Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Entrevista a Catalina Ponsatí Ponsatí (1909)[1]

Hola senyora catalina, m’esperava veritat?

Sí, em sap greu que l’altre dia no m’haguessis trobat, vaig haver de sortir.

Tal com li vaig dir per telèfon, es tractaria que m’expliqués quelcom de la seva vida professional.

Bé.

Com va ésser que es sentís motivada per cursar els estudis de llevadora?  

Catalina Ponsatí

No ho sé, potser perquè la mare de l’Amadeu, el meu promès, ho era.

Ah sí?

Sí, era l’Emilia Hortal, casada amb en Joan Masgrau.

Vostè va néixer a Fonteta oi?

Sí, el dia 29 de desembre de any 1909, per dos dies ting un any més. De fet però es pot dir que de sempre he viscut a la Bisbal, en aquesta casa on som ara, aquí hi vivien els meus tiets i padrins.

On va estudiar?

Vaig fer el batxillerat a les monges franceses, que eren on ara hi ha Torre Bisbal, i després vaig anar a Barcelona a estudiar per llevadora, a l’Hospital Clínic.

Els estudis constaven de dos cursos acadèmics, jo els vaig fer durant els anys 1933 i 1934.

Ah sí, aquí penjat veig el seu diploma. Hi consta que es va examinar el dia 14 de juny del 1934 i que tenia 24 anys. Recorda alguna anècdota o algun fet interessant que hagués succeït mentre estudiava?

No, res, tot normal. Només que de vegades em protegien una mica, perquè estava embarassada de a Dolors i segons què no volien que ho veiés perquè no m’impressionés. Vaig acabar els estudis el juny i el juliol naixia la nena.

El títol

Esta bé això, podríem dir que vostè va fer la teoria i la pràctica pràctica.

Sí.

Com s’ho feia per anar a estudiar a Barcelona?  

Entrada de casa seva

Si mira, m’estava en una pensió i, de tant en tant, venia cap aquí a la Bisbal. Agafava el tren a Barcelona fins a Pedret i desprès el Tren Petit.

Quan va acabar els estudis va començar a treballar ?

Sí, de seguida, l’any 36 les coses es van posar una mica difícils però anava treballant. Vivíem en una casa situada al costat de la drogueria Farreny el meu marit, la nena i jo, però l’any 39 amb la retirada, l’Amadeu va haver de marxar a France i allà hi va perdre la vida. Aquest fet em va condicionar molt, fins i tot professionalment.

Es va tornar a casar oi?

 Sí, amb Joan Mascarreras, la nena llavors ja tenia 11 anys.

Expliqui una mica en què consistia la seva feina.

M’ocupava del seguiment de l’embaràs, les senyores venien a casa a visitar-se, auscultava el fetus i observava si estava ben encaixat, els mirava la tensió arterial, l’albúmina, si calia i els donava els consells necessaris.

Desprès assistia el part a domicili i posteriorment feia un seguiment de la mare i el nadó també a domicili durant uns quants dies. Mira, aquesta fotografia me la van fer mentre estava vestint un nen Massaguer, no sé quin dels dos, abans de portar-lo a batejar.

Vestint a un dels  nadons  Messeguer

Una de les seves tasques era també portar els nadons a batejar?

Sí, en aquell temps s’estilava fer-ho perquè la mare encara no podia sortir de casa. Aquestes fotografies són d’un bateig.

Treballava sola?

Sí, si tot anava bé sí. De fet, he de dir que no he estat gens de mala sort, això que de vegades hi havia nadons que venien de cul o de peus i alguns amb una volta de cordó i llavors s’havia d’actuar ràpid. Hi havia, però, també el senyor Fausto Sorts que feia parts.

A la pica baptismal

Era metge?

Sí, I també els metges Corretger, Campillo pare i posteriorment Campillo fill, la metgessa Casaponsa i el seu marit Pontjoan, que també era metge.

Alguna vegada havia d’anar també a la clínica Bofill de Girona, aquí si que ho vaig passar malament una vegada, vaig assistir un part complicat d’aquells on perillava la vida de la mare i el nen.

El seu àmbit geogràfic professional era molt extens?

I tant, havia hagut d’anar per aquests masos de les Gavarres a Sant Sadurní, Camós, Parlava, Casavells, Serra, per tot. I de vegades nevant, però ho feia de gust.

A la sortida de l'esglèsia de Santa Maria de La Bisbal, el nadó està en braços possiblement del seu padrí
A la sortida de l'esglèsia de Santa Maria de La Bisbal, el nadó està en braços possiblement del seu padrí

Sí, realment aquestes professions són vocacionals. Amb quin sistema de locomoció hi anava?

A peu, amb carro i amb bicicleta. Em sembla que era l’única dona que anava amb bicicleta per la Bisbal, perquè la gent sortia a la porta per veure’m passar.

Desprès, però, el Reis van començarà a portar bicicletes als nens i això ja es va convertir en un fet normal.

Sempre ha exercit com a llevadora particular?

Quasi sempre.

He trobat un document que diu que el dia 2 de juliol del 1955 va obtenir la plaça de llevadora titular interina de la Bisbal.

Sí, durant un temps vaig realitzar aquestes tasques. Desprès, abans que vingués el senyor Moisès a la Bisbal, em van oferir la plaça de practicant titular , però no la vaig voler agafar perquè havia de renunciar a les meves activitats de llevadora.

Deu haver fet molts parts a la seva vida ?

I tants, mira el darrer el tinc apuntat a la llibreta dels parts, va ser un nen, fill de la senyora M. Carmen Àngel que va néixer el dia 8 de febrer de l’any 1985.

A veure, vostè tenia 76 anys?

Segurament, però mira aquesta senyora en lloc d’anar a la clínica va sol·licitar els meus serveis.

Biblioteca de la Catalina
Biblioteca de la Catalina

Com ha canviat tot, veritat? La inseminació artificial, els nens proveta …

Sí però, hi ha una dona en edat no fèrtil, que porta al ventre el fill d’una altra.

A sí?

Sí, ho vaig llegir no fa massa temps, a una mare menopàusica li van implantar l’embrió de la seva filla.

Carai, aquesta no la sabia i encara és més complicada. Si tornés a néixer, faria de llevadora?

Amb les condicions d’ara sí, amb les d’abans no, perquè havies d’estar disponible a totes hores i de vegades quedar-te fins i tot a dormir a un mas llunyà un o dos dies.

Catalina Ponsatí als 78 anys, imatge Rosa M.
Catalina Ponsatí als 78 anys, imatge Rosa M.

Sí, realment eren en tots els sentits unes condicions bastant dures. Però també hi havia molta il·lusió, veritat?

Sí, i tenia també les seves recompenses.

Sra. Catalina penso que podríem anar conversant llargament, però la publicació seria massa llarga.

Potser sí.

Ens haurem d’acomiadar. Però abans vull donar-li les gràcies per les seves explicacions i la seva amabilitat.

Jo igualment te les dono.

Notes


[1]  Aquest article va ser publicat a la revista d’informació bisbalenca El Drac, numero 36, any 1998

Exposició ‘Infermeres en la memòria’ a Girona

El dia 27 de juny del 2022 mitjançant la plataforma Zoom el Col·legi d’Infermeria de Girona (COIGI) va  convocar una reunió amb membres que formaven part pel Comitè organitzador de l’Exposició “Infermeres en la memòria” La força invisible d’una professió, en ella van ser tractats diversos aspectes com:  el contingut de la exposició, el muntatge, el trasllat de material que s’havia de portar des de la Facultat de Medicina de Barcelona on hi havia estat exposada fins que va ser traslladada a Girona,  al Centre Cultural de la Mercè on va estar  oberta al public  del dia 13 al 29 de juny d’enguany.

Desprès de la presentació a Girona l’ exposició havia de tornar  a Barcelona, en concret al Recinte Modernista de Sant Pau on hi estarà present des del dia 1 de setembre al 2 d’octubre.

