Assumpta Girona Jurado

Cap d´estació del tren Petit a la vila de Corçà , Km 24,840

Article publicat per Rosa M. Masana a la revista El Mercadal de Corçà núm. 16 del mes d’agost de l’any 2004

Gràcies a la publicació d’una reproducció de l’anuari del 1912 al número 4 d’ El Mercadal (febrer del 1998, pàg. 15), hem pogut conèixer una particularitat d’aquest municipi, concretament que el cap d’estació del Tren Petit era una dona, la senyora Assumpta Girona. Ara aquest fet potser el consideraríem normal, però tractant-se d’una dona que va néixer l’any 1897 fa que el veiguem com una singularitat D’altra banda, no és fàcil trobar documents de plantilles de personal de la companyia ferroviària que ens diguin si a l’empresa hi havia contractades d’altres dones, només conec una relació de 61 treballadors flaçanencs que consten en nòmina i tots ells són homes.

Caricatura feta per Maria Martí, simbolitzant a A. Girona

El carrilet va viure etapes administratives i laborals diferents. Inicialment funcionava com a empresa privada anys 1887 al 1936; la segoan, coincidint amb la Guerra Civil espanyola 1936-1939, era gestionada per la Societat Cooperativa Obrera. Després de la Guerra, entre 1939 i 1941, a causa dels estralls del bombardejos, la línia no va funcionar. Finalment l’empresa va passar a ser gestionada per l’Estat fins que el dia 23/2/1956 va finalitzar definitivament els seus serveis. Per més informació es poden consultar els autors: Carles Salmerón (1986), Francesc Xavier Tura (1987), Josep Clarà (1987), Miquel Riera (1987) i el vídeo i DVD, El Tren Petit elaborat per Vídeo Play Serveis de la Bisbal.Del Tren Petit se n’ha parlat molt, per la qual cosa aquí només esmentaré algunes dades s ttol de pinzellada històrica i per recordar els autors que han escrit sobre aquest tema. El promotor principal per a la construcció de la línia ferroviària l’any 1882 va ser en Agustí Pagès, aquest va passar la concessió a Carles Paradell i posteriorment a la societat anònima “Tranvia Bajo Ampurdan”. Es va constituir la junta per la construcció i explotació el 30/11/1884 i, després d’uns dos anys, el dia 23/3/1887 s’inaugura el tram Palamós –Flaçà que permetia enllaçar amb els trens que anaven a Barcelona i a França. La comunicació entre estacions es feia per telègraf i a principis del segle XX es comença a utilitzar el telèfon.

Dades personals i familiars de la senyora Assumpta Girona

La senyora Assumpta era filla de Palafrugell, va néixer el dia 23 de juliol de l’any 1877, va venir a viure a Corçà l’any 1894, tenia llavors 17 anys. Es va casar amb en Josep Roger Perpinyà, natural de Vilaür; els seus pares, en Jaume i la Maria, eren de Torrent. En Josep, el seu marit, era tres anys més gran que ella. I consta que vivien al carrer Forana, núm. 18, possiblement referint se a les cases ubicades a les rodalies del nucli poblacional.

L’any 1906, amb el matrimoni hi vivia un germà de l’Assumpta, el Ismael, d’onze anys. Segons dades del padró municipal, sabem que la senyora Assumpta sabia llegir i escriure, condició, suposem, necessària per fer aquesta feina. Tot i que també era modista.

Si considerem que en aquesta època la gent es casava jove, la senyora Assumpta va tenir els fills a una edat bastant avançada. El primer, en Jaume, va néixer a Corçà el dia 4 de febrer de 1912 i la Rosa, el 21 de juny de 1914, quan ella tenia 35 i 37 anys respectivament.

Testimonis que ens ajuden a situar-nos en aquella època

La senyora Assumpció Teixidó, modista de tota la vida a Corçà, explica que on viu ara, davant mateix de l’estació del carrilet actualment consultori municipal, hi tenia el seu taller de costura i que hi anaven a aprendre de cosir diverses noies del poble. Sovint diu, aprofitant la parada que el tren feia en aquesta estació, els xicots joves baixaven per anar a veure-les com cosien i per conversar-hi una estona. Ara, aquest fet també ens pot semblar insòlit, però hem de pensar que el carrilet anava a uns 13 km per hora i que tardava 2 hores 30 minuts, amb parades incloses per fer els 33,5 km que tenia el tram Palamós-Flaçà. Es per això que si en alguna ocasió el / la cap d’estació donava la sortida al tren i algun jove passatger encara conversava amb les modistes, tenia temps d’arrencar a córrer i atrapar-lo. De fet, si ho pensem, tenien l’avantatge que just a Corçà començava la forta pujada de Terra Negra, i per aquesta zona el tren encara corria menys.

