Portada > Infermeria > Diversos

L’home del sac

El dia 9 de juny d’aquest any 2019 va tenir lloc el 57è Carroussel de la Costa Brava, en què va obtenir la primera posició la carrossa “Somnis foscos: l’home del sac”, que anava acompanyada durant tota la rua per un bon nombre de persones de totes les edats que formaven el grup Garnatxa. D’aquest element simbòlic destacava l’acurat disseny de les figures com també va agradar la temàtica, que té un rerefons força inspirat en la nostra cultura.

Desconeixem si actualment els pares encara fan comentaris als seus fills sobre l’existència de l’home del sac, però és poc probable, perquè la mainada a l’època que vivim té tendència a mirar audiovisuals i aquests inclouen noves figures de subjectes de poc fiar.

Portada de la revista de Palafrugell amb l'home del sac

De petita en ocasions havia sentit a parlar de l’home del sac, un relat que es feia servir quan un infant no volia menjar, feia alguna entremaliadura o rebequeria i també en el supòsit que no volgués complir el que li havien ordenat. Llavors podia ser que li diguessin: “Vigila que no ho sàpiga l’home del sac, que vindrà i se t’emportarà”. Si el nen o la nena preguntava “què em farà?”, la resposta era: “Se’t menjarà”.

Aquestes paraules que només ens mig crèiem restaven guardades en algun lloc de la ment i afloraven en algunes situacions determinades o bé entre els somnis. Per veure la influència que podien tenir les paraules dels adults, vull comentar que de bastant petita formava part d’una colla de nois i noies del barri que jugaven al carrer, que era de terra i les crostes dels genolls era un factor comú en nosaltres.

Quan els dies es feien més curts la foscor era intensa i el que fèiem abans d’anar a sopar era posar-nos dins d’un portal d’una casa gran. Potser a causa de la foscor, sovint experimentàvem por. Si bé l’home del sac no l’havíem vist mai, sí que una vegada vàrem veure un tísic, o així ens ho va semblar, perquè era un home que anava vestit de negre, era molt alt i prim i tenia la cara blanca com la cera.

En aquell temps els tísics, les persones malaltes de tuberculosi, havien també ocupat un lloc en l’imaginari infantil i eren motiu d’intriga i incomoditat. Podem trobar la causa en el fet que deien que xuclava la sang dels nens. En aquest cas, però, la diferència amb l’home del sac era que el tísic et podia raptar independentment de si t’havies portat bé o no. D’aquí l’advertència que ens feien que no agaféssim cap caramel ofert per una persona desconeguda.

Les bruixés també eren personatges que ens espantaven, com el dimoni, però aquests dos personatges, potser com que els havíem vist al tren de la bruixa de la fira i als Pastorets, no ens els preníem seriosament, podríem dir que hi creiem i no hi creiem a la vegada, una mica semblant al que expressa la dita gallega “non creo nas bruxas, però si existir é certo que existen”, però hem de dir que l’home del sac com que mai l’havíem vist representat, podria ser el motiu que ens faci sentir el dubte de considerar si existeix o no.

Tres joves sentenciats a mort durant l’ocupació napoleònica (1812)

La consulta d’un document imprès redactat en català i francès que es guarda a l’Arxiu Municipal de Palafrugell (correspondència general, Sentència de condemnació a pena de mort, dada per la Comisió militar. Establerta en Torroella de Mongri, Divisió Lamarque. De part del Emperador y Rey) ens ha permès conèixer un fet colpidor. Es tracta de l’execució de tres joves acusats de l’assassinat de Joan Vignal Cassador, militar que pertanyia al Tercer Regiment d’Infanteria lleugera de l’exèrcit napoleònic. Els joves eren:

Generós Matheu, de 20 anys, natural de Fonteta que treballava de criat per al senyor Vidal, un propietari de Sant Climent de Peralta.

Juan Pelages, de 30 anys, natural de Gualta i cultivador que residia en aquesta mateixa vila.

August Puig, de 15 anys d’edat natural de Barcelona, però vivia a la Bisbal i la seva activitat era el comerç.

Un quart implicat, August Frigola, de 18 anys i natural de Sant Climent de Peralta, finalment va ser absolt i posat en llibertat.

