Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Entrevista a Dolors Rubio Maeso

Conèixer la Dolors va ser una casualitat. Estem comprant a Can Farreny, a la Bisbal, i en Robert felicita la Dolors perquè és el dia del seu sant. Ella li respon que no ho recordava. I a partir d’aquí vam portar una conversa més llarga. En marxar, en Robert em va dir que la Dolors cantava i feia música i, a més, el seu marit havia treballat amb un noi de Cruïlles que va innovar en el caramel Chupa Chups. Vaig pensar que el tema era prou interessant com per un altra dia parlar amb ella.

Per llegir l’article complert clicar a: La Dolors de Cruïlles

Carles Coll i Suñer,40 anys fent de veterinari a la Bisbal.

Carles Coll (imatge Rosa M. Masana)
Carles Coll (imatge Rosa M. Masana)

 Article de Rosa M. Masana publicat a la revista El Drac núm.50 de l’any 2004

- Hola senyor Coll, finalment he pogut venir a parlar amb vostè, tot i que el proper número d’El Drac tardarà a sortir.

- Sí, no en sé la causa, però els exemplars d’ El Drac surten amb més lentitud que un part de burra. Vaig fer un escrit, «Una tradició perduda: El Novenari de la Pietat» comentant les dues processons i altres actes, i qui sap quan es publicarà.

- Potser tractant-se d’un tema religiós, estaria bé per Pasqua. Senyor Coll, ara estava observant que aquesta part del seu despatx té aspecte de laboratori.

- Sí, ho era, aquí hi feia algunes anàlisis d’orina, per detectar la presència de cetona o per esbrinar la proporció de sals de calci que hi havia a l’orina, era un bon indicador per diagnosti­car una reticulitis, inflamació de l’arrel dels nervis de l’ espina­da. També mitjançant una prova analítica amb solució de Sulko­vitz que em preparava un farmacèutic d’aquí la Bisbal, podia detectar si l’animal tenia una pericarditis traumàtica.

- Pericarditis traumàtica, diu?

- Sí, era deguda al fet que les vaques en estar enquadrades, lligades amb una ferma curta l’una al costat de l’altra, quan menjaven no discriminen res, s’empassen tot el que pot haver-­hi entremig del farratge o pinso i sovint s’hi trobaven ferros. Durant el meu exercici professional, a dins de l’estómac de les vaques he vist de tot: forquilles, culleres, ganivets i, especial ment, trossos de filferro.

- És curiós. Pobres animals.

- Llavors succeïa que en empassar-se un metall, aquest podia perforar el tercer preestómac, travessar el diafragma i punxa el pericardi, l’embolcall extern del cor. En aquest cas, com t’he comentat, fent una anàlisi d’orina podia saber si hi havia una major eliminació de calci i amb molta certesa podíem pensar en aquesta afectació. Un col·lega, més veterà que jo sempre deia que en aquests casos el diagnòstic el portava la vaca retratat a la cara, ja que el traumatisme era tan dolorós que s’observava el sofriment de l’animal. Ara es fan servi d’altres tècniques, com el detector de metalls, per saber si un: vaca s ‘ha engolit algun ferro.

- Semblants als emprats als aeroports?

- Sí, però portàtils que permet passar-lo pel cos de l’animal i detectar els metalls

- En aquests casos s’havien d’operar?

- Era l’única manera, sempre que el ferro es descobrís a temps . Una altra de les operacions bastant freqüents era també la de lligament fèmur-tibio-rotulià (escrit amb guionets encara que no siguin normatius). Aquesta era una patologia que patien les vaques. Passava que el lligament mig de l’articulació del genoll, se’ls descorria, o sigui que sortia de la gotera i li produïa molta coixesa. Popularment es deia que la vaca tenia rampa

- Podríem dir que és una afectació semblant a la del túnel carpià dels humans, però degut al poc moviment?

