Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
Fa poc vaig escriure una crònica a propòsit de la soprano catalana Josefina Huguet, motivada per la troballa d’una referència seva, datada el dia 21 de juliol de l’any 1905, entre els lligalls de correspondència de l’Ajuntament de Palafrugell.[1] Al document constava que Huguet havia d’abonar uns aranzels pel concert que havia de fer al Centre Fraternal de Palafrugell. Més endavant vaig assabentar-me que la soprano havia visitat el far de Sant Sebastià, fet que em va portar a revisar el llibre de visites amb l’objectiu de veure si hi localitzava la seva signatura.
Imatge parcial del far modern
Vaig començar revisant el primer llibre de visites, iniciat el dia 1 de març de l’any 1859 i tancat el dia 18 de juliol de l’any 1913 (54 anys de vigència), sense que de moment hagi localitzat el testimoni del seu pas per l’indret. Cal dir que la tradició d’escriure als llibres de visites del far es prolonga fins al 1960.
Les dones que signen al llibre
De fet, estar-se un parell d’hores davant d’un llibre d’aquesta naturalesa tot observant les notes a mà amb tinta i ploma et transporta a aquella època que van ser escrites, la qual cosa permet també descobrir-hi una gran varietat de matisos. Per exemple, podem veure com sovint pujaven al far famílies i colles d’amics, algunes per celebrar-hi una diada especial al restaurant. En aquest sentit, també algú va deixar escrit el que havia menjat i no hi manquen els comentaris polítics, creacions poètiques inspirades en el mateix moment o bé frases que lloen el paisatge, el mar, els colors, la religió i també la ciència, ja que els resultava ben innovador aquell mecanisme de funcionament d’un far marítim. Podem conèixer més a fons aquests comentaris consultant el llibre de David Moré.[2]
Mentre repassava els fulls del llibre, mentalment m’anava creant algunes imatges de mitjans del segle XIX i en principi vaig dedicar-me a registrar els noms de les dones que havien fet un comentari o que simplement hi havien deixat la signatura, però vaig desdir-me de la tasca perquè n’hi havia més de les que inicialment pensava trobar-hi.
La revisió del llibre em va fer adonar que les dones que hi anaven d’excursió eren dones escolaritzades. Algunes mostraven a la seva rúbrica un traç segur i fins i tot podríem especular dient que devien ser dones de classe acomodada perquè, un costum bastant generalitzat, algunes d’elles escrivien el seu nom i cognom seguit del cognom del marit i emprant el tractament de “senyora de”. També i amb més freqüència hi hem vist signatures fetes amb lletra menys fluida que potser corresponien a noies amb menys formació, però amb tot cal considerar el gran nombre de dones que van signar el llibre, fet que ens mostra un determinat nivell formatiu que hem de considerar tenint en compte que es tractava de dones nascudes a la primera meitat del segle XIX.
Altres aspectes observats
Es feia també palès que la diada que vivien el dia de l’excursió prenia un caire força festiu perquè els visitants gaudien de la natura i d’un paisatge magnífic vist des d’un punt elevat i de difícil accés abans que es construís el far. També veiem que gaudien dels coneixements tècnics i científics que descobrien mentre feien la visita a la instal·lació. En els comentaris al llibre de signatures, algunes dones feien esment dels avantatges de disposar d’un far per a l’orientació dels mariners i també en algun cas elogiaven la ciència.
El dinar al restaurant també era motiu de satisfacció, tot i que algunes persones, atesa la distància fins a arribar a Sant Sebastià, possiblement havien d’endur-se quelcom per menjar sota la ombra d’algun pi. Una persona va deixar escrit el que havia menjat i un altre, en lloc d’exclamar visca el país que ell s’estimava, que també n’hi havia, va escriure-hi “visca l’arròs!” i va dibuixar una olla. Pensem que possiblement va menjar arròs caldós cuinat amb una olla de ferro.
Còpia aproximada del dibuix d’Armand Gallart.
