Portada > 2020 > maig

La dècada dels anys setanta

De finals dels anys seixanta a l’inici dels vuitanta del segle passat, la societat va estar marcada per l’anomenada Transició Espanyola, amb la proclama que va fer Franco perquè el seu successor fos Joan Carles de Borbó, les darreres execucions de presos polítics —entre ells Salvador Puig Antich, que va ser executat l’any 1974—, l’assassinat de Carrero Blanco l’any 1973, la mort del dictador l’any 1974, l’aprovació del referèndum de la Constitució Espanyola el desembre de 1978, l’intent de cop d’estat el 23 de febrer de l’any 1981 perpetrat per militars i les primeres eleccions democràtiques, en què el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) va obtenir la majoria absoluta l’any 1982.

Llibre que ens pot situar envers les tensions del moment

Els joves d’aquell moment vàrem viure aquests i altres esdeveniments i participàvem en diverses activitats culturals terrassenques marcades totes per la disconformitat amb la dictadura, fet que ens situava en una condició de joves progressistes, no carques i no fatxes. Alguns joves universitaris simpatitzants de líders intel·lectuals, membres de sindicats o de corporacions religioses tenien rols bastant actius a favor del canvi i també hi havia artistes de teatre, cinema, cantants, artistes plàstics, estudiosos de temes polítics i socials així com algun activista cultural clandestí. Tots anàvem junts amb el lema de la cançó, consistent a estirar la corda els uns cap aquí i els altres cap allà fins que caigués la dictadura i deixés pas a l’anhelada democràcia.

Les persones més de base treballadora assalariada érem les que formàvem part de l’encoixinat, diguem-ne fèiem pinya per sostenir la base del castell dels Minyons o dels futurs candidats a polítics municipals i autonòmics. La majoria érem persones confiades i idealistes, d’altres sovint érem càndids i ignorants, desconeixedors dels ressorts del joc d’escacs social. Però una particularitat que tenia aquest encoixinat de base era que la majoria no teníem ambició per escalar càrrecs, ens estava bé el que fèiem i a més en ser nobles i no competitius érem un bé molt preuat. Passats els anys i mirant enrere pots donar crèdit al que alguna vegada havies intuït, que alguns de nosaltres érem dones i homes de palla que fèiem gruix, tot i que costa acceptar aquest rol secundari i dependent dels altres. Per contra hi ha qui es declarem artífexs del canvi de model social del 1982 encara que aquest fos un proposi canalitzat, ara vist com a una peculiar democràcia.

Feta aquesta breu introducció es adient explicar alguns fets d’aquesta època que poden servir com a testimoni de les consideracions esmentades.

Fulls clandestins

Vàrem anar a passar dos dies en un campament de dependència eclesiàstica i mentre estàvem en una conferència per megafonia ens van avisar a tres de nosaltres perquè anéssim a secretaria. Hi vàrem anar amb intriga ja que és poc freqüent interrompre una conferència per donar un avís. Una vegada a secretaria ens van acompanyar a un lloc on hi havia una màquina d’impressió de documents i ens van ensenyar unes butlletes impreses que contenien paraules contra el govern franquista.

Van dir-nos que quan sortíssim de la conferència les anéssim a buscar, que ens les amaguéssim sota la roba i les deixéssim caure a terra quan tots els assistents estiguessin de lleure a fora i sobretot tenir cura que ningú ens veiés fer-ho.

Durant el temps que va durar la conferència vaig estar neguitosa, em preguntava per què m’havien cridat a mi i a les altres dues persones, no hi veia cap relació, i a més ells a mi no em coneixien, que sabés; també patia per si entremig d’aquelles persones hi pogués haver camuflat un agent de la policia armada que se m’endugués a comissaria. Una companya em va demanar per què ens havien cridat i, li vaig dir que dels altres no sabia res i que a mi m’havien donat un encàrrec de la família.

Un pis destinat a docència

En aquesta ocasió reconec que vaig tenir molt de coratge pel fet d’enfrontar-me a un grup de persones que em proposàvem una cosa, al dir-los que no estava d’acord a fer-la. Em van llançar tots els qualificatius imaginables, d’aquells que només usàvem quan ens volíem referir als que duien la creu gamada al braç. Va ser terrible sentir com et poden atacar el que ara en diem autoestima, equivalent a deixar-te com un drap brut.

