Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

La fabrica de ceràmica Coromina de la Bisbal desprès del seu tancament el 2007

Publicat el 30-10-2021

La Revista del Baix Empordà número 74- Any XIX del mes de setembre de l’any 2021 publicava com a tema central Els llocs abandonats. Hi vaig participar aportant un article on esmentàvem quelcom de la antiga fàbrica Coromina i companyia (1911-2007) , de la antiga bòbila de can Mercader i Fàbrega ( principis del segle XX fins 1993) i de la Fusteria de Ramon Pons Esteve (mitjans del segle XX fins el 2001) totes tres de la Bisbal. A un text a part fèiem una breu descripció de la trajectòria de la benzinera ara en desús Mirallac que està situada al terme municipal Vulpellac (25-7-1989- fins aproximadament l’any 2005)

Per il·lustrar la part del text relacionat amb l’empresa Coromina , es va fer ús d’ una de les  fotografies  que havien fet el dia que vàrem visitar la nau fabril abandonada. Ara aquestes imatges poden ser d’interès degut als anys que han  transcorreguts des de que va ser  tancada la fàbrica, en concret fa catorce anys aquest any 2021, i  també   em volgut incorporar aquestes imatges en format vídeo  perquè tinguem un record de més ho menys com eren les instal·lacions.

 Clicar a :

Emília Gich i Conchs, una infermera bisbalenca (1915-1956)

El mas de can Roca de la Bisbal (cedida per Anna Pérez i Conchs)
El mas de can Roca de la Bisbal (cedida per Anna Pérez i Conchs)

Conversant amb Antoni Martí ens va fer saber que la seva mare Emília Gich i Conchs havia estat infermera i havia exercit a Barcelona. Va néixer a la Bisbal d’Empordà el 23 d’agost de l’any 1915. Els seus pares, Pere Gich Prats i Carme Conchs Madrenas, vivien al mas de can Roca i junts van formar una família de quatre fills: tres noies i un noi.

 En saber que la mare d’Antoni havia estat infermera ens vam interessar per saber quelcom més d’ella i dels seus estudis però pel fet d’haver transcorregut més de cent anys des del naixement de l’Emília són pocs els testimonis verbals així com també els documents de la seva vida professional.

Amb tot, podem comentar que a la Bisbal des de temps molt reculats hi havia mestres d’escola que a les nits feien classes particulars per preparar aquells alumnes que volien estudiar una carrera i d’aquesta manera ajudar-los a aprovar l’examen d’ingrés per cursar els estudis escollits.

Foto de carnet de l’Emília
Foto de carnet de l’Emília

Desconeixem si l’Emília va assistir a algunes d’aquestes classes, però a partir d’altres biografies de llevadores i infermeres sabem que les noies que volien dedicar-s’hi podien anar a les classes que impartien unes professores de Girona. O sigui, que la majoria de professionals de la infermeria abans de presentar-se als exàmens a l’Hospital Clínic de Barcelona, centre adscrit a la Facultat de Medicina, ja disposaven d’una formació prèvia.

També hi havia estudiants que es traslladaven directament a Barcelona a cursar els estudis i s’allotjaven a la casa d’algun familiar, tot i que el més freqüent era hostatjar-se en cases de particulars que oferien aquest servei als estudiants. L’Emília devia optar per aquest recurs en el supòsit d’haver fet els estudis a Barcelona.

 Per seguir el pla d’acadèmic d’infermeria d’ aquell moment, l’Emília va haver d’estudiar les setanta lliçons que consten al llibre de text de J.A. Font Manual práctico de la enfermera (Barcelona: Bazar Medico Quirúrgico Juan B. Aragonés, 1933). Fem aquesta observació perquè Rosa M. Martí Pacios filla  també de Josep M. Martí  fruit del seu segon matrimoni, tenia guardat aquest llibre i ens l’ha cedit per a la seva consulta.

