Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Malefici

Llençar coses no és el meu fort i ara he vist que tenia una fotografia que possiblement era de principis ho mitjans del segle XX que m’havia donar una senyora. Quan la vaig veure recordo que em va impactar perquè la majoria de les persones fotografiades presentaven els ulls punxats, semblava, amb una agulla.

La imatge era adequada per posar-la a un text que estava redactant, però no ho vaig  fer a causa d’aquella anomalia que presentaven les persones fotografiades.

Fa poc que junt amb d’altres documents a sortit aquella imatge  que m’havia semblant tant intrigant perquè donava a entendre que  havia estat utilitzada  per fer un acte malèfic a un col·lectiu familiar i en especial adreçat a les dones. Vaig pensar en llençar-la. però tot te el seu valor i pot formar part de la cultura en general o més específicament del mon de les supersticions.

Desconeixem qui va ser l’autor d’aquella pràctica feta sobre d’una fotografia  commemorativa d’un bateig que lògicament havia de ser un moment d’alegria i d’unió dels assistents. Tampoc sabem si qui va punxar la imatge havia sigut un home que tingués mania a les dones o si va ser una dona que fos envejosa  de les altres dones, persones que serien de poc fiar.

Envers el tema dels maleficis en conec poques coses, no és  del meu interès, però si que ara considero que seria interessant saber quantes persones d’aquest col·lectiu van necessitar o no les atencions d’un oftalmòleg i quantes  per casualitat van restar cegues de per vida. Encara que cap la possibilitat que fos l’autor o l’autora del delicte a distància  qui per rebot l’ hagués arribat a ella la desitjada ceguesa per els altres.

El més curiós es que del total de 39 persones, 18 homes, 14 dones, quatre nens i tres nenes, només hi ha dos homes que s’escapen d’aquesta acció, per contra en el cas de les dones és del cent per cent. També van estar accents  de la agressió cinc nens, una nena de mesos i el nadó acabat de nàixer. Aquesta vegada he adjuntar la imatge  perquè ha esta modificada.

Hi ha un article de Anton Erkoreka titulat ‘Mal de ojo’ que encara que possiblement no sigui el mateix ens pot servir per conèixer algunes connotacions relacionades amb la vista.

Malefici familiar
Malefici familiar
Dors de la imatge amb el punt
Dors de la imatge amb el punt

Estudiants d’infermeria el dia de la Creu Roja de l’any 1973

Quan estudiava el segon curs d’infermeria a l’escola de la vall d’Hebron de Barcelona, una tarda va entrar a classe la directora de l’escola M. Luisa Fernández, de primer vàrem pensar que succeïa quelcom de greu perquè les noticies ens les donaven sovint les instructores,  pensaven que alguna de nosaltres havíem fet quelcom de greu, però no, era per dir-nos :  Voy a llamar a las cinco de la clase  mejor uniformada para que vayan a cumplir un acto de apostolado para la Cruz Roja en la plaza de Catalunya’.

Esquerra Chari Pineda i Rosa M, Masana 1973
Esquerra Chari Pineda i Rosa M, Masana 1973

De les cinquanta alumnes que érem, entre les cinc que va cridar també hi era. Era sabut que les altres companyes també tenien una especial cura en anar correctament uniformades, però ens va tocar a nosaltres.

  La directora quan anàvem a esmorzar a les 7,30  estava situada  al costat d’on agafàvem les safates i ens  observava que duguessis els cabells recollits, l’uniforme impecable, maneguets, coll emmidonat, còfia, mitges, sabates netes i d’altres, si localitzava quelcom  de no correcte  ho anotava a una llibreta que desprès constava a les qualificacions mensuals.

A les nou del matí érem a la plaça Catalunya amb la guardiola de recaptació a mà,  penso que era  el dia 8 de maig que es  quan es celebra el dia Internacional de la Creu Roja.

Els ciutadans van col·laboraven molt bé i també hi havia qui ens donava conversa com preguntar-nos de quina escola érem, nosaltres els corresponíem  molt amablement  perquè estàvem habituades a tractar amb persones.