El que més em va doldre d’ells era que la majoria els coneixia i no van escatimar paraules punyents i tot perquè m’havia negat a registrar un pis de lloguer al meu nom, un immoble que oficialment seria destinat a fer-hi classes però en realitat era per fer-hi les reunions polítiques que en aquell moment havien de ser encobertes o clandestines. Vaig sentir tristesa, en especial en veure l’actitud d’unes persones que donava per fet que estaven motivades a fer una societat millor, més lliure i respectuosa amb les decisions del altres.

Passar la frontera de la Jonquera i el Pertús

Un divendres a mitja tarda vàrem sortir de Terrassa tres cotxes plens de nois i noies i també motxilles i tendes de campanya amb destí a Prada de Conflent. Un dels cotxes era el meu i al seient del costat hi anava un noi que coneixia i al darrere dos que no havia vist mai. Nosaltres anàvem rere els dos altres cotxes en direcció a la Jonquera, ells van passar primer que nosaltres per la duana i quan ens van demanar el passaport el vàrem entregar, però els dos nois del darrere no el duien. Van dir que el tenien en un dels altres cotxes que havien passat primer.

Lògicament no els varen deixar passar, per la qual cosa vàrem tornar enrere, però el noi del meu costat em diu: “Anem per aquí a agafar la carretera que porta a la duana del Pertús.” Arribem a la duana del Pertús, abaixo el vidre, dono al gendarme els dos passaports i li pregunto: “¿Falta mucho para llegar a Prada?” Amb una cara molt seriosa respon: “Usted no va a Praga ni a ninguna parte, queda detenida.” I va afegir: “Esto es clandestinidad y complicidad de clandestinidad.”

Em volia fondre; aquelles paraules em van produir una mena de xoc. El guarda em diu: “A ver, aparquen aquí y vengan conmigo.” Ens van fer entrar a les dependències duaneres i espantats pensàvem que passaríem la nit asseguts en una cadira. Vàrem deduir d’acord amb aquell sobtat “queda detenida” que s’havien trucat entre duanes i ens estaven esperant.

Finalment després d’un temps de llarga espera ens diuen: “Bien, ustedes dos pueden seguir, pero los otros tienen que volverse.” Els vàrem preguntar si podíem dir als passatges d’algú vehicle que anés en direcció Girona si els poden portar i van respondre: “Ustedes mismos.” Tinguérem sort perquè una parella francesa que creuava la duana es va avenir a agafar-los de passatges aquells dos nois.

Nosaltres dos en arribar a Prada i explicar el succeït i preguntar per les motxilles d’aquells xicots, ningú en sabia res, llavors em vaig adonar que sí, que com havia dit el gendarme era còmplice de clandestinitat, encara que frustrat. En aquella ocasió també vaig preguntar-me per què havia de ser jo qui havia d’intentar passar per la duana aquells dos nois.

Les misses de campanya

En alguna ocasió havíem anat d’excursió amb un noi jove que era capellà, havia sabut aglutinar un grup de joves i per amistat els uns amb els altres ens hi apuntàvem. Abans de dinar hi havia el costum de fer un altar improvisat amb flors silvestres i espelma inclosa on el capella celebrava la missa a l’estil dels primitius cristians combregant amb pa i vi reals. Els que sabien tocar la guitarra amenitzaven la celebració i també cantàvem en especial el Cumbaià.

Un dia que érem a la zona de la Font de les Canyes on per un tros més amunt hi passava la carreteres que sortia de Terrassa, cap a Castellar del Vallès, després de missa i de dinar el que cadascú portava, un noi es va posar en un lloc que fos visible per a tots va treure uns folis i inicia la lectura: era un clar i contundent manifest polític en contra de Franco i no es van tallar gens quan algú ho va escriure. En aquestes algú cridar: “Els grisos! Correu, correu, que venen els grisos!” Hi havia tres o quatre cotxes de la patrulla de policia a dalt a la carretera i emprenien carrera cap avall amb la porra en mà.

Darrerament he localitzat una nota al Diari de Terrassa del dia 31 de maig de l’any 2019 informava que en aquest lloc on hi van haver tantes detencions, s’havia posat una placa en commemoració a la ‘Manisfectació de la Font de les Canyes’ feta el dia 1 de maig de l’any 1969.