Tarjeta de l' exposició de Girona
Tarjeta de l' exposició de Girona

 

A Girona el comitè organitzador de l’ exposició va estar format per la doctora Gloria Gallego, comissària general de les exposicions itinerants, Lluïsa Garcia infermera i presidenta de la Junta de Govern (JG) del COIGI, Sílvia Bosch, secretària de la JG del COIGI, doctora Josefina Patiño, professora de la Facultat d’Infermeria (UdG) i membre de l’associació FEBE, doctora. M. Carme Malagón, professora de la Facultat d’Infermeria (UdG), Rosa M. Masana i Cristina Santomera infermeres membres experts, Pere Roure, infermer i membre de la Comissió de Jubilats del COIGI i Ester Ayala, responsable de Comunicació i gestió corporativa del COIGI. cap de gestió del COIGI.

Material
Material

Durant l’acte inaugural de l’exposició, la taula d’Honor de la presentació va estar presidida per la alcaldessa de Girona senyora Marta Madrenas, la doctora Carmen  Bertran Degana de la Facultat d’Infermera  (UdG), senyor Miquel Carreras, Regió Sanitària de Girona, senyora Lluïsa Garcia presidenta del Col·legi d’Infermeres/rs de Girona i Anna Ramió presidenta de  la Fundació FEBE en substitució de la Dra. Glória Gallego a causa d’un problema de salut.

En el decurs dels parlaments es van lliurar paraules d’enaltiment vers les infermeres i la  tasca professional que desenvolupa.

La iniciativa de dur a terme la expossició d’elements  emprats per les infermeres va estar potenciada  per  l’interès de la doctora Gloria Gallego membre de la Fundació Febe.

Documents
Documents

 Quan als elements exposats en podem trobar d’us quirúrgic, d’higiene, d’alimentació, d’ confort per al malalt, alguns uniformes, llibres de text, llibres que tracten de la historia de la professió, d’altres publicacions de caràcter sanitari i també diversos cartells que mostraven  alguns fets sanitaris i cronològics d’interès.

Quelcom sobre de la fundació.

L’any 2004 es va constituir el Grup de Historia d’Infermeria de llengua catalana, aquest va estar liderat per la doctora en infermeria Roser Valls i Molins junt amb d’altres professionals i investigadores de diverses Escoles d’Infermeria de Catalunya, Balears, Valencia, Andorra i d’altres poblacions de parla catalana.

Anagrama de la Fundació  i  la imatge de la diaconisa Febe
Anagrama de la Fundació i la imatge de la diaconisa Febe

 Va ser l’any 2017 quan el Grup es  va constituí oficialment com a  Fundació Febe,  que correspon al nom propi  de la  diaconessa Febe de la ciutat de Céncreas, prop de Corin, d’ella en parla la Bíblia,[i] atribuint-li el qualificatiu de ‘cuidadora’ degut que disposava d’un marcat esperit de servei i d’ajut vers la comunitat.

exposicio-infermeria-fotos

Notes


[i]  Romanos 16: 1-2

Un garabato espontáneo

 Ayer 29 de agosto intenté dibujar con ayuda de la tableta una profesora rodeada de escolares de seis y siete años de edad, el dibujo me salió fatal y para aliviar mi frustración con el bolígrafo especial para dibujar trace unas líneas irregulares de distintos colores, me auto sorprendí de que en lugar de hacer rasgos redondeados esta vez hice ángulos y tambien por primera vez puse algo como si fueran granos de arroz , terminado el esquema me pareció hecho por un niño con vocación de pintor abstracto, tuve la poca modestia de que  en lugar de pulsar  suprimir y eliminar el garabato  pulsé guardar.

 Esta mañana Teresa, una amiga de Terrassa me ha comunicado la defunción de su madre, le he respondido su  WhatsApp con  palabras de afecto y condoléncia,  pues con la Lourdes nos unía una gran amistad y también sin venir a cuento le he  adjuntado el dibujo del dia anterior, simplemente para darle un poco de color. Más tarde pudimos conversar por teléfono y  he podido saber que Lourdes falleció  mas o menos cuando  en aquell momento estava haciendo el dibujo, en este caso tendria una  cierta explicación  del porque le hice llegar  el dibujo a Teresa , però en aquel momento no le dí ninguna importáncia.