Plaça Catalunya, imatge Google maps, hi ha qui hi veu un mussol
Plaça Catalunya, imatge Google maps, hi ha qui hi veu un mussol

Tot que la pel·lícula ‘Las chicas de la Cruz Roja’ va ser feta  l’any 1958  al any 1973  el record del film tantes vegades projectat  encara estava vigent i segons com, ens  venia en ment que estàvem fent un breu rol semblant al del  film en especial per les ganes de divertir-nos.

Recordo que vàrem finalitzar la recaptació, més que  les sis hores de pràctiques que feien cada dia al matí, potser degut que era un dia que feia força calor i potser encara més al mig de la plaça de Catalunya, però a la vegada també ens sentíem  satisfetes  per la tasca benefica que havien  dut a terme.

El forn L’Espiga d’Or de Terrassa

El meu germà Francesc va néixer a Igualada l’any 1928 i quan tenia vuit anys va esclatar la Guerra Civil Espanyola, que ho va trasbalsar tot. La mare, que ja havia tingut cinc fills, amb una nena de mesos, deia que la guerra coincidí quan tenia la casa “arrencada”, referint-se que tenien alguns animals domèstics, hort i uns ingressos econòmics passables.

No ens aturarem a explicar com van viure els pares aquell conflicte armat que es manifestava també a nivell de ciutadans d’una mateixa vila. El més greu que li pot succeir a un país és una guerra civil. En Francesc amb la seva germaneta a coll van caminar en direcció a Terrassa per anar a casa la seva tia Maria. No vaig preguntar al meu germà coses que ara voldria saber, però sé que ell va viure un fet  molt colpidor, que  algunes vegades ens  ho havia explicat.

Deia que estàvem cansats i afamats i van entrar en un forn a demanar pa, però la resposta va ser negativa. No sé com s’ho van fer per arribar a Terrassa. En Francesc sempre havia pensat que un dia compraria  o ell mateix faria, un pa de cinc quilos per anar-lo a portar a aquell forner. Potser per això o perquè mai més li manqués pa, no ho sé, el cas és que es va fer forner d’ofici. Tot i saber on estava ubicada aquella fleca tant poc caritativa que van trobar pel camí, el seu propòsit inicial no el va dur a terme, possiblement perquè tenia coses més imprescindibles a solucionar.

El forn on va anar a treballar era L’Espiga d’Or, de Terrassa, botiga de cert renom a la ciutat i feia xamfrà amb els cèntrics carrers de Volta, Arquímedes i Grànius carrer per on entrava el gènere i es comunicava amb l’obrador. Hi havia anat alguna vegada a veure com treballava i per això ho recordo. De pa a casa no ens en va mancar, tot i que durant uns anys el vàrem menjar negre; el blanc i la coca eren gairebé un caprici.

Aquests dies des del dia 13 de març  d’un forçat restar a dins a casa a causa d’una ‘influença’ gripal, he tornat a veure unes fotografies abans passades de llarg que ara m’han fet recordar aquest fet i,  he considerat explicar-ho i adjuntar algunes fotografies perquè qui sap si algú  pot reconèixer a un familiar.

Una d’elles és a l’obrador del forn de l’Espiga d’Or  on hi  ha  a la esquerra  Francesc,  Josep, -no es segur-, i un altre empleat i al darrera de la imatge  consta  27 de maig de 1951.

Les altres pertanyen a una celebració i com que hi ha el propietari de L’Espiga d’Or i una altra persona coneguda a Terrassa, pensem que la imatge va ser presa durant dues celebracions de fleques: una en una zona enjardinada i l’altra a l’interior d’un local.

Anys enrere hi havia el costum que cada gremi de professionals celebrés la diada del seu patró, i el dels flequers era Sant Honorat, el dia 15 de maig. He buscat a internet i no he sabut trobar informació ni imatges d’aquesta fleca, motiu pel qual aquesta petita aportació pot ajudar a no deixar en l’oblit un aspecte quotidià de la vida terrassenca.