Respecte a les matèries d’estudi de les infermeres a més de les cures i atencions concretes que s’havien d’administrar al malalt, el programa conté una part de coneixements tècnics emmarcats en l’especialitat de traumatologia, o sigui coneixements sobre l’assistència a pacients lesionats i amb fractures en diferents parts del cos. La infermera havia de saber entre d’altres com immobilitzar d’urgència fractures, utilitzar fèrules, embenats de diferents tipus, la pràctica de l’anestèsia i coneixements de l’instrumental quirúrgic.

Imatges tretes del llibre de J.A. Font, 1933.
Imatges tretes del llibre de J.A. Font, 1933.

Possiblement les lliçons teòriques tenien l’objectiu de reforçar les ensenyances pràctiques quirúrgiques perquè als inicis del segle XX i fins a la meitat d’aquest, la societat va estar força afectada pels conflictes bèl·lics —ara predominen més les malalties cròniques—. A l’inici de la Guerra Civil Espanyola l’Emília tenia vint-i-un anys i és possible que fos en aquell moment quan va entrar en el món laboral.

 Pel que fa a la seva vida professional en sabem poca cosa. El seu fill Antoni diu que es va quedar a viure a Barcelona i que molt probablement continués treballant a l’Hospital Clínic de Barcelona en un espai de temps entre els anys 1936 i 1946, quan es va casar.

A causa dels canvis de residència de l’Emília i del context històric d’inestabilitat social, juntament amb el fet que morís jove, ha estat difícil localitzar documents acadèmics personals, tot que el seu expedient ha d’estar arxivat a la Facultat de Medicina de Barcelona.

Hem adjuntat una imatge facilitada pel seu fill Antoni on es veu un grup de dones. Pensem que amb tota probabilitat eren infermeres en un acte de celebració, qui sap si es tractava d’una trobada de col·legues de final de curs. Ens ho pot indicar que a primera fila de la imatge s’hi veuen diverses persones de més edat que podrien ser les professores. Seria molt interessant que algun lector pogués identificar algunes de les persones i a la vegada saber quin era el motiu de la trobada i el lloc de la reunió.

Emília Gich està indicada amb un punt en vermell (cedida Antoni Martí Gich)
Emília Gich està indicada amb un punt en vermell (cedida Antoni Martí Gich)

Quan tenia 31 anys, en concret el dia 26 de maig de l’any 1946, l’Emília es va casar amb el barceloní Josep M. Martí Llari, que tenia 34 anys.[1] Antoni Martí ens comenta que es van quedar a viure a la Barcelona romana, on en Josep M. Martí tenia el taller de fusteria. Passat un temps el matrimoni va tenir el seu primer fill, Antoni, que no va seguir l’art de la fusteria sinó que va estudiar a l’escola Massana i va esdevenir un reconegut cineasta i documentalista.[2] Actualment resideix a Fonteta, un poble que llinda amb la Bisbal, vila que considera casa seva perquè de petit passava els estius a casa de la seva cosina Carme Roig Gich.[3]

Imatge de les noces d’Emília i Josep M. Martí (cedida per Antoni Martí)
Imatge de les noces d’Emília i Josep M. Martí (cedida per Antoni Martí)

 Com hem esmentat, l’Emília a causa de la seva malaltia no va poder tenir una llarga vida, ja que el destí se l’emportà el dia 7 de juny de l’any 1956, quan només tenia 40 anys. Amb aquesta breu crònica hem volgut que sigui recordada per formar part del col·lectiu d’infermeres bisbalenques d’anys enrere.

Darrerament hem recordat que havíem fet una entrevista a la neta de la Emília que ella no va poder  arribar a conèixer i de segur n’estaria molt orgullosa. Perquè la Berta Martí Fusté va estudiar una materia relacionada amb la medicina moderna , en concret biofísica i bioenginyeria biomèdica.

 Notes


[1] Josep M. Martí era fuster d’ofici i va estudiar a l’Escola del Treball. Per un quadern que guarda el seu fill Antoni veiem que Josep M. va rebre molt bona preparació tècnica en geometria tridimensional. Durant la Guerra Civil es va allistar voluntari per anar al front, fet que més tard el portà al exili. Antoni Martí va escriure un breu record del seu pare a “Josep Martí Llari”, El Punt, 17/7/2009. Josep M. després d’haver enviudat l’any 1956 es va tornar a casar i va tenir la Rosa M.

