Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

‘Dones emprenedores: Palafrugell, 1857-1914′

El llibre parla de les dones de Palafrugell que disposaven de negocis i aquests estaven registrats al seu nom al llibre  de la Contribució Industrial i de Comerç dipositat a l’Arxiu Municipal de Palafrugell. Quan vaig observar que el nombre de dones inscrites al capdavant d’un negoci o establiment comercial era prou important  –en especial perquè es tractava  de mitjans del segle XIX–, vaig considerar que podria ser d’interès fer-ne un buidatge de dades. En format de capítols es va fer  una publicació mensual a la Revista de Palafrugell fins a arribar a publicar-ne  una trentena.

L’edició consta de dues parts; la primera tracta de les dones que disposaven d’un negoci i la segona inclou una relació de tasques que realitzaven les dones per compte d’altri.

Coberta del llibre

Contraportada del llibre

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Margarita Mauri a la esquerra mostrant la plantilla de recerca, Rosa M. Masana i Isabel Pernal.

 

Acte de presentació del llibre

Es va fer el dissabte dia 22 de maig a les 12 del migdia, a la biblioteca de Palafrugell. Els assistents ens vàrem divertir en especial quan l’autora va explicar la manera artesana que tenia a l’hora de fer la recerca i sistematització de dades, fet insòlit en l’era de la informàtica.

El llibre es pot consultar a les Biblioteques especialitzades de la Generalitat  per més informació feu clic aquí

Al butlletí  del mes d’abril-juny del 2014 que edita l”’Arxiu Municipal de Palafrugell hi constava  els ingressos que s’havien fet per la biblioteca del centre, entre ells el primer volum de Dones emprenedores 1857-1914, 2013.

Butlletí de l'Arxiu Municipal de Palafrugell
Butlletí de l'Arxiu Municipal de Palafrugell

Maria Gotas Prats, empresària surera de Palafrugell (1911-1933)

Maria Gotas Prats 1867-1933 (foto cedida: família Bruguera-Martí)
Maria Gotas Prats 1867-1933 (foto cedida: família Bruguera-Martí)

L’any 2014 vaig publicar un llibre titulat “Dones emprenedores (Palafrugell, 1857-1914)”, que tenia com a objectiu recuperar el nom i la trajectòria de les dones palafrugellenques que disposaven de negocis posats al seu nom, segons constava a la matricula industrial i de comerç de la vila (AMP). Durant aquest període, vàrem localitzar un total de 102 palafrugellenques que pagaven impostos per a la seva activitat empresarial, però en no trobar-hi la Maria vaig deixar de dir quelcom d’ella.

Seguir llegint…

La xemeneia industrial Nadal Ribó de Banyoles

Més de cent anys de vida de la

popular xemeneia de Can Rabasa 

 

Article publicat per Rosa M. Masana a la Revista de Banyoles, núm. 974 del desembre de 2014.

Llac de Banyoles
Llac de Banyoles

 La xemeneia Nadal Ribó es pot considerar una penyora arquitectònica que ens recorda l’apogeu industrial banyolí del segle XIX, i encara avui dia podem observar la seva esvelta figura  conservada entre les antigues naus tèxtils on, actualment, hi ha la seu del Sindicat Agrícola de Banyoles.

El propòsit d’aquest article és el d’aportar una breu descripció de la estructura de la xemeneia, tot deixant de banda els aspectes històrics de l’empresa que han estat tractats per historiadors locals o, entre d’altres questions, ens han permès saber que l’empresa,  l’any 1889,  disposava de 134 talers i d una caldera de vapor de 75 CV que, de segur havia de necessitar disposar d’una xemeneia. L’any 1897 l’empresa va patir un incendi i el 1899 va tancar portes deixant al carrer a 300 empleats  majoritàriament dones.  Més endavant va tornar a emprendre la seva activitat .[1]

Referent a la xemeneia.

