Dies enrere conversava amb un amic que feia poc l’havien operat i estava en procés de recuperació.  Em va parlar de l’hospital i de les infermeres i em va dir que elles tenien molta feina, també en les tasques informàtiques.

─El que no considero adequat ─em va dir─ és que allà on hi ha les infermeres se’n digui control d’infermeria. La paraula control em fa una mica d’angúnia.

─I més a tu, que ets una persona independent acostumada a fer i a desfer, t’entenc ─li respondre, mig somrient.

─Un dia em vaig sentir incòmode perquè el metge m’havia dit que caminés cada dia una estona pel passadís, i ho vaig fer, però una infermera em va veure caminar i em va cridar l’atenció, perquè va dir que no podia passejar  sense l’ajut dels  caminadors. Es veu que està prohibit fer-ho ─va prosseguir.

─Potser era perquè feia poc que t’havien operat. A més, havies de passar cada vegada per davant  del  control d’infermeria ─li vaig replicar.

─Sí, és clar que hi havia de passar; és al mig del passadís.

─Saps què no acabo de trobar bé, jo?

 ─Què?

─Que a als geriàtrics se’ls anomeni  “residències de gent gran”. Considero que se n’hauria de dir “residències de persones grans”. Gent em suggereix una multitud anònima de persones, al contrari que persona, que és singular; cada un de nosaltres tenim les pròpies idiosincràsies, experiència vital, formació i sensibilitat. La persona no pot ser  quelcom d’estandarditzat; la persona és única i se l’ha de tractar com a tal i amb tot el respecte i consideració. Però si dius gent, és una altre cosa.

─Saps que no hi havia pensat? Ara que ho dius, tens raó.

─Penso que fent un canvi de denominació de totes les institucions i explicant el perquè millorarien la filosofia de les atencions que presten a les nostres persones grans, que han posat el seu granet de sorra per ser aquí on som. Tot que l’ideal seria que no hi haguessin d’anar.

─Ho hauries de proposar.

─Potser sí que ho faré.