Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Un regomeyo de pa qué

Era a finals dels anys seixanta i principis dels setanta que treballava d’auxiliar de clínica a la Mutua de Terrassa, entitat que oferia assistència als afiliats a la Seguretat Social i també era una mútua asseguradora d’accidents laborals, bastant freqüents en una ciutat altament  industrialitzada i amb gran activitat en el ram de la construcció. Actualment la Mutua rep el nom d’Hospital Universitari de Terrassa.

A la Mútua hi vaig exercir bastants anys i vaig passar per gairebé totes les especialitats. A consultes externes sempre hi havia molta gent i venien a visitar-se bastantes persones que havien vingut a treballar i procedien d’alguna província d’Andalusia.

En ocasions un pacient nouvingut a la ciutat venia a visitar-se i deia: “Doctor, vengo a que me visite porque tengo un regomeyo de pa qué”.

El metge li preguntava:

 —¿Y pues, que le sucede ?

—No sé doctor, no sé, es este regomeyo que tengo.

El metge semblava perdut davant la necessitat d’haver de formular un diagnòstic, que no l’acompanyava gens ja que la senyora o senyor que tenia el regomeyo tampoc trobava o no sabia la manera com expressar-se per explicar en què consistia el seu malestar. Per la manera com gesticulava aquesta sensació tant podia tractar-se de quelcom físic, psíquic, emocional, espiritual o fins i tot còsmic, existencial o holístic, com ho vulguem veure.

Finalment el metge acabava receptant-li un flascó de pastilles de vitamina C, d’aquelles que es dissolien en aigua, o bé si veia la persona desnodrida li receptava un complex vitamínic i li deia que tornés si no li passava.

Abstracció del regomeyo
Abstracció del regomeyo

Entre nosaltres, les infermeres i les auxiliars —la majoria eren molt joves i enriolades—, el regomeyo es va convertir en una paraula pròpia per fer broma, especialment per la part final, perquè algunes vegades dèiem: “Tinc un refredat o un mal de cap de pa qué”.

Ara quan vaig recordar aquest episodi de l’etapa professional, em vaig adonar encara més que la nostra pràctica de la medicina se sustenta en els símptomes, els valors analítics, el resultat de les exploracions radiològiques, quirúrgiques o d’altres, de manera que tinguem al davant quelcom de visible, mesurable, indexat perquè puguem fer-ne un gràfic, expressar-ho amb una formulació, tocar-ho.

Per contra, el símptoma o els símptomes del regomeyo eren impossibles de desxifrar, perquè s’escapaven de poder ser mesurats d’alguna manera, fet que feia que no poguéssim donar cap solució a la persona que demanava ajut al servei sanitari.

Se’ns escapen bastants aspectes de la configuració humana de caràcter energètic, espiritual o existencial que en tot cas ho deixem per a altres i determinats especialistes que no saben si són o no resolutius.

Seria magnífic que poguessin saber què és un regomeyo, o potser millor que no ho sapiguem, perquè correria el risc que el reduíssim, que el simplifiquéssim donant-li un nom tècnic i elaboréssim un producte limitat per a una causa tan abstracta i humana al mateix temps.

Potser cal que deixem el regomeyo al seu lloc, que continuï sent un estat indefinit de la naturalesa humana, res en concret i tot a la vegada, que sobrepassa el raonament, d’aquesta manera el tindrem segur, no li podrem retallar cap aspecte de la seva tan àmplia magnitud. Així ho vaig sentir quan hi vaig pensar.

La sorpresa ha estat que al revisar el Diccionari de la Real Academia Española he vist que el regomeyo hi apareix. És un terme usat a Múrcia que es defineix com un malestar físic que no arriba a ser un verdader dolor. També com un disgust no revelat a l’exterior. Està bé, però penso que és més, molt més que això.

