Elèna Masana Mars

Je regardais pensive la cime du chêne entouré de brume déployer ses feuilles vert tendre, lorsque deux tourterelles sont venues s’y poser.

L’amour qui se dégageait d’elles était si fort, qu’il m’a envahie. Je les ai enviées.

Quelques mots sont sortis simultanément de ma plume (façon de parler) d’une façon instantanée. Je les transcris ci-dessous :

Au creux du chêne aux feuilles vert tendre, deux tourterelles y sont nichées.

C’est un rendez-vous d’Amour, ou à n’y rien comprendre.

Elles sautillent de branche en branche,

En s’éloignent pour mieux se rapprocher.

Le Monsieur las d’attendre, étire ses ailes lentement,

Madame coquette fait sa toilette

Pour mieux lui plaire dans un instant.

Voici une tourterelle qui a trouvé son tourtereau.

Point n’est besoin d’être homme, grand riche ou beau

…… pour être heureux ……

Il suffit de vivre sur une branche, et regarder la vie d’en haut.

Quoique je ne sois pas un oiseau, je viens de « pondre » quelques mots.

LNA ?

Écrite le 22 avril 2005

 

Imatge de dues tòrtores a una branca d’alzina ( Font IA)

 

Dues tórtores a l’alzina

Elena Masana Mars — 22 d’abril de 2005

Contemplava pensativa la capçada d’una alzina envoltada de boira, que desplegava les seves fulles de color verd tendre, quan dues tórtores hi van venir a posar-se.

L’amor que es desprenia d’elles era tan intens que em va envair. Les vaig envejar.

De sobte, em van sortir unes quantes paraules de la ploma (és una manera de parlar), totes alhora i de manera instantània. Les transcric a continuació:

Al cor de l’alzina de fulles de verd tendre,
dues tórtores hi fan niu.

És una cita d’amor, o no hi ha qui ho entengui!

Salten de branca en branca,

s’allunyen per poder-se acostar de nou.

El senyor, cansat d’esperar,
estira lentament les ales.

La senyora, presumida, es fa el tocador
per agradar-li encara més d’aquí a un instant.

Vet aquí una tórtora que ha trobat el seu colom!

No cal ser home, ric ni guapo
per ser feliç…

Només cal viure dalt d’una branca
i contemplar la vida des de dalt.

Encara que no sigui un ocell,
acabo de «pondre» unes quantes paraules.

 

L’Elena era una meva cosina, filla del meu tiet Jaume. Vivia a Le Havre, a França. Havia estat a casa seva i també vaig assistir a la comunió del seu fill Pascal. De tant en tant ens escrivíem algun correu electrònic. No recordo exactament quan va morir, però penso que tenia uns 85 anys.

No sé si va escriure altres poemes, però aquest, que va arribar a les meves mans, m’ha fet retrobar una mica la seva sensibilitat.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *