Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
En Pere va ser un home polifacètic que es dedicava a la mecànica, va ser xofer i era afeccionat a la cinematografia. Va ser editat un breu article a la Revista del Baix Empordà número 60 del mes de març de l’any 2018, pag. 70 a 72.
Presentem una copia que es pot llegir a: pere-comelles, corçà
L’any 2012 varem fer una entrevista a Enric Segú que ens explica quelcom de la empresa i de la xemeneia que succionava els fums del forn de coure la ceràmica. Va ser publicada a la revista digital Totbisbal, però actualment aquest mitjà està inactiu i no disposem de la informació que vàrem publicar.
Si que podem adjuntat un PDF amb alguns retalls de diari que contenent noticies relacionades amb el treball del pare Enric Segú Estrada que es pot llegir a; Enric-segu-estrada
També es pot llegir quelcom de Joan Riera Marull que és qui comercialitzava els forns de coure material ceràmic que ell mateix havia dissenyat .
Actualment hem localitzat un bloc molt interessant pel seu contingut i també molt agradable de veure on ens parla d’Enric Segú com autor de diverses obres de ceràmica fetes al Celler d’Argentona que es troba en terrenys de Can Calopa, també esmenta al ceramista Esteve Vila.
Podem consultar l’esmentat bloc a; rondaller.cat i en concret la pàgina que parla de E. Segú, d’ella n’em extret la imatge que tot seguit presentem feta per l’autor de l’esmentada pàgina. Ha estat considerada també d’interès perquè a la obra s’hi veu podem la signatura Enric Segú, ceramista, Sant Clíment de Peralta, 1975 .
La extingida xemeneia industrial coneguda com la xemeneia de la Pera, formava part del complex fabril d’una bòbila situada a a la cruïlla entre la carretera Palamós-Girona (C-66) i la ( GIV-6426 que comunica amb la vila de la Pera. Durant diversos anys la xemeneia va formar part del paisatge empordanès i visible des de diferents llocs.
En una ocasió quan la empresa havia tancat, vaig pregunta als responsable de la empresa Ceràmica del Ter que estava a tocar de la antiga bòbila i van dir-me que la empresa es deia CERAMSA però que no tenien informació de la xemeneia.
Configuració de la xemeneia i arranjament del fust
Vista des de fora veiem que es tractava d’una xemeneia d’estructura tronc-cònica feta de maons aplantillats de terra cuita vermella.
La part proximal del fust, la que arrenca just a sobre de sobre el pedestal, estava protegida per anelles, però a partir d’uns vuit metres d’alçada el fust s’observava lliure d’argolles fins que novament a la seva meitat de aproximadament tornava estar subjectada pels cercles d ferro i fins a la sortida de fums. Amb seguretat no ho sabem però podia arribat a tenir una alçada de gairebé trenta metres.
Més endavant el senyor Font que tenia una empresa a Vulpellac va explicar i a la vegada feia un esquema que adjuntem, com aquesta xemeneia havia sofert una important deformació del fust restant desalineada en referència al pla del terra.
L’empresari a fi de pal·liar aquesta anomalia va contractar a uns experts perquè intentessin corregir la deformitat estructural. Font explicava que els tècnics enfilats al fust van posar anar posant diversos ascons al costat de la flexió, no li vaig preguntar però possiblement les cunyes eren de ferro. També comentava que va ser tot un espectacle veure aquells homes enfilats a la paret de la xemeneia i les persones que els veien a treballar a aquelles alçades exclamaven ¡es mataran !
Causes de les possibles patologies de la xemeneia.
No és fàcil fer un diagnòstic del perquè la xemeneia s’havia torçat d’aquella manera que ens mostrava el senyor Font i ara és dificil d’averiguar degut que està enderrocada, si que poden esmentar algunes hipòtesis envers els seus problemes estructurals.
AL’objectiu d’aquesta presentació nomès ha estat motivat per donar a coneixer una estructura industrial de mitjançs dels segle XX que havia de fabricar molt del totxos que formen part de les diverses edificacions del Baix Empordà i d’altres llocs i al temps presentar algunes imatges.
L’any 2006 vàrem fer un viatge a Egipte i vàrem visitar bastants monuments i evidentment un dels que anhelàvem veure de prop eren les piràmides i sí vàrem considerar que estàvem davant d’unes edificacions espectaculars però, dir que personalment de tant veure les piràmides a documentals, no vaig rebre l’impacte que pensava, va seu una mica semblant al dia que vaig veure el Kremlin a Rússia que m’el ’imaginava més gran de com el veia, amb tot no voldria restar-los cap mèrit del que es mereixen, tot al contrari només explico una sensació.