- Semblant però aquesta afecta una extremitat posterior. En aquest cas s’havia d’operar i Ia tècnica consistia a seccionar el lligament i deixar-lo inutilitzat; amb la funció dels altres dos lligament, l’intern i l’extern, la vaca caminava sense coixesa. Ara en tenir les vaques més possibilitat de caminar s ‘ha acabat aquest problema.

- Què fèien per cuidar la salud de les vaques?

- Doncs els veterinaris endemés de curar les diverses malalties que les podien afectar ens ocupàvem del sanejament general mitjançat la pràctica de vacunacions preventives, proves cutànies i les anàlisis pertinents per als diagnòstics de la tuberculosi, brucel·losi i leu­cosi. Les mostres de sang les enviàvem al Laboratori Pecuari de Girona.

Laboratori del senyor C.Coll amb el recipient d'hidrogen líquid per guardar el semen (imatge Rosa M. Masana)
Laboratori del senyor C.Coll amb el recipient d'hidrogen líquid per guardar el semen (imatge Rosa M. Masana)

- Senyor Coll, ens podria explicar quelcom de la inseminació artificial? M’han dit que vostè va ser pioner a aplicar aquesta tècnica a les vaques del Baix Empordà. I també com és que es va implantar aquesta forma de reproducció?

- Una de les finalitats de la inseminació artificial és el millorament de la raça (les nostres vaques lleteres són frisones); amb això aconseguíem obtenir més litres de llet i més grassa i per tant més rendibilitat. Abans les vaques feien uns 20 o 30 litres de llet diaris i amb una proporció de matèria grassa d’entre un 3 a un 3,5 %. Ara es demana molta més producció i una composició mínima de grassa del 4%. La ramaderia és una activitat eminentment econòmica, si no hi ha rendibilitat no hi ha ramaderia.

Una altra finalitat d’aquesta tècnica va ser la de fer disminuir els parts distòcics -difícils- sovint per un excés de volum o per deformitats dels vedells. També es va evitar el contacte físic mascle-femella i l’inconvenient d’haver-la de traslladar, a peu, a una parada on hi hagués sementals.

El senyor Coll mostrant-nos els sis compartiments on es guarden les palletes amb el semen (imatge Rosa M. Masana)
El senyor Coll mostrant-nos els sis compartiments on es guarden les palletes amb el semen (imatge Rosa M. Masana)

El desenvolupament d’aquesta pràctica es va aconseguir gràcies a una sèrie de descobriments fets individualment per diversos investigadors però també mitjançant el treball en equip. Cada especialitat científica va fer la seva aportació, per exemple l’invent del microscopi per A. Leeuwenhoeck va permetre visualitzar i més endavant conèixer la naturalesa dels espermatozoides. El semen del toro és molt concentrat i per preparar-lo de manera que sigui apte per a la inseminació artificial (IAR) cal diluir-lo en uns valors de 1′ 1/10 a 1′ 1/12. Se’n preparen dosis amb palletes de 0,2 i 0,5 centímetres cúbics, se’n neces­sita menys que la munta natural que té entre 3 a 5 cm 3. En aquest aspecte també compte la productivitat, doncs un toro fa la funció de set o més.

- En quin moment s’aplica aquesta tècnica a la vaca?

- La vaca entra en zel un cop cada 21 dies aproximadament i aquest dura unes 24 hores. Abans que existís la inseminació, durant aquestes hores s’havia de portar la vaca al toro, perquè quedés prenyada. Aquí a la Bisbal teníem una parada a can Seguí. Ara s’avisa el veterinari perquè passi per la granja a insemi­nar-la.

- Com es coneix l’estat de zel?

- Perquè la vaca sovint crida i manifesta l’instint d’amplexació, salta a sobre les altres vaques o deixa que alguna d’altre salti sobre d’ella. També presenta sovint senyals de tumefacció als genitals externs. És durant aquestes hores que cal inseminar. Ara, però, les vaques cada vegada donen menys senyals de zel. Hem creat un animal artificial d’una complexió menys atlètica, molt especialitzada per a la reproducció i la maternitat en perjudici de l’activitat sexual, s’ha generat una greu desincronització entre ambdós aspectes, i el que és pitjor entre el moment del zel i el de l’ovulació. En ocasions s’han de fer fins a tres inseminacions per aconseguir que la vaca quedi prenyada. També hi pot haver problemes de metritis no clínica, inflamació de l’úter, que dificulten la fertilitat.