Això mateix recorda el senyor Joan Jordi de Torrent, dient: Més d’una vegada, aprofitant la pujada, havia agafat el tren en marxa per la zona dels revolts de Torrent o per Sant Climent de Peralta.

El senyor Josep Ferrer de Torrent també fa l’observació dient que el tren portava una palanca que el maquinista activava per tirar sorra a sobre els rails i així evitar que les rodes patinessin a les pujades i molt especialment quan el tren anava carregat de mangra (terra grisosa) procedent de les pedreres de Regencós i que es portava a la Bisbal per fer els típics càntirs de color negre. Encara recorda la particular fressa que feia el contacte de la sorra trepitjada pel metall de les rodes.

Locomotora del Tren Petit a Sant Feliu de Guíxols

La senyora Assumpció Teixidor, tot i que era molt joveneta, diu que recorda la senyora Assumpta, però de qui té més present és de la seva filla Rosita, que es va casar amb un músic de la Principal de la Bisbal. Recordant aquells temps, comenta que al costat de l’estació hi havia un molí de menjar per als animals i que en una sala d’aquest mateix edifici hi feien ball i teatre. Ella hi havia ballat i fins i tot ens descriu el local dient que disposava de camarilles o allotges. Pel que fa a l’ estació i després de la senyora Assumpta, la senyora Teixidor ens fa saber que hi van haver dues expenedores de bitllets, la Quitèria i la Trini.

Buscant els néts de la senyora Assumpta

Segons la revisió de documents eclesiàstics feta pel mossèn Joan Triadó de la parròquia de Corçà, sabem que la filla de la senyora Assumpta, la Rosa Roger, que ara tindria 90 anys, es va casar el dia 16/2/1933 als 19 anys a l’església de Sant Fèlix de Girona amb Francisco Jiménez, natural de Burgo de Osma, província de Sòria, i que el dia 9/11/1976, als 62 anys, es va casar per segona vegada amb Leandro Escutia Mora a Sant Feliu de Guíxols. Com veiem, doncs, només podríem trobar néts del seu primer matrimoni, els senyors/res Jiménez Roger, que ara tindrien uns 70 anys. Potser a partir d’aquesta publicació en sabrem quelcom més d’ella, per exemple on va morir i si existeix alguna fotografia.

Imaginant-nos la tasca de cap d’estació

Segons la plantilla d’horaris que l’autor C. Salmerón publica en el seu llibre El tramvia del Baix Empordà, pàg. 47, observem que entre les 4.49 i les 19.10 hores circulaven diàriament en sentit ascendent, o sigui de Palamós a Flaçà, set trens, i en sentit contrari cinc, tots amb parada a Corçà. Per això podem saber que la senyora Assumpta havia de gestionar la sortida i entrada a dotze trens diaris durant una jornada laboral d’unes 13 hores aproximadament, perquè no ens consta que hi haguessin d’altres persones que fessin de cap d’estació.

Imaginant-nos la senyora Assumpta

Durant les investigacions em va venir una imatge mental de la senyora Assumpta, encara que no sabem si és certa o no, però molt probablement portava faldilles fosques i llargues, la jaqueta de la companyia amb e característics botons daurats, la gorra, el xiulet a la ma disposada a xiular-lo per donar la sortida al tren i fanalet per a les hores nocturnes. Però el tret que havia de destacar més en ella era la silueta de dona embarassada, ja que com he esmentat, el seu fill Jaume va néixer el mes de febrer de l’any 1912, any que senyora Assumpta estava en plena activitat laboral. Podem observar aquest dibuix fet per Maria Martin.

