Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

La candidatura de Pilar de Viala Barrera i d’altres

He localitzat entre els documents que tenia guardats un imprès que no porta data que havia de pertànyer a la candidatura de la Pilar de Viala per crear la nova Junta de govern del ‘Colegio Provincial de Auxiliares Sanitarios “Seccion Enfermeras y A.T.S.’ de Barcelona,  actual Col·legi Oficial Infermeres i Infermes  Barcelona, ho hem considerat així perquè la llista està encapçalada per Pilar de Viala quan en aquell moment era presidenta del Col·legi, tot hi no constar la data pensem que podria tractar-se de l’ any 1974, perquè a la següent candidatura l’any 1978 en va sortir elegida presidenta del Col·legi Rosa Serra Budoy.

Rosa Serra (imatge Rosa M. Masana)
Rosa Serra (imatge Rosa M. Masana)
Fragment de l'imprès de la candidatura
Fragment de l'imprès de la candidatura

Abans de reciclar el document he considerar adient esmentar que el nombre de candides presentades en aquesta convocatòria va ser de 15 infermeres que ara vistos els seus noms he recordat que totes gaudien de reconeixement per la seva preparació professional, algunes d’elles van ser per a mi un referent donada la seva personalitat i dots de lideratge.

En la relació de candidates a més del nom i consta el lloc de residencia, l’hospital on treballàvem i el càrrec professional que exercien que era en els àmbits de la gestió hospitalària desenvolupant les funcions de cap d’infermeria, supervisió, cap d’escoles d’infermeria, coordinadora d’estudis i d’instructores docents de la província de Barcelona.

Els noms que consten al imprès que porta el logotip de la ‘Dirección General de Sanidad’ està encapçalat per Pilar de Viala i seguia amb les candidates a formar la Junta: Isabel Fargués García, Teresa Sardà Minguell, Gloria Tarin Sabarnés, Mª del Carmen Delgado, Mª del Carmen Mallafre Escudé, Rosa Serra Budoy, Mª Teresa Piulats Moles, Anna Marie Cros Clarasó, Rosalia Bonfill Coll, Rosa M. Masana Ribas, Antònia Esteva Vila, Carmen Nogués Domingo, Mª dels Àngels Camp Sanz i Mª del Carme Martínez Torres.

Referent a Pilar de Viala podem saber quelcom més d’ella consultant el llibre fet per set autors i coordinat per Roser Valls titulat Infermeres catalanes a la Guerra Civil espanyola. Publicacions Universitat de Barcelona,2008, pagina 135.

Carme Nogués va fer el pròleg del llibre  de M.A.Martorell, J.M. Comelles , M.Bernal (eds) Antropologia y enfermeria. Campos de encuentro . Un homenaje a Dina Garcés, II. Universitat Rovira Virgili., 2010.

Eleccions Col·legi Professional
Eleccions Col·legi Professional

Desprès d’uns dies d’haver escrit aquest aquest,  he trobat un retall de premsa de la Vanguardia del dia 21 de novembre de l’any 1983 on hi consta que m’havia presentat a una renovació parcial de la Junta del Col·legi Professional d’Infermeria de Barcelona.

No recordava  gens aquest fet i per la qual cosa he tingut una sorpresa en veure aquesta informació. Penso que possiblement m’animaven a presentar-me per ocupar un càrrec al Col·legi d’Infermeres  per obtenir uns possibles vots vinguts dels professionals de Terrassa i de les estudiants de la mateixa  promoció d’estudis, no ho se.

Els desmais d’una infermera

Poques vegades he parlat del fet d’haver caigut rodona a causa d’un desmai a urgències o al quiròfan, potser perquè això no parlaria gaire bé d’una professional preparada per afrontar algunes de les situacions d’un servei d’emergències, encara més quan treballava a Mútua de Terrassa, on ateníem els accidents de treball i de trànsit que tenien lloc en una de les ciutats més industrialitzades de Catalunya.

