Portada > 2018

Exploració espeleològica al Forat Micó de la muntanya de sal de Cardona (1977)

Amb motiu d’haver fet recentment una estada a la vila de Cardona, he recordat que la dècada dels anys vuitanta un grup de persones amants de l’espeleologia vàrem recórrer el Forat Micó, cavitat geològica natural adjacent a les mines de sal de Cardona. La raó de voler explicar quatre coses d’aquella excursió subterrània ha estat que en un àlbum de fotos antigues n’he localitzat quatre que junt amb un plànol donen testimoni del que exposaré.

Vam anar a explorar el Forat Micó un grup de persones inscrites a les activitats d’espeleologia que organitzava el Centre Excursionista de Terrassa, més endavant anomenat Secció d’Investigació Subterrània (SIS). Érem tres auxiliars de clínica que treballàvem a la Mútua de Terrassa que vam decidir associar-nos al centre excursionista de la ciutat i en concret a la secció d’espeleologia, en part perquè compartíem l’interès per conèixer els avencs i coves de la muntanya de Sant Llorenç del Munt i de Mura, van ser diversos els avencs i coves que varem entrar, la que ens semblava més fàcil era la cova del Manel, l’avenc del Llest ja era una mica més difícil, l’avenc del club personalment no l’havia fet mai tot que hi anaven a acompanyar els qui hi entraven. Descartàvem també d’altres indrets com el massís del Garraf, el Bruc o de Collbató, conscients que no teníem el nivell tècnic que requeria⸻. Un punt a considerar és la influència que va tenir sobre nosaltres en Sardi, un noi que, a més de ser molt atractiu, era líder del departament d’espeleologia de l’entitat i gran expert en aquesta matèria. A més, havia descobert una galeria de l’interior de l’avenc del Llest que va rebre el nom del seu motiu, la cova Sardi i que ell mateix ens la va donar a coneixerà en una de les sortides, però no ens hi varem introduir.

La muntanya de sal potàssica

La part visible de la muntanya de sal té una configuració de diapir de 120 metres d’alçària[1] i es calcula que la part subterrània, no visible, té aproximadament uns dos mil metres de profunditat.

Els experts atribueixen aquesta forma externa de la muntanya a la mateixa naturalesa de la sal, que presenta ductilitat o facilitat de deformació de les roques salines, influenciades a la vegada per un moviment o flux plàstic que rep el nom d’halo cinètic. Aquest tipus de dinàmica també es pot veure en les roques de guix, de magma i de fangs.

A la principal mina d’extracció de sal potàssica, la Mina Nieves, juntament amb altres galeries, dependències mineres i maquinària emprada per a l’extracció, l’any 1997, previ arranjament del recinte, s’hi va iniciar l’activitat turística de visites guiades.

Cartell informatiu de la visita (Oficina de Turisme de Cardona)

Actualment la zona rep el nom de Parc Cultural de la Muntanya de Sal i ha suscitat força interès perquè sovint se’n fan articles. Dos dels darrers el podem consultar al diari El Punt Avui el dia 3 de juny de 2018 en què M.J.R encapçala el text amb el títol “Benvinguts al territori de la sal”, i al diari Ara del 13 d’agost d’aquest mateix any que Daniel Romaní fa un article titulat “Un formiguer per extreure clorur potassi”.

Membres de la secció d’espeleologia explorem el Forat Micó

L’any 1967 es va calcular que el Forat Micó permetia recórrer pel seu interior 650 metres i era considerat el forat de naturalesa salina més llarg conegut fins que el 1982 al sud-oest d’Israel es va descobrir la muntanya de sal de Sedom (Sodoma), amb forats que superaven en extensió els de Cardona.

La data concreta de l’excursió no la recordem, però pensem que era l’any 1977 quan vàrem participar en aquesta incursió subterrània un grup d’una vintena de persones format per gent experta en espeleologia i d’altres amb més o menys nivell de preparació tècnica.