No tenim constància que d’altres dones fossin cap d’estació

Com s’ha esmentat al principi, no coneixem cap més dona que fes de Cap d’estació. Per una major informació, vaig parlar amb la senyora Rosa Sabater, de 90 anys, que viu actualment a Palafrugell i el seu marit havia sigut el Cap de l’estació de Torrent. Ella m’ho confirmar.

Amb tot, podem pensar que km 24,840 de la línia del Tren Petit o sigui a l’estació de Corçà, es donar la circumstància especial que va ser una dona la responsable del trànsit de combois, i que va aconseguir convertir-se en un dona pionera en demostrar que moltes de les professions poden ser desenvolupades indistintament per un gènere o altre.

Un familiar, Carles Girona, va contactar amb nosaltres però, després d’haver transcorregut tants d’anys no disposen de la informació complementaria que desitjarien tenir, però si que va ser una grans satisfacció per a ells.

La Xemeneia de Can Valls i Llenas “El Rissec”

Article fet per Rosa M. Masana i publicat a la revista El Mercadal núm. 15 de l’any 2003.

Amb la descripció d’aquesta xemeneia tanquem la ressenya de les sis xemeneies industrials que pertanyent als municipis de Corçà i Monells, recordem que són: la de l’antiga bòbila Carmany (edificada a la primera meitat del segle XX), la de ceràmiques Ferrer (1961), la de can Pell de Monells (any 1954) i les dues de l’empresa ceramista La Ponderosa (1958)

La xemeneia Valls i Llenas ocupa la part central d’un terreny ara en desús, però que anys enrere havia format part del complex fabril ceramista. És observable pel costat esquerre de la carretera Palamós a Girona en aquest sentit, i entre els municipis de la Bisbal i Corçà, just tocant amb l’antiquari “La Colonial”.

Presenta una imatge esvelta, ben alineada respecte al pla horitzontal del terra i sense la presència de fissures al fust. Es diu que va ser construïda pel mestre d’obres Muní de la Bisbal i els seus treballadors, a la dècada dels anys cinquanta, segons el sistema d’embarnillat intern molt emprat en aquells moments. Li van donar una alçada d’uns 20 metres en formació troncocònica i base circular de 2,43 metres, alçada suficient com per assegurar el correcte tiratge dels dos forns que havia de fer funcionar.

L’estil constructiu, corn he esmentat, era aplicar un reforç de ferro entre ambdós envans. La cara externa de la xemeneia està feta amb maons d’obra vista disposats en forma del clàssic enrajolat. Posteriorment se li va donar una capa de pintura blanca que ajudava a repel·lir l’aigua de la pluja.

Aquesta peça es pot considerar una de les més ben conservades del municipi i per una raó molt concreta, ens explica Josep Serradell. Diu que després d’uns anys de funcionament es va esbardellar bona part de la seva estructura a causa d’una claudicació del material de ferro de l’embarnillat interior Aquest fet va promoure la necessitat d’aplicar-li una ràpida reconstrucció, ja que era una peça clau per fer rutllar l’empresa. Els treballs de rehabilitació els van portar a terme mestre d’obres Josep Solano, en Pito, de Corçà, en Josep Santamaria i el mateix Josep Serradell.

En Josep Serradell explica també que a l’època que es va edificar la xemeneia hi havia carestia de ferro motiu pel que es va reutilitzar el procedent d’explotacions marines. Fins llavors no es tenia experiència de com es comportaria aquell tipus de material, però el pas del temps va demostrar que patia una oxidació prematura, a causa de l’exposició a la salinitat marina i al contacte amb altes temperatures.

L’altre xemeneia de la fàbrica Valls i Llenas

Hi ha una dita que diu que si una cosa no es fa servir es malmet i això és el que li va succeir a una altra xemeneia, possiblement edificada anteriorment a l’esmentada. Estava situada a la zona nord de la fabrica i fins al moment no sabem qui la va construir així com tampoc l’any.

Segons ens explica en Francisco Ocaña, oficial de l’empresa constructora Alsina de la Bisbal, la van haver d’enderrocar pel fet que la seva estructura estava malmesa, trontollava, amb el risc que es desplomés per sobre els teulats de la nau.

Va ser ell i dos paletes més, en Juan A. Raya i de l’altre no recorda el nom, qui es van responsabilitzar d’enderrocar-la ara fa uns 10 anys.

Sovint ens preguntem com s’edifica una xemeneia, però gairebé mai com es fa per ensorrar-la. Ara, gràcies al testimoni del senyor F. Ocaña sabem que també cal muntar una bastida que arribi fins al capdamunt, actualment s’utilitzen les metàl·liques i desprès amb una escarpa i un martell es va trencant l’estructura, comenten que no es poden emprar compressors elèctrics perquè produirien una pressió excessiva al fust i podria ser perillós.

Aquest material trossejat es va fer caure a l’interior de la xemeneia, que com sabem la base comunica amb el túnel de tiratge. Ho fan d’aquesta manera perquè sovint les xemeneies estan situades al bell mig de les fàbriques i no es poden llençar els fragments per la part exterior. S’enderroca fins arribar al nivell del teulat i posteriorment es tapa perquè no entri l’aigua de la pluja.

En Francisco Ocaña ens explica també un fet interessant: el reforç metàl·lic interior, emprat per a aquestes dues xemeneies no eren barnilles de ferro, sinó cable d’acer usat anteriorment en les activitats marines. En principi es va pensar que aquests cables serien més resistents, però com que tenien una naturalesa menys elàstica i estaven en contacte amb les altes temperatures no van manifestar la ductilitat suficient com per permetre el flexopandeix de l’estructura, necessari per altra banda per a la sustentació de qualsevol element vertical. L’altre dels inconvenients va ser el de la mateixa morfologia trenada del cable, ja que el feia més vulnerable a l’oxidació produïda per la humitat i junt amb la seva històrica impregnació salina es va veure que no era el material més adequat per a aquestes construccions.

Enric Valls mostrant un fragment de material (R.Masana)

Detall del sostre d’un forn de flama invertida –imatges : R. M. Masana

Gràcies al fet que actualment es conserva la base de la xemeneia com a receptacle de material, sabem que era circular amb un perímetre de 5 metres i una alçada de base d’ 1,83 metres des del terra fins a la sanefa. A partir d’aquí començava el fust que encara es preserva uns dos metres.

Aquestes restes, que podem anomenar arqueològiques industrials, ens permeten conèixer la distribució en forma de collaret i verticals de com estaven disposats els cables d’acer, així com el material utilitzat que consistia en maons de terra cuita de 28 x 14 cm collats horitzontalment i sempre, diu en Francisco Ocaña, s’utilitza la mateixa mida. Només se’n tallaven un parell o tres, segons l’alçada, per donar-li el talús corresponent. La part interna estava en contacte directe amb els fums de la combustió i l’externa amb un remolinat de pòrtland de 5 cm de gruix i finalment també pintada de blanc.

Fotos dels paletes rehabilitadors de la xemeneia. D’esquerra dreta: Josep Solano, feta l’any 1990 quan tenia 78 anys i cedida pel seu nét. AI mig, en Josep Serradell, «en Tiroqa», cedida per ell mateix i, a la dreta, en Josep Santamaria, cedida també per ell mateix.

Teresa Roig Xuclà, La Fernanda (llevanera)

Article fet per Rosa M. Masana i publicat a la revista el Mercadal número 14 de Corçà, any 2003.

La Teresa Roig, coneguda per tothom com la Fernanda,va ser també una de les llevadores no titulades de Corçà i Monells. Va rebre el sobrenom de Fernanda perquè el seu pare es deia Fernando.

Va néixer a Monells l’any 1876, quinze anys més tard que la seva precedent col·lega de Corçà, l’Úrsula Dalmau. Es va casar amb Josep Moné Iglesias i tingueren tres fills. Vivien al carrer de la Riera, on actualment correspon la finca núm.19, encara que es van traslladar més tard a una altra casa.

Gràcies al testimoni verbal de la senyora Adelina Colls que té 81 anys, hem pogut saber quelcom més de la senyora Fernanda; casualment a ella li va llevar una filla i ho explica així:

“Em vaig posar de part i el meu marit va anar a buscar la Teresa, que en aquell moment havia arribat d’espigolar (recollir espigues dels camps acabats de segar). I en arribar a casa va dir: potser que abans berenéssim una mica, i així ho van fer. Es va rentar les mans i amb tot la nena ja començava a mostrar el seu caparró; la Femanda va actuar segons la seva pràctica i tot va anar bé, un part normal i satisfactori”. Era l’any 1945 i la Teresa llavors tenia 69 anys.