Montage, el dibujo y la base lunar extraida del  citado vídeo
Montage, el dibujo y la base lunar extraida del citado vídeo

Por la tarde decidí mirar un video en YouTube y de reojo vi la portada de otro vídeo donde habia una fotografia con una imagen que si bien era más oscura y estructurada me pareció que era algo parecida al inusual dibujo que habia hecho. Movida por la curiosidad vi el vídeo completo y como decimos popularmente, se me cruzaron los cables, pues la imagen  de la portada hacia referencia  a  un complejo militar existente en la luna.

Es cierto  que a veces me paro unos segundos a observar  la luna y otras como se dice,  estoy en ella textualment, pero que sepa y conscientemente nunca he visto una estructura  como  la que era presentada  en YouTuve , claro que informavan de que este complejo lunar  se halla en  el interior  de nuestro satélite.

 En el supuesto que el autor del vídeo nos haya proporcionado información veraz, hemos de considerar que se trata de algo impresionante, insólito y desconocido para  la mayoria de nosotros los humanos terrestres. No dejan de ser curiosas estas casualidades y ahora me viene  en mente la palabra concatenación de hechos. En fin, solo he tratado de contar una simple singularidad de la vida.

El vídeo está en: Actualización de corey goode at@que el comando de operaciones vídeo a Youtube publicado el día 30 de agosto del 2022. De ser cierto lo que dice el autor se trata de algo impactante. Revisado hoy 28-9-2022 he visto que el vídeo no aparece.  Hemos encontrado otro vídeo que trata de este tema ¿ serà todo esto cierto ?

 https://www.youtube.com/watch?v=6hJxUSlJHU0

Dues memorables infermeres del segle XX

Aquest estiu no ha estat benefactor per a dues reconegudes infermeres catalanes que, entregades durant bastants anys a la gestió dels serveis d’infermeria, Mariona Creus Virgili i Dolors Casacuberta Geli, nascudes a Sabadell i a Olot, respectivament.

Van ser professionals que estimaven la professió i van treballar per fer que les cures d’infermeria fossin de la màxima qualitat possible tant pels procediments que s’aplicaven als malalts com per l’actitud que havien d’adoptar les infermeres en el sentit d’emprar l’empatia amb el malalt i tenir sempre present la importància del contacte humà per a la resolució del seu problema funcional.

Mariona Creus Virgili va morir als 81 anys a Sabadell el 25 de de juliol del 2022 i d’acord amb la informació obtinguda dels mitjans de comunicació la seva mort va ser causada per una malaltia pulmonar no vinculada a la covid.

Feia només dos mesos que el Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona li havia fet una entrevista, que podem trobar a la pàgina del Col·legi on hi veiem  la Mariona amb molt bones condicions físiques i amb la vitalitat que de sempre l’havia caracteritzat. També va esmentar que les infermeres feien un bon treball però alhora es  va mostrar crítica amb l’administració.

De bon principi la Mariona va exercir en l’àmbit de la docència, en concret a l’escola d’infermeria Epione de Sabadell, lloc on la vaig conèixer per primera vegada. Més endavant va desenvolupar activitats en l’àmbit de la gestió d’infermeria ocupant algun càrrec al Departament de Sanitat, cofundadora de l’Associació Catalana d’Infermeria i també presidenta del Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona (COIB).

Va impartir classes sobre gestió dels serveis d’infermeria a la escola d’ATS de l’hospital del Tòrax de Terrassa. La seva trajectòria professional la podem consultar en alguns mitjans de què n’adjuntem els enllaços en nota al final del text.[1]

Mariona Creus pronunciant unes paraules; a la dreta, Rosa M. Masana. Els professors del Tòrax m’havien regalat un ram de flors, possiblement celebràvem algun esdeveniment que no recordo.
Mariona Creus pronunciant unes paraules; a la dreta, Rosa M. Masana. Els professors del Tòrax m’havien regalat un ram de flors, possiblement celebràvem algun esdeveniment que no recordo.