El clàssic diapir de la muntanya de sal i el grup d’espeleologia a la base (Rosa M. Masana)

Descendint per la muntanya, on es pot veure el responsable de la farmaciola (Rosa M. Masana)

Un grup de tres o quatre no van entrar al forat perquè eren els encarregats de col·locar un electró (escala de corda) en un pou de 17 o 20 metres situat al final del forat que havíem de recórrer. Era l’única manera de sortir d’allà, a no ser que haguéssim tornat enrere, però això suposava molt més esforç i temps.

Plànol del Forat Micó elaborat pel Centre Excursionista de Terrassa, conservat per Rosa M. Masana.

L’equip anàvem proveïts de cascs amb llums de carbur, tot i que hi havia qui portava una llanterna de piles, però era poc aconsellable perquè era important tenir les dues mans lliures per poder-nos moure en ocasions arrossegats pel terra.

Va ser admirable observar la gran varietat de colors naturals de les roques amb predomini de la gamma d’ocres i de blancs, acompanyades d’estructures capritxoses que juntament amb les estalactites i algunes estalagmites formaven un ambient màgic. Llàstima que els llums que portàvem feien un enfocament molt selectiu i no ens permetien visualitzar, diguem-ne en sistema gran angular, la magnificència d’aquell indret. Tampoc portàvem càmeres fotogràfiques amb flaix. En alguna cova havíem emprat un preparat a base de magnesi que enceníem i durant uns segons acomplia la funció de flaix d’ús col·lectiu.

Recórrer el forat i pujar pel pou calculem que ens va ocupar gairebé tres hores, ja que hi havia zones on havíem de recolzar l’esquena a la roca, posar els peus a la paret del davant i avançar a poc a poc en aquesta posició, perquè per sota hi passava un rierol d’aigua.

Preparant un llum de carbur a l’entrada del forat, a la dreta Rosa M. Masana.

Marià Masana fent un cigarret abans d’entrar.

Mentre estàvem uns minuts sense avançar perquè un de nosaltres tenia dificultats, vaig veure que davant meu tenia una estalactita amb una gota cristal·lina d’aigua a punt de desprendre’s. La temptació va ser posar-hi la llengua, sense saber que es tractava de salmorra. Va ser com ingerir un terròs de sucre però de sal; mai més he experimentat un gust tan salabrós com aquell.

Dins del forat el temps passava lent però a la vegada experimentàvem la satisfacció de veure un paisatge insòlit, mai vist per alguns de nosaltres fins llavors i, també vivíem una estranya sensació d’incògnita, provocada pel fet de desconèixer què trobaríem al final del forat. Personalment m’intrigava el fet que fos un pou per on havíem de sortir a l’exterior. Sort que teníem confiança en l’equip de dins i de fora d’aquesta cavitat.

El bomber Marià Masana ens ha ofert un parell d’imatges del casc que ell portava per fer salvaments alpins i les hem adjuntat perquè es tracta d’un model bastant similar al que vàrem emprar.

Mentre buscava quelcom de la cova del Llest a internet, vaig localitzar el bloc del Grup espeleològic 15 d’Abril, on hi havia publicades una col·lecció de fotografies de tema espeleològic i també de la galeria Sardi, que coneixia el lloc d’entrada des del avenc del Llest però, mai hi vaig arribar a entrat, motiu pel qual em va agradar veure imatges.

Em vaig posar en contacte amb Francesc Xavier, membre del grup espeleològic 15 d’Abril amb objectiu de demanar si podia incorporar a la pàgina personal de Word Press una fotografia de la galeria Sardi. Molt amablement van donar permís per escollir les que volgués. He adjuntat aquesta que presento perquè trobo interessants les formes impregnades a la roca. Si ens hi fixem, podem observar el fragment d’una cara amb l’ ull i un nas llarg i corbat, acompanyat de complements fàl·lics, estructures dentals, corns i una possible cortina de pedra a l’esquerra, que ben bé podria venir a representar el teló d’un escenari per un moment deixa observar el que hi ha en escena.