Caure rodó, com popularment es diu, o sigui, tenir una lipotímia, un desmai o un síncope, es deu al fet que la sang, per un espasme vascular, no arriba o arriba en poca quantitat a l’encèfal, sovint relacionat amb un reflex vasovagal neurovegetatiu. Pot passar que no ens adonem del fet de marejar-nos perquè tenim el símptoma de manera més brusca, però amb tot, i com diu la dita, caiem rodons, ben bé com si ens recargoléssim, a diferència d’un pal, que cauria de vertical a horitzontal.

Els ossos de la tíbia i el peroné
Els ossos de la tíbia i el peroné

M’he desmaiat i he caigut a terra desplomada tres vegades. La primera va ser a urgències de Mútua de Terrassa quan em van avisar que anés a fer una radiografia amb l’aparell portàtil de raigs X a un accidentat. Així que entro al departament, observo un senyor estirat a la llitera amb una fractura de tíbia i peroné oberta: la cama li formava un quadrat amb dues estelles d’os que, perforat el teixit muscular de la cama, li sobresortien. No vaig poder fer-li la radiografia i el personal d’urgències em va haver d’assistir a mi.

Retall del Diario de Terrassa, guardat sense data
Retall del Diario de Terrassa, guardat sense data

La segona va ser deguda al fet que un autocar que venia d’Ullastrell, un poble de les rodalies de Terrassa, s’havia estimbat i a urgències de Mutua aquell dia no paraven de portar-nos ferits amb contusions, ferides i fractures. Recordo que un senyor va adoptar un posat d’heroi: “A mí me dejáis para el último, atended, atended a los demás, yo puedo esperar”. Tenia sang a la cara i a les mans per una ferida a la cara que li vaig tapar amb gases en espera d’atendre’l. De fet l’ambient d’urgències semblava un hospital de campanya de guerra, igual que el d’alguna pel·lícula que havia vist. Un dels accidentats presentava un scalp al cuir cabellut, una esquinçada de les cinc capes de teixit, a més de l’os, que protegeixen l’encèfal que són la pell, el teixit subcutani, l’aponeurosi, el múscul i el periosti; d’aquí les sigles en anglès (Scalp). Un despreniment tan espectacular com aquell no l’havia vist mai i em va constatar aquell tòpic dels westerns americans, que els indis tallaven cabelleres. El cas del senyor accidentat, a més, tenia l’afegit que la zona lesionada era plena de terra.

Per poder donar més dades, he intentat buscar al Diari de Terrassa la notícia d’aquell accident però en no disposar de la data exacta no l’he sabut localitzat. Devia ser a la dècada dels anys setanta. Sí, en canvi, que he trobat la notícia que a Mutua de Terrassa l’any 1967 a urgències s’havia assistit 4.387 persones, sense comptar les cures posteriors que es feien als accidentats.

Un dels metges d’urgències em va dir: “Rosa, m’acompanyes a quiròfan? Aquest senyor l’hem d’anestesiar.” Hi vaig anar i la major part del temps el vam dedicar a rentar la ferida amb sèrum fisiològic per retirar-li la terra dels teixits. Després de rasurar la zona vàrem fer la sutura i vam posar un gran nombre de punts. Quan estàvem quasi finalitzant la intervenció va venir el doctor Rossell, responsable d’urgències, per veure com anava la intervenció i es va situar darrere meu. No recordo res més, només que em vaig despertar estirada a terra. El doctor explicava que m’havia vist aproximar-me molt al camp operatori i va pensar “sí que s’hi fixa, la Rosa”, però de seguida s’adonà que m’inclinava d’una manera poc normal i em va aguantar abans que pogués provocar una nova lesió a l’accidentat.