És fàcil imaginar-nos l’impacte que devia causar als visitants veure el mar per primera vegada, especialment si venien de muntanya, i a més poder-lo observar en tota la seva amplitud des del turó del far. Per les coses que van deixar escrites sembla que se’ls eixamplaven els sentits tant si veien el mar calmat o enfurit bramulant i donant batzegades a les roques.
Hem vist també que varen visitar el paratge algunes famílies nombroses. Una d’aquestes, de cognom Oliver, hi va deixar signatures de les germanes Magdalena, Francesca, Rosa, Maria, Antònia, Catalina, Juanita i d’un germà anomenat Gabriel. També van anar a fer-hi una visita un grup de treballadores de la vila de Palamós i dues estrangeres, Clarissa Brown, que deia que era de Londres, i Rosario de Santa Fe, de dotze anys i procedent de l’Argentina. Sabem per un article publicat a la Revista del Baix Empordà que també havien anat a visitar el far alguns grups d’escolars acompanyats pel mestre.[3]
Poemes
Citem algunes persones que hi van escriure poemes, entre elles Armand Gallart (13/9/1898), Vicenç Piera Prat (29/3/1902) i pel que fa a les dones Francesca Torrent (5/10/1903), de qui també presentem la seva poesia.
Transcripció de la poesia de Francesca Torrent
[1] Documents dipositats a l’Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP). Voldria agrair la disponibilitat que en tot moment ofereixen els professionals de l’equip de l’AMP, perquè a més de facilitar els documents corresponents per a cada tipus d’investigació, també mostren el seu acontentament quan descobrim fets històrics de la vila de la Palafrugell i els relacionats amb les activitats de les dones d’abans.
[2] Moré Aguirre, David. El far de Sant Sebastià: 150 anys de vida (1857-2007). Palafrugell: Arxiu Municipal, 2007. Vegeu en concret el capítol de David Figarola “Els visitants del far”, p. 95.
[3] Masana, Rosa M. “Visites escolars que feien els palafrugellencs al segle XIX”. Revista del Baix Empordà, núm. 47, desembre 2014, p. 121.
Fa poc recordava que, un dia que la meva amiga Maria del Carme Cabo Téllez va venir a casa, em va trobar que estava sargint uns mitjons que m’havia comprat a Holanda. M’agradaven molt i no els volia llençar. En veure’m va quedar sorpresa i va exclamar: “No havia vist mai una noia que sabés sargir mitjons i pilotar avions!”
Cessna-152 (imatge cedida per Leandro Escorcell)
Quan m’ho va dir no hi vaig donar gaire importància, però ara que ella no hi és sembla com si aquella expressió prengués més forca. I tot té una explicació que ara comentaré. Quan tenia tretze anys els meus pares es van preguntar: “Quin ofici podríem fer aprendre a la Rosa?” I van trobar la solució ràpidament, perquè la Júlia, la nòvia d’un meu germà, era amiga de la Lourdes, que tenia un taller de cosidores d’errades, feina que consistia a arranjar les peces tèxtils que sortien de fàbrica amb algun defecte.
L’aprenentatge
Al cap de pocs dies ja era al taller de la Lourdes, al carrer Sant Cristòfol de Terrassa, al costat gairebé d’un herbolari. Em van ensenyar a retirar amb unes pinces especials les restes de fil que quedaven enganxades entremig de l’entramat del teixit i també aprenia a refer les zones on mancava un fil, hi havia alguna esclarissada o passades malmeses i sovint emprant un fil del final de la mateixa peça perquè d’aquesta manera no es notés que havia estat refeta.
La Lourdes sempre m’afalagava, veia en mi totes les qualitats del món i encara no sé el perquè. Després d’estar-m’hi un parell de mesos fent d’aprenenta va dir als meus pares que aprenia ràpid l’ofici i en no poder-me assegurar fins que tingués catorze anys, seria millor que esperessin a portar-m’hi quan els hagués complert, d’altra manera corríem el risc que m’avorrís, va dir. De fet sí que era, per a mi, poc atractiva, aquella feina; sort que em feien anar amb el càntir a buscar aigua a la font del Tintoré del torrent de Vallparadís, que em venia gairebé en línia recta i m’agradava anar-hi. Als tretze anys jo ja sabia que el que m’agradava era fer d’infermera.