Em vaig poder escapar enfilant-me muntanya amunt i corria d’una manera que no ho havia fet mai quan feia atletisme. Aquell dia van ser diverses les persones que es van emportar detingudes, una d’elles una companya de l’hospital que més endavant va ser regidora. No ens havien avisat del propòsit de llegir un manifest; es devia donar per entès que en formar part del grup ho acceptàvem. És probable que la policia estigués assabentada d’aquell acte, altrament per què aquell desplegament de cotxes policials? Em vaig sentir conduïda.

Una altra noticia d’interès emmarcada en la Memòria històrica ha estat la creació de la Fundació Cipriano García Sánchez, obrer, sindicalista i polític de Comissions Obreres. L’any 1951 vivia al barri de Ca n’Anglada de Terrassa d’on en van sorgir la major part dels moviments socials.

Contactes

D’aquests temps que parlem hi havia necessitat que les persones ens adheríssim a diferents tendències ideològiques tant de caràcter liberal, socialista, comunista i també de tendències religioses vinculades o no a la religió oficial cristiana. Una vegada també vaig ser invitada a un acte diferent als que havia vist i hi vaig anar —tres vegades, penso— i en veure que no m’interessava vaig tenir feina a desfer el que havia fet. No em podia deslliurar de la situació, per fer-ho vaig haver de canviar alguns hàbits diaris.

Vistes aquestes vivències amb ulls d’ara, venen ganes de donar consells a les persones joves, però fer-ho no seria adequat perquè cadascú ha de tenir les seves experiències vitals. El més important és tenir consciència del que succeeix i si cal tenir el coratge de dir no.

Roberto i les olives

De petita anava a jugar a casa de la meva tia, Teresa Masana, que vivia a prop de casa al carrer Infant Martí de Terrassa. Tenia un habitatge que ocupava dos casals i la part del davant es destinava a botiga, on venia els productes de la collita que li portava el meu pare, com també vi i conserves que preparava ella mateixa.

Des de l’entrada de la botiga i fins a la porta del pati hi havia una catifa estreta i llarga que la tia sovint escombrava fent un gest lateral cap aquí i cap allà. Era la catifa per on passava el Nano, el cavall del pare, quan entrava per anar a l’estable del final del pati. Anava a jugar allà perquè era en aquest carrer on tenia la colla que sempre barrinàvem quina una en podíem fer, que van ser moltes.

La tia, en enviudar, com que tenia espai, va allotjar a casa seva algun dispeser que normalment hi sopava i dormia. Un d’ells era en Roberto, de qui els meus cosins sempre reien explicant que s’empassava els pinyols de les olives. Era veritat, ho havia comprovat asseguda a taula subjectant-me el cap amb les dues mans, com quan volem observar bé una cosa. Es menjava les olives verdes trencades o negres que preparava la tia cada any i no deixava cap pinyol al plat. Era una cosa molt rara el que feia en Roberto.

Dreta Teresa Masana amb Bonaventura Prat i els recents casats Angelina i Joan

Van passar els anys i no havíem coincidit més amb el senyor Roberto. Un diumenge, la meva mare i jo vàrem decidir anar a dinar a un restaurant i quan vàrem entrar totes les taules estaven ocupades i decidírem marxar, però en aquell moment la mare i en Roberto es van reconèixer i quan estàvem a punt de marxar la mare, que tenia fama de ser molt col·loquial i falaguera, diu: “Hola, senyor Roberto!” En Roberto es aixecar de la cadira i diu: “Hola Anna, que ilusión volverla a ver, cuanto tiempo que ha pasado”. També va afegir: “Hola Rosa, que guapa y alta te veo, como has crecido”. En Roberto va afegir: “No os marcheis; podeis sentaros en mi mesa”. I la mare va observar: “¿Quiere decir, señor Roberto? ¿No le vamos a molestar?” “No, al contrario, estaré mejor acompañado —va dir—. Ahora aviso al camarero que traiga otra silla”.

Estàvem dinant de gust i tranquils fins que en anar a punxar amb la forquilla una oliva de l’amanida que hi havia al mig de la taula, aquesta fa un salt i va a parar sobre la americana de color clar que duia en Roberto. Ara penso que, per fer aquell moviment, era necessària l’existència d’una atracció entre l’oliva i el senyor Roberto. Veient el que acabava de provocar em vaig aixecar de la cadira i tovalló en mà vaig dir: “Señor Roberto, disculpe, lo siento mucho. ¿Me permite que le limpie un poco la mancha?”. En Roberto era un senyor que sempre anava molt ben vestit i vaig pensar que per a ell allò devia ser una incomoditat.