Festa flequers, primer a la dreta, Francesc Masana
Festa flequers, primer a la dreta, Francesc Masana
Esquerra  Masana, Argèmi, Josep ?  i ?
Esquerra Masana, Argèmi, Josep ? i ?
Diada dels flequers, primer a la esquerra Francesc Masana
Diada dels flequers, primer a la esquerra Francesc Masana
-
Sovint succeeix que quan t’interesses per quelcom posteriorment t’arribi informació complementaria d’algun lloc inesperat.
Aquesta vegada mentre parlava amb Marià Masana, el meu nebot, que reconec recorda bastants fets d’abans de Terrassa, m’ha comentat que el propietari de l’Espiga d’Or no era el senyor que em pensava que era, el del mig de la fotografia de l’obrador. El propietari del forn era el senyor Berenguer, el que veiem a les celebracions que duu corbata i Francesc Masana està al  seu costat o al seu davant.
Un model de ràdio, imatge cedida per Núria Bonaventura
Un model de ràdio, imatge cedida per Núria Bonaventura

El senyor Berenguer tenia una filla que estava casada amb Josep Oriol Argemí que era el propietari d’una coneguda  floristeria de la ciutat,  empresa on hi va treballar Marià Masana i d’aquí que ara ell ens pugui  lliurar aquesta informació addicional.

Una altra de les casualitats ha estat que Marià ens explica que havia  ajudat  a família Argemí a retirar diversos objectes del immoble deshabitat que la família Berenguer tenia al carrer Volta. Li van dir a Marià: Te interessen aquests ràdios? si vols te’ls pots quedar.

Eren ràdios antics que necessitaven restauració, però ell  pensant amb la Núria, la seva cunyada que treballava a Catalunya Ràdio i feia col·lecció d’aquest aparelles retransmissors de veu, els va acceptar amb molt de grat pensant que podria fer contenta a la Núria.

Quan vaig a casa del Cisco i de la Núria,  observo els ràdios acuradament posats a una estanteria i  fins avui ignorava que alguns d’ells poguessin ser provinents de l’Espiga d’Or. Insòlita concatenació de fets ! Petites històries que omplen espais sociològics  de la vida terrassenca.
-
L’immoble de la fleca l’Espiga d’Or que com em esmentat feia xamfrà  amb els carrers Volta, Arquimedes i Grànius  va esser enderrocat, desconec l’any, al seu lloc  van edificar-hi un bloc de pisos  que ara en podem presentar unes  imatges que ha fet i ens ha cedit  la Roser Segura.
Façana carrer Volta xamfrà amb  Arquimedes (Roser Segura)
Façana carrer Volta xamfrà amb Arquimedes (Roser Segura)
Arquimedes xamfrà amb Granius a la dreta (Roser Segura)
Arquimedes xamfrà amb Granius a la dreta (Roser Segura)

La Júlia a la escola Genescà de Terrassa.

Tinc guardades diverses fotografia familiars antigues, una de les que pertanyien a la meva cunyada Júlia Olea Hernández que era de quan anava a la escola Genescà de Terrassa corresponent al curs 1934-1935, en tornar-la a veure les imatges  m’he sentit motivada en comentar quelcom d’ella i d’aquella època de fa 86 anys.

Júlia Olea a l'escola Genescà curs 1934-35 (Familia Masana)
Júlia Olea a l'escola Genescà curs 1934-35 (Familia Masana)

La Júlia va néixer a Rubí l’any 1929 i tenia tres germans Fèlix, Pere i Agapit, amb els pares vivien a la carretera de Rellinars, davant de la Central Elèctrica. L’Antoni, el seu pare, treballa als ferrocarrils de la Generalitat de Rubí i potser degut a un trasllat laboral va ser destinat a la Estació de trens dels Catalans de Terrassa, terminal que abans estava al Portal de Sant Roc. Antoni havia enviudat i es va tornar a casar amb Apol·lonia que cuidà també als seus quatre fills.

