Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Els quaderns didàctics de la llevadora Francesca Llonch Badiella (Terrassa 1906-1982)

La Francesca Llonch va ser pionera en la implantació a Terrassa del mètode psicoprofilàctic  (MPP) o part sense dolor.

Vaig tenir la sort de conèixer a la Francesca a la Mútua de Terrassa l’any 1960, quan hi treballava  acomplint les funcions d’auxiliar de clínica i sempre  les  seves col·legues  la anomenaven senyoreta Llonch.

Francesca LLonch amb un llibre o álbum a la ma
Francesca LLonch amb un llibre o álbum a la ma

L’any 2000 l’Ajuntament de Terrassa amb coordinació amb la regidoria de Promoció de la Dona va publicar el llibre titulat: Elles, terrassenques del segle XX on hi consta la biografia de diverses dones que havien fet aportacions  o destacat  per alguna activitat a la ciutat de Terrassa.

 En base a la coneixença personal que tenia amb la senyoreta Llonch i també del seu nebot i de la seva companya Dolors Co,  també infermera de Mútua de Terrassa i a causa que ella ja no ens podia donar testimoni de la seva vida, vàrem  podem obtenir junt amb d’altres fons consultades la informació necessària per elaborar una breu biografia que va ser publicada a l’esmentat llibre.[1]

Ara, desprès d’haver transcorregut  23 anys d’aquella publicació i estant personalment en una fase d’ endreça de llibres, entre  ells han aparegut tres quaderns mecanografiats fets per la Francesca Llonch, m’han causat impacte i et preguntes com és possible que disposes d’aquest material que no recordava, ni tampoc si me’l havia donat ella mateixa o bé la Maria del Carme Llopart  que va atesa per la F. Llonch.

Es possible que els tres quaderns pertanyien a una col·lecció més amplia. Estant fets mecanografiats amb la clàssica màquina d’escriure d’abans i el primer d’ells esta escrit en llengua castellana i els altres dos en català. Cada un d’ells tracta d’una fase o moment cronològic del procés de l’embaràs i part.

Plano de com arribar a casa de la F.Llonch a Matadepera
Plano de com arribar a casa de la F.Llonch a Matadepera

El Primer quadern, l’anomenem així degut que no te títol, en ell dona infamació dels horaris de consulta, sobre les trucades telefòniques i urgències i presenta un esquema de com arribar a casa seva a Matadepera.  Segueix fent una relació de menús o de dietes  adients  per les parteres i a vegada indica els aliments beneficiosos i els menys aconsellables, també dona consells d’ hàbits de vida i recorda el que s’ha de posar quan es prepara la maleta. [2]

El segon quadern porta per nom: Orientacions per les ultimes setmanes d’embaràs (10 dies abans de complir l’última falta)

 En ell explica les manifestacions fisiològiques que apareixen al començament del part i també recorda el fet d’estar preparada psíquicament.

El tercer quadern duu per nom: Orientacions per al sobrepart

Conté una relació de possibles símptomes que pot experimenta la mare que van des de les 12 primeres hores desprès del part i fins el sisè dia. També inclou consells a la arribada a casa.

Notes


[1] Diverses autores. Elles, terrassenques del segle XX. Ajuntament de Terrassa, 2000. Pàgines de F. Llonch de la 103 a 119.

[2] La Francesca Llonch va ser una llevadora podem dir de la transició  entre quan  es practicaven  els parts a domicili i quan s’ inicià la practica d’infantar ala hospital i clíniques. Era habitual que la partera s’emportés la seva roba d’estar-se al llit i la del nadó així com també els productes d’higiene personal.

Isabel Bayo, infermera a Mútua de Terrassa als anys 60

Tinc una estanteria repleta de llibres i fotografies; és llarga i arriba fins al sostre. Potser és que estic afectada pel síndrome de Diògenes, per la mania que tinc de guardar una cosa i l’altra. Decidida a tornar a fer endreça, en un parell d’ocasions vaig fer l’esforç de donar dues caixes de llibres, però encara que els regalis és poc probable que algú els vulgui, encara menys si és una enciclopèdia.

El llibre que Isabel va regalar a la Rosa Masana
El llibre que Isabel va regalar a la Rosa Masana

Mentre seleccionava els llibres, amb una gran resistència a desprendre-me’n, en va aparèixer un que duia per nom Helen Keller, i que estava signat, a les primeres pàgines, per Isabel Bayo, que me’l va regalar el 28 de desembre del 1974. La Isabel era adjunta d’infermeria a l’hospital de Mútua de Terrassa,  durant el període  de temps que en era cap del servei Maria Llobet.