A taula hi havia un sifó i se’m va acudir mullar una punta del tovalló amb aquella aigua gasificada per fregar la taca. La maneta del sifó anava forta i no sortia el líquid, vaig aplicar més força i llavors en va sortir un raig desproporcionat que va ocasionar que en Roberto quedés tot moll d’aquell líquid fresc de nevera de mig tòrax en avall. Va reaccionar tirant el cos enrere i alçà les mans cap amunt, mentre jo procurava eixugar-lo per tot arreu on tenia la mullena. La mare va dir: “Té, agafa el meu tovalló, que aquest teu ja està moll”. En Roberto restava en aquesta posició sense dir res, com si hagués quedat paralitzat, mentre que jo amb compte intentava revertir la situació.

No recordo de què vàrem continuar parlant a taula, només que vàrem sortir tots tres del restaurant i ell amb dos dits s’agafava la part de dalt dels pantalons com si es volgués treure la resta de sifó que li quedava. La mare va dir: “Señor Roberto, a ver, ahora con el aire se le irá secando un poco”.

Ens vàrem acomiadar i novament li vàrem demanar disculpes. La mare em va dir: “Rosa, hem quedat molt malament amb el senyor Roberto”. “Sí, mare —li vaig respondre—, però ha estat sense voler”. Recordo que en el moment d’aquell ensurt ens ho havíem pres seriosament, però ara que ho estic explicant trobo que la situació va ser molt còmica.

La Laguna Negra de Sòria

Hay un refrán que reza “cualquier tiempo pasado nos parece mejor”, y puede ser cierto el “nos parece” porque en el presente tenemos más comodidades que antes, entendiendo que vivimos mejor, pero sin considerar las cosas que hemos perdido por el camino. Considero que lo que voy a contar a continuación se trata de un auténtico lujo, en nuestros días irrepetible.

Corría el año 1970 aproximadamente y entonces vivíamos en casa mi madre, que tenía unos setenta años, mi hermano, su mujer y yo. Se dio la circunstancia de que mi hermano y mi cuñada estaban de vacaciones y coincidió que durante aquellos días el hospital también me facilitó poder disfrutar de una parte de mis vacaciones.

Debido a que no me sentía cómoda yendo de vacaciones y dejando a mi madre sola en casa, le propuse ir unos días a hacer una ruta con el coche y la tienda de campaña. Reaccionó no poniendo ninguna objeción a ello y al cabo de poco vi que ya tenía a punto su bolsa de la ropa. Seguidamente se puso a cocinar, creo que lomo y una tortilla, y también puso en fiambreras comida que consideró podíamos necesitar de inmediato. Otra cosa que procuró fue el termo del café, agua y vino. Mientras tanto yo también preparaba los elementos necesarios para hacer camping en el coche.

Mamá y un chico animador con su mascota cerca del Pilar

Emprendimos el viaje antes de salir el sol y llegamos a Zaragoza, donde hicimos la reglamentaria visita a la Pilarica. Un hecho digno de mención es que aparcamos el automóvil en la misma plaza del Pilar.

Una vez cumplida la devoción religiosa nos dirigimos a Soria porque pensé que a mi madre le gustaría conocer el bosque soriano y la Laguna Negra, que ya conocía y sabía como se llegaba a ella.

El lujo a que antes me refería fue que estacionamos el coche en medio de una zona libre semi boscosa situada cerca del camino que debíamos coger para subir a la Laguna. En ese mismo lugar instalamos la tienda de campaña, hinchamos los colchones, encendimos un fuego campestre y cenamos bajo un cielo más estrellado de lo habitual. En aquel entorno nocturno tuve la sensación que éramos dos mujeres de una tribu nómada en vías de extinción. Nadie, que sepamos, se percató de nuestra acampada libre, no apareció ningún agente rural o vecino. Fue un éxito.

Acampada en la base de la Laguna Negra, 1970

A la mañana siguiente recogimos el campamento, cubrimos con un poco de tierra la zona del fuego y miramos de no dejar ningún papel en el suelo. Bien desayunadas emprendimos camino a la Laguna. A medida que íbamos caminando vi a mi madre un poco fatigada, pero me dijo que se encontraba bien, que podíamos seguir. Al llegar a la cima mi madre tenía una expresión de agrado, se la veía feliz. Creo que para ella esa excursión tuvo una connotación de reto personal y a la vez de gozo por el paisaje, dado que ella siempre se había sentido muy atraída por la naturaleza.