L'Antonio i la Apolonia
L'Antonio i la Apolonia

Recordo que durant bastant de temps havíem  anat sovint a Barcelona, bé fos de passeig o més especialment per anar a  fer la compra a la Boqueria degut que a l’Antoni l’oferien bitllets de tren per la família.

Els pares de la Júlia la van portar a estudi a la escola Genescà que estava  al carrer del Sal·lari, relativament prop de casa seva.

En aquells moments el regim polític era la Republicà Espanyola i  l’autor d’un treball Antoni Alsina[1]ens  parla  de la docència a Terrassa i en concret de les escoles del carrer Baldrich, que en cita a Baltasar Ragon dient que aquestes escoles  van ser posades en funcionament el dia 18 de gener de l’any 1932 i també esmenta que:

La Júlia 1946 aprox. (Família Masana)
La Júlia 1946 aprox. (Família Masana)

 A la creació de les escoles graduades del carrer de Baldrich la va seguir l’escola Genescà, al carrer del Sal·lari, que va ser la graduada de nenes número 2 i que té l’origen en aquest mateix període. En aquest cas, l’escola va prendre el nom del regidor senyor Genescà, que en un acte altruista cedí al municipi un edifici i terrenys per tal que hi fos construït un nou grup escolar.

En base a aquesta informació podem dir que la Julia havia de ser unes de les primeres alumnes que va anar al Genescà.

Francesc Masana i Júlia Olea (F.Masana)
Francesc Masana i Júlia Olea (F.Masana)

Sabem coses de la Julia perquè era la promesa del meu germà Francesc i vàrem començar a sortir plegat l’any 1945, quan jo tenia un any d’edat i potser perquè era la petita de sis germans i el meu germà Francesc a més era el meu padrí, pel que fos, se enduien a diversos dels llocs a que  anaven. Algú els hi havia preguntat si era la seva filla. Sempre els havia vist feliçment  enamorats i de grans manteníem i ho manifestaven la seva continuada estima.

Francesc , Júlia i Rosa M.  a Barcelona. El vestit de la Júlia i la corbata d'ell són fets de la mateixa roba. (Familia Masana)
Francesc , Júlia i Rosa M. a Barcelona. El vestit de la Júlia i la corbata d'ell són fets de la mateixa roba. (Familia Masana)
Plaça Catalunya Barcelona, Jaume Sunyer i Rosa Masana
Plaça Catalunya Barcelona, Jaume Sunyer i Rosa Masana
A 'Rompeolas' amb vaixell, Barcelona
A 'Rompeolas' amb vaixell, Barcelona

Notes


[1] Antoni Alsina. El grup escolar Baldrich. l’origen de l’escola Bisbat d’Egara. Terme 21, 2006.

 

El batxillerat nocturn a les Carmelites de Terrassa, Promoció 1964-1970

questa crònica vol donar a conèixer alguns aspectes relacionats amb les classes nocturnes de batxillerat  impartides al centre docent concertat de les germanes Vedrunes del Vall, popularment  també  conegudes per les Carmelites. El nom del Vall es degut que el centre està al carrer del Vall.

Inicialment pensàvem que podríem fer un recull d’experiències que poguessin ser explicades per nosaltres com a  alumnes i alguns professores sense però, considerar que han transcorregut més de cinquanta anys d’aquells fets i  ara no és fàcil  contactar amb algunes de nosaltres.

Un punt de partida  ha estat que he  localitzat unes fotografies del viatge de final d’estudis i he pensat que si les adjuntava en aquest bloc  podria ser més fàcil contactar. A veure si tenim sort.

El text l’hem distribuït en sis apartats de manera que sempre podem ampliar la part a que correspongui la informació que puguem localitzar en un futur. La distribució és la següent:

1-     La fundadora de la congregació religiosa Vedruna i la casa mare a Vic.

2-     La arribada de les Vedrunes a Terrassa i el treball sanitari i docent.

3-     Quelcom envers el batxillerat nocturnal al carrer del Vall.

4-     La germana Montserrat Alemany

5-      Algunes experiències  personals de quan èrem alumnes.