Les xemeneies industrials eren considerades com un annex a dins la empresa, i van ser construïdes per mestres d’obres experts en l’art del taulaplom, estri d´ús obligat que els permetia repartir circularment el talús (o percentatge de conicitat) que volien donar al fust de la xemeneia. De sempre, he estat interessada en conèixer les persones que van dur a terme aquestes edificacions, però saber-ho es fa difícil. Una forma genèrica d’esbrinar-ho es consultant els registres del “Subsidio de la Industria y de Comercio” dipositats al ACPE i per fer-nos una idea només entre els anys 1847 al 1856 a Banyoles hi havien els següents mestres d’obres : Martirià Soler, Joan Torroella, Joan Roquet, Gaudenci Banyoles, Martí Gironella, Felicià Torroella, Joan Torrent, Josep Casellas i Joan Font. Hauria d’haver continuat buidant les dades fins arribar l’any 1889, quan l’empresa feia funcionar una caldera de 75 CV, però tot i així, el nom en concret no el sabríem.

La xemeneia Nadal Ribó (imatge Rosa M. Masana)
La xemeneia Nadal Ribó (imatge Rosa M. Masana)
La xemeneia Nadal Ribó, vista des de la base (Rosa M. Masana)
La xemeneia Nadal Ribó, vista des de la base (Rosa M. Masana)

 

 

 La xemeneia està edificada amb els clàssics  maons trapezoïdals aplantillats de terra cuita vermella, que en aquell temps es feien a ma emprant motlles de fusta de diferent mida segons fos la circumferència del tram que estaven edificant.

La base de l’estructura o pedestal on arranca i es sustenta el con de la xemeneia és de configuració quadrada amb una alçada aproximada de 3’5 metres i cada una de les quatre cares fa uns 2’70 metres. La part superior de la peanya finalitza amb una cornisa feta amb rengleres de maons formant sanefa que, a més d´atorgar-li un acabat estètic, a la pràctica serveix per evitar l’estancament de l’aigua de la pluja.

Plano amb l'esquema de dues xemeneies (Arxiu Municipal Banyoles)
Plano amb l'esquema de dues xemeneies (Arxiu Municipal Banyoles)

El cos de la xemeneia és de estructura lleugerament troncocònica, amb un talús molt poc accentuat , potser d’ un 0’5 % que la fa gairebé circular. Quan a l’alçada comptant des de l’arrencada, per sobre de la peanya potser fa d’uns 25 metres. Observem que no presenta anelles metàl·liques de reforç, fet que li dona la garantia de ser una peça acuradament construïda. També la veiem ben alienada respecte al pla horitzontal del terra i, aparentment no presenta fissures ni patologies al cos excepte a la zona de la corona.

La sortida de fums o coronació de la xemeneia és poc elaborada i s’ha preservat en bones condicions al llarg dels anys, tot  i que actualment li manquen algunes peces. Hem de considerar que, quan la xemeneia funcionava, en aquesta zona és on existia una dissociació tèrmica més accentuada, cosa que la feia  especialment vulnerable. Reforcen  aquest tram de la corona tres collarets formants per sardinells de maons, essent el superior o distal més ample que els altres dos.

Actualment, esta lliure de la seguretat que li donaria un parallamps, però podem observar  encara els elements subjectadors del  cable de transmissió elèctrica que havia de tenir inicialment.  La persona que em va acompanyar a fer la visita al recinte on hi ha la xemeneia hem va comentar que en una ocasió li havia caigut un llamp.

Base de la xemeneia (Rosa M. Masana)
Base de la xemeneia (Rosa M. Masana)

Una de les estructures no vistes i, al mateix temps, importants pel funcionament de les xemeneies era el disseny del túnel de tiratge, perquè d’aquest element en  depenia la bona succió dels fums produïts per la combustió de la caldera. Els càlculs sobre el diàmetre i  longitud que havia de fer  el túnel es basaven amb el nombre de cavalls de vapor que tenia la caldera o la potencia de combustió dels forns ceràmics , així com també en  l’alçada de la pròpia xemeneia.

Per finalitzar, dir que aquests monuments artesanals inclosos avui dia dins el context de la arqueologia industrial, en ocasions són les úniques peces testimonials d’un passat fabril. La xemeneia de can Rabassa la podem considerar una supervivent de més de 100 anys que va resistir fins i tot l’impacte d’un llamp. De segur que, de tenir vida pròpia li agradaria saber que actualment  valorem la seva presencia.