- Quan va començar a realitzar aquesta tasca?

- L’any 1958, després d’haver fet un curset a Girona i a Salt. Vàrem ser 30 veterinaris, però després a l’hora d’actuar fórem molts menys. Jo vaig començar a treballar a la tardor del 1958 i tenia el número 6 de la província. La meva àrea d’actuació era la de la subcomarca de la Bisbal que anava des de Celrà fins a Palamós. Més endavant a causa de la manca de professionals vaig exercir fins a Torroella i a Pals. Inicialment vàrem aprendre la tècnica d’inseminació artificial italiana anomenada d’en Telesforo Bonadonna, inventor d’aquest procediment, però gairebé no es va utilitzar. Es feia servir un espècul de tres valves i calia portar un llum al front, com el dels miners, en una mà la xeringa i a l’altra … Bé potser que no prenguis nota d’aquests detalls sinó això semblarà un tractat de veterinària.

- Potser sí, te raó, deixem-ho.

- Només dir que per a la pràctica de la inseminació vaig fer ús del mètode americà que consistia en la palpació rectal ja que es va comprovar que era més efectiva. Tot i que el més important era tenir una bona habilitat pràctica. S’havia de fer de forma ràpida i com menys es molestava la vaca millor.

 - Sense ritual. I el semen com l’aconseguia?

- Al principi, entre l’any 1956 fins a l’inici del 1970 es va fer servir el semen fresc, el preparaven al centre d’inseminació de Salt. Era transportat per la Sarfa tres dies a la setmana en uns recipients de “porespan” amb gel. Les dosis que no s’usa­ven en el termini de dos o tres dies es llençaven. Després vàrem començar a disposar de semen congelat amb nitrogen líquid (a 196º sota zero). Amb ampolletes de vidre i desprès en palletes de plàstic, primer de 0,5 cc i després de 0,2 cc. El semen congelat va deixar-se de preparar a Girona, venia de diversos centres d’ lAR de la península. Ara crec que ve del País Basc.

- Senyor Coll, estic segura que podria continuar expli­cant-nos molts més aspectes tècnics. Però, de vostè no n’hem dit res.

-Què en vols saber?

- Per exemple que ens faci una pinzellada de la seva vida i dels seus estudis.

- Vaig néixer al carrer del Pont d’aquí la Bisbal l ‘any 1933. De petit vaig anar a l’escola primària fins als 9 anys i vaig continuar més endavant amb el batxillerat a can Vigo, que em va permetre fer l’examen d’estat a la Universitat de Barcelona l’any 1950.

En aquells moments no sabia pas quina carrera escollir, fins que vaig decidir fer veterinària després d’haver desestimat les altres carreres que no m’agradaven. També vaig consi­derar que al meu pare li feia il·lusió fos veterinari. Per po­der fer la carrera vaig haver de traslladar-me a Saragossa ja que només es podien cursar aquets estudis a les facultats de Madrid, Còrdova i Lleó. Allí prop de l’Ebre vaig estar tota la carrera passant molt fred i gana, més qualitativa que quantitativa, i també avorriment.

Vàrem estrenar una nova facultat però no hi havien sistemes de transport per arribar-hi, sense calefacció amb els laboratoris buits només amb quatre trastos antediluvians, amb uns microscopis, pocs, que ja els havia usat en Ramon i Cajal. Només veníem a casa un cop al trimestre, per Nadal, Setmana Santa i l’estiu. Quan cursava el primer curs vaig caure malalt i em vaig passar un trimestre a casa, això va fer que si bé no vaig haver de repetir el primer curs sí que ho va haver de fer el segon. Per això estic aquí en aquesta orla de la següent promoció. Vaig acabar als 23 anys. El servei militar llavors et feia perdre dos anys i per aquest motiu començava a treballar l’any 1958, encara que estava col·legiat des de l’any 1956. Per això des de la caserna em vaig poder matricular al curset d’ lAR l’estiu del 1958.