Caixa toràcica del llibre Werner Spalteholz.Atlas de Anatomia Humana, Labor 1963
Caixa toràcica del llibre Werner Spalteholz.Atlas de Anatomia Humana, Labor 1963

La tercera vegada va ser el dia que, mentre estava fent funcions de directora tècnica de l’escola d’infermeres de l’hospital del Tòrax de Terrassa, em van cridar de quiròfan per si podia anar a fer d’instrumentista perquè la infermera s’havia posat malalta. Hi vaig anar, tot i que la meva experiència era de cirurgia general; no de toràcica. El doctor Miguel Cuesta, cap del servei de cirurgia, em diu: “Rosa, me pasas la cizalla, por favor”. Li dono l’instrument i fa la resecció d’una costella per la zona de l’estern i desprès per la vertebral. Normalment en cirurgia fèiem camp, però vaig veure en aquell tipus d’intervencions toràciques no. Vaig tenir la sensació que estàvem mutilant una persona. El doctor Cuesta em dona la costella, que vaig embolicar en una gasa gran i la vaig deixar a un racó de la taula d’instrumental. Observo que continua fent el mateix procediment amb una altra costella, però aquesta vegada el doctor no va ser a temps que li agafés aquell adàmic fragment del qual hem sortit les dones. Quan em vaig despertar del que per a mi ja no era una novetat i que estava estirada a terra al quiròfan, en lloc de rebre assistència vaig veure cares indignades que exclamaven: “Pues vaya ayuda que nos ha venido, vaya ayuda.” Vaig sentir que els havia fallat i em sentia incòmoda, ja que si hagués sabut que les operacions de tòrax tenien aquestes característiques disjuntives, potser no m’hauria desmaiat.

 

El cuc solitari

Era aproximadament la dècada dels anys 1960 que estava fent una guàrdia un dia festiu a la unitat d’infermeria de la tercera planta de l’antic edifici de Mútua de Terrassa, servei on hi havia ingressats malalts de medicina general i de cirurgia.

A l'esquerra antic edifici de Mútua (imatge de la Web de Mútua)
A l'esquerra antic edifici de Mútua (imatge de la Web de Mútua)

Una de les pacients ingressada era una senyora diagnosticada de parasitosi intestinal amb la certesa que tenia la Taenia solium, coneguda popularment com a cuc solitari allotjada a l’aparell digestiu i se li estava administrant un tractament específic, motiu pel qual li havien indicat que fes les deposicions a la cunya per poder localitzar la tènia quan aquesta fos expulsada.

Vaig tenir la sort que durant aquella guàrdia la senyora em va dir: “Em sembla que a la femta hi he vist algunes vetes del cuc.” Em vaig posar els guants i vaig investigar les deposicions i sí, efectivament hi havia els segments de la Taenia solium, però amb la sorpresa i, és per això que dic que havia tingut sort, però encara més la senyora evidentment, que vaig veure el cap complet del paràsit amb les seves quatre dobles corones en forma de ventoses que li permeten adherir-se a l’intestí, senyal evident de l’èxit del tractament. Una vegada vaig tenir el cuc net i dins d’un flascó, va ser l’admiració de totes les persones que fèiem guàrdia aquell dia, de la senyora que plorava d’alegria i dels seus familiars perquè aquesta vegada la tènia havia sortit sencera, amb el cap inclòs, que era el més important, ja que d’altra manera es torna a reproduir.

He considerat explicar aquesta experiència professional perquè actualment a les nostres contrades sortosament no és freqüent aquest tipus de parasitosis intestinals, però abans sí que ho era, perquè fins i tot en un dels llibres dels estudis d’infermeria de M. Usandizaga titulat Manual de la infermera y del practicante 1958 l’autor va donar força importància al tema de la parasitosi humana, al qual va dedicar una pàgina sencera per mostrar l’anatomia de la Taenia Solium, que adjunto.

Hi havia la dita de que quan algú estava molt prim, li diguessin: Sembla que tinguis el cuc solitari !

Imatge de la Taenia solium del llibre de M. Usandizaga
Imatge de la Taenia solium del llibre de M. Usandizaga

Taller de Tècniques de Relaxació a Pals (2001-2002)

Vaig treballar d’infermera al consultori de Pals, centre adscrit a l’Àrea Bàsica de Salut de Palafrugell actual Serveis Sanitaris Integrats del Baix Empordà, lloc on fèiem les guàrdies i les seccions clíniques diàries de 14 a 15 hores. La direcció del centre em va proposar desenvolupar uns tallers de Tècniques de Relaxació per a pacients a qui el metge havia considerat que els aniria bé fer aquest aprenentatge que els ajudés a disminuir el seu estat de tensió muscular i emocional.