Pasamos por otros lugares y fuimos a un camping no recuerdo dónde, pero sí gracias a algunas fotografías he podido saber que visitamos también el Monasterio de Piedra en la comarca de Calatayud en Aragón, siendo en conjunto una excursión muy interesante.

No lo recordaba pero junto a las fotografías que presentamos había una con Dik, un perro raza Basset al que toda la familia queríamos mucho y que era la inteligencia personificada. Incluso entre él y yo existía telepatía. Por ejemplo no le decía nada, solo le miraba y pensaba que era conveniente darle un baño. Por lo visto él adivinaba mi propósito y se escondía de tal manera que nos era difícil de localizar.

Anna cerca de una cascada en el Monasterio .de Piedra

Mientras escribía esta historieta he experimentado satisfacción simplemente por el hecho de recordar lo sucedido cincuenta años atrás, acontecimientos que nos permiten rememorar algún aspecto del pasado y tomar consciencia del presente, de cómo el paso del tiempo ha ido modelando nuestra sociedad y nuestras formas de actuar y de vivir.

Les excursions amb tenda de campanya van continuar i també en una altra ocasió vaig invitar a la meva mare a que m’acompanyes, m’agradava perquè veia que s’ho passava bé.

Cims que he pujat

Quan la fortalesa de les cames i la potència del cor i pulmons ens assenyalen que el temps no ha passat en va, quan quelcom flaqueja, és quan valorem el que hem fet de joves. Això que explicaré, encara que no sigui res de l’altre món, sí que per a mi té la seva importància, en especial aquest any, potser perquè una inesperada malura ens reté a casa i recordes que pujàvem cims sempre amb el goig de poder veure el paisatge fins allà on arribava la vista.

Per situar els cims que vaig pujar, la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) ha fet un llistat dels cent cims més emblemàtics i valorats de Catalunya que ha incorporat a la Viquipèdia indicant l’altitud de cada un d’ells, la ubicació amb coordenades i imatges. Us presento a continuació alguns dels cims que he fet a peu, descartant els turons i collades fetes amb cotxe.

Sant Llorenç del Munt, la Mola i el Montcau (1.057 m)

La Mola, Mariano i Rosa M. (època més moderna, any 1973)

La muntanya de Sant Llorenç del Munt està situada al Vallès Occidental i de fa uns anys és Parc Nacional de Catalunya, per als terrassencs sempre ha estat una muntanya de referència per fer-hi excursions. En aquella època jo estava afiliada a la secció d’espeleologia del Centre Excursionista de Terrassa i durant un temps van ser diversos els diumenges que hi anàvem a fer excursions o introduir-nos en algun avenc.

Per anar a la Mola o bé al Montcau sortíem de Matadepera, encara que algunes vegades hi havíem anat des de Terrassa. Tant podia ser que agaféssim el camí de la Senyora, que era bastant planer, o el Mal Pas de la Casa, de forta pujada i més curt.

En una de les caminades va venir la mare d’una companya, que si no recordo malament es deia Rosalia. Després d’esmorzar als Òbits iniciem novament la marxa vigilant perquè les pedres d’aquesta zona eren molles a causa d’un regalim d’aigua, la Rosalia va relliscar i va caure asseguda sobre una cama. El “crec” de la fractura distal de la tíbia i del peroné va ser molt agut; ho recordo perquè caminava al seu costat. El turmell estava desviat a un lateral. Sense pensar-m’ho gens li agafo el peu, l’estiro i faig la maniobra de tornar-lo a posar a lloc.

La situació es va fer complicada, però de seguida uns nois del grup que sempre anaven ben equipats van anar a tallar alguns troncs i branques de boix per fer una llitera, uns altres immobilitzàvem el turmell fracturat i li vàrem donar dues aspirines dissoltes en aigua.

La sorpresa va ser gran en veure com havia quedat de bé la llitera, ja que a més amb una corda que algú portava van fer un entramat on van teixir branques de boix. Seria magnífic que ara poguéssim disposar d’una imatge. Va succeir, però, que la xarxa, feta de corda, amb el pes de la Rosalia va anar cedint fins que va arribar que les natges li tocaven a terra. L’únic avantatge d’aquella postura era que almenys la cama es mantenia alçada.