Oblidades al telecadira de Llessui

Aquest mes de setembre del 2019 Marc Garcia es va posar en contacte amb mi per saber si era la persona que havia tingut l’accident a les pistes d’esquí de Llessui i em va comunicar que havia fet un article en què parlava de les instal·lacions. L’article és molt complet perquè explica amb detall la trajectòria i final d’aquelles dissortades instal·lacions en un escrit que ha publicat al seu blog: Lugares abandonados / Llessui.

La lectura d’aquest text va actuar en mi com a revulsiu de la memòria i em va fer recordar l’angoixa que vàrem viure durant aquelles hores eternes que vam estar suspeses a la cota 2.000. A fi de poder aportar informació a en Marc he escrit els fets succeïts —una part els tenia redactats—, i a la vegada també hi he consignat dades addicionals que eren errònies, com el temps que vaig estar a terra esperant que em vinguessin a rescatar.

L’any 1985 la Maria del Carme, una amiga, i jo vam passar els dies de festa de Setmana Santa a les rodalies de Sort a la comarca del Pallars Sobirà. El Dilluns de Pasqua, festiu a Catalunya, vam comprar un tiquet de pujada i baixada per anar a conèixer les pistes d’esquí de Llessui. Coincidia que el dia estava encapotat, feia molt fred i hi havia poca neu; per aquest motiu el primer que vam fer en arribar a dalt va ser anar al restaurant a prendre un cafè amb llet ben calent.

Al restaurant hi havia un grup força nombrós de persones. Al cap d’una estona vàrem veure com sortien i pujaven al telecadira per baixar. El temps, com deia, no acompanyava. Nosaltres poc després vam decidir fer el mateix, pujar al telecadira, que estava funcionant,

Quan feia uns cinc minuts que descendíem, es va parar la instal·lació. Primer vam pensar que es tractava d’una avaria, però poc després vam sentir un clàxon i vam veure  que era un dels dos autocars que circulaven en baixada per aquella recargolada i estreta carretera que portava a l’estació d’esquí.

De seguida vàrem ser conscients que havien parat el remolcador pensant que no hi havia ningú a dalt, que tothom havia baixat i anava en aquells autocars. Tot i que teníem l’esperança que s’adonarien que al pàrquing hi havia un cotxe de color groc i podien pensar que hi havia algú més a dalt era evident que no havien fet la ronda de seguretat reglamentària que tota instal·lació d’esquí ha de fer abans de treure el corrent elèctric.

Cridàvem “som al telecadira!” perquè sentíem el so dels esquellots d’algun ramat i pensàvem que potser un pastor ens sentiria, però res, ens vam quedar afòniques i cada vegada teníem més fred. Era evident que a aquella altitud ningú ens podia sentir. El cos es va comportar d’una manera que provocava que tremoléssim d’una manera incontrolada. Diria que era una barreja entre fred i por, especialment por del fet de ser conscients de la gravetat de la situació.

Quan feia dues hores que érem allà dalt, mortes de fred vam veure que havia arribat la nostra fi. La meva amiga estava quieta com un pollet, sense dir res i amb les mans sota les aixelles perquè havia fet una vasoconstricció i les tenia blanques com la neu.

Feia estona que em mirava la instal·lació. Llàstima que la cadira no s’hagués parat al costat d’un pòster on hi havia unes escales. També uns metres més avall hi havia una caseta de fusta on qui sap si hi podia haver un telèfon i uns metres més avall es veia un camí per on podia passar algun vehicle. Vista la situació dic: “Jo no em vull morir asseguda en aquesta cadira. Intentaré baixar.” La meva amiga va dir: “Vols dir, Rosa?” I li digué: “És l’única possibilitat. Mira quina borrasca que s’acosta.”

 

Imatges pista Llessui
Imatges pista Llessui

Amb els anoracs, els cordons de les sabates, les corretges de les càmeres fotogràfiques, els mocadors del coll i un cinturó vaig fer una mena de corda i per aconseguir més llargada vaig aixecar la barra asseguradora de la cadira i dempeus al seient vaig lligar la corda a la T. La cadira balancejava i feia sensació de vertigen. En tornar a posar la barra de seguretat a lloc vam observar que encara quedava força distància fins a terra, però vaig pensar que saltar no havia de ser un gran problema perquè el terra era esponjós i amb neu.

