pogut observar amb detall els tons del seu pelatge de tigre que tanta cura te en llepar totes les seves parts per preservar-lo net. Cada vegada s’encaixava més al meu cos buscant la seva comoditat i sentia la seva escalfor, el ronroneix que feia i fins i tot sentia la presió dels batecs del seu cor. Se’l veia que estava bé i jo també n’estava molt.
Els colors de tot el que m’envoltava havien agafat una brillantor especial, fins i tot la roba que portada contrastava mes que d’altres vegades i lligava en aquells context, era com si visquès un moment carregat de màgia, perquè tant les plantes, com els animals amb les orenetes inclosses, que ja són aquí, configuraven un conjunt de natura relaxada on l’únic moviment i só existent eren el que feien els ocells.
En aquesta situació de no pensar amb res, ha aflorat a la meva ment la imatge del que m’havia explicat la Antonia Brugué, infermera i filla d’una llevadora el dia que vaig preguntar-li coses de la seva mare per fer una crònica.
La Antònia va explicar entre d’altres cocses, que la seva mare havia nascut l’any 1902, que era una persona generosa, de caràcter dolç, afable i que posseia una innata simpatia, entre les seves explicacions va comentar també aquest fet que ara he recordat. A casa seva tenien una gata que havia gatejat tres o quatre gatets i de tant en tant els agafava pel clatell, un per un, i els portava a la falda de la seva mare. Llavors la gata marxava i s’estava ben bé dues hores fora de casa. Quan tornava, feia el mateix procés però a l’inrevés, s’els enduia al seu jas. Va afegir el comentari: la gata sabia que a la falta de la mare estarien segurs !
La mare i jo pocs dies desprès de nàixer
Comentar que la llevadora Josepa Adell Ferré va ser qui ens va assistir el dia que vaig néixer i aquest fet potser no tindria cap tipus de relevància si no fos perque aquest dia era precisament el 1 de maig, el dia de l’onomàstica del meu naixement. És impactant veure com en ocasions els fets es presenten sincronitzats i sovint en forma d’intuició, veure també : Comunicació emocional a distància
Josepa Adell, sembla que a més dels gatets i te també la gata mare a la falda