Pel que fa a la feina de cosir errades, ara queden poques persones que ens en poguessin explicar alguna cosa, però, per sort, a Terrassa tenim el Museu Tèxtil, on hi ha dipositada molta informació relacionada amb la indústria del tèxtil i, a més, l’autora Roser López va publicar un interessant article que parla de les cosidores d’errades, i també la revista digital Dones ens fa saber que la Roser va guanyar una beca per investigar més a fons aquest ofici ara ja perdut.
La utilitat de saber sargir
Aquell aprenentatge em va ser útil per poder sargir els mitjons quan algú de la família els tenia desgastats del taló —com en dèiem, se’ns hi havia fet un préssec—, també esmenava alguna peça de roba dels meus germans quan se’ls havia cremat amb la guspira d’un cigarret. Perquè, com sabem, la dècada dels anys cinquanta encara no hi havia el costum tan generalitzat que tenim ara de llençar la roba estripada a un contenidor de la Humana; sempre es trobava la manera d’arreglar-la i sovint posar un pedaç als pantalons de treball dels homes. A poc a poc va anar arribant la moda del prêt à porter i la roba va passar a tenir pocs anys de vida.
Mostra de material emprat per les cosidores
Abans de l’entrada a la modernitat, que una dona sabés sargir era tenir una mina i amb el plus que socialment era considerada una perfecta administradora de la llar.
Amb els mitjons que no volia llençar.
De fet el meu germà, divuit anys més gran que jo, el recordo assegut al sofà balancí movent-lo lleugerament, amb posat mig contemplatiu i fumant tranquil·lament la seva pipa. Alhora veia com m’observava amb assentiment, percebia que estava satisfet de veure que la seva germana li estava repassant una camisa o bé cosia qualsevol altra peça.
Dues tasques quasi antagòniques
L’estranyesa que la Maria del Carme va mostrar quan va veure que estava sargint va ser perquè sabia que l’any 1977 havia obtingut la llicència de pilot privat al Club Aeronàutic de Barcelona-Sabadell i aquest fet, recordo, la va impressionar bastant perquè deia que no coneixia cap noia pilot, només la sabadellenca Mari Pepa Colomer(1913-2004) i el més curiós de tot, deia, que fes aquestes dues coses la mateixa persona.
Personalment no hi trobava res de particular, però ara en recordar els fets m’ha vingut bé explicar-los, especialment perquè em serveixen de pretext per seguir dient quelcom i donant testimoni de la Mari Carmen. Ella també disposava d’unes especials destreses que considerava que era difícil que jo sabés fer, però el que admirava més d’ella eren en especial les seves virtuts humanes, cosa que, ara penso, potser mai les hi vaig ressaltar suficientment, al revés de com ella ho expressava, d’una manera tan esplèndida, efusiva i falaguera.
Un bon amic desprès de llegir aquest article m’ha lliurat un correu que ara amb el seu permís l’he volgut incloure en aquesta pàgina, perquè el considero d’un agradable i singular component poètic.
Bonica història, la de la pilot que sargia. Realment són dues activitats bastant antagòniques, però de fet volar seria com cosir i repassar el cel, no?
Vinga, una abraçada.
Jordi
M’agradaria poder repassar el cel volant i sense necessitat de cap motor.
De petita m’havien dit que la persona estava formada de cos i d’ànima. Vaig anar creixent fins que un dia que tenia a les mans un llibre de ciències naturals, l’assignatura que més m’agradava, davant d’un gràfic del cos humà vaig anar resseguint les diferents parts tot intentant trobar el lloc on hi havia l’ànima. La buscava per una zona propera al cor, perquè havia d’estar, sembla, en aquest òrgan dipositari de l’amor i de totes les coses bones, però no trobava el nom escrit en el gràfic. Ningú abans m’havia dit que l’ànima era invisible, fins que vaig dir a la mestra: “Estic buscant en aquest dibuix l’ànima però no la trobo; enlloc diu on és. Que vostè ho sap?”