Capçalera del document on hi consten les persones implicades en el estudi
Capçalera del document on hi consten les persones implicades en el estudi

No ho recordo, però penso que vam ser tres les infermeres que en diferents centres adscrits a l’ABSP que vam dur a la pràctica la tècnica de relaxació. Prèviament algunes infermeres l’any 2000 havíem assistit a una jornada de treball que es va fer a l’hotel Carlemany de Girona a càrrec dels laboratoris Johnson & Johnson que tractava sobre educació grupal, taller adreçat a formar professionals per al desenvolupament de treballs de grup dins l’àmbit sanitari. Va ser impartit per les doctores Eulalia Masachs Fatjó i Montserrat Plana Fernández, actualment vinculades a la Fundació Galatea, fundada l’any 2009.

Autoritzacio per usar un local
Autoritzacio per usar un local

Els tallers de relaxació a Pals es van fer del 15 de novembre del 2001 al 25 de gener del 2002. L’Ajuntament ens va proporcionar el local i màrfegues de gimnàstica i l’horari era de 15.30 a 16.30 hores. A les pràctiques hi van assistir persones homes i dones per indicació del metge que presentaven símptomes d’ansietat o bé de tensió nerviosa i depressió; alguns d’ells havien sofert un infart de miocardi. Segons els apunts consta que es varen fer tres grups sense que disposi de més dates en concret.

Els objectius del curs eren donar a conèixer els músculs més importants del cos humà i saber distingir quan estaven en tensió, conceptes sobre la fisiologia i ritme de la respiració, aprendre la tècnica de relaxació segons el mètode del professor Edmund Jacobson i aprendre a conèixer i alliberar les tensions musculars per gaudir de més benestar.

La metodologia consistia a explicar els principis teòrics i fonamentals de la contracció i relaxació muscular, fer els exercicis pràctics que consistien a estirar-se sobre una màrfega i després contraure i relaxar un per un els principals músculs del cos. Una segona part consistia a comentar amb el grup l’experiència viscuda dels exercicis fets a casa amb ajut del casset que se’ls havia donat i a la vegada resoldre els dubtes generats.

Imprès pel seguiment personal dels exercicis
Imprès pel seguiment personal dels exercicis

Per poder fer a casa els exercicis diaris i de manera efectiva els van ser donades orientacions com buscar el lloc i el moment més idoni per poder-los fer sense ser molestats, demanar la col·laboració dels familiars, tapar-se amb una manta en el supòsit de tenir fred… Si ho consideraven després d’escoltar la cinta amb els passos podien continuar escoltant la part de la música i passar una estona en contacte amb si mateix.

No ho podem dir amb certesa però penso que les puntuacions referents al grau de relaxació assolida i registrada pels mateixos interessats van ser utilitzades per formar part d’un estudi més extens.

Personalment considero que les seccions van ser positives, en especial també per la dinàmica de comunicació que es va generar degut a algunes afinitats temperamentals, l’inconvenient, però, va ser que no disposàvem de suficient temps per allargar el diàleg a causa de les exigències quotidianes.

Quan el pa no només es feia de farina

En el primer volum del llibre Dones emprenedores, Palafrugell 1857-1914 a la pàgina 23 parlàvem de les flequeres i comentàvem que de cinc n’hi havia quatre de vídues. La hipòtesi era que els forners havien mort joves, possiblement a causa que treballaven de nit, per la calor del forn de coure el pa i molt especialment per la inhalació de diminutes partícules de pols que desprenia la farina. En un temps en què tot es feia a mà, un fet similar el vàrem observar en les pastisseres, que, de tres que n’hi havia a la vila, dues eren vídues.

Pa abstracte
Pa abstracte

Esmentàvem també que la farina en ocasions s’adulterava amb baritina, anomenada també espat pesant, mineral sovint aparellat amb el plom que es trobava a la mateixa mina i el procés industrial de separar els dos components no era efectiu al cent per cent.

