En un diari antic, El Palafrugellense, he trobat la notícia de la mort d’una persona a causa d’un còlic miserere. Es tractava de Joaquim Tuco de la Mora, comandant retirat de la Guàrdia Civil, que havia mort a Girona el dia 3 de gener de 1883.

Havia sentit a parlar d’aquest trastorn en converses familiars, però sense saber ben bé en què consistia. Ara, en llegir l’esmentada notícia, m’he interessat per aquesta antiga denominació mèdica i he pogut saber que el terme còlic miserere s’utilitzava des de segles enrere per descriure diferents processos abdominals aguts, especialment obstruccions intestinals i també casos d’apendicitis que evolucionaven greument.
La paraula miserere prové del llatí Miserere mei, que significa «apiada’t de mi» o «tingues pietat de mi». Segons una explicació històrica, quan una persona patia aquest mal i el seu estat era molt greu, els familiars i veïns s’aplegaven al seu voltant i cantaven el Miserere, una pregària demanant pietat i la seva curació. També era un cant propi dels oficis religiosos de difunts. La gravetat d’aquells quadres clínics, que sovint acabaven amb la mort del malalt, explica la vinculació del terme amb aquest sentiment religiós.
En aquells temps no es disposava dels coneixements necessaris per diferenciar les diverses causes d’un abdomen agut. Els dolors intensos, els vòmits, la febre i altres manifestacions podien correspondre a una obstrucció intestinal, una apendicitis aguda amb perforació o una peritonitis. Eren processos greus i de diagnòstic difícil, que sovint només es podien aclarir mitjançant una autòpsia.
L’evolució dels coneixements mèdics va permetre identificar progressivament l’apendicitis com una malaltia diferenciada. En aquest recorregut històric cal esmentar el metge canadenc Abraham Groves, que l’any 1883 va practicar una apendicectomia a un noi de dotze anys. Aquesta intervenció és considerada una de les primeres operacions programades per tractar una apendicitis diagnosticada a Amèrica del Nord. Cal recordar, però, que ja el 1735 el cirurgià Claudius Amyand havia extirpat un apèndix en una intervenció per una hèrnia, i que el cirurgià Robert Lawson Tait havia intervingut un altre cas el 1880.
Uns anys més tard, concretament el 1886, el patòleg Reginald Fitz va contribuir decisivament a establir l’apendicitis aguda com una entitat clínica pròpia i a defensar la intervenció quirúrgica com a tractament.
Recordo que, quan treballava a urgències de l’hospital i mentre feia els estudis d’infermeria, entre els anys seixanta i vuitanta, els processos abdominals aguts eren bastant freqüents. Davant d’un dolor abdominal, el metge observava si el pacient tenia l’abdomen en taula, és a dir, amb la musculatura contracturada i dura, com si fos una taula.
També es practicava la maniobra coneguda com a signe de Blumberg, que consisteix a fer una pressió suau sobre l’abdomen i deixar-la anar sobtadament. Si en retirar la mà el dolor augmentava, es considerava un signe de possible irritació del peritoneu. Aquest signe podia orientar el diagnòstic d’una apendicitis, especialment quan el dolor es localitzava a la fossa ilíaca dreta, on es troba l’apèndix.
Durant aquells anys recordo que els diagnòstics i les intervencions d’apendicectomia eren força freqüents. Fins i tot vaig tenir la percepció que operar-se de l’apèndix era gairebé una moda. Hi havia qui parlava de l’apèndix com d’una cosa que es tenia i que, de vegades, s’havia de treure.
Amb el temps, els estudis anatomopatològics de les mostres extirpades quirúrgicament han permès conèixer millor les alteracions de l’apèndix i diferenciar-ne els processos inflamatoris.
Aquell antic còlic miserere, que durant segles havia estat gairebé una sentència de mort, avui es pot afrontar amb uns coneixements diagnòstics i uns recursos quirúrgics molt més avançats.
Font documental
El Palafrugellense, 11 de gener de 1883, pàgina 3. Document dipositat a l’Arxiu Municipal de Palafrugell.
Referència bibliogràfica
Llanos, Osvaldo. «From colico miserere to laparoscopic appendectomy». Revista Chilena de Cirugía, 2014.