Sortir de la cadira va suposar per a mi haver de reunir tot el valor que una persona pot tenir acumulat en algun lloc, perquè una vegada agafada a la T no hi havia marxa enrere. En aquell moment em vaig encomanar a la Mare de Déu de Montserrat. Havia estat del grup d’espeleologia del Centre Excursionista de Terrassa i entràvem en coves i baixàvem avencs amb l’ajut d’una escala feta de corda. Tot i que no era el mateix, estava mentalitzada que havia d’aconseguir baixar fins al cap de la corda i després fer un salt i, si m’hagués fet mal en un turmell, sabia que arrossegant-me amb les natges hauria arribat al camí o també podia ser que a la caseta hi hagués hagut algun telèfon.

Anava bé, perquè feia una braçada rere l’altra, fins que l’anorac es va trencar pel mig i la trompada contra el terra va ser terrible. No em podia moure, vaig intentar posar el tros de l’anorac que havia caigut prop meu sota el tòrax per veure si podia lliscar cap avall, però el dolor i la impotència funcional eren tan forts que no em permetien fer-ho.

Tenia una cama glaçada del tot, fet que em feia pensar en una ruptura de l’artèria femoral i que em quedaven deu minuts de vida, però passat aquest temps continuava viva, cosa que em va tranquil·litzar. Patia per la meva amiga perquè llavors estava sense anorac, però sort que ens podíem transmetre algunes paraules barreja d’esperança i de comiat.

Al cap d’una hora —això era entre les dotze del migdia i les tres de la tarda—, el telecadira es posa en marxa, vàrem saber que era per pujar una càrrega. Per a nosaltres va ser l’alegria més gran viscuda mai, tot i el dubte de saber si la cadira arribaria a baix el control. Sortosament la meva amiga va arribar i explicava que ella no podia baixar de la cadira i va ser l’empleat qui la’n va treure, i ella el picava a la cara amb les mans tancades i sense força i li anava dient: “Per què ha tancat la instal·lació, per què ho ha fet?”. Va poder avisar que jo era a dalt.

Mentre estava a terra tenia esperança perquè el telecadira anava funcionant i segur que havien vist que baixava una persona, passat un temps —no puc dir quant, per a mi va ser llarg, molt llarg—, però una hora més segur, veig uns socorristes que venien a buscar-me. En baixar vaig demanar-los que volia anar de bocaterrosa per si tenia una fractura vertebral. Aquells socorristes eren encantadors. Em van tapar traient-se la roba quan en aquell moment arribava la tempesta que deixava anar petits fragments de glaç que es clavaven com agulles.

Veient que m’havien rescatat se’m van disparar les gràcies i si bé per qualsevol petit moviment que em fessin veia les estrelles, els deia “gràcies, gràcies, moltes gràcies….”, lletania que va durar fins quinze dies després de l’accident. Tot i ser conscient que allò no era gens normal, ho anava dient igualment. M’havia fracturat la pelvis per diversos llocs, tenia una vèrtebra aixafada —va anar just que no afectés la medul·la— i també tres costelles trencades. Quan tancava els ulls veia els quadres de l’anorac i havia d’incorporar el tòrax perquè tenia la sensació que m’ofegava. Sortosament aquella sensació em va anar marxant. La meva amiga i jo en ocasions dèiem que érem tan amigues perquè ens havíem de morir juntes, ella però cada vegada que explicàvem els fets plorava perquè m’havia vist ferida i, sense poder-hi fer res, va viure el procés en passiu i va costar-li més superar-ho que no pas a mi.

Qui ens va salvar? Suposo que la predestinació, la Mare de Déu de Montserrat i els socorristes. Cal agrair profundament les atencions rebudes per María del Carmen Cabo Téllez (e.p.d.) perquè durant la meva estada a l’hospital va estar en tot moment pendent que no em faltés res.