[2] Antoni Martí Gich és un documentalista i cineasta d’extensa trajectòria que podem consultar a la Viquipèdia

[3] Podem llegir una breu cronica  de Carme Roig Gich.

Dones Emprenedores, Palafrugell 1857-1914. Segon volum. Rosa M. Masana Ribas

Rosa M. Masana Ribas
Rosa M. Masana Ribas

Aquests llibre va ser auto editat  l’any  2016   que adjuntem en aquesta pàgina  en format PDF. La autora és Rosa M. Masana Ribas  que també havia editat  l’any 1913  un primer volum que duia per nom Dones Emprenedores, Palafrugell 1857-1914 però, aquest només va ser imprimit en paper i correspondria al volum I .

Presentació llibre Dones Emprenedores de Palafrugell 1857-1914 , volum II, 2016
Presentació llibre Dones Emprenedores de Palafrugell 1857-1914 , volum II, 2016

El sol de nit

Un dia mentre conversava amb la meva mare  em va dir : Hi ha un sol de dia i un sol de nit.

- Li vaig preguntar: Es refereix a la lluna ?

- No, la lluna no, ja ho saben que hi ha la lluna, vull dir el sol de nit, respongué  amb seguretat.

En aquell moment no vaig entendre res, pensava que la mare estava equivocada i que explicava una cosa molt rara, ella que no havia estudiat astronomia  i  a  mi a classe mai m’havien dit que hi havien dos sols. Ara en sap greu de no haver-li demanat més explicacions.

Amb tot aquella observació de la mare sempre l’ he recordada, perquè a més no era l’única vegada que havia dit quelcom de peculiar per a mi.

Abans de continuar dir que la mare era una persona  vital, dinàmica i amb un tarannà molt autoresolutiu, era al meu entendre una persona  més disposada que d’altres dones del seu temps.  Havia nascut a començaments del segle vint, l’any  1902,  es va casar  amb el pare l’any 1923 i van tenir sis fills, el darrer l’any 1945.  Els pares havien viscut  les dues Guerres Mundials la de 1914 i la del 1936 i  d’aquesta darrera  en van sortir força pejudicats,  per la propia experiencia sabien  deien: El pa que se’n dona quan  dos  o més bàndols politics entre en confrontació .  La mare va tenir una llarga vida que la va fer viure  fins els 93 anys.

He explicat aquest fet perquè fa poc vaig veure a Youtube  que un jove  afirmava que al nostre sistema astronimc hi havia també  un sol negre, però sense entrar a donar gaires detalls al respecte, d’ immediat vaig pensar amb el que havia dit la mare  que hi havia un sol de nit, motiu pel que em vaig interessar pel tema.

Un detall que potser també interesa que coneixem i és que la mare va viure uns anys  a casa dels seus sogres i en ocasions havia comentat  que l’avi Marià mostrava tenia unes facultats especials i que sovint consultava un llibre forrat de pergamí  que  originariament era del seu pare, aquest llibre durant el conflicte bèlic  va desaparèixer.

Que l’avi Marià, per mi besavi, disposes d’aquell  llibre pot tenir una explicació degut que havia estat bastants anys a un convent del la comarca del Bages, ho sigui que havia estat frare fins als 70 anys que en va sortir i és possible  que aquest llibre haguès estat del convent, no ho sabem. Es va casar amb una dona molt més jove que ell i van tenir dos fills, en Josep i  en Marià. A casa  sempre s’ havia pensat que les facultats i coneixements de l’avi Marià  li venien  heredades del seu pare.

Donat el meu interès per aquest tema, ara em pogut llegir algunes publicacions  que d’alguna manera estant relacionades amb aquest sol de nit o  sigui del sol negre que deia la mare, que em vist es tracta d’un símbol ancestral conegut per algunes  cultures, sembla que és quelcom de molt poderòs i potser per aquest motiu és que fou  d’interès pels  nazis  que l’han emprat  com a símbol. També el tenent en consideració d’altres grups de caràcter esotèric.