La Mola, al fons Montserrat (època més moderna 1977)

Vista la situació un noi es va oferir per baixar a Matadepera i avisar la Creu Roja —parlem de l’any 1967 aproximadament, quan no disposàvem de telefonia mòbil—. Quan van arribar els socorristes la van acomodar a la seva llitera, es van assegurar de subjectar-la molt bé perquè vàrem haver de baixar-la pel Mal Pas de Can Pobla, en alguns trams la llitera anava gairebé vertical; sort que tots ajudàvem. Ara que a m’agrada fer vídeos, era una situació per haver filmat.

La muntanya de Montserrat

Quan decidíem anar a Montserrat agafàvem el tren a l’estació de Renfe de Terrassa, popularment Estació del Nord i baixàvem a Castellbell i el Vilar, caminàvem per la carretera en direcció a Monistrol fins a trobar el trencant que pujava al pont que travessava el riu Llobregat i des d’aquí enfilàvem muntanya amunt, sempre vigilant l’horari del cremallera per no coincidir en un lloc compromès.

En una ocasió vàrem anar fins gairebé a Sant Jeroni a peu i també havíem fet la regió de les Agulles, on s’arribava per un altre vessant de la muntanya i un tros en cotxe. Aquest indret feia respecte per la seva configuració laberíntica, per on era fàcil desorientar-te.

El Pedraforca (2.506 m)

Pedraforca, imatge de Viquipedia i modificada

El Pedraforca actualment forma part del Parc Natural del Cadí-Moixeró, a la comarca del Berguedà. Hi he anat d’excursió, penso, quatre vegades; en una de les quals vàrem pujar fins a l’enforcadura per la zona de la Tartera i no arribàvem mai a dalt perquè fèiem un pas endavant i un enrere a causa de les pedres. Personalment no he pujat cap vegada al Pellegó Superior, perquè sovint alguns ens quedàvem a baix donant suport als qui hi pujaven.

Ve al cas explicar una anècdota. En una d’aquestes sortides s’havia afegit al grup un noi nou i en arribar a Saldes amb cotxe ell i jo vàrem decidir que no aniríem a Gósol com volia fer la resta de la colla, que volien anar a aquest poble i caminar fins al refugi. Nosaltres vàrem considerar que el camí era massa llarg i vam decidir anar directament al refugi. Una de les noies ens va demanar si li podíem portar la motxilla perquè li pesava bastant.

El nou company i jo dúiem agafada la motxilla per una tira de l’esquena cada un. Després d’un temps d’estar-nos al refugi i en fer-se fosc, va venir un home que ens va dir era pastor d’un ramat d’ovelles i vivia al refugi. No sé com es procurava els queviures perquè ens va dir que feia tres mesos que no baixava al poble. Nosaltres estàvem a fora esperant que vingués la colla, però el pastor va dir-nos: “No cal que els espereu aquí a fora. Si dieu que han de venir des de Gósol aquesta nit no els espereu pas!”

Vàrem sopar dins el refugi amb la tènue claror d’una espelma. El pastor i jo estàvem asseguts a la taula davant per davant i mentre ell menjava no mirava el plat, em mirava a mi i d’una manera que m’intimidava, em feia mitja por amb aquella claror bellugadissa de la candela. Semblava l’home de les neus.

Les hores anaven passant i els companys, com el pastor ens havia dit, no arribaven i ens en vàrem anar a dormir. A dormir és un dir perquè jo no podia aclucar els ulls fins que vaig dir al noi:

—Escolta —no recordo com es deia—, et fa res que m’arrambi aquí al teu costat?

—I tant que no, ja ho pots fer, no faltaria més! —va respondre.

—Bé, t’ho dic perquè, saps, tinc por —li digué.

—Por de què? —va preguntar.

—Del pastor, em mirava d’una manera estranya.

No va dir res, perquè possiblement no s’havia fixat en aquest detall.

No m’havia posat la camisa de dormir, anava amb la mateixa roba d’excursionista i posada dins del sac ben tancat.

L’endemà al matí finalment va arribar la colla i tots ells, mig baldats, van explicar que se’ls havia fet fosc i estaven desorientats al bosc amb l’inconvenient que no podien estirar-se per descansar perquè el terreny feia baixada.

Ara tot escrivint he recordat una altra experiència succeïda aquí al Pedraforca. Un dia a l’arribar al refugi no hi havia cap llit disponible de manera que vàrem haver de fer bivac al ras, ens vàrem posar en línia els uns al costat dels altres i sobre un terreny amb pinassa i força desnivellat.