El senyor C. Coll al seu despatx junt amb l'orla de la seva promoció. (imatge Rosa M. Masana)
El senyor C. Coll al seu despatx junt amb l'orla de la seva promoció. (imatge Rosa M. Masana)

-Qui el va ajudar a arribar a aquest món?

-Em sembla molt que va ser la llevadora, senyora Edelmi Sais.

L’any 1964 em vaig casar amb la meva muller Carme Oliver a l’església parroquial de Sant Genís de Monells, perquè la Carme és filla d’allà. Hem tingut tres fills, una noia i dos nois.

-Veterinaris?

- No, cap.

- He observat que li agrada també molt el tema Iíngüístíc.

- Sí, hi tinc afecció. Em vaig anar a examinar del nivell C de català sense haver assistit a classes i vaig aprovar. En ixò he estat autodidacte.

- I tan difícil que és! I bé, com tenim la ramaderia avui dia?

De la ramaderia et diré que les explotacions vacunes del Baix Empordà estan desapareixent. L’altre dia em deia un veterinari jove, de 40 anys, i que fa la mateixa feina que feia jo, que no es veu amb cor de jubilar-se en aquesta activitat.

És possible, perquè no fa massa em vaig assabentar que aquest any a can Bertran s ‘han tret els 40 caps de bestiar boví que tenien, els van vendre a la comarca del Gironès. Aquesta va ser la darrera explotació ramadera bovina de Bisbal. Ja ho veus.

-Bé moltes gràcies senyor Coll, ha estat interessant i didàctic conversar amb vostè.

Un equip femení d’atletisme a Terrassa l’any 1958

De joveneta anava a l’escola d’economia domèstica del carrer Sant Isidre amb la senyoreta Comerma i entre les companyes de l’escola hi havia les dues germanes Villar, que en realitat eren tres, però l’altra no venia a la nostra escola. Penso que era l’any 1958 quan el pare de les germanes Villar, entrenador del club d’atletisme de Terrassa, va tenir la iniciativa d’organitzar un club de atletisme femení, partint de l’avantatge que podia comptar amb tres de les seves tres filles. El pare Villar va encarregar-los que  temptegessin el terreny per veure quines companyes d’escola podrien integrar un eventual equip femení d’atletisme. M’ho van proposar, però els vaig dir que no, tot perquè que no m’agradava l’estètica d’aquell esport i encara menys el tipus de sabatilles  que portaven els corredors.[1] Van insistir dient que només es tractava d’anar a córrer una mica i fer gimnàstica sueca, res més.

Finalment hi vaig accedir i la sorpresa meva va ser la impactant entrada que vaig tenir al club. El primer dia vaig fer un salt de longitud de 3 metres i el senyor Villar va quedar parat, però encara ho va quedar més quan vaig fer un salt d’1,10 metres d’alçada. Hi va donar tanta importància que no s’acabava de creure que mai hagués fet atletisme. Ell desconeixia, però, que quan anava a la vinya amb el meu pare assajava bastantes destreses corporals enfilant-me pels arbres i saltant d’un a l’altre i també que quan jugàvem al carrer Infant Martí, nois i noies plegats corríem fins al carrer Arquímedes per veure qui arribava primer a la cruïlla. A conseqüència d’aquestes curses sempre portàvem els genolls plens de crostes. El problema era que, quan tornàvem a caure de genolls saltava la crosta anterior i llavors la sang  baixava a raig. I aquest era un ensurt molt gran perquè els  pares llavors reaccionaven dient-nos que no tornaríem a sortir al carrer fins que estiguessin les ferides curades, cosa que sempre era impossible.[2]

Una imatge amb el genoll embenat.
Una imatge amb el genoll embenat.