Aquest sol segons el que fins ara em pogut saber, està qualificat també com : el sol invisible, el sol no manifestat, estrella sagrada, sol Invictus, estrella amiga del sol o complementaria, Geminga i de forat negre.  El fet que el sol  rebi el nom de negre, es degut que no és visible és inmanifestat però per això ha de tenir una cognotació de negativitat, en tot cas podria ser dual  pel fet de considerar-se  agermanat amb el sol que veiem, relació amb Geminga i gèminis.

En quan a la seva morfologia descrita per mesures indirectament, es diu que esta dotat de cargues elèctriques i magnètiques en moviment que són irradiades envers el sol que coneixem amb la possiblitat de tenir una funció de recarrega energètica que  a la vegada ens la transmet a nosaltres i dona claror a la lluna. De fet te un sentit.

Es diu que està situat a la constel·lació dels Bessons i que podria ser el púlsar més proper que disposa el nostre sol, que emet ratjos gamma de gran intensitat i que és  aproximadament una vegada i mitja més gran  el sol que coneiem i  de diàmetre fa 20 quilòmetres. Es diu que la seva potencia calorifica es de dos milions de graus centígrads i que difilcilment mai  podría esgotar la seva energia,  per altra banda ens preguntem i a ell qui l’alimenta ?,  si és que ha de ser així .

En aquest moment  no podem esmentar res més que no siguin especulacions , només el que fem es afegir una breu bibliografia que podria servir  per  estirar del fil, tot que per la meva part he fet el que volia fer, donar la raó a la nostra mare i considerar-li el mèrit de tenir uns coneixements que no teniem i no tenim nosaltres, els seus fills.

Bibliografia consultada.

- Un ‘sol negro’ hace vibrar el sistema solar cada 160 minutos.

El País, 13-10-1983.  https://elpais.com/diario/1983/10/13/sociedad/434847602_850215.html

- Arregi Bengoa, Jesús Iturria. 1-2-1987.

També  a: Ubicación del Gemimnga. El País 17-4-1996 https://elpais.com/diario/1996/04/17/sociedad/829692017_850215.html

Per veure la imatge de la estrella Geminga

A Youtube hi ha un video publicat, no vaig anotar les referencies, ho sento per si algú llegeix aquesta nota.  Al vídeo s’esmentava  que el sol era una pojecció d’una altra font d’energia, gran sorpresa aquesta afirmació,  dient també  que la polarització de la llum envers el nostre sol  venia de més enllà de la latitut 90º de la Antàrtida.

Sol ros
Sol ros

 Manual de simbologia . Oficina Nacional del Deporte.

Rellotge astronòmic de l'Ajuntament de Praga, 1410. Viquipèdia
Rellotge astronòmic de l'Ajuntament de Praga, 1410. Viquipèdia
El rellotge astronòmic de l’antic Ajuntament de Praga ens presenta una visió  del temps i dels astres bastants complexa i interconectada, però desconeixem si dona alguna  referencia a sol negre a aquesta mena de bobina energètica .  Es dui que la primera part del rellotge va ser construida l’any 1410 i fa poc s’ha sabut que el va fer  Mikulas de Kadan, està  envoltat de diversos  representacions com  sant Pere amb les claus del cel.  Ha sofert algun accident i  en dues ocasions ha estat restaurat, l’any 1948  i recent de l’any 2018.
Es curiòs perquè mentre escribia aquesta crònica (11-10-2021)  al pati  de casa hi vaig trobar un estil de forma vegetal  mai vista abans, podia recordar a un petit sol de color grogenc,  potser és el sol que faltava ! 
Nous conceptes (21-10-2021)

Un vídeo que està a Youtube amb la signatura News . El transcendental, el dia 21 d’octubre del 2021 publicava ‘ La tierra llega a oscurecerse ‘ on feia referencia a un treball dut a terme per investigadors americans del ‘Geophysical Research Letters‘ i conjuntament amb l’Institut d’Astrofísica de Canàries i la Universitat de la Laguna. Havien obtingut dates fotomètriques diàries de l’ albedo – grau de reflexió que emana d’un objecte -, des de l’ any 1998 al 2017 en aquest cas la llum que la terra reflecteix a la lluna.

