Quan estava a urgències de la Mútua de Terrassa, tant abans de ser estudiant com durant els estius del primer i segon curs d’infermeria, vaig tenir ocasió d’aprendre força tècniques de traumatologia.
Les fractures de cúbit i radi a la seva part distal, conegudes com a fractures de Colles, eren freqüents. També n’hi havia de tíbia i peroné i de fèmur, encara que amb menys freqüència, així com de costelles i columna vertebral, sortosament.
Terrassa era una ciutat gran i, parlem dels anys setanta, hi havia un degoteig continu de pacients que acudien a urgències per problemes mèdics o traumatològics que requerien atenció immediata.
Quan arribava una persona amb una ferida en alguna part del cos, el metge la revisava i, si era superficial i poc extensa, de vegades indicava a la infermera que en fes la sutura. Algunes infermeres tenien molts anys d’experiència en urgències i els metges sovint havien d’atendre altres pacients.
Un dia va arribar un ciclista amb una ferida a la cama, a la zona del quàdriceps. El metge la va revisar i em va dir:
—La pots suturar.
Per anestesiar les ferides emprava una tècnica que m’havia ensenyat un metge. Consistia a fer la primera punxada de l’anestèsic al teixit subcutani que quedava a la vista dins la mateixa ferida. Aquesta zona és molt menys sensible que la pell. Les punxades següents es podien fer per sobre la pell, ja insensibilitzada, i així el pacient gairebé no notava les molèsties de l’administració de l’anestèsic. Era una manera de procedir que els pacients agraïen.
Les infermeres teníem per norma que, abans de fer qualsevol procediment tècnic, calia explicar al malalt què li anàvem a fer. Era una manera de mostrar-li respecte i consideració, ja que també podia expressar alguna objecció. Aquest era un concepte que sempre havia transmès a les estudiants d’infermeria.
Vaig dir al ciclista:
—Li faré una punxada per anestesiar la zona.
—No, no cal —em va respondre.
—No cal? Té una ferida que potser necessitarà sis o set punts.
—És igual, vostè faci, aguanto bé el dolor.
—Pensi que, a més de les punxades, també poden fer mal les pinces que s’utilitzen per subjectar la pell.
—Faci, no passa res. Si cal, ja l’avisaré.
No estava gaire tranquil·la a l’hora de fer una sutura en aquelles condicions, perquè mai abans no n’havia fet cap sense anestèsia. Vaig posar el primer punt i el ciclista no va fer ni un ai! Vaig continuar la tasca, però emprant unes pinces sense dents. Li observava la cara i semblava tranquil, cosa que també em tranquil·litzava a mi.
Li vaig fer un embenat que immobilitzés bastant la musculatura i el metge li va recomanar repòs per facilitar la cicatrització.
Quan vaig dir al metge que havia fet la sutura sense anestèsia, va exclamar:
—Què dius, Rosa! Com ha estat això?
—El pacient ha dit que no volia que li posés anestèsic. He anat amb molta cura i sempre pensant que, si sentia dolor, li podia administrar. No ha fet cap gest de patiment.
—Vaja, això és una cosa que poques vegades sol passar —va comentar el doctor.
Aquell episodi em va marcar d’alguna manera. Vaig començar a veure els esportistes com a persones força resistents al dolor físic. Més endavant, a mesura que estudiava, em vaig interessar pels mecanismes que tenim els humans per afrontar el dolor i també per reaccionar quan ens trobem davant d’un perill i potser hem de fugir corrents del lloc on som.
El cos té la capacitat de segregar endorfines, unes substàncies que actuen sobre els mecanismes del dolor i poden produir una sensació de benestar. Són substàncies que tenen una acció semblant a la dels opiacis, com la morfina, encara que les produeix el mateix organisme. Sovint experimentem aquesta sensació de benestar quan fem exercici físic.
La reflexió final de tot plegat és que sempre he sentit una gran admiració pel cos humà: sembla que ho tingui tot previst. El que passa és que nosaltres, molt sovint, el despistem.