No hagués mai possiblement imaginat que la cova d’en Sardi fos tant rica en elements que poden fer corre la imaginació. Des d’aqui agrair al Grup Espeleològic 15 d’Abril per la seva gentilesa. Per visitar el bloc GEXVIV i en concret l’Avenc del Llest i galeria Sardi cliqueu a aquesta zona en blau.

Galeria Sardi dins l'avenc del LLest (imatge: Juli Serrano del Grup Espeològic 15 d'Abril) La cara del home no pot ser més realista.

Un vídeo a internet

Hem de reconèixer els treballs fotogràfics i documentals que fan alguns experts que tenen la gentilesa d’incorporar-los a la xarxa. He sentit una gran satisfacció quan he vist les imatges del grup Fotogràfic Subterrania Flash Black també hi van intervenir els fotògrafs Philipp i Crochet durant l’exploració del Forat Micó, ja que van haver d’entrar-hi diverses vegades per capturar les fotografies més gratificants. També es pot veure EspeleoCorb .

Cal dir també que va ser gràcies a un grup d’espeleòlegs que l’any 2002 es va fer possible poder visitar novament aquest indret, que ara té 50 metres de recorregut.

És curiòs que avui dia 9 de febrer del 2023 feia una breu cronica relacionada amb el treball d’infermera que havia fet a Llagostera amb els doctors Carlos Soto i Pompeu Pascual quan, mentre buscava a Internet he trobat la noticia de la familía Pascual-Grifé dient que el dia 29 d’octubre del 2011 havien cedit a l’Arxiu Històric de Cardona tres plànos de les salines , he trobat un punt de sincronicitat amb aquest fet, motiu pel que he considerat esmentar-lo.

[1] En geologia, un diapir (del grec διαπείρειν, ‘travessar’) salins és un tipus d’intrusió resultant de la remuntada de roques més lleugeres a través de roques més denses.

Nota; El mes de març del 2023 en aquestes mines de potasa van morir tres joves geolegs que duen a terme estudis de trrenys. Una conmovedura, lamentable i tràgica perdua.

El sol de dia i el sol de nit

Recordo que de joveneta la meva mare i jo vam mantenir una conversa que va portar que ella em digués:

-Hi ha un sol de dia i un sol de nit.

-La lluna, vol dir? – vaig preguntar-li.

-No, la lluna no, ja ho sabem que hi ha la lluna; em refereixo a un sol de nit.

Vaig quedar un xic desconcertada, però semblava que la mare ho deia convençuda. No hi vaig donar més importància i tampoc li vaig demanar que me’n donés més explicacions. Ara em penedeixo de no haver-ho fet, de no haver-li preguntat més coses per veure què sabia. Penso que en aquell moment vaig experimentar la sensació que deia una cosa fora de lloc, perquè a l’escola mai m’havien explicat un fet com aquell.

La mare havia nascut l’any 1906, va tenir sis fills i era una persona vital i havia superat favorablement les diverses vicissituds pròpies de la vida; possiblement la hi va ajudar el seu esperit treballador però sempre fugint de la subordinació, tarannà que la va acompanyar fins als 93 anys.

Tenia confiança en la vida, com si disposés d’una fe o vivència espiritual personal que la protegís. Alguna vegada havia dit: “Deixeu fer a Déu, que és una bona persona”, o també, “Déu et pot constrènyer però no t’ofega”. Un dia que estava amb els meus germans, no sé què vàrem dir i ella ens va retreure: “Teniu un costum molt lleig que haureu de corregir, i és que sempre veieu el mal en els altres, i heu de saber que el mal també està en nosaltres”.

O sigui, que la mare a nivell de la cosmologia sabia que hi havia un sol de dia i un sol de nit o un de blanc i un de negre i que nosaltres, els humans, també tenim aquestes dues condicions. És evident que ella havia hagut de reflexionar sobre aquests dos aspectes, fet del qual ara estic meravellada, perquè personalment no és fins aquest moment que m’interesso per l’ombra del nostre sol, que podria ser el sol negre o el sol de nit que deia la mare. Tal vegada es referia a Saturn, que és contraposat al sol, o al que ara anomenem forats negres, no ho sé. Ho investigaré i potser en podré dir alguna cosa més. En cas que decideixi fer-ho seria a partir de la informació que em lliurà molts anys enrere la mare.