A la sentència hi consta que els acusats durant el judici no havien aportat arguments a favor seu, la qual cosa va facilitar que per unanimitat el tribunal els declarés culpables i que els fos aplicat l’article 2 del Decret de 25 juny de 1811 del mariscal Duc de Tarente, el seu verdader nom era Etienne Jacques Joseph MacDonald

La Comissió Militar va ordenar imprimir 500 exemplars de l’esmentada sentència perquè fos distribuïda i fixada possiblement en llocs visibles perquè la població en general veiés la contundència de la pena.

Els acusats van ser executats el dia 12 de gener de l’any 1812, en un lloc sense concretar però que era entre Gualta i Fontanelles (Fontanilles), al mateix lloc on, es diu, havien matat a Joan Vignal.

La sentència va ser signada per Milault, subtinent; Fremont, tinent; Leroux, capità; Landrieu, capità; Mannessier, jutge i cap de batalló i president; Joubert, capità relator i Dupes, sergent primer i escriba. Per còpia conforma el cap de l’estat major general, el general de brigada. Signat per Baron de Plauzonne i el capità relator Joubert.

A l’informe judicial fet públic no hi constaven dades dels esdeveniments que van portar a l’enfrontament entre un militar francès i quatre joves civils. És difícil fer especulacions sobre si el soldat es va excedir fent ús de la seva autoritat i si els joves defensaven quelcom de privat, de personal, de productes per a la supervivència diària o bé estaven moguts per una ideologia política.

Els impresos oficials d’aquest període, duien un logotip conformat per una àguila que subjecta amb les potes un estil de corró d’on en surten sis fletxes corbades, simulant potser, energia. Un article d’interès que mostra moltes imatges de la època és el de Frederic Berjaud.

L’espectacular alzina del mas Cassà de Pals

evisant una memòria d’infermeria que havia fet l’any 1996 he localitzat una imatge i un esquema de l’alzina de mas Cassà i al moment he recordat aquests fets. Un dia va venir a la consulta Teodor Carreras i Ribas, conegut per Doro, i em va dir: “Una tarda m’hauries d’acompanyar perquè t’ensenyaria una alzina espectacular, i al mateix temps li podríem prendre mides. És grandiosa.” “Perfecte, m’agradarà veure-la”, li vaig dir. Vàrem concretar el dia que ens anava bé per trobar-nos. No vaig apuntar el dia de la trobada, però devia ser durant l’any 1996. Ens dirigírem al bosc de mas Cassà, ja que en Doro sabia bé com localitzar l’alzina, possiblement un Quercus ilex. Anàvem proveïts amb una cinta mètrica de paleta, paper i llapis.

En veure la configuració del tronc i aquell brancam vaig quedar impressionada, no recordava que mai hagués vist un arbre com aquell. En Doro em va dir: “Eh, què et sembla? Et deia la veritat o no? Aquesta alzina ha de tenir més de cent anys.” Vaig quedar meravellada de les seves dimensions. “Sota aquest brancam hi podríem fer un berenar amb cent persones, o potser més”, va afegir en Doro.

La espectacular alzina

En ser dues persones, vàrem poder mesurar amb facilitat el perímetre del tronc fent córrer la cinta a una alçària d’uns 1,50 metres des de terra. Vam veure que el tronc més tècnicament rep el nom de volt del canó, i aquest ens va donar la mida de 3,30 metres.

Vàrem mesurar també la capçada, o sigui, la distància des del tronc de l’arbre fins allà on acaben les branques, i ens va donar una mitjana de radis de 12,65 metres. Amb aquestes dues dades vàrem calcular el perímetre del brancam aplicant la fórmula de la circumferència, que és: 2 multiplicat per 3,14 (o sigui, π) i multiplicat pel radi (12,65), que ens va donar el resultat de 79,4 metres de perímetre de la brancada.

En no disposar del mesurador especial per a l’alçària dels arbres, no vàrem saber amb seguretat la mida, però pensàvem que devia fer uns vint metres. Sí que vàrem dibuixar les cinc principals branques perquè pensàvem que amb aquesta informació faríem una breu crònica sobre l’alzina per publicar-la a la revista Torre de les Hores de Pals. La finca on hi havia l’alzina poc temps després va ser adquirida per un veí.

Fitxa tècnica

Capçada (radi dels del tronc 12,65 m.

Perímetre del brancam 79,4 m.

