El periodista Arnau Boix el dia 19 de desembre del 2024 en el diari El Punt Avui de Barcelona comunicava la notícia de la mort al cap de 95 anys del terrassenc Jacint Garcia Mas . La notícia me la va fer arribar en Cisco Massana, un meu nebot.
Vaig conèixer a Cinto com era anomenat pel fet que a més de dedicar-se a les antiguitats i obres d’art, a casa seva hi tenia unes botes de vi que de tant en tant a casa hi anàvem a què ens en vengués.
A més de les esmentades activitats personalment s’estava construint un castell que semblava mig medieval i fet amb materials diversos de l’època actual i al mirar l’obra des de fora semblava com quelcom desharmonitzat, mig abstracte amb un estil molt diferent d’altres.
En Cinto anava fent el castell a petits passos, possiblement ajudat per alguns operaris, de sempre recordo aquesta construcció inacabada, semblant a les obres de la Sagrada Família de Barcelona. El castell l’estava edificant a les Fonts de Terrassa prop del Club de tenis i no massa lluny de la riera de la Torre del Palau de Terrassa.
Les botes del vi les tenia a la planta baixa a un lloc molt adequat perquè el vi tingués repòs i el fet d’anar-hi a comprar era perquè durant la dècada dels anys seixanta vivíem a la fàbrica Veyga a un quilòmetre més o menys de les Fonts de Terrassa, el nostre pare opinava que el seu vi era força bo.
L’encarregada de fer aquesta compra solia ser jo mateixa pel fet que anava amb Vespa i era més còmode que hi anés personalment, això sí, havia de tenir molta cura amb subjectar bé la garrafa de vidre que anava revestida de vímec i portava al porta paquets.
Per anar al Castell havia de travessar el pont de la carretera que passava per sobre la riera de les Arenes que gairebé sempre baixava seca, fet que anava bé que fos així perquè segons el meu pare, entès en qüestions de vinyes i de vins, deia: Quan el vi travessa un riu li minvem els graus. Mai he sabut el perquè d’aquest efecte diguem, mig alquímic, però si ell ho considerava de segur que quelcom de cert hi havia.
Doncs bé, el senyor Cinto alguna vegada m’havia dit que m’ensenyaria el castell per dins, proposta que em feia molta il·lusió encara que mai trobàvem el moment. Un dia d’hivern al vespre vaig anar amb la Vespa a comprar vi i aquell dia en Cinto em va preguntar:
– Et va bé veure el castell ara?
– Amb goix li vaig respondre sí.
Pugem a la primera planta i amb aquestes que ens quedem sense llum, es van fondre, com dèiem abans, els ploms i els havíem d’arreglar posant un nou fil de coure .
Tot estant a les fosques em diu:
– Espera’t aquí, no et moguis que vaig a buscar un lot. Penso que va encendre un encenedor per guiar-se.
Durant uns segons o minuts, vaig tenir una sensació especial era una barreja entre desconcert i de por la vegada, sentia que estava a un lloc completament desconegut sense saber per mi mateixa on trobar el lloc o porta de sortida d’aquell descomunal castell.
Va tornar amb un lot encès i va em va dir:
– Anem, farem un recorregut.
Mentre caminàvem pels recintes passant la llum del lot per sobre de les antiguitats, algunes eren normals i d’altres com alguns quadres ho bé objectes feien basarda, de sobte la llum de la llanterna passa per sobre d’un immòbil rostre humà per sobre la cara viva d’una persona gran asseguda a una butaca.
Vaig retenir fer un crit, m’ho podia creure que d’entremig de totes aquelles antiguitats hi hagués una persona de veritat, tenia la sensació de com veure un film surrealista.
En Cinto em va dir:
És la meva mare i vàrem continuar avançant per veure d’altres antics objecte. La pregunta que des de llavors m’anava fent era el perquè la seva mare estava allà en aquell lloc que a les fosques no semblava pertànyer cap zona d’un habitatge.
Poc després, no recordo si per decisió d’ell o meva, vàrem decidir deixar de fer la visita, vàrem acordar que continuaríem un altre dia a la llum del dia.
Actualment la recent mort d’en Cinto a l’edat de 95 anys ens a portat a recordar aquella insòlita aventura que podem dir vaig superar bé potser perquè de petita vaig travessar el túnel del cremallera de Montserrat a les fosques i de més gran a un mas de Cruïlles vist per primera vegada em va succeir un fet similar de manca de llum. Són experiències de la vida
Recordem a Cinto i més ara que hem pogut explicar aquesta experiencia.