Dolors Casacuberta Geli va morir als 71 anys el dia 8 d’agost del 2022, podem dir que bastant precoçment. Personalment no he tingut ocasió de parlar amb ningú que ens hagi pogut aclarir les causes del seu decés. El Diari de Girona en va publicar la notícia.[2]

La Dolors amb les alumnes durant una celebració  quan feia d’instructora a la Mútua de Terrassa.
La Dolors amb les alumnes durant una celebració quan feia d’instructora a la Mútua de Terrassa.

La Dolors durant el seu exercici professional com a infermera també havia estat vinculada a la docència instruint les estudiants d’infermeria que feien practiques a l’hospital de la Mútua de Terrassa, on vam exercir juntes formant part del departament de formació del centre.[3]

La primera a l'esquerra Dolors Casacuberta; segona, Rosa M. Masana, i tercera, Alícia Pérez, durant una celebració a l’hospital del Tòrax de Terrassa.
La primera a l'esquerra Dolors Casacuberta; segona, Rosa M. Masana, i tercera, Alícia Pérez, durant una celebració a l’hospital del Tòrax de Terrassa.

 

 

Va exercir també de directora d’infermeria de l’Hospital del Tòrax de Terrassa i alhora va impartir algunes classes a la escola d’infermeria sobre gestió dels serveis d’infermeria. 3.1 En aquell moment personalment exercia com a directora tècnica de la escola, motiu pel qual vam pensar també en la Dolors per a la formació dels alumnes.[4]

Posteriorment va desenvolupar les funcions d’adjunta d’infermeria a la residencia Albada de Sabadell i més endavant va exercir de directora dels serveis d’infermeria a l’Hospital de Sant Jaume d’Olot, on va treballar fins a la seva jubilació.

De moment no disposem res més del seu currículum professional però és possible que més endavant puguem ampliar la seva trajectòria professional.

Fragment de la carta escrita per Dolors Casacuberta a Rosa M. Masana l’any 1992.
Fragment de la carta escrita per Dolors Casacuberta a Rosa M. Masana l’any 1992.

Amb la Dolors havíem dut a terme algunes activitats conjuntes i ens unia l’esperit de voler fer que el pacient rebés la més correcta atenció i un calid suport humà aplicant al temps un alt nivell en en la tècnica de la aplicació dels procediments de  infermeria i  les activitats delegades pel metge, tot  a fi d’aconseguir  eficàcia, seguretat, confort i benestar per a la persona que els rebia.

He localitzat una carta enviada per la Dolors i he considerat adjuntar-ne un fragment, potser perquè és quelcom que ens la fa tenir més en la memòria.

 

 

Quelcom més de la Dolors Casacuberta.

Manual de Procediments d'Infermeria de l'Hospital del Tòrax de Terrassa
Manual de Procediments d'Infermeria de l'Hospital del Tòrax de Terrassa
Darrerament he localitzat  entremig dels llibres el Manual de Procediments d’infermeria  de l’Hospital del Tòrax que es va confeccionar quan ella en era la Cap d’infermeria de l’Hospital. Per fer-lo es va seguir el model empleat en el Manual de Procediments  de  Mútua de Terrassa sota la direcció de Pilar Argelés, cap del departament d’infermeria, però adaptat  a les cures d’infermeria que s’aplicaven  al Hospital del Tòrax  més adreçades als malalts amb problemes de salud del aparell  cardio-respiratori .

Adjuntem unes imatges del Manual on hi conta l’índex dels procedimentes empletas i la presentació feta per Javier Lozano, que en aquell moment possiblement  no recordava  el nom de la cap d’infermeria Dolors Casacuberta.

[4]  Assignatura Administració dels Serveis d’Infermeria: Dolors Casacuberta  consta a la pàgina número 19 del llibre i  a la pàgina número 14  també hi consta Mariona  Creus.