6-     El viatge de fi de curs

1-  La fundadora d’una congregació religiosa

La fundadora de la congregació va ser Joaquima Vedruna i Vidal,[1] nascuda el dia 16 d’abril de l’any 1783 a Barcelona i pertanyia a una família  benestant, essent la cinquena de vuit germans.

Es va casar amb Teodor de Mas i Solà natural de Vic i els pares vivien al mas anomenat Manso Escorial que  gran es va dedicar a advocacia , treball que desenvolupava a Barcelona on va conèixer a Joaquima Vedruna i es van casar  a la Catedral del Mar.

 Van ser pares de sis fills, però quan la Joaquima tenia 33 anys, en Teodor que a  més de sofrir seqüeles de la guerra va patir de tuberculosi que no va poder superar. En restar vídua  es va responsabilitzar  de gestionà la hisenda del Manso Escorial de Vic . [2] Posteriorment  a la edat de 43 anys  va fer els seus primers vots religiosos i més endavant aconsellada per fra Esteve Fàbrega, caputxí d’Olot, duien a terme les corresponents gestions per transformar el Manso Escorial  en centre d’ acollida per a noies motivades pel treball apostòlic. Activitat  desenvolupada  en  dues besants de caràcter social, la sanitària exercida a hospitals i cases de caritat i la del ensenyament. El centre  dirigit per la germana Joaquima  entrà en funcionament el dia 26 de febrer de l’any 1826. Consta que la primera funció educativa va ser l’any 1865.

J.Vedruna. Antiga Casa Provincial de Caritat
J.Vedruna. Antiga Casa Provincial de Caritat

Desprès d’uns anys de dedicació a aquesta causa, Joaquima va sofrir un ictus i posteriorment va estar afectada de còlera i va morir el dia 28 d’agost de l’any 1854 quan tenia 71 anys a la Casa Provincial de Caritat de Barcelona al carrer Mont Alegre on hi ara una placa al record, en ella hi consta el dia 8 enlloc del 28, desconec quina és la correcte.  Amb data 19 de maig de l’any 1940 va ser beatificada i l’any 2016 va ser constituïda la Fundació Vedruna de Catalunya formada per onze membres vinculats en l’àmbit educatiu, social i econòmic de diversos sectors territorials de Catalunya.[3]

Gemma Garcia i Linares ha escrit un llibre titulat: Des de 1856 fent escola. Editat per la Fundació Privada Educativa Vedruna. Barcelona maig del 2016 que fa referència a les Vedrunes de Terrassa.  Volia consultar el llibre però degut a les circumstancies que  estem vivint des del 13 de març del 2020, no m’ha estat possible.  Comentar que  l’any 2015, també en motiu dels 150 anys d’ activitat docent de les Vedrunes de Vic, va ser publicat  Escorial Vedruna Vic, des de 1863 fen escola.[4]

2-  La arribada de les Vedrunes a Terrassa i el treball sanitat i docent.

Imatge actual del carrer del Vall
Imatge actual del carrer del Vall

Per saber quelcom de l’arribada de les germanes Vedrunes a Terrassa, ha estat consultat, Terrassa-Blog del Rafel,[5] assabentant-nos que les germanes inicialment estaven allotjades a un hospital que hi havia on ara hi ha el Mercat de la Independència que segons Joaquim Verdaguer la primera pedra d’aquest Mercat la van posar el dia 4 de juliol del 1904.[6]

Façana i entrada de l'escola
Façana i entrada de l'escola

Rafel concreta que l’any 1869 les germanes es van traslladar al Convent de Sant Francesc i l’any 1880 van obrir un col·legi a un pis de la casa Pons de la plaça Major, deu anys desprès el 1890 van fer un nou trasllat al carrer de l’Església a un pis propietat de la vídua de J. Escursell i finalment l’any 1901 van adquirir un local en propietat al carrer del Vall número 21 on s’hi  continua la activitat docent.

3-     Quelcom envers el batxillerat nocturnal al carrer del Vall.