Imatge treta de l’enciclopèdia Monitor. Barcelona: Salvat, 1965.
La mestra va posar una cara molt estranya, que ara penso que devia ser de perplexitat. No sabia què dir-me i feia la impressió que s’aguantava la respiració, el riure o que estava pensant què respondre’m. De sobte va dir: “L’ànima és invisible.” Jo, però, insistia i li deia: “Però en algun lloc deu ser.” Em va respondre que no hi havia cap espai dins l’organisme per allotjar l’ànima (1).
Em vaig sentir defraudada. Com era possible que, si la persona deien que estava formada de cos i ànima, l’ànima no es podia localitzar? Aquesta pregunta pot semblar un acudit de criatura petita, però el fet és que em vaig sentir enormement decebuda.
La segona decepció
La segona decepció la vaig tenir quan vaig saber que els Reis eren els pares i el tió també. Tota aquella il·lusió i màgia que se’m despertava per Nadal es va esfumar com el fum en un dia de vent, tot i que al principi em resistia a pensar que allò que deien era cert.
De més gran alguna vegada m’havia preguntat quina funció social acomplia el fet de fer-nos sentir il·lusió per alguna cosa quan se sabia que aquesta no era real o que no podria continuar succeint en el temps. Vaig pensar que potser era una manera de preparar-nos per als futurs esdeveniments de la vida, no ho sé.
La tercera decepció
La vaig tenir quan es va morir la meva tia Teresa, a qui m’estimava molt, i va ser la primera vegada que vaig estar en contacte amb la mort. Més endavant també va ser la del meu germà Isidre i quan estava malalt sentia quelcom dins meu que em deia que el podria curar. Jo aleshores era molt joveneta i penso que aquest va ser el motiu principal que volgués ser infermera.
No va ser possible sanar-lo i vaig adonar-me que a molts malalts no els podia treure de la seva gravetat; alleugerir-los i donar-los suport sí, però el curs de la seva vida seguia al marge de la meva voluntat i la dels facultatius. Era decebedor no poder-ho evitar.
Potser sí que aquests i altres desenganys lliurats progressivament al llarg de la vida serveixen per anar adquirint una dosi d’immunitat, per prevenir-nos de la gran decepció final o de la certesa de la mort i també, potser, les il·lusions tenen la funció de fer-nos pensar que qualsevol futur serà millor que la vida present. Sense pensar que la vida que tenim alguns , serien moltes les persones que signarien per poder-la tenir.
(1) Si en aquells temps escolars haguéssim pogut disposar del recurs de la Viquipedia en concret pel que fa la descripció de l’ànima, de segur que tot i ser complicat que una criatura entengui aquestes coses, hagués sigut més vàlid que no pas pensar, només, que a l’ànima no se l’havia reservat cap lloc.
Durant una recerca que estava duent a terme a l’Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP) sobre el tema dels soldats morts en la guerra hispanocubana vaig trobar un document titulat “Bases para la constitución de un cuerpo de bomberos” datat del dia 4 d’abril de l’any 1906. El tema era del meu interès perquè a la família hi ha hagut tres generacions de bombers.
Disposava prèviament de dues notícies aparegudes a la premsa local que feien referència a la instal·lació d’una bomba contra incendis i també a la preocupació pels incendis al bosc. La primera va ser publicada al diari El Palafrugellense del dia 6 de juliol de 1894, que informava sobre un dels plens de l’Ajuntament:
Bomba contra incendios. Acto seguido el Sr. Alcalde hizo presente a sus compañeros la necesidad de ocuparse de la bomba contra incendios que dormía el sueño de los justos en los sótanos de la casa de la villa, mirando de habilitarla para el día que convenga, o mejor cambiarla por otras dos de sistema diferente, más manuales y apropiadas a la población para la cual han de servir.
Se tomó en cuenta el recuerdo, quedando nombrada una comisión que estudiara este asunto, que nosotros consideramos de primera y urgente necesidad.
La següent nota va ser publicada al diari El Distrito el dia 29 d’agost de l’any 1897:
Incendios. Desde algún tiempo menudean los incendios en los bosques del término municipal de esta villa. No hace mucho tiempo que fueron varios los ocurridos en el espacio de una semana, y en el de tres días, dos en el mismo sitio, o sea en el Mas d’en Xecu y en sus cercanías, quemándose cerca un centenar de besanas de bosque. El viernes por la tarde, desde distintos puntos de ésta podíase apreciar que los bosques sitos al lado de levante de la montaña de San Sebastián eran pasto de las llamas. A la autoridad toca averiguar si estos incendios son intencionados o casuales, puesto que pasa ya de lo regular la repetición de estos siniestros.
Les esmentades notícies de premsa ens donen a entendre que hi havia preocupació per combatre els incendis, però no va ser fins l’any 1906, que sapiguem, quan es va reactivar el tema. En el llibred’actes del ple de l’Ajuntament del dia 14 de febrer del 1906 (foli 27r) hi consta:
Bomberos El señor Morató (Manuel) indica la conveniencia de crear un cuerpo de bomberos en esta población así como la necesidad de aumentar el material que tiene el Ayuntamiento como y no menos la manera de retribuir á las persones que se designen para constituir dicho Cuerpo, habiendo manifestado es Sr. Presidente que considerando laudables los propósitos manifestados por el Sr. Morató dictaría las disposiciones que estimase oportunas al indicado fin al objeto de que el Ayuntamiento resuelva lo que estime procedente.
En una altra acta del dia 4 d’abril de l’any 1906 (f. 48) hi diu:
Cuerpo de bomberos Vistas las bases para la constitución de un Cuerpo de bomberos en esta Villa, formadas per el Concejal Sr. Morató (Manuel), el Ayuntamiento, previa una detenida discusión acordó por unanimidad nombrar una comisión compuesta de los Sres. Alcalde y los Concejales Sres. Vergés y Morató (Manuel) para que en vista de las mismas propongan lo que estimen conveniente para la resolución que se crea oportuna.
Presentem a continuació la transcripció literal de les esmentades bases, document que, com he assenyalat anteriorment, ha motivat l’elaboració d’aquest article.
Bases. El document original està escrit a mà. Muntatge F. Massana
D’acord amb una altra acta del ple de l’Ajuntament datada el dia 5 de setembre de l’any 1906 deduïm que les gestions per crear un cos de bombers no van arribar a bon port, perquè s’explica:
Bomberos. Señor Petit expuso que hace ya bastante tiempo el Ayuntamiento acordó nombrar una Comisión especial para que se estudiaran más bases para la creación de un cuerpo de bomberos en esta Villa y como a pesar del tiempo transcurrido nada se ha presentado a la deliberación del Cuerpo municipal, deseaba saber en qué estado se hallaba el asunto.
Previa la venia del Sr. Presidente usa de la palabra el Sr. Morató (Manuel) diciendo, que habiendo sido nombrado individuo de dicha Comisión se procuró el Reglamento del Cuerpo de bomberos de la ciudad de Figueras para adoptarlo en lo posible a este Distrito: que después también procuro buscar individuos para formar dicho Cuerpo los que formularon unas bases que presento a la deliberación del Ayuntamiento que en las distintas reuniones que se celebró la Comisión se adoptaron varios acuerdos al objeto de adquirir el indispensable material para lo cual convino la misma Comisión que debía soltarse el concurso de industriales y comerciantes y que para obtener dicho concurso el diciente se había comprometido a solicitarlo pero que no teniendo la autoridad que estima necesaria para obtener un buen resultado y por otra parte impedírselo sus ocupaciones nada había practicado al indicado fin.