Van arribar a la conclusió que la terra havia disminuït la emanació de llum envers a una determinada zona de la lluna en un 0,5% per m2, l’ equivalen 0,5 watts. Aquestes dades van ser estimades en base al conegut patró que considera que la reflexió a la lluna que emana la terra oscil·la entre el 37 al 39%. Aquest descens s’ha vist més accentuat durant els tres darrers anys.

L’interès per aquesta noticia ha vingut pel fet de parlar del sol de nit que deia la mare, d’altra manera possiblement ens hagués passat del tot desapercebut. Hem vist que la lluna rep llum per dos costats, pel sol i per la terra, fet que desconeixíem fins aquest moment. Ens preguntem d’on procedeix aquesta llum que emetem ?

Imaginari
Imaginari

 prehistòric [/caption]

Eliseo López Benito investigador i estudiós dels monuments arqueologics que han perdurat en el temps i procedents de civilitzacions gairebe ancentrals, a un vídeo  que ha publicat a Youtube el dia 25 d’octubre del 2021  parla del seu descubriment  fet a  la muntanya de Montserrat, treball que porta per nom : La deidad barbada de Montserrat. Los dioses de la prehistoria.

Eliseo mostra l’analisi d’un bloc de pedra prehistòric on hi ha esculpida nomès la meitat d’una cara, però mitjançant un muntatge de simetria fotografica, apareix la cara complerta del que ell anomena un deu barbat amb cos de  senglar i ric amb d’altres elements simbólics d’interès.

Comenta també que aquesta escultura  d’acord amb la seva ubicació geologica  i vinculada  amb  els astres  i el seu moviment durant els  solsticis i equinosis  anuals el fa entendre millor la seva importància.

És curios perquè d’un bon primer moment aquest vídeo m’ha  sugerit que la altre cara del deu no visible, no explicitada, però  sí existent  com gairebé de segur volia  demostrar el ‘primitiu’ artista de miles d’anys enrera , ara  una escultura ens suggereixi,  donat el tema que ens ocupa,  a relacionar aquesta  amb un possible sol negre, aquell ocult, inexistent per la majoria  de noslatres però, considerat de gran relevancia. No ho sabem, no sabem res per el moment. Nomès felicitat a aquest investigador.

 

País vecino

En el año 1969 decidí pasar seis meses en París con el fin de aprender el idioma francés. deje el empleo de auxiliar de clínica  ya que cuando regresara  debia  de examinarme de reválida de bachillerato para después  poder acceder al examen de ingreso para  los estudios de enfermería que se impartian  en la escuela del hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona en régimen de internado.

La primera noche que estuve en París  estuve alojada en el albergue de la agencia ‘Au Pair’ conocida por ‘Stagiaire aide familial ètranger’ cuya función era la de proporcionar empleo a jóvenes candidatas entre las familias que habían solicitado los servicios de atención infantil.

Al día siguiente me presente al domicilio indicado y fui recibida por la Odette, la abuela de los niños que permaneció en casa su  hija para poder recibirme, pues los padres eran propietarios de un restaurante  del centro de París  y su dedicación era completa.

 Durante  dos meses de verano los pase con los niños uno en una finca de montaña propiedad de Odette que hacia había enviudado  y otro mes en un en apartamento de plaja en el departamento de Normandia. Con Odette tuvimos ocasión de conversar largamente y decía que me comprendía muy bien cuando hablaba en frances a pesar de tener un marcado acento catalán.

Era muy buena cocinera y mostraba satisfacción cuando manifestaba que su comida era deliciosa, tenia un caracter amable y un dia me comento que le había causado buena impresión y primer día que me conoció y recordaba el detalle de cómo iba vestida. También dijo que en la agencia habían solicitado especialmente una joven española porque consideraban que las españolas éramos más maternales. Habian tenido la experiencia de antes con una  niñera de nacionalidad inglesa y consideraron  que  se pasaba muchas  más horas  entregada a la lectura que no al cuidado de los niños.