Però com a fet també insòlit  que em va succeir al club, va ser que mai més vaig tornar a  fer un salt d’alçada d’1,10 metres, la meva marca va quedar en 1,05 metres. Penso que  em vaig espantar en descobrir que era una mena de superdotada atlètica. Segons el senyor Villar, en salt de longitud sí que vaig millorar, fins a assolir un rècord personal de 3,50 metres, de cap importància ateses les marques femenines actuals.

 

Competició contra el club d’atletisme Linterna Roja de Barcelona

Un divendres al vespre van venir a casa les germanes Villar acompanyades d’un noi a  preguntar-me quin número de peu feia. “El 37 ‒els vaig dir‒. I per això heu vingut a veure’m?” Van respondre: “No. Hem vingut perquè diumenge hem de córrer els 100 metres llisos contra l’equip femení del Club Linterna Roja[3] aquí a Terrassa i hem de portar les sabatilles reglamentàries.” Vaig respondre: “Ah no! Això sí que no! No em posaré a córrer davant del públic i menys amb unes sabatilles de claus com aquestes.” Van fer els possibles per convèncer-me que d’altra manera, si no hi anava, l’equip no estaria complet i no es podria celebrar la competició.

Per acabar-ho d’adobar, també em van comunicar que hauríem de córrer contra la gasela blanca. Desconeixia qui era aquell personatge fins que em van dir que era una destacada atleta del club Linterna Roja i que per les seves excel·lents marques atlètiques, rebia el sobrenom de gasela blanca, perquè recordava l’atleta gasela negra americana.[4] Em sembla que em vaig posar pàl·lida només de pensar en aquella inesperada competició.

                             

Wilma Rudolph, la ‘gasela negra’ (imatge de Viquipèdia)
Wilma Rudolph, la ‘gasela negra’ (imatge de Viquipèdia)

La nit abans no vaig dormir

La nit del dissabte al diumenge no vaig dormir tot pensant en la gasela blanca. Me la imaginava alta, cepada i amb les cames llarguíssimes. Tampoc em treia del cap el fet d’haver-me de posar les antiestètiques sabatilles de claus i haver de córrer davant del públic.

El diumenge en arribar al club, situat a l’avinguda Jacquard, el primer que vaig fer va ser anar al vestidor a saludar la gasela blanca. Me la van presentar i la sorpresa va ser que no sobrepassava la meva talla d’1,65 metres, érem si fa no fa. Tenia una complexió física de noia prima i les cames les tenia normals de llargues, no eren pas com les que  m’havia imaginat. Però el més curiós de tot va ser que en aquell moment vaig pensar que podia superar fàcilment aquella noia.

 

La cursa contra la ‘gasela’

Els dos equips vàrem sortir al camp i la grada lateral dreta era plena de públic. Ens fa agafar allò que en diuen pànic escènic i més essent la primera vegada que fèiem una exhibició esportiva.

Encara em durava aquell flaix que vaig tenir en pensar que seria tan ràpida com la gasela blanca, podríem dir que anava preparada psicològicament. Però, sí, sí, després de posar-nos en la clàssica posició de sortida i, en sentir el tret de sortida, aixeco el cap i el temps de reaccionar veig que la gasela blanca ja corria pel mig de la pista com una bala. Totes nosaltres vàrem activar una mena d’esprint mai vist fins aquell moment i tot amb l’objectiu d’atrapar la nostra ídol atlètica. Evidentment no va ser possible. Vàrem constatar que la gasela blanca no portava el sobrenom en va. Ens va deixar dos o tres segons enrere a totes nosaltres.[5]

El senyor Villar, amb cara de satisfacció i mig emocionat, ens va felicitar, perquè deia que havíem fet una marca de 13 segons i dècimes, temps mai aconseguit per un equip femení terrassenc d’un club de tercera categoria, lògic perquè érem el primer equip femení de la història de l’atletisme terrassenc.[6]

No vaig continuar

L’atletisme no era un esport que m’entusiasmés i amb les obligacions de la vida, treballar, estudiar, les contínues reunions per arreglar el món, viatjar a França i estar-m’hi una temporada i fer la carrera d’infermeria en qualitat d’interna a l’hospital Vall d’Hebron, no em permetien fer esport. Bé, sí, a l’escola fèiem gimnàstica i jugàvem a tennis.