Usa de la palabra el Sr. Presidente diciendo que su compañero de Comisión Sr. Morató se había comprometido a solicitar el concurso expresado de los industriales y comerciantes que estimase oportuno con la condición de que el dicente debía hacerlo con las restantes de una lista que se formuló; pero que no habiendo practicado su cometido el Sr. Morató nada había hecho el dicente sobre el particular.
Vuelve a usar de la palabra el Sr. Morató (Manuel) diciendo que en la actualidad le es indiferente la creación del Cuerpo de bomberos por no poderse ocupar de lo que estima necesario para llevar a la practica la constitución del mismo.
Usa de la palabra el Sr. Bonany manifestando que de las explicaciones que acaban de darse resulta demostrado que el Sr. Morató (Manuel) no tiene interés en la creación de un cuerpo de bomberos en esta Villa.
Con la venia de la presidencia usa de la palabra el Sr. Morató (Luis) diciendo que la creación de un cuerpo de bomberos en esta Villa lo considera de utilidad suma y por lo tanto el Presidente de la Comisión debería convocar a la misma al objeto de que estudiando con interés el asunto fuese un hecho la creación del servicio de que se trata.
Usa de la palabra el Sr. Grassot proponiendo que en todas las ocasiones que se ha tratado de este asunto en el seno del Ayuntamiento ha quedado evidenciado que tiene interés en el asunto y si dicha Corporación nada tiene resuelto es debido, por lo que se deduce de las explicaciones de todos, á no haberse aún solicitado por el Sr. Morató (Manuel) diciendo que desde el principio que se trató de este asunto notó cierta pasividad en el Ayuntamiento siendo de ello la mayor prueba el hecho de que con ocasión del incendio de la fábrica de los Sres. Canal y Pascual adelantó de su peculio particular determina cantidad para pagar a los que fueron designados para sofocarlo, aparte, como tiene dicho hallarse ocupado en todas las horas del día para hacer algo en favor de este asunto, dándole el Sr. Presidente por terminado.
La Comisión: Presidente, Francisco Ferrer Marqués. Los Concejales Francisco Vergés y Manuel Morató.
Amb tot, continuen les tasques per a l’organització del servei antiincendis perquè en una nova acta del ple del 6 d’octubre de 1906, hi veiem el següent:
Creación de un cuerpo de bomberos
Admitido en principio por este Ayuntamiento la creación de un Cuerpo de bomberos en esta villa, se nombró una Comisión de su seno para gestionar cuanto creyese oportuno al objeto de llevar a la práctica un servicio que, sin duda alguna, ha de reportar inmensos beneficios a los habitantes de esta población.
Designados los suscritos para formar dicha Comisión han conseguido alistar personal suficiente e idóneo para la constitución de dicho Cuerpo, han formulado unas bases para el funcionamiento del mismo y otros trabajos que en su día serán puestos a la deliberación del Ayuntamiento para la resolución que estime oportuna.
También se han ocupado de los medios de adquirir el material indispensable al indicado fin, así como de la forma en que los individuos han de ser retribuidos, habiendo creído oportuno, para llenar aquellos fines, entre otros, él de solicitar la cooperación de los comerciantes, industriales y propietarios para que se suscriban con la cuota que estimen oportuna, la que será destinada, si es por una sola vez, a la adquisición de material, y si es por anualidades, al pago de las retribuciones que devenguen los individuos del Cuerpo.
A dicho objeto los que suscriben en su explicada representación acuden a V. suplicando se sirva llenar la presente con indicación de la cantidad por que desea contribuir autorizándolo después con su firma, debiendo advertirle, que luego de transcurrido el plazo de quince días se recogerá la presente para que esta Comisión pueda ultimar sus trabajos. Palafrugell 6 octubre de 1906.
Després d’un temps d’espera, sembla que finalment el cos de bombers s’acaba constituint, d’acord amb la informació publicada pel diari Baix Empordà del dia 30 de març del 1910. En l’article s’esmenten els noms i càrrecs de les persones que formarien el cos de bombers, el sou assignat, els responsables de l’adquisició del material i les assegurances en cas d’accident.