Així que va despuntar el dia i em vaig despertar m’adono que estic sola al mig del bosc, que no tenia ningú al costat. Vaig entrar en pànic perquè allò era un abandó, fins que vaig veure la filera de companys dormint tres metres més amunt. Havia succeït que mentre dormia i com que sovint em giro moltes vegades el sac va anar lliscant cap avall. Pot semblar una ximpleria però aquesta sensació és impactant.

Que curiós que és el Pedraforca! Si no hagués escric aquest relat no hauria vist els tres fets succeïts en aquest indret, quan estava al llindar d’un precipici, quan em vaig imaginar un film amb un pastor i quan vaig experimentar uns angoixants segons d’abandonament. Què deu tenir la serralada del Cadí?

Montardo (2.833 m)

El Montardo està situat a la Vall d’Aran i d’aquesta excursió recordo que ens vàrem quedar a dormir al refugi que actualment es diu Joan Ventosa per l’endemà pujar al cim.

Amb la colla que anava hi havia un parell o tres xicots que estaven força entrenats a fer muntanya i a les fotografies consta que era el mes de setembre del 1978. Aquesta va ser un excursió força fatigosa en especial a la baixada degut a la gran quantitat de pedres i petits rierols d’aigua, però amb molt bones vistes i llacs.

Amb algunes persones d’aquesta mateixa colla el mes d’octubre també del 1978 vàrem fer una excursió per la zona del Canigó.

Intent de pujar al Puigmal, (2.908 m.)

Varen anar un grup de joves a Nuria amb el cremallera amb l’objectiu que l’endemà pujaríem al Puigmal que està situat a la comarca del Ripollès. No vàrem preveure el temps i tampoc ningú ens va avisar que s’acostava mal temps.

Després d’un tram de caminada costa amunt, es posa a nevar, una neu petita i glaçada acompanyada d’un fort vent que feia que aquella neu es claves a les zones descobertes de la pell com era la cara de manera que semblaven agulles. Un parell de vegades ens vàrem haver d’ajupir al terra perquè el vent ens tombava .

Vista la situació vàrem decidir tornar cap el Monestir, el problema va ser que després de caminar uns metres, no veien per on era el camí perquè tot estava cobert de neu. Era terrible, teníem la sensació que ens havíem perdut i no sabríem com tornar, aquelles moments que vàrem caminar a la deriva van ser interminables.

Finalment un noi que anava al davant diu: Ei, nois bec el Monestir! va ser una gran alegria perquè sabien que caminaven en bona direcció, ens vàrem veure salvats. En arribar al refugi observo que un noi tenia el bigoti fet una crosta de neu, però qui en va espantar, va ser un altre noi que tenia la cara negre, com si se l’hagués necrosat, sort que la causa era que amb la mullena se l’ havia destenyir-se el tapaboques que el duia de llana i de color negre.

El Tagamanent (1.056 m)

El turó del Tagamanent esta al Vallès Oriental, on al seu cim es troba el castell que es diu havia estat propietat dels comtes de Barcelona. No recordo res d’especial d’aquesta sortida, només que vàrem gaudir del dia i del paisatge.

Pla de l’Estany -La Massana- Andorra, 2050 m.

No recordo fins ho vàrem arribar però no tinc cap imatge del refugi Joan Canut, si algunes de la ruta. Al album hi tinc un esquema del trajecte ¡, el més segur es que haguessin fet la excursió d’un dia.

Sant Salvador de les Espases (413 m)

Sant Salvador està situat sobre el Congost del Cairat al municipi d’Esparraguera a la comarca del Baix Llobregat. Recordo que hi vàrem anar una colla bastant nombrosa i ens ho vàrem passar força bé i sense cap novetat en especial.

Baix Empordà i Alt Empordà.

D’aquesta zona a peu només he fet el Montgrí, el Quermany Gros, els Metges i el Puig d’Arques. De totes aquestes excursions recordo que en arribar a casa em sentia més bé, més vitalitzada i quan m’estirava al llit tenia la impressió que havia crescut un centímetre, és curiós. Del Alt Empordà Sant Pere de Rodes. Algunes de les imatges les tinc en vídeo.

El Dolmen de Puig d'Arques i Observatori Meteològic

Una experiencia archivada

Alguna vez nos puede haber sucedido un episodio vital altamente traumático y doloroso que, por mucho que decidiésemos obviarlo o eliminarlo de nuestra memoria, aún permanezca latente en algún lugar de nuestro ser. Algunas veces he soñado que no me veía capaz de realizar algunas de las tareas que tenía enfrente ni atender a las personas como era debido: podían aparecer como invitados en mi casa o en otros lugares más anónimos y desconocidos.

