La nostra setena promoció d’estudiants d’infermeria (1971-1974), estudis que en aquell moment rebien el nom d’Ayudante Técnico Sanitario, vàrem cursar  els dos primers cursos acadèmics  a l’escola de la Residència Sanitària Vall d’Hebron de Barcelona, coneguda per  Francisco Franco, i el tercer curs, com estava previst, el vérem estudiar a la escola de la Residència de Bellvitge, coneguda també  com a Prínceps d’Espanya, a l’Hospitalet de Llobregat i segons consta a una placa commemorativa que hi ha a  la entrada  de l’hospital  va ser inaugurat el dia 8 de novembre de l’any 1972. El director de l’Hospital i de l’Escola d’infermeria en aquell moment era el doctor Fernando Bartolomé.

A un bloc d’Internet on hi consten tres persones contribuents titulat Bellvitge 50, en referencia als seus cinquanta anys d’existència que ens aporta molta informació  sobre els origents d’aquest hospital.

En aquest hospital i a causa de l’escàs nombre d’infermeres que hi havia en aquell moment, les estudiants vam intervenir en un gran ventall d’activitats assistencials, tasques que ens van permetre desenvolupar l’esperit d’iniciativa i l’aprenentatge del funcionament de les unitats d’infermeria, experiència que a algunes de nosaltres ens va servir després per a l’exercici de càrrecs de responsabilitat.

Les dues escoles van funcionar en règim d’internat. Era pràctic, perquè moltes vivíem en altres comarques o venien d’altres províncies espanyoles. El nostre horari de pràctiques era de 8 a 14 hores i cada mes passàvem per un servei diferent dels existents a la residència general o de medicina interna, el de traumatologia i el de la maternitat.

A les tardes assistíem a classes teòriques a les aules que hi havia al mateix edifici de la escola on simultàniament hi estudiaven  150 alumnes dels tres cursos, edifici que estava  situat prop de l’anomenat Pavelló del Govern, on hi havia també la sala d’actes també emprada per fer  els exàmens finals.

El nostre grup estava format també per cinquanta alumnes i vam decidir fer votacions per escollir delegada i subdelegada de curs. En vaig sortir la delegada ignorant que a partir de llavors serien diverses les vegades que la directora de la escola senyora Maria Luisa Fernández reclamés la meva presència al seu despatx. Sovint lògicament per motius d’haver  transgredit algunes  de  les normes acadèmiques be fos sense voler, perquè  ens havien semblat obsoletes i en una ocasió  degut a una  equivocació amb la valoració dels fets.

Vam constituir un curs força comunicatiu, emprenedor i amb molt bona disponibilitat personal durant les pràctiques, aspecte tingut en consideració per les infermeres i metges de les unitats assistencials de  les dues Residències sanitàries. Un dels objectius que ens vam plantejar va ser fer quelcom per finançar una part del viatge de final d’estudis que havíem pensat fet, activitats que ara vistes retrospectivament ens adonem que van ajudar en gran mesura a formar una bona  cohesió del grup.

El primer Nadal vam elaborar una assortida panera amb aliments portats de casa i la tinguérem exposada a la consergeria de l’escola, on feia força goig. La venda de números va ser reeixida, però quan juntament amb la subdelegada, que també era la tresorera, vam decidir obrir un compte corrent per ingressar-hi els diners, aquests s’havien esfumat.

Vam  començar novament de zero i a partir de llavors la subdelegada va ser Marta Rofes, que casualment eren companyes d’habitació  junt també amb Chari Pineda, tots estudiants molt ben avingudes.

Una altra de les activitats que duguérem a terme va ser la venda d’entrades per a la discoteca Nostremon que estava  a la plaça

Lesseps de Barcelona, on cada dijous a les set de la tarda, si no teníem exàmens, anàvem a ballar. Vàrem fer un pacte amb el propietari que consistí amb  que nosaltres li vendríem entrades per anar a ballar el dijous a les tardes i a canvi ells ens donaria una comissió per entrada que va ser molt equitativa perquè fins i tot van incloure poder prendre  un refresc.

 Aquesta simbiosi feia que la direcció omplís el local i nosaltres ens divertíssim. No recordo que mai ballés tant de gust com ho feia en aquella discoteca. Penso que era l’estil de música que el discjòquei punxava.