De la Escola d’infermeria del Tòrax n’han sortit també  professionals que han exercit en el camp de la administració del serveis d’infermeria. Les professores van saber transmetre els seus coneixements i l’esperit de la organització  assistencial.

Directora del Hospital Sant Jaume d'Olot
Directora del Hospital Sant Jaume d'Olot
Personal del Hospital Taulí de Sabadell fan un minut de silenci en record a la Mariona (Imatge modificada de Taulí)
Personal del Hospital Taulí de Sabadell fan un minut de silenci en record a la Mariona (Imatge modificada de Taulí)

Notes


[1] Entrevista  a Mariona Creus feta pel  Col·legi oficial d’Infermeres de Barcelona:

Diario Enfermero: Notifica la defunció  de la Mariona/   Redacción Medica: Noticia

[2] Diari de Girona 31-10-2007: Defunció de Dolors Casacuberta

[3] La directora d’infermeria de la Mútua de Terrassa, Pilar Argilés, va crear una secció dins l’àmbit de la infermeria dedicat a la docència que acomplia les funcions d’ensenyar tots els procediments i tracte amb el pacient a les alumnes  de primer, segon i tercer curs estudiants de l’escola d’infermeria de Sant Llàtzer de Terrassa que feien pràctiques a l’hospital de Mútua, també la formació continuada per a les infermeres contractades i els cursos d’auxiliar de clínica per a les candidates que demanaven treballar a l’hospital.  Vam coincidir treballant plegades amb les funcions docents Purificació Aparicio, Isabel Fernández, Dolors Casacuberta i jo mateixa. Van ser moments de manifest entusiasme per elevar la infermera a un bon nivell de professionalitat.

3.1 Revisant el llibre La Escuela de Enfermeria del Hospital del Tòrax de Terrassa, 1976-1980 en las páginas 34 y 35 consta que Dolors Casacuberta va  impartir clases de formación continuada desenvolupant el tema ‘Organización de Servicios de Enfermeria II’ i ‘ Administración de las unidades de enfermeria’ iniciativa duta aterme conjuntament amb les direccions assistencials dels serveis d’ enfermeria i  de la escola de enfermeras.

 

El fluir d’alguns moments

De vegades succeeix que algú em pregunta “què fas Rosa: escrius, viatges?”. Els responc que res, que estic bastant a casa, però amb tot la vida de tant en tant em regala algunes vivències curioses d’aquelles que, si no perdem la memòria, seguirem recordant.

N’explicaré algunes com experimentar un determinat, diguem-ne, bany de públic molt càlid. Aquest fet va succeir en una sala de conferències decorada amb gust on s’hi havien reunit bastantes persones. Va ser una sorpresa per a mi perquè el que els havia d’explicar no semblava que hagués de ser de gaire interès, fins que vaig adonar-me que escoltaven amb atenció.

Al final de l’acte algunes persones representants de la vila van dirigir paraules de reconeixement pel treball fet, alguns assistents van fer preguntes i també es va reconèixer públicament el treball d’altres persones que estaven presents. A poc a poc es va anar un ambient de sintonia entre tots nosaltres, ningú feia cap gest per aixecar-se de la cadira, era potser com si volguéssim seguir retenint aquell moment.

No hi entenc res, però que succeís això és que possiblement aquell dia teníem un astre a sobre que afavoria la comunicació i el benestar.

Una persona va dir-me que potser m’havien tret protagonisme al parlar d’altres persones, però els vaig dir que en absolut, que va ser molt adient reconèixer també altres treballs fets. Un responsable de l’organització va comentar que de trobades com aquestes se n’haurien de fer més sovint.

Passi d’un estat  emotiu al altre

Però com que tot té dues cares, després de la conferència quan vaig sortir al carrer per anar cap a casa vaig experimentar una de més florides solituds que he experimentat a la vida. Fins i tot sentia com un punt d’abandonament, com si quelcom important hagués fet fallida. Era fosc i quasi no circulava ningú pels carrers ni carreteres, va ser com si després de sortir de la claror m’endinsés dins del túnel del tren de la bruixa, com un anar i un retornar.