Imatge: doble espiral Tassili al sud d’Algèria, al desert del Sàhara (art prehistòric)

El gos salvador

En una de les viles on vaig exercir d’infermera, anava sovint a casa d’un pacient que a causa del seu precari estat de salut no podia venir per ell mateix a la consulta.

L’home vivia en una casa pairal però habilitada de forma funcional amb un estil modern. Quan anava a visitar-lo i entrava per la porta del jardí em venia a rebre un gos bastant gros de color negre que movia la cua i m’acompanyava fins a les escales que comunicaven amb el primer pis de l’habitatge. Jo li deia: “Hola, simpàtic.”

En contraposició a aquest gos tan falaguer, just al peu dels esglaons que pujaven a la casa hi havia un altre gos lligat que bordava com un desesperat i també roncava ensenyant uns ullals tan afilats que semblava un veritable llop sortit del bosc. Feia basarda veure’l. A més donava batzegades amb molta força a la corda amb què estava subjectat.

La distància fins on ell arribava i el tros que quedava fins a les escales era d’escassament un metre i mig, penso. La senyora de la casa m’esperava just en aquest punt i en ocasions li havia preguntat: “El gos no pot arribar fins aquí on som, oi?· I em deia que no, que no hi podia arribar.

Un dia quan entrava per la porta del jardí, la senyora baixava per les escales, i en arribar a baix de tot, va i deslliga el gos. L’animal arrenca a córrer i va venir directe allà on era i, just quan va fer el salt d’atac ⸻suposo que anava a agafar el coll, faig uns passos enrere tot posant-me el braç en aquesta zona, ensopego amb les pedres d’un parterre i caic d’esquena sobre les plantes. La gran sort va ser que l’altre gos, potser conscient de la situació, va reaccionar fent un gran salt per interceptar per un lateral l’animal agressor, va tirar-lo a terra i va estar una estona retenint-lo mitjançant una baralla, temps suficient per aixecar-me i córrer escales amunt cap a dins de la casa.

Sentia que el cor m’anava a cent i suposo que devia estar pàl·lida a causa del gran espant que vaig tenir. La senyora de la casa no deia res, no es va immutar ni va demanar cap tipus de disculpes per aquell gest inexplicable. Vaig exclamar: “Què ha fet, de deslligar el gos quan entrava a casa seva!” No va respondre.

La gèlida actitud d’aquella persona afegida possiblement a la puixança adrenèrgica que experimentava, devia haver distorsionat la imatge d’aquella persona fent que li veiés un rostre que expressava mig somrís, semblant diria, al de la coneguda dama que el famós pintor florentí Leonardo da Vinci va pintar.

És curiós que ara mirant els fets retrospectivament, m’adoni que aquell dia en qüestió de pocs minuts vaig experimentar dos sentiments contraposats. El d’una extrema decepció i desconfiança envers un ésser humà i al mateix temps emoció d’agraïment generat per la noblesa, intel·ligència i valentia d’un gos que només veia de tant en tant.

És lògic que el que vaig a dir ho consideri d’aquesta manera, penso que el gos negre em va salvar la vida, perquè si no hagués intervingut en aquell moment, dubto que per mi mateixa hagués pogut afrontar l’atac.

Una vegada finalitzades les cures fetes al senyor de la casa i abans de sortir de la casa , m’assegurava que el gos estava lligat. El meu defensor es va acostar i vingué a acompanyar-me fins a la porta de sortida. Vaig acariciar-lo una estona i li vaig donar les gràcies. Estic segura que va entendre el que li estava dient.

He adjuntat una imatge en què no hi apareixen gossos, sinó que representa la lluita entre un lleó i un drac, i que considero d’allò més adient per il·lustrar la narració.