Vaig rellegir el llibre en diagonal i mentalment vaig tornar a entendre el drama personal que suposa no poder veure-hi amb els ulls ni sentir el que diuen. Abans potser també ho havia percebut, però ara el que més he valorat ha estat el fet de tenir una mare que et recolzi malgrat les mancances físiques que es puguin tenir, disposar d’una bona amistat i molt especialment la fortalesa de l’esperit i la voluntat que va demostrar Helen Keller, la protagonista del llibre.

Si ja em costava prou seleccionar els llibres que volia donar, en trobar aquest vaig aturar de cop la idea, ja que, per fer-ho més difícil, vaig localitzar dins d’un altre llibre la fotocòpia d’una carta juntament amb un retall de diari que havia lliurat a Imma Raset, de qui també un dia m’agradaria parlar. He aturat el propòsit, a veure quan estaré preparada per tirar-lo endavant.

Continuant amb el que dèiem, la Isabel va ser una infermera de les que va viure la Guerra Civil Espanyola i amb això ens podem fer el càrrec de com va viure l’abans i el després; en temps de pau i quan els serveis d’infermeria a Mútua de Terrassa també feien la transició de passar que els malalts fossin assistits per la comunitat religiosa a passar a ser atesos per infermeres seglars titulades. De germanes també n’havia que tenien els estudis d’infermeria.

La Isabel era una persona molt simpàtica i de caràcter alegre, possiblement innat en ella mateixa i potser també perquè se sentia satisfeta amb la seva feina. Una cosa que destacava en ella era el pentinat que duia. Tenia una manera de recollir-se els cabells cap amunt, sobre el cap, ningú més els portava així. A més, finalitzaven formant una mena de rínxols, era adient per a una artista, i val a dir que una de les grans aficions de la Isabel era la pintura.

Isabel Bayo conversant amb el gerent de l’hospital de Mútua de Terrassa amb la seva neboda Isabel Calvo,també infermera (Imatge  Rosa M. Masana)
Isabel Bayo conversant amb el gerent de l’hospital de Mútua de Terrassa amb la seva neboda Isabel Calvo,també infermera (Imatge Rosa M. Masana)

Quan exercia les funcions de supervisora havia de recórrer els diversos serveis assistencials d’infermeria, tant per conèixer les novetats i les dinàmiques de treball de les infermeres, gestionar les cobertures dels torns i de les guàrdies, del material i les altes i baixes dels pacients.

Quan entrava a una unitat assistencial, la Isabel primer de tot s’adreçava a les infermeres amb el tracte de “reineta”. Potser ho feia d’aquesta manera perquè desconeixia el nom de totes les infermeres i auxiliars de clínica, encara més en aquell moment que no estaven implantades les targetes que dúiem a l’uniforme amb el nostre nom i amb un color diferent segons la categoria professional.

Entre nosaltres, les infermeres i auxiliars no vam tardar a anomenar la Isabel amb el nom de Reineta. Sovint dèiem “has vist si ha passat la Reineta?” o “la Reineta m’ha dit…”, però no solament va rebre aquest sobrenom sinó també el de Clavelitos, i tot degut que a l’hospital, quan estava fora de servei, sovint cantava la cançó que interpretaven sempre les estudiantines universitàries, Clavelitos.

Podríem gairebé assegurar que totes les infermeres de la Mútua de Terrassa dels anys 60 i 70 ens sabíem la cantarella d’aquesta cançó.

Com que la Isabel tenia més edat que totes nosaltres, quan es va jubilar els companys de feina i la direcció de l’hospital li vam organitzar un sopar de comiat que va esdevenir una revetlla entranyable tant per la joia que ella mostrava tenir com pels regals que va rebre, per la poesia que li vam dedicar, recitada per la infermera Julia Morales, que com a bona actriu amateur,gesticulava el que deia com si ho estigués vivint. Una de les estrofes del vers que recordo que deia: “Infermera i artista, heus aquí un gran ideal, amb bata blanca vestir-se i amb art alleujar el mal”.

UnaUna auxiliar de clínica de qui no recordo el nom va cantar la cançó ‘Clavelitos’ en la jubilació de la Isabel (imatge Rosa M. Masana).
UnaUna auxiliar de clínica de qui no recordo el nom va cantar la cançó ‘Clavelitos’ en la jubilació de la Isabel (imatge Rosa M. Masana).