Cal dir que abans del nostre accident, en aquestes pistes hi va haver dos morts, un dels quals va ser Manuel López, de 21 anys, que havia mort el dia 18 de febrer de l’any 1984. No ho recordo exactament, però Manel havia finalitzat la carrera d’advocat o estava a punt de graduar-se. El seu accident va ser degut al fet que mentre esquiava per una zona amb neu glaçada, no va poder dominar els esquís i va lliscar envers un terraplè o torrent negre que no disposava de malla de protecció. El seu pare, que treballava en un despatx d’advocats, quan es va assabentar del nostre accident va venir a veure’ns i, hem de dir que va ser gracies a ell que el judici va tirar endavant, després que en dues ocasions havia restat retingut amb risc de ser arxivat.

El senyor López ens havia acompanyat algunes vegades a Lleida, ciutat on teníem l’advocat i es va fer el judici, sovint després anàvem a dinar o sopar plegats. Eren petits instants en què podia parlar del seu estimat Manel i desfogar-se d’aquell profund dolor que duia marcat a la cara i al cos. Vèiem que se sentia acompanyat i en ocasions semblava que fóssim les seves filles. Però la tristesa, així ho vàrem sentir nosaltres, va tenir més força que ell, perquè poc temps després ens vàrem assabentar que el senyor López havia mort.

Una altra persona que també va sofrir un accident mortal a les pistes va ser una noia esquiadora. Succeí que mentre baixava esquiant per la pista va xocar contra una de les columnes de les torres del telecadira, amb la fatalitat que aquestes no estaven protegides amb el reglamentari encoixinat. Ens vàrem assabentar d’aquest desgraciat accident perquè ens el va explicar el pare de la noia esquiadora, que era accionista de les pistes d’esquí, en ocasió que un dia, acompanyat de dos socis, va venir a Terrassa per parlar de l’accident.

La Maria del Carme, poc temps després va manifestar problemes de vocalització i manca de força i mobilitat a la mà dreta. El seu metge, coneixedor de l’ensurt que havia viscut, va relacionar els seus símptomes amb l’estrès sofert. Finalment va ser diagnosticada d’un tumor cerebral vascular i tot que se li van practicar diverses intervencions, sense més, la seva vida va volar qui sap cap a on. En una ocasió vaig parlar sobre les vivències amb persones d’una altra ètnia on hi ha una apartat titulat: Anar a rebre el condol a Perpinyà, parlo del sentiment que em va ocasionar el traspàs de la Maria del Carme.

Per a mi, va ser com si s’hagués obert un cràter sota els meus peus, un buit més gran que la distància que hi havia entre el telecadira i el terra de Llessui i una desolació semblant a la que sofria el senyor López.

Ordenances del govern napoleònic als municipis del Ter (1811-1812)

Presentem un breu resum d’algunes dades localitzades als lligalls de la secció de correspondència de l’Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP), informes que pertanyen al període anomenat guerra del Francès i consten de normatives que els ajuntaments havien d’aplicar. Només hem revisat els anys 1811 i 1812, però es podria continuar fins al 1814, quan va finalitzar la guerra que va durar sis anys (1808-1814) Presentem quatre notificacions que hem considerat que poden ser d’interès per  saber quelcom  més del regnat de Josep I  Bonaparte.

Productes, sometent i treballs. Contingut d’un document datat el mes de gener de l’any 1811 portava aquest encapçalament: “Amb el nom de Intendència de la Alta Catalunya. Nos comte del Imperi Gran Àguila de la Legió de Honor, caballer de la Ordre de la Corona de ferro, General de Divisió al servei de SMI y R, coronel general de Dragons, y Comandant Superior en la Alta Catalunya”.