Expliquen també que la senyora Fernanda, com tota bona professional, va voler transmetre el que sabia sobre la pràctica de llevar criatures a una altra dona del poble, que va ser la Irene Llonch. . Anaven juntes per les cases i li ensenyava el que havia de fer durant un part normal, però també en situacions complicades. Sort en va tenir d’aquesta instrucció, diuen, perquè un dia una senyora es va posar de part i van avisar la llevadora Catalina Ponsatí de la Bisbal, però tardava a arribar. S ‘ha de tenir en compte que això passava a la dècada dels 40 i el transport era molt lent, el part anava endavant i per això va avisar també a la Irene. La criatura naixia amb una volta de cordó al coll, però gràcies a l’habilitat de la llevanera que li va saber desentortolligar el cordó umbilical amb rapidesa, al nadó no li va succeir res; no va tenir temps de patir asfíxia i de gran ha estat un noi molt saludable.

: Plaça de l’Oli, número 1 de Monells

: Podem observar el vestit i pentinat de l’època d’una mare i un nadó l’any 1945

Aquest és un exemple clar del perquè a gairebé totes les viles amb pocs habitants hi havia una o més llevaneres que es transmetien els coneixements unes a les altres per poder atendre a les parteres perquè les llevadores titulades normalment fixaven la seva residència a les viles més grans. Si bé he fet gestions, no he pogut trobar familiars que ens permetessin obtenir una fotografia de la Teresa si més no, però, la recordarem mitjançant aquestes quatre ratlles. Va morir a Monells el dia 28 de gener de l’any 1951, als 75 anys a casa seva, a la plaça de l’Oli núm 1. Un dels testimonis que signen el certificat de defunció és Jaume Llonch, possible era familiar de la Irene Llonch.

: Casa on va viure la Irene Llonch, a la plaça de Monells

Les imatges son de Rosa M. Masana

Victòria Vigo i Bènia, professora a la Bisbal

‘Perquè mentre la llengua és viva, el poble viu’

Professora Victòria Vigo (cedida ella)

Article publicat per Rosa M. Masana a la revista El Drac de la Bisbal número 47 de l’any 2003

Hola senyora Victòria, gracies per concedir que li faci algunes preguntes referents al seu exercici Professional a la Bisbal.

Abans de començar pensa que estàs parlant amb una mestra d’una època ja passada, que l’ensenyament ha canviat molt, fet que ocasiona un cert desconcert, es pot creure que hi han coses millors i d’altres pitjors. Esperem que els resultats ens donin més llum.

-Sí, es cert, però opino que el bon mètode didàctic, com la bona música sempre seran presents. Començo amb allò que no s’ha de preguntar. Quants anys té i on va néixer?

Noranta, el 19 de novembre del 2002 els vaig complir, sóc de l’Eixample de Barcelona però encara no tenia un any que els meus pares van venir a viure a la Bisbal. Em sento bisbalenca de soca-rel.

-Com va ser la seva vida de petita i d’estudiant ?

Com tota la mainada. Els primers estudis els vaig fer a la Bisbal amb la professora Adela Trayter que va ser una de les primeres professores interessades a dur a terme el mètode pedagògic de Maria Montessori i ho va fer de for ma magistral. La doctora Montesori era metgessa i pediatra i per tant coneixedora dels nens, va intentar aplicar una ensenyança individualitzada, modificant també l’entorn escolar perquè el nen s’hi sentís bé i ho aconseguia utilitzant diversos objectes que estimulaven el desenvolupament dels sentits i la motricitat, tot fet amb un gran amor i respecte pels infants.

: Maria Montesori

-Va començar bé.

Sí, suposo. Després vaig continuar les classes amb el senyor Ventura Casadevall i finalment a les Monges Franceses. La carrera de magisteri la vaig fer en qualitat d’alumne lliure, em preparava aquí a la Bisbal i m’anava a examinar a la Normal de Girona. Una vegada finalitzats els estudis em vaig presentar a les oposicions que es convocaven per cobrir places oficials de mestres i vaig obtenir el sisè lloc de la llista. Era l’any 1933 i tenia 21 anys.

-Molt joveneta. Començà a exercir?