Un animal retent a l'altre, imatge 16-10- 2020

Han trascorregut dos anys des de que vaig escriure aquesta experiència i ara en motiu de preparar un article per la revista de aquest poble on van succeir els fets esmentats, vaig fer una fotografia a un mas situat molt aprop de la casa on anava a lliurar cures a la persona enllitada. La sorpresa ha estat que al mirar la fotografia he vist unes taques a la pedra capçalera del mas que semblaven un cavall, un gos i una au que es perseguien un al altre, com si el cavall voles evitar que el gos agafes a l’ ocell. M’ha donat la impressió de com si aquell impacte que vaig tenir hagués restat fitxat a la pedra, molt curiòs. Si aquestes taques les hagués vist a un altre poble, es possible que m’ haguessin passat desapercebudes.

Escultura del segle XIII de la catedral de Sant Virgili de Trento.

Un paquet a Nova York

Sempre ens va quedar el dubte de saber si l’encàrrec de portar un paquet a Nova York i el fet de tutelar una persona d’edat que no coneixíem tenien alguna relació. Si més no és curiós que succeeixi en un mateix viatge. M’explicaré.

L’any 1990 amb la meva amiga M. del Carme vàrem decidir viatjar als Estats Units. El principal motiu era que el dòlar valia 80 pessetes, preu baix sense precedents, a més, si compraves un vol transatlàntic d’anada i tornada podies gaudir de dos vols domèstics a l’interior del país. Vàrem escollir visitar San Francisco i Orlando.

Vaig comentar aquestes vacances a un dels metges amb qui treballava en una vila de la demarcació de Girona. Transcorreguts uns dies, el doctor em va dir: “Rosa, tinc un pacient que ve a la consulta particular que m’ha demanat si et podries emportar un paquet a Nova York, on aniria a buscar-lo a l’aeroport un seu familiar”. Vaig dir-li que sí.

El dia abans de començar les vacances, vingué a la consulta d’infermeria el senyor a portar-me el paquet. Era un home de mitjana edat a qui no havia vist mai, vaig pensar que possiblement era d’una altra vila. En agafar el paquet m’adono que pesa molt i, li dic:

—Sí que pesa. Què hi porta, a dins?

—Diaris —contestà.

—Deuen estar molt comprimits que pesin tant. Podem donar-hi un cop d’ull?

—Ui, no! —va respondre—. Com pot veure, el paquet està molt ben embolicat i seria un enrenou desfer-lo.

—Entendrà, senyor, que sense saber el tipus de producte que transporto és arriscat agafar-l’hi —vaig insistir-li.

—Que no li ho estic dient? Hi ha diaris.

—Ho sento molt, però en aquestes condicions no m’atreveixo a emportar-me’l .

—Vaja, doncs ara què? El doctor em va assegurar que vostè em faria aquest favor.

—Sí, és veritat que li ho vaig dir, però pensava que podria conèixer el contingut de l’embalatge.

Va agafar el paquet, que no portava cap identificació, i se’n va anar. Més tard vaig preguntar a la recepcionista si sabia qui era aquell senyor i em va dir que no, no li va demanar el nom perquè li va dir que jo ja sabia de què anava.

L’aeroport de Barcelona

L’endemà mentre estàvem fent cua a la zona de facturació d’equipatges de l’aeroport de Barcelona, va venir una senyora i ens preguntà:

—Bon dia, perdoneu, vosaltres viatgeu a Nova York?

—Sí —li responguérem.

Si us plau, em podeu fer un favor? La meva mare viatja ella sola a casa d’un seu fill que viu a Nova York. Us faria res acompanyar-la fins a la sortida de l’aeroport de l’allà? Tinc por que es faci un embolic, a fora l’estaran esperant.

—Cap problema, no pateixis. La hi acompanyarem —li vàrem dir.

—Moltes gràcies, no sabeu el favor que em feu.

Ens vàrem apuntar el número del seu seient dins l’avió i de tant en tant, quan ens aixecàvem per estirar les cames, l’anàvem a veure i preguntar-li si estava bé. Sempre ens deia que sí.