Alçària, uns 20 metres

Un dia va venir en Doro a la consulta, però aquesta vegada no per visitar-se, només per dir-me: “Rosa, saps? L’alzina és morta!” “Què diu, Doro! No pot ser! Si estava ufanosa!”, vaig exclamar. “Sí noia, jo tampoc m’ho acabo de creure. Quan he vist que s’estava quedant seca, no em cabia al cap, no et pots imaginar la sensació que he tingut, quina pena!” “Però a veure, què li ha passat? Si estava sana…”, li vaig dir. En Doro respongué “sí, estava la mar de bé”, i com si volgués fer un esforç de resignació, va dir: “Sí, noia, ja ho veus les coses van amanides d’aquesta manera.”

Va sortir de la consulta afligit i jo també vaig restar afectada. És curiós que compartíssim la mateixa emoció per la pèrdua d’aquella centenària i magnifica alzina, que de segur devia haver superat una infinitat d’inclemències del temps i qui sap si de possibles accions humanes. En aquell moment només nosaltres podíem compartir el sentiment que experimentàvem, desconeixíem si altres persones havien tingut l’ocasió de contemplar aquella alzina i poder-los donar la notícia.

I com que les coses van amanides d’aquesta manera, que deia en Doro, no va passar gaire temps que un dia en arribar a la consulta em van comunicar que en Teodor havia mort. Dins de la meva constel·lació de percepcions que vaig experimentar en aquell moment hi eren implícits tant en Teodor Carreras com també una rebel·lia innata o desacord amb el fet que les coses vagin amanides d’aquesta manera.

: Mides, T.Carreras i Rosa M. Masana

Batalles entre nacions i danys col·laterals a la població

Escric aquest relat perquè he localitzat a l’Arxiu Municipal de Palafrugell, en la sèrie de correspondència, un document de l’any 1713 que parla de les mesures que calia aplicar per evitar l’entrada i propagació de la pesta a Catalunya, un text que ens porta a reflexionar sobre les guerres, en què les epidèmies sovint han actuat de coadjuvants.

Les guerres lògicament van acompanyades de caresties i de temors i és sabut que qualsevol tipus de por sostinguda en el temps provoca angoixa i minva l’estat d’ànim. Està estudiat que la por produeix paràlisi, o sigui que la persona afectada no té esma per respondre davant de fets o canvis socials, encara que aquests la perjudiquin directament.

Actualment les guerres i els sofriments de les persones afloren en moments puntuals i no són tan extremadament visibles com ho eren anys enrere en els coliseus romans, en època de la inquisició a l’edat mitjana o durant les dues guerres mundials, ja que el fet de no veure clarament una catàstrofe provoca que la imaginació la interpreti potser de manera encara més impactant.

Avui dia els drames socials estan més encoberts i per tant és més difícil saber-ne les causes, però hi són i van apareixent amb comptagotes en els mitjans de comunicació. No ens referim només a les guerres armades, sinó també als atemptats contra la població civil en llocs concorreguts i mitjans de transport, les catàstrofes naturals, les migracions massives amb pèrdua de vides, les desaparicions, les malalties incurables i la pederàstia i la violència anomenada de gènere.

Però seguint amb el tema que ens ocupava, la guerra de Successió i l’epidèmia de pesta, que van conviure en el temps, comentarem el contingut del document, del qual farem un resum de l’original, que està escrit en francès i lletra d’impremta. A l’encapçalament hi diu:

Fr. Tiberio Carafa, teniente general de los exércitos de su magestat cathólica, cavallero de la Orden de San Juan, coronel de Dragones, comandante de las tropas de España en el Ampurdán, y en Gerona por las dos Coronas.[1]

Al final del text s’hi llegeix: Campo de Bañolas, a 4 de octubre de 1713.

El text alerta del contagi de pesta que pateix Alemanya de manera persistent i que ocasiona l’augment de la mortaldat que s’expandeix per Hongria, Bohèmia, Moràvia, Baviera i fins a l’illa de Corfú, que depèn de la República de Venècia, amb el risc que la pesta arribi a Itàlia. Es considera que podria introduir-se a París per vies comercials, de manera que Carafa ordena a tots els comandants, oficials, veguers, batlles, jurats, universitats i a d’altres a qui els pugui incumbir, no permetre a forasters procedents de les referides poblacions que passin per les duanes, ports, platges o costa sense abans haver procedit a un rigorós examen dels passaports. També pel fet de no disposar d’un lloc separat per on poder complir la quarantena, s’adverteix que qui no ho faci incorrerà en un delicte de desobediència reial, que fins i tot podria suposar pena de mort. El document és signat per Tiberio Carafa.

