No puc assegurar amb certesa quin any es va celebrar un congrés de ginecologia organitzat per la Mútua de Terrassa, en unes dependències de l’Escola Industrial de Terrassa. Penso que podria haver estat l’any 1975 o 1976.
Com que desconeixia totalment en què consistia aquesta tècnica, un dia, sense haver fet cap inscripció prèvia, em vaig presentar al recinte del congrés per si podia informar-me una mica. Estaven fent una conferència i, mentre passava per un passadís, vaig veure una porta oberta. A dins hi havia una persona i diversos aparells. La persona era un doctor que em va dir el seu cognom, que em va semblar propi de les Illes Balears, i tot seguit em va preguntar:
—Em voldria ajudar a fer un assaig d’intervenció amb aquest aparell?
—Sí, amb molt de gust —vaig dir-li.
Es tractava d’un aparell sincronitzat amb una pantalla de televisió. A l’interior hi havia un úter de vedella. Després vaig saber que els úters de vedella de les carnisseries de Terrassa s’havien acabat i que, per a alguna pràctica, havien fet servir un pebrot.
La tècnica consistia a simular l’abdomen d’una senyora, que prèviament s’havia dilatat inflant-lo mitjançant un gas anomenat diòxid de carboni (CO₂). Dins la cavitat abdominal hi havia l’úter, que es veia perfectament a la pantalla del televisor. Per fer la intervenció hi havia tres entrades per on es podien introduir els corresponents instruments quirúrgics. Dues les feia servir el cirurgià i l’altra, el cirurgià ajudant, que s’encarregava del focus de llum, encara que, com vaig veure, algunes tasques es podien intercanviar.
L’operació va ser molt laboriosa, perquè el cirurgià va tallar i suturar una ferida a la musculatura de l’úter. Vam tenir l’ensurt que l’agulla per suturar la ferida va caure dins la cavitat i el doctor no la podia agafar. Jo li donava algunes indicacions tot enfocant-hi la llum. Llavors em va dir:
—A veure, prova tu.
Tampoc me’n vaig sortir. Finalment, vam dir:
—No ens posem nerviosos, sabem que només és una simulació.
Ens havíem pres la intervenció com si fos de veritat, com si estigués en joc la vida o la mort d’una persona. Finalment, vam dir:
—Va, respirem a fons i tornem-ho a provar.
Aleshores, el doctor sí que va aconseguir agafar aquella agulla tan amagada. Vaig pensar que les agulles haurien de portar un punt d’imant. La sutura va sortir la mar de bé. Penso que vam estar ocupats més d’una hora, mentre altres congressistes anaven entrant a la sala de demostració i veien, a través de la pantalla, el que feia cada equip quirúrgic.
El doctor, satisfet, em va dir:
—Gràcies, doctora, per ajudar-me. No tenia ningú per fer aquesta pràctica.
—No soc doctora, soc infermera, però m’ha agradat molt ajudar-lo i aprendre.
—Infermera, diu? Caram, que trempada! Havia pensat que era metgessa obstètrica.
Com són les coses! Només volia saber, per sobre, de què anava aquell congrés amb pràctiques de la innovadora tècnica de la laparoscòpia, i em vaig trobar fent de cirurgiana accidental.