En quan a Egipte el que més em va impressionar va ser un obelisc que es trobava estirat al terra sense que s’hagués pogut irisar, [1] no ho puc assegurar però diria que era al temple de Luxor que havia estat construir per Amenofis III i més tard per Ramses II, XVIII/XiX dinasties sobre el 1380-1250 aC.[2] Comentar que a les canteres d’ Assuán hi ha un obelisc de 42 metres que degut que va sofrir una esquerda al fust el van deixar per inservible, no recordo si va ser aquests l’obelisc que vàrem veure.
Els obeliscs egipcis consistien en un bloc de pedra sovint de granit vermell però també algun era fet de basalt i d’ una sola peça tallada formant quatre cares que conflueixen creant una piràmide, al cap de munt, dita també piramidó que a la vegada el revestien d’or o de coure, materials que reflectien els rajos solars, perquè estaven dedicats a Ra o al Sol.
Per estrany que ens pugui semblar alguns d’ aquests colossals monuments fets pels egipcis, han estat transportats a algunes capitals europees i també als Estats Units d’Amèrica sovint anomenats Agulles de Cleopatra i situats a llocs de força concurrencia . Es diu que el transport d’aquest elements es feia emprant vaixells obeliscs, i un dels primers que va ser transportat va ser el Flamini de 263 tones.[3] Desconec com feien el transport terrestre.
Darrerament i desprès d’haver transcorregut catorze anys d’aquell viatge he localitzat a una revista un gràfic on curiosament mostra el canvi de lloc d’un obelisc que els romans havien fet portar d’ Egipte i l’havien situar al circ de Neró conegut també de Caligula.
A l’esmentada revista consta el motiu d’aquest canvi de posició de l’obelisc dient que va ser degut que el Papa Sixt V sentia interès i nostàlgia pels elements arquitectònics egipcis, motiu pel que va encarregar dur a terme el colossal projecte de canviar de lloc l’ obelisc de 327 tones de pes i 25 metres d’alt perquè fos situat davant de la basílica de Sant Pere del Vaticà . El dibuix va ser fet per Domenico Fontana.
El projecte va requerir de 1000 homes, 150 cavalls i 47 grues i els treballs van durar gairebé cinc mesos .[4] Però segons el gràfic de Fontana que presentem sembla que també van intervindré essers celestials com una possible deessa portadora d’alguns elements i els seus àngels col·laboradors . Si per fer aquestes espectaculars tasques intervé la mà divina sembla que ho comprenc millor.
[1] Obelisc és un monòlit de pedra en forma d’agulla que sovint disposa de base quadrangular i acaba rematat de forma piramidal, l’anomenat piramidó. Estan relacionats amb el culte al deu Ra i també al Sol el propi faraó celebrava les cerimònies d’erecció del monument. Alguns en època romana i moderna han estat traslladats especialment a Europa i també a Amèrica -Central Park de Nueva York- Font: Monitor. Enciclopèdia Salvat. Pamplona 1965.
[2]Matthias Seidel y Regine Schulz i col. Egipto. Könemann. Alemanya 2005. Al temple de Luxor hi havia un altre obelisc de granit vermell i l’any 1836 l’Estat egipci el va regalar a France i actualment està col·locat a la plaça de la Concòrdia de París.
3] Vaixell obelisc. https://ca.wikipedia.org/wiki/Vaixell_obelisc
4] Fontana, Domenico. Della Transportatione dell’Obelisco Vaticano et delle Fabriche di Nostro Signore Papa Sisto V. Rome, Domenico Basa, 1590. Edició Martayan Lan. New York Rare Books. Calalogue 32, pàgines 173 a 175.
Terrassa te inclòs en el patrimoni històric-arquitectònic-industrial diversos edificis modernistes i d’altres de singulars característiques així com les xemeneies industrials que han estat preservades. Durant l’ apogeu industrial Terrassa va arribar a tenir fins a 200 vapors majoritàriament d’ empreses tèxtils i també algunes bòbiles de totxos.
En aquesta ocasió volem presentar unes imatges del dia que van finalitzar les obres de dues xemeneies terrassenques que a la vegada son considerades emblemàtiques de la ciutat, també esmentar quelcom d’elles. Una de les xemeneies es de la empresa tèxtil modernista Aymerich, Amat i Jové (1908) i l’altra la de la bòbila Almirall edificada l’any 1956 o sigui que les separen 48 anys de diferencia.