Sí, al poble veí de Corçà, on hi vaig estar 11 anys, tret d’una petita interrupció. D’aquest poble en guardo un molt bon record, eren els meus primers anys de docència on s’hi posa molta il·lusió i entrega.

: Amb les seves alumnes de Corçà (cedida ella)

-Em sembla que aquest tarannà l’ha acompanyat sempre. Al inici va viure els anys difícils de Guerra Civil, veritat ?

Sí, i passada la Guerra em van fer entrar dins el pla de depuracions que duia a terme el nou govern de Franco i em traslladaren a Bielsa, al Pirineu aragonès, però finalment gràcies a un seguit de circumstàncies no hi vaig ha’ d’anar.

-Menys mal. Si no li fa res em podria explicar quelcom del seu marit?

Amb en Joan Clares ens vàrem conèixer, enamorar i sense cap dubte ens vàrem casar. En Joan era un gran mestre i un home molt culte. Vivíem a les Voltes, sobre la farmàcia Piera i vàrem tenir una filla, la Victòria, que ara és farmacèutica, i gràcies a ella tinc tres néts preciosos.

: Les escoles velles de la Bisbal.

: Cartell publicitari de la Generalitat

-Fer de mestre en una època impositiva com la que va viure, era difícil ?

S’havia de saber fer. Els llibres eren en castellà però jo les explicacions les donava en català, havíem de cantar Cara al sol i Montañas nevades, però també cantàvem cançons catalanes. De fet, els empordanesos sempre hem defensat molt la nostra llengua. I ha de ser així, perquè mentre la llengua és viva el poble viu.

-Ha tingut algunes afeccions?

Sí, llegir, he llegit molt i encara ho faig, no veus quins ulls que tinc?

-Els veig molt vius i riallers.

Què vols a la meva edat ! Com et deia he llegit de tot, però, també he treballat moltes hores al dia perquè a part de les classes oficials fèiem, entre el meu marit i jo, classes complementàries per preparar els joves que volien fer el batxillerat i anar-se examinar a al Institut La Força de Girona. Ens repartíem les classes, fèiem de 6 a 9 del matí, de 12 a 2 del migdia i de 6 a 9 del vespre. D’aquesta manera tots els alumnes que tenien el nivell necessari i si volien preparar-se ho podien fer.

I cantar què?

Composició representativa de les activitats docents (R.M. Masana)

Ah! Sí que n’estàs al corrent. Cantàvem molt a les classes de francès i d’aquesta manera també l’apreníem. Les cançons de l’Edith Piaff les havien cantat totes, especialment mentre fèiem labors. Eren unes classes molt boniques, gràcies a elles la majoria de noies va aprendre a brodar i fer-se una bona part de roba de la casa.

-Està contenta de la tasca realitzada?

En general sí, hi ha moments de tot, però n’estic satisfeta.

He llegit el llibre que li van dedicar els seus antics alumnes que en total van ser 51 els qui li varen escriure unes ratlles. Si m’ho permet voldria llegir-li alguns dels qualificatius que van emprar en parlar de vostè. Mestra exemplar, de gran humanitat, ferma, decidida, amorosa, dispensadora d’una bona educació per afrontar la vida, comprensiva, benèvola, acollidora, vida de servei, de mirada neta, singular, severa, entregada a la docència en cos i ànima, amb claredat matemàtica, vital, apassionada, de rialla fresca, rigor, esforç i generositat.

Van ser molt generosos.

-Senyoreta Vigo, ens voldria explicar quelcom més? Per exemple com veu la funció pedagògica actual?

No en puc donar una opinió exacta ja que fa anys que sóc fora d’aquest ambient però sí que crec que nosaltres vàrem donar una primordial importància a l’educació, la sensibilitat i em temo que avui s’ha deixat força de banda.

-Vull dir-li que m’ha agradat molt dialogar amb vostè, aquesta entrevista és un breu resum d’una vida i una tasca docent, però el més captivant ha estat la seva personalitat, entenc que els seus antics alumnes li tinguin aquesta especial deferència, fruit ben segur, d’una singular aplicació amorosa i generosa de la seva ensenyança.

Adéu, una abraçada.