Llibre de qualificacions
Llibre de qualificacions

Abans de poder efectuar la matricula per ingressar a la escola per cursar el batxillerat, era necessari superar la proba d’ingrés. Obtinguda l’entrada ens era donat un llibre de ‘Calificación Escolar’ on s’hi feien constar les assignatures de cada curs i les qualificacions obtingudes dels exàmens. La nostra promoció i segons consta a primera pàgina data del dia 15 de setembre de l’any 1964, o sigui que es la Promoció 1964-1970.

A una pàgina del llibre que correspon a cada un dels cursos realitzats s’hi pot veure la signatura de Alberto Moneo com a secretari del ‘Instituto Nacional de Enseñanza Media’ Verdaguer de Barcelona que va acompanyada del segell del centre. El secretari donava testimoni que les qualificacions de l’alumna eren incloses al Llibre de registre de l’Institut.

L’Institut Verdaguer es un centre que esta situat a la Ciutadella de Barcelona a un edifici d’estil neoclàssic francès que va ser construït entre els anys 1716 i 1748. L’any 1932 va passar a ser Escola de la Generalitat.[7]Actualment continua amb l’activitat docent.

Interior del llibre de qualificacions
Interior del llibre de qualificacions

 Les classes del Batxillerat nocturn eren impartides en horari de 19 a 22 hores de dilluns a divendres i inicialment estaven regulade per la ‘Ley de Ordenación de la Enseñanza Media’ del dia 26 de febrer de l’any 1953 i publicades al ‘Boletin Oficial Estado Num. 58,’ el dia 28-2-1953[8].

El programa de l’any 1953 hi constaven les següents assignatures: Primer curs: Gramàtica Espanyola, Geografia d’Espanya, Matemàtiques, Dibuix (D), Religió (R), Formació de l’Esperit Nacional (F.E.N.) i Educació Física (E.F.) Segon curs: Llengua, Llengua i Literatura Espanyola, Geografia Universal, Matemàtiques, (D), (R), (F.E.N.) Tercer curs: Ciències Naturals, Matemàtiques, Llengua, (D), (R), (F.E. N.). Quart curs: Llengua i Literatura Espanyola, Història, Matemàtiques, Física i Química, (R), (F.E.N.) i (E.F.)

A diferencia del pla d’estudis recent esmentat  en el nostre llibre de qualificacions les assignatures estaven distribuïdes de la següent manera 1- Religió i idioma modern -francès-,

Interior llibre
Interior llibre

 2- Llatí -estàvem exemptes-, Llengua i Literatura espanyola i Geografia. 3- Matemàtiques, Física i Química i Ciències Naturals.

Les assignatures eren imparties per professores seglars, excepte la de religió que ens la donava la germana Montserrat Alemany.

Com dèiem abans no recordem tots els noms de les professores només a Casaramona que era professora de Física i Química, Margarita Villalpando (epd) professora Ciències Naturals i Geografia .

Una vegada aprovats els quatre cursos s’havia de fer l’examen de revàlida al ‘Instituto de Enseñanza Media’ Egara (F.) Sabadell-Terrassa conegut també pel INEM Egara. Degut que havia estudia a un altre centre docent tenien la condició de ser alumnes lliures.

4-     La germana Montserrat Alemany

Imatge actual
Imatge actual

 Hem volgut esmentar quelcom de la germana Montserrat Alemany i Esteve perquè va ser una persona molt activa en la gestió de l’alumnat de les classes nocturnes.

 Hem pogut saber d’ella que va nàixer Sant Sadurní d’Anoia el dia 1 de novembre de l’any 1928 , era llicenciada amb matemàtiques i va exercir com a docent a les Carmelites o Vedrunes de Terrassa. Més endavant va ser destinada a una altra escola de Barcelona.

 Havia format part de la Junta de la ‘Federación Española de Religiosos de Enseñanza’ (FERE), una noticia publicada a Catalunya religió titulava: Mort Montserrat Alemany, Vedruna per la Escola catalana i de qualitat.[9] , defunció que succeí el dia 11 d’abril de l’any 2015.

