Tinc una estanteria repleta de llibres i fotografies; és llarga i arriba fins al sostre. Potser és que estic afectada pel síndrome de Diògenes, per la mania que tinc de guardar una cosa i l’altra. Decidida a tornar a fer endreça, en un parell d’ocasions vaig fer l’esforç de donar dues caixes de llibres, però encara que els regalis és poc probable que algú els vulgui, encara menys si és una enciclopèdia.

Mentre seleccionava els llibres, amb una gran resistència a desprendre-me’n, en va aparèixer un que duia per nom Helen Keller, i que estava signat, a les primeres pàgines, per Isabel Bayo, que me’l va regalar el 28 de desembre del 1974. La Isabel era adjunta d’infermeria a l’hospital de Mútua de Terrassa,  durant el període  de temps que en era cap del servei Maria Llobet.

Vaig rellegir el llibre en diagonal i mentalment vaig tornar a entendre el drama personal que suposa no poder veure-hi amb els ulls ni sentir el que diuen. Abans potser també ho havia percebut, però ara el que més he valorat ha estat el fet de tenir una mare que et recolzi malgrat les mancances físiques que es puguin tenir, disposar d’una bona amistat i molt especialment la fortalesa de l’esperit i la voluntat que va demostrar Helen Keller, la protagonista del llibre.

Si ja em costava prou seleccionar els llibres que volia donar, en trobar aquest vaig aturar de cop la idea, ja que, per fer-ho més difícil, vaig localitzar dins d’un altre llibre la fotocòpia d’una carta juntament amb un retall de diari que havia lliurat a Imma Raset, de qui també un dia m’agradaria parlar. He aturat el propòsit, a veure quan estaré preparada per tirar-lo endavant.

Continuant amb el que dèiem, la Isabel va ser una infermera de les que va viure la Guerra Civil Espanyola i amb això ens podem fer el càrrec de com va viure l’abans i el després; en temps de pau i quan els serveis d’infermeria a Mútua de Terrassa també feien la transició de passar que els malalts fossin assistits per la comunitat religiosa a passar a ser atesos per infermeres seglars titulades. De germanes també n’havia que tenien els estudis d’infermeria.

La Isabel era una persona molt simpàtica i de caràcter alegre, possiblement innat en ella mateixa i potser també perquè se sentia satisfeta amb la seva feina. Una cosa que destacava en ella era el pentinat que duia. Tenia una manera de recollir-se els cabells cap amunt, sobre el cap, ningú més els portava així. A més, finalitzaven formant una mena de rínxols, era adient per a una artista, i val a dir que una de les grans aficions de la Isabel era la pintura.

Quan exercia les funcions de supervisora havia de recórrer els diversos serveis assistencials d’infermeria, tant per conèixer les novetats i les dinàmiques de treball de les infermeres, gestionar les cobertures dels torns i de les guàrdies, del material i les altes i baixes dels pacients.

Quan entrava a una unitat assistencial, la Isabel primer de tot s’adreçava a les infermeres amb el tracte de “reineta”. Potser ho feia d’aquesta manera perquè desconeixia el nom de totes les infermeres i auxiliars de clínica, encara més en aquell moment que no estaven implantades les targetes que dúiem a l’uniforme amb el nostre nom i amb un color diferent segons la categoria professional.

Entre nosaltres, les infermeres i auxiliars no vam tardar a anomenar la Isabel amb el nom de Reineta. Sovint dèiem “has vist si ha passat la Reineta?” o “la Reineta m’ha dit…”, però no solament va rebre aquest sobrenom sinó també el de Clavelitos, i tot degut que a l’hospital, quan estava fora de servei, sovint cantava la cançó que interpretaven sempre les estudiantines universitàries, Clavelitos.

Podríem gairebé assegurar que totes les infermeres de la Mútua de Terrassa dels anys 60 i 70 ens sabíem la cantarella d’aquesta cançó.

Com que la Isabel tenia més edat que totes nosaltres, quan es va jubilar els companys de feina i la direcció de l’hospital li vam organitzar un sopar de comiat que va esdevenir una revetlla entranyable tant per la joia que ella mostrava tenir com pels regals que va rebre, per la poesia que li vam dedicar, recitada per la infermera Julia Morales, que com a bona actriu amateur,gesticulava el que deia com si ho estigués vivint. Una de les estrofes del vers que recordo que deia: “Infermera i artista, heus aquí un gran ideal, amb bata blanca vestir-se i amb art alleujar el mal”.

A continuació una auxiliar d’infermeria que estava en estat es va aixecar de la taula i amb un ram de clavells a la mà ens va sorprendre a tots quan va cantar amb gràcia Clavelitos, la Isabel es va acabar d’entendrir i nosaltres també ens vam emocionar. Ho estàvem perquè gaudíem d’uns moments d’harmonia, de bona avinença entre companys de feina, tots ens vam sentir reinetes i reinets durant aquella vetllada. És bonic recordar-ho.

‘ Y luego al ver el clavel
que llevabas en el pelo
mirándolo, creí ver
un pedacito de cielo ‘