Un altre fet que m’ha succeït i que tampoc m’esperava ha estat que he hagut de localitzar les meves antigues companyes d’estudis d’infermeria que ara farà cinquanta anys que ens vàrem graduar. Ens ha estat demanat que expliquem la nostra experiència i potser com a delegada d’estudis que vaig ser m’ha tocat a mi intentar posar-nos de nou en contacte.

Durant les converses telefòniques hem pogut gaudir del fet de la sorpresa i del record de les alegries viscudes. Era evident que el nostre contacte personal de tres anys d’internat ens havia deixat alguna empremta d’afecte.

El grup d'estudiants 1971-1974, Vall Hebron
El grup d'estudiants 1971-1974, Vall Hebron

Un fet que va aflorar en totes les converses va ser que en el decurs dels anys totes havíem viscut grans moments de joia però també entremig grans ensurts , alguns de consideració, dels quals ningú s’ha pogut escapar. Totes hem pagat el delme a qui sigui que el cobri.

El més interessant de tot ha estat que els ensurts personals viscuts, com la pèrdua de salut o de persones estimades, els vam explicar sense drama, com si es tractés de quelcom que va lligat a la vida, amb una visió molt madura, diria, potser cultivada per la nostra professió, en contacte amb el patiment humà. No ho sé.

Un altre dels fets que m’han succeït que dubtava d’explicar-lo potser per egocentrisme és que un dia em van invitar a anar a fer una explicació a dos grups d’escolars que tenien entre sis i set anys. El tema estava relacionat amb una de les meva antigues aficions, la de volar.

Mentre parlava als nens i nens, ells també em feien preguntes i per un moment vaig sentir una forta empatia amb ells, no sé per què, potser perquè es movien bastant , cosa que també em passava a mi a l’escola perquè no m’agradava estar tancada.

Alguna cosa va succeir perquè al sortir de la classe van venir a abraçar-me i es van agafar a la cintura fent dues fileres. Tants com eren, l’única cosa que els podia fer era petons al cap. També van expressar quelcom de bonic.

Vaig comentar el fet a una de les professores i va dir que era normal perquè eren molt afectuosos i per a mi, al no estar acostumada a aquestes manifestacions col·lectives afectuoses, va ser una experiència molt agradable, com si de sobte molts nets abracessin la seva àvia.

Cartes enviades a la Marisa
Cartes enviades a la Marisa

Un altre fet singular va succeir el dia 12 d’agost d’enguany quan havíem quedat amb la Marisa Josa, amiga i excompanya de feina, per sopar a casa meva. La sorpresa va ser que va venir amb una bossa on hi havia 17 cartes, les que li havia escrit del 1966 al 1985. El més sorprenent és que havia guardat aquelles cartes durant seixanta anys fins que va considerar que me les havia de regalar.

A més del component sentimental que aquelles paraules comporten he pogut saber els llocs on vaig viure, perquè en absolut recordava les adreces de París o de Ginebra i tampoc d’alguns llocs on havia anat de vacances. També és interessant la manera que tenia d’explicar les coses i la lletra.

 Per finalitzar la relació de fets comentaré que soc la tieta de tres generacions de nebots Masana, d’en Marià, l’Oriol i la Martina. Fa pocs dies que van venir a la Bisbal i mentre estàvem al pati de casa fent el cafè, la Martina, que ara té cinc anys, s’apropa on érem i tot xiuxiuejant paraules poc entenedores es quedà quieta mirant uns segons amb atenció els meus ulls i murmurà algunes frases.

Els seus ulls s’observaven negres, vius, nets, innocents, no analítics, només miraven, diria que jo també li vaig respondre amb una expressió poc usual que no sé definir. Passats uns minuts va tornar a fer la mateixa acció. Amb aquests dos íntims contactes visuals vaig sentir que ens comunicaven, però comunicar què? Tot i potser res. És fascinant que aquest gest el faci una nena tan petita a una persona de tants anys. És clar que si ho pensem és una de les poques persones  que podia fer  aquest gest sense que   em sentis amb intimidada.