Rosa M. Masana Ribas [2]


[1] Josep Grabuleda. Els comerciants Nadal i Ribo del segle XIX: Mig segle de presencia (1). Revista de Banyoles abril del  2000 .També un segon article del mateix autor en aquest mitjà del mes de maig del 2000 (2).

Joan Anton Abellan Manonellas. Recull d’articles 2011-2012, volum III, Banyoles 2014.

 

[2] Si bé soc infermera, el meu interès per les xemeneies industrials és degut que el meu germà era contractista d’obres i va morir d’accident als 33 anys. Havia edificat una xemeneia  industrial a Terrassa   que posseeix una escala de cargol exterior que puja fins als 63 metres, l’any 1991 va ser considerada  un  Rècord Guinness mundial. Podem saber-ne  més detalls consultat a  la Viquipedia el nom de Marià o també Mariano Masana Ribas. També a:

http://www.raco.cat/index.php/Terme/article/view/40696/122145  ( Els constructors de la xemeneia Almirall de Terrassa)

http://www.rosammasana.com/?p=883  (Francisco Gàlvez Quesada)

Entrevista a la señora Adoración Mesa

Tuve nueve hijos yo sola, sin ayuda alguna

Esta entrevista  fue hecha en ocasión de atender como enfermera y puntualmente en alguna ocasión, a la señora Adoración en su domicilio del pueblo de Torrent. Fue publicada  el mes de Febrero del año 2007 en el “Butlleti núm. 10 de “El Llentiscle de Torrent”.

La señora Adoración Mesa González nació en Alcudia de Guadix -Granada- el día 12 de Septiembre del año 1909, se  casó a los 15 años con Cristóbal con el que tuvo un hijo, pero poco después su marido murió de un trágico accidente. Después que pasara un tiempo la señora Adoración volvió a enamorarse, esta vez de Francisco Ruiz que­ recuerda con satisfacción la frase amorosa que le dijo su pretendiente: Te llevaste mi corazón y yo el tuyo. Y después de esto se fueron felizmente a vivir juntos a Alcudia en un barrio troglodita encantador y emblemático por sus rocas horadadas y allí tuvieron a sus hijos.

No hemos hablado de su historia de vida  en general, solamente del hecho de haber alumbrado satisfactoriamente a nueve hijos ella sola en su domicilio.  Actualmente vive acompañada de su hija Ascensión y demás familia en Torrent,  pequeño  pueblo del “Baix Empordà” -Girona -.  Tiene una vida tranquila i  a sus 98 años goza de una salud envidiable, destacando en ella  su lúcida  memoria de los diversos hechos de su vida.

Pintura del pueblo de Torrent hecha por Francesc Bordallo (2008)
Pintura del pueblo de Torrent hecha por Francesc Bordallo (2008)

Señora Adoración, ¿me podría explicar cómo tuvo a sus hijos sin asistencia y si había visto algún parto antes?

No yo no había visto parto alguno, lo hice por instinto.

Mostrándome el dedo medio de la mano, dice,  mira:

Atas el hilo por aquí y luego por aquí y cortas en medio.  Cuando me sentía con regomellos, con dolores de espalda y vientre me preparaba unos trozos de Sedalina de un ovillo que ya tenía y los colgaba en una tachuela de la pared, junto a ellos también unas tijeras, pues esto lo había de necesitar.

¿Y mientras tanto?

Cuando ya veía que el niño iba a nacer me apoyaba derecha a los pies de la cama, a la vez me cogía con las manos la  ropa de la cintura y apretaba fuerte, mira de esta manera.

La senyora Adoración Mesa
La senyora Adoración Mesa

La señora Adoración me lo demuestra y al tiempo le pido para hacerle una fotografía.

En el suelo, previamente, había puesto la almohada de la cunita para protegerle en el momento de salir, porque si se  cayese no se hiciera daño.    

¿Y después?

Después lo envolvía con una toalla y esperaba a mi marido que viniese del campo y  avisara a su hermana para que se  acercara a lavarlo y vestirlo.

¿No había nadie por aquellos alrededores que se dedicara a los partos?

Si había, eran unas mujeres aprendizas de ellas mismas, pero yo no requerí ayuda alguna.[1]

¿Todos vivieron?