En aquesta ocasió vàrem veure que les normatives de vol adreçades als passatgers, aquelles que gairebé mai llegim, incloïa un llistat de productes que no estava permès portar a bord, com per exemple matèria orgànica com plantes, terra, embotits, cargols, drogues, etc. Després de llegir-lo, vàrem comentar: “T’imagines que dins d’aquell misteriós paquet hi hagués hagut xoriços. Ens els hauríem hagut de menjar com va fer la Sofia Loren amb la mortadel·la. Si fossin xoriços, rai.”

Una de nosaltres també va fer el comentari: “T’imagines que si per aquelles coses a la sortida de l’aeroport no trobem la família, què fem?” Però vàrem pensar que ella segurament tindria anotat el número de telèfon i la direcció del seu fill i evidentment alguna cosa faríem.

L’aeroport de Nova York

Mentre estàvem totes tres davant la cinta transportadora d’equipatges esperant que arribessin els nostres, vam veure passar dos agents de la policia amb gossos raça Basset amb un sobrellom de color verd que deia en anglès “protecció de la naturalesa”, eren canins experts a detectar substàncies dins els equipatges. Era evident que el control de productes biològics estava del tot supervisat. Ens vàrem sentir alleujades quan els familiars de la senyora i ella mateixa se saludaven. Ens vàrem fer un recíproc i cordial comiat.

En el decurs d’aquestes tres setmanes que vàrem estar de vacances, com en altres ocasions, ens va succeir alguna anècdota divertida i d’altres que no tant, però no els vàrem donar importància perquè tot va acabar bé. Una va ser un intent d’atracament a la sortida d’una boca de metro que feia cul de sac i era de nit; sort d’una parella que va sortir del metro una mica més tard que nosaltres.

Imatge de nit sobre el pont de Brooklyn amb les torres bessones al fons

L’altra va ser que l’autobús en què viatjàvem al parc de Yosemite va quedar avariat precisament sobre els rails del tren d’un pas a nivell. Vàrem baixar tots de l’autobús i alguns dels homes que també feien l’excursió van empènyer l’autocar fora de la via. Van tardar una hora a arreglar-lo.

Explicar els fets

A la tornada i durant un sopar d’amics un d’ells després d’escoltar-nos explicar el viatge va comentar: “M’imagino el titular que hauria sortit publicat a La Vanguardia: ‘Dos españolas retenidas en el aeropuerto de Nueva York por transportar hachís’.

No diguis aquestes coses, li vàrem comentar, tot i que podia haver estat possible. A més, li vaig dir, que uns dies després d’arribar de viatge m’havia de presentar a un examen oficial per a oposicions restringides. Imagina’t la situació.

El nostre divertit amic diu: “Doncs hi afegim ‘una de las mujeres tenía que superar en breve un examen académico de salud pública’”.

Un dia, quan feia bastant de temps que ja no treballava al consultori d’aquella vila, vaig coincidir amb l’administrativa del dispensari i durant la conversa va comentar: “Ets una persona amb estrella”. No li vaig preguntar què li havia fet pensar això, però podria tenir una explicació. Un dia li ho preguntaré.

Casualitat o sincronisme?

En ocasions ens poden succeir fets estranys o poc habituals que ens sorprenen i sovint diem “quina casualitat!”, però no hi donem més importància, no reflexionen sobre el fet en concret i l’esdeveniment tardarà poc a passar a l’oblit. Poso per exemple a mi mateixa, que en diversos moments de la vida he necessitat alguna cosa i aquesta de cop ha fet acte de presència sense haver fet res d’especial. És potser que per aquest motiu em prenc seriosament la divina providència, encara que no sempre té la funció activada.

Darrerament he viscut uns fets força curiosos i un dia els vaig explicar a la Marcel·la, una amiga en comú amb la M. del Carme (epd). Vaig comentar-li les experiències perquè és una persona que té molt en compte el factor espiritual, és oberta de pensament i penso que també hi ajuda la seva formació en antropologia. Després d’escoltar les meves entusiastes dissertacions, va dir: “Rosa, això ho hauries d’escriure”.Vaig dubtar de fer-ho, primera per mandra i segon perquè vaig pensar que no interessaria a ningú. Finalment constato que els consells tenen poder.