Però alguna cosa va quedar  d’aquell temps,  perquè  sembla que era l’any 1978 que ens vàrem inscriure en una marató organitzada per l’Ajuntament de Terrassa que consistia a córrer 11 quilòmetres per alguns carrers perifèrics de la ciutat. Quan vaig arribar a la meta, al portal de Sant Roc, em van lliurar una medalla que, segons van dir, em corresponia per edat i sexe. Potser van participar a la cursa poques persones de característiques semblants. A les fotografies que adjuntem podem veure Rosa Val ‒porta el número de dorsal 3.021‒, una altra noia i jo, amb la samarreta de color groc.

El dia de la cursa. La noia del mig amb el número 3.021 és Rosa Val Roca i la següent a mà dreta Rosa M. Masana.
El dia de la cursa. La noia del mig amb el número 3.021 és Rosa Val Roca i la següent a mà dreta Rosa M. Masana.

És curiós perquè les persones que miraven la cursa ens animàvem dient-nos “venga, corred, corred, va, que vais muy bien de tiempo, que ya llegais, guapetonas”, “ànims, que ja sou a la meta, falta poc” i a més també ens aplaudien.

Després de la cursa i d’haver reflexionat, vaig decidir que no tornaria a fer una cosa com aquella, perquè vàrem arribar suades i esgotades a la meta, descobrint que havia anat a buscar el que no tenia, encara que l’experiència va valdre la pena i ara proporciona un punt de satisfacció recordar-la.

Durant la cursa
Durant la cursa

He intentat buscar la medalla de l’esmentada cursa, però no l’he trobat, i si bé no es tracta d’atletisme sí que he localitzat la medalla que em van donar per haver participat a la primera gimcana automobilista organitzada per Mutua de Seguros de Terrassa l’any 1968, que vam disputar diverses infermeres i auxiliars de clínica. Vaig participar-hi en qualitat de copilot d’un cotxe equipat d’elements esportius conduït pel germà d’una companya de feina, la infermera Carme Arché.

El dia del sopar del lliurament de premis, el meu company automobilístic no va  poder venir, per la qual cosa li vaig recollir personalment el trofeu, que consistia en una copa, lliurat per Simon Fiestas, cap de personal de Mutua de Terrassa.

Simon Fiestas donant la copa a Rosa M. Masana.
Simon Fiestas donant la copa a Rosa M. Masana.
Medalla de la copilot de la gimcana
Medalla de la copilot de la gimcana
Dors medalla
Dors medalla

 

 

 

 

Aquest article està pendent d’afegir-hi més dades a mesura que les anem recuperant, i animem que qualsevol persona que en pugui donar testimoni faci la seva aportació a: rmmasana@gmail.com

Darrerament  he rebut informació referent que la gasela blanca podria tractar-se d’Anna Maria Gibert,  que l’any 1963 amb el Linterna Roja i el 1964 amb el CD Universitari va fer el rècord dels 100 metres llisos, tot que el sobrenom podria ser que el rebessin altres esportistes que aconseguissin bones marques. Segons El Mundo Deportivo de 24 de gener de 1964 amb el títol de ‘Ranking femenino espanyol 1964’,  entre d’altres coses deia que les tres primeres marques dels 100 metres llisos les havien obtingut  Maria Elna Souto (12,6), Maria Emma Albertos (12,7) i Anna Maria Gibert (12,9).[7]

Darrerament dins d’un calaix de casa, he trobat una medalla de l’ajuntament de Terrassa i tot que no especifica si pertany a la cursa de atletisme, podria ser que fos aquesta la medalla rebuda en aquella ocasió. Vaig posar-me en contacte amb l’ajuntament però possiblement els hi és difícil d’esbrinar si és aquest el trofeu rebut. Adjunto la imatge.