L’Ajuntament en sessió de 30 de mars de 1910 nomenà el personal del Cos de Bombers que queda constituït en la forma següent: Capatàs: D. Sebastiá Carré Puig, que s’oferí á desempenyar el cárrech gratuïtament. Guarda-magatzém; Francisco Batlle, agutzil: Revisor de les boques d’incendi; Manel Marqués: Bombers de primera; D. Emili Batllé, D. Joaquim Ferrer, D. Pere Capalleras, D. Genis Casellas, D. Joseph Avellí, D. Pauli Martí, D. Joseph Sabater, D. Joseph Figueras. D. Francisco Batlle D. Pere Batlle; D. Pero Pagés, D. Francisco Batlle Carreras, D. Amadeo Pagés, D. Joan Barceló, D. Miquel Barceló, D. Pere Teixidor. Bombers de segona: D. Joseph Cullell, D. Nonito Mir y D. Bartomeu Savalls.
El capatàs te assignades 185’50 ptes. (que ha renunciat.) Per a el guarda-magatzem s’ha de fixar remuneració. Per el revisor no s’ha fixat sou en el reglament, els bombers de primera disfrutarán de 60 ptes. anyals cada u y á mes un crescut jornal quant treballin y els premis á que’s fassin mereixedors per la seva activitat y bon zel. Els bombers de segona també disfrutan de jornal y premis quant treballin y s’en fassi mereixedors.
Seran assegurats pels accidents y se formarà un montepío que se podrà agregar á la Caixa de Pensions en estudi. Els regidors D. Víctor Bonany y D. Cosme Ribas de la comissió quedaren encarregats d’adquirir el material y fomentar la vida del cos mitjançant les subvencions particulars. Un aplaudiment per llur activitat.
Amb aquesta darrera informació donem per finalitzada la crònica, perquè a partir del 30 de març de l’any 1910 queda consolidat oficialment el cos de bombers de Palafrugell i ja se’n disposa de més dades, en especial per les aportacions fetes per Santiago Hernández i Marc Ferrer.
Hernández i Bagué, Santiago. Palafrugell i el suro. Girona: Ajuntament de Palafrugell i Diputació de Girona, 2002, p. 116-128. Hi ha un exemplar al AMP.
Ampliació de la informació
Tres dels actuals camions dels bombers de Palafrugell, 2015 (imatge Rosa M. Masana)
Darrerament he localitzat a la correspondència de l’ajuntament un llistat on hi consten alguns noms de bombers que no havíem vist abans, han estat localitzats perquè consten en un document conforme havien actuat a un sinistre ocorregut el dia 15 de febrer de l’any 1911 i per aquesta feina havien estat retribuïts i eren:
Emili Patulle, Joaquim Ferrer, Genís Casellas, Josep Avellí, Paulí Martí, Josep Sabater, Pere Batlle Casals, Pere Pagès Batlle, Francesc Batlle Olivet, Amadeu Pagès, Miquel Barceló, Benet Mur, Bartolome Saballs, Lluís Rodríguez, Teodor Nicolau, Manel Calderó, Jacint Pla, Gierdamo Prats, Vicens Ferrer i Joan Sala. (circular del dia 8/4/1911) També trobem llistats amb els noms dels bombers en data de: 16/5/1911 i 28/6/1911. El bomber Giordano Prats Combero es dones de baixa del cos el dia 25 d’agost de l’any 1911.
Incorporació d’ una relació de bombers que el més d’agost de l’any 1917 van actuar per subsanar un sinistre que s’havia produït al carrer del Cementiri número 17 de Palafrugell.
Bombers de Palafrugell, any 1917
L’ajuntament publicà una convocatòria per cobrir el càrrec de Capatàs de bomber que seria retribuïda amb 150 pessetes anuals. (Correspondència municipal del dia 9-9-1918, AMP)