Estos escenarios nocturnos me producían la sensación de estar sumida en un caos absoluto donde no se vislumbraba ningún atisbo de organización ni de coherencia en los hechos. Los elementos presentes en el sueño se encontraban dispersos y carentes de cualquier función, con el agravante de que el tiempo, acelerado, me impedía ejecutar a tiempo lo deseado. Por suerte la naturaleza es sabia y cuando esta pesadilla alcanzaba su punto álgido, me despertaba.

Cada vez que salía de este inquietante sueño, procedía a cumplir mi trabajo habitual y me olvidaba de él, pero en el estado excepcional en que nos encontramos desde el 13 de marzo sin salir de nuestras casas y alteradas las rutinas diarias por precaución ante el contagio, una noche tras mucho tiempo volví a tener el sueño recurrente de no alcanzar a todo, pero esta vez dediqué tiempo a analizarlo.

Me propuse descubrir cual podía ser el posible motivo de este sueño y revisé algunos episodios de mi vida sin encontrar ninguna coincidencia con el mencionado estado onírico, salvo que algunas veces no me apetece realizar una tarea determinada y la pospongo, pero esta decisión no me ocasiona ninguna alteración pues la realizo en otro momento y tal vez con más empeño. Por lo demás consideré que mis actividades eran aceptables y fluidas, de modo que dejé de preocuparme por este sueño.

Habían transcurrido dos días y una mañana al despertarme decidí quedarme un poco más en la cama en un estado de ensoñación, escuchando la suave lluvia que caía. Sin proponérmelo me vino en mente la experiencia en una unidad de hospitalización pediátrica de un hospital de Barcelona en el que trabajé en una ocasión durante los días de Semana Santa coincidiendo con mis vacaciones de la escuela de enfermería. Aquellas imágenes de la sala me aparecían cual acto de magia, pues pensaba que había dado en el blanco sobre las causas de aquella pesadilla y enseguida lo vinculé al trabajo en esa unidad de hospitalización como auxiliar de enfermería y en turno de noche.

Recordé que durante el desarrollo de este trabajo lo pasé muy mal, los niños estaban en cunas y en salas bastante grandes. La mayoría de ellos lloraban con un llanto conmovedor, una mezcla de dolor, incomodidad, desolación y abandono. Les cogía en brazos, los acercaba a mi pecho mientras los balanceaba, cuando parecía que se calmaban los ponía de nuevo en la cuna e inmediatamente volvían a llorar, y así me pasaba gran parte de la noche. Algunos de ellos levantaban las manos como reclamando que querían ser abrazados por alguien, pero a pesar de ello a algunos no les cogía, bien porque llevaban perfusión de suero y era mejor no moverlos o porque ya les había levantado antes. Cada noche vivía una situación de no dar abasto.

Entre todos ellos por quien más sufrí fue por un niño de unos diez meses que estaba afectado de gangrena en una pierna, lesión muy dolorosa a pesar de los calmantes y curas que se le podían administrar. Era terrible el quejido y lloro de aquella criaturita.

Como decía me di cuenta de que el sueño podía estar vinculado a esta experiencia con las connotaciones de no alcanzar, de no poder satisfacer todos los gestos afectivos reclamados a gritos y además acompañado de la acción tirana del tiempo que no dejaba espacio para procurar el calor humano y mimos que tanto necesitaban aquellos niños, algunos de ellos huérfanos.

Imagen más idílica de como una niña enferma recibe cariño

Nunca antes ni después de esta experiencia volví a experimentar con tanta crudeza una sensación parecida, la de estar y no alcanzar a algo, extensible asimismo a la sensación de no llegar a tiempo, de no poder solucionar o sacar del atolladero a quienes lo pedían. Sí que me he encontrado en algunas situaciones similares, pero se trataba de personas adultas y mi tolerancia o indignación no era tan grave.

Este análisis, aunque no puedo afirmarlo con certeza, pienso que me ha permitido descubrir la causa de esta pesadilla, ahora solo cabe esperar que el tiempo confirme o no mi hipótesis, pienso que algún efecto tendrá el hecho de enfrentarme al mecanismo psicológico y que sirva para diluir la experiencia y superarla.

next posts 1 2 3 4 previous posts