Com que l’escola era apartada de la ciutat i tampoc teníem permís per sortir, excepte el dijous a la tarda, motiu pel que vam decidir muntar una botiga de la qual cada mes es feien responsables les tres persones d’una mateixa habitació. Disposàvem de material d’oficina, mocadors de paper, productes per la higiene personal, tabac, galetes i altres coses per entretenir la gana. Un dels generes més sol·licitats eren les pipes. Una bossa només costava una pesseta i ens quedaven un benefici de dos rals.  Per casos d’emergència que era fer-nos una carrera a les mitges, en tenien per vendre i tot perquè la directora no ens poses mala nota d’uniformitat,  tenia el costum que cada dia  quan  a les 7.30  entràvem al menjador a esmorzar ens passava revista i si observava quelcom de no correcta ho anotava a una llibreta, que desprès quedava reflectit a les qualificacions mensuals al apartat uniforme.

Al final del passadís de les habitacions hi havia un office que no s’utilitzava i vam demanar a la directora si un dia a la setmana en sortir de classe podíem anar a fer-hi entrepans. Posàrem una taula a l’entrada i una de nosaltres s’encarregava de cobrar i demanar el que li havien sol·licitat i les altres dues preparaven l’entrepà.

Al barri de Montbau hi havia un forn que es va avenir a portar-nos aquell dia a la setmana que havíem establert, crec que era el dimecres, un sac de barretes de pa individuals fetes del mateix dia i les omplíem de truita, de sobrassada o de foie gras. No recordo de què més. Fent aquesta activitat ens divertíem i algunes cantàvem “marchando una de tortilla” o del que fos.

Esperàvem el dia de l’entrepà amb ganes perquè eren bons i barats, característiques que no van tardar a descobrir el personal dels serveis assistencials, a qui els sortia a compte pujar fins a l’escola per comprar-ne i se’n enduien tres o quatre pels seus companys.

El negoci anava sobre rodes, però quan la directora de l’escola va veure que el passadís estava més transitat del compte va considerar que havíem traspassat els límits i ens va prohibir continuar fent aquesta activitat.

Quan gairebé estàvem finalitzant el segon curs vàrem organitzar la festa del Pas de l’Equador, que va consistir en un pica-pica i ball a la discoteca Plazza situada a la plaça Catalunya, al costat del Corte Inglés, i per a aquella ocasió vam decidir vestir-nos de llarg. El vestit que portava me’l va fer la meva germana i per anar en sintonia em vaig anar a pentinar a la perruqueria que hi havia al Corte Inglés, desconeixent que es tractava de la perruqueria Llongueras. Quan vaig dir al perruquer que anava a una festa a la discoteca Plazza, va manipular-me durant una estona els cabells. Penso que intentava interpretar el que volia fer i ho va fer, perquè vaig sortir amb el cap ple de tirabuixons a l’estil afrancesat,  no em reconeixia al mirall. La transfiguració va ser total, les meves companyes em deien Peinados Llongueras. Llàstima que no disposi de cap imatge d’aquella vetllada.

Per assistir a aquella festa també vam vendre entrades, però el Plazza no estava avesat a aquest tipus de pràctiques estudiantils i l’obtenció de beneficis va ser simbòlica.

Com hem esmentat, el tercer curs 1973-1974 el vam cursar a l’escola de la residència sanitària de Bellvitge que havia estat inaugurada el novembre de l’ant 1972 i en aquesta escola també volíem continuar disposant d’una botiga que tan bé ens anava, però no vam obtenir el permís de la directora. Vam seguir, però, fent algunes activitats de caràcter extern.

Finalment el viatge de final de curs va ser  viatjar amb vaixell des del port de Barcelona cap a Marsella, Gènova, Nàpols, Alexandria  i Beirut. Per no fer tan extensa aquesta narració explicarem alguns  detalls d’aquest viatge en una segona publicació. Es pot consulta a:  Viatge de fi de curs

Quintades i acomiadaments

Quan vàrem arribar a la residència de la Vall d’Hebron hi havia el costum que les estudiants de tercer curs fessin una novatada a les alumnes entrants a l’escola. La nostra va ser complerta en quan a enredades i obtenir diners per organitzar una festa a costa nostra. Hem de reconèixer que van ser molt creatives. Nosaltres amb les alumnes de primer de la escola de Bellvitge tampoc vàrem quedar curtes a la hora d’emprar la imaginació.

Però a més d’aquestes quintades extraoficials, la direcció de l’escola junt amb les alumnes de segon curs organitzaven un acte d’acomiadament de la escola per les infermeres de tercer curs recent graduades.

L’acte lúdic que vàrem organitzar  pel dia del acomiadament  de les alumnes de tercer va consistir en  una Taula de gimnàstica dirigida per Josefina Vieco, professora d’activitat física. Vàrem ser tretze les alumnes que al edifici del pavelló del  govern, situat més amunt de l’edifici de l’escola, dúiem a terme  una exhibició d’habilitats coreogràfiques que portaven assajant des de feia dies.  També, no recordo si era per aquest mateix motiu que vàrem organitzar un vall de sardanes.