Era un persona fàcilment reconeguda com a intel·ligent, posseïdora de dots docents i senzillesa de caràcter, tarannà que personalment em despertava simpatia.

He considerat dir quelcom d’ella en format anècdota. Un dia unes estudiantes fèiem cua perquè ens fossin lliurats els resultats dels exàmens de setembre, ens els donava la germana Alemany que estava asseguda al darrera d’una taula. Quan amb toca a mi, observo que del que m’havia examinat ho tenia tot aprovat i vaig exclamar: ¡Ho que bé, gracies! i, quan me’n anava sento que m’agafen pel braç, era Alemany que amb veu no pas baixa em diu: Aquí no regalem res , eh!  Vaig dir novament gràcies per fet de saber que aquells suficients eren justos.

Recordo la vegada que em va dir: ¡ Ai Masana si estudiessis una mica més! ¡Ai Masana!. Aquesta expressió vinguda d’ella em feia sentir bé, perquè quan suspenem és fàcil que nosaltres mateixos ens desmereixem, per la qual cosa unes paraules de confiava envers la nostra capacitat es sempre molt d’agrair.

 

5-     Algunes experiències personals  de quan èrem alumnes

Desprès de presentar algunes dades generals envers la trajectòria de les germanes Vedrunes, intentarem presentar algunes generalitats del nostra col·lectiu motivat per aprendre i a la vegada recordar algunes vivències acadèmiques o personals.

 Per descriure un fet comú de totes de nosaltres podríem emprar aquell eslògan que deia: Treballes o estudies ?. Com si només fos possible fer una sola cos. Nosaltres, les de la generació dels anys cinquanta, semblava com si poguéssim fer dues coses al hora. Això sí, qui en era posseïdora d’una bona dosi de voluntat, capacitat d’esforç i entusiasme per aconseguir el nostra propòsit com ser metge, infermera, actriu, biòloga, llevadora, assistent social, mestra etc.

 Referent a la nostra activitat laboral

Per comprendre l’interès que havien de tenir per desprès d’una jornada laboral anar a classe, posaré per exemple la meva situació com a model que podríem fer extensiu  a totes nosaltres.

Treballava a radiologia de Mútua de Terrassa en horari de 8 a 13 i de 15 a 19 h., servei que requeria molta activitat física i també mental degut al procés d’ aprenentatge que estava fent envers el maneig dels aparells radiològics, postures corporals, tècnica del revelat manual i comprensió d’ les imatges radiològiques.

La Mobylette amb que em desplaçava
La Mobylette amb que em desplaçava

De 13 a 15 hores anava amb Mobylette a les Fons a dinar. Quan plegava a les 19 hores entrava a classe fins a les 22 hores. Arribava a casa a les 22,30 de la nit , recordo que sempre passava molt de fred amb la Mobylette i desprès amb la Vespa i en ocasions plovia. Sopava i rentava els plats com a gest d’ajut a les tasques de la llar i de cop es feien les dotze de la nit.

 Poc temps desprès d’estar al davant d’un llibre per estudiar se m’aclucaven els ulls. Un dia quan a les 6,30 va tocar el despertador, vaig veure  que hi havia la llum encesa i que tenia el llibre recolzat al tòrax, un evident signe de que havia dormit immòbil durant sis hores. (9)

 Quan feia un examen exprimia al màxim totes les neurones en busca de informació, en un dels de matemàtiques que havíem de resoldre uns problemes d àlgebra, jo encara no n’havia après, vaig optar en fer els càlculs usant les quatre regles aritmètiques. L’humor no mancava perquè al finalitzar a sota l’assignatura vaig escriure, -segons el compte de la vella-.

La professora va comentar els exàmens a classe i  va ensenyar el meu dient : Mireu la Masana, tothom va riure en veure un foli ple de càlculs, la professora escriu a la pissarra la formula algebraica que donava el valor de la X buscada i diu: Tant fàcil com era !. Sorprenentment la qualificació va ser un aprovat perquè va dir-me que els resultats eren correctes.