Un vis enmig del carrer

Aquest fet fa molts anys que em va succeir, però sempre l’he recordat. Vaig fer un trasllat de residència i mentre muntava un moble em vaig adonar que em mancava un vis que era molt necessari, per la qual cosa en vaig agafar un de model per portar-lo a la ferreteria, però em van dir que no tenien aquell tipus de caragol, perquè era especial. No convençuda em dirigí a una altra ferreteria, on em van dir el mateix. El moble en qüestió va quedar muntat de manera poc sòlida i me’n vaig oblidar.

Un cap de setmana que anàvem a caminar amb la M. del Carme per les rodalies de la Bisbal, al mig de carrer veig un vis, l’agafo i vaig pensar que era semblant al que necessitava per al moble i el guardo a la butxaca. Una vegada a casa no ens ho podíem creure: el caragol en qüestió tenia el mateix pas de la cavitat on havia d’anar collat. Davant d’aquest fet vàrem intentar trobar-hi una explicació, però era inútil, no en tenia cap. La M. del Carme va exclamar: “Rosa, et passa cada cosa!”

En un espai curt de temps m’han succeït uns esdeveniments força curiosos que intentaré explicar.

La cinta aïllant

El mes de juny de l’any 2017 finalitzava un curs a la Facultat de Medicina i Infermeria de Girona i el darrer dia de classe, a punt de plegar, la cap d’estudis ens va comunicar que estàvem tots invitats a un berenar de cloenda. Ens aconsellà que deixéssim les carpetes i les pertinences personals dins l’aula, que tancarien amb clau. Vàrem agafar uns globus que teníem i en dirigíem a la planta baixa un grup d’unes quinze persones i alguns de nosaltres inflàvem globus per decorar el recinte de la celebració, però no teníem res per subjectar-los a la paret.

Jo era al costat d’en Sergi, un company d’estudis, i vaig demanar-li si tenia cinta adhesiva. En Sergi em va respondre que de cinta adhesiva no en tenia, però que en tenia d’aïllant elèctrica que també és adhesiva. Es posa la mà a la butxaca i com si es tractés d’un truc de màgia avançat, treu un rotlle de cinta aïllant de color negre, el mateix color del globus que en aquell moment tenia a la mà. L’eufòria per haver finalitzat els estudis i les rialles van contrarestar aquest espectacular fet i només li va treure una part d’importància quan en Sergi em digué que ell sempre portava a sobre cinta aïllant perquè podia ser útil. De fet ell era afeccionat a l’escalada i potser sí que aquest element li podia ser útil, vaig pensar.

La torre de defensa de Cruïlles

El responsable de la redacció de la Revista del Baix Empordà em comunicà que el tema central de la revista del mes de juny tractaria sobre les torres de defensa i em vam proposar que escrivís sobre la torre de Cruïlles. M’hi vaig comprometre i el primer que vaig fer va ser interessar-me per si podia visitar-ne l’interior.

Un dia a mig matí vaig anar a Cruïlles amb l’objectiu de fer fotografies a la part exterior de la torre. Després del reportatge vaig entrar en un bar del poble a preguntar si sabien amb qui hauria de parlar per poder visitar l’interior de la torre. Van respondre: “Mira, ves a aquella taula i parla amb aquell xicot que està llegint un llibre”. Després d’explicar al noi el meu propòsit em diu: “Si vols visitar la torre aquí tens les claus”. Tenia sobre la taula les claus que donaven accés a aquell monument datat del segle XII. Feia ben bé la impressió que tant el guia com les claus m’estiguessin esperant, insòlit.