Són diversos els articles que tracten de la pràctica d’adulterar la farina, un dels quals és d’E. Canales i de E. Carbajal.[1] En canvi es tolerava que la farina fos barrejada amb altres cereals diferents del blat com lleguminoses o patates bullides, ja que aquests productes no eren perjudicials per a la salut. Sí que ho era l’addició de sulfats de bari, de potassi i d’alumini, conegut aquest darrer també per alum. La barreja de substàncies a la farina tenia l’objectiu d’aconseguir més beneficis econòmics perquè alguns dels aglutinants a més de retenir aigua donaven l’aparença blanquinosa i esponjosa semblant al pa fet de farina refinada.

L’any 1916 el Laboratori Municipal de Girona va analitzar la farina de quatre fleques de la ciutat i l’informe concloïa que tot i que les mostres analitzades estaven lliures de sulfat de barita obtingut de la baritina, sulfat de coure i de alumbre o alum, sí que havien detectar un major grau d’acidesa a la pasta, quan el límit legal era de 0,25% d’àcid expressat en sulfúric. Les mostres analitzades donaven les xifres de 0,33%, 0,33%, 0,38% i 0,30% d’acidesa. Deien que aquest canvi de pH podia ser degut no a l’ús de forns espatllats, sinó per haver deixat fermentar la massa més temps del compte abans de posar-la al forn. Esmentaven que aquesta pràctica podia ser feta a demanda del consumidor, relacionada amb el gust del pa.[2]

Forn de pa, imatge L.A. Parracini. Juanito 1897
Forn de pa, imatge L.A. Parracini. Juanito 1897

Aquests exemples ens fan entendre el perquè de la dita Qui té el pa per enfornar no pot badar i també el costum que abans es tenia de fer el senyal de la creu amb el ganivet al dors del pa abans de llescar-lo, que potser s’explica per l’experiència de possibles adulteracions i era una forma de beneir o de demanar que aquest aliment de consum diari no els fes cap mal.

Adjuntem una imatge treta del llibre original de L.A. Parravicini i de versió lliure de Tomás de Aquino Callissà, titulat Juanito (Barcelona: F. Paluzie, 1897) perquè representa un forn d’abans. Com a fet curiós m’he adonat que el llibre que havia comprat a un antiquari de la Bisbal el dia 28 de juny de l’any 2011, ara he vist que darrere de la portada hi ha la signatura de Juan Coromina, que possiblement n’era el propietari. Adjunto la signatura per si algú la reconeix perquè Juan Coromina era professor i artista i el llibre és de contingut didàctic i presenta unes boniques il·lustracions. A la Fundació Josep Pla hi ha una exposició que porta per nom El primer artista que vaig conèixer, dedicada a Joan B. Coromina i Josep Pla.

Actualment els estudis  analítics dels  productes  d’alimentació, begudes i de l’aigua de consum públic, no els fan com abans els laboratoris municipals, ara qui els fa són empreses especialitzades. He localitzat a Internet la empresa Anabiol que sembla ser un dels laboratoris de referència al estat espanyol i d’altres  paisos europeus.

Quelcom de més localitzat recentment.

La Junta de Sanitat de Palafrugell va efectuar una inspecció per detectar possible focus d’infecció i l’estat dels aliments que eren posats a la venda. El Distrito del dia 5 d’octubre del 1899 donava a coneixer la noticia  i entre d’altres coses deia:  que es menjava el peix fresc, la llet bona, sense aigua ; les fruites, madures;  lo pá, sense barita ; lo vi no cal dir-ho, puig lo pregoné lo califica sempre de claret.

Signatura de Juan Coromina al llibre Juanito
Signatura de Juan Coromina al llibre Juanito

Notes


[1] Esteban Canales i Ángeles Carbajal. Miscellania-2012. Cuando alimentarse era peligroso para la salud: la adulteración en Gran Bretaña al mediar el siglo XIX

https://ddd.uab.cat/pub/hmic/16964403n10/16964403n10p88.pdf

També podem consultar ‘barium sulphate’

[2] L’informe de l’analítica és a l’Arxiu Municipal de Girona, correspondència del dia 18 d’octubre de 1916.