Notes :

Victòria tenia un germà, l´Emili que era cinc anys més gran que ella i va ser un personatge destacat a la Bisbal, tot que no se´n havia parlat de la seva persona. La revista de Girona núm.227 de novembre-desembre del 2004, entre d´altres coses informa que Emili Vigo va ser periodista, historiador i polític. La senyora Victòria Vigo, va morir a Palamós el dia 9 de gener de l’any 2007 als 94 anys i va ser enterrada a la Bisbal el dia 11. (tinc també la data 11-7-2007, confirmar)El diari digital Vilaweb del dia 11 de gener de l’any 2007 publica: Mor la mestra bisbalenca Victòria Vigo als 94 anys d´edat.L’ajuntament de la Bisbal junt amb les seves ex-alumnes, el dia 7 de juny de 2015 van organitzar un emotiu acte en el seu record i les activitats docents que va desenvolupar a la vila. També es va col·locar un plafó a una plaça pública que rep el seu nom. La seva ex-alumna seva Joaquima Pellicer Solà va escriure i va llegir durant l’acte d’homenatge aquesta poesia que adjuntem.

Plafó del dia del homenatge ( imatge Rosa M. Masana)

Tot recordant la senyoreta Victòria Vigo

Recordo amb enyorança aquell temps passat,

aquella època de la meva infantesa,

de quan jo era una estudiant.

Molt especialment recordo la meva mestra,

la nostra estimada senyoreta Victòria Vigo,

aquella dona tan humana i propera, d’idees fermes,

apassionada per la docència i exigent com la que més.

També recordo la seva peculiar manera d’ensenyar

i que, quan convenia, sabia escridassar.

Aquelles assignatures de geografia, d’història, les matemàtiques,

la cal·ligrafia i tantes més que podria esmentar…

Les labors de mitja tarda, amb aquells magnífics brodats a mà;

eren tot una filigrana, eren dignes d’admirar!

Ep! Sense descuidar les classes de francès,

acompanyades de les bellíssimes cançons de l’Édith Piaf.

Com a docent, els seus coneixements ens va transmetre

i com a persona els valors de la vida ens va inculcar;

amb ella vàrem créixer i ens vam formar com a estudiants.

Inicialment, a l’edifici de les Escoles Velles fèiem les classes,

aleshores anomenades Escoles Nacionals,

i el maig de l’any 1967 les noves instal·lacions vam inaugurar.

Recordo amb nostàlgia aquella gran festassa

inaugural tan entranyable.

Feia un dia molt assolellat, era un dia radiant!

Durant l’acte, les seves alumnes, amb molt entusiasme

la dansa dels cercolets vàrem ballar,

fent les delícies d’un munt de participants.

També recordo la nostra gran il·lusió per iniciar una nova etapa

i certa melangia de deixar enrere les vivències anteriors.

Sens dubte, la senyoreta Victòria Vigo

va ser una gran educadora, una mestra exemplar,

i l’Ajuntament de la Bisbal, com a reconeixement

a la seva honorable trajectòria per la ciutat,

una bonica placeta li ha dedicat.

D’ara endavant el seu nom portarà.

Que perduri el seu record entre tots nosaltres.

Joaquima Pellicer (7-6-2015)

La placa commemorativa situada a sobre d'un suport d'obra (Rosa M. Masana)

La autora de la poesia també ens comenta que ella de petita havia anat a les escoles velles amb la senyoreta Vigo al carrer Coll i Vehí i que l’any 1967 l’escola es va traslladar a unes noves instal·lacions del carrer del Morró, escola que ara rep el nom de Joan de Margarit. També ens lliura dues imatges de la festa que es va fer al pati del centre el dia de la inauguració on entre d’altres actes es va ballar la dansa dels Cercolets.

Dansa dels Cercolets, la primera a l'esquerra es Joaquima Pellicer i la nena del damunt de tot es la Conxi.(cedida J.Pellicer).

La dansa dels Cercolets (cedida Joaquima Pellicer)

La Xemeneia de Can Vert de Monells

Article fet per Rosa M. Masana i publicat a la revista el Mercadal de Corçà núm. 12 de l’any 2002

Després de parlar de les xemeneies situades en el territori de Corçà, per proximitat, farem referència a una altra ubicada al poble veí de Monells, de la qual és protagonista de la seva edificació el senyor Lluís Pell Janoher.