Interessada a saber més del general Carafa he pogut localitzat a internet el llibre de Pierre Paupie titulat Memoires du Marechal de Berwik, duc et pair de France (1738), on a la pàgina 227 parla d’ell. Consta que Tiberio va arribar a Espanya el dia 13 de gener de l’any 1713 per tractar sobre els assumptes que preocupaven el rei d’Espanya, que li va encarregar que s’ocupés de l’alliberament de Girona. També consta que va redactar un text sobre l’amnistia que havia de ser aplicada als catalans contraris al bàndol borbònic durant la guerra de Successió.

Tiberio Carafa (imatge de The European Library, Àustria. Europeama 4-10-2014)

[1] Per saber més del Regiment de Dragons es pot consultar https://www.defensa.com/laminas-historicas/regimiento-dragones-sagunto-espana-1775.

Formació agrària de les dones de pagès al Baix Empordà. Celebració dels 25 anys dels estudis (1994-2018)

El Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya (DARP) juntament amb el Servei de Seguretat i Higiene en el Treball i en col·laboració amb l’Oficina Comarcal Agràriade la Bisbal, van organitzar uns cursos de formació per a dones de pagès. El programa docent va ser força complet perquè entre d’altres es van tractar temes com la manipulació de productes fitosanitaris, la prevenció d’accidents, mètodes de comptabilitat i sistemes innovadors de conreu.

Les classes es va impartir entre els anys 1991 i 1993 en una aula d’un centre del poble de Monells cada dimecres de 9 a 13 hores i en total vàrem fer 200 hores d’aprenentatge, programa que va coordinar Mercè Compte, tècnica de l’Oficina Agrària de la Bisbal. El nombre de participants va ser de 34. El Diari de Girona el mes de març de l’any 1992 va publicar la notícia de l’inici del curs.

El grup de dones que vàrem iniciar el curs, l’any 1994 a Monells

A més de les classes teòriques també es van fer visites a explotacions agràries que tant per la manera de treballar com per la tecnologia que aplicaven era interessant poder-les conèixer. Algunes eren explotacions catalanes i d’altres d’algun país europeu. Una de les altres visites va ser a l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) de la Tallada d’Empordà, empresa pública coneguda per Mas Badia. També vàrem assistir a algunes conferencies relacionades amb la producció agrària i forestal.

Cal comentar el fet que, després de finalitzar aquella formació ens hem anat trobant cada any, primer en un sopar que anava acompanyat de ball i posteriorment, a causa de no ser tan noctàmbules, un dinar a plena llum del dia. Hem vist que l’èxit d’aquestes trobades ininterrompudes es deu al fet que les planificàvem de manera que es formaven set grups de persones i cada any un grup s’encarregava d’organitzar la festa. A més, tothom residia en localitats properes com la Bisbal, Cruïlles, Tor, la Tallada, Fonolleres, Torroella de Montgrí, Sant Climent, Forallac, la Pera, Bordils, Sant Martí, Sant Iscle, Ullastret, Corçà, Palau-sator i una companya que era de Maçanet. Podem dir que ens coneixen a la gran majoria de restaurants del Baix Empordà.

Aquest any 2018 amb motiu dels 25 anys de trobades, vàrem voler commemorar-ho també amb un pastis que el mateix restaurant Can Saló de Palau-sator es va cuidar de fer preparar. En aquests 25 anys hem vist com entre nosaltres hem anat evolucionat en diversos aspectes, ja sigui de caràcter familiar, de negocis, de viatges —perquè aquest ha estat un grup molt viatger— i també de pèrdues o limitacions inevitables pròpies de la vida i del pas del temps. Tots, dones i marits, coincidim a pensar que ha estat una grata experiència feta possible gràcies a la dedicació i a les ganes de mantenir l’amistat.

Pastís commemoratiu dels 25 anys dels estudis i celebracions.

next posts 1 … 19 20 21 22 23 … 26 previous posts