A continuació una auxiliar d’infermeria que estava en estat es va aixecar de la taula i amb un ram de clavells a la mà ens va sorprendre a tots quan va cantar amb gràcia Clavelitos, la Isabel es va acabar d’entendrir i nosaltres també ens vam emocionar. Ho estàvem perquè gaudíem d’uns moments d’harmonia, de bona avinença entre companys de feina, tots ens vam sentir reinetes i reinets durant aquella vetllada. És bonic recordar-ho.

‘ Y luego al ver el clavel
que llevabas en el pelo
mirándolo, creí ver
un pedacito de cielo ‘

Clavell de 'Perfumes y fragancias' Online
Clavell de 'Perfumes y fragancias' Online

Fer treballs de paleta

En  ocasions  m’han preguntat, com és que essent infermera escrius sobre les xemeneies industrials ?  sempre responc el mateix perquè el meu germà Marià, mestre d’obres i 18 any més gran que jo, junt amb els seus treballadors van construir la xemeneia de  la bòbila Almirall de Terrassa de 63 metres alçada que està inscrita  al llibre de Records Mundials Guinness i de molt petita havia vist com el Marià practica el seu ofici. Va tenir l’ensurt de patir un accident de moto i va morir quan només tenia 33 anys. Això va fer que parles de la seva obra i d’altres xemeneies.

Començo  explicant que de petita veia treballar de paleta al meu germà perquè  quan vaig anar a treballar d’infermera a Llagostera en una plaça d’interinitat, vaig llogar una  casa  bastant petita que feia temps havia estat deshabitada, els propietaris van dir que no la la necessitaven fins que es jubilessin  i mancaven forces anys. Unes meves amigues de Terrassa  un diumenge van voler venir a conèixer la vila on tenia la nova feina, no es creien que decidís  quedar-me en aquella casa de la manera que estava.

Tenia l’avantatge de disposar d’una galeria que la trobava  molt interessant per sopar-hi els dies de calor però,  l’inconvenient ere que no tenia barana i   s’acabava formant un desnivell  equivalent a quatre esglaons  i feia del recinte una zona poc segura .  Vaig p preguntar als propietaris de la casa si podia fer una jardinera d’uns 2,5  o tres metres  de llarg i van dir que sí.

El que ningú es pensava era que el promotor de la obra fos jo mateixa, una infermera que volgués fer de paleta. Fet el croquis mental, preses les mides i dibuixar el projecte, vaig anar a un magatzem de venda de materials per la construcció a fer la comanda, ells mateixos en base al que els havia explicat sobre el disseny van calcular  el material que necessitava i van dir que el portarien a casa.

En base a les tècniques que havia vist emprava el meu germà quan treballava,  vaig emprendre, sense disposar però, del cordill d’alineació i de nivell.  Vaig mullar els totxos posant-los  dins d’una galleda i també el terra on havien d’anar posats junt al el ciment, el morter ja el tenia fet.  L’endemà quan  estava a punt d’acabar la obra  va venir a veurem el veí,  els patis es comunicaven perquè eren de la mateixa família.

Es va  mirar el treball fet però, no deia res. vaig ser jo qui li va dir: Està ben  demostrat,  cadascú amb lo seu. Sí, va dir.  Sembla que t’ha sortit  una mica  guerxa.

Quan va tocar fer la tasca del remolinat, vaig pensar que ho havia de fer com quan  treballava el fang a la classe d’escultura de la Escola Industrial de Terrassa, tenia la convicció que arreglaria aquella mena de carretera de Rellinars que havia quedat.

La jardinera del carrer Ganix de LLagostera
La jardinera del carrer Ganix de LLagostera

Així va ser, gairebé no m’ho podia creure, la obra va quedar acceptable i junt amb la columna que també vaig fer i als els seus corresponents desaigues que sobresortien no semblava haver estat feta per una novata.  La vaig pintar  de blanc i a sobre de la columna  hi vaig posar un test de flors.

Un pacient em van donar fems que vaig barrejar amb terra i també amb van regalar  geranis arrelats. Des del carrer de baix es veia la galeria de casa  i algú havia comentat: La practicant te un espetec de geranis que dona gust de veure’ls.