Així mateix, tenia interès per saber les coordenades geogràfiques de la torre per incorporar-les a l’article i vaig demanar informació a dues persones que van coincidir a dir-me que les trobaria a internet. No les hi vaig buscar perquè sabia que hauria de destinar bastant temps a localitzar-les. Un dia aproximadament a les quatre de la tarda vaig tornar a Cruïlles, aquesta vegada amb el propòsit de localitzar les restes de la muralla del castell. No es veia ningú pels carrers per poder preguntar, fins que al llindar de l’església de Santa Eulàlia ens trobem de cara a cara amb un xicot que escrivia en una tauleta electrònica. Després de saludar-nos vaig preguntar-li si sabia on era la muralla del castell. Em respongué que no, perquè ell només s’ocupava de registrar dades per a l’Institut Geogràfic de Catalunya. El fet de coincidir amb aquest tècnic va ser perfecte perquè em donà les coordenades de la torre i a més amb tota l’amabilitat em va dir: “Vols saber els metres sobre el nivell del mar a què està situada la torre? Apunta” 98’598 metres. Novament la sorpresa va ser gran.

Un llibre a l’atzar

Tinc el costum que alguna vegada quan passo per davant del prestatge dels llibres, n’agafo un sense mirar, perquè m’agrada saber quin tema surt en aquell moment i en llegeixo algunes pàgines perquè ja sé de què va. És normal que surtin llibres diferents perquè no els disposo en cap ordre determinat.

Després que haguessin succeït aquests esmentats esdeveniments, vaig adoptar el costum d’agafar un llibre a l’atzar i en aquesta ocasió en surt un de Carl Gustav Jung que portava per títol Sincronicidad, editat en castellà per Sirio l’any 1988. Aquesta vegada el vaig rellegir fins al final fent atenció al que havia subratllat disset anys enrere. Però la sorpresa més gran va ser que quan l’anava a tornar al prestatge, vaig adonar-me que estava dedicat per la M. del Carme amb motiu de la diada de Sant Jordi del 1991. Era evident que ella era coneixedora d’alguns dels fets extraordinaris que en ocasions m’havien passat i va voler que tingués informació sobre els esdeveniments sincrònics que estan fora de l’espai i del temps.

Jung hi explica un fet personal que com a psicòleg li va succeir mentre atenia una pacient que li explicava el seu somni. Va aparèixer a la consulta una cetònia daurada, un tipus d’escarabat similar al que descrivia la senyora. Qui sap si l’estranyesa d’aquest fet simultani el va motivar encara més a seguir esbrinant l’interior de la ment humana.

Partint dels seus coneixements sobre l’inconscient col·lectiu, considerava que l’existència de successos, per ells mateixos no són causals; pensava que estaven formats per una espècie de connexió creuada significativa. Cita treballs d’altres autors com Schopenhauer, que comenta que va ser pioner en l’estudi de la simultaneïtat quan aquesta no manifesta cap relació causal, que vindria a ser el que anomenem atzar.

A partir de la qualitat de la simultaneïtat, Jung va encunyar el terme sincronicitat per definir la relativitat entre l’espai i el temps i condicionats per la ment. Explica que Rhine considerava que l’espai i el temps eren elàstics, que podien reduir-se fins a un punt de fuga i que per si mateixos no existeixen, només com a postulat de la ment conscient. També considerava que els conceptes d’espai i temps s’han convertit en termes fixos en el decurs de la nostra evolució mental, en especial a partir de la introducció del sistema de mesures emprades per descriure els cossos en moviment.

Per Jung és important tenir en consideració els arquetips que constitueixen l’estructura de l’inconscient col·lectiu, similar per a totes les persones, que al mateix temps constitueixen un model de comportament.

Al final del llibre comenta que el principi de sincronicitat té propietats que podrien ajudar a aclarir la relació entre cos i ànima. També que el coneixement absolut, característic dels fenòmens sincronístics, no està mediatitzat pels òrgans sensorials i recolza la hipòtesi d’un significat que no existeix per ell mateix, per la qual cosa només pot ser transcendental, però en un conjunt d’espai-temps que és irrepresentable.

next posts 1 2 3 4 5 6 previous posts