No, perdí a tres de ellos, solo me viven seis Cristóbal, Torcuata, Francisco, Maria, Teresa y la Ascensión con la vivo. Uno de los niños se murió porque estando de cinco meses levante dos arrobas de cal y aquello me perjudico. Los amamanté durante dos años y además crié a cuatro de ajenos, pero a media leche, les daba una panza a la  mañana y la otra a la noche.

¿Y usted bien?

Sí, yo bien, solo que tuve postemas, se me abrieron los pezones, me supuraban y me dolían mucho.

Y ahora a sus 98 años, la veo estupendamente. Señora Adoración muchas gracias, un beso.

De nada, ya lo sabes.

Almohada, hilo y tijeras
Almohada, hilo y tijeras

Notas


[1] El hecho de a luz en decúbito supino, o sea estirada en un lecho, cama o camilla de partera, se le atribuye a esta practica a  un médico francés del siglo XVII que lo hizo con el fin de manipular mejor los trabajos del parto. La postura que adoptó la señora Adoración para dar a luz a sus hijos ,  favorecía  el efecto de la gravedad  y  a la vez  podía hacer fuerza  con  las manos puestas estas  en la cintura. Como dice ella misma,  lo hice por  puro instinto, es saber cómo alumbrar por una misma.

 

El mes de octubre del 2020,  fuí de visita al pueblo  de Torrent con el fin de prepararme un articulo para la revista local ‘El LLentistle de Torrent’. Coincidió que pase por enfrente del domicilio de la senyora Adoración y en aquell momento sentí una especial emoción, fué como si el contacto con ella me hubiese dejado un recuerdo permanente y quise hacer una fotografia de la   entrada del domicilio donde vivia, pienso que tal vez lo hice como a una nueva acción de reconocimiento de su vida, admirable ahora  aún más en nuestros tiempos,  especialmente por su naturalidad  fisiologica y  capacidad de  vivir una larga vida.

Domicilio de Adoración Mesa en Torrent
Domicilio de Adoración Mesa en Torrent

Un heroico albañil de la chimenea Almirall de Terrassa.

Francisco Gálvez (cedida Antónia Gálvez)
Francisco Gálvez (cedida Antónia Gálvez)

Uno de los manobras constructores de la chimenea industrial de la bóbila Almirall de Terrassa inaugurada en el año 1956, fue Francisco Gálvez Quesada, empresa situada en la Avenida “Ángel Sallent” del barrio de la Maurina. Esta estructura fue diseñada y erigida con el objetivo de permitir la suficiente capacidad de tiraje de los dos hornos de cocción de ladrillos que poseía la empresa.

Esta pieza ha sido motivo de inspiración para artistas de la escultura, pintura, poesía y artesanía diversa. Citamos solamente un verso que hizo  la señora Elvira Ros que hace también mención a heroico Currito.

Siga leyendo.

 

La noticia  del accidente publicada en el semanario El Caso

El mes de septiembre después de consultar la hemeroteca de la Biblioteca Nacional de España, pude encontrar el artículo de Carlos Ortiz  que había publicado en el desaparecido periódico El Caso, número 423 del día 16 de junio de 1960, con el titular: Heroico gesto de un obrero catalán i acompañado de seis fotografías.

La revisión del  documento  nos ha permito ampliar la información de los hechos sucedidos  durante aquel trágico día. Uno de los cuales hasta ahora desconocíamos como  el nombre  de otro  joven de 29 años que también intento ayudar a  Pilar Gómez Vizcaino de 20 años. El joven  se llamaba Lluís Teixidor Magem y era vecino de Sabadell y  tuvo más suerte que   Francisco Gálvez que pudo escapar de la zona de peligro.

Cuando Francisco Gálvez sufrió  accidente, su mujer Antonia Moya Fernández  hacía dos días que había sido madre y el periodo  nos informa que Antonia  fue ayudada por la familia, hasta que le  concedieron una vivienda de la Obra Social de Nuestra Señora de Montserrat y  a pesar de su condición de viuda pudo seguir adelante por ella  misma. Adjuntamos la fotografía de la página del semanario.

El semanario El Caso del dia 16 de junio de 1960.
El semanario El Caso del dia 16 de junio de 1960.