Nova imatge de la jardinera, amb un grup d'amigues
Nova imatge de la jardinera, amb un grup d'amigues

Quan  el recinte de dins a casa també estava bastant polit, pintat i amb algun elements decoratius, van venir els propietaris de la casa a  dir-me  que se’ls casava una filla i  que  ho sentien molt però  necessitaven l’habitatge, deien  que a la vila no trobaven cap casa  de lloguer.  Vaig  haver de marxar quan només feia un any 18 mesos que hi vivia.  Vaig viure aquesta situació com un fet molt injust però, la vida te aquestes coses.

 La troballa de la fotografia que presentem on es veu de lluny la jardinera ha esta la juspira que m’ha fet explicar aquesta breu aventura  de la vila de Llagostera, el curiòs es que la fotografia la vaig fer només amb l’objectiu  de tenir una imatge de la pedragada que va caure.

La Comissió de Bioètica del Col·legi de Diplomats en Infermeria de Girona.

La Comissió de Bioètica del Col·legi de Diplomats en Infermeria de Girona (CODIGI) amb col·laboració amb el Consell de infermeres i infermers de Catalunya va organitzar el dia 28 de juny de l’any 2000 a la casa de la Cultura Tomàs de Lorenzana una taula rodona per parlar del tema: Formació en ètica i desenvolupament professional.

La esmentada presentació va ser deguda que a  principis del mes de juny de l’any 2000 es va celebrat a Gijón -Astúries- el Primer  Congrés Mundial de Bioètica  promogut per la recent creada ‘Sociedad ‘Internacional de Bioética‘  (SIBI) amb seu a  Astúrias’,  projecte que va ser impulsat pel metge Marcelo Palacios  creada a Gijón el dia 5 de desembre del 1997 rebren el nom de ‘Comité Científico de la Societat Internacional de Bioética’.  Un dels conceptes exposats en aquest primer congrés va ser dir que :  La ciència i la tecnologia havien de tenir en consideració l’interès general.

El Ajuntament de Gijón l’any 2000 va celebrar el 25e aniversari de la creació de dita  Societat que  pel seu treball fet en el decurs d’ aquests anys, s’havia  guanyat el mèrit que Astúries sigui considerada la capital europea de la Bioètica.

El  Col·legi infermeria de Girona va crear també una Comissió de Bioètica formada per diverses infermeres/ers que en aquest moment no poden donar dades exactes del dia de la seva formació, si que podem dir que una de les persones que encapçalava les tasques de la Comissió era la infermera Isabel Fernàndez, persona molt activa i responsable en les seves tasques d’infermeria. Amb la Isabel  ens coneixem perquè vàrem treballat juntes  fent d’instructores a la Mútua de Terrassa i sempre hem mantingut la amistat , motiu pel  que em va proposar  si volia formar part de la Comissió de Bioètica del Col·legi d’infermeria de Girona.

Aquesta Comissió  no va tenir una llarga continuïtat dins el Col·legi,  en part degut que es considerava  que les persones que la formaven havíem de disposar d’estudis acadèmics especialitzats en bioètica , tot que durant la carrera d’infermeria, encara que no es del tot el mateix, havíem estudiat la assignatura de Moral professional  on hi eren tractades qüestions vers la bona praxis  professional  i també incidint  amb la necessitat  respecte als malalts i companys de feina, es parlava també de preservar el secret professional.

Durant el temps que va estar activa la secció la de Bioètica del Col·legi, algunes infermeres  ens van alertar d’alguna d’incidències puntuals produïdes en un centre  sanitari i si bé escoltaven el problema,  no teniem la potestat de resoldre’l  només  el  de lliurar sopor i assessorament.

Actualment i desprès d’haver transcorregut  més d’una vintena d’anys dels fets esmentats, comentar que en una carpeta  hem localitzat un text que fa referencia a la Comissió de Bioètica del Col·legi de Girona, tema publicat a la revista Pols a Pols  número 23 d’ agost de l’any  2000, tres pàgines. Tracta del  I Congres de Bioètica  de Gijón  i el  tema va ser  exposat per la doctora Maria Casado i Montserrat Busquets màster en bioètica el moderador va ser  Antoni Soriano diplomat en infermeria i membre també de la Comissió de Bioètica de Girona.

Hem considerat adjuntar les fotocopies de l’article on hi poden llegit també  la ‘Declaración de Bioética feta a  Gijon’.

Pàg.31
Pàg.31
Pàg.34
Pàg.34
Pàg.32
Pàg.32

 

Publicat el 11-9-2023

Bibliografia

 

Declaración bioètica de Gijón . I Congreso Mundial de Bioética.