Medalla del Ajuntament de Terrassa
Medalla del Ajuntament de Terrassa
Dors de la medalla del Ajuntament de Terrassa
Dors de la medalla del Ajuntament de Terrassa

[1] De molt petita a casa se m’enduien al cinema Doré que teníem prop de casa i allà durant les presentacions del No-Do havia vist córrer diversos atletes i sempre pensava que portaven unes sabates molt lletges.
[2] En aquella època dels anys cinquanta-principis dels seixanta, no s’administraven vacunes de manera sistemàtica, com per exemple la del tètanus. Per aquest motiu i vist amb ulls d’ara, aquelles barrabassades no estaven exemptes de risc, perquè sovint al carrer hi havia excrements de cavall com podien ser les del Nano, el cavall de la meva tia Tereseta, que hi passava dues vegades al dia.
[3] L’any 1959 es  va celebrar  el XIII aniversari de la fundació del Club Atlético Linterna Roja, entitat que va ser fundada l’any1946 i constava inscrita al carrer Major de Gràcia, 81 (La Vanguardia 2/8/1959).
[4] La gasela negra era la nord-americana Wilma Rudolph (1940-1994), que va arribar a guanyar tres medalles d’or i també va participar als Jocs Olímpics de Roma de l’any 1960, en què va fer un temps d’11,3 segons en els 100 metres llisos. De moment no he pogut esbrinar el nom de la gasela blanca.
[5] Fins ara no he trobat registres de les marques aconseguides en aquella competició esportiva.
[6] L’ any 1984 el Club Deportivo de Terrassa i el Club Atlético del Frente de Juventudes (creat el 1956) es van fusionar amb el nom d’Unió Atlètica de Terrassa (UAT). Segons La Vanguardia del dia 23 de maig de l’any 1965, feia 50 anys que s’havia instaurat l’atletisme espanyol.

Entrevista a Carme Salamó Corominas, professora de manualitats

Entrevista  feta per Rosa M. Masana , publicada a Totbisbal el dia  7 de novembre del 1913

Carme Salamó és una persona coneguda per tothom a la Bisbal, tant pel que fa a la seva anterior professió com a perruquera, com a professora de manualitats. També perquè pertany a una nissaga de ceramistes i terrissers que es remunta a l’any 1749. Està casada amb en Lluís, mecànic, i té dos fills: la Dúnia i l’Iban. La Carme i els seus alumnes presentaven el mes de juny els treballs artesanals realitzats durant el curs al Castell de la Bisbal. Per llegir l’entrevisca clicar a Carme Salamó.

Els dibuixos de Ramon Pagès Gimó, mestre d’obres terrassenc

Ramon Pagès. Imatge cedida per Dolors Figueres.
Ramon Pagès. Imatge cedida per Dolors Figueres.

                                                      

L’any 1989, arran de la decisió d’inscriure la xemeneia de la bòbila Almirall al llibre Guinness dels rècords, vaig voler saber quelcom del contractista d’obres Ramon Pagès, que havia estat l’empresari de la constructora on va treballar i aprendre l’ofici de paleta el meu germà Marià Masana (Igualada, 1927-Terrassa, 1960). Marià més endavant es va consolidar com a mestre d’obres i es va responsabilitzar de dur a terme l’edificació de la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa, encarregada per l’empresari Francesc Almirall i posada en funcionament el mes de juliol de l’any 1956.

La fàbrica de la Magdalena en construcció.
La fàbrica de la Magdalena en construcció.

                             

Per aquest motiu vaig parlar amb la senyora Dolors Figueres, vídua de Ramon Pagès, i em va comentar que el seu marit havia edificat molt a Terrassa, recordava l’obra de la fàbrica de la Magdalena, situada a la carretera de Martorell davant de la nova plaça de Baltasar Ragon, també les reformes de la fàbrica Aymerich Amat, actual Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, i d’aquesta obra me’n va lliurar un parell d’imatges. Una de les coses que no li vaig demanar, però que va tenir la deferència de proposar-me, és que si volia podia fer unes fotocòpies d’una col·lecció de dibuixos que havia fet el seu marit, i així ho vaig fer. Aquestes fotocòpies fins ara les he tingut guardades en una carpeta i gairebé oblidades, fa poc les vaig retrobar i en veure-les vaig descobrir en aquells dibuixos un valor afegit, ja que ens mostren alguns costums socials i professions dels anys trenta i quaranta, que ara podríem dir que han passat a formar part de la història de Terrassa.