El text és extens, per la qual cosa només comentaré que tractava sobre temes com la regulació de la sal, parlava de les salines de Mataró i de les de Vilanova de Sitges, també sobre armes, carros, pedres fogueres, dites pedres també de xispa, de les butlles, del sobrecàrrec del sometent i dels fugats que deia estaven obligats a realitzar treballs a la plaça de Cardona i restar a la fortalesa durant tres mesos “amb només pa i l’etapa de soldat, sense plus ni sobres”.

El document estava signat per Raymundo Maxino o Merino i la comissió corregimental formada per Miquel Pouplana i Caimós el segon cognom és poc entenedor, i Pedro Martin Bastens, o Bastons. Destaca d’aquestes signatures que tenen un traç peculiar, una d’elles forma una espècie de pondera, una espiral que puja cap amunt, i l’altra rúbrica configura una forma de bastó horitzontal que se subjecta a la dreta amb dos traços de forma rodona.

Vigilància de persones. En virtut d’un decret del mes de febrer de l’any 1811 es va redactar un comunicat que havia de servir de cens de població i a la vegada per conèixer l’estatus social dels súbdits i el moviment de persones, tant dels residents com dels transeünts.

El document estava signat pel comissari superior G. Bonnecarrere i deia: “Decret de la policia de Catalunya, ordres de S.E. Monseñor el Comandant en Alta Catalunya, per seguretat dels habitants tranquils, y sumisos al Govern, distingits d’aquells individuos que no tenen ja Patria, família, ni domicili, y dels que la deplorable y vergoñós ofici, es de conspirar nit, y die contra la conservació del ordre públich, y contra lo respecte degut á les persones, y propietats, aixís que á les Lleys que los protegen”.

Per evitar-nos estendre’ns en el tema, només comentaré que comunicaven la necessitat que els ciutadans disposessin de documents personals acreditatius, que havien de ser els passaports, las cartes de seguretat i també el permís de permanència a la població.

Sacerdots i patriotes. Un altre comunicat també imprès a la impremta de Tolosa situada a Vich, amb ch, datada del dia 15 de setembre del 1811, el seu contingut era referent a les normes que havien de seguir els sacerdots i als patriotes, que també deia aquests estaven lliures de lleva.

El grup de patriotes havien de portar un braçal que digués Patriotes voluntaris distingits de Catalunya i anar vestits amb jaqueta i pantaló de fons blau o bru, proveïts de caps de color groc viu i botons daurats, el barret havia de ser de copa amb mitja volta que deia era a l’estil català. També se’ls comunicava que havien de ser desplaçats a territori francès.

Es feia l’advertiment que les comissions populars i els ajuntaments havien de verificar mitjançant els respectius corregimentals que els veïns complissin aquest mandat que se’ls exigia.

Un càstig exemplar. Referent a aquest esdeveniment, podem consultar una breu crònica publicada a internet titulada Tres joves sentenciats a mort durant l’ocupació napoleònica (1812), en què consta que el dia 12 de gener del 1812 van ser executats tres joves que es deien Generós Matheu, de 20 anys, Juan Pelages, de 30 i August Puig, de 15. La causa de la seva condemna va ser perquè, es diu, havien mort un militar de l’exèrcit francès, i no es concreta quin procediment d’execució van emprar, només que va ser al mateix lloc on ells havien mort el soldat, entre Gualta i Fontanilles, prop de Torroella de Montgrí.  Un quart implicat en aquest procés, August Frigola, va ser absolt i posat en llibertat. És possible que si procedim a una segona revisió de documentació, podrem facilitar més informació d’aquest període.

Hem vist a  diversos   documents que  estaven  encapçalats amb l’ anagrama del àguila coronada i amb les potes subjectant el corró de les faces que en sortien en sis fletxes fent colze. Las faces eran usades pels lictors com a una arma avançada a l’epoca,  els ‘lictores’ en castellà  formaven part de  la  guàrdia real.

Àguila imperial amb les faces
Àguila imperial amb les faces
Elements relacionats amb el relat
Elements relacionats amb el relat