Codi d’Ética de les infermeres i infermers de Catalunya el setembre

María Sánchez Vilanova. Bioética en los tribunales. Revista de 

El sujeto de derecho a reivindicar: la Humanidad. La dignidad humana frente al patentamiento de la información genética humana.

Avui dia 20-9-2023 hen localitzat aquests quaderns que en presentem una imatge que tracten d’ Ética professional , estant destinats a marxar junt amb un grup d’altres llibres.

Quaderns d'Ética professional
Quaderns d'Ética professional

D’altres que també teniem guardats.

Les inicial AEED volen dir: Asociación Española de Enfermeria Docente editat l’any 1973 i els del Col·legi d’Infermeria de Barcelona va ser editat l’any 1986 amb orientacións del codi d’Ètica europeu.

Dos quaderns més d' Ètica professional
Dos quaderns més d' Ètica professional

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Records d’una pilot aeronàutica

El Aeroclub de Barcelona-Sabadell l’any 2011 en motiu de la Festivitat de la Patrona va publicar  a la  una revista que  duia per nom: 20 anys  de Festa al cel i  també hi va sortir publicat l’ article Records d’una pilot de l’any 1978, pag. 63 i 64 de la revista.   Primer adjunten quelcom relacionat amb les hores de vol i   més avall  posarem l’article   Records d’una pilot de l’any  1978  publicat a la revista del Club  aeronàutic de Sabadell-Terrassa.

L’Aeroclub  de Sabadell-Terrassa per cada  estudiant  disposava d’ una llibreta de vols on eren anotats  cada dia el nombre de tràfics que s’havien fet, un tràfic consistia amb prèvies indicacions de la torre de control  enlairar-se , fer  un determinat circuit   i aterrar  també segons les indicacions del controlador aeri.

Eren apuntats també el nombre de minuts de vol i si  aquests havien estat fets  junt amb l’ instructor de vol o  bé sol dins . Per volar sense l’instructor al costat prèviament t’havien de donat ‘La suelta’  després de posar-te a proba  en la realització de diversos  exercicis de  vol  consistents en  fer vuits  i espirals  al espai i  tenint molta curar  de no  passar-nos de graus d’ inclinació del motor, hi havia el risc  d’entrar en barrina difícilment controlable.

Llibreta de vols  29-5-1978 a 17-11-1978

Hem localitzat  la llibreta  de vols, en realitat la teniem  a la vista però  degut  que al llom  no hi  havia cap nom ens passava desapercebuda, ara ens plau explicar quelcom dels seu contingut.

Veiem que vaig  començar  el curs  el dia 29 de maig de l’any 1978,  fent amb l’instrucyor  el que s’en diu una classe d’acomodació, al finalitzar el vol  l’instructor va escriure a la llibreta, ‘ Classe de acomodación  normal’. No m`havia posat histèrica ni m’havia mort de por, de fet l’instructor abans de aixecar el vol va dir-me ‘ Ahora vas a ver lo que da de sí este avión’, sort  que per la fira   pujava a la atracció anomenada el Martell, de fet  per a mi va ser divertit  poder experimentar les  atribucions d’aquell aparell volador posades  al  límit , és impactant el que pot  arribar  a fer una Cesnna 152.

Als registres de la llibreta  de vols consta vaig fer 170 tràfics amb l’instructor  que  en total van sumar  29 hores i 33 minuts.

El dia 26 de setembre del mateix any  amb van donar el que se’n diu ‘La Suelta’ o sigui que t’indiquen que  facis dos tràfics sola comandant sola, sense  instructor al costat. Fa molt de respecte.

De vols individuas sense instructor , vaig fer un total de  95 tràfics que  van tenir un temps  de 11 hores i 32 minuts .

La 'Suelta', 26-9-1978
La 'Suelta', 26-9-1978

La suma d’ambdues modalitats de vol  ens dona la xifra de  265 tràfics –enlairar-se i aterrar-  que donà com a resultat  un total  de 41 hores i cinc minuts  de vol.

Adjuntem la pàgina del dia del examen final fet el 17 de novembre de l’any 1978 fet amb l’avioneta  EC-CPV o sigui amb la  Eco Charli  Eco Papa Victor.

Anagrama actual de l ' Aeroclub
Anagrama actual de l ' Aeroclub

Darrera pàgina de vols 
Pilot al camp de Sabadel, pag. 64
Pilot al camp de Sabadel, pag. 64
Pilot al camp de Sabadell, pag.63
Pilot al camp de Sabadell, pag.63