Fa poc he parlat de dos episodis professionals sanitaris viscuts fa més de cinquanta anys. Ara n’he recordat un altre que potser també té interès explicar, com a testimoni d’alguns esdeveniments que van tenir lloc durant els anys seixanta.
Un matí, a Urgències de la Mútua de Terrassa, van arribar diverses ambulàncies amb persones ferides de més o menys consideració. La causa havia estat un accident de l’autobús de la línia Terrassa-Ullastrell que, per motius que desconec, havia sortit de la carretera mentre circulava en direcció a Ullastrell.
No puc dir quantes persones van resultar lesionades, però sí que en recordo bastantes. Potser el Diari de Terrassa ens en podria donar més informació.
Algunes presentaven ferides sagnants, d’altres contusions i, si ho recordo bé, també hi havia alguna fractura. Els accidentats més greus van ser els primers a ser atesos, mentre que els altres s’esperaven a la sala d’espera.
Recordo un dels accidentats que semblava tot un heroi, perquè deia amb nerviosisme:
—Deixeu-me pel final, estic bé. Feu, feu, feu.
Van venir metges i infermeres d’altres serveis per ajudar-nos. En un moment donat vaig tornar a la sala d’espera per dir-li a aquell senyor que ja el podíem atendre, però encara em va respondre:
—Em puc esperar, eh!
—No, no cal, ara ja el podem atendre a vostè.
D’aquell incident sempre n’he recordat un fet concret: un pacient presentava un escalp, és a dir, una ferida per arrencament del cuir cabellut, que li havia deixat al descobert la part frontal i les dues regions parietals del crani. La impressió que em va causar va ser gran, sobretot perquè dins de la ferida hi tenia terra.
Vaig recordar algunes pel·lícules de l’Oest en què els indis arrencaven les cabelleres, sense pensar que algun dia podria veure de prop una lesió que, d’alguna manera, em recordava aquelles escenes.
El doctor Rosell era un expert traumatòleg, especialitzat en cirurgia de la mà. Era admirable veure com, després d’operar els tendons seccionats d’una extremitat superior, el pacient podia recuperar la funcionalitat d’algun dit o fins i tot de la mà.
Hem de tenir present que, en aquells anys, la Mútua era coneguda com a Mútua de Seguros de Terrassa, ja que diverses empreses hi tenien assegurats els seus treballadors per cobrir els accidents laborals que poguessin patir. Eren freqüents les lesions a les extremitats. Més endavant es va crear el Servei de Prevenció d’Accidents.
El doctor Rosell havia substituït el doctor Noguer, que fins aleshores havia estat al capdavant de Traumatologia i del servei d’Urgències.
El dia de l’accident, el doctor Rosell va dir a un metge i a mi:
—El pacient de l’escalp l’hem de dur a quiròfan. Hi hauríeu d’anar vosaltres dos.
Una vegada anestesiat, vam procedir a retirar la terra de la ferida. Hi havia petites pedres adherides a la zona dels ossos frontal i parietals. Després de diversos rentats amb sèrum fisiològic i amb l’ajut de gases, la ferida va quedar neta. Vam rasurar-ne les vores i, seguidament, la vam suturar.
Quan ja gairebé havíem acabat, va arribar el doctor Rosell. Estava darrere meu i va dir:
—Esteu quasi acabant, heu fet una bona feina.
No recordo res més d’aquell moment. Només sé el que després em van explicar. El doctor Rosell havia comentat:
—M’ha estranyat que la Rosa inclinés tant el cap vers el camp operatori, fins que l’he agafat per l’esquena i l’he estirada a terra. S’havia marejat. Sort que he arribat a temps d’agafar-la!
Quan em vaig veure estirada al terra del quiròfan, vaig sentir una gran impotència i vaig pensar: «Quina vergonya! A veure si no serviré per fer d’infermera!».
Ara, en recordar aquest fet, m’agradaria saber-ne més coses, especialment sobre aquell accident: en quina data va tenir lloc i quantes persones van resultar ferides?