Obres a la fàbrica Aymeric i Amat (imatges cedides per Dolors Figueres).
Obres a la fàbrica Aymeric i Amat (imatges cedides per Dolors Figueres).

       

Atès el risc que amb el pas del temps els esmentats dibuixos es poguessin extraviar, he considerat el fet de cedir-los a l’Arxiu Comarcal del Vallès Occidental (ACVO), a Terrassa, perquè és la manera que també altres persones hi puguin tenir accés.

Val a dir que he fet gestions per intentar localitzar algun familiar de Ramon Pagès, però de moment no he trobat qui ens en pogués lliurar informació. Penso que potser a partir d’aquesta presentació ara podrem contactar amb algun familiar que ens permetrà ampliar la informació sobre ell.

Per endinsar-nos una mica en la biografia del senyor Ramon, exposem  la hipòtesi que ell, com altres mestres d’obres, hauria assistit a les classes de l’Escola Industrial de Terrassa, on s’impartien ensenyances dels diversos oficis, entre els quals el de paleta, tot i que caldria saber la data de naixement del senyor Pagès per veure si coincideix. Els alumnes havien de preparar-se en els següents blocs de coneixements: dibuix industrial, coneixement dels materials, construcció i pràctiques.

Obres a la fàbrica Aymeric i Amat (imatges cedides per Dolors Figueres).
Obres a la fàbrica Aymeric i Amat (imatges cedides per Dolors Figueres).

Era costum que les pràctiques fossin convalidades amb la feina que l’estudiant feia en qualitat d’aprenent en una empresa. L’any 1945 alguns dels professors que impartien classes als futurs mestres d’obres eren J. Baca, C. Cabanes, F. Muñido i T. Viver. Aquestes matèries estaven incloses en el pla general d’ensenyament de l’Ajuntament de Terrassa, del 1945.

Relació alfabètica dels dibuixos de Ramon Pagès

- Assortidor de gasolina

- Ball al carrer amb piano de maneta

- Candela i recordatori

- Caramelles: colla de cantaires que per Pasqua surten a cantar per les cases del poble i fan recapte d’ous, diners… Actualment són alguns comerços qui els obsequien amb coses de menjar per després celebrar-ho.

- Carro de bota per regar carrers

- Carro i portadora

- Casa anglesa “secció”

- Cèrcol

- Cub

- El fanaler

- El pellaire: persona que passava per les cases a recollir les pells de conill

- El vigilant

- Enterrament

- Escombraries

- Esmolet

- Funeral

- Gelats al carrer

- Jaumet de can Boada (feia 90 cm d’alt)

- L’agafagossos: també li dèiem el llacer perquè capturava els gossos mitjançant un llaç i amb un carretó els portava al parc de desinfecció.

- Misteris (pas de Setmana Santa)

- Monges

- Paleta i manobre

- Pantalons de golf

- Patinet

- Penitents

- Premsa i bótes

- Repartidor (cafès Debray)

- Safareig i picador

- Salpàs: cerimonia catòlica en què un sacerdot anava per les cases aspergint aigua beneïda i tirant sal als portals.

- Sant Crist

- Tartana i metge de capçalera

- Viàtic: sagrament de l’eucaristia que s’administra als malalts que estan en perill de mort.

Adjunto una mostra de tres dibuixos cedits per la senyora Dolors Figueres, la col·lecció sencera esta al dossier destinat a l’ACVO  de Terrassa.

Casa anglesa ( Ramon Pagès)
Casa anglesa ( Ramon Pagès)

 

Repartidor ( Ramon Pagès)
Repartidor ( Ramon Pagès)
Tartana i metge de capçalera (Ramon Pagés)
Tartana i metge de capçalera (Ramon Pagés)