Passats uns anys vaig coincidir amb la professora de Geografia, Margarita Villalpando  que fa poc va morir. Recordo que m’havia dit que l’escola estava contenta dels resultats dels estudiants que havien fet el batxillerat nocturn i que desprès un percentatge dels alumnes sabien que havien seguit fent alguna carrera.

De moment les companyes que recordo son: Filo Pla, Montse Batalla, Barceló, Marisa Josa, Madrona Ballbé i jo mateixa Rosa M. Masana.

6-     El viatge de fi de curs

Un grup d'alumes, a primer terme a la esquerra la professora Margarita
Un grup d'alumes, a primer terme a la esquerra la professora Margarita

Com hem esmentat al principi, volíem incloure en aquest text algunes imatges del viatge de fi de batxillerat que potser servirà per localitzar-nos.

Suposo que no te res a veure el fet que la germana Vedruna organitzes una congregació religiosa al Manso Escorial, perquè nosaltres decidíssim anar a veure l’Escorial de Madrid com viatge de final de curs.

Ver fer a més ‘del Escorial, el Valle de los Caidos, Aranjuez y Toledo’. Hem de considerar que en aquell temps aquests llocs eren uns destins bastants visitats i potser no tant cars com a d’altres llocs.

Companyes, la primera a la dreta Filo, la tercera Marisa
Companyes, la primera a la dreta Filo, la tercera Marisa

Anar i tornar amb un autocar per ell mateix tenia el seu atractiu i després com era força habitual qualsevol cosa ens feia riure i per tant ens vàrem divertir. Ens va acompanyar la professora d’ Història i Geografia Margarita Villalpando que a la vegada ens deia alguna explicació.

Jardins d'Aranjuez
Jardins d'Aranjuez
Interior de
Interior de

A dins l'autocar
A dins l'autocar

Notes


[2] Santa Joaquima de Vedruna http://www.xtec.cat/centres/a8000220/Vedruna/Vedruna.htm. L’autor de l’article  fa constar que ha obtingut les dades de M.Teresa Llach. Edit. Caret

[3] Fundació Vedruna Catalunya https://vedrunacatalunya.cat/fundacio/

[4] Escorial Vedruna Vic, des de 1863 fen escola. Patronat de la Fundació Privada Vedruna. https://escorialvic.org/Novaweb/Documents/Llibre150Anys.pdf

[6] Joaquim Verdaguer. El Mercat de l’Independència. http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2013/11/el-mercat-de-la-independencia.html

[8]  Boletin Oficial del Estado Núm. 58 del dia 26/2/1953

https://www.boe.es/datos/pdfs/BOE//1953/058/A01119-01130.pdf

[9] Mort  Montserrat Alemany Esteve,  Vedruna per l’Escola catalana i de qualitat. Catalunya Religió , 28-4-2015

https://www.catalunyareligio.cat/ca/blog/lescola-cristiana/mor-montserrat-alemany-vedruna-lescola-catalana-190258

(9) Referent al que dèiem que quan estudiaven anàvem bastant cansades, volia explicar una  anècdota però no ho vaig fer, però avui al mat he conversat amb un veí del davant de casa i entre d’altres em diu:  Tant que vàrem treballar nosaltres  i mira ara com estant el joves!. Una vegada  a mi en van haver de collir del terra inconscient amb  la llengua mossegada  i  dur-me al hospital. Un atac epilèptic, li pregunto.  No,  respon, però els metges  s’ho pensaven  finalment van dir-me que era a causa de l’ esgotament.  Normal, feia dues feines i només dormia quatre hores al dia, però ho havia de fer perquè a casa érem  cinc de colla i només treballava jo.

Insòlit, allò que ahir volia escriure i no ho  vaig fer, avui sense pensar-hi  ho explico al Paco. Li  he dit:   Es creurà que una vegada  quan treballava i estudiava, em vaig trobar malament em vaig posar a dins el llit i vaig dormir tres dies seguits, només em despertàvem per menjar i tornava a dormir. Em va respondre: Prou, ja pot ser, m’ho crec.