Es troba just a l’entrada de Monells. Aquesta xemeneia i forn van ser construïts l’any 1954 pel paleta David Pujol. En Lluís Pell en fou alhora el dissenyador i manobre. El forn és de porcellana de bicocció. Té una part inferior que funcionava a 900 graus de temperatura i una part superior que havia d’aconseguir els 1300 graus, encara que només va poder fer-lo arribar als 1200.

Funcionava amb llenya. Als costats tenia unes fogaines on posaven els tions de roure per mantenir la flama durant 48 hores, el temps necessari per dur a terme la cocció. La llenya la hi proporcionava el senyor Vilà, reconegut llenyataire.

: Fotografies cedides per en Lluis Pell

: Fotografies cedides per en Lluis Pell

Davant la pregunta de si disposaven d’u forn de flama invertida responen que si però, perquè la flama pugés per les parets del forn cap amunt havia d’ aconseguir una temperatura entre 300 i 400 graus”.

En Lluís Pell és pèrit ceramista, es va treure el títol a l’Escola de Ceràmica de Manises, València. Una dada interessant que ell mateix ens explica de com va ser que anés a estudiar a Manises. “Fou un fet curiós diu: a Girona s’organitzava una exposició de «Flores i Frutos». Tots els municipis hi participaven i la Bisbal com a cap de partit no hi podia faltar. Vàrem carregar un camió de productes agrícoles i ceràmics de la zona i ens vam presentar a la fira. En arribar tinguérem la sorpresa d’observar a tot un seguit d’operaris que ja, des de feia dies, treballaven per muntar els diversos estands expositors. En veure que teníem poques hores de temps, en Lluís Plaja, secretari aleshores de l’ajuntament, i jo diguérem: correm a comprar arpillera i material elèctric i muntem-ho com puguem. Les caixes, els sarrons i tot el que portàvem va servir per ambientar l’espai. Finalment, en passar els membres del jurat que valorava els estands van dir: “Mira que originales los de la Bisbal!”

Jo hi havia participat presentant un mural de ceràmica que representava un mercat romà, se’l van mirar una bona estona i el qualificaren positivament, de tal manera que m’oferiren una beca d’estudis de la Diputació per a l’escola de Manises.

Per tant, me’ n vaig anar a Manises a estudiar peritatge, tenia 18 anys. Però en finalitzar els estudis, em vaig que dar a l’ escola com a professor fins als 28 anys.

Després, festejàvem amb la Núria de can Vert i ens volíem casar, però no teníem clar encara on aniríem a viure. Els seus pares volien que ens quedéssim a casa seva i jo m’hi vaig avenir amb la condició que em deixés construir un forn ceràmic. I van estar-hi d’acord”

: Imatge: Rosa M. Masana

Algun comentari referent a les fotografies

Rosa M. - Una bonica fotografia. Mai no havia vist una imatge d’una xemeneia amb una dona a dalt, bé, amb una parella d’enamorats.

Lluís . – Sí, és molt bonica. La Núria no va tenir por de pujar-hi. Poc després d’haver coronat la xemeneia ens vàrem casar. Durant el meu temps lliure em dedicava a crear diverses peces de ceràmica, i també aprofitant els petits espais de les caixes refractàries feia boletes per a collarets, que una vegada enfilades quedaven molt bonics. Es van posar de moda a la Bisbal i rodalia.

En aquesta altre fotografia es veu en David posant els totxos i jo, el de la dreta, fent pujar el material. També es pot observar detalladament com teníem muntada la bastida. Vàrem donar-li una alçada d’uns 12 metres perquè era suficient per obtenir un bon tiratge.

Fer les dues peces va portar-nos força feina, personalment em vaig encarregar de retocar a cops d’escarpa i martell els maons del forn, ja que havien d’encaixar correctament. Martellejava tot el dia perquè a la nit somiava que feia la mateixa feina. Té una configuració cònica i encara que en aquesta fotografia no es veu, està reforçada per 13 anelles metàl·liques».

Rosa M. – M’ha agradat molt que ens expliqués la història de la seva xemeneia, lligada al mateix temps a un recull de vivències personals originals. D’aquesta manera ha aconseguit fer més pròxima una estructura que si bé en desús, és molt simbòlica.

next posts 1 … 53 54 55 56 57 previous posts