Según mi criterio consideraba la situación algo invertida en el sentido que los niños recibían poco calor afectivo de sus padres, era bastante habitual que cuando ellos llegaban a casa después de su  jornada de trabajo, los niños ya estuviesen en la cama a punto de quedarse dormidos.

Una vez Gil, el niño pequeño de cuatro años, descubrió una parte de mi anatomía torácica y exclamo:

-   Maria,  tu as des boules, refiriéndose a mis pechos.

Le respondí: Oui, toutes les femmes au des fosses. Maman aussi.

Gil quedo unos instantes sin decir nada y después pregunto:

    – Maman aussi?.

Esbozo conceptual
Esbozo conceptual

Me sentí conmovida por el hecho de saber que Gil no habia tenido ocasión de experimentar el fuerte contacto con su madre.  Nuevamente lo volví  a  abrazar y lo besé dándole espacio y calor para que sintiese.

Este hecho no fue el único que me desconcerto, tambien me sorprendió ver una manifestación pública donde  las mujeres pedían con voces y pancartas que el  aborto  fuese libre y gratuito. Al ver este tipo extravagante de petición me sentí confusa, incomoda, no entendia nada, experimentaba un rechazo intrinseco  muy interno.

Me acerque a una joven manifestante que caminava por un  lateral de la comitiva y le pregunte   porque hacían aquella demanda y respondió:

El aborto no es legal, se practica clandestinamente sin garantías sanitarias, es necesarioque que este legalizado.

Otra de las cuestiones que me sorprendieron fue ver la poca comunicacion entre las personas que se trasladaban en metro, personalmente estaba  acostumbrada a viajar con los  ferrocarriles  Catalanes  en  el trayecto Terrassa-Barcelona y en él los viajeros manteníamos  continuas conversaciones, aunque no tenia la  experiencia de viajar en metro por la ciudad de Barcelona y por este motivo no puedo opinar. Sí que puedo decir que  los viajeros que utilizavan el metro de Paris,  iban superlaticamente callados y manifestaban un talante de poca alegría, su semblante era inexpresivo, tenian la mirada lejana, tal vez fuera para evitar  intimidar a alguién con su mirada , no lo se, pero lo cierto és que configuraba un ambiente de completo anonimato.

Las francesa que viajaban en él, con frecuencia se las veia bien maquilladas, llevaban perfume y complementos del vestir que daba un cierto porte de elegancia, pero al igual, sin atisbos de simpatia.  Además de la inexistencia del contacto comunicativo  observado  en el metro, también ví que muchos  de nosotros procediamos de otros paises.  Llegados a los andenes  las prisas eran espectaculares, era imposible hacer una pregunta a algun pasajero.

Cuando llegué de regreso en Terrassa y en especial el día que acudí al Instituto Nacional Egara de bachillerato, visualicé claramente y como si lo viera por primera vez, como era nuestra forma de ser. Sentí satisfacción al observar  con que  facilidad abriramos una  conversación, nuestra alegría, viveza y espontaneidad , no sé, era como si algo que habia de fluir y fluiese.

Me he preguntado por qué he escrito esta experiencia y he llegado a la conclusión  de que la he comparado con nuestra  forma de vida actual  cada vez más parecida  a las formas de hacer parisinas  de los ochenta. Sin darnos cuenta hemos ido incorporando estilos de vida  que antes veiamos  como extraños  y que  algunos de elos  iban en contra de nuestros más intimos sentimientos  y  ahora  vemos que estos estilos de vida se han convertido en casi patrones estandarizados y normales que aceptamos  con agrado.

Hemos sido importadores y lo seguimos siendo de algiunos patrones que incumben en nuestra manera de ser y que  sin duda son poco elogiosos, no avanzamos hacia una riqueza  de espiritu y de valores si no al contrario en direcció hacia  aspectos mas solidos, materiales y contundentes.  Esta és tant solo una experiencia parisina.