Posada de bandera
Pel fet que parlen de l’acte de final de les obres, comentar que el costum de posar una bandera al cap de munt d’una obra quan aquesta es donava per finalitzada, te el seu origen a la Edat Mitjana degut que quan es feien grans edificacions com podien ser esglésies o catedrals posaven un drap a la part més alta de l’obra perquè els servis d’orientació envers la intensitat de les ràfegues i direcció del vent. Hem de considerar que les bastides i els sistemes de protecció personal no havien, potser, de tenir la seguretat d’avui dia.
Aquest costum es va mantenir en el temps i quan una obra es donava per finalitzada al cap de munt s’hi posava una bandera, però sempre amb la premissa que cap dels treballadors hagués sofert un accident o perdut la vida i a la vegada era un indicatiu d’obra finalitzada.
També hi havia el costum que quan la obra es donava per acabada feien un dia de mitja festa i el constructor invitava al treballadors a fer un esmorzar o dinar. A les fotografies que presentarem veurem els treballadors de l’Aymerich i de l’Almirall enfilats a dalt la corona de la xemeneia en motiu de la posada de bandera. Desconec com van celebrar l’acabament de les obres de l’Aymerich però, de la xemeneia de la bòbila Almirall si que sabem van fer un esmorzar a dalt la plataforma.
La empresa disposava d’un superfície fabril de 11.000 metres quadrats i de lluny es veu sobresortir la xemeneia encarregada de succionar els fums de dues caldera generadores de vapor de la marca Babcock & Wilcox disposa d’una peanya octogonal d’uns set metres d’alçada i un fust tron cònic de trenta vuit metres , en total la peça s’eleva fins a 42 metres. Disposa d’un túnel de tiratge de gran envergadura que uneix la caldera amb la xemeneia i per on hi pot passat una persona dreta.
Aquest vapor acomplia tots els processos industrials necessaris des de que entrava a la fàbrica la matèria primera fins aconseguir els diversos teixits de llana acabats , només els hi era necessari passar per les cosidores d’errades que revisaven les peces per si hi havia alguna imperfecció i solucionar-la, feina que feien les dones a casa seva sovint formant un petit taller de noies aprenents. Roser López va fer un article titulat L’ofici de Cosidora d’errades.[ii]
Vista una fotografies feta des de la base de la xemeneia per la seva part interior veien que les escales de gat que pugen fins a la corona estan totes collades a una mateixa cara de la paret .[iii]
La bòbila Almirall
La bòbila Almirall data de l’any 1910 fundada per l’empresari Jaume Almirall i Poch situada a la Gran Via, avinguda Àngel Sallent actual i com el seu nom diu elaboraven totxos per la construcció. Més endavant es va ocupar del negoci un fill d’en Jaume, Francesc Almirall que entrada la dècada dels anys seixanta degut a la arribada de la immigració i la forta demanda de material per la construcció va haver que incrementar la capacitat de coure el material posant en funcionament un altre forn.
Per la qual cosa també s’havia de construir una xemeneia més gran que la que tenien que garantís el correcte tiratge dels forns que havien de cremar 10,9 tones de carbó al dia. Va demanar que li fes l’obra a Marià Masana, contractista d’obres que feia treballs a per la empresa.
Les obres van començar a finals de l’any 1955 amb el mestre d’obres Marià Masana, els dos paletes Lucas Pérez i José Fauquet i els dos manobres Paulino Carbajal i Francisco Gálvez, finalitzant la edificació el mes de juliol de l’any 1956.
Les característiques de la xemeneia són: Fust troncònic de 63,25 metres d’alçada i equipada d’una escala exterior helicoïdal de 207 graons que pugem fins a dalt d’una plataforma des de on es pot contemplar tot Terrassa. Per més detalls tècnics i de les persones que la construir es pot consultar la publicació a Terme núm. 14 de l’any 1999.
Detall de la part distal o coronació de l’Almirall
L’any 1991 desprès de presentar un complert expedient al Llibre Guinness dels rècords mundials, la xemeneia Almirall va ser mereixedora del record mundial en esser considerada la xemeneia industrial feta de maons de terra cuita vermella amb la escala de cargol més alta del mon.
L’any van fer una enquesta als lectors del diari el País per saber quines eren les escales que consideraven més boniques de qualsevol lloc del mon, l’escala de xemeneia Almirall va obtenir el